Datasets:
projecte-aina
/
vilasum

Dataset card Viewer Files Community
2
text
stringlengths
58
48.4k
summary
stringlengths
9
157
‘Com tots els anys; hem vingut com tots els anys. I enguany, amb aquesta necessitat que tenim de continuar avançant’. Tonetxo Pardiñas, rere la barba florida i característica, resumeix el sentir de molts, aquest 13 d’abril. És el president de la Societat Coral El Micalet, la centenària institució de la ciutat de València, i mentre un parell de muixerangueres fan voltes i s’estrenyen les faixes, mentre es preparen les canyes i s’afinen les dolçaines, mentre de mica en mica es va omplint la plaça de Sant Agustí, que fins no fa res no ho semblava però resulta que sí, mentre tot això passa al seu voltant, Pardiñas apunta directe a la qüestió que marcarà tota la marxa: ‘Hem vingut com tots els anys però amb un cert nerviosisme, també. Pel percentatge tan elevat d’indecisos, de gent que no es defineix’. Parla de les properes eleccions, és clar. Al País Valencià, com sol passar, hi ha en joc alguna cosa més que una simple sínia electoral: ‘No podem permetre’ns de perdre el poc que s’ha fet. Ni, sobretot, no podem permetre’ns de no continuar avançant. Queda molt per fer. I és important que es faça’. Obertura de dolçaines I ja sonen les dolçaines. Senyal indefectible que comença la manifestació. Durant tota la marxa, davant de la pancarta principal, el pas l’obrirà la música de les dolçaines i els tabals, en una colla de colles que es forma a posta per a la commemoració. Després, cadascú tornarà a la seva, però durant les dues hores que durarà la marxa reivindicativa, tocaran, junts, el ‘Bella, ciao’ o el ‘Cant dels maulets’ o ‘El tio Pep’ o la ‘Muixeranga’ cada vegada que s’alcin figures i pilars. Algun dia se n’hauria de parlar, de la força vertebradora de dolçaines i tabals. La capçalera, amb els membres de la Junta d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), i amb el seu president, Joan Francesc Mira, al costat de la representant d’Òmnium Cultural, Blanca de Llobet, ja ha sortit de la plaça de Sant Agustí.La gent de les voreres, de mica en mica s’hi va sumant. Hi ha qui cerca els amics, hi ha qui els retroba, hi ha qui hi ha vingut amb la família. Dins d’un cotxet, amb l’atenció fixada en un conill de peluix groc (un color que esquitxarà, ça i enllà, tota la manifestació), una criatura de bolquers descansa sense fer cabal de l’enrenou que l’envolta. És Aina, la néta més menuda de l’escriptor Octavi Monsonís. ‘Que bonica, la seua primera manifestació’, comenta algú. Però la mare de seguida somriu i aclareix que no, que aquesta és la segona, en els quatre mesos que té, que ja es va estrenar el 8 de març i que això és un no parar. El context ‘Aquesta manifestació se celebra en un context molt especial, marcat per la convocatòria electoral del 28 d’abril’, raona Toni Gisbert, secretari d’ACPV. ‘De fet, forma part d’una campanya de treball en una doble direcció: d’una banda, la mobilització per a garantir que no retrocedim, que no tornaran els governs antivalencians, corruptes i autoritaris, i, de l’altra, l’evidència que ens cal avançar. I això significa posar en marxa el que ha quedat pendent en aquesta legislatura, com ara la normalització de la reciprocitat amb TV3, l’entrada a l’Institut Ramon Llull o l’acceptació de la competència lingüística per a l’accés a la funció pública. Però també significa fer un pas més: que tingam per fi una conselleria de Cultura, per exemple. Que s’aprove la tan necessària Llei d’Igualtat Lingüística. I en això treballem i treballarem’. Hi coincideix Ferran Garcia, secretari de cultura i política lingüística de CCOO-PV: ‘Som aquí perquè cal que ens mobilitzem: aquesta cita electoral és important, és clau que els polítics defensen els drets socials, els drets lingüístics’. Avança rere la pancarta que ho resumeix: ‘Dignitat i drets’. I apunta que avui torna a ser també necessari ‘constatar i recordar la universalitat dels drets humans’. En arribar a la plaça de l’Ajuntament, sona de nou la Muixeranga, i s’alcen les torres humanes, saluden, solemnes, com per dir-li que sí. També Vicent Maurí, portaveu d’Intersindical Valenciana, coincideix en l’anàlisi de context. La pancarta és concisa: ‘País, llengua, territori’, i Maurí apunta que aquest abril ha de ser ‘important per a frenar la involució que pretenen imposar-nos alguns partits. Ha d’haver-hi una mobilització important de l’esquerra: si la societat no es mobilitza, l’abstenció podria ser fatídica’. Llibertat presos polítics És un crit que se sent, transversal, tot al llarg de la marxa. Hi ha cartells que ho especifiquen. Llaços grocs. Mocadors grocs. Flors grogues. O la pancarta de la plataforma de solidaritat amb Catalunya, que és, sencera, un llaç groc. Es van començar a mobilitzar el desembre del 2017, ens explica Manel Rodríguez Castelló, i són, lògicament, a la manifestació, amb la pancarta que duen sempre. Feta a mà. Preparada per a fer marxa arreu: ‘Per a recordar els presos polítics, per a lluitar per la qualitat democràtica del país, per a eixamplar la base autodeterminista i republicana’, explicita. Des del Principat ha vingut una nodrida representació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). La seva presidenta, Elisenda Paluzie, ens explica que al matí, a València mateix, han celebrat reunió del Secretariat, ‘després hem fet un dinar i un acte polític amb la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, que són entitats germanes i reconegudes com a tals als nostres estatuts. A diferents ritmes, però els pobles de la nostra nació avancem en l’autodeterminació.’ ‘Avui explicitem la reivindicació de les repúbliques’, relata Guillem Agulló, pare del jove independentista i antifeixista assassinat l’any 1993. És candidat a les eleccions Europees per Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) i ha deixat un moment el seu lloc al costat de Josep Lluís Albinyana, qui fou president del Consell pre-autonòmic i actual cap de llista a les Corts, i de Jon Inarritu, d’EH Bildu, per resumir les raons de manifestar-se: ‘Aspirem que el País Valencià siga una de les repúbliques dels Països Catalans. I fem, sobretot, una reivindicació de la llibertat dels pobles, una crítica clara a l’estat repressor i una defensa dels presos polítics. Perquè hem de tenir clar que el que passe a Catalunya ens afectarà a tots.’ I fa una pausa, i hi afegeix, recalcant molt els mots: ‘I els que no hi són… no són’. ‘L’única manera de no retrocedir és avançar’. Maria Josep Martínez, portaveu del bloc de l’esquerra independentista que tanca la manifestació (CUP, SEPC, Endavant, COS, Arran i Alerta Solidària), és concisa com el lema que els ha aplegat a València: ‘Davant l’ofensiva recentralitzadora i les polítiques d’extrema dreta, i atès que el pacte del Botànic ha tornat a deixar claríssims els límits de l’autonomisme, l’única manera de no fer passes enrere és fer passes endavant, sense renúncies. Lluitem per la defensa i la recuperació de sobiranies (nacional, energètica, habitacional, alimentària…), que és l’única manera que les classes populars tingam vides dignes’. La carta de Jordi Cuixart I la manifestació ja ha desembocat al Parterre. I allà, sota l’estàtua de Jaume I, s’ha viscut el moment més emotiu quan Toni Gisbert ha agraït ‘molt especialment la presència d’una delegació dels nostres germans d’Òmnium Cultural’. I hi ha hagut aplaudiments. I ha llegit, seguidament, la carta ‘de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural i president de la Federació Llull que compartim amb l’Obra Cultural Balear. I que per tant és, també, el nostre president’. ‘Des de la banqueta dels acusats del Tribunal Suprem’, ha escrit Jordi Cuixart, ‘recorro al vostre costat els carrers de València. Compartint festa i cultura, que vol dir vida i consciència col·lectiva. Perquè no torne el passat, continuem avançant. Felicitem-nos per un nou 25 d’Abril alegre i combatiu, on ens reconeixem plegats en la lluita per la llengua i les llibertats. Ni 543 dies de presó ni els anys que puguin venir podran fer que hi renunciem’. Per acabar l’acte, Anna Gascon i Tomàs Llopis, de la Junta Directiva d’ACPV, han llegit el manifest tot recalcant la feina pendent, la importància de no deixar-ho perdre: ‘Encara hem d’acabar de reconstruir allò que els anteriors governs van desfer’. I, sobretot: ‘no ens acontentarem amb això, perquè seria tant com dir que el nostre projecte de futur és tornar a l’any 1995.’ A sobre de la taula hi ha les propostes. Tino Villora, activista de Salvem el Cabanyal, avançava al costat d’Enric Valero, de Ca Revolta. Comentaven i saludaven i anaven xerrant amb l’un o amb l’altre mentre la marxa tombava cap al carrer de la Pau. Quan han preguntat a Villora per quin motiu és avui a la manifestació, ha respost automàticament: ‘Per poder anar amb la cara alta’. Al seu costat, Valero somreia i assentia.
Milers de persones en un 25 d’Abril electoral
L’Audiència Provincial de Barcelona ha arxivat la querella per prevaricació presentada per la concessionària de la recollida de residus i neteja viària de Sabadell, Smatsa, contra l’ex-batlle de la ciutat Maties Serracant (Crida per Sabadell) i tres ex-regidors, dos de la Crida i un d’ERC, a més d’un assessor i tècnics municipals. En la resolució ha assenyalat que ‘no és admissible la utilització de la via penal per a la resolució de situacions que haurien haver-se resolt per la via contenciosa’, ha informat avui l’ajuntament en un comunicat. Serracant – actualment regidor de Sabadell -, en una compareixença davant els mitjans, ha mostrat la seva satisfacció pel dictamen i ha destacat que demostra ‘l’ús instrumental de la justícia’ per part de Smatsa, tot i que ha augurat que el procés serà llarg, creient que hi haurà un recurs per part de la companyia i posteriorment un contenciós administratiu. El cas es remunta a 2017 quan l’empresa va assegurar que l’administració local estava superant les seves competències en mesures com, per exemple, la instal·lació de GPS per controlar el servei i l’aplicació d’una instrucció tècnica de facturació (ITF), recurs per regular l’activitat de l’empresa. L’arxivament d’aquesta causa provocarà que es reactivin, tal com ha indicat el consistori vallesà, els diferents contenciosos administratius contra els expedients oberts per l’administració local, durant l’anterior mandat.
Arxiven la querella per prevaricació contra l’ex-batlle de Sabadell Maties Serracant
El portaveu adjunt d’ERC, Gabriel Rufián, ha assegurat que en l’etapa de Jorge Fernández Díaz com a ministre de l’Interior espanyol es va muntar una brigada política i patriòtica i l’ha comparada amb els GAL. ‘L’única diferència amb l’anterior és que aquest no matava, sinó que perseguia i difamava la dissidència política’, ha dit. Avui el congrés espanyol ha reconegut l’existència de l’operació Catalunya, tot i que ha descartat portar les conclusions de la comissió d’investigació a la fiscalia. Aquestes conclusions assenyalen l’ex-ministre, l’ex-director general de la policia espanyola Ignacio Cosidó i l’ex-director adjunt operatiu de la policia espanyola Eugenio Pino com a responsables polítics de l’ús partidista d’aquest ministeri. Rufián ha dit que es tracta de casos concrets i greus d’una brigada policial i patriòtica molt determinada, i ha remarcat que no involucra el 100% del cos policial. Ha criticat que la pinça que formen el PP, el PSOE i C’s ha impedit que es portin les conclusions de la comissió a la fiscalia i ha lamentat que tampoc s’hagi pogut acordar la retirada de les medalles i condecoracions als càrrecs policials Pino, Fuentes Gago i Villarejo: ‘Aquestes medalles comporten una pensió i un sou públic que paguem tots’, ha sentenciat.
Rufián compara la ‘brigada política’ de Jorge Fernández amb els GAL
Antoni Castellà ha estat diputat de Junts pel Sí aquesta darrera legislatura, després de trencar amb la Unió de Duran i Lleida i Ramon Espadaler i de fundar Demòcrates de Catalunya, partit del qual és el portaveu. És una de les veus més clares i directes de l’independentisme de centre i d’ordre, i no descarta de continuar amb la via unilateral si l’estat espanyol es nega a negociar després d’una hipotètica victòria independentista el 21-D. A més, explica que no es complien dues condicions de les tres que hi ha per resistir l’embat de l’estat espanyol després de proclamar la independència: el control dels Mossos d’Esquadra i la capacitat financera de la Generalitat. En aquestes eleccions, es presenta com a número quinze de la llista d’ERC a Barcelona. Conversem sobre els condicionants d’aquestes eleccions excepcionals i les incògnites que hi ha més enllà del 21-D. Qui hauria de presidir la Generalitat? Com es farà efectiva la República? Cal que l’independentisme superi el 50% dels vots? És possible la independència, en aquesta legislatura? Hi ha sobre la taula l’amenaça de violència de l’estat espanyol? —Marta Rovira o Carles Puigdemont? —Què voleu dir? Els dos! —Qui ha de ser el candidat a la presidència? —Candidats a la presidència d’aquest instrument autonòmic que no reconeixem ho són tant Carles Puigdemont com Oriol Junqueras. Si em pregunteu qui és el president legítim de la República, aquest és Carles Puigdemont. I a més, tinc una opinió particular: el president legítim no hauria de sotmetre’s a un 155. Probablement l’imperatiu de partit també ho ha comportat. Hi hagi el resultat que hi hagi, jo defenso que el president legítim és Puigdemont. I no ho serà ni més ni menys perquè ho digui el 155. Que l’autoritat de ser el president de la República no la donen aquestes eleccions, que són il·legítimes, unilaterals per part de l’estat espanyol una vegada han desestabilitzat les institucions, han posat gent a la presó i n’hi ha altres a l’exili. —Quin és l’objectiu d’aquestes eleccions? —Recuperar el control de les institucions. L’única cosa que no pot censurar el 155 és la voluntat política. Parlem clar, no passa res. És la primera part de l’efectivitat de la República, no perdre la perspectiva de què el president de la República és qui és. I que el govern que sortirà d’aquestes eleccions és instrumental, servirà per a recuperar el control de les institucions. —Per tant, veieu viable l’opció del doble govern? Un govern executiu que funcioni amb el govern a l’exili? —Demòcrates vam ser els primers que ho vam dir. De fet, en qualsevol república hi ha un president i un primer ministre. Crec que el president de la República, fins que no arribin les eleccions constituents, és Puigdemont. Això pot coincidir amb la mateixa persona si el president Puigdemont pot prendre possessió del seu escó. Però hem de parlar molt clar a la gent: és possible, gairebé probable, que el president Puigdemont no pugui prendre possessió del seu escó. En aquest cas, qui surti president d’una institució que encara serà autonòmica s’ha de posar a la disposició del president de la república. Si hi ha voluntat política, això és possible. Fotografia: Nela Megía —Posem per cas que Junts per Catalunya no guanya les eleccions i Puigdemont presenta la seva dimissió. La situació seria estranya. —Espero que no ho faci. Si ho fes, sotmetria la seva condició a un 155 imposat. És una contracció. Si reconeixem que l’únic govern legítim és el que va nomenar el Parlament de Catalunya en el seu moment, i és el que és fruit de la proclamació del dia 27, això no és modificable pel 155. Reconec que pot comportar una contradicció el fet de presentar-se per una de les opcions polítiques, però ara no és el moment dels partits. Les forces lleials a la república sempre hem tingut certes contradiccions, i l’important és l’objectiu global. Independentment dels resultats, és important mantenir en el marc mental que el president i el govern de la República continuen sent el mateixos, i no canviaran fins que arribin unes constituents. Ningú no pot negar que el pròxim president de la Generalitat despatxi amb el president de la República. I que els consellers despatxin amb els consellers legítims. Res no ho impedeix. —De totes maneres, Junts per Catalunya ha assegurat que no investiria ningú que no fos Puigdemont. Descarten aquest doble govern. —Això ho heu de preguntar a Junts per Catalunya. En campanya es fan declaracions de tot tipus. Què volen dir? Que Junts per Catalunya condiciona el paper del president de la república al 155? Estic convençut que no. Per tant, en qualsevol dels casos, no és tan important allò que es voti en una investidura d’un president autonòmic, sinó si les forces lleials a la República reconeixem el govern legítim i si el propi president i govern s’ho senten i no queden condicionats per uns resultats determinats en unes eleccions imposades i il·legítimes. —Continueu optant per la via unilateral? —Sí, amb una condició. Tots els partits independentistes tenim un repte, unes eleccions il·legítimes unilateralment convocades per l’estat espanyol. Podríem haver decidit de boicotar-les, però en el moment en què decidim de participar-hi entrem en un marc bilateral. Per tant, la bilateralitat l’hem acceptada tots, fins i tot la CUP. Ara bé, si les forces lleials a la República obtenim la majoria absoluta, l’estat espanyol, per coherència, s’ha d’obrir a la negociació. Si no ho fa, haurem de recuperar la via unilateral. Cap renúncia, cap ni una. —Però alguns dirigents d’ERC, com Anna Simó, sí que han dit que descartaven la via unilateral la pròxima legislatura. —No faré cap comentari sobre una declaració d’algú que ha passat per un procés judicial molt complex sota amenaça de presó. Tot el respecte per les seves declaracions. Però insisteixo: tot és obert, tot és possible i no hi ha cap renúncia. —Després dels empresonaments, vau dir que s’havia acabat la ‘revolució dels somriures’. Com definiríeu el moment polític actual? —Era una manera d’expressar-ho. El full de ruta que s’havia plantejat no incloïa la violència. Discrepo de l’afirmació ‘No ens ho imaginàvem’, perquè si us sóc sincer, jo, personalment, sí que m’ho imaginava. Sempre vam dir que no traspassaríem mai la línia vermella de la violència. Mai és mai, en cap condició. L’estat espanyol trenca les regles del joc, fa trampes i exerceix la violència. I amenaça amb la violència. De fet, la violència a curt termini només s’atura amb violència. I aquesta era la nostra línia vermella. El repte ara és com continuem endavant sabent que hi ha un estat disposat a utilitzar tots els seus instruments, inclosa la violència, contra nosaltres. A curt termini, la violència sempre guanya, sempre. A mitjà i llarg termini, la democràcia i la voluntat de la majoria d’un poble sempre s’imposen. Fer efectiva la República serà una realitat, potser no a curt, però sí a mitjà i llarg termini. L’estat no se’n sortirà només amb la violència. —Amb quin termini es farà efectiva la República? —Probablement ara som en el moment de dir que el termini serà quan això sigui efectiu. —Quan desaparegui l’amenaça de la violència? —No, quan tinguem la capacitat de fer-ho possible. Hi ha un moment en què no es pot mantenir sistemàticament la violència política, judicial i física com a resposta. I menys en el marc de la Unió Europea. Sé que s’és molt crític amb la Unió Europea, però tot té la seva agenda. La diplomàcia europea respon amb l’ortodòxia tradicional, però estic convençut que no suportaran l’opinió pública europea. Finalment, això serà insostenible. —Passi allò que passi el 21-D, com enfoqueu la pròxima legislatura? —Primer cal que les forces lleials a la República guanyin aquestes eleccions. —Superant el 50% dels vots? —Si pot ser sí, però això no pot substituir en absolut el referèndum del primer d’octubre. Seria un error. De referèndum només n’hi ha un. El mandat del poble de Catalunya és clar, i l’objectiu és fer efectiva la proclamació de la República. Hem de recuperar el control de les institucions. No l’autogovern, que està més que mort. Les institucions per a fer efectiva la República. També cal incrementar les complicitats institucionals, mantenir el pols de la gent al carrer i desenvolupar tots els instruments necessaris per a tenir el control del territori. Costi el temps que costi. I així farem efectiva la República. —Però dieu que l’amenaça de la violència guanya a curt termini. —L’amenaça hi serà, i a curt termini haurem d’intentar de passar-hi per sobre democràticament. Hem de fer-ho amb vots, vots i vots. La voluntat de la gent, la mobilització al carrer, la capacitat de denúncia internacional i les decisions que ens ajudin a aconseguir-ho a mitjà termini i a llarg termini. No poden aturar la voluntat d’un poble. Ni tan sols el franquisme no ho va aconseguir. Probablement, cal fer més feina en aquest sentit i menys conferències de premsa. Som davant un estat repressor i els ciutadans han d’entendre que, malgrat els errors que puguem haver comès, han de fer confiança als partits que ens hem compromès a complir el mandat del poble de Catalunya amb tota la capacitat democràtica i a cercar les complicitats internacionals. I això no s’aconsegueix fent una conferència de premsa cada setmana. —Rajoy va rebre pressions per a convocar les eleccions immediatament? —N’estic absolutament convençut. Quan et permets el cost polític d’exercir violència física, de tenir representants públics a la presó pels seus ideals polítics, d’intervenir il·legalment una administració amb una interpretació absolutament fora del dret del 155 i de col·locar persones no votades pels ciutadans, té sentit ocupar el país i fer eleccions quan et convé. I això canvia amb la convocatòria d’unes eleccions immediates. Estic segur que hi ha hagut pressió internacional. —Us consta la denúncia de Marta Rovira de les amenaces de violència de l’estat espanyol? —Va ser així. Ens ho va explicar el president Puigdemont el dia 26 al matí durant la reunió de Junts pel Sí. No dubto de la paraula del president de la Generalitat. Probablement, en tinc prou amb la declaració de Felip VI el 3 d’octubre: en nom de la unitat d’Espanya va autoritzar qualsevol actuació a tots els nivells. Va ser una barra lliure. Des d’aquesta declaració fins a l’actuació del govern espanyol, ha causat que els elements més violents i feixistes de Catalunya hagin pogut manifestar-se i campar lliurement pels carrers. La permissivitat és absoluta. Quan veus que hi ha gent que aixeca el braç i porta banderes pre-constitucionals davant la policia espanyola i els agents somriuen, el missatge és molt clar. Hi ha impunitat. Fotografia: Nela Megía —Compartiu la manera com va actuar el govern després de la declaració d’independència? —Lògicament he de ser solidari amb el govern, però ens va sorprendre perquè Demòcrates no formàvem part de l’estat major. Hi ha tres condicions que ens semblen absolutament importants per a la implantació de la República que en aquell moment no es van complir. No teníem capacitat per a imposar un estat després del dia 27, però sí la capacitat que l’estat espanyol fes fallida en territori català. Necessitàvem aquestes tres condicions bàsiques: la resistència de la gent al carrer, que crec que la tenim; la capacitat de l’exercici de la seguretat pública a les ordres del president de la República, que no la teníem, i la capacitat financera de la República, que tampoc no la teníem. Us diria que si haguéssim tingut aquestes tres condicions la decisió hauria estat la resistència. Però el dia 26 ens vam assabentar que no es complirien, i per tant la decisió del govern fou la correcta. —De qui és responsabilitat que només es complís una de les tres condicions? —És col·lectiva. No m’agrada gaire entrar-hi… En aquests últims cent anys, el catalanisme polític ha estat molt autocrític. Crec que podríem haver fet les coes més bé, però deixeu-m’ho dir així, nosaltres som els bons. Som els demòcrates, som els que estem a favor de la llibertat. S’ha fet tot allò que es podia fer, i no vull fer cap crítica. —Per què es va fer la declaració d’independència el dia 27, si el 26 us vau assabentar que dues condicions de les tres no es complien? —Exercir el mandat del primer d’octubre no era interpretable. Tan sols és discutible com s’actua després. Una vegada has fet un referèndum, has retornat la cessió de sobirania que fa la ciutadania als ciutadans. Per tant, el resultat del primer d’octubre i la llei del referèndum no eren interpretables. L’obligació coherent era fer la proclamació. Era un mandat absolut del poble de Catalunya irrenunciable. Aquesta va ser la nostra idea, no si hi havia més o menys garanties de fer efectiva la República. En política, els compromisos es compleixen. No vam entendre els dubtes en aquell moment. —Però el mateix 26 el president Puigdemont va estar a punt de convocar eleccions. —Inacceptable. Si el poble de Catalunya t’ha fet un mandat, tu l’has de complir. Aquesta és la base de la política i la democràcia. Si ara tens dubtes, no haguessis convocat el referèndum. Per això, alguns ens vam mantenir tan contundents i vam insistir que la proclamació s’havia de fer. I també hi ha la qüestió del reconeixement internacional. No podem pretendre que en un futur ens reconegui internacionalment si primer no ens hem reconegut nosaltres mateixos. El 27 vam fer un salt enorme, vam reconèixer que havíem exercit el dret d’autodeterminació. Això no ens ho pot treure ningú. L’efectivitat del control del territori vindrà amb el temps. —La declaració es va fer ben feta? Amb una resolució que instava el govern a desenvolupar la llei de transitorietat? —No té més importància, són tecnicismes. De fet, l’exercici de l’autodeterminació i el fet de reconèixer-nos com a República es va fer el primer d’octubre. És el moment en què la ciutadania expressa que volem ser una república. El Parlament de Catalunya tan sols n’havia de fer les formalitats. Jo defensava que no calia votar-ho, que no tenia cap sentit. Quin sentit tenia sotmetre a votació quelcom que ja havia votat el poble de Catalunya? El parlament només s’havia de fer seva la proclamació política d’allò que ja s’havia decidit en el referèndum. Crec que tots els mecanismes disponibles eren correctes. —L’aliança electoral amb ERC és provisional? —És excepcional. Demòcrates naixem trencant un partit que tenia vuitanta anys d’història amb l’objectiu de sumar forces per les eleccions del 27 de setembre i aconseguir un objectiu de país. Ens presentarem en solitari a les eleccions constituents. Fins que no hi hagi aquestes eleccions, la República encara no serà efectiva, i l’objectiu és fer un front comú. Anem amb Esquerra, Més i Avancem perquè els nostres afiliats van optar per una llista única i transversal o allò que s’hi assemblés més. La candidatura més semblant a una llista única i transversal és la que formem els quatre partits més independents, en el centre. A l’esquerra hi tenim la CUP, que és un sol partit amb independents, i a l’altra banda hi ha Junts per Catalunya. —Núria de Gispert va dir que Demòcrates era la ‘CUP d’ordre’. Hi esteu d’acord? —S’ho ha fet seu, però prové de les xarxes. Un partit no es defineix en funció d’un altre, però conceptualment no ens molesta. Si hom vol dir que hi ha una opció d’ordre, de centre, que no és d’esquerres i que és neta des del punt de vista del finançament, de l’acció política i de la lleialtat a la República, defineix Demòcrates. —Duran i Lleida va dir que votaria el PSC. Us va sorprendre? —Sí i no. No em sorprèn en el sentit que en Duran no s’ha amagat mai de defensar el projecte d’Espanya com un projecte comú de caràcter federal o confederal, i en això coincideix amb el PSC. Però sí que em sorprèn des del punt de vista ideològic. A Unió Democràtica no compartíem el model de relació amb l’estat, però sí que compartíem la visió d’un partit humanista, una aproximació ètica i moral a la política que crec que no permet de donar suport a un partit com el PSC, que ha permès el 155 i l’empresonament del govern legítim. Aquesta és la línia vermella ètica que crec que cap ex-membre d’Unió hauria d’haver traspassat mai. El PSC, ni que sigui per omissió, n’ha estat còmplice. —Sembla que us retrobareu amb Ramon Espadaler al parlament. —Faig la mateixa reflexió. Res a dir. És absolutament legítim que vagi a les llistes del PSC, l’única cosa que puc discutir és la línia vermella de donar suport a un partit que ha causat que hi hagués presos polítics. Es pot estar d’acord o no amb la independència, però en democràcia no es pot estar d’acord que hi hagi presos polítics. —Sempre heu estat militant d’Unió. Com us vau sentir quan es va anunciar la dissolució del partit? —Si sóc sincer, la meva sensació fou que només s’havien dissolt unes sigles. Els partits són les persones, no les sigles. Tot i que és evident que sap greu que desapareguin unes sigles amb vuitanta anys d’història. Crec que Demòcrates incorporem l’esperit de la Unió Democràtica del 1931. I tota la família Carrasco i Formiguera i els ex-membres d’Unió que van lluitar contra el franquisme són voluntaris fundadors de Demòcrates. La Unió que va desaparèixer no tenia res a veure amb la Unió del 1931.
Antoni Castellà: ‘El dia 27 no es complien dues de les tres condicions indispensables per a la implantació de la República’
Quan manquen tan sols dos dies per a la Diada, la Via Lliure de la Meridiana organitzada per l’ANC i Òmnium és pràcticament plena. ‘Però encara no hi ha res garantit’, diuen els organitzadors. L’última dada d’inscrits que ha ofert l’ANC és de divendres passat: 360.000. Per omplir la superfície prevista, n’hi hauria d’haver 485.000. Avui, tot i que no hi ha noves dades, el nombre de manifestants inscrits supera a bastament els 400.000. L’ANC ha comprovat que l’última crida per a assolir 125.000 inscripcions en una setmana ha fet efecte, tot i que encara fa falta gent perquè no quedi cap espai buit en els 135 trams en què es divideix la Via Lliure, entre el carrer de Rosselló-Pòrcel, al barri de Sant Andreu, fins al parc de la Ciutadella, a tocar del Parlament de Catalunya. De la mateixa manera que va fer l’any passat, la web ullsvermells.com va comptant a l’instant el tant per cent d’ocupació dels trams. El dimarts 8 de setembre a les 17.00 hi havia 95 trams plens. Ja no n’hi havia cap amb ocupació baixa o poca. Segons estatístiques publicades en aquesta web, el nombre d’inscrits pot ser ara mateix entre 417.000 i 460.000. El president d’Òmnium, Quim Torra, deia a Catalunya Ràdio que el nombre d’inscrits era lleugerament inferior als de la V de l’any passat, cosa que corrobora els càlculs publicats a ullsvermells.com. En aquest mapa podeu comprovar l’ocupació de la Via Lliure, tram per tram: Una de les darreres novetats sobre la Via Lliure, que començarà a les 17.14, és la presència d’esportistes reconeguts per a fer avançar la fletxa gegant enmig de la manifestació fins al Parc de la Ciutadella. INFORMACIÓ ÚTIL —Què passarà a les 17.14? —A les 17.14 començarà a avançar la fletxa, del carrer de Rosselló-Pòrcel al parc de la Ciutadella, per tota la Meridiana. Serà l’element que ens ajudarà a fer aquesta onada enorme de colors que arribarà al parlament. —Com es formarà l’onada? —Quan passi la fletxa gegant s’originarà l’onada. Indicarà als participants que han d’aixecar la fletxa de color. A més, hem demanat a uns cinc mil timbalers que seran de cap a cap de la Meridiana que ens han ajudin a fer avançar la fletxa, amb una onada de so. Així tothom sabrà quan l’ha d’aixecar. —Què passarà després de les 17.14? —Quan la fletxa arribi a l’altura de la cantonada entre el carrer de Wellington i el de Pujades, al parc de la Ciutadella, començarà l’acte final. Preparem un escenari en què un dels elements importants seran les butlletes del 9-N. El 9-N va representar un gran acte de sobirania i desobediència i aquella data la vinculem al 27-S, l’alternativa que hi ha per a desblocar aquella situació. Encara acabem de tancar els concerts i els parlaments que hi haurà en aquest acte final. —En què consistirà l’acte final? —Un cop la fletxa arribi a l’escenari situat al Parc de la Ciutadella, el Cor Jove de l’Orfeó Català interpretarà la cançó ‘Venim del Nord, Venim del Sud’, de Lluís Llach, acompanyats per les veus de Pemi Fortuny, Mercè Martínez i Gemma Humet. hi haurà tres parlaments, els dels presidents de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Quim Torra, i el de la coordinadora d’Internacional de l’ANC, Liz Castro, que dirigirà al món un missatge en anglès. l’escenari principal comptarà amb més de 9.000 butlletes del 9-N penjant -l’any passat eren les urnes les que cobrien l’escenari- amb la intenció de fer veure que els vots del procés participatiu ‘no s’han perdut, sinó que estan suspesos esperant ser recollits’. L’acte acabarà amb la interpretació del Cant dels Segadors i de la rumba ‘Catalunya té molt poder’, una versió que Peret va fer d’un dels seus èxits més coneguts en motiu del Concert per la Llibertat del 2013. Consells de mobilitat per a la Via Lliure Tot seguit reproduïm els consells de mobilitat que dóna l’ANC: —Cal anticipar el màxim possible el viatge. Si voleu passar el dia a Barcelona us estalviareu cues, aparcareu més fàcilment i, a més a més, podreu gaudir d’una Diada amb molt d’ambient. —Feu ús del transport públic, sobretot si us desplaceu dins l’àrea metropolitana de Barcelona. —Compreu bitllets d’anada i tornada, per evitar les cues i les aglomeracions a la venda de bitllets a la tornada. —Seguiu en tot moment les indicacions del plafons informatius, de megafonia o del personal dels operadors de transport públic. —Per motius de seguretat i logística, l’accés al voltant de l’escenari no romandrà obert fins que no comenci la Via Lliure. —Per facilitar una arribada fluida i ordenada a cada tram, recomanem d’anar-hi amb un recorregut des de muntanya direcció a mar, i no pas a l’inrevés. Autocars Si sou un grup que us desplaceu a la Via Lliure amb autocar, envieu un correu electrònic a [email protected], indicant el nombre d’autocars —en cas de ser més d’un—, i el tram assignat. L’ANC us indicarà la zona reservada per a l’aparcament del vehicle. Per poder fer una entrada còmoda i un aparcament ràpid, us recomanem que els autocars entrin a Barcelona abans de les 14.00. Horaris i indicacions amb transport públic Podeu consultar-los a Transport públic Informacions per a vehicle privat Podeu consultar-les a Vehicle privat. Persones amb mobilitat reduïda Els qui tinguin mobilitat reduïda podran entrar al seu tram fins que els serveis de la guàrdia urbana de Barcelona tallin el trànsit de l’avinguda Meridiana. Es podrà encotxar i desencotxar, però en cap cas aparcar els vehicles dins els trams. Es recomana que les persones amb mobilitat reduïda siguin al seu tram abans de les 15.00. No hi haurà cap carril habilitat a l’avinguda Meridiana per a circular pel tractat de la mobilització́, i els carrers s’aniran tallant a mesura que la presència de persones hi impossibiliti la circulació. A les 12.00 s’acabarà la circulació́ del Trambaix per tot el recorregut de la Meridiana.
La Via Lliure de la Meridiana s’acosta al ple
El més preuat contista japonès de l’època contemporània, Ryûnosuke Akutagawa, arriba per primera vegada en català. Edicions de 1984 publica ‘Rashômon i altres contes’, en una traducció d’Albert Nolla, que va ser destacada amb el 9è Premi de Traducció Vidal Alcover. El volum aplega quinze dels contes més representatius d’aquest autor. Miquel Adam d’Edicions de 1984 ens parla d’Akutagawa i d’aquests contes. I per anar fent boca, també podeu llegir el conte ‘Un cos de dona’. Escriu Miquel Adam, membre de l’equip d’Edicions de 1984: «Que la literatura és una república de límits inabastables ho saben bé els lectors que gosen sortir dels camins establerts. L’aliat del bon lector, la seva brúixola, és la curiositat. Amb ella, et pots saltar els peatges de les concorregudes autopistes dels best-sellers més previsibles i aleshores et trobes paratges habitats per autors i llibres bellíssims que poca gent ha transitat. Tal és el cas de ‘Rashômon i altres contes’, que ens arriba de la mà d’un dels grans traductors que tenim en aquest país, l’Albert Nolla. Per bé que els amants del cinema poden conèixer el relat que dóna títol al volum —Akira Kurosawa va prendre el nom d’un relat (‘Rashômon’) i l’argument d’un altre (‘Dins un bosquet de bambú’) per filmar ‘Rashômon’ i guanyar el Lleó d’Or del Festival de Venècia i l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera—, per a la resta de mortals, Ryûnosuke Akutagawa és un perfecte desconegut. Bé, mentida. Si anem al Japó descobrirem que aquest autor és considerat entre els millors narradors del segle XX, el més indiscutible. La república de les lletres té aquestes curiositats. I parlant de curiositats, d’entre tots els relats que conformen aquesta antologia, us convidem a llegir-ne un que potser no és del tot representatiu del volum, però que esperem que farà treballar la curiositat dels lectors: ‘Un cos de dona’. Aquest petit relat va ser escrit només dos anys després de la publicació de ‘La transformació’ de Kafka. ¿Akutagawa podia tenir accés a una revista mensual alemanya com Die Weißen Blätter, que és on Kafka va publicar la seva obra mestra? Amb el cor a la mà, ho ignorem. El sentit comú ens fa pensar que no, però ja sabem que en la República de les Lletres hi ha túnels, dreceres, interconnexions que a nosaltres, exploradors d’aquesta república, ens deixen sovint admirats i estupefactes. La vida d’Akutogawa no va ser fàcil. És ben trista, i potser per trista, és fàcil estimar-lo. Nascut a Tòquio l’any 1892, Akutagawa va tenir una vida marcada, d’una banda, per una intensa passió per la literatura, i de l’altra, per les constants malalties físiques i mentals, que van tenir un clar reflex en la darrera part de la seva obra. Akutagawa va créixer essent una criatura tímida i malenconiosa, segurament afectada per la bogeria de la seva mare. De ben petit es va refugiar en la lectura, la qual cosa li va permetre conèixer de primera mà els clàssics xinesos i japonesos, així com els autors occidentals, d’entre els quals admirava Baudelaire, Ibsen, Maupassant, Poe, Strindberg i Wilde. Entre el 1916 i el 1922, Akutagawa es va dedicar a escriure febrilment, i va produir un seguit de relats amb arguments extrets de contes i llegendes tradicionals, que va actualitzar aplicant-hi els seus coneixements de la literatura i la psicologia modernes. Amb la seva prosa brillant, la seva erudició i el seu domini estilístic, aquestes noves versions d’històries antigues van representar una alenada d’aire fresc en les lletres japoneses i el van convertir en una figura pública de primer ordre. A partir del 1922, però, i llastat per diverses afeccions físiques i mentals, Akutagawa es va replantejar seriosament la seva actitud envers l’art i la vida, i va començar a escriure uns relats autobiogràfics que es van fer cada cop més foscos i més introspectius. Entre el 1925 i el 1927, els seus problemes psicològics es van agreujar i, assetjat per problemes econòmics i convençut que s’havia convertit en un escriptor mediocre, es va suïcidar el mes de juliol de 1927, a l’edat de trenta-cinc anys. L’antologia que presentem se centra majoritàriament en els relats d’aquesta època d’escriptura febril que abraça l’any 1916 fins a l’any 1923. Estem contents de descobrir als aventurers catalans una nova regió ignorada de la República de les lletres. Confiem que hi trobareu paratges inoblidables, històries i llegendes que només ens són alienes en aparença, perquè Akutagawa, com tots els grans escriptors, parla sobre tots nosaltres, sobre els nostres vicis, sobre les nostres passions.»
Avançament editorial: ‘Rashômon i altres contes’
La fiscalia espanyola ha obert diligències d’investigació contra la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Elisenda Paluzie, per un pressumpte delicte d’incitació a la violència en unes declaracions sobre les protestes que hi va haver arran de la sentència contra el procés. Concretament, en una entrevista a TV3, va dir que els aldarulls feien ‘visible el conflicte‘ a l’exterior. La fiscalia (Pedro Sánchez) investigarà @epaluzie per presumpte suport a la violència per dir: "Hi ha una cosa que també… i és una mica… bueno… és com és el món, són aquests incidents els que fan visible el conflicte (…) La visibilitat té aspectes positius i negatius". pic.twitter.com/fusVb4CC4U — Miquel Strubell fill 🎗🌊 (@miquelstrubell) November 6, 2019 Paluzie també va responsabilitzar l’estat espanyol de la violència als carrers després de la sentència del Suprem. En aquest sentit, va recordar que l’estat havia condemnat a gairebé cent anys de presó l’independentisme, un moviment pacífic i democràtic. La setmana passada, Societat Civil Catalana va presentar una denúncia contra Paluzie per uns suposats delictes d’incitació a la violència i als desordres públics, a més d’un delicte d’odi. Segons l’escrit, l’ANC promou i defensa les mobilitzacions dels CDR. ‘Amb una mínima activitat investigadora quedaria provada la connexió entre les proclames de la senyora Paluzie i els actes vandàlics i violents dels anomenats Comitès de Defensa de la República’, afegeix. L’ANC diu en un comunicat que ‘no té cap notificació’ de la denúncia de SCC ni que s’hagin obert diligències des de la fiscalia. ‘Fer qualsevol valoració seria prematur’, diu l’entitat. Amb tot, l’ANC ha aprofitat per refermar-se ‘en la no-violència i en la lluita per la independència de Catalunya per mitjans democràtics’, així com en la defensa ‘del dret a la llibertat d’expressió i al lliure anàlisi de la realitat’. En aquest sentit, l’ANC diu que ‘el simple fet que la denúncia fos presentada en conferència de premsa és en sí mateix un exemple d’utilització de la justícia per intentar criminalitzar el dret a la llibertat d’expressió i el dret a la dissidència política, en aquest cas l’independentisme’.
La fiscalia espanyola obre ara una investigació contra Elisenda Paluzie
El vice-president del parlament, Josep Costa, s’ha negat a donar la mà a Felipe VI durant la commemoració del 17-A. El president espanyol, Pedro Sánchez, que seguia el monarca, no s’ha atrevit a oferir-li la mà. Ofès pel gest, Felipe VI no ha volgut saludar cap més autoritat catalana –consellers i secretaris generals del govern– i s’ha dirigit als familiars de les víctimes. Abans de començar l’acte, Felipe VI ha començat a saludar els representants polítics col·locats a la zona protocol·lària. Primer ha donat la mà als grups parlamentaris i després, als membres de la mesa del parlament. Però Costa li ha denegat la salutació. Segons el vice-president, el rei espanyol ha dit que el seu gest no canviaria la situació política, però Costa l’ha convidat a continuar caminant sense saludar-lo. Pedro Sánchez, que seguia el monarca, no s’ha atrevit a oferir-li la mà. Seguidament, Felipe VI havia de saludar els consellers i els secretaris generals del govern. Tanmateix, ofès pel gest del vice-president, ha decidit de saltar les autoritats catalanes i s’ha dirigit a les famílies de les víctimes. Albert Batet, portaveu de JxCat, també ha evitat de saludar el monarca i s’ha retirat del seu lloc quan s’hi acostava. A l’entrada de la plaça, el rei espanyol ja havia saludat el president de la Generalitat, Quim Torra, qui li ha presentat la parella del conseller Joaquim Forn, Laura Masvidal. ‘No sóc jo qui hauria de ser aquí’, li ha etzibat Masvidal. Després, Felipe VI ha saludat el president del parlament, Roger Torrent, i la batllessa de Barcelona, Ada Colau.
El vice-president del parlament es nega a donar la mà a Felipe VI
Andorra la Vella (ACN).- El ministre d’exterior del govern d’Andorra, Gilbert Saboya, ha manifestat la possibilitat de tenir redactat un Acord d’Associació amb la Unió Europea (UE) pel 2017. El marc institucional d’aquest acord inclou altres dos països, San Marino i Mònaco. Un cop redactat aquest marc institucional es treballaran uns acords sectorials que seran mercaderies, persones, serveis i capitals. Saboya ha acceptat que l’acord sobre immigració serà el més sensible de la negociació, ja que Andorra demana un període transitori per mantenir les quotes d’immigració existent i després valorar la situació de cada país. Un cop redactat el marc institucional i els acords sectorials s’hauran d’acordar les polítiques que regiran l’Acord d’Associació amb la UE. El govern andorrà preveu que al llarg de l’any 2016 es puguin acabar de redactar els acords sectorials i les polítiques l’any 2017. Tot i això, Saboya ha declinat donar una data definitiva per a tenir l’Acord tancat. Un cop hi hagi l’Acord redactat, el govern consultarà el poble andorrà en un referèndum. Saboya ha remarcat la importància de negociar un Acord d’Associació amb la Unió Europea (UE) i ha assenyalat que no entén el debat que s’ha generat sobre la necessitat de l’acord dins el país. El ministre ha explicat els beneficis que tindria per Andorra un acord d’associació amb la UE en relació a la circulació de persones, estudiants i treballadors, i a l’obertura de nous mercats per a empreses andorranes. En relació a les polítiques migratòries, Saboya ha comentat que Andorra té una quota del 5% d’immigració a l’any i que s’ha de plantejar a la UE que aquesta és suficient per a una població de 70.000 persones. En aquest sentit, el ministre ha reconegut que la resta de països de la negociació estaran d’acord amb ells. Saboya ha aprofitat per explicar que dins d’aquest acord no entren ni les polítiques fiscals ni les agràries, dos dels punts que des de l’oposició critiquen que s’arribin a marcar des de la UE. En aquest sentit, ha assegurat que és fals que un Acord d’Associació incrementi l’IVA del país fins al 15% com s’ha dit des d’algun sector. El ministre ha conclòs que les negociacions portaran on sigui i després es decidirà si interessa o no aquest Acord. I ha afirmat que Andorra sense acord perd oportunitats, tindrà els mateixos defectes i mancances i no tindrà els beneficis d’un acord d’associació amb la UE.
Andorra preveu de tenir redactat un acord d’associació amb la Unió Europea el 2017
1. La Via Lliure s’ha fet aquesta tarda a Barcelona. Molts manifestants hi han anat amb metro, que ha tingut moments de col·lapse. A la imatge, l’estació del Clot. S’hi tardava vint minuts a sortir al carrer. 2. Avinguda Meridiana a l’altura de Fabra i Puig. El cel, serè. La pluja no ha aparegut. 3. Hipercor, d’infausta memòria per als catalans, a l’avinguda Meridiana. L’edifici del fons, ple d’estelades. 4. ‘Feliç de ser aquí’, deia en Kevin. 5. Cartell electoral de Lluís Rabell i Catalunya Sí que es Pot, amb tot d’estelades al fons. 6. Un grup d’àvies que no s’han volgut perdre la manifestació. 7. Set de llibertat. 8. Dos amics fan petar la xerrada en un moment de distensió. 9. Banderes espanyoles i catalanes en perfecte sintonia veïnal. Més exemples de bona convivència entre independentistes i unionistes. 10. L’hora de fer anar la fletxa.
Crònica visual de la Via Lliure
Honorable Sr. Josep Rull. Benvolgut Josep, benvolgut amic, no passa cap dia que en un moment o un altre no tingui un pensament per a tots els amics i amigues empresonats, lluny de casa. Us conec a tots, uns més que els altres; amb alguns la vida ens ha portat a tenir un tracte més sovintejat. És el cas de la Dolors Bassa, per afinitat gironina, el d’Oriol Junqueras per coincidència acadèmica (vaig ser al tribunal de la seva tesi doctoral), el de Jordi Sánchez per amistat i per raó de la seva dedicació a la Fundació Bofill i a la Sindicatura de Greuges, i és també el cas de Jordi Turull, amb qui vam viure des de posicions diferents les batusses parlamentàries d’una legislatura que és de fa quatre dies però que a tots ens sembla molt lluny; el temps curt ha liquidat temes i personatges a una velocitat insospitable. Us penso tots i m’agradaria que a través teu fessis una abraçada real o virtual a tots i a totes. Conec la fermesa de les vostres conviccions i estic convençut de la innocència de les vostres accions. Naturalment, a tu, et penso més que als altres, per proximitat i afinitat des de la discrepància. Sabent-te ara a la presó, privat de llibertat, cada dia em sap greu d’haver-te hagut de dir que no les diverses vegades que em vas demanar que et presentés en alguna tribuna o en una altra. Saps prou bé que t’hauria dit que sí i que tenia compromisos que m’ho impedien. Però vist en perspectiva, em dol no haver-ho fet tot i haver contribuït amb la meva presència a fer ben evident que la política ben entesa, el diàleg i el respecte institucional no són negociables i són valors que es poden compartir des de posicions polítiques diferents. Ja sabem que alguns haurien interpretat el meu gest com una adhesió incondicional a les posicions sobiranistes i uns altres s’haurien limitat a somriure irònicament davant de l’escenificació d’una sociovergència impossible, i encara uns altres s’haurien preguntat si jo cercava alguna cosa amb aquest acostament. Són encara massa els qui es pensen que no existeix la política incondicional, la política entesa com a servei públic, la política com a exercici de radicalitat democràtica des de la mateixa essència de la representativitat que l’un i l’altre hem exercit. Recordo bé les nostres batalles dialèctiques al Parlament i vull pensar que tant tu com jo hi vam guanyar en aquest frec a frec civilitzat i fonamentat. Però recordo també molt bé, especialment ara, com un dia quan acabava de néixer el teu primer fill vaig voler trencar la tensió dialèctica i felicitar-te, a tu i a la teva companya, pel fill acabat de néixer, a la tribuna del Parlament responent una pregunta o interpel·lació teva. Sempre vam deixar clar que la cortesia parlamentària no era la dimissió de cap principi sinó justament reconèixer el valor més alt de la democràcia: el debat amb la paraula. Els pensaments que em vénen al cap són ben lluny de la política, malgrat que saps molt bé que sóc dels qui pensa que a la vida tot és política. Però ara penso en la duresa de l’allunyament de la teva família, de la teva ciutat, del teu país. No m’entra al cap un empresonament preventiu, la privació de llibertat més radical, pel fet d’haver exercit les teves responsabilitats executives i legislatives. Podríem debatre molt al voltant de tot allò que ha passat i allò que passa ara encara. Però hi ha un fet incontestable: injustament ets privat dels fets més elementals de la vida; una manyaga als fills o a la companya, una mostra d’afecte als pares, un descans merescut, un refresc, una trobada amb amics, un àpat compartit, la visita a un monument estimat, una passejada per la natura generosa desbordant d’aigua i de frondositat després de la primavera més primavera de les quals jo puc recordar. Cada dia espero que el seny prevalgui, que la justícia s’imposi i que et sàpiga a casa i al carrer i que ens puguem trobar tranquil·lament al voltant d’una taula. Camino inexorablement cap a la meva jubilació ‘administrativa’ de la Universitat, ja he fet setanta anys, però tu saps molt bé que no em jubilaré mai. Quan surtis, ben aviat, ens hem de veure i m’agradarà que m’expliquis aquesta experiència viscuda. La privació de llibertat dóna per a molts replecs del cervell i giragonses imparables a la recerca dels mecanismes de resistència i de superació que la situació exigeix. Admiro la teva enteresa, llegeixo les teves piulades, et segueixo de prop i segueixo el dia a dia del departament de la Generalitat que ens uneix en la distància. Potser podem pensar polítiques diferents, però estic convençut que llegim el nostre territori de la mateixa manera. Sé que quan vas ser nomenat conseller de territori la primera vegada vas ser molt feliç; sé també que ara com ara hi ha una felicitat més elemental, més bàsica, que és la que t’ha de permetre, sense cap renúncia, de recuperar amb plenitud la teva humanitat i sentir l’escalf i l’afecte de tots els teus. Ells són els únics, els únics, que poden saber la justa dimensió del dolor, de la tristesa, de l’enyorament que aquesta situació els provoca i et provoca. Vull saber-te lliure perquè estic convençut que en llibertat estimaràs, tot el que estimes i tots els que estimes, amb una intensitat renovada, amb una maduresa indestructible. Una forta abraçada, Quim Joaquim Nadal i Farreras
‘Cada dia espero que el seny prevalgui i que la justícia s’imposi’, carta de Quim Nadal a Josep Rull
La Conselleria de Justícia ha donat el vist-i-plau a la compareixença d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn a la comissió d’investigació de l’article 155 al Parlament de Catalunya, prevista el dimarts 28 de gener. La Secretaria de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima garantirà que hi siguin presents físicament, cosa que és un ‘deure inexcusable’ perquè és una petició formulada per la cambra catalana, segons que ha informat el departament.
Junqueras, Romeva, Bassa, Turull, Rull i Forn assistiran el dia 28 al parlament
El conseller d’Interior, Miquel Buch, finalment ha comparegut després de dos dies d’aldarulls en diferents punts del país i ha defensat l’actuació dels Mossos d’Esquadra. En una compareixença de premsa que havia estat endarrerida dues vegades, Buch ha carregat tota la responsabilitat dels incidents dels últims dies cap a ‘grups reduïts de violents‘. Sobre l’actuació dels mossos, Buch ha agraït ‘el suport que fan els agents de seguretat de protegir el lliure exercici de dret si llibertat, i de garantir la seguretat ciutadana‘. Buch ha dit que ‘cal estar al costat dels professionals de la seguretat’ i que no es pot permetre que ‘grups agitadors al final de les manifestacions pacifistes malmetin la imatge de milers de persones que es mobilitzen sense incidents’. De fet, preveu nous ‘brots de violència’ en manifestacions previstes per avui. El conseller també ha descartat dimitir. Buch no veu motius perquè s’apliqui la Llei de seguretat nacional Sobre la possible aplicació de la Llei de seguretat nacional, Buch ha defensat que no estan donant ‘cap motiu’ perquè s’apliqui. Ha argumentat que el cos ‘està garantint els drets dels ciutadans i l’ordre públic d’aquest país’. Ha defensat que els Mossos representen ‘una senyal d’identitat’ que es manifesta per la ‘filosofia’ i la ‘praxis’. Pel que fa a l’actuació policial, Buch ha explicat que com ‘sempre’ fan els Mossos d’Esquadra es revisaran les imatges ‘de totes els actuacions que fa l’ordre públic” per si s’ha de “canviar alguna actitud no ajustada’. El director dels Mossos d’Esquadra, Pere Ferrer, s’ha mostrat més contundent i ha dit que ‘és intolerable que es torni a repetir el que va passar’la nit del dimarts. Per aquest motiu, no ha descartat utilitzar gas pebre perquè ‘tots els cossos policials han de disposar de totes els eines que tenen al seu abast per poder afrontar aquesta situació’. Buch ha descartat la dimissió. ‘El conseller d’Interior normalment sempre està subjecte a rebre la petició de dimissió. No sóc el primer. Forma part del que podria ser una normalitat’, ha dit Buch. Ha afegit que està ‘preocupat’ en “garantir l’ordre públic d’aquest país” perquè els catalans es puguin manifestar contra la sentència. Ha dit que més endavant ‘no hi haurà cap problema en fer balanç i parlar de tot’. La segona jornada de protestes per la sentència del Tribunal Suprem va acabar ahir a la nit amb 30 detinguts en diferents punts de Catalunya, i 43 Mossos ferits. Es van produir nombroses càrregues policials. El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) va atendre 125 persones durant la jornada de protestes de dimarts, 74 de les quals a Barcelona. Després d’aquests fets aquest dimecres diversos diputats del grup parlamentari de JxCat havien expressat que el conseller d’Interior hauria de dimitir després dels aldarulls d’aquest dimarts. Almenys una desena de membres de la formació han explicat a l’ACN que el conseller “no està preparat” per gestionar els dies que venen, posteriors a la sentència del Suprem. La compareixença de Buch s’havia de produir al matí però s’ha ajornat fins a celebrar-se finalment a les cinc de la tarda. A primera hora s’ha trobat d’urgència amb el president Quim Torra, la consellera de la presidència, Meritxell Budó, i el vicepresident, Pere Aragonès per analitzar els aldarulls en concentracions i mobilitzacions postsentència. Buch ha explicat que la reunió ha estat per ‘valorar les dades, els fets i com ho havíem d’afrontar’ però ha defensat que els retards “no” han estat per cap manca de consens.
Buch no dimiteix i acusa de violents una part dels manifestants
L’ex-diputada de la CUP Eulàlia Reguant no han declarat en el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. Havia estat cridada com a testimoni pel partit d’ultradreta Vox i per la defensa de Cuixart. Però Reguant ha dit que no volia respondre a un partit masclista i xenòfob. I a més, ha demanat fer-ho en català. Prèviament el seu cas, Antonio Baños també s’havia negat a contestar les preguntes de Vox. En els dos casos, el jutge Manuel Marchena els ha amenaçat amb conseqüències penals. En el cas de Baños, ha interromput la sessió per a consultar-ho amb la resta de jutges. S’ha posat sobre la taula l’opció que Marchena repetís les preguntes de Vox i Baños respongués al jutge, opció que ha aplicat d’entrada, però que finalment ha descartat. Reguant ha estat directament expulsada de la sala sense haver començat a declarar, tot i que també havia estat proposada com a testimoni per la defensa de Jordi Cuixart. Els testimonis, a diferència dels acusats, tenen l’obligació de respondre a totes les preguntes que els facin, cosa a què s’han negat conscientment. Per això, el Suprem ha multat amb 2.500 euros i els dóna cinc dies perquè rectifiquin. Podeu seguir el vídeo de la compareixença de Eulàlia Reguant: Calendari del judici contra el procés Aquest dimecres 27 de febrer estan cridats a declarar: Joan Tardà, Artur Mas, Soraya Saenz de Santamaría, Cristóbal Montoro, Mariano Rajoy, Marta Pascal, Núria de Gispert, Eulàlia Reguant i Antonio Baños. També estava convocat el president del Parlament, Roger Torrent, qui ahir va anunciar que no aniria a declarar perquè havia de presidir el ple previst per avui. Les declaracions continuaran dijous. I si tot va segons el previst passaran per la sala del Tribunal Suprem espanyol tots aquests representants polítics: Iñigo Urkullu, Gabriel Rufián, Albano-Dante Fachin, Ernest Benach, Ada Colau, Juan Ignacio Zoido, Xavier Domènech, Josep Ginesta, Francesc Iglesias i Adrià Comella.
Eulàlia Reguant es nega a respondre a Vox i Marchena l’amenaça amb conseqüències legals
L’Ajuntament de Barcelona ha començat el procés de selecció de les primeres 15 persones dedicades a la venda ambulant no autoritzada que participaran en la creació d’un sistema cooperatiu d’intervenció social. En un comunicat, l’ajuntament ha recordat que aquesta mesura forma part del paquet d’accions presentades el juny per abordar des de la inclusió el conflicte del top manta. Els 15 seleccionats crearan una cooperativa mixta i decidiran quin model de negoci portarà a terme l’entitat, a la qual se sumaran 25 persones més fins a 2018. Els qui vulguin formar part de la cooperativa han de demostrar que resideixen a Barcelona des de fa un mínim d’un any —amb el padró o un certificat d’una xarxa d’acollida— i a l’estat espanyol des de fa tres, i no tenir antecedents penals. 40 plans de feina A més, a l’agost s’ha iniciat la selecció dels 40 ‘manters’ que rebran formació en els nous plans de feina destinats a venedors ambulants, per reciclar-se professionalment i regularitzar la seva situació. Se seleccionaran persones que no tenen permís de residència, amb una especial atenció als qui estan en situació de vulnerabilitat. Els llocs de treball que s’ofereixen són 10 dinamitzadors d’espais comunitaris, 15 llocs de manteniment de pistes esportives d’escoles públiques i 15 llocs de manteniment d’equipaments i espai públic. La durada d’aquests contractes de treball, en modalitat d’obra i servei, és de 12 mesos amb una jornada completa de 37,5 hores setmanals. Campanya informativa L’ajuntament impulsa aquesta setmana una campanya per informar els ‘manters’ que realitzen una activitat no permesa i tenen a la seva disposició recursos municipals per garantir els seus drets. Es distribuiran 5.000 fullets en castellà, català, francès, anglès i wòlof en equipaments públics i al carrer a través d’educadors socials.
Barcelona selecciona 15 ‘manters’ per participar en una cooperativa d’inserció
Feia una tarda xafogosa, però la Setmana del Llibre en Català, a la plaça de la catedral, gaudia un ambient deliciós: lectors passejant, tranquils, tafanejant per les parades, parlant amb els editors que feien d’amfitrions i amb els llibreters, acostant-se als autors que signaven llibres, i lectors també asseguts, escoltant atents les presentacions i tertúlies que, de mitja hora en mitja hora, s’anaven succeint dalt dels diferents escenaris. Cap a un quart de vuit del vespre es va començar a notar que alguna cosa passava i de seguida vam saber que el president Torra, el president del Parlament i alguns consellers passejaven per la fira. Faltava poca estona perquè s’atorgués el premi Trajectòria, que rebria el llibreter Guillem Terribas, dalt de l’escenari principal. A la mateixa hora, però a l’escenari oposat, es va poder viure un dels actes més delicats, íntims, senzills i intensos de La Setmana: l’actriu Pepa López llegia fragments del llibre La vida material de Marguerite Duras i l’editora Maria Bohigas, de Club Editor, glossava la vida i l’obra d’aquesta escriptora singular. Fou un acte de format senzill però de gran intensitat. VilaWeb us l’ofereix íntegre en vídeo. L’acte va començar ben fort, llegint un passatge del text ‘L’alcohol’, descarnat, on Duras explica el seu alcoholisme, com es va convertir en alcohòlica i com n’era de mal vist, que una dona en fos. Tot seguit Bohigas va dir: ‘La dona que escriu aquest text té una setantena d’anys i ha escrit sense parar d’ençà que en tenia trenta. Va escriure Un dic contra el Pacífic, Moderato cantabile, Els dies sencers en els arbres, L’amant. I L’amant la fa més que internacionalment coneguda, la converteix en una vedet lleugerament escandalosa, perquè és la història d’una noia molt joveneta, de tretze anys, que té un amant xinès allà a les colònies franceses.’ Continua: ‘Quan explica què és l’alcohol, és una dona que ja no pot escriure perquè l’ha devastada. És molt important, l’alcohol, en la vida de la Duras. Però arriba un moment que es pensa que haurà de deixar d’escriure, viure sense escriure, i això és una cosa que l’angoixa extraordinàriament, que l’aclapara, que li sembla que no té cap sentit. En aquell moment, un amic que amb ella ha fet documentaris, veient-la en ple naufragi i plenament blocada, li proposa d’enregistrar-la parlant amb ell amb tota franquesa, parlant-hi amb la llibertat de l’amistat. I comencen a fer això, que és parlar sense propòsit i a la nit ell transcriu la conversa que han tingut i l’endemà ella ho llegeix i ho treballa. Perquè ella té prou energia per a agafar les seves paraules i llimar-les. Per tant, La vida material, abans que res és una conversa llarguíssima que salta d’un tema a un altre amb una llibertat absoluta i que no acaba essent amb un amic, sinó amb el lector i amb ella mateixa.’ Aleshore, Pepa López va llegir ‘Cabourg’, una petita prosa colpidora. I Maria Bohigas en va dir: ‘És un text molt breu i anecdòtic, d’una dona que va a la platja a passejar i veu una escena i la fixa. És un text que em fa pensar en el pròleg de Mirall trencat, en aquell moment en el qual Rodoreda intenta explicar d’on surten els seus personatges, d’on surten les seves novel·les. I explica que la mirada d’una dona envers l’aigua és l’impuls de Mirall trencat. Amb “Cabourg” et pots imaginar que també hi és tot Duras. És aquesta barreja de la persona vulnerada, exposada, sempre tràgica, i alhora aquesta extrema bellesa de l’instant. Ella és una caçadora d’instants, ho és en tota la seva obra.’ Aleshores el to canvia i Pepa López llegeix ‘Animals’. I Maria Bohigas comenta que a través de l’óssa i dels seus cadells, protagonistes del relat, apareix un tema que Duras va tractar una vegada i una altra, que és la maternitat. ‘D’entrada és una mare que cria sola els cadells, una cosa que ella també va practicar. En aquest llibre, els homes, la casa i els fills tenen molta presència. Ella, aquest llibre, el diu i l’escriu retirada i instal·lada en una casa a Normandia. Però, a més a més, és una casa que ella s’ha fet, que s’ha estimat, que és com el seu segon cos, i per això parla enormement de la vida domèstica. Però és una vida domèstica que no té res a veure amb la de la Natalia Ginzburg. Per a Duras és un territori conquerit als altres.’ El text més llarg de La vida material es diu ‘La casa’ i és el que segueix. Bohigas diu que és el culpable que ella hagi publicat aquest llibre, que va llegir fa molts anys i que es va gravar fondament dins seu. ‘Duras diu que una casa és una utopia, perquè a través d’una casa fem allò que creiem que val la pena, allò que és important. Però alhora és el testimoni d’allà d’on venim, de la nostra cultura familiar arcaica. Per una banda es veu una Duras summament lliure i indomable (un adjectiu que a tot lector d’ella li ve al cap), però alhora veiem que és filla de la seva mare, per bé i per mal.’ Maria Bohigas, després d’haver-se endinsat en la vida de la Duras, acaba dient: ‘En el fons ella permet de clissar molt bé quan un escriptor té una postura davant el seu públic, davant la seva societat. Quan escriu es dirigeix a una societat per dir-li unes coses, converteix en polític qualsevol tema, per anecdòtic que sembli. I això és magnífic.’ La sessió es va acabar amb Pepa López llegint ‘Menjar de nit’, ‘un fragment molt lligat l’aspecte més íntim i personal de la circumstància d’aquest llibre’, en diu Maria Bohigas, ‘perquè quan ella l’escriu viu una història d’amor molt insòlita: en el moment de la màxima glòria, que és la publicació de L’amant, rep un dia una carta d’un admirador i per una vegada a la vida cedeix a allò que aquell admirador li demana, que és conèixer-lo. És un home de trenta anys, homosexual. S’enamoren i viuran junts fins a la mort de Marguerite Duras. Va ser l’única relació estable que va tenir en vida.’
Marguerite Duras, la caçadora d’instants
Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona (UB), és una de les veus del sobiranisme que recentment ha defensat amb més força la necessitat d’un referèndum unilateral sobre la independència, per a poder fer efectiu el trencament amb Espanya. N’han parlat també el politòleg Jordi Muñoz i el professor de dret a la Universitat de Copenhaguen Antoni Abat Ninet. Aquestes tres posicions no són ben coincidents, però s’assemblen, perquè proposen que les institucions catalanes actuïn com a estat i forcin un referèndum que no pugui ser negligit per la comunitat internacional. Però com s’hauria de fer i quan? Segons Paluzie, cal un cert temps de preparació, però si el govern s’hi posés ara mateix hi hauria temps de convocar-lo la primavera del 2017. —Per què penseu que un referèndum unilateral sobre la independència és una bona opció? —Sempre he cregut que era el millor mitjà per a accedir a la independència. D’una banda s’ha anat imposant a la comunitat internacional com el mecanisme més acceptat per a resoldre democràticament els conflictes nacionals, en aplicació del principi d’autodeterminació; d’una altra banda, a Catalunya té un suport molt majoritari entre la població. De manera sistemàtica en les enquestes rep un suport entre el 70% i el 80% de l’electorat. I, finalment, també té el potencial de recollir l’adhesió de partits polítics no independentistes, amb què amplia el suport parlamentari. —No cal que sigui pactat? —No és cert que un referèndum d’autodeterminació hagi de ser pactat. Els referèndums que s’han pactat són l’excepció. Entre aquells en què ha guanyat l’opció independentista es destaca el cas de Montenegro, i entre aquells en què ha perdut hi ha els del Quebec i Escòcia. Però la immensa majoria de referèndums d’independència que s’han fet aquestes darreres dècades s’han fet unilateralment, sense pactar-los amb l’estat central. És el cas de les repúbliques bàltiques, d’Eslovènia, de Croàcia, de Bòsnia… —Parleu d’un referèndum sobre la independència o, com deia Antoni Abat Ninet al parlament, seria un referèndum de ratificació d’una DUI? —Parlo d’un referèndum sobre la independència, és clar, binari, amb una pregunta directa de sí o no. Òbviament, si es fa unilateralment es farà en aplicació de la sobirania del Parlament. Però aquesta ha estat votada ja manta vegada en declaracions al parlament. Hi ha arguments per a defensar de fer-lo com una ratificació d’una DUI i de fer-lo previ a la DUI. Això sí, em sembla que abans d’aquest referèndum cal que tot allò que s’ha treballat quant a la transició s’aprovi al parlament i sigui l’eix informatiu en la campanya del sí. —A què us referiu? —Em refereixo a una llei constitucional provisional (tot i que en el programa de Junts pel Sí la van anomenar llei de transitorietat jurídica); és a dir, una llei que expliqui com es passarà de l’un règim legal a l’altre, quins drets fonamentals seran d’aplicació, en quins casos es continuarà aplicant provisionalment la legislació prèvia, i en quins casos es farà una regulació provisional nova, en forma de llei o decret-llei (hisenda, seguretat social…), quina oferta es farà de traspàs de funcionaris de l’estat al nou estat català independent, mantenint els drets adquirits, el règim parlamentari i judicial provisionals… En el primer article d’aquesta llei constitucional provisional es pot incloure la proclamació d’independència. En el referèndum, la victòria del sí implicaria que la independència es fa efectiva i que la nova legalitat és la que fixa aquesta llei constitucional provisional. —Voleu dir que el referèndum ratifiqui la llei constitucional provisional? —No, no és exacte. Dic que es voti la independència, no que es ratifiqui la llei constitucional provisional. Però que es voti sabent com es farà la transició jurídica i això ho estableix aquesta llei constitucional provisional. No és obligatori, però és millor. —Quina diferència hi ha amb la proposta del full de ruta de fer un referèndum d’aprovació de la constitució que alhora validi la independència? —En aquesta llei no s’ha d’entrar en debats de fons, on hi pot haver discrepàncies legítimes entre les forces del sí. Em refereixo a l’estatus del català (es pot dir que provisionalment les normatives lingüístiques són les vigents en l’actualitat), el sistema de defensa, el règim parlamentari i judicial definitius, etc. La constitució definitiva s’ha de debatre quan ja siguem independents, per a garantir que en el debat hi participaran també els qui hauran defensat prèviament el no a la independència. I, a més, perquè no es pot condicionar la decisió de la independència a l’opinió sobre temes constitucionals bàsics, on lògicament hi ha discrepàncies de fons segons les ideologies. —Hi ha legitimitat per a fer això amb un 48% de vots per partits independentistes el 27-S? —Jo crec que ja teníem la legitimitat el 2012 quan les forces que portaven la consulta al programa tenien els dos terços del parlament. Malauradament encara ho incloïen amb ambigüitats i finalment no van optar per fer un referèndum unilateral, sinó un procés participatiu sense cens ni vinculació política. En qualsevol cas, ara un 48% de l’electorat ha donat suport a les forces que duien la independència al programa, un 39% a les contràries, i el restant 11% a forces favorables al dret d’autodeterminació però no necessàriament a la independència. La majoria hi és i és clara. Recordo que l’SNP no tenia majoria de vots, sinó només de parlamentaris, al parlament escocès quan va aprovar el referèndum. Aquí, per al referèndum tenim majoria d’escons i de vots. —No hi hauria perill de convertir el referèndum unilateral en un altre 9-N? —El 13 d’octubre del 2014, en una reunió a Pedralbes sense l’acord d’ERC ni d’ICV, CiU, amb una mena de plàcet tàcit de la CUP, va optar per fer un procés participatiu que no tindria vinculació política. El 9-N va ser el que va ser per decisió del govern d’aquell moment. El govern va voler sempre cenyir-se a la legalitat espanyola. No li va servir de res perquè aquest procés participatiu també va ser impugnat i suspès pel Tribunal Constitucional, i ara els qui el van promoure són processats per haver desobeït el TC. Però no hi va haver cap ordre judicial per a aturar-lo, per a desplegar la policia arreu. I estic convençuda que no hi serà mai, perquè és una imatge que internacionalment pot ser demolidora per a l’estat espanyol. Perquè no sigui un nou 9-N, cal que tingui vinculació política, que es digui que el resultat es farà efectiu i a més s’hagi detallat com es farà efectiu (amb la llei constitucional provisional) i cal que es faci de manera rigorosa i amb garanties. —Què passa si hi ha un boicot de tot l’unionisme? —Cal donar espais electorals al no. Organitzar debats de sí-no a les televisions… Si no els aprofiten serà la seva opció. Al referèndum de Bòsnia els serbobosnians van fer boicot, i això no va alterar la validesa del resultat. Així i tot, crec que si és percebut com un referèndum definitiu, vinculant, una bona part del no anirà a votar. —Com s’estableix un topall de validesa? Quin resultat seria vàlid per a atribuir la victòria o derrota al sí o al no? Un 50%+1? —Un 50% +1 és el referent en tots els referèndums. Només hi va haver una excepció, el cas de Montenegro, en què es va fixar un 55% i va ser per exigència de la UE. Però era un referèndum pactat entre Sèrbia, Montenegro i la Unió Europea i per això es van poder posar condicions extra. —I en participació? Si no s’arriba al 50% de participació del cens, es pot donar per vàlid? —No hi ha quòrums de participació mínima. El codi de bones pràctiques en referèndums de Venècia els prohibeix explícitament, amb l’argument que els contraris a la qüestió sotmesa a pregunta poden utilitzar aquest mecanisme per fer guanyar la seva opció il·legítimament. Recordem que estem en un règim on el vot no és obligatori i l’abstenció és una pràctica important. Només cal recordar que el referèndum de l’Estatut d’Autonomia del 2006 només va tenir una participació del 48%. Això no li va treure cap validesa legal. En qualsevol cas, com més gent hi participi, millor, òbviament. —Quin cens s’hauria de fer servir? —Es pot utilitzar el cens electoral. Tots els partits en tenen una còpia que fan servir per fer els mailings electorals. Es pot fer servir el registre de població de l’Idescat, fet a partir del padró continu. Es pot fer un cens propi com es va fer a Escòcia, on durant mesos la gent s’inscrivia per a poder votar al referèndum. Hi ha moltes opcions. —Comparant-ho amb el 9-N, no pot haver passat el moment d’efervescència que hi havia aleshores per a fer el referèndum unilateral? Arribem tard per a guanyar un referèndum? —El 13 d’octubre del 2014, quan es va renunciar a una consulta seriosa, va ser per mi el dia en què es va cometre l’error més gran en aquest procés. El 2013 i el 2014 el sí estava il·lusionat; només cal pensar en els milions d’euros que la campanya ‘Ara és l’hora’ va recollir en donatius. El no encara estava distret, desorganitzat i les forces del sí-no, completament somortes. Però no serveix de res lamentar-se. Quina opció tenim, quina opció ens queda? Junts pel Sí ja ha dit que no farà cap declaració d’independència aquesta legislatura, i que s’anirà a unes noves eleccions dites constituents, i després es treballarà una constitució que es referendarà. De debò algú creu que aquest full de ruta és millor? Que amb aquest desànim les eleccions ‘constituents’ aniran millor que les del 27-S? Que les forces del sí-no no hi seran presents, generant indeterminació en el resultat? Que debatre una constitució sense ser independents té cap sentit? No sé si el RUI el guanyarem o el perdrem, però allargar la decisió sobre la independència desgasta la societat. El guanyem o el perdem, haurem exercit la sobirania i haurem pres la decisió. —Quan es podria fer el referèndum? Ja es podria fer ara? —Si haguessin treballat en el cens, per exemple, sí. Però em fa l’efecte que no s’ha fet res, com no s’havia fet res abans del 9-N del 2014. Cal un temps de preparació i cal tenir llesta la llei constitucional provisional per fer un referèndum informat i rigorós. Si ara es decidís aquesta opció es podria fer a la primavera del 2017. —Qui l’hauria d’organitzar? La Generalitat? S’hauria de mirar d’implicar-hi organitzacions internacionals, o fins i tot governs d’uns altres països? —Crec que qui l’ha de convocar és el parlament. La Generalitat ha de posar a disposició del parlament allò que sigui necessari per a l’organització. I sí, s’ha de mirar d’implicar-hi organitzacions i governs d’altres països, encara que només sigui com a observadors. —El referèndum unilateral és compatible amb el full de ruta que té el govern ara damunt la taula? —Sí, plenament. Cal només que retornin al programa de campanya o al document del procés constituent del Consell de Transició Nacional que el preveia. —Però en el programa de campanya no es parlava pas de referèndum unilateral, oi? —Només cal que retornin al programa de campanya que fixava la declaració d’independència seguida de la llei de transitorietat jurídica afegint-hi el referèndum per tenir un resultat clar sense ambigüitats sobre la independència. El programa de Junts pel Sí deia que aquesta era la legislatura de la independència i la següent la de la constitució i ara diuen que la independència es condiciona a l’aprovació constitucional en la següent legislatura. I vull recordar que l’informe del procés constituent del CATN ja preveia la possibilitat d’un referèndum unilateral de ratificació de la declaració d’independència.
Paluzie: ‘Un referèndum unilateral es podria fer la primavera del 2017’
Demà, 28 de juny de 2019, farà cinquanta anys dels aldarulls de Stonewall, la protesta contra la policia que va encendre la metxa del moviment LGTB. Aquella nit, gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals no van fugir de les tradicionals batudes contra els locals gais, sinó que es van enfrontar a la policia, que va perdre el control de la situació. Els aldarulls van continuar els dies següents i van ser el catalitzador definitiu perquè la comunitat LGTB s’organitzés per a reivindicar els seus drets. Amb motiu del primer aniversari d’aquells fets es va celebrar la primera marxa d’orgull gai de la història, una manifestació que amb els anys s’ha estès a gran part del món. Stonewall Inn era un bar gai de Greenwich Village, un districte de Nova York, a l’oest de Manhattan. Com més locals gais de l’època, era propietat de la màfia, que periòdicament pagava suborns a la policia, uns suborns que suplien la manca de llicència per a vendre alcohol. Alhora, aquesta irregularitat servia de carta blanca per a servir begudes adulterades i rebaixades amb aigua. El públic que hi anava era variat, però s’hi destacaven hispans i negres de classe baixa, alguns dels quals sense-sostre i prostituts, drag queens, kings i transsexuals. El 1969 la persecució policíaca contra els homosexuals als Estats Units no era tan aferrissada com en anys anteriors, però el sexe consentit entre homes adults encara era il·legal a tots els estats, llevat d’Illinois; la ‘perversió’ era una causa justificada per a acomiadar un funcionari; l’Associació Americana de Psiquiatria considerava l’homosexualitat una malaltia mental sociòpata; i era habitual que quan es feien aquestes batudes contra locals gais l’endemà els diaris publiquessin els noms i la informació personal dels detinguts. La pressió contra la comunitat gai era tan corrent que Stonewall tenia un mecanisme per a avisar els assistents sobre la visita de la policia. Quan es detectava la presència d’un agent, de paisà o no, s’encenien els llums de la sala i la gent en fugia. Segons la crònica publicada després dels aldarulls pel periodista i activista gai Dick Leitsch a la New York Mattachine Newsletter, tot va començar vora les dues de la matinada, quan un grup d’agents de paisà va entrar al local i va detenir els cambrers per la venda il·legal d’alcohol. El comportament de la policia, com era habitual quan tractaven amb homosexuals –diu Leitsch–, va ser molt desagradable. El procediment ordinari d’aquestes batudes era organitzar una fila dels assistents per identificar-los i comprovar el sexe dels qui duguessin roba de dona, però aquell dia molts van refusar de col·laborar-hi, de manera que els van detenir. Els qui no eren detinguts, els expulsaven del bar, però en comptes d’anar-se’n cap a casa molts es van quedar a la porta a protestar. Quan la policia va arribar a Stonewall hi havia vora dues-centes persones, però el rebombori va fer que hi acudís més gent que passava pel carrer. Molts van començar a fer befa de la policia i a llançar-los petons, però la tensió va anar pujant i llavors van llançar-los monedes, ampolles i sabates de taló. De cop, els sis agents que feien la batuda es van trobar acorralats per una multitud que havia perdut la por. «Els policies, alguns sagnant i un amb el canell trencat, es van refugiar dins el bar. Mentre cridava ‘mort als porcs’ i ‘poder rosa’, la multitud va arrencar un parquímetre de la vorera i el va fer servir d’ariet contra la porta. Van trencar la finestra davantera amb galledes d’escombraries i totxanes i tot seguit van llançar líquid inflamable pels forats i van tirar-hi llumins. Van agafar trossos dels vidres trencats i els van llançar cap dins, de manera que van ferir un agent, pel cap baix. La gent reia i cantava mentre atacava, i cridava a la policia que quan hi entressin tindrien sexe amb ells. I que no seria bonic.» Així és com ho va descriure Tommy Lanigan-Schmidt, un sense-sostre de vint-i-un any que se n’havia anat de casa cercant un lloc on viure sense ser humiliat pel fet de ser gai; a la crònica del New York Times quan es va escaure el vint-i-cinquè aniversari dels fets. El 1969, la informació que el diari va publicar l’endemà de l’aldarull es va limitar a una notícia breu que recollia la versió de la policia i prou. A més, publicava el nom, l’edat i l’adreça d’un dels detinguts, el cantant de folk Dave Van Ronk. Columna del New York Times l’endemà de les protestes d’Stonewall Quan van arribar els reforços policíacs, els agents atrinxerats dins el bar van poder sortir-ne i els aldarulls es van estendre pels carrers de la rodalia fins a altes hores de la matinada. La violència es va tornar a barrejar amb la befa d’alguns dels participants, que van fer una renglera davant la policia i van començar a cantar. Les protestes dels dies següents L’endemà els propietaris van comprovar que la revolta havia deixat el local fet destruït i havien robat els diners de les màquines de tabac, el jukebox, la caixa registradora i fins i tot les propines dels cambrers. Com que la nit anterior els havien sancionat perquè venien alcohol sense llicència, el van regalar i durant tot el cap de setmana el local es va omplir del públic habitual, però també de turistes. La multitud va tornar a cridar consignes com ara ‘Poder gai’, ‘Volem llibertat ara’ i ‘Igualtat per als homosexuals’. A la nit, les protestes van ser encara més violentes i les parets es van omplir de pintades per la igualtat de drets. Els dies següents van continuar els enfrontaments i la sensació d’alliberament va influir en la marxa pel Recordatori Anual, una mobilització en favor dels drets dels homosexuals que es feia el 4 de juliol, coincidint amb el Dia de la Independència dels EUA, d’ençà del 1965. Tanmateix, fins llavors el to d’aquelles marxes havia estat molt discret: dones amb faldilla i homes amb vestit i corbata que caminaven tranquil·lament i de manera organitzada. Aquell any alguns dels participants van veure que era més efectiu cridar l’atenció en compte de provar de canviar les coses de manera calmada. El primer orgull de la història Arran de les protestes de Stonewall, el moviment pels drets LGTB va constatar que calia un canvi d’actitud perquè la lluita fos més directa. Una de les conseqüències d’això va ser la fundació del Front d’Alliberament Gai, que per primera vegada incloïa la paraula ‘gai’ al nom, en compte de cercar mots ambigus, tal com havien fet organitzacions anteriors: la Mattachine Society o les Daughters of Bilitis, per exemple. El 28 de juny de 1970, primer aniversari dels aldarulls de Stonewall, es va fer la primera marxa per l’orgull gai de la història. La manifestació va anar de Christopher Street, on hi havia Stonewall Inn, fins a Central Park i hi van participar milers de persones. El mateix dia es van fer marxes simultànies a Los Angeles i Xicago; i l’any següent es van estendre a Boston, Dallas, Milwaukee, Londres, París, Berlín Occidental i Estocolm. Fins llavors, els activistes gais havien provat de convèncer els heterosexuals que els homosexuals no eren diferents d’ells, però a partir de Stonewall es van adonar que el col·lectiu estava tip de dissimular per no ofendre els altres i que volien expressar-se lliurement. Com a mostra de reconeixement al punt d’inflexió dels aldarulls de Stonewall en la lluita LGTB, el 2016 el govern de Barack Obama va declarar Stonewall Inn monument nacional, el primer dedicat a la lluita LGTB.
Cinquanta anys de la revolta de Stonewall, la nit que el col·lectiu LGTB va dir prou
El fins ara diputat d’ERC al congrés espanyol Joan Tardà ha adduït ‘raons personals i familiars’ per deixar el seu lloc a Madrid, i ha assenyalat que a Catalunya també hi ha molta feina per fer. En una entrevista a Rac 1, ha dit que ara li ‘toca anar a casa’, el que no vol dir deixi la política: ‘No vol dir que me’n vagi a mirar obres. Hi ha molta feina a fer a Catalunya. El darrer tram serà costerut i no sabem si durarà molt o poc. Tenim consolidada una estratègia que exigeix eixamplar el camí i construir escenaris de diàleg i d’acord’. ‘Hi ha molta feina per fer a Catalunya, a Cornellà de Llobregat, a l’àrea metropolitana’, mentre que ERC té un equip de dirigents jove i molt preparat al congrés i al senat espanyols, ha apuntat. Segons que ha dit, la feina d’ERC és ‘edificar aquest camí ample que hi càpiga molta gent’.
Tardà deixa el congrés espanyol i diu que ‘hi ha molta feina a fer a Catalunya’
Quim Torra ha volgut esvair qualsevol especulació sobre un avançament electoral immediat. Des del seu escó, durant la sessió de control al Parlament de Catalunya, ha argumentat que els darrers resultats electorals reforçaven el govern i ha anunciat una ronda de reunions amb els partits i les entitats compromesos amb el dret d‘autodeterminació per a recuperar la unitat estratègica perduda. L’objectiu: abordar plegats la resposta a la sentència contra els presos polítics i la resta d’acusats al Tribunal Suprem. ‘És important que tots plegats recuperem l’esperit de l’1-O i la unitat estratègica’, ha defensat. Potser per exemplificar que a l’executiu encara li queda corda, ha refermat que tornaria a reunir els partits per mirar d’aprovar el pressupost. JxCat i ERC no van poder tirar endavant el d’enguany per manca de suport, amb la CUP a anys llum i amb els comuns que no es van acostar prou al govern. Es tanca un cicle electoral. ERC ha guanyat les espanyoles i les municipals. JxCat, les europees. L’avenç d’ERC és indiscutible, però la disputa per l’hegemonia no s’acabarà de dirimir fins a les pròximes eleccions catalanes. Ara, Torra ha volgut allunyar-les de qualsevol calendari imaginable. El president de la Generalitat ha llegit els resultats del 28-A i del 26-M com un aval a l’independentisme i, per tant, a tot l’executiu. ‘Com a govern em sento molt reforçat pel suport que ens ha donat la ciutadania’, ha dit. Torra s’ha referit als resultats de les europees, en què Carles Puigdemont va superar Oriol Junqueras, per remarcar que per primera vegada l’independentisme va arribar al 50% dels vots a Catalunya. Segons les dades del Ministeri d’Interior espanyol, el va vorejar, amb el 49,71%. Això hauria de tenir una conseqüència directa a Europa, segons Torra, que ha parafrasejat Joan Maragall per interpel·lar-la: ‘Escolta, Europa, un poble que vota una vegada i una altra per la llibertat, per la democràcia i per l’autodeterminació.’ I ha demanat si les institucions europees permetrien que Puigdemont i Junqueras fossin eurodiputats, tal com ho ha decidit la ciutadania. Abans eren el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem. Ara les instàncies internacionals també s’escolen en el debat parlamentari. L’esperat dictamen del Grup de Treball contra la Detenció Arbitrària de l’ONU sobre els presos polítics ha estat protagonista de la represa de l’activitat parlamentària després dels comicis. Torra ha advertit que la democràcia espanyola rebia ‘atacs severs’ d’organismes internacionals, mentre els independentistes demostraven una vegada i una altra la seva consistència en les eleccions. El president del grup parlamentari d’ERC, Sergi Sabrià, ha dit que l’ONU denunciava que la presó preventiva era injusta, desproporcionada i vulnerava els drets fonamentals, i ha exigit que els presos polítics fossin excarcerats immediatament. ‘Espanya serà un dels països que no compleixen les resolucions ONU?’, ha demanat. Ciutadans li ha respost amb un cartell. Carlos Carrizosa ha heretat d’Inés Arrimadas la predilecció pel recurs de la imatge gràfica. Ha portat emmarcada una frase en castellà del Tribunal Europeu dels Drets Humans, que va refusar el recurs contra la suspensió del ple del parlament posterior a l’1-O: ‘La suspensió de la sessió del ple era necessària en una societat democràtica especialment per al manteniment de la seguretat pública, la defensa de l’ordre i la protecció dels drets i les llibertats dels altres’. Carrizosa li ha portat el quadre, ha dit, perquè el pengi a la paret del despatx a manera de recordatori. Ha afegit que li regalava el ganxo i que, si de cas, demanés un martell als d’Arran, a qui ha acusat de trencar els vidres de les seus de Ciutadans. Tot i que les parets es foraden amb un trepant. Carlos Carrizosa, amb el quadre amb la frase del TEDH. Fotografia: ACN. Retorn a la quotidianitat. En aquest ple ha tornat, en part, la cortesia parlamentària que Miquel Iceta va enyorar quan els grups independentistes van tombar-lo per rellevar José Montilla com a senador per designació parlamentària. Però ho ha fet acompanyada de reivindicació. JxCat, ERC i la CUP han votat simbòlicament Carme Forcadell com a vice–presidenta segona de la mesa, en substitució de José María Espejo-Saavedra, que va renunciar a l’escó per acompanyar Inés Arrimadas al congrés espanyol. També ha estat un matí d’estrena per als nous diputats que han ocupat els escons que van deixar tots els qui han fet el salt a la política espanyola. De fet, la renúncia de Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull, que no exercien el vot des que el Tribunal Suprem va ordenar-ne la suspensió, ha permès als grups independentistes de recuperar la majoria absoluta. Les suspensions s’exporten i s’acumulen, i encara falta veure què passarà amb Puigdemont, Junqueras i Comín al Parlament Europeu. Junqueras, Sànchez, Rull i Turull ja van ser suspesos al congrés espanyol, i avui el senat ha fet igual amb Romeva, en aplicació de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal. Suspensions sobre suspensions. Mentre la resta de cambres afronten les vulneracions dels drets dels diputats que ja va haver d’entomar la catalana, Torra ha afegit una cita al calendari parlamentari, perquè també hi ha més agendes que acompanyen els llaços grocs: hi haurà un ple monogràfic sobre l’emergència climàtica.
Torra tanca el cicle electoral i reobre el clam per la unitat estratègica
L’examen d’Història de les Proves d’Accés a la Universitat (PAU) al Principat, primer de la jornada d’avui, ha inclòs diverses preguntes sobre la dictadura de Primo de Rivera, la visita d’Heinrich Himmler a Barcelona, l’atur durant la II República, el franquisme a Catalunya i el preàmbul de l’Estatut del 1979. Els estudiants havien de triar entre dues opcions, i en l’A, havien de respondre una sèrie de preguntes sobre la dictadura de Miguel Primo de Rivera a partir d’un text d”Història d’Espanya’, coordinat per Manuel Tuñón de Lara. A més de preguntes sobre aquesta dictadura, també havien de contestar sobre les conseqüències de la Primera Guerra Mundial a l’estat espanyol, d’altres referents a una portada de ‘La Vanguardia’ sobre la visita del dirigent nazi a Barcelona i sobre el franquisme al Principat. En l’opció B, els estudiants havien de constestar preguntes sobre un gràfic de l’atur a Espanya durant els anys 1932 i 1936, sobre polítics com Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora i Francisco Largo Caballero, i les eleccions espanyoles del 1933 i 1936. També diverses preguntes sobre el preàmbul de l’Estatut del 1979 i sobre l’evolució política de Catalunya des de la mort de Franco fins a l’aprovació de l’Estatut i des de l’aprovació d’aquest fins al 1986.
L’examen d’Història de les PAU del Principat inclou Primo de Rivera, el franquisme i l’Estatut del 1979
El portaveu del grup parlamentari de JxSí, Jordi Turull, ha explicat que veia ‘molts riscs’ al fet de convocar un referèndum unilateral d’independència (RUI) per les possibles represàlies de l’estat espanyol. En declaracions a Rac 1, ha dit que era una mesura complicada de prendre per la mena d’estat que Catalunya tenia davant, i ha apuntat: ‘Examinem les alternatives a tot allò que és capaç de fer l’estat espanyol’. A més, ha afegit que ‘no era menor’ saber si Barcelona, com a capital del Principat de Catalunya, seria al costat de la Generalitat o del Tribunal Constitucional espanyol. Després de preguntar-li per una possible inhabilitació de la presidenta del parlament, Carme Forcadell, Turull ha dit que, tot i que no li passava pel cap, implicaria ‘un punt d’inflexió i es faria un gir de 189 graus’. Ha assegurat que seria una ‘animalada’ i un cop a la democràcia sense precedents, que recorrerien esgotant totes les vies possibles al seu abast.
Turull veu ‘molts riscs’ al RUI per les possibles represàlies de l’estat espanyol
El candidat del PSC a Barcelona, Jaume Collboni, ha celebrat la decisió de Barcelona en Comú d’arribar a un acord de govern amb els socialistes. Ha reivindicat que Barcelona tindrà un ‘govern progressista no supeditat el procés independentista’. Ha assegurat que la ciutat obre una nova etapa. ‘Hem volgut ser absolutament escrupulosos i respectuosos amb el procés de debat intern dels comuns’, ha dit sobre la consulta que ha avalat el pacte de Barcelona en Comú amb el PSC. En aquest sentit, ha dit que demà votaran la candidatura d’Ada Colau i que això s’ha de traduir després en un govern ‘paritari i de progrés’. Collboni també ha dit que el PSC no ha vetat mai les converses amb cap partit, tot i que ha refusat de reunir-se amb el candidat d’ERC, Ernest Maragall, dues vegades l’última setmana.
Collboni celebra l’acord de govern amb Barcelona en Comú
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha corregit avui la qualificació que tenia i ha valorat el coronavirus com una amenaça ‘alt risc’ en l’àmbit internacional. El canvi arregla un ‘error de formulació’, segons l’agència, que va fer la setmana passada quan va considerar el nou virus com de ‘molt alt risc’ a la Xina, d”alt’ en l’àmbit regional i només de ‘moderat’ en l’àmbit internacional. L’OMS ha fet saber que aquesta darrera qualificació va ser fruit d’un error que ara arregla i per tant la qualificació que en ‘molt alt risc’ a la Xina i ‘alt risc’ en els àmbits regional i global. Avui mateix, la Comissió Nacional de Salut de la Xina ha augmentat els casos de mort provocats pel coronavirus fins a les vuitanta víctimes, inclosa una a Pequín, i en 2.744 el nombre de persones contagiades. Les autoritats han detallat, a més, que existeixen quatre-cents seixanta-un pacients en estat crític. A més, es té constància de casos a Cambodja, el Canadà, Hong Kong, Macau, Taiwan, Tailàndia, el Japó, Corea del Sud, Estats Units, Vietnam, Singapur, Malàisia, Nepal, l’estat francès i Austràlia. Un període d’incubació de catorze dies Les alarmes van saltar ahir quan es va saber que el coronavirus té un període d’incubació de catorze dies, fet que fa que sigui contagiós molt abans que es manifestin els primers símptomes. Això fa que sigui diferent a la SARS (Síndrome Respiratòria Aguda Greu), sorgit a la Xina el 2002 i que acabar amb set-centes morts, però que no era asimptomàtica, fet que feia més senzill de localitzat a possibles contagiats. Les autoritats xineses sospiten que actualment unes 5.794 persones podrien ser portadores del virus.
L’OMS corregeix i qualifica el coronavirus d’amenaça internacional d’alt risc
Un mes després d’haver dimitit de tots els càrrecs dins el govern, l’ex-vice-president i ex-conseller d’Innovació, Investigació i Turisme Biel Barceló ha comunicat avui que conservarà l’acta de diputat de MÉS per Mallorca fins que acabi la legislatura. Barceló va deixar el càrrec de vice-president arran de la polèmica sorgida per haver acceptat la invitació d’un viatge a Punta Cana per part d’una empresa turística, cosa que implicava un incompliment dels codis ètics del partit i del govern. Segons que han informat fonts del partit a Europa Press, el diputat assumeix aquesta nova etapa des ‘d’una altra perspectiva’ i amb l’objectiu de mantenir el seu compromís amb els ‘Acords pel Canvi’. El desembre, Barceló va explicar que continuaria en el seu escó durant el debat del pressupost i que després obriria un ‘període de reflexió’. Biel Barceló dimiteix i obre una crisi al govern
Barceló continuarà com a diputat fins al final de la legislatura
El copríncep episcopal d’Andorra, Joan-Enric Vives, s’ha adreçat a la població per primera vegada amb un missatge institucional per a enviar un missatge de calma i serenor enmig de la crisi sanitària del coronavirus 2019. Vives ha fet un discurs retransmès per Andorra Televisió en què ha agraït la feina dels treballadors sanitaris i dels serveis bàsics, així com de les autoritats. Vives ha demanat a la població que segueixi les recomanacions de les autoritats i que no s’angoixi per la Covid-19. També ha destacat que és important cooperar mentre duri el confinament. ‘Ens hem d’unir com a país, entorn d’aquells que lideren la resposta a aquesta crisi inesperada de dimensió global. Fem pinya i guanyarem aquesta batalla contra el coronavirus i les seves conseqüències’, ha dit. ‘Estic convençut que de les crisis i del sofriment, podem ressorgir més forts, més solidaris, i més lliure’, ha conclòs.
El copríncep Vives demana de fer pinya per a superar la crisi del coronavirus
El Setè Jutjat de Garantia de Santiago de Xile ha admès a tràmit una querella contra el president, Sebastián Piñera, per les violacions dels drets humans comeses en el marc de les protestes contra el govern. L’advocat Óscar Castro ha explicat que ‘el que se cerca és partionar responsabilitats en els delictes de violació als drets humans en les autoritats’. ‘Nosaltres avaluem que l’última autoritat responsable és el president de la República’, ha indicat. Castro ha subratllat, no obstant això, que ‘pot haver-hi altres autoritats civils i naturalment autoritats militars que també poden arribar a tenir responsabilitat’ per aquests fets. En tractar-se d’un cap d’Estat, la querella sol·licita que es designi un fiscal només per Piñera, així com investigar possibles responsabilitats penals d’altres autoritats. Almenys dinou persones han mort i més de mil han estat detingudes en el marc de les protestes que van esclatar el 17 d’octubre per la quarta pujada del preu del metro en pocs mesos, tot i que ràpidament van créixer fins a denunciar la desigualtat social i reclamar una nova constitució. En un primer moment, Piñera va declarar l’estat d’emergència, que va portar a un desplegament militar, però el va acabar derogant per la polèmica presència dels uniformats als carrers.
Admesa a tràmit una querella contra Piñera per violacions dels drets humans durant les protestes
Història de la cuina catalana i occitana, de Vicent Marqués, és un dels grans esdeveniments culturals i culinaris d’enguany. Explica la història de la cuina tradicional dels Països Catalans i Occitània mitjançant els seus plats. Conté documentació històrica, receptes, les denominacions del plat als diferents territoris i els dialectalismes que també hi ha de cada plat. És una feina ingent que Vicent Marqués va començar fa quaranta anys i que ha fet tot sol. Edicions Sidillà ha cregut en el projecte i ara n’ha publicat el primer volum, dels deu que contindrà. Nou-centes pàgines dedicades a les salses, els aperitius, les ensalades i les sopes. Vicent Marqués va néixer el 1950 en una barraca de l’Horta pintada de blanc. De jove, feia feines al camp i, més tard, va tenir diversos oficis, fins que es va fer cuiner. A hores d’ara només es dedica a escriure. El 1990 va rebre el premi Ciutat de València amb la novel·la Nit de foc, i el 2006 va publicar-ne una altra: Un quilo de coca. Ha publicat una quinzena de llibres de cuina i ha escrit articles d’història de la cuina a mitjans com El Temps, l’Avui, la Veu del País Valencià i el Jornalet. Els pròxims deu o dotze anys té previst de dedicar-se a redactar aquesta obra immensa, el seu projecte de vida, el qual diu que acabarà quan tingui vuitanta anys, si tot va bé. Més enllà de l’aportació culinària que representa, és un projecte patrimonial, cultural i lingüístic de país. Sovint, aquests projectes de llarg abast veuen la llum pel compromís i tossuderia de persones individuals, com és aquest cas, i de projectes editorials petits, com Edicions Sidillà, que és el segell que ha entès el valor d’aquesta obra i hi ha apostat. El primer volum es va presentar a Barcelona i va tenir Ferran Adrià de padrí i ahir es va presentar a la llibreria Fan Set de València. —Si us sembla bé, comencem clarificant el projecte. —L’obra és bàsicament un munt de monografies diferents. Tal com diu el títol, és un llibre d’història, però jo no faig un llibre d’història de la cuina catalana i occitana, sinó que faig la història dels plats populars d’aquesta cuina, un per un. N’agafe un –per exemple, la paella– i en faig una monografia. Quan l’acabe, n’agafe un altre, i faig igual. Això he fet des de fa quaranta anys, sense interrupció. I a força de monografies vaig bastint l’edifici. —Però quan parleu de monografies, a què us referiu, a un plat o a un aliment? —Cada monografia és un plat. I cada monografia es divideix en diversos apartats (quatre). El primer apartat s’ocupa de la part històrica. Pot ser més llarg o més curt en funció dels papers que haja generat al llarg de la seua història. Si no disposa de cap paper (siga perquè no n’hi ha o siga perquè jo no l’he sabut trobar), aleshores, evidentment, no en relate la història, em limite a fer una petita descripció i prou. Acabada la part històrica, em pose a fer el receptari. En aquest segon apartat, hi pot haver una quantitat molt variable de receptes. Per exemple, a la monografia de l’arròs amb bledes només hi ha una recepta; en canvi, a la de l’arròs al forn n’hi ha més de vint (arròs al forn amb panses, arròs al forn amb carabassa, amb bacallà, amb pollastre, amb conill…). —I quins apartats més hi incorporeu, després de la història del plat i de les receptes que se’n deriven? —Acabades aquestes parts, em pose a fer l’apartat de les denominacions. La samfaina, posem per cas, al País Valencià s’anomena mullador i a Occitània, ratatolla. És un apartat una mica més complicat de fer que no sembla, perquè hi ha plats que tenen més de cent denominacions diferents, i no exagere. I finalment, faig l’apartat dels dialectalismes, que és posar en lletra les diferents pronúncies. Per exemple, de les creïlles fregides, en podem dir també queraïlla, querilla, quereguilla, queradilla, queredilla, crilla, creaïlla… N’hi ha un fum. Hi ha dialectalismes per a tots els gustos. A vegades, aquest apartat pot omplir cinc o sis pàgines i és molt treballós de fer. I això, a grans trets, és l’obra, i tindrà deu volums si tot va bé. —I d’aquesta feina ingent, que és el vostre projecte de vida, quina part en destacaríeu? —Jo diria que la part més interessant a l’hora de llegir és la part històrica, és la que té més amenitat. Ara, si volem cuinar, la part més important és el receptari. —Al pròleg remarqueu que no sou cuiner, que sou un apassionat de la cuina. Us podríem anomenar gastrònom… —La paraula gastronomia s’ha posat de moda fa poc. Jo no la faig servir, no perquè no m’agrade, sinó perquè jo m’interesse per la cuina tradicional. I les mestresses no han fet gastronomia de cap mena. Les mestresses cuinen i prou. Ara, si hagués fet una història de la cuina d’autor, segurament l’haguera fet servir. —Efectivament, l’altre aspecte que deixeu ben clar d’entrada és que bastiu un receptari de cuina tradicional i no pas d’alta cuina ni de cuina d’autor. —Hi ha dues maneres de cuinar: la cuina tradicional, que és la que s’ha fet a casa gràcies a les mestresses, i la cuina d’autor, que és una altra cosa. També hi ha el fast food, però hi ha autors que diuen que no es pot qualificar de cuina. I jo al llibre no en parle. —És una qüestió de qualitat, suposo. —Segurament, hi haurà un moment que el fast food l’haurem d’incloure als receptaris tradicionals, s’haurà de considerar una cuina tradicional, però jo espere que no siga així, perquè, ja ho dic al llibre, és la causant de l’actual epidèmia d’obesitat, entre més coses. —A la introducció del primer volum sobta que us dediqueu a parlar a bastament d’un fet no pas culinari sinó històrico-lingüístic. Per què heu tingut la necessitat de mostrar com en seria, de diferent, si la Provença i els Països Catalans haguessin anat units, i no que una quedés sota la influència de l’estat francès i els altres de l’estat espanyol? —Perquè molta gent potser no entendrà la necessitat de fer aquesta barreja de cuina catalana i occitana. Lamentablement, Occitània és una gran desconeguda per als catalans. I som veïns. Entre França i Espanya ens han furtat la història, l’han reconvertida, i la nostra història en realitat ara és espanyola i francesa. I això calia explicar-ho. Però no es podia explicar en tres o quatre pàgines. He hagut de fer un pròleg que en té cinquanta. És un tema que dóna per a uns quants llibres. Però, és clar, tractant-se d’una història de la cuina tampoc no podia fer-ho gaire llarg. —La tasca que us heu imposat és immensa, sobretot per a una sola persona. Heu pensat de col·laborar amb alguna universitat perquè us donés suport? —Sóc un escriptor desconegut i, a més, faig llibres de cuina. Els llibres de cuina tenen la particularitat que el 99% són receptaris, i la universitat en té molt poc, d’interès, per no dir gens. Si vas a la universitat a proposar una història de la cuina, no et farà cas ningú. —Això ha anat canviant. El departament de medieval de la Universitat de Barcelona té professors que treballen els receptaris de cuina de l’època, com el Sent Soví i d’altres, perquè aporten molta informació sobre la societat de l’època. —És possible que a Barcelona hi haja algun interès. A València, puc dir que no n’hi ha. —Els darrers anys s’ha notat un nou interès acadèmic, culinari i cultural pel patrimoni culinari. S‘ha creat la col·lecció Set Portes de receptaris històrics de la cuina catalana, i un altre exemple d’això és la jornada ‘Crítica i restitució patrimonial en gastronomia’, que va organitzar el Museu d’Història de Barcelona i la Fundació Alícia. —Però he de dir una cosa: jo faig història, no faig arqueologia. Al llibre, tots els plats que trobareu són vius. Si algun plat ha desaparegut, no en parle. És a dir, puc explicar que el morterol es feia al segle XV, que es feia arreu dels Països Catalans, però el morterol apareix al llibre perquè hi ha una comarca valenciana, a la Plana d’Utiel, on encara es fa, i també es fa a la regió occitana del Roergue. —En què consisteix el morterol? —Originalment, era un plat on es passava la carn pel morter i quedava ben triturada i fina. Ara a la Plana d’Utiel es fa amb fetge de porc i espècies. I al Roergue és una olla que preparen amb una gallina o una polla i amb el brou fan unes sopes bullides molt espesses. És un plat viu. —No feu d’arqueòleg però feu d’antropòleg! —El llibre és antropologia, sí. —I aquest projecte entenem que és el vostre llegat. —Quan vaig començar a interessar-me per la cuina, tenia catorze o quinze anys. Des d’aleshores, vaig començar a adquirir els llibres de cuina que es publicaven, que eren bàsicament receptaris. Però va arribar un moment que m’interessava trobar llibres que anessen més enllà, que m’expliquessen quins eren els plats de sempre, l’entrellat sociocultural que hi havia darrere, la història… Però no hi havia llibres d’aquests. I per això em vaig proposar d’escriure’ls jo. Vaig començar a buscar documents a les biblioteques valencianes, després vaig ampliar la recerca a les biblioteques catalanes, amb microfilms de revistes satíriques, vaig demanar microfilms a la Biblioteca Nacional de París… I amb tot aquest material vaig començar a fer l’obra tal com s’ha començat a publicar. El treball de recerca el tinc tancat, tot i que ja sabem que és una tasca que no s’acabaria mai. Però he decidit d’aturar-me ací, perquè tenint en compte que em queden deu o dotze anys per a redactar la resta de l’obra, no em puc entretenir més temps en la recerca de dades. —I els pròxims volums? —El segon llibre s’ocuparà de les olles i les verdures; el tercer, dels llegums, l’arròs i la pasta; el quart, del peix, el marisc i els cefalòpodes; el cinquè, del bacallà, la carn i els menuts; el sisè és l’apartat de pèl i ploma i els guisats; al setè, hi ha el fetge gras, els ous, les mandonguilles, els caragols, els entrepans; al vuitè, hi haurà les coques, les coques dolces, les galetes, els pastissos; al novè, les postres; i al desè, els confits (torrons, les ametlles confitades), el rebost, els embotits, el formatge, el vi, els licors. —Bastíssim. I dèieu que s’ha escrit poc sobre la història dels plats? —No s’ha estudiat mai. —Però teniu referents en aquest àmbit? Josep Pla, Néstor Luján, per exemple. —Tots ells apareixen al llibre, però específicament, no han escrit llibres d’història de la cuina. Aquest projecte és la primera volta que es fa en català i en cap llengua. Aquests són els llibres que m’hauria agradat llegir i que no ha fet ningú. No són difícils de fer, però són molt laboriosos. Jo fa quaranta anys que hi treballe de valent. —En un projecte com aquest, en què la bibliografia és tan extensa, suposo que la publicareu. —Sí, sí, en el darrer volum. Hi haurà trenta pàgines de bibliografia. —El fet de vincular la cuina catalana amb la cuina occitana és una opció que heu practicat sempre. Per què? —Perquè sóc occitanista i em va semblar que, ja que feia uns llibres de cuina catalana, els occitans també mereixien de tenir uns llibres d’història de cuina occitana. No és que siguen unes cuines idèntiques però s’assemblen, perquè som països veïns, tenim per costum de menjar-nos les mateixes bèsties, les verdures són les mateixes, els peixos són idèntics… Per tant, les diferències són mínimes. —Però incloure Occitània, des d’un punt de vista cultural, sí que té rellevància i serà una gran aportació més enllà de la cuina. —Farem una mica de país. Dic ‘una mica’ perquè la cuina és poc rellevant comparada amb la llengua, per exemple. —Però necessitem parlar i necessitem menjar. —Sí, més menjar que no parlar. Sense parlar es pot viure, però no pas sense menjar.
Vicent Marqués relata la història i els vincles de les cuines catalana i occitana
El diputat de la CUP Carles Riera ha avisat el govern que aquesta vegada la seva formació ‘no tornarà a caure en la mateixa trampa del xantatge’ quant al pressupost. En una entrevista a l’ACN, Riera ha explicat que la CUP va permetre l’any passat l’aprovació dels comptes per fer possible l’1-O, però ha afegit que després es va demostrar que ‘no calia aprovar aquell pressupost per a fer el referèndum’. ‘Per a trencar amb l’estat espanyol i fer efectiva la independència no ens cal un pressupost autonòmic. Que no ens vulguin tornar a enredar. Aquest xantatge de “o ens doneu suport al pressupost o no podem tirar endavant la independència” és mentida’, ha afegit. El diputat de la CUP preveu que els comptes que presentarà el govern de Torra seran ‘en la línia de sempre’ quant a la fiscalitat i, d’altra banda, ha afirmat que la CUP no donarà suport a uns comptes que ‘s’adaptin a les imposicions de l’estat espanyol’. En cas que el govern plantegi abansel pressupost i deixi per després parlar sobre com s’ha de fer la república, Riera preveu que ‘l’acord serà molt difícil i molt complicat’. Així doncs, ell només veu dues possibilitats per tal que la CUP pugui permetre l’aprovació del pressupost: ‘o ruptura primer o fer un pressupost que sigui un element de ruptura i de desobediència en si mateix’. D’altra banda, s’ha mostrat molt crític envers la possibilitat de convocar eleccions si no es poden aprovar els comptes que el president de la Generalitat, Quim Torra, va posar sobre la taula en una entrevista a l’ACN. ‘Ara com ara hem de fer que aquesta legislatura sigui l’efectiva i convocar eleccions és un acte de covardia. És eludir el compromís i la responsabilitat, és ajornar i traspassar la patata calenta a un altre. Què és això de convocar eleccions en una legislatura que ha de ser efectiva per ella mateixa? Venim del 1r d’octubre, de la victòria independentista del 21 de desembre, què més vol? Hem tornat al “masisme” una altra vegada?’, ha demanat el diputat de la CUP. En aquest context, Riera ha exigit al president de la Generalitat que, atesa la conferència que té prevista al setembre per a fixar les línies principals de la legislatura, digui que l’objectiu del govern ja no és de donar continuïtat a l’autonomia sinó ‘fer efectiva la república i la independència com més aviat millor’. També li ha demanat que hi concreti les ‘passes efectives’ de l’executiu català per aconseguir aquest objectiu. D’altra banda, també ha instat Torra a donar per acabat ‘qualsevol possible diàleg i negociació amb l’estat espanyol a propòsit d’una reforma autonòmica’. És a dir que, segons Riera, deixi clar que el govern rebutja la ‘trampa’ d’un possible referèndum sobre una reforma de la constitució o de l’estatut. Sobre això, ha considerat un ‘error’ la reunió que el president de la Generalitat i el del govern espanyol, Pedro Sánchez, han acordat de mantenir aquesta tardor a Barcelona, la segona després de la primera trobada a la Moncloa del juliol. Per a Riera, ‘s’enganyen’ els ciutadans llançant missatges d’esperança en relació al diàleg amb l’estat espanyol. Fer efectiva la república davant una sentència ‘dura’ Sobre quina resposta caldria de donar a la sentència judicial dura sobre l’1-O, Riera considera que contra aquesta situació la millor opció no seria la de convocar eleccions, sinó, si no s’ha fet abans, la de fer efectiva la independència. Ha insistit que davant una sentència ‘dura’, optar per uns comicis seria una actitud ‘de covardia’. Actitud partidista de JxCat i ERC Riera ha criticat durament JxCat i ERC per haver actuat segons ‘càlculs partidistes i corporativistes’ i haver situat els interessos de sengles partits per sobre dels del país. ‘JxCat i ERC volen manar i reproduir-se en el poder institucional, tant si és amb independència com amb autonomia’. És per això que ha lamentat que aquestes dues formacions independentistes facin els càlculs en funció d’aquesta prioritat. ‘Això no ens agrada, que facin càlculs, incloses eleccions, no pas en funció dels objectius del país sinó de quin moment els resultaria més rendible convocar eleccions ateses les circumstàncies’, ha afegit.
La CUP avisa sobre el pressupost: ‘No tornarem a caure en la mateixa trampa’
Agents de la policia espanyola van fer seguiments al president de la Generalitat, Quim Torra, durant la jornada electoral del 10 de novembre. Els Mossos de l’equip d’escortes del president van detectar tres vehicles i en van fer identificar els integrants, que van presentar-se com a membres del cos policíac espanyol, segons que explica ElDiario.es. Fonts de Presidència ho han confirmat a VilaWeb. Segons la informació, els Mossos van poder apuntar les matrícules de dos dels vehicles, però després van constatar que les dades no formaven part de cap registre oficial. El Ministeri d’Interior espanyol ha negat que s’hagi fet mai cap seguiment a Torra. També diu que no ha rebut cap informació d’aquest incident per part del Cecor, l’organisme de coordinació dels cossos policíacs. En canvi, fonts dels Mossos que cita el mitjà asseguren que van demanar que tot constés al registre d’incidències del Cecor el dia 10 de novembre.
La policia espanyola va seguir Torra el 10-N, segons ElDiario.es
Teresa Pitarch, mà dreta de l’ex-conseller de Justícia Germà Gordó dins del moviment Nova Convergència, ha anunciat avui al matí que abandonava el PDECat. Ahir Gordó va anunciar que deixava el partit, però mantenia l’escó al parlament com a diputat no adscrit, fora del grup de Junts pel Sí. Va prendre la decisió, pressionat, arran de la investigació de què és objecte per part del TSJC pel cas del 3% de presumpte finançament irregular de CDC. Pitarch, que és presidenta de l’Institut Català de les Dones i fou candidata a les primàries del PDECat a Barcelona, retreu al partit que no hagi respectat la presumpció d’innocència de Gordó: ‘Un partit que no respecta compromisos, companys i principis fonamentals difícilment pot fer una política que porti el país a més altes cotes de llibertat, seguretat i progrés econòmic i social.’ Heus ací la seva carta pública:
Teresa Pitarch, mà dreta de Germà Gordó, també abandona el PDECat
Tres magistrats del Tribunal Constitucional espanyol, Fernando Valdés, Juan Antonio Xiol i María Luisa Balaguer, consideren que Pablo Llarena va vulnerar el dret de representació política d’Oriol Junqueras, quan el desembre del 2017 li va refusar un recurs sobre la presó preventiva quan era candidat a les eleccions del 21 de desembre. En un vot particular sobre el recurs d’empara que el TC va refusar ara fa unes setmanes, els jutges consideren que Llarena havia d’haver considerat la possibilitat d’adoptar alguna mesura alternativa a la presó preventiva, que igualment evités el risc de reiteració delictiva, però que preservés el dret de representació política. Consulteu ací l’argumentació dels magistrats: El gener del 2018, quan s’havia de constituir el nou parlament, Llarena va tornar a refusar un recurs de Junqueras contra la presó preventiva. El jutge instructor va impedir-ne l’excarceració i va argumentar que el dret de representació i participació es garantia amb el vot delegat. Bèlgica, el Vietnam de Pablo Llarena I Anàlisi de Josep Casulleras El 28 de novembre, la majoria del ple del TC va considerar que la presó preventiva decretada per Llarena complia les exigències constitucionals de finalitat i proporcionalitat.
Tres magistrats del TC aplanen el camí de Junqueras a Estrasburg i en critiquen la presó preventiva
Anticorrupció denuncia l’expresident Narcís Serra i 14 ex-alts càrrecs més per un forat de 720 milions MADRID, 16 (EUROPA PRESS) CatalunyaCaixa va realitzar en el període comprès entre els anys 2000 i 2007 “una intensiva i creixent activitat inversora immobiliària” que va fundar principalment en projeccions i expectatives de negoci de futur incert i no avalades per la necessària anàlisi de solvència, assegura la Fiscalia Anticorrupció en la denúncia remesa a l’Audiència Nacional. El Ministeri Públic denuncia l’expresident de CaixaCatalunya Narcís Serra i 14 ex-alts càrrecs més, entre els quals hi ha l’ex-director general Adolf Todó, per un ‘forat’ de 720 milions d’euros en operacions immobiliàries realitzades entre els anys 2000 i 2007. Anticorrupció els acusa d’un presumpte delicte continuat d’administració deslleial per unes irregularitats que va detectar el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (Frob), i constata que en aquest període la caixa va executar les inversions, a través d’una filial, a Espanya, Polònia i Portugal. “En la majoria de casos analitzats l’aval i fiabilitat que des de l’entitat es va atorgar a les projeccions efectuades per la filial immobiliària i a les manifestacions dels socis immobiliaris copartíceps de les inversions va suposar escometre les inversions confiant en la paraula del soci, sense previs informes externs independents al projecte i sense realitzar anàlisis exhaustives d’aspectes com la solvència i capacitat dels associats”, destaca la denúncia que assumirà un Jutjat Central d’Instrucció de l’Audiència Nacional.
CatalunyaCaixa va desplegar durant anys intenses inversions immobiliàries “incertes” i sense analitzar-ne la solvència
La Magda és una vídua recent que prova de tirar endavant amb els discos de la Núria Feliu i una fotografia del seu difunt marit en què dóna la mà a un antic president del govern català. Però encara no sap que l’ex-president, en aquells mesos de calor, farà una confessió pública que farà trontollar tot el món que l’envolta, amb la Magda inclosa. Aquest és l’argument de la nova comèdia de Marc Rosich, A tots els que heu vingut, que s’acaba d’estrenar al Teatre Nacional de Catalunya. Protagonitzada per Mercè Arànega, l’obra és un mirall deformat que mira de reüll l’actualitat del cas Pujol, amb molta ironia. La Magda queda totalment destarotada arran de la confessió de l’ex-president, perquè li ha caigut un referent. Però, tal com explica Rosich, ‘l’obra no és una ficció política sinó un retrat familiar’. Per això a partir d’aquest moment, tota la vida de la Magda va de gairell: entra en un estat depressiu, van sortint draps bruts del passat de la família i la protagonista fa cada vegada coses més excèntriques –com ara acollir un indigent– que sorprenen tota la família. Això obliga la germana, les filles i a la néta –interpretades per Lurdes Barba, Montse Esteve, Àurea Màrquez i Mireia Pàmies– a entrar en acció. Marc Rosich, autor i director de l’espectacle, explica que moltes vegades ha pensat que tot esdeveniment amb una certa importància necessita el contrapunt d’una mirada irònica. I així va néixer A tots els que heu vingut, que manlleva el títol d’uns versos d’una cançó de Núria Feliu. Rosich diu: ‘Volia crear per al TNC una peça que no defugís de parlar de la nostra realitat recent i que, tenint com a eina principal l’humor, funcionés com un mirall deformat de les nostres darreres vicissituds com a país.’ L’obra es podrà veure a la sala petita fins al 7 de maig.
El TNC estrena ‘A tots els que heu vingut’, una comèdia que mira de reüll l’actualitat
El secretari d’Hisenda de la Generalitat, Lluís Salvadó, ha anunciat que presentarà un recurs contra el secret de sumari pel ‘cas Santi Vidal’. El dirigent d’ERC ha lamentat que, quatre mesos després d’estar investigat per aquest cas, no ha tingut encara la possibilitat d’accedir a la informació de la causa, ni a conèixer les actuacions que duen a terme els jutges, mentre que la Guàrdia Civil cita a declarar alts càrrecs de l’executiu, fet que ‘contradiu’ que el ‘cas Vidal’ estigui en secret de sumari. En aquest sentit, Salvadó ha lamentat el ‘xou públic’ i la ‘no discreció’ de la policia. El presentarà davant el jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, que investiga la causa per les declaracions de Santi Vidal, ex-senador d’ERC, després d’una querella presentada per Vox i que el jutge va admetre a mitjans de març. El vice-president del Govern, Oriol Junqueras també ha criticat ‘l’espectacle públic’ que du a terme la Guàrdia Civil en un cas que està sota secret de sumari, en referència a la mateixa causa oberta, sobre els interrogatoris de la policia a alts càrrecs del govern sobre els preparatius de l’1-O.
Salvadó presentarà un recurs contra el secret de sumari pel ‘cas Santi Vidal’
L’endemà que el diari Público hagi publicat la segona exclusiva sobre la relació del CNI amb el cervell dels atemptats a La Rambla de Barcelona i Cambrils, Pablo Iglesias s’ha pronunciat sobre el silenci amb què els polítics espanyols i els mitjans de Madrid han rebut les informacions. Considera que ‘revela com funciona el poder a Espanya.’ En una piulada a Twitter, el líder d’Unides Podem es fa ressò de les informacions de Público, es queixa del silenci mediàtic i assenyala PSOE, PP i Ciutadans per haver vetat una comissió d’investigació al Congrés que esclarís la relació entre el Centro Nacional de Inteligencia i l’imam de Ripoll. ‘Per què callen avui?’, els espetega. El silencio de los grandes medios sobre lo que el CNI sabía de los terroristas de Las Ramblas revela cómo funciona el poder en España. Y sirve para entender ciertos vetos para que nada cambie. ¿Por qué PP, PSOE y Cs impidieron que el Congreso investigara? ¿Por qué callan hoy? pic.twitter.com/fxjicrDeBx — Pablo Iglesias (@Pablo_Iglesias_) July 17, 2019 Valls parla de ‘campanya dels sectors separatistes’ La piulada d’Iglesias no ha agradat a Manuel Valls. El regidor de l’ajuntament de Barcelona s’hi ha referit aquesta tarda, també a Twitter: ‘Aquest comentari demostra la irresponsabilitat d’un partit que no entén i que no pot compartir el què és el sentit d’estat. Pablo Iglesias s’uneix a una campanya escandalosa dels sectors separatistes.’ Per contra, Valls no ha dit res sobre les informacions de Público. Este comentario demuestra la irresponsabilidad de un partido que no entiende y que no puede compartir lo que es el sentido de Estado. Pablo Iglesias se une a una campaña escandalosa de los sectores separatistas. https://t.co/fCyoiv5Z10 — Manuel Valls (@manuelvalls) July 17, 2019
Pablo Iglesias critica el silenci a Espanya arran de les revelacions sobre el CNI i el 17-A
Avui fa quatre mesos de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a Soto del Real. Per aquest motiu, l’ANC i Òmnium Cultural han convocat una manifestació amb el lema ‘Il·luminem la llibertat’ a Barcelona. La plaça Sant Jaume s’ha omplert a vessar per a començar l’acte unitari i la marxa, que acaba a la presó Model. ‘Unitat, unitat’ i ‘L’escola catalana no es toca’ són, de moment, els crits que més s’estan sentit. En l’acte, amb diversos representants de la societat civil, s’han fet quatre minuts de silenci i s’ha llegit un manifest. Els vice-presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural, Agustí Alcoberro i Marcel Mauri, també hi han intervingut. Les llanternes dels mòbils han il·luminat la plaça i els crits de ‘llibertat’ han ressonat diverses vegades. 🔴@marcelmauri: “Quatre mesos després de l’empresonament inqualificable d’en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez hem de treballar més que mai per defensar plegats la democràcia i els drets civils, els valors republicans que han de ser pilars del nostre país” pic.twitter.com/ZSKqCGmAtp — Òmnium Cultural (@omnium) 16 de febrer de 2018 Emotius aquests quatre minuts de silenci acompanyats de les notes musicals del violoncel·lista Julià Borràs, que interpreta El cant dels ocells pic.twitter.com/Ge0oPlxmI3 — Òmnium Cultural (@omnium) 16 de febrer de 2018 Una volta acabat l’acte a la plaça de Sant Jaume, ha començat la manifestació fins la presó Model. A la Gran Via de les Corts Catalanes hi ha hagut dificultats amb el trànsit, ja que la Guàrdia Urbana no havia tallat l’accés a l’avinguda. La marxa ha acabat davant la Model, on han parlat el nebot de Cuixart, Pol Leiva –que ha llegit una carta– Oriol Sànchez, que ha llegit un missatge del seu pare, i l’ex-diputat Albano-Dante Fachin, que ha tancat l’acte amb un discurs. El nebot de Jordi Cuixart ha llegit davant la Model una carta que el president d’Òmnium ha escrit des de Soto del Real per aquest dia, quan fa 4 mesos del seu empresonament. Llegeix-la sencera aquí 👉🏻https://t.co/aLzQRW1g6R • pic.twitter.com/zD2wTCG3NT — Òmnium Cultural (@omnium) February 16, 2018 🎥 Emotives paraules de @jordialapreso que ens fa arribar des de la presó. Les llegeix l’Oriol, el seu fill. Gràcies 🎗 #Llibertat pic.twitter.com/SgiZgbPl2Q — Assemblea Nacional (@assemblea) 16 de febrer de 2018 No oblidarem l’1-O. No oblidem els presos. No oblidem que aquesta és una lluita de tots els demòcrates! @AlbanoDante76 #Llibertat pic.twitter.com/w6zWANlRf8 — Assemblea Nacional (@assemblea) 16 de febrer de 2018 Cuixart ha agraït el suport en un piulet, i Sànchez també ha escrit un missatge aquest matí donant les gràcies pel fet que la gent els recordi. Missatge des de la presó: Gràcies a tots els qui ens il·lumineu d’esperança. No hi ha justícia ni democràcia sense llibertat! https://t.co/dbYjGxAG4a • pic.twitter.com/y9KCxsHMiI — Jordi Cuixart (@jcuixart) February 16, 2018 Ja fa 4 mesos que som aquí dins, injustament… Gràcies per recordar-nos! Ens arriba la vostra força cada dia… sé que junts ens en sortirem aviat, molt aviat!!! #llibertat pic.twitter.com/js6k5otSni — Jordi Sànchez (@jordialapreso) February 16, 2018 Tornarem! pic.twitter.com/yH2Wy47Swr — Pilar Calvo (@pilarcalvo13) 16 de febrer de 2018 La capçalera a punt d’arribar a la Model, que ja està aglomerada. Seguim, a crits de #Llibertat! pic.twitter.com/FLZZeOh9O3 — Assemblea Nacional (@assemblea) February 16, 2018 Parla @AlbanoDante76. Aplaudiments davant la presó Model de #Barcelona. #LlibertatPresosPolítics pic.twitter.com/KNH3Hau9W7 — Fotomovimiento (@Fotomovimiento) 16 de febrer de 2018 Quan ha acabat l’acte, els manifestants han cantat ‘L’estaca’. La manifestació pels 4 mesos de presó de @jcuixart i @jordialapreso acaba amb crits d’independència i cantant Els Segadors davant de La Model @btvnoticies pic.twitter.com/PYZJdjUNwc — Roger Torres i Liñán (@RTLbcn) 16 de febrer de 2018 Paral·lelament, centenars de persones s’han concentrat davant els ajuntaments d’arreu del Principat clamant llibertat pels presos polítics. Tarragona Més de 1.500 persones criden #LlibertatPresosPolitics i il·luminen la plaça de la Font de #Tarragona. @ANCTarragona @OmniumTarragone pic.twitter.com/4TTdL4qNNX — CatInfo Tgn-Ebre (@Cati_Tarragona) 16 de febrer de 2018 Girona Girona protesta pels quatre mesos de @jordialapreso i @jcuixart a la presó. #LlibertatPresosPolitics pic.twitter.com/tnDgUnMs6Q — Òmnium Gironès (@omniumgirones) February 16, 2018 Lleida A la plaça #Paeria #Lleida s'ha dibuixat amb llum la paraula "llibertat", coincidint amb els 4 mesos d'empresonament de @jordisanchezp i @jcuixart. pic.twitter.com/RC7VXgrKTT — Noelia Casellas (@cgnoelia) February 16, 2018 Manresa Són les 7 de la tarda del dia que fa quatre mesos que hi ha tancats a Soto del Real el @jordialapreso i el @jcuixart .A #Manresa tenim concentració a la plaça Major.#LlibertatPresosPolítics pic.twitter.com/fx4jZvMdxL — ERC Manresa 🎗 (@erc_a_manresa) February 16, 2018 Solsona #LlibertatPresosPolítics Avui fa 4 mesos, 123 dies privats de llibertat @jordialapreso @jcuixart i 106 dies @junqueras @quimforn No esteu sols. pic.twitter.com/OAXIeLzhXm — ERC_Solsona (@ERC_Solsona) February 16, 2018 Terrassa Davant de l’#ArxiuTobella de #Terrassa ens concentrem per exigir la #LlibertatPresosPolítics el dia que fa quatre mesos de l’empresonament de @jcuixart i @jordialapreso. Quatre mesos de vergonya. Quatre mesos d’ignomínia. pic.twitter.com/dO0UcDpJ2n — Josep Rull i Andreu 🎗 (@joseprull) February 16, 2018 Sabadell Ni un pas enrera crida #DrRobert #Sabadell Llibertat!! 🎗🎗🎗🎗 pic.twitter.com/oAoXucLcA2 — Lourdes Ciuro 🎗 (@lciuro) February 16, 2018 Badalona Concentració a la Plaça de la Vila de #Badalona coincidint amb els quatre mesos d'empresonament dels #Jordis pic.twitter.com/LZJIAEv4pX — Badalona Comunicació (@bdncom) February 16, 2018 Banyoles Més de 300 persones tornen a reclamar a Banyoles la llibertat dels presos polítics quan es compleixen 4 mesos de l'empresonament dels #Jordis pic.twitter.com/5RSMrfTC7r — Ràdio Banyoles (@radiobanyoles) February 16, 2018 Vilafranca del Penedès Avui hem exigit #LlibertatPresosPolítics a Vilafranca i a tot el país. 4 mesos sense els Jordis, els volem lliures a ells, al Quim i a l'Oriol! #UsVolemACasa pic.twitter.com/qC3v9YF3bc — ERC Vilafranca (@ERCVilafranca) February 16, 2018 Valls Valls amb la Democràcia i la Llibertat! Us recordem cada dia! La vostra llibertat és la de tots! #LlibertatPresosPolitics pic.twitter.com/YiEwcmc0Ul — Albert Batet🎗 (@albertbatet) February 16, 2018 Mollerussa VÍDEO ▶️ Centenars de persones es concentren a Mollerussa per demanar un cop més la llibertat dels Jordis https://t.co/k8bB4J0ErR pic.twitter.com/nb8mD0ltYb — Mollerussa Televisió (@mollerussatv) February 16, 2018 Falset #LlibertatPresosPolitics Concentració a #Falset Un altre cop. pic.twitter.com/5LCLLOF4DD — toni orensanz (@toniorensanz) February 16, 2018 Tortosa A #Tortosa recordem 4 mesos de presos polítics @jordialapreso @jcuixart i més de 100 dies @quimforn @junqueras , i sols un dia ja es una absoluta injustícia #LlibertatPresosPolitics pic.twitter.com/0jS8EAVI4K — Ferran Bel i Accensi 🎗 (@Ferran_Bel) February 16, 2018 Reus Quatre mesos sense els 'Jordis'. El #Mercadal de #Reus demana un cop més la llibertat dels presos polítics: https://t.co/7M2ewnz5Lx #Reusdigital pic.twitter.com/UBenTPmfl2 — Reus Digital (@reusdigitalcat) February 16, 2018
La manifestació pels presos polítics es converteix en un clam per la unitat
La Generalitat, a través de la Conselleria de Cultura, s’ha personat en el judici civil per decidir la propietat de les 111 obres de la Franja que es troben al Museu de Lleida, i que se celebrarà els dies 16 i 17 de maig en el Jutjat número 1 de Barbastre (Somontano de Barbastre). Segons ha assenyalat el departament avui en un comunicat, la decisió de la Generalitat respon la seva obligació de preservar les competències en matèria de patrimoni cultural, que inclouen la protecció d’aquestes peces i la integritat de la col·lecció, perquè els béns es troben a Lleida. Sobre aquest litigi, que és previ als béns de Santa Maria de Sixena, la Generalitat ha estat present en les actuacions prèvies del procés perquè forma part del Consorci del Museu, juntament amb l’Ajuntament i la Diputació de Lleida i el Consell Comarcal del Segrià. ‘Un pas més’ ‘Però en el moment d’iniciar-se el judici, la conselleria de cultura ha fet un pas més i ha demanat que se li consideri part demandada, juntament amb el Bisbat de Lleida’, ha defensat. L’Arquesbisbat de Barbastre-Montsó va demandar al de Lleida per reclamar la tornada a Aragó d’aquestes obres, que estan protegides per la llei del patrimoni català i que estan a Lleida. Adquisició ‘legítima’ El Consorci del Museu de Lleida i el Bisbat de Lledia ja van presentar fa un any en els jutjats de Barbastro, per separat, al·legacions contra la demanda del bisbat argumentant la legitimitat de l’adquisició de les peces i l’unitat de la col·lecció. El director del Museu, Josep Giralt, va assegurar en aquell moment que ‘ja hi ha sentències fermes que no s’han tingut en compte que confirmen que el consorci té la potestat de la unitat de la col·lecció de la seva possessió i de la seva gestió’. El museu reivindica que 27 de les 111 peces van ser traslladades en concepte de dipòsit, i assegura que ‘reconeixent que la propietat d’elles és de l’església de la qual procedeixen, el Consorci no pot atendre la petició de devolució, perquè la llei de Patrimoni Cultural Català no permet disgregar un conjunt de béns artístics protegits com a col·lecció sense l’autorització de la conselleria de cultura’. La documentació lliurada llavors incloïa actes d’una notaria de Barcelona que validen les compres que va fer el bisbe Josep Meseguer, que va escriure un dietari en primera persona relatant com va obtenir les obres de la col·lecció del Museu a través de compres i permutes.
La Generalitat es persona en el judici de la propietat de 111 obres d’art de la Franja
La setmana passada va començar el judici a Narcís Serra, Adolf Todó i una quarantena de directius de la ja difunta Catalunya Caixa acusats d’haver aplicat un ‘irresponsable’ increment de sous i dietes quan l’entitat era rescatada amb diners públics. Això va passar el 2009, però no va ser fins al 2013 que el gran públic va assabentar-se dels milions que es modificaven en plena crisi. L’ex-diputat de la CUP David Fernàndez va destapar les xifres del contracte de Todó durant una comissió parlamentària, el qual, entre més coses, li assignava una pensió de 3,5 milions d’euros –l’estat espanyol la va vetar poc després. —Té el contracte, vostè? —Sí, el tinc aquí. Esperi, que li ensenyo. —No, no, cap problema. —És aquí, eh? Consell d’administració de 26 de març de 2008. Representants d’Iniciativa, Convergència, PSC i sindicats que voten a favor del seu contracte i representants d’ajuntaments. Si vol, dic els noms. —No, no, si no tinc cap inconvenient a explicar-li-ho. M’estranya que tingui aquest contracte. Posteriorment, la fiscalia va començar una investigació i cinc anys més tard s’ha obert judici oral a Todó, Serra i la resta de directius per administració deslleial. Com en altres delictes socioeconòmics, la CUP es va personar com a acusació popular i demana quatre anys per als dos principals banquers i una indemnització. Entre sessió i sessió del judici, parlem amb l’advocada que representa l’equip legal de la CUP, Montse Vinyets: —En total, quants diners es va apujar el sou Adolf Todó? —Al contracte del 2008, es va pactar un sou de 600.000 euros més una retribució variable del 35% sobre aquest sou fix en funció d’objectius. Per a Jaume Massana, que era director general adjunt, 371.000 euros més el 35% de variable sobre el fix. També els van assignar un fons de pensions i uns fons interns meritats en favor de tots dos. A banda, també cobraven dietes. El 2010, aquest sou base fix va pujar fins a 812.000 euros i 610.000 euros respectivament, i les variables es van enfilar al 45% del salari fix. —I per què Jaume Massana no ha estat acusat? —Perquè no va participar en els consells d’administració i, per tant, no va votar a favor dels increments de la retribució. —Qui més es va apujar el sou? —El sou es va incrementar a Todó i Massana. També es van pagar unes indemnitzacions molt elevades per a tres directius que van dimitir. A banda dels sous, també va haver-hi un increment de les dietes que cobraven els membres del consell d’administració, inclosos Serra i Todó, per la seva assistència a l’assemblea general, als consells d’administració i a les comissions que té una caixa d’estalvis. A parer seu, tant els increments de sou com els increments de dietes van ser completament legals, emparats amb la normativa. —Quin paper tenia Narcís Serra en tot plegat, aleshores? —Els increments de sous i dietes es discutien a la comissió de retribucions, formada per quatre persones: Serra, Todó i dues persones més, una que representava els impositors, i una altra, la diputació. Narcís Serra, el president de l’entitat, és qui fixava les qüestions a tractar a la comissió de retribucions, donava aparença de legalitat i rectitud a totes les decisions. Quan a la comissió de retribucions Serra proposava una pujada de sous, ningú no hi votava en contra. Evidentment, Todó no hi votava en contra perquè es discutia apujar el seu sou. I els altres dos membres sempre assentien perquè els deien que els increments eren avalats per informes tècnics i legals. —Quant cobrava Narcís Serra? —Des del començament, la llei de caixes d’estalvi deia que el càrrec de president d’una caixa d’estalvis era honorífic i no retribuït. De cop i volta, sota el mandat de José Montilla, hi ha un canvi legislatiu molt important a la llei de caixes d’estalvis i s’estableix que el càrrec de president, tot i ser honorífic, pot ser retribuït. A partir d’aquest moment, Serra, a part de les dietes (el 2004 eren de 24.801 euros, i el 2005, de 135.707,85 euros) passa a cobrar un sou de 175.000 euros, a més de dietes (61.808 euros el 2007, 85.440 el 2008, 82.580 el 2009 i 92.334 el 2010). —Quina diferència hi havia entre abans d’apujar-se el sou i després? —Li ho vam demanar al judici. No ens ho va saber aclarir. Va dir que havia de fer la convocatòria de les ordres del dia, portar les reunions… Les mateixes coses que feia quan cobrava només dietes. —Però Todó i Serra s’escuden en el fet que el Banc d’Espanya i la Generalitat estaven al cas de l’increment de sous. Això trastoca la vostra estratègia? —En principi, sí que es van fer unes comunicacions. Però, primer de tot, hauran de venir els del FROB a declarar per aclarir què es deia, concretament, a les comunicacions. I en segon lloc, si ho sabien, no sé si pel sol fet de saber-ho, deixa de ser delicte. Sí que és clar que a partir d’un moment determinat, Catalunya Caixa estava en un moment molt difícil econòmicament i ells van prendre acords que eren perjudicials per a l’entitat i només responien al seu interès. La qüestió de les retribucions dels directius de les caixes d’estalvi estava volgudament desregularitzada. Tots són recomanacions i tot queda a l’empara que puguin fer el vulguin. És buscat. —Els tècnics del Banc d’Espanya, o algú, han validat aquestes comunicacions? —A les pròximes sessions de judici, han de venir els tècnics a aclarir aquesta qüestió. Però és molt important desmuntar la idea que presenten les defenses, que diuen que en el moment que es va prendre els acords dels increments de sous i dietes, l’entitat es trobava en una situació difícil la qual tot feia pensar que remuntaria i que, per tant, les retribucions no causaven perjudici a l’entitat. Nosaltres defensem que l’entitat ja estava en fallida tècnica quan van incrementar els sous, que el vaixell s’enfonsava i van voler-se garantir els màxims beneficis personals. Aquesta és la nostra hipòtesi. —Estava en fallida tècnica? —Sí perquè hi havia una concentració en actius immobiliaris tòxics molt gran. La caixa d’estalvis havia creat, ella sola (unes 62) o a mitges amb altres promotors immobiliaris (unes 68), moltes societats dedicades a la promoció immobiliària I durant molt de temps, en comptes de reflectir als balanços la depreciació que havien patit aquestes societats, continuaven sobrevalorant els seus actius amb taxacions que no s’ajustaven a la realitat. Llavors, donaven a aquestes societats un valor que realment no tenien i els comptes de l’entitat del 2008 al 2011 no s’adequaven al principi de prudència comptable. De fet, el 2010 feien un ERO. Per això diem que quan van incrementar sous i dietes, l’entitat ja estava en fallida, encara que formalment no s’hagués declarat. —Ells argumenten que el primer sotrac de la crisi l’havien superat. —Sí, diuen que eren en una v, i que se’n sortirien. Però crec que qualsevol persona amb dos dits de front deia que, d’allà, no en sortirien perquè hi havia una dependència molt gran en els actius immobiliaris. Eren en una situació de col·lapse i era gairebé impossible sortir-ne. Recordem que, en total, van rebre 13.000 milions d’euros de rescat! A parer meu, Deloitte va maquillar els comptes anuals amb relació a les qualificacions de les seves societats participades. Fins que hi va haver un moment que això no se sostenia més. No pot ser que de cop i volta tot s’enfonsi. No. Hi va haver un in crescendo i el van anar maquillant fins que un dia no van poder més i llavors va sortir tot. —Desconeixia aquest ‘maquillatge’. —I Deloitte va arribar facturar onze milions d’euros en concepte d’auditories. Si pagues aquesta quantitat, gairebé et diran allò que vols que diguin. —Entre Deloitte, Banc d’Espanya… Es podrien anar demanant responsabilitats a altres actors secundaris? —Exacte. És possible fer-ho, una altra cosa és que hi hagi ganes. El gran quid de la qüestió encara no ha arribat a judici, que és la gestió que es va fer de la caixa d’estalvis. I ens hem quedat amb la petita punta de l’iceberg, els increments de sou, que públicament és molt gràfic i xocant, però per mi la qüestió és com es va perdre de vista què era una caixa d’estalvis. Una caixa d’estalvis té un objecte social molt clar i molt concret, que és fomentar l’estalvi i tenir una xarxa d’oficines arrelada al territori. I els directius van fer absolutament la cosa contrària. Convertir la caixa en un banc, dedicar-se a ser promotors immobiliaris i anar més enllà del territori fent promocions immobiliàries a Polònia o Gran Canària, per exemple. —De fet, Serra és investigat per les inversions a Polònia. —Sí, al jutjat central d’instrucció 2 de Madrid. S’investiga Torca Procam Polska, la societat immobiliària més gran de l’entitat. Passa que ja som a final del 2018 i encara és en fase d’investigació. Crec que van molt tard. —És possible investigar una caixa en general per administració deslleial, tants anys després? —Quan s’enfonsaven les caixes, per exemple, Catalunya Caixa es va quedar moltes de les societats en què participava, es va quedar la part dels promotors. I es van començar a concedir crèdits de milions d’euros de manera desmesurada sense demanar responsabilitats ni avals, i a un tipus d’interès baixíssim, sabent que no retornarien. Aquí també hi pot haver responsabilitats penals. Jo no dic que ens posem a mirar de manera general si es va gestionar bé o no, sinó que hi ha un seguit d’actuacions concretes de decisions que van més enllà d’una mala gestió empresarial, que són decisions que perjudicaven els interessos de la caixa i beneficiaven persones concretes. Però moltes ja deuen haver prescrit. —Veurem Narcís Serra o Adolf Todó en altres judicis? O és molt difícil d’obrir la caixa dels trons? —Nosaltres la vam provar d’obrir. Aprofitant el procés per l’increment dels sous, vam demanar que s’ampliés la querella per una actuació concreta que va haver-hi a Lleida pel cas de la Llotja i finalment es va arxivar. És clar que la CUP no és la fiscalia i no té accés a la documentació. Això requereix moltes hores i un treball ingent. Sí que sé que el FROB va donar compte a la fiscalia de tot un llistat d’operacions bancàries. Algunes són en fase d’investigació, però no en conec cap per la qual s’hagi obert judici oral. —La fiscalia no ha estat diligent amb tots els presumptes delictes que rodegen Catalunya Caixa? —No m’ho explico. —Només començar el judici, el jutge ja va rebaixar la quantitat de la fiança. Com ho vau entomar? —Això és l’aplicació de la doctrina del cas Nóos, que diu que l’acusació popular no pot demanar una quantitat de responsabilitat civil més alta que la fiscalia o l’acusació particular. En aplicació d’aquesta doctrina, es va rebaixar la responsabilitat civil, i per tant, la fiança exigida. La condició d’acusació popular no ens permetia d’anar més enllà. —Si els declaren culpables, retornaran els diners que es van quedar de més? —Al nostre entendre, no. —Confieu a demostrar que són culpables? —Per a mi ja és molt que hàgim arribat a obrir judici oral. És clar que ells tenien la voluntat de prendre decisions desfavorables a Catalunya Caixa, però no ho van fer de manera poc delicada, sinó que van procurar donar aparença de legalitat. Per exemple, van encarregar informes a empreses amigues, com la consultora Hay, que constantment surt a la causa. Van procurar de maquillar la seva actuació. Nosaltres hem d’acreditar davant el tribunal que això va ser part d’un pla preconcebut, decidit i buscat des del minut zero per a vendre aquests acords perjudicials per a l’entitat, però donant-los aparença de legalitat. De fet, perquè els increments fossin aprovats pel consell d’administració havien de donar aquesta aparença de legalitat. Són gent que té una formació alta, amb moltes eines al seu abast per a arribar als seus objectius i vestir-los d’una fraudulenta legalitat. —Creieu que hi havia mala fe per part de Serra i Todó? —Sense dubte. Sense mala fe no hi ha delicte. I és això que hem de demostrar. —A les defenses no els va agradar que la CUP es personés com a acusació popular. I us volien investigar. Com va anar? —Es van fer públics uns correus aportats per la defensa de Todó a la instrucció per justificar que hi havia un contacte amb el Banc d’Espanya. La defensa de Todó va presentar un compendi d’articles que s’havien fet ressò d’aquests correus filtrats a la premsa i va sol·licitar al jutge que m’obrís una investigació per revelació de secrets. Però es va desestimar la petició. —Per què creieu que molesta tant que la CUP es personi com a acusació popular en casos de delictes econòmics? —Suposo que perquè no volen que aquests processos siguin objecte de debat públic. Que es ventilin a porta tancada. —Sabeu si els acusats han provat de pactar amb la fiscalia? —No ho sé, no en tinc ni idea. —Tot plegat, és una mena de metàfora de la bogeria econòmica que es va viure al país abans i durant la crisi, oi? —Sí, com els beneficis sempre són individuals i les pèrdues s’han de socialitzar. Aquests senyors cobraven molt perquè en principi tenien molta responsabilitat en el seu càrrec, però hem vist que malgrat tot el que ha passat, no els han exigit ni la mínima responsabilitat. I s’ha liquidat una entitat que estava constituïda des del 1926, amb molts anys d’història. Aquest cas també posa sobre la taula una política de retribucions basada a apel·lar a una direcció kamikaze de les entitats bancàries. —Què voleu dir? —Es desestimaven les polítiques reposades a llarg termini i que fomentessin l’estalvi privat, que era l’objectiu inicial de les caixes, ho repeteixo. Es va destinar tot al fet que el directiu de torn assolís els incentius i les bonificacions previstos aquell any. Tot es planificava a curt termini perquè tothom arribés als objectius. I això és una bestiesa. I a part, en última instància: qui funda la caixa? La Diputació de Barcelona, que va perdre de vista quina entitat gestionava. Es va convertir en una immobiliària. Ens hem hagut de sentir a dir que tot va anar malament perquè no es tornaven els préstecs hipotecaris signats per la gent. Si mireu el gran factor de risc de Catalunya Caixa, no era en les hipoteques dels habitatges, que era mínim, sinó en societats immobiliàries que tenien.
Montse Vinyets: ‘Sens dubte, hi va haver mala fe de Serra i Todó’
La Comissió Ciutat-Port ha desplegat una pancarta amb el lema ‘No a l’expansió del port’ durant la setena mascletà de les Falles. Segons que han dit, l’objectiu és ‘cridar l’atenció de la ciutadania sobre els efectes negatius per al medi ambient i la salut que tindrà la decisió faraònica de l’Autoritat Portuària de València (APV), d’ampliar el Port de València‘. La Comissió Ciutat-Port, entitat integrada per Acció Ecologista-Agró, Per l’Horta, Ecologistes en Acció, l’Associació de Veïns i Veïnes de Natzaret, la plataforma El Litoral per al Poble i altres col·lectius, considera que existeixen ‘dubtes fundats sobre les presumptes bondats de l’ampliació nord del Port de València’. Actualment, l’Autoritat Portuària de València (APV) té projectades ‘diverses infraestructures, tant portuàries i com viàries, que es van presentant fraccionadament davant la societat’. Segons han assegurat, el motiu d’aquest ‘fraccionament’ és ‘evitar el rebuig social que provocaria el coneixement de tots els impactes ambientals i per a la salut que comporta l’ampliació de la superfície del Port de València i de la seva capacitat de trànsit de contenidors’. ‘Una bona prova de la racionalització d’aquesta desconfiança ha estat la recent reformulació del projecte de l’ampliació nord, amb la renúncia de l’APV al dragatge de 22 metres i la prolongació del dic d’abric’. ‘Des de la Comissió Ciutat-Port sospitem que des del principi les autoritats locals, autonòmiques i estatals han seguit una estratègia política de distracció i confusió dirigida a la manipulació de l’opinió pública. Per això, volem recordar als nostres governants que l’Emergència Climàtica és una realitat del present que condiciona el creixement portuari i que s’està ignorant amb una alarmant temeritat’, han dit.
Despleguen una pancarta gegant contra l’ampliació del port de València durant la ‘mascletà’
El TSJC ha citat com a investigats el conseller d’Interior, Miquel Buch, i el sergent dels Mossos d’Esquadra Lluís Escolà, acusats tots dos per la fiscalia d’un delicte de prevaricació i d’un altre de malversació de diner públic per l’escorta que s’ha donat al president Carles Puigdemont a l’exili. Segons la fiscalia, el el sergent a la vegada exercia com a escorta i com assessor del conseller. La investigació sobre l’equip d’escortes de Puigdemont va començar arran de diverses denúncies presentades per diputats de Ciutadans al parlament. Buch ha estat citat a declarar el 25 de març i el sergent, el 26 de març. La magistrada instructora, Mercedes Armas, no imposa fiança i estableix com a policia judicial en aquest cas la Comissaria General d’investigació criminal dels Mossos. Escolà va ser nomenat assessor en matèria de seguretat el juliol del 2018, però va deixar el càrrec a petició pròpia el març del 2019. Abans, durant i després d’aquest període, la fiscalia veu acreditat que ha estat fent d’escorta del president Puigdemont tot i que, segons diu estava en situació de ‘cerca i captura’. El mateix dia que es va presentar la querella, el novembre passat, Buch va dir que ‘en cap cas’ no va nomenar un assessor per fer d’escorta de Puigdemont. ‘No està ni entre les meves competències ni en la meva voluntat’, va assegurar. El TSJC considera que el relat de la fiscalia conté els ‘indicis suficients’ per admetre a tràmit la querella per prevaricació i malversació de fons públics i investigar els fets. A més, no descarta que la investigació es pugui estendre a més persones si durant la instrucció es considerés que haguessin ‘assessorat’ Buch i Escolà en qualitat de ‘còmplices, cooperadors o encobridors dels fets’.
Miquel Buch i un sergent dels Mossos, citats com a investigats al TSJC per l’escorta de Puigdemont
Entre els manifestants espanyolistes que ahir van boicotar una connexió en directe d’IB3 davant el palau de l’Almudaina de Palma, hi havia una regidora del PP de Marratxí, Petri Galmés. Van escridassar i amenaçar els periodistes, dient-los que parlessin ‘en mallorquí i no en català’, amb una actitud agressiva. Els fets van ser enregistrats per la periodista de TV3 Margalida Solivellas, qui també informava de l’arribada del monarca espanyol a Palma. El grup era a l’exterior del palau per a donar suport a Felipe VI, rebut a crits de ‘llibertat presos polítics’ per part d’una altra concentració. La regidora Petri Galmés va entrar a l’ajuntament de Marratxí amb José Ramón Bauzá. En va ser regidora de Serveis Socials i Família entre el 2007 i el 2011 i el 2011 i el 2015. D’ençà del juny del 2015 és regidora a l’oposició. En el vídeo penjat per IB3 es pot identificar, en primer pla, Petri Galmés, tot i que en adonar-se que el càmera l’enregistra, s’amaga. Lamentam l’atac a la llibertat d’expressió i d’informació ocurregut davant l’Almudaina. Els companys d’@IB3noticies no han pogut fer la seva feina en directe. ⁰Gràcies per la vostra professionalitat @Kinodragon75 @CaldenteyMarga! pic.twitter.com/NbIRGL7jib — IB3 (@IB3) 3 d’agost de 2018
Una regidora del PP de Marratxí entre els atacants als periodistes d’IB3
El Jutjat d’Instrucció número 1 de Barcelona en funcions del CIE de la Zona Franca ha ordenat que s’informi els interns de les seves expulsions amb almenys 24 hores d’antelació. En la resolució, que data del 27 de juliol, el jutge incorpora algunes excepcions a aquesta obligació com les raons de seguretat, prevenció de la violència i alteració de la convivència però, en qualsevol cas, quan la direcció del CIE incompleixi el termini de preavís n’haurà d’informar i justificar de forma individualitzada al jutjat de control de CIE. La mesura serà vigent a partir del 4 de setembre. La Fundació Migra Studium assegura que ha constatat que les expulsions són executades ‘massa sovint sense notificar ni l’hora, ni l’itinerari, ni amb prou antelació perquè els interns puguin preparar-se i avisar als seus advocats o familiars i amics sigui aquí o en els seus països d’origen’. Segons recorda la Fundació, així ho han considerat també diverses resolucions del Consell d’Europa i de les Nacions Unides determinant que el preavís amb suficient antelació és una obligació mínima de les autoritats en el procediment d’expulsió. Amb aquests antecedents, Migra Studium va presentar una queixa exposant aquests fets i sol·licitant al jutjat que prengués una decisió relativa al temps mínim de preavís per als interns. L’òrgan judicial va admetre la petició i la Fiscalia es va posicionar favorablement sobre els arguments de la Fundació.
El jutge obliga el CIE de la Zona Franca a informar als interns de l’expulsió amb una antelació mínima de 24 hores
Els presidents del PP i de Cs, Pablo Casado i Albert Rivera, han vestit avui de la mateixa manera per a tancar la campanya de les eleccions d’Andalusia. La xarxa se n’ha mofat i molts usuaris han aprofitat la coincidència per a fer mems. Vegeu-ne alguns exemples. Albert Rivera y Pablo Casado. Ya es facherío en El Corte Inglés. pic.twitter.com/fiYECKj3bc — Es de Locos 🤯 (@EsDe_Locos) November 30, 2018 #"Albert Rivera y Pablo Casado"Que si ya lo predijo Los Simpson, que si ya lo predijo Futurama… No! Ya lo predijo Escobar. pic.twitter.com/DVrNV4JeWK — El_Ultimo_Mono (@E_lultimo_mono) November 30, 2018 Rivera y Casado y Rivera y Casado y Rivera y Casado y Rivera y Casado #YoSoyInfluencer pic.twitter.com/fgd3PmKxa1 — kekoo (@__keko009__) November 30, 2018 La prueba científica definitiva que justifica la prohibición de la clonación humana. Encuentra las 0 diferencias entre Albert Rivera y Pablo Casado: pic.twitter.com/3CjDuUKy2W — Alberto Suarez (@_AlbertoSuarez) November 30, 2018 Albert Rivera y Pablo Casado pic.twitter.com/KxE56lLIi2 — Gadegània (@gadegania) November 30, 2018 Albert Rivera y Pablo Casado: pic.twitter.com/4XcyFritxO — Sergi Rojo (@Sergi_RH) November 30, 2018 Albert Rivera y Pablo Casado pic.twitter.com/eYlNwa44z6 — Inaki (@Inaki199595) November 30, 2018 Albert Rivera y Pablo Casado pic.twitter.com/aLLtQwLGLV — Sergio Gutiérrez (@Slevin_nc) November 30, 2018
La xarxa es mofa de Casado i Rivera perquè vesteixen igual
Catalunya no només es construeix amb castells de 10 pisos amb folre i manilles. La identitat catalana és rica i abraça moltes altres tradicions que, malauradament, avui en dia semblen haver estat oblidades pels joves. Malgrat això, n’hi ha que volen seguir amb l’expressió de la cultura catalana i alhora aprofitar per passar una bona estona amb els amics. Culturalment, avui en dia tiren molt els castells, els diables, o el ball de bastons; però en canvi, costa que la gent s’enganxi a les sardanes o les havaneres. El jovent considera que aquestes activitats estan mancades de dinamisme o no troben prou colla per animar-se a participar-hi. De les sardanes a l’esbart Això és el que els va passar a l’Oriol Roger (20 anys) i la Marina Serra (21 anys). Aquests dos joves de Blanes van començar a ballar sardanes de ben petits. Els seus pares també en ballaven i volien que, a banda de fer esport, els seus fills també fessin cultura popular. En aquell moment, la colla sardanista del poble tenia tres grups: l’aleví-infantil, el juvenil i el dels pares. Tots assajaven cada divendres; però avui dia ja només ho fan els pares, i de tant en tant. El mot sardana apareix recollit en la terminologia del segle XVI en referència a una dansa que es ballava en forma de cercle tancat o rotllana, però no es té informació de com és el ball fins al segle XIX. En el seu origen, es tractava d’una dansa semi litúrgica ballada en cadena, bàsicament per homes, i que representava l’organització jeràrquica i social d’una comunitat. Durant la dictadura franquista, la sardana -entesa com a símbol de la cultura catalana-, va ser prohibida, però no va desaparèixer. L’any 2010, la Generalitat de Catalunya la va inscriure al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya declarant-la “element festiu patrimonial d’interès nacional”. Avui dia, la sardana la ballen tan homes com dones i existeixen més de trenta mil partitures. Però, tot i el reconeixement institucional, no sembla gaudir de massa bona salut: ara farà uns dos anys, que tant l’Oriol com la Marina, van deixar-les. L’Oriol ho va fer per apuntar-se a l’esbart i perquè “la colla es va anar diluint, i com que l’esbart seguia fort i era una cosa que des de petit també m’havia semblat interessant, vaig canviar d’aires”. La temporada de sardanes, tal i com estableix la Confederació Sardanista de Catalunya, és una lligueta de concursos que se celebra cada setmana a un indret diferent. Hi ha dues categories: la lliga territorial i la d’honor. Ambdues comencen per Setmana Santa i duren tot l’estiu, fins que cap el mes d’octubre es fa l’última. L’activitat sardanista però, no s’atura durant l’hivern, perquè és l’època en què comencen a assajar per tenir-ho tot a punt per tornar a començar la primavera següent. Les bitlles catalanes com a entreteniment d’estiu pels joves Un cas ben diferent és el d’en Carles Torner (20 anys) i en Pau Ribas (20 anys), que van decidir apuntar-se al torneig de bitlles catalanes de Tordera (Barcelona) amb la seva colla d’amics. En Pau recorda, somrient, que “a la primera jornada, al primer llançament, vam ser líders provisionals”. Actualment, la majoria dels joves s’apunten a l’estiu de manera espontània, i tot i que la mitjana d’edat dels tornejos d’estiu volta els 30 anys, la regular és d’uns 60. Per en Carles, el futur de les bitlles és com el present: “gent gran que juga tot l’any i gent jove que s’hi apunta espontàniament”. Avui dia, les bitlles catalanes les practiquen unes 2.000 persones a Catalunya i hi ha més d’un centenar de clubs. Des del 30 d’agost de 2007, la Federació Catalana de Bitlles i Bowling està reconeguda de ple dret per la federació internacional, però no pot jugar amb altres països perquè el reglament no és el mateix. Els documents més antics que es conserven a Catalunya sobre les bitlles catalanes daten dels segles XIV i XV; i igual que les sardanes, durant el franquisme es va prohibir jugar-hi amb el pretext que s’hi feien apostes, i el joc va patir una forta davallada que en molts llocs va suposar-ne la desaparició. Als anys vuitanta, amb el canvi de règim, va renéixer. Les havaneres: un món masculí però no masclista Malgrat que molts no sapiguem definir què és una havanera, si sentim El meu avi va anar a Cuba… sabrem acabar el verset: a bordo del català. “El meu avi” és una de les havaneres més conegudes, però aquest gènere musical català va molt més enllà. El seu origen es remunta al segle XIX i recull influències d’Amèrica, Europa i Àfrica. De fet, l’havanera va néixer com un gènere ballable; però ara està concebuda per ser cantada. A Catalunya hi ha hagut sempre la tradició de cantar-ne a les tavernes, i de fet, es va seguir cantant en llengua castellana fins als anys seixanta del segle XX. L’any 1966, s’inicià la coneguda cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell i el 1994 es va crear la Fundació Ernest Morató amb l’objectiu d’impulsar la investigació del món de les havaneres. Actualment, la majoria de grups musicals que canten havaneres estan formats per homes de més de 50 anys, a excepció d’alguns conjunts de joves, com ara Arjau o Xicranda. Però la norma no sempre es compleix: Les Anxovetes són un conjunt musical format per 3 joves veus femenines i 3 nois que les acompanyen, “els seitons”. Elles volen demostrar que aquest món no és ni exclusiu dels homes, ni un món tancat. Tona Gafarot (30 anys), ideòloga i component de Les Anxovetes, entén les havaneres com “un gènere que poca gent jove coneix i que es pot difondre molt més amb noves maneres d’interpretar”. Tot i així, una de les preocupacions més grans que hi ha ara per ara al món de l’havanera és que quedi reduït a poques formacions. Les Anxovetes estan sorpreses de l’èxit que han tingut. I és que, al mes de novembre passat, ja tenien 20 concerts tancats per a l’estiu. A més, aquest any, estan nominades als premis Enderrock a millor disc de folk per En fresc i millor cançó de folk per La mare del mar –la seva primera havanera pròpia- del 2015. So de festa: els trabucaires Els trabucaires són grups armats amb trabucs que acompanyen en seguicis, cercaviles o trobades, entre d’altres actes, llançant trets enlaire per tal de fer soroll per alertar i anunciar una festivitat a la població. El mot trabucaire s’aplica tant als bandolers catalans com als qui duen a terme aquest tipus d’activitat folklòrica. Tot i que el seu origen es remunta al bandolerisme i les agrupacions de defensa populars i guerrilleres del segle XVIII, avui la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya només té registrades unes 50 colles, la immensa majoria formades per gent gran amb poca representació juvenil. La jove trabucaire Anna Maria Tuneu (26 anys), n’és una excepció. Fa 15 anys que forma part dels Trabucaires d’en Toca-sons de Taradell i la seva colla fa sortides durant tot l’any, però la més especial és el 25 d’agost, durant la Festa Major. Des de petita, l’Anna acompanyava al seu pare a trabucar, i quan va tenir l’edat, va treure’s el permís. Sempre que pot, engresca a la gent a trabucar, perquè diu que “és una sensació inexplicable” i que no ho deixarà fins que es jubili. La realitat és que, totes les activitats que duen a terme els protagonistes d’aquest reportatge formen part del folklore català i confegeixen la identitat catalana. Tot i que a vegades els han criticat per participar-hi, asseguren que s’ho passen bé i que les crítiques no els tiraran enrere. I és que aquesta és l’única manera perquè les tradicions no acabi essent només una pàgina dels llibres d’història de Catalunya. Els joves tenen la clau per mantenir-les vives.
Tradicions catalanes que no omplen places i amfiteatres
El plenari de l’Ajuntament de Reus ha tombat aquest dijous la moció del Partit Popular per rebutjar el referèndum de l’1-O. El PDeCAT, ERC i la CUP hi han votat en contra, el PSC i Ara Reus s’han abstingut i el text només ha acabat rebent el suport dels populars i Ciutadans, que sumen sis regidors. La moció demanava el compromís del consistori de no donar suport a l’1-O, així com no proporcionar mitjans ni personal municipal, a més de reclamar que Reus abandoni l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). ç L’alcalde, Carles Pellicer (PDeCAT), ha apuntat que aquesta moció “no tenia cabuda” al ple perquè el referèndum no està convocat, i ha afirmat que defensarà sempre el dret a decidir i a votar “malgrat els atacs que puguin venir, vinguin d’on vinguin”. A més, s’ha compromès a actuar amb responsabilitat i “sempre que es consideri, les decisions aniran acompanyades amb informes de secretaria”. “Faré el que toqui quan calgui”, ha dit.
Reus rebutja la moció del PP contra l’1-O
La fiscalia ha recorregut contra l‘arxivament de la investigació de l’accident del metro de València del 3 de juliol del 2006, en el qual varen morir 43 persones i 47 més varen resultar ferides. El jutjat d’instrucció número 21 havia pres la decisió en considerar que no hi ha responsabilitats penals i que no ha quedat acreditat que l’accident es produís a causa de l’estat del vagó o de les vies. És la tercera vegada que es decideix arxivar la investigació, però tant la fiscalia com les víctimes han decidit recorre-ho. Segons ha informat Valencia Plaza, el principal argument és que la negativa de la jutgessa Nieves Molina d’acceptar la pràctica de diligències i pericials fa impossible que s’esclareixin les causes de l’accident. Així, el motiu del recurs és el rebuig de jutjat a prendre declaració a l’ex-directora de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) i als quatre tècnics investigats, atès que la jutgessa va considerar que no se’ls podien exigir responsabilitats penals. La fiscalia considera que sense aquests testimonis no pot arxivar-se la investigació.
La fiscalia recorre contra l’arxivament de la investigació de l’accident del metro de València
El batlle de València, Joan Ribó, ha denunciat que ‘la ignorància’ i ‘la intolerància’ de Vox han impedit d’aprovar al ple de l’ajuntament una declaració institucional sobre el 75è aniversari de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz. En declaracions als periodistes abans de la sessió, Ribó ha criticat que Vox s’ha negat a signar aquesta declaració ‘perquè diu que no és cert que allí hi havia persones que estaven detingudes pel seu caràcter LGTBI’. ‘Haurien de llegir-se la història’, ha recomanat el batlle. Com a exemple, ha destacat que el nom del col·lectiu Lambda, que integra a gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i intersexuals, ve precisament del qualificatiu amb el qual els nazis identificaven a aquestes persones. ‘A vegades la ignorància es convertix en intolerància, i aquest és un cas claríssim d’ignorància i, per descomptat, d’intolerància’, ha afirmat Ribó, qui ha recordat que en el camp de concentració d’Auschwitz van ser assassinades 1,2 milions de persones.
Ribó denuncia que Vox ha impedit una declaració sobre l’alliberament d’Auschwitz
Joan Ribó (Manresa, 1957) es presenta a la reelecció com a batlle de València per Compromís després de quatre anys de gestió del govern de la Nau. La suma dels vots de Compromís (9 regidors), el PSPV (5 regidors) i València en Comú (3 regidors) va aconseguir de fer fora del consistori la totpoderosa Rita Barberà i emprendre un trajecte d’un govern d’esquerres plural, però no pas exempt de tensions internes. Tot i ser fundador de Compromís, Ribó prové d’Esquerra Unida del País Valencià, de la qual va ser secretari general entre 1997 i el 2003. Professionalment, va arribar a la ciutat per estudiar enginyeria agrònoma a la Universitat de València, després d’haver fet el batxillerat a Barcelona. Durant els set anys següents, va ser professor de la UPV a les Escoles Superiors d’Enginyers Agrònoms i Industrials. El 1978, va aprovar les oposicions de professor agregat de Física i Química d’Ensenyament Mitjà, i cinc anys més tard, obtingué per oposició la plaça de catedràtic. Des d’aleshores, desenvolupà la tasca docent als instituts de batxillerat de Manises, Sorolla i Districte Marítim a València, i Meliana, on actualment té plaça en excedència per ser batlle de València. —Compromís va guanyar a València el 28-A i el CIS pronostica que repetirà. Confieu en la victòria? —Estic il·lusionat per revalidar l’alcaldia de València per a Compromís el pròxim mandat, però la decisió, encara que siga una obvietat dir-ho, és de la gent i de qui es mobilitze més a l’hora de votar. Per tant, l’única certesa és la que isca de les urnes diumenge. —La dreta pot sumar una altra vegada? —Aquests quatre anys, hem fet una bona feina i, sincerament, la sensació al carrer és d’una ciutat que vol continuar avançant cap al futur. Que no vol que la tornen al passat. Per això confie que els valencians i les valencianes optaran per reeditar un govern progressista, valencianista i ecologista. La tornada de la corrupció als governs municipals com el de València seria terrible. —Parlant de corrupció. La imputació de Francisco Camps pel circuit de F1 desgasta el PP? —El PP duu desgastat aquests darrers quatre anys. Tot el seu grup municipal a l’ajuntament (els deu regidors de deu) estan imputats per corrupció; exactament, per emblanquiment de capital. Als noticiaris cada dia tenen un rosari d’ex-consellers i, fins i tot, ex-presidents encausats o directament processats: Francisco Camps, Eduardo Zaplana, Juan Cotino, Rafael Blasco… La gent té memòria, i sap el mal que han fet. —Confieu a revalidar l‘acord amb el PSPV i Unides Podem malgrat les tensions viscudes aquesta legislatura? —Tampoc hi ha hagut tantes tensions, la veritat. Necessitem un govern estable i alhora valent. Fixeu-vos-hi, en tot el mandat hem estat la primera ciutat de tot l’estat d’aprovar, any rere any, el pressupost municipal. És més, avui som l’única ciutat de més de 500.000 habitants amb els comptes del 2019 aprovats. Això diu molt d’un govern de coalició. És clar que vull revalidar eixe govern compartit. Encara que siguen d’altres partits, són companys de govern, i vull comptar amb ells. —La figura del futur batlle està en discussió si Compromís no queda primera força? —A hores d’ara pràcticament totes les enquestes donen com a primera força Compromís. L’enquesta del CIS, que tant encertà les passades eleccions espanyoles, també diu que serem primera força. I encara més: en les eleccions a les Corts del passat 28 d’abril, Compromís va ser novament la força més votada, i això ja no és una enquesta: és una realitat objectiva. —Què ha canviat a València en aquests quatre anys de govern de la Nau? —No hem de perdre de vista que fa quatre anys València era en l’epicentre de la corrupció i que avui, en canvi, és reconeguda pels seus valors. Per la solidaritat amb l’Aquarius, per la cultura amb les Falles com a Patrimoni Immaterial de la UNESCO, per la sostenibilitat amb la capitalitat mundial de l’Alimentació. Hem reduït el deute a la meitat, hem fet noves zones verdes en tots els districtes de la ciutat, tenim pressupostos participatius… La llista és llarga, i encara cal continuar avançant. —D’acord, però segur que teniu objectius pendents. —Els meus principals reptes són en matèria d’habitatge i ocupació. L’augment del preu del lloguer fa necessari posar un límit i crear oferta d’habitatges amb un lloguer assequible. Això ho farem amb l’empresa pública Aumsa i amb una entitat mixta amb aquesta missió. Quant a l’ocupació, en aquest mandat s’han generat més de 15.000 nous llocs de treball a la ciutat, però vull impulsar un Pla Estratègic d’Ocupació destinat, sobretot, a joves, a majors de 55 anys i a desocupats de llarga durada. És a dir, a aquells sectors de població que ho tenen més difícil. —Una de les vostres primeres decisions va ser derogar el Pla del Cabanyal, però els veïns es queixen que el barri continua tenint problemes. —És clar: la destrucció sistemàtica del Cabanyal durant 24 anys no es redreça en només quatre. Hem fet moltes coses que el veïnat agraeix: s’han atorgat centenars d’ajuts a la rehabilitació d’habitatge, hem reurbanitzat les zones més castigades i també el seu entorn, hem treballat amb un pla de convivència al barri… I cal continuar per aquesta senda. I dic una cosa més: el veïnat fa molt bé de posar les reivindicacions del barri a l’agenda política. És el que cal. —Us acusen d‘haver fet política només per a la gent que va en bicicleta? —L’oposició diu això. Les dretes que encarnen PP, Ciutadans i els ultres només han tingut una proposta per a aquesta campanya: destruir els carrils bici. La veritat és que considere més adient que bicis i patinets vagen pel seu carril i no per les voreres. I sobretot s’ha de dir que hem fomentat les noves zones de vianants, l’ampliació de voreres i el transport públic. Donaré només una dada: en aquests quatre anys, hem adquirit 176 nous autobusos híbrids i elèctrics. En tot el mandat anterior, el PP només en comprà dos. Per al pròxim període, cal abordar la mobilitat metropolitana: que la gent que ve a València a treballar, estudiar o divertir-se no haja d’agafar el cotxe necessàriament, sinó que puga vindre en transport públic. —A València s‘ha disparat el preu del lloguer. No s‘ha fet prou des de l‘ajuntament? —Precisament per això us comentava abans les propostes per al pròxim mandat, perquè volem fer més. Posar un límit al preu del lloguer i crear oferta d’habitatges amb un lloguer assequible mitjançant l’empresa pública Aumsa. Amb això intentarem fer front a aquest problema. —Que es reediti l‘acord del Botànic és bo per a València? —L’Acord del Botànic anirà per una banda, i el cap i casal per la seua. Amb això vull dir que jo, com a alcalde, no permetria mai que València fóra moneda de canvi de res ni de ningú. Evidentment, vull un govern d’esquerres també a la Generalitat. —Veig que us cureu en salut. I un govern del PSOE a Madrid? —Jo preferiria un govern que necessitara els suports de l’esquerra per a legislar al parlament, i per a executar des de la Moncloa. —València i Barcelona competeixen o col·laboren? —Han de col·laborar, perquè així ens anirà millor a totes dues ciutats. O, si m’ho permeteu, amb una competència sana. El nostre objectiu en matèria econòmica passa per la connexió amb Europa i això només ho aconseguirem amb el corredor mediterrani, per a la consecució del qual hem de col·laborar, no només València i Barcelona, sinó també Tarragona, Castelló, Múrcia i Andalusia. Un corredor potent, que arreplegue des del Nord de l’Àfrica fins a l’extrem europeu i connecte amb l’Àsia. No podem quedar-nos enrere. —L‘estat boicota el corredor mediterrani? —És obvi que hi ha hagut governs espanyols que han preferit promocionar l’anomenat corredor central per davant del corredor mediterrani. Ho vam veure clarament durant els governs de Rajoy. Però compte, que amb Pedro Sánchez caldrà estar igualment a l’aguait. I això que a Europa ho tenen ben clar: l’única opció econòmicament viable i amb projecció territorial com a euroregió és establir un corredor mediterrani. —Heu tingut bona relació amb Ada Colau? —Sí. De fet, vaig protagonitzar una visita històrica a l’Ajuntament de Barcelona, aquest mandat. No tenia cap sentit no mantenir una relació de cordialitat i col·laboració amb Barcelona. A més, tenim una visió compartida d’un aspecte fonamental per a tots dos: el corredor mediterrani no pot ser només un trànsit comercial, també ha de ser una via de comunicació per a les persones. I encara més, les nostres ciutats no es poden veure afectades per l’impacte ferroviari com si no passara res: hi ha d’haver una política real d’adequació urbana per als nostres barris. Això a València ho hem reivindicat durant dècades, amb un parc central que per fi hem aconseguit, però parcialment: exigim el soterrament immediat de la platja de vies per tal de cosir el barris que el ferrocarril ha dividit històricament. —I amb el batlle de Palma? —Amb Antoni Noguera també compartisc inquietuds i per a mi és un model en qüestions com, per exemple, la política respecte dels apartaments turístics i la promoció de la ciutat. De fet, ha estat un dels alcaldes més ferms a l’hora de defensar els barris de l’especulació i dels fons voltor que hi ha darrere de determinats projectes de turistificació. —Esteu a favor d‘una taxa turística? —Per descomptat. És totalment lògica. A València volem un turisme ordenat, diversificat, desestacionalitzat i que cree ocupació de qualitat. I cal tenir cura de la ciutat perquè el turisme funcione. Això vol dir tenir recursos per a fer-ho realitat. Dit d’una altra manera: si els turistes provoquen despeses en matèries com neteja, platges, zones verdes, seguretat, etcètera, és totalment lògic que també contribuïsquen al manteniment de la ciutat. Una taxa per als turistes, com tenen la immensa majoria de grans ciutats europees, farà possible que València estiga cada dia millor i atraga un turisme de més qualitat.
Joan Ribó: ‘La tornada de la corrupció a València seria terrible’
El gran detonant d’aquesta crisi entre socialistes, més enllà de si facilita un govern al PP o cerca el pacte amb Podem i els independentistes, és el constant descens del partit a les urnes. Només fa dotze anys, el PSOE governava l’estat espanyol amb un 43% dels vots i 164 escons. En canvi, en aquestes últimes eleccions el suport ha estat de la meitat, un 23% dels vots, i 85 escons. Vots i escons del PSOE en les eleccions espanyoles: El descens a les eleccions espanyoles va acompanyat d’un descens en les eleccions autonòmiques i municipals. En el passat, els socialistes es destacaven pel poder municipal que acumulaven, però actualment les ciutats més grans on governen són Sevilla, Palma i Las Palmas. Per l’esquerra els han pres ciutats històricament socialistes com ara Barcelona, Saragossa, la Corunya i Badalona (amb batllia de la CUP), i també grans ciutats com ara Madrid, Cadis, València (Compromís), Santiago i Sabadell (ERC). Per tant, el gran poder municipal socialista ha quedat reduït a la mínima expressió, que ha passat en mans d’una nova esquerra. En les eleccions autonòmiques també han tingut una davallada. En cap comunitat autònoma no tenen majoria absoluta i, fins i tot, en territoris com ara Navarra, el País Basc, Melilla i Catalunya no són ni el principal partit de l’esquerra ni de l’oposició, sinó que han restat relegats a tercera o quarta força en territoris on abans tenien una gran presència. Encara que la pèrdua de vots dels socialistes la trobem arreu, sí que hiha diferències territorials clares. La federació amb més afiliats, i per tant la més forta, és l’andalusa (45.655 el 2014), seguida del PSC (20.179), el PSPV (17.230), la federació de Madrid (15.830) i Castella – la Manxa (11.644). Si sumem les tres federacions més fortes després de l’andalusa, Catalunya, País Valencià i Madrid, representaven el 39% del vot dels socialistes a les eleccions espanyoles del 2004, en sintonia amb el 41% de la població que representen. En les últimes eleccions han baixat fins a representar el 32%. En canvi, les dues federacions del sud, Andalusia i Castella – la Manxa, que representen el 22% de la població, ha passat a representar el 31%. El vot socialista s’ha anat decantant cap al sud aquests últims anys, mentre que a Catalunya, País Valencià i Madrid han vist com altres partits d’esquerres han fet seves les capitals. A Catalunya, els socialistes han passat d’obtenir 52 escons el 1999, i governar la Generalitat durant dues legislatures, a obtenir 16 escons de 135 el 27-S passat. A què és degut aquest canvi? Una de les principals causes de la davallada del PSOE és la falta de renovació dels votants. Els més joves s’han traslladat cap a Podem i IU, o bé cap a Compromís, MES, ERC o la CUP en l’àmbit dels Països Catalans. Els votants del PSOE segons l’edat: El gràfic mostra com el partit s’ha envellit. Si el 2006 els més grans de 55 anys representaven el 31% dels votants, deu anys més tard ja eren el 55% dels que van triar la papereta dels socialistes. En canvi, els grups d’edat més joves han anat perdent pes entre els votants dels socialistes. Els menors de 35 anys han passat de ser el 28% dels socialistes a ser el 12%. Per tant, sense renovació, sembla que la tendència del partit serà de continuar envellint-se. Els votants del PSOE segons l’organització territorial que prefereixen: Un altre canvi que hi ha hagut entre el PSOE actual i el de fa deu anys, és el model territorial preferit del votants. Encara que actualment els socialistes han posat l’accent en una reforma federal de l’estat, els votants són molt menys partidaris de qualsevol mena de descentralització. Els socialistes han perdut el vot més favorable a la descentralització que ha anat a Podem o IU, a la vegada que ha perdut el vot més sobiranista als Països Catalans, on ha tingut escissions a Catalunyai un gran transvasament de vot cap a unes altres forces més sobiranistes. Aquesta situació també s’ha produït a Galicia, Navarra i el País Basc. Per tant, quan s’ha produït aquest canvi cap a posicions federals, el votant més sobiranista ja ha marxat. Suport dels votants al PSOE segons la ideologia: Finalment, en l’eix esquerra-dreta també podem observar canvis significatius. L’any 2006, el PSOE era el gran partit de l’esquerra en contraposició al PP. En aquests deu anys observem com ha mantingut el vot entre els ciutadans de centre-esquerra, mentre que ha perdut més de la meitat del suport entre els votants més d’esquerres. Per tant, l’espai on el PSOE era majoritari s’ha anat fent cada vegada més petit, sense que tampoc guanyés suport al centre. Per tant, podem concloure que els votants del PSOE són cada vegada més grans, més centralistes i menys d’esquerres. Que sembla anar en contra amb els canvis de la societat, tant a l’estat espanyol com als Països Catalans. La decisió que pugui sortir en l’actual enfrontament entre els partidaris de facilitar el govern a Rajoy i els contraris marcarà el futur d’un socialistes que es disputen un partit que retingui els votants actuals i que els allunyi de Podem i independentistes, i els partidaris de recuperar el vot perdut i evitar un nou govern del PP. La guerra dins els socialistes Durant les darreres setmanes la divisió entre els favorables a facilitar un govern del PP i els que s’hi oposen frontalment ha crescut fins a trencar l’executiva del partit. Però més enllà, trobem un partit que ha anat perdent vots i poder, sense saber quan tocarà fons. Alhora, ideològicament, tampoc no ha sabut marcar un perfil coherent des que el 2008 van donar resposta a la crisi; ni de model territorial, car el fracàs de l’estatut ha deixat els socialistes sense un projecte capaç de cohesionar el partit i els votants.
El declivi continuat del PSOE fins a la gran crisi actual
La Moncloa, el congrés, la CEOE, l’Ibex 35… El poder a l’estat espanyol sembla molt fàcil d’identificar, però les evidències tenen arrels més profundes i protagonistes molt més desconeguts, fins i tot grisos segons com es miri. Andrés Villena, autor de Las redes de poder en España, explica com s’organitzen les elits i quin és el paper dels alts funcionaris d’estat. En aquesta entrevista relata que el poder real és un entramat de relacions i influències que posa en dubte que Espanya sigui una democràcia plena. —Qui mana realment a Espanya? Dir que és el president seria ser massa ingenu, suposo. —Hi ha una dita dels liberals, els autèntics, que diu que el president del govern és qui controla el Butlletí Oficial de l’Estat, on es deixa constància de totes les decisions estatals. Però ara et posaré un exemple, que de fet no surt al llibre, que demostra com funciona Espanya. El 2012, el govern de Mariano Rajoy va nomenar Jaime Pérez Renovales com a president de l’Agència Estatal del Butlletí Oficial de l’Estat. Aquest senyor és un advocat de l’estat que venia del consell d’administració del Banc de Santander. Durant dos anys va tenir el BOE literalment a les mans i després va tornar al Santander. Sembla una anècdota parcial, però en part respon a la teva pregunta. El poder, més que exercir-lo un individu és un conjunt de relacions de tres forces combinades: l’alt funcionariat, els partits polítics i les grans empreses. —Què diríeu a qui assegura que l’Ibex 35 és qui remena les cireres? —Que s’equivoca, en part. El problema és que cerquem sempre un amo o bé uns quants, i això ens acaba donant una informació incompleta sobre el poder. No l’encertem si diem que mana l’Ibex 35, perquè qui mana és una xarxa, un conjunt de relacions, que involucra els alts funcionaris, els polítics de rang alt i les grans empreses. El teixit de les seves relacions creen les àrees on es prenen realment les decisions que ens afecten a tots. —I això que diuen que Espanya és una de les vint democràcies plenes del món… —Hi ha un autor anomenat Joseph Schumpeter que deia que no es pot deixar elegir a la gent perquè és bruta, ignorant i com una massa, i que estava esgotada per a decidir per si mateixa. Per això teoritzava sobre una democràcia limitada per evitar allò que temia Hobbes al Leviatan, que ens matéssim els uns als altres. Aquesta visió tan pessimista és la que vertebra la nostra democràcia. Tenim una democràcia limitada en què el votant delega a una tecnocràcia. Una de les tesis principals del meu treball és que amb el nostre vot no fem sinó legitimar un seguit d’operacions i decisions que moltes vegades ens acaben perjudicant. —A què us referiu? —Grans privatitzacions, la reforma exprés de l’article 135 de la constitució per tornar el deute… Fins i tot l’aplicació del 155. Són decisions francament discutibles si te les mires de l’espiell de la democràcia participativa. En aquestes decisions hi intervenen alts funcionaris, la direcció política, les grans empreses o fins i tot Brussel·les, que té molt poder i no pas precisament elegit de manera democràtica. Aquesta combinació és la que constitueix l’elit de poder: un conjunt molt reduït de persones que, com que són tan poques i s’assemblen tant, no els costa gens d’estar d’acord. Tot i els processos electorals, nosaltres som molt lluny de controlar o saber en veritat què passa en aquest petit cercle de poder real. Això que tenim és una democràcia representativa, delegada i limitada que garanteix una sèrie de serveis, però que produeix allò que Marx anomenava alienació. —I què pot fer el ciutadà per alliberar-se d’aquestes limitacions i fiscalitzar les elits? —És una molt bona pregunta, però jo no sóc capaç d’aportar-hi cap solució. Entenc el llibre com una obertura d’un debat per a tenir uns electors més crítics amb les coses que passen ara. Al capdavall, els nostres polítics municipals, nacionals i comunitaris són construccions socials. —Ho podeu desenvolupar? —En vista d’una societat passiva que deixa un xec en blanc i que es desentén de la cosa pública, ells poden fer com vulguin, tal com passa ara. No fan servir la democràcia per a millorar les nostres condicions de vida. Tanmateix, en unes altres èpoques, com ara la transició, la gent tenia una forta consciència política, sortia al carrer i els sindicats eren molt poderosos. Al cap i a la fi, bona part de la valentia política atribuïda a Suárez, com ara la legalització del divorci, és gràcies a la mobilització i la pressió de la gent. L’estabilització de la democràcia ha dut una societat passiva i un sistema democràtic que sembla de consumidor: només hi connectem quan hi ha alguna cosa que ens interessa. —Una bona part del llibre la dediqueu al poder de la tecnostructura. Podeu explicar qui la forma? —Són els alts funcionaris. És a dir, advocats de l’estat, diplomàtics, tècnics comercials i economistes de l’estat, etc. Gent molt especialitzada i molt qualificada que és absolutament imprescindible en el govern de la cosa pública, però també en el món privat. Són molt pocs i provenen dels mateixos entorns, tant socials com acadèmics. Això fa que s’assemblin molt, que comparteixin valors i que creïn xarxes d’interessos, més que no pas de privilegis. Configuren una mena de classe administrativa tan necessària que acaba essent atreta cap a interessos partidistes o de les grans empreses. Els primers els ofereixen quotes de poder, i els segons, bonificacions i sous molt sucosos. I al final, aquesta tecnostructura no acaba essent ni pública ni privada, sinó un continu entre la cosa pública i la privada. —En podeu posar cap exemple que coneguin els lectors? —Alguns d’aquests funcionaris s’acaben fent molt coneguts, com ara Nadia Calviño, actual ministra de Pedro Sánchez, que és una tècnica comercial i economista de l’estat. Abans havia format part de l’equip de Pedro Solbes, quan era ministre de Zapatero, i també ha passat per la Comissió Europea. I ara, després de la partida de Christine Lagarde, la postulen per ser presidenta del Fons Monetari Internacional. Aquesta mena de portes giratòries no tenen res d’il·legal, però sí que defineixen la rellevància d’aquestes persones. Un altre exemple és Soraya Sáenz de Santamaría, que és advocada de l’estat i ha passat molt fàcilment del món públic al privat. Ha estat alta funcionària, ministra, vice-presidenta del govern i ara l’ha fitxat el bufet Cuatrecasas. A més, tot i haver canviat de costat, conserva la seva butaca al Consell d’Estat. —Ara que n’heu citat un exemple, per què són tan importants els advocats de l’estat? —Són gent que tenen l’estat al cap i una capacitat memorística bestial. Són considerats una mena d’eminències grises. Les promocions ronden la vintena de persones. Són molt pocs. Pensa que les oposicions són com una mili intel·lectual duríssima que no tothom pot aguantar. Cal molta la força psicològica, però també cal un altre factor: diners. Són gent que es passa anys i anys estudiant en acadèmies caríssimes. A més, cal anar a Madrid, fet que implica una trava més. D’aquesta manera, cada promoció genera una comunitat d’interessos, però també de sentiments. A més, gairebé tots tenen el mateix perfil ideològic conservador. —Aquesta endogàmia o sentiment de comunitat, l’exemplifica molt bé la mateixa Santamaría, que és casada amb Iván Rosa, un advocat de l’estat. —Sí, forma part de la promoció del 1996, que es coneix per la ‘Gloriosa’, perquè pràcticament tots tenen càrrecs molt influents. Rosa és assessor jurídic de la divisió internacional de Telefónica, González-Echenique va ser president de RTVE, Lourdes Centeno va ser vice-presidenta de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), Marta Silva Lapuerta va ser advocada general de l’estat. Tots s’han col·locat. Hi ha sots-secretaris d’estat, directors generals, etc. —No vull ni saber-ne els sous. —Són gent que, com a advocats de l’estat, poden guanyar més de 4.000 euros al mes, però en un càrrec empresarial, com ara una assessoria jurídica al Banc Santander, poden quintuplicar-los fàcilment. La temptació de fer el salt és molt humana. Què passa? Que les empreses fan servir el seu coneixement per a aprofitar-se de totes les esquerdes i buits del sistema. Al cap i a la fi, els fan servir per a extreure grans plusvàlues de l’estat. Fa gràcia perquè grans empreses com ara OHL o ACS, tot i ser monstres capitalistes, depenen en gran part dels contractes estatals. Parlem de desenes de milions d’euros. Per ells, l’estat són unes grans mamelles que s’han de munyir. —A llibre assegureu que tenim mal enfocat el concepte de portes giratòries. Per què? —En lloc de portes giratòries, crec que hauríem de canviar de metàfora i parlar d’un hotel que té moltíssimes portes giratòries. Només ens fixem en els ministres que canvien de bàndol i no és això. Són alts funcionaris, secretaris d’estat o directors generals que se’n van a la gran empresa. Alts càrrecs empresarials que entren al govern a fer de lobby. Les adjudicacions de contractes públics i com es fan els plecs a mida de certes empreses ben connectades. Fiscalitzar tot això és pràcticament impossible. Al llibre, per exemple, explico que inspectors d’Hisenda despatxen en la jornada laboral amb grans empresaris per donar-los consells per a evadir impostos. Alguns altres participen en xerrades o conferències sobre optimització fiscal. Tot això no són estrictament portes giratòries, però exemplifiquen com funcionen les xarxes de poder. —Em podeu donar cap exemple de lobby dins el govern espanyol? —El primer govern de Mariano Rajoy (2012) és paradigmàtic. El ministre de Defensa era Pedro Morenés, que era un home de la indústria de l’armament. Luis de Guindos venia de Lehman Brothers i Endesa. El seu número dos, Íñigo Fernández de Mesa també tenia passat a la banca, Lehman Brothers i Barclays. Però el lobbisme anava molt més endins. Per exemple, la directora general de seguretat alimentària venia d’ocupar un càrrec similar a Coca Cola. —S’han de prohibir les portes giratòries? —És molt fàcil de criticar, però crec que la solució és molt més complicada que no pas una simple prohibició. Fiscalitzar al detall els moviments d’aquesta gent podria atemptar contra la seva llibertat individual. —En aquestes xarxes de poder, el PP i el PSOE s’han comportat de la mateixa manera quan han governat? —El comportament no és igual. Bona part dels alts càrrecs del PSOE són marcadament més humils que els del PP. Aquesta extracció de classe més humil determina unes expectatives més moderades. Per tant, no és estrany que alts càrrecs com ara Alfredo Pérez Rubalcaba tornin a la docència després d’haver passat per la política. Aquests casos gairebé no existeixen en el PP. Ara, en carteres com Economia, les diferències es dilueixen. Luis de Guindos, Pedro Solbes, Rodrigo Rato i Nadia Calviño segurament podrien sopar junts i estarien d’acord en moltes coses. De fet, les diferències les marquen més les conjuntures del moment que no pas les sigles del partit. Abans de les eleccions del 2015, la Comissió Europea va permetre a De Guindos d’augmentar el dèficit i suavitzar les mesures d’austeritat. Això seria una maniobra gairebé esquerranosa, però cercava de frenar el creixement de Podem, que tenia un discurs antiausteritat molt marcat i unes perspectives electorals molt bones. El PP i el PSOE, en l’economia, només tenen un objectiu: donar confiança a la UE i els mercats. Aquestes semblances, en part, també es deuen a la manca de sobirania de l’estat. La política monetària, per exemple, és cedida a una institució no democràtica. En aquest sentit, crec que els nostres polítics són castrats d’ençà de l’entrada en vigor del tractat de Maastricht. —Per què s’organitzen tan bé les elits? —Hi ha una frase demolidora de Gaetano Mosca, un pensador força conservador italià, que crec és bastant encertada. Ell deia que cent persones poden dominar-ne a deu mil, perquè els és molt més fàcil de posar-se d’acord. Imagina’t el procés perquè deu mil persones arribin a un consens, o més de quaranta milions, com és el cas d’Espanya. Doncs aquesta minoria, que per nombre ja els és més fàcil posar-se d’acord, a més a més, procedeix de llocs similars, han estudiat tots als mateixos centres i van als mateixos clubs socials. Tot això els genera una consciència de classe, unes complicitats i unes confiances que els faciliten molt les coses. —I què passa amb la resta, la gran majoria? —La resta és una massa de gent que és diversa i que es baralla per matisos. Assolir un acord, una organització, és francament difícil. Aquesta diversitat ens dificulta de trobar una identitat comuna, tot i que en els fons ens assemblem més que no ens pensem pas. Per això Podem, quan sorgeix, ho fa per oposar-se a la casta. Van generar una identitat en negatiu perquè no van trobar la manera de fer-ne en positiu, tot i que podien haver parlat de classe obrera, mileuristes, precariat, etc. Però van prioritzar la lluita contra la casta… Què ha passat? Que el relat ha aguantat una temporada, però una volta ets a les institucions i t’hi relaciones directament, amb la casta, la idea s’esfondra. El 15-M feia eslògans com ‘No som mercaderia, no som com ells’, però quan ha tocat fer el pas per a definir què som, només ens posem d’acord en una cosa: som molts. Encara no hi ha hagut un intent reeixit de definir-nos. Som una massa i, probablement, allò que més ens homogeneïtza són els productes que consumim. Amazon, Netflix, Coca Cola… Per dir alguna cosa. Però això no genera ni consolida una identitat. —L’endogàmia de les elits és heretada del franquisme? —Jo m’atreviria a dir que fins i tot ve de més lluny. El franquisme és la restauració d’un poder de classe que era amenaçat durant un període molt curt i tumultuós, la segona República. És una restauració pseudo-monàrquica, dictatorial i totalitària que restableix per la força uns interessos de classe gairebé medievals. La demostració de la influència que té encara és la irrupció de Vox. En aquest partit hi ha dirigents com Iván Espinosa de los Monteros, el rebesoncle del qual era l’ambaixador espanyol a l’Alemanya nazi. No et vull dir que ell sigui nazi, però sí que hi ha una sèrie de famílies que vénen del franquisme que han cristal·litzat en aquesta formació d’extrema dreta. Però no és solament això, molts dels cossos funcionarials van ser creats o reforçats pels tecnòcrates de l’Opus Dei del final dels cinquanta i principi dels seixanta. I el model, que cercava de sofisticar el sistema, encara perviu. —El cas d’Espinosa de los Monteros és interessant. El seu pare també té un bon currículum. —Carlos Espinosa de los Monteros és un noble. És marquès de Valtierra i, quan es mori, Iván Espinosa és qui heretarà el marquesat. És una dinastia aristocràtica que va ser clau durant la transició perquè Carlos Espinosa va ser assessor de Calvo Sotelo. Ell és un economista de l’estat. I tornem a la història de sempre, un alt funcionari, en aquest cas franquista, que aprofita la seva especialització per col·locar-se. Va ser vice-president de l’Institut Nacional d’Indústria (INI) durant la transició i president d’Ibèria per ordre de Felipe González. També ha passat per Mercedes o Inditex. Però no s’acaba aquí. El 2012, Rajoy el va recuperar per la cosa pública i el va nomenar alt comissionat de la marca Espanya. El motiu? Els seus contactes amb els grans empresaris. —Dieu que l’Institut Nacional d’Indústria fou clau en la transició. Per què? —La transició que ens han explicat de les manifestacions, les protestes, els sindicats… només n’és una part, perquè què va passar a l’INI és molt interessant i s’ha d’explicar. Va ser l’escola de gent que després va tenir molta responsabilitat en els governs de la UDC i el PSOE. Em refereixo a Calvo Sotelo, Miguel Boyer, Juan Antonio García Díez, Carlos Bustelo i García del Real o Oscar Fanjul, el primer director de Repsol. Eren personatges molt brillants que van estar sota la tutela de grans empresaris del franquisme. Penso en Claudio Boada o Rafael del Pino, franquistes aperturistes, que realment eren oportunistes. Variaven de posició segons el vent. L’INI demostra molt bé què fou la transició, una successió d’elits.
Andrés Villena: ‘Per les grans empreses, l’estat són unes grans mamelles que s’han de munyir’
El secretari general de Podem, Pablo Iglesias, s’ha compromès a convocar un referèndum si arriba a ser president del govern espanyol en les eleccions de desembre. En conferència de premsa, Iglesias ha acusat el president espanyol, Mariano Rajoy, de no estar a l’altura de les ‘circumstàncies històriques i excepcionals que viu Espanya i Catalunya’ i ha dit que s’ha convertit en el ‘millor cap de campanya’ del president de la Generalitat i número 4 de Junts pel Sí, Artur Mas. El cap de Podem ha assegurat que, si es fes el referèndum, ell seria contrari a la independència però defensaria ‘un projecte de país on cabés una nació que es diu Catalunya’. Per Iglesias, el conflicte català ‘no es resol amb l’immobilisme ni mesures cosmètiques com traslladar el senat a Barcelona’, en referència a l’actitud del govern espanyol i a la proposta del secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, de traslladar la cambra alta a la capital catalana, respectivament. ‘No tenim gens de por a la democràcia i diem obertament que han de ser els catalans que han de decidir la seva relació jurídica amb la resta de l’estat’, ha afegit Iglesias. El líder de Podem ha deixat clar que no vol que ‘Catalunya marxi d’Espanya’ però ha defensat que ‘els problemes s’han de resoldre democràticament’. En roda de premsa, Iglesias també ha dit que els resultats de Catalunya Sí que es Pot han estat ‘dolents’ i ha celebrat l’aposta ‘valenta i coherent’ d’ICV de formar part de la coalició. Segons Iglesias, junt amb Unió, la formació ecosocialista s’havia quedat ‘fora de joc’ en unes eleccions com les d’aquest diumenge que, ha dit el líder de Podem, ha estat marcada ‘per aquells que entenien que a Catalunya sobrava la meitat de l’electorat’.
Iglesias es compromet a convocar un referèndum sobre el futur de Catalunya si arriba a la Moncloa
L’independentisme ha començat la campanya electoral amb l’empenta de la indignació de la sentència del Tribunal Suprem i el convenciment que les eleccions espanyoles poden ser decisives per al futur del procés. La gestió de les contradiccions no és fàcil. ERC, JxCat i la CUP demanen que la ràbia ciutadana es canalitzi a les urnes tenint en compte les dificultats que comparteixen per la gestió de les institucions catalanes enmig de la crisi estratègica que paralitza el moviment. Al País Valencià, Més Compromís cerca arrencar com a mínim un segon escó, i a les Illes, Més-Esquerra aspira a obtenir representació al congrés espanyol davant l’hegemonia socialista que pronostiquen els sondatges. L’última oportunitat per a condicionar Sánchez? ERC, JxCat i la CUP avancen en el compte enrere electoral amb l’objectiu compartit d’evitar que Pedro Sánchez s’ancori en Ciutadans o en un pacte d’estat amb el PP. Aquesta pot ser l’última oportunitat per a condicionar l’executiu del PSOE i reprendre el fil de la incipient negociació del Palau de Pedralbes, que va morir amb la por dels socialistes d’un relator. La paradoxa és enorme. L’intent de fer valer els vots independentistes a Madrid arriba en un moment en què els socialistes espanyols ja han fet un gir espanyolista i han abandonat volgudament l’escenari viable d’un pacte amb Podem amb el suport de forces independentistes i perifèriques que hauria obert una finestra d’oportunitat per a un intent de negociació. I no tan sols és enorme, sinó que la paradoxa té una altra derivada. Perquè fan una crida a omplir les urnes espanyoles confiant en l’acció política al congrés i al senat quan la pràctica política dels dos últims anys ha buidat el govern de la Generalitat i el parlament d’accions per a avançar en la consecució de la República, davant les amenaces reiterades del govern espanyol, del Tribunal Constitucional i de la justícia espanyola. Si alguna cosa han après els partits des de la tardor del 2017, és que la represa de la unilateralitat arribaria seguida de més repressió. Però les cotilles imposades per Madrid són cada vegada més insostenibles per als partits independentistes en la gestió quotidiana de l’autonomia, perquè el PSOE ofega preventivament les institucions, fins i tot, fent inviable un debat parlamentari sobre l’autodeterminació com a resposta institucional a la sentència del Suprem. La cambra catalana ja no pot debatre ni votar declaracions polítiques sobre l’autodeterminació sense que els membres independentistes de la mesa incorrin en un delicte de desobediència. És a dir, ja no pot posicionar-se ni expressar-se lliurement sobre la qüestió. I d’aquí, la força de la paradoxa. Ara que les institucions autonòmiques semblen haver tocat sostre, l’independentisme cerca una via d’escapament a Madrid. Si no la troba, es pot obrir una nova etapa d’abast incert: hauran de lligar el seu destí a la represa de la iniciativa a les institucions catalanes sense que tinguin per ara un programa compartit. Això, o encomanar-se a l’alè de la lluita que continua al carrer. Altres aliats a l’estat Les tres forces comparteixen la diagnosi que finalment ha estat l’independentisme i el conflicte català que ha abocat Espanya a quatre eleccions en quatre anys. És així com ERC i JxCat s’han acabat convertint en un element de desestabilització i ara pretenen consolidar-se en la posició, situant el focus en les condicions que posen per arribar a qualsevol acord. Però, al capdavall, ha estat el PSOE qui no hi ha volgut negociar, especialment amb JxCat, al qual fins i tot ha negat la paraula. A la tàctica, s’hi afegeix per primera vegada la CUP, amb el propòsit de complicar encara més la governabilitat al PSOE (es diuen ‘Ingovernables’) i de fer arribar la veu dels anticapitalistes als grans debats parlamentaris espanyols, mentre intenten teixir aliances fora de l’hemicicle amb moviments antirepressius que han aixecat la veu arreu de l’estat espanyol. ERC ja es va aliar, en les anteriors eleccions, amb EH Bildu. Però ja no és solament l’autodeterminació el nexe que aglutina futures enteses. La solidaritat antirepressiva s’eixampla amb cada empresonament i cop de porra al carrer. El moviment s’engrandeix per sota amb la indignació ciutadana creixent per la retallada de drets i llibertats. Si l’aritmètica ho permet i Podem no s’enfonsa, JxCat i ERC provaran de fer la pinça a Sánchez. La incògnita és si realment podran obrir aquesta escletxa, davant l’evidència que el PSOE sembla haver abandonat definitivament Podem i cerca renéixer de les cendres de Ciutadans o gràcies a una sempre complicada abstenció del PP. ‘Spain, sit and talk’ s’ha convertit en la nova màxima de l’independentisme. Però la pressió per a asseure la Moncloa en una taula es pot exercir per diferents vies. Mentre el carrer tenalla les contradiccions de les institucions catalanes, els partits independentistes persisteixen en la utilitat del congrés i del senat espanyols aquest 10-N. El CIS pronostica que, per primera vegada, l’independentisme podria obtenir la majoria dels escons. Els sondatges, de fet, apunten que ERC tornarà a guanyar a Catalunya i que la CUP esgarraparà escons a JxCat, mentre que Podem no podrà recuperar l’espai que li ha pres Gabriel Rufián, per molt que miri de desgastar-lo repetint que ERC fa de portaveu del PSOE. Si el repartiment de forces és aquest, els resultats poden afegir encara més inestabilitat a la legislatura catalana. Per on avançar? Perquè el cas és que continua en joc la definició estratègica de l’independentisme. Gabriel Rufián no amaga el propòsit dels seus d’eixamplar la base i guanyar temps i suports abans de qualsevol nou intent institucional d’aconseguir la independència. El lema d’ERC és inequívoc: ‘Tornarem més forts’. Si revalida els resultats o els millora, Esquerra apuntalarà la seva posició de sortida per a unes pròximes eleccions catalanes, on el guanyador podria imposar definitivament el seu programa i posar fi a la incertesa estratègica. JxCat, mentrestant, avança amb l’amenaça que la CUP li prengui suports. Laura Borràs subratlla el caràcter independentista de la marca amb el lema ‘Ni un vot enrere’. Però arrossega el desgast evident de la gestió d’Interior, de la qual Rufián es desvincula apuntant a les responsabilitats dels Mossos d’Esquadra i del conseller. No són pocs els diputats de JxCat que han topat amb càrregues policíaques quan es manifestaven contra la sentència. Però el malestar que s’ha estès a una part del grup amb la gestió d’Interior, afegit al de Quim Torra, no s’ha imposat sobre la conveniència de mantenir Buch a Interior i entomar l’erosió electoral amb l’argument que es farà l’auditoria interna més gran sobre les actuacions que s’han desviat dels protocols. Més Compromís se centrarà en el finançament De bracet amb Íñigo Errejón, la formació de Mónica Oltra aspira a millorar els resultats del 28-A amb la marca Més Compromís. Joan Baldoví centrarà la campanya electoral en el clam valencià per a la millora del sistema de finançament. Aquesta és la clau de totes les voltes perquè, sense recursos, les promeses socials són inviables. La coalició insistirà en la manca de voluntat de Sánchez de formar un govern progressista, i en la necessitat que els valencians facin un vot útil per a condicionar el PSOE, amb el mirall de la formació d’un hipotètic Botànic espanyol. Segons l’últim CIS, els socialistes i el PP podrien empatar a dos escons a la circumscripció d’Alacant, mentre que s’imposarien amb facilitat a les de València i Alacant. A les Illes també pot guanyar còmodament el PSOE. Més-Esquerra, amb Guillem Balboa al capdavant, torna a aspirar a obtenir representació al congrés espanyol. Balboa branda el discurs de l’autodeterminació dels pobles, la defensa dels drets i les llibertats, i d’una aliança progressista a l’estat espanyol. Però la coalició de Més per Mallorca, Més per Menorca i Esquerra no ho tindrà fàcil per a aconseguir un diputat. En canvi, segons alguns sondatges, sí que podria endur-se’l la candidatura d’Errejón.
Els partits independentistes sotmeten les seves contradiccions a les urnes
Tot avui podeu seguir amb VilaWeb la jornada de les eleccions catalanes i a partir de les vuit del vespre recompte dels resultats en directe. Des d’aquesta pàgina de Directe us anirem informant tot al llarg del dia de les principals novetats que es vagin produint. Tot l’equip de periodistes de VilaWeb està desplegat per a donar la màxima cobertura a unes eleccions que van a definir el futur del Principat. Al llarg del dia i molt especialment al vespre els lectors que tinguin en els seus mòbils i tauletes la darrera versió de l’app de VilaWeb rebran alertes cada vegada que hi hagi una notícia rellevant. (Més informació) A partir del moment en el qual comencin a saber-se els resultats els podreu seguir en temps real des d’aquesta pàgina. Podreu seguir els resultats de tot el Principat, de circumscripció, de comarca i de població. També us oferirem la comparativa entre el vot als partits que reclamen el sí a la independència i els que n’estan en contra. Per a fer un seguiment dels resultats més intuïtiu i fins i tot divertit us oferirem l’independentòmetre, un giny que amb un sol cop d’ulls indicarà com de prop o lluny són els independentistes de la majoria absoluta. També us oferirem, amb la col·laboració de Marc Belzunces, mapes que aclariran què ha passat. Mapes que faran l’anàlisi del vot i la seva distribució, de les variables que puguin haver incidit en el resultat final, barri a barri i secció censal a secció censal. Totes les reaccions als resultats us les oferirem a través de notícies i vídeos conforme vagin passant. I també hi haurà espai per a l’anàlisi, en aquest cas amb opinadors i columnistes de tots els Països Catalans. Com sempre pararem també una atenció especial a la premsa internacional. Tots els articles dels principals mitjans de comunicació del món ja els podeu anar seguint des d’aquesta pàgina. I si voleu consultar les enquestes que s’han fet abans de les eleccions podeu fer-ho des d’aquesta pàgina. Els principals articles que hem publicat els trobareu també en aquesta pàgina. Divendres VilaWeb va publicar aquest editorial demanant el vot per Junts pel Sí i la CUP. Us recomanem finalment que us feu seguidors de VilaWeb a Twitter i Facebook, per seguir l’activitat que desplegarem en aquestes dues xarxes. L’any que VilaWeb fa vint anys aquesta és la notícia més important de la nostra història i la seguirem amb la intensitat i l’emoció que reclama.
VilaWeb fa un seguiment especial i extraordinari de les eleccions més importants
El president de la Generalitat, Quim Torra, el del parlament, Roger Torrent, i la batllessa de Barcelona, Ada Colau, han vinculat aquest vespre la defensa dels drets socials amb la defensa de les llibertats públiques i polítiques i la democràcia en general. En la inauguració del sisè congrés de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social, han dit que per lluitar contra les desigualtats socials cal també lluitar per una democràcia plena. Per fer-ho, s’han compromès a treballar administracions i entitats conjuntament. En els seus discursos inaugurals, Torra i Torrent han recordat les víctimes de l’accident ferroviari de Vacarisses i l’exili i empresonament de l’anterior govern, sobretot de la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa. Torra ha elogiat la riquesa del teixit associatiu català, però ha instat les entitats a no conformar-se i a no oblidar el seu objectiu de lluitar a favor de les persones. Per això, ha instat els congressistes a repensar el model social, a no tenir por de l’statu quo i dels canvis profunds. Torrent ha dit que els objectius de les entitats socials són els objectius del republicanisme: llibertat, igualtat i fraternitat. Vinculant la defensa dels drets socials amb la lluita política, ha lamentat que el govern espanyol i el Tribunal Constitucional hagin vetat iniciatives socials de la cambra catalana. Per això, ha agraït a la Taula la defensa dels drets socials de tots els catalans. Colau ha dit que les desigualtats socials i la problemàtica política no són exclusives de Catalunya, sinó que les vincula a moviments globals. Per això, ha dit que cal lluitar contra el poder dels mercats, perquè la societat es juga la seva cohesió social, la democràcia i les llibertats. Per fer-ho, calen mesures de xoc, però també ‘canviar les regles del joc’, i alhora ser pragmàtics i aprovar pressupostos amb mesures socials. La batllessa de l’Hospitalet, Núria Marín, ha dit que els ajuntaments s’han sentit sols durant la crisi i que cal que sumin totes les administracions i totes les entitats per ser més eficients. La Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya organitza el sisè Congrés del Tercer Sector Social, que se celebra els dies 21 i 22 de novembre a La Farga de l’Hospitalet. Amb el lema ‘Desigualtats socials, solucions locals’, el congrés és un espai de debat i reflexió que aprofundeix en la relació entre el món local i les entitats socials. Les transformacions socials i les noves necessitats que se’n deriven són reptes que requereixen respostes integrals, transversals i el treball en xarxa de tots els actors implicats en el disseny i desenvolupament de les polítiques socials.
Torra, Torrent i Colau vinculen la defensa dels drets socials amb la defensa de la democràcia
‘Són tres pàgines per a governar Espanya quatre anys sis partits. No cal dir res més’, ha dit el president de Ciutadans, Albert Rivera, sobre la proposta d’última hora de Compromís per a desblocar la negociació i fer possible la investidura d’un nou president espanyol. ’És quelcom que ni tan sols mereix ser valorat’, ha reblat Rivera en la compareixença després d’haver-se reunit amb Felipe VI. ‘Si el PSOE l’accepta , i aconsegueixen majoria, nosaltres estarem a l’oposició’, ha dit Rivera, que s’ha presentat com l’únic capaç de dialogar i arribar a consensos en els últims quatre mesos. Però en aquest cas ha donat pràcticament per fetes unes noves eleccions, fent una crida fins i tot a l’electorat a tenir en compte com s’han comportat els partits durant els tres mesos de negociació amb vista a decidir sobre el vot. Compromís havia fet una maniobra d’última hora per a evitar la convocatòria d’unes noves eleccions espanyoles, aprofitant la reunió que tenia avui amb Felipe VI en la ronda de consultes que fa el rei espanyol. Joan Baldoví ha presentat l‘Acord del Prado’, inspirat en l’Acord del Botànic en què es va fonamentar el pacte entre PSOE, Compromís i Podem que va fer possible el govern de canvi al País Valencià. Podem ha aplaudit la mesura, i ha emplaçat el PSOE a moure fitxa. I els socialistes s’han afanyat, conscients que hi ha poc temps i que s’obria una petita escletxa per a evitar unes eleccions que ningú no veu clares. El portaveu del PSOE al congrés, Antonio Hernando, ha comparegut per anunciar que veieu amb bons ulls la gran majoria dels trenta punts del document de Compromís, al qual han donat categoria de base sobre la qual fonamentar la solució a l’ancoratge de la negociació. Hernando ha dit que subscrivien vint-i-set dels trenta punts, i que només introduirien matisos en tres. Però perquè la investidura de Pedro Sánchez pugui tirar endavant, a més del vot favorable de PSOE, Podem i Compromís, caldria com a mínim l’abstenció de Ciutadans. Per a convèncer Ciutadans, els socialistes havien proposat un govern de Pedro Sánchez integrat per membres del PSOE i per ‘persones independents de diferent trajectòria’, és a dir, proposa a uns i altres que puguin proposar personatges pròxims a ells per a formar part del pròxim executiu. I una altra proposta, que recorda la que va fer Artur Mas quan cercava a la desesperada el suport de la CUP a la investidura: Pedro Sánchez se sotmetria a una qüestió de confiança el juny del 2018. A canvi, els socialistes demanen que els qui subscriguin l’acord es comprometin a aprovar dos pressupostos per a donar estabilitat parlamentària. Ciutadans ha menystingut el document fins i tot tenint en compte que feia desaparèixer cap referència a un referèndum o consulta a Catalunya o al dret de decidir. La qüestió territorial queda indicada en el punt 27, que diu: ‘Abordar les crisis territorials de l’estat des d’una perspectiva democràtica i avançar cap a un model federal’. Podem ja ha dit que veia bé la proposta; tampoc la veu pas malament En Comú Podem, ni tan sols la dissolució del dret de decidir en el punt 27. Però el seu portaveu, Xavier Domènech, ha criticat la proposta que ha fet després el PSOE, pel fet de demanar un xec en blanc sobre dos pressupostos i la incorporació de Ciutadans a l’acord. Aquest és el document dels trenta punts de Compromís: El document vegeu el PDF
Ciutadans menysprea la proposta de Compromís i enterra una possibilitat d’acord
La jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela ha processat l’ex-president de la Generalitat Valenciana José Luis Olivas, els empresaris Juan Ferri i José Baldó i 45 persones més arran de les operacions immobiliàries de la societat Grand Coral a Mèxic. Segons la jutgessa, les operacions, per valor de 750 milions d’euros, van comportar ‘una autèntica operativa de desfalc’ de Bancaixa i Banc de València. En una interlocutòria amb data de 31 de juliol, la magistrada instructora, que el setembre passarà a formar part de la sala penal del Tribunal Suprem, ha conclòs la instrucció que va començar el juny de 2015. Considera que els fets són constitutius d’un delicte societari continuat en la modalitat d’administració deslleial de gestió fraudulenta del patrimoni social o d’apropiació indeguda i d’un delicte d’emblanquiment de capitals. D’altra banda, la magistrada també acorda l’arxiu de la cusa respecte de nou persones investigades a petició de la fiscalia. A més, emplaça les acusacions perquè en un termini de deu dies sol·licitin l’obertura de judici oral formulant escrit d’acusació o el sobreseïment de les actuacions.
L’Audiència espanyola processa l’ex-president José Luis Olivas i 47 persones més per ‘desfalc’
‘L’intent del govern espanyol per a reprimir la veu del poble de Catalunya ha fracassat’. Així comença l’article que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que ha publicat avui a Politico. El president explica que el resultat del 21-D ha demostrat que ‘el sentiment independentista’ s’ha consolidat i continua creixent. Segons Puigdemont, les eleccions també han ratificat el resultat de l’1-O, que el govern espanyol va voler denigrar amb la seva propaganda i violència. ‘Les eleccions del 21 de desembre van ser convocades per Madrid, amb el seu cens, la seva junta electoral, el seu recompte de vots i les seves regles de joc. Quin va ser el resultat? Més vots independentistes que l’1 d’octubre’, escriu. El president explica totes les dificultades i traves amb les quals ha topat l’independentisme durant l’aplicació del 155 i la campanya electoral. En aquest sentit, destaca que l’empresonament de part del govern. Per això, escriu: ‘Això demana atenció i respecte. Cap de les dues coses les han ofert el govern espanyol i la UE. El desig per la independència és un fenomen real que el protagonitzen ciutadans europeus que s’expressen impecablement de manera democràtica i pacífica.’ En aquest sentit, Puigdemont demana a Madrid que reconegui la realitat i que no continuï mirant a Catalunya com li agradaria que fos. Si es fa així, el president considera que es poden fer ‘grans avanços’, però avisa que cal acabar amb les humiliacions, els assetjaments i la propaganda. ‘Cal demostrar respecte escrupolós amb les decisions dels ciutadans’, diu. De totes maneres, el president avisa que Mariano Rajoy actua de la mateixa manera que abans del 21-D, perquè el resultat electoral li és igual. Així manté l’estratègia repressiva contra l’independentisme i és nega a retirar la intervenció de l’autogovern. A més, denuncia que la Moncloa no ha intentat obrir cap via de diàleg amb els partits independentistes, perquè es nega a acceptar que el 21-D ha estat ‘un correctiu’ pels ideòlegs de la via repressiva. Puigdemont vaticina que alguns dirigents europeus restaran en silenci davant d’aquesta situació. ‘Ja no ens sorprèn, però ens decep’, escriu. Segons el president, fer costat de manera incondicional al govern espanyol no ajudarà a solucionar un problema que no para de créixer i que no es pot fer desaparèixer amb ‘càrregues policíaques, porres, empresonaments, exili i prohibicions.’ ‘Negociar no és un signe de debilitat o covardia, sinó una demostració de gran força democràtica’, diu el president. En aquest sentit, Puigdemont escriu que ‘cal algú’ que digui al govern espanyol que la seva estratègia és errònia i només complica la situació. ‘Madrid ha d’entendre que cal diàleg, negociació i acord per a vertebrar la futura relació que els Catalans volen amb Espanya. Una relació basada en el respecte, el reconeixement, la comparació i la igualtat.’
‘Catalunya no serà silenciada’, l’article de Carles Puigdemont a Politico
Les xifres definitives del vot exterior per correu indiquen que l’independentisme és l’opció majoritària. Dels 14.781 votants, un 64,11% va donar suport a alguna de les dues forces independentistes. Però aquest percentatge hauria pogut ser més alt si el vot exterior no s’hagués trobat amb tantes dificultats. I, de fet, hauria tingut efectes en els resultats totals de les eleccions. Si s’hagués facilitat l’exercici del vot exterior per correu, el percentatge total de l’independentisme —que voreja el 48%— s’hauria aproximat més al 50%. Un de cada tres residents a l’estranger que van sol·licitar el vot per correu no ha pogut votar finalment, perquè quasi 7.000 paperetes es van quedar pel camí. Una participació més elevada des de l’exterior fins i tot hauria pogut repercutir en el repartiment d’escons, i Junts pel Sí hauria pogut guanyar dos diputats, un per Barcelona i un altre per Tarragona. Tan sols un sol diputat més hauria estat molt important per a Junts pel Sí, perquè amb 63 Artur Mas hauria pogut ser investit president de la Generalitat amb majoria simple i no hauria hagut de dependre dels diputats de la CUP. Tanmateix, ara, amb el recompte final, el nombre d’escons de cada partit no canvia. Junts pel Sí té 32 diputats a Barcelona i necessitava 15.000 vots més per a sumar-ne un altre en aquesta circumscripció. Però el total de votants des de l’estranger d’aquesta demarcació ha estat de 16.402, dels quals finalment 5.678 han donat suport a la coalició. Borràs: ‘Impedir els vots no és democràcia’ La consellera de Governació, Meritxell Borràs, que ahir va presentar els resultats definitius del vot exterior, va evitar de parlar d’intencionalitat política, però va lamentar que l’estat espanyol hagués vulnerat de manera flagrant un dret bàsic ciutadà. ‘En democràcia el vot és sagrat. Impedir-ne molts no és democràcia’, va dir. I demanà a Europa que prengués nota de la situació. En total, únicament el 7,5% del cens estranger ha participat en aquestes eleccions. La Generalitat portarà al Tribunal Suprem aquestes incidències i estudiarà després totes les vies de defensa davant les instàncies internacionals. Té dos mesos per a presentar aquest primer recurs. El Departament de Governació ja ha obert un canal per tenir coneixement de tots els entrebancs amb què s’han trobat els catalans a l’exterior a l’hora de votar. A hores d’ara ja té moltes incidències comptabilitzades. El govern ha pres aquesta decisió ‘per protegir al màxim un dret fonamental i inviolable’, tenint en compte que la junta electoral no va acceptar d’ampliar el termini de votació a l’exterior. Les xifres Junts pel Sí ha estat l’opció majoritària per als votants a l’exterior, amb 7.894 paperetes de les 21.771 emeses des de l’estranger, el que suposa un 53,72%. La CUP és la segona candidatura amb més suports dels residents de fora de l’estat espanyol, amb 1.526 vots (10,39%). Això significa que el 64,11% dels que han participat aquest 27-S des de l’estranger han apostat per opcions independentistes, segons es desprèn de les dades facilitades aquest dimecres pel departament de Governació. Darrere de la llista unitària i l’esquerra independentista, C’s és la formació que atresora més vots (1.429, un 9,73%), seguida de Catalunya Sí que es Pot (8,38%), el PSC (6,98%), el PPC (5,81%) i Unió (2,89%). A la demarcació de Barcelona, 11.065 persones del total de 151.549 del cens estranger, han votat el 27-S. D’aquestes, 5.678 han optat per Junts pel Sí, 1.189 a la CUP, 1,159 a Ciutadans, 1.027 a Catalunya Sí que es Pot (CSQEP), 815 al PSC, 629 al PPC i 297 a UDC. Del total de vots estrangers vàlids a Tarragona (1.726), el 61% han anat a parar a les dues formacions independentistes. En concret, 29 sufragis han anat a parar a Unió, 80 al PSC, 511 a Junts pel Sí, 83 a la CUP, 70 al PP, 101 a C’s, 63 a Catalunya Sí que es Pot i 29 a Unió. Pel que fa a Girona, el cens de residents a l’estranger era de 15.266 persones, de les quals 1.967 van demanar el vot i 1.421, finalment, van acabar comptats a les urnes. Junts pel Sí s’endú la majoria dels vots (848), seguida de la CUP (146), C’s (100), PPC (88), PSC (80), CSQEP (68), UDC (50). Finalment, 1.313 persones han votat a l’estranger per la demarcació de Lleida, sobre el total de 14.623 que tenien dret a fer-ho. D’aquest nombre de votants, 857 van escollir Junts pel Sí, 108 la CUP, 69 Ciutadans, 73 CSQEP, 50 PSC, 66 PPC, 49 Unió.
Un 64% del vot exterior és independentista
El president de la Generalitat, Quim Torra, comença avui la ronda de contactes per acordar una resposta a la sentència del Tribunal Suprem, que se sabrà a la tardor. El president vol aconseguir la unitat estratègica de l’independentisme en el primer aniversari de mandat, del qual avui farà balanç. Entre rumors d’eleccions anticipades, Torra repassarà l’obra de govern després d’haver superat l’aplicació del 155 i explicarà mesures concretes, sobretot en l’àmbit social. Tot seguit es reunirà amb la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i amb el vice-president d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, per esbossar la resposta que caldrà donar a una sentència previsiblement contrària als dirigents independentistes. Les primeres mesures del govern de Torra van tenir relació amb l’aixecament del 155, després de set mesos de suspensió d’autonomia. L’executiu va decidir de personar-se a les causes judicials obertes i crear el Comissionat del 155, encarregat d’avaluar l’impacte de l’aplicació de les mesures d’intervenció de l’autonomia. El mateix dia, l’executiu també va aprovar la creació de l’Oficina de Drets Civils i Polítics, encarregada de fer una diagnosi de l’estat de les llibertats i drets bàsics a Catalunya. Mesos després, l’executiu creà el Consell Assessor per a l’impuls d’un Fòrum Cívic i Social pel Debat Constituent que encapçala Lluís Llach. L’objectiu d’aquest fòrum és fomentar un debat ciutadà però no pas redactar una constitució catalana ni obrir un procés constituent. Un mes després de la formació del govern, al juliol, JxCat i ERC van viure un xoc per la manca d’estratègia conjunta sobre com afrontar la suspensió dels diputats a la presó i a l’exili. Unes discrepàncies que, fins i tot, van originar la suspensió d’un ple al juliol. Les vacances d’estiu no van servir per a llimar les diferències, que van tornar a fer-se paleses a l’octubre. Al final, la fórmula aprovada per ERC va ser de designar substituts i no mantenir la delegació de vot. Una fórmula que JxCat va refusar d’aplicar als seus diputats, de manera que durant uns quants mesos l’independentisme no va tenir la majoria absoluta aconseguida a les urnes el 21-D. Les eleccions espanyoles i les suspensions dels diputats electes han permès de recuperar-la. L’executiu de Torra va tenir tres canvis de consellers el primer any, tots relacionats amb les eleccions espanyoles o municipals. Al novembre, Ernest Maragall (ERC) va presentar la renúncia com a conseller d’Acció Exterior, Relacions Internacionals i Transparència per centrar-se en la cursa electoral per Barcelona i el va substituir Alfred Bosch. Més recentment, al març, dues conselleres de JxCat, la de la Presidència i portaveu del govern, Elsa Artadi, i la de Cultura, Laura Borràs, també van deixar l’executiu. La primera per presentar-se de número 2 del partit per Barcelona i la segona per anar també de número 2, a la llista de les eleccions espanyoles del 28 d’abril. Meritxell Budó es va posar al capdavant de Presidència i Mariàngela Vilallonga, a Cultura.
Torra obre contactes per pactar la resposta al Suprem espanyol
‘És un jutge considerat més progressista que no Manuel Marchena’, diuen la majoria de perfils d’urgència d’Andrés Martínez Arrieta publicats ara que s’ha sabut que presidiria el tribunal que jutjarà els presos polítics per l’1-O. Tenint en compte el currículum de Marchena, amb vincles amb l’ala més dura del PP i amb l’aznarisme, no és pas difícil de situar-se una mica més a l’esquerra que ell. Martínez Arrieta pertany a l’associació de jutges Francisco de Vitoria, una escissió de la més conservadora Associació Professional de la Magistratura. Però no és pas per les opinions pròpies que hom es pot fer una idea de les seves posicions i del seu tarannà, sinó per les decisions que ha pres com a magistrat. I Arrieta va intervenir en una resolució judicial polèmica que no fa gaire que el Tribunal Europeu de Drets Humans va censurar. Fou un dels jutges que el 2011 van formar part de la sala del Suprem que va absoldre els quatre agents de la Guàrdia Civil que havien torturat Igor Portu i Mattin Sarasola, condemnats per l’atemptat d’ETA a Barajas. Els agents havien estat condemnats prèviament per tortures greus i lesions per l’Audiència de Guipúscoa a presó i inhabilitació, però el Suprem els va absoldre. Enguany, el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l’estat espanyol a indemnitzar Portu i Sarasola per danys morals i per no haver investigat les tortures de què havien estat víctimes. Martínez Arrieta i els altres jutges van dir que no es podien creure el relat de Sarasola i Portu perquè no els veien cap rastre dels cops de puny i les puntades de peu que havien rebut i van absoldre els guàrdies civils torturadors. Fins que, al cap de set anys, la justícia internacional va acabar donant la raó als demandants. I no és pas l’únic cas en què Martínez Arrieta ha participat en una decisió judicial qüestionada després per la justícia internacional. Fou el ponent de la sentència del Suprem que el 2011 va mantenir la inhabilitació a Arnaldo Otegi, acusat i condemnat per pertinença a ETA quan provava d’impulsar el procés de pau al País Basc. Justament la setmana passada el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar Espanya per no haver garantit un judici imparcial a Otegi, per la manca d’imparcialitat de la jutgessa de l’Audiència espanyola, que el va condemnar, Ángela Murillo. Va començar de jutge de primera instància a Azkoitia (Guipúscoa) i després va anar a Madrid, on també fou jutge de primera instància i de l’Audiència provincial de Madrid. El 1989 va aconseguir un lloc al gabinet tècnic del Tribunal Suprem i deu anys més tard va entrar a formar part de la sala penal del tribunal, essent el més jove a fer-ho. Era el 1998. Després d’una trajectòria llarga al Suprem, va dirigir alguns casos d’importància mediàtica, com el que va condemnar Baltasar Garzón per prevaricació per les escoltes del cas Gürtel i com el que el va absoldre per la investigació de les fosses del franquisme. Ara fa un any fou designat pel Consell General del Poder Judicial com a magistrat per a tenir coneixement de les activitats del CNI en cas d’absència del primer magistrat per a fer-ho. Però de l’activitat d’aquests últims anys de Martínez Arrieta al Suprem hi ha un parell de fets que haurien d’invalidar-lo per a presidir la sala que jutjarà els presos polítics. De fet, els advocats de la defensa van recusar –sense èxit– aquest magistrat i alguns altres que formen part del tribunal. El motiu és que Martínez Arrieta fou un dels jutges que van admetre la querella que el 30 d’octubre de l’any passat va presentar José Manuel Maza, aleshores fiscal general de l’estat espanyol. L’aplicació d’un judici de valor per a decidir que hi havia base per a començar la instrucció del cas per rebel·lió o sedició i malversació contra els acusats els hauria hagut d’invalidar. I encara hi ha més, en el cas de Martínez Arrieta: també fou un dels jutges de la sala del Suprem que va condemnar Francesc Homs per l’organització del 9-N. Ni l’una cosa ni l’altra no han impedit que continués formant part del tribunal de l’1-O, ni que a sobre, ara, en sigui el president.
Martínez Arrieta: el jutge de l’1-O que ja es va picar els dits amb Estrasburg
El ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell, ha hagut de rectificar. Després de les declaracions racistes fetes dilluns al paranimf de la Universitat Complutense de Madrid, on va dir que els Estats Units tenien poca història i que ‘l’única cosa’ que havien fet era ‘matar quatre indis’, avui s’ha disculpat. Ho ha fet a Twitter. ‘Dilluns passat em vaig referir de manera excessivament col·loquial, fet que lamento, a la quasi-aniquilació de nadius americans’, ha dit. porque, además de compartir idioma, las colonias originales no se habían enfrentado en guerras sangrientas entre ellas durante siglos, como ocurrió en el Viejo Mundo. Al contrario, se unieron para acabar con los habitantes primigenios de América del Norte. (2/3) — Josep Borrell Fontelles (@JosepBorrellF) November 28, 2018 Esto se hizo, de hecho, a gran escala y no debe minusvalorarse. Todo mi respeto y solidaridad con la comunidad nativa americana. (3/3) — Josep Borrell Fontelles (@JosepBorrellF) November 28, 2018
Borrell rectifica i demana disculpes per les declaracions racistes
Aquest matí es fa al jutjat mercantil 11 de Barcelona la vista oral per a avaluar les mesures cautelars que Foment del Treball demana que s’imposin a l’ANC arran de la campanya ‘Consum estratègic’, la qual considera que és competència deslleial. L’ANC ha fet una crida a concentrar-se a les nou del matí a la Ciutat de la Justícia. Una concentració ha donat suport als responsables de l’entitat que hi han anat, entre els quals la presidenta, Elisenda Paluzie, i el vice-president Josep Cruanyes. ‘És a l’inrevés. La ironia és que les nostres campanyes promouen la competència’, ha dit Paluzie. L’ANC activa un cercador d’empreses compromeses amb l’autodeterminació L’ANC va presentar la campanya el novembre del 2018 amb l’objectiu ‘d’enfortir una economia catalana molt més deslligada de les pressions polítiques’ i d’incentivar que s’abandonessin ‘empreses de tipus oligopolístic’ que havien ‘participat obertament en la campanya de la por’ contra l’independentisme. Al juliol, la patronal va demanar al jutjat mercantil que imposés mesures cautelars contra la campanya. Concretament, vol que s’obligui l’ANC a tancar la web de ‘Consum estratègic’, que deixi de parlar-ne, de promocionar-lo i de fer-ne fires, com la de la Diada. La petició de mesures que analitza avui la jutgessa és el pas previ a una querella per danys i perjudicis per competència deslleial, que de moment Foment no ha interposat. ‘Foment diu que induïm a fer canvis profunds en el mercat que el distorsionen i que poden tenir conseqüències molts greus per als actors que ja hi ha actualment’, explica a VilaWeb David Fernández, responsable de la campanya i membre del secretariat de l’ANC. Però l’ofensiva de la patronal no s’acaba aquí. També ha presentat una denúncia a l’Autoritat Catalana de la Competència perquè sancioni l’ANC per conducta anticompetitiva i contrària a la bona fe. Concretament, es podrien arribar a imposar multes de seixanta mil euros als responsables de la campanya i als quatre càrrecs orgànics de l’ANC: la presidenta, Elisenda Paluzie, el vice-president, la secretària i el tresorer. Fernández diu que l’ANC té la consciència tranquil·la malgrat l’acció de Foment. ‘No té cap mena de sentit, no porta enlloc. La campanya de consum estratègic és en positiu: en cap moment no es fa boicot a ningú ni hi ha cap mena de llista. El que es fa és apoderar la gent facilitant tota la informació possible d’aquelles empreses que es volen significar. Fem de corretja de transmissió, res més’, explica. El responsable de la campanya creu que Foment ha emprès aquestes dues accions perquè té por. ‘Tenen pànic, perquè han començat a veure que quan ells parlen de distorsió en el mercat, en realitat, no diuen quin: és el de l’Íbex 35, de les grans empreses estatals i paraestatals. No defensen les PIME ni els autònoms, sinó les grans empreses, que són el seu primer client.’ L’èxit de la Diada L’últim gran episodi de promoció de la campanya ‘Consum estratègic’ va ser durant la Diada. L’ANC va instal·lar l’espai ‘Eines de país’ al pla de Palau, a Barcelona, en el qual centenars de persones van poder informar-se sobre les empreses compromeses amb l’economia catalana i tramitar la migració de serveis com ara l’energia, les comunicacions i les assegurances. Segons dades de l’ANC, es van formalitzar més de 1.500 contractes. Un any abans, a la fira que es va fer a Manresa i que va ser una de les més reeixides, les contractacions van quedar lleugerament per damunt de les sis-centes. ‘Les empreses que van implicar-se més a les fires de consum estratègic durant la Diada han triplicat les contractacions habituals en una fira qualsevol. Fins i tot, n’hi va haver una que va fer set vegades més contractes que de costum’, explica Fernández. Destaca el fet que, a Barcelona, va ploure per la Diada i que la fira va tancar a les tres de la tarda. ‘Si extrapolem les dades d’unes quatre hores de funcionament a les nou habituals d’una fira de dia sencer, ens n’hauríem anat a les 3.000 o 3.500 contractacions. És una autèntica bestiesa i deixa molt i molt clar que hi ha una consciència de canvi i d’apoderament que ja ha arrelat en la ment de la gent’, conclou.
Primer embat de Foment del Treball contra l’ANC pel consum estratègic
El Síndic de Greuges ha obert una investigació d’ofici per aclarir si hi ha hagut responsabilitat del ministeri de Foment i d’Adif en el descarrilament de Vacarisses per falta d’inversió en infraestructures i de prevenció en la seguretat de les persones. El Síndic, que s’adreçarà al ministeri en aquest sentit, ja va fer un informe el 2016 sobre els drets de les persones en els serveis ferroviaris a Catalunya, que inclou 75 recomanacions per garantir la qualitat del servei públic de transport ferroviari. En aquest treball constata un dèficit d’inversions a Rodalies i Regionals. Ribó també va començar a investigar al juliol les esllavissades, i va demanar informació al respecte al Departament de Territori i al Col·legi de Geòlegs. En l’informe del 2016, el Síndic constata que ‘és una evidència que el traçat de la xarxa ferroviària de Rodalies i Regionals es manté pràcticament intacte des de fa gairebé quaranta anys’ i insta Adif a treballar de manera activa per assegurar l’estat correcte de les infraestructures, com ara vies, talussos, catenàries o altres instal·lacions. La investigació del 2018 sobre esllavissaments de terres i despreniments de roques es va dirigir al Govern i al Col·legi Oficial de Geòlegs. Aquest últim apunta la necessitat de coordinació entre tots els operadors que gestionen les infraestructures viàries i ferroviàries per fer una recopilació de dades i poder crear una eina de gestió del risc d’esllavissades i despreniments, tot identificant els punts crítics del territori.
El Síndic de Greuges investigarà si hi ha hagut responsabilitat de Foment i d’Adif en el descarrilament de Vacarisses
If anyone from the Spanish government or the Partido Popular was in the large European parliament conference room last night, they must have been left speechless. The three-hundred and fifty chairs already in the room were not enough: the corridors, on both sides and stretching all the way to the back, were full of people who listened while standing as the Catalan president, Carles Puigdemont, vice-president, Oriol Junqueras, and minister of foreign affairs, Raül Romeva argued the need for a referendum on independence from Spain; the top Catalan politicians denounced the Spanish government’s entrenched opposition to the vote, and called on European institutions to get involved. About forty MEP and their aids, from every political affiliation, were in attendance, in addition to a sizable representation of Catalan parties and organizations, some fifty embassy staff from various countries, and about twenty international journalists, according to the event organizers. The presence of the Portuguese socialist MEP Ana Gomes was significant; Gomes tweeted and spoke to journalists demanding that the Spanish government start a dialogue with those seeking Catalan independence. Also significant was the attendance of Helga Stevens, Flemish MEP representing the European Conservatives and Reformists and recently a candidate for the presidency of the parliament; and Laszlo Tokes, a Hungarian MEP from the European People’s Party, and former vice-president of the chamber. Despite the call to boycott the event made by Esteban González Pons, the Spanish PP’s spokesman in the European parliament, Tokes was accompanied to the hearing by Francesc Gambús, the Catalan MEP with the People’s Party. Also present were MEPs from the European Free Alliance-Greens, including the Latvian politician Tatjana Ždanoka, a representative of the Russian-speaking minority in that country; Ernest Urtasun, a member of Catalonia’s leftist environmentalist party ICV; Alyn Smith and Ian Hudghton, from Scotland; Bodil Valero, from Sweden; Mark Demesmaeker, from Flemish Belgium; Matt Carthy, from Ireland; Margrete Auken, from Denmark; as well as Jordi Sebastià, from the Catalan party Compromís. Among the members of the European United Left were Syriza MEP Sofia Sakorafa; Xabier Benito, a Spanish Basque Country politician from Podemos; and Liadh Ní Riada, from Ireland. From the Alliance of Liberals and Democrats, there was Portuguese MEP Antonio Marinho Pinto; Renate Weber, former Court of Human Rights judge, from Romania, who had a brief conversation in Romanian with President Puigdemont of Catalonia; Ivo Vajgl, former foreign minister of Slovenia; Petras Austrevicius, former foreign minister of Lithuania; Ivan Jakovcic and Jozo Rados, from Croatia; and Izaskun Bilbao and Josu Juaristi, from the Spanish Basque Country, the later an MEP with Bildu. Also present were the president of the Flemish parliament, and members of the regional committee and think tanks. The arrival of the speakers was greeted with an ovation, especially from the Catalans in attendance. Although many Catalans were present at the hearing, attendees from other countries were also well represented. When President Puigdemont began his speech, in Catalan, members of the audience who had been able to find a seat in the room listened to the simultaneous translation, which was offered in English and French. Most were in the front seats, reserved for MEPs. Puigdemont, Junqueras and Romeva all spoke in a deliberately solemn tone. If the room had been half empty, it would have no doubt been ridiculous. But it was not. In fact, attendees could have filled two rooms of the same size. It was a far cry from a ‘cafeteria event’, as González Pons had described it, given that the conference room in question holds twice the capacity of the largest hall of the European parliament. The tone of the speakers was therefore an appropriate corollary to a day that in the end assumed a dimension that the PP would not have wished for. And it ended up this way thanks in good measure to the publicity that they themselves, and the Spanish government, have given the event throughout the week. The hearing turned out to be, perhaps, the main public act of the independence movement’s internationalization to have taken place so far.
MEPs from fourteen countries and all political groups attend hearing with Puigdemont, Junqueras and Romeva in Brussels
La convocatòria contra Felipe VI, repicant atuells a l’hora del seu discurs televisat, ha estat un èxit. L’ANC, Òmnium Cultural, els CDR i partits com JxCat, ERC, En Comú Podem, la CUP i Més per Mallorca havien convocat la protesta amb l’etiqueta #CoronaCiao coincidint amb el discurs del rei espanyol després d’haver-se reunit amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i els quatre ministres del comitè tècnic de la gestió de la pandèmia del coronavirus: Salvador Illa, Margarita Robles, Fernando Grande-Marlaska i José Luis Ábalos. Vegeu alguns dels vídeos del repic de cassoles a Barcelona, Lleida, València, Palma, Girona i Tarragona, entre més viles i ciutats del país. #CrisiCoronavirus | Cassolada des dels balcons d'algunes ciutats i pobles de la Comunitat Valenciana contra Felip VI mentre s'emetia el seu discurs. pic.twitter.com/IdkRlBg4rn — À Punt NTC (@apuntnoticies) March 18, 2020 Ix el cap de l'Estat en la tele i el veïnat amb perols als balcons. València. pic.twitter.com/0iUyTHwnYq — Óscar Martínez Ca (@OscarMtnezCa) March 18, 2020 Cassolada a #Girona a l'inici del discurs del rei espanyol. Els veïns també mostren el malestar social per la nefasta gestió del govern de PSOE-Podemos contra el #covid19.pic.twitter.com/0fLyWkkaqP — Llibertat.cat (@Llibertatcat) March 18, 2020 Son Oliva, PALMA pic.twitter.com/MiKL13tynM — miquel colom (@quelcolom) March 18, 2020 The hood! #CoronaCiao pic.twitter.com/6NCea7ChFx — Iker (@aikerleivah) March 18, 2020 En Lleida estamos así ahora mismo #CoronaCiao pic.twitter.com/GNoGUYJG2E — ilde (@ildesiIIo) March 18, 2020 🥁 Comença la cassolada! Tothom als balcons per deixar clar que no volem aquesta monarquia corrupta. I ara, convertim el Bella Ciao en un himne contra els Borbons! #CoronaCiao pic.twitter.com/sEHXP3ABEH — Òmnium Cultural (@omnium) March 18, 2020 #CoronaCiao #ripollet #RepublicaYa pic.twitter.com/ixf981LBAz — Albert Granados Toda (@_granadosalbert) March 18, 2020 #CoronaCiao pic.twitter.com/5gYXVSvqf7 — Superzotax (@superzotax) March 18, 2020 També s’han pogut escoltar repics de cassoles a Madrid, a Galícia i al País Basc. #QueFaleCorinna https://t.co/NhhYrwFtE7 — Miro Villar (@MiroVillar) March 18, 2020 A Coruña libre de Borbones pic.twitter.com/gl878MxSUC — moncho (@1906estrella) March 18, 2020 📹Más vídeos de Madrid. Calle Toledo#QueLoDevuelvanTodo#SaludYRepúblicas #CaceroladaReal pic.twitter.com/f2S3xyHeEw — Anticapitalistas Madrid (@anticapiMadrid) March 18, 2020 Esto es lo que piensa #Romo y #Pinueta en Getxo del discurso del Jefe del Estado. Gran #Cacerolada con reivindicaciones por la República y contra una monarquía que roba millones que ahora más que nunca deberían ir a los servicios públicos#Corinnavirus #CoronaCiao #CaceroladaReal pic.twitter.com/YWDv4Dfi4R — Paula Amieva 🔻 (@paula_amieva) March 18, 2020 Alguns grups i cantants s’han afegit a la protesta. 👉Comencem el Challenge #CoronaCiao d’ @omnium ! La monarquia espanyola és corrupta i insolidària. Treuen les seves vergonyes durant la crisi del coronavirus. Així tot queda ben tapat. Nominem a: @gemmahumet @BPenalba @Sanjosexmusic @SenyorOca_Bcn @petitdecaleril pic.twitter.com/jaszPgbjLa — Els Catarres (@elscatarres) March 17, 2020 Seguim amb el #CoronaCiao d'@omnium. Contra totes les institucions corruptes, aquest vespre ens veiem als balcons! Convidem @somrobaestesa @xavisarria i @ceskfreixas a unir-vos-hi! pic.twitter.com/J4bXIoNwlI — Ebri Knight (@EbriKnight) March 18, 2020 👉🏻 Segueixo amb el challenge #coronaciao d’ @omnium després de ser nominada per @elscatarres !! Perquè aquests dies no quedi tapada la corrupció de la corona cantem el #BellaCiao. Us hi sumeu @JordiGinesta @meritxellgene i @IvetteNadal ?? pic.twitter.com/uK6RQhh0c3 — Gemma Humet (@gemmahumet) March 18, 2020 Aquest migdia ja s’ha sentit un primer repic d’atuells. La protesta, que s’ha transmès per missatges de WhatsApp, demanava que Juan Carlos I donés a la sanitat pública els milions d’origen saudita que la premsa estrangera ha revelat que té en comptes suïssos. Vegeu ací un recull de vídeos: Monumental cassolada contra la monarquia corrupta. Avui a les 21h més!#Cacerolada #CaceroladaReal pic.twitter.com/puzF5k5Sfb — Nit (@Nitsuga000) March 18, 2020 La gent fa una primera cassolada al rei. Hi tornem a les 21:00!! pic.twitter.com/GKqwoHNRJq — AlbertxRepublica (@AlbertxRepubli1) March 18, 2020 Cassolada antimonàrquica ara a València ✊🏽#cacerolada #COVID19 pic.twitter.com/rSeI0MYKzC — Xavi Sarrià (@xavisarria) March 18, 2020 Òmnium Cultural va publicar un vídeo per a denunciar que Felipe VI sabia els ‘negocis bruts’ del seu pare, però que fins que la premsa estrangera no els ha descoberts no n’ha dit res, justament ‘quan tota l’atenció se centra en el coronavirus’. A banda els missatges institucionals nadalencs, aquest és el segon discurs públic d’ençà del del 3 d’octubre de 2017, en què va avalar la repressió contra els catalans. Felipe VI va dir que renunciava a l’herència que li pogués correspondre dels seixanta-cinc milions d’euros de Juan Carlos I i a ‘qualsevol actiu, inversió o estructura financera l’origen, característiques o finalitat puguin no estar d’acord amb la legalitat o amb els criteris de rectitud i integritat que regeixen la seva activitat institucional i privada’. Amb aquesta frase Felipe VI admetia la informació de The Telegraph i reconeixia la seva connexió directa amb els negocis de son pare. La investigació del diari anglès explica que el juliol del 2008 Juan Carlos va crear la Fundació Lucum, que té la seu a Panamà i un compte al banc Mirabaud de Ginebra, Suïssa, que és on el rei d’Aràbia Saudita, en aquell moment Abdul·là I, va dipositar 64.884.405 euros com a pagament de gestions per a la construcció del TGV al seu país.
Impressionant repic de cassoles contra Felipe VI
La fiscalia ha obert una investigació per a aclarir les circumstàncies de les morts que hi ha hagut a les residències de Capellades i d’Olesa de Montserrat per la Covid-19. Aquestes diligències, ordenades pel fiscal superior de Catalunya, Francisco Bañeres, es podran ampliar si apareixen nous casos en altres centres de gent gran al Principat. Bañeres ha fet arribar l’ordre als fiscals de Manresa i Martorell, que són els dels partits judicials als quals pertanyen Capellades i Olesa de Montserrat. A la residència de Capellades s’han registrat dotze morts per coronavirus i a la d’Olesa de Montserrat nou.
La fiscalia investiga les morts a les residències de Capellades i Olesa de Montserrat
JxCat, ERC i la CUP ratificaran demà els ‘objectius polítics’ de la resolució del 9-N, anul·lada pel Tribunal Constitucional espanyol (TC) i que declarava ‘solemnement l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma de república’. Consideren, a més, que aquests objectius són legitimats pel primer d’octubre i el 21-D. També reiteraran la ‘ferma voluntat’ de dur a terme les actuacions aprovades pel parlament ‘per a assolir i culminar democràticament la independència’. Els tres grups han registrat aquesta tarda a la cambra una transacció al text original de la CUP. El text, a més, insta el govern a ‘fer efectius’ els articles suspesos pel TC de tretze lleis i un decret. Hi inclouen la darrera reforma de la llei de la presidència, com pretenien JxCat i ERC en les esmenes que havien presentat, però no la llei de transitorietat jurídica, exclosa de bon començament. La mesa de la cambra va tramitar la proposta tot i l’oposició reiterada de Cs, el PSC i el PP. La resolució del 9-N consta en nombroses interlocutòries del Tribunal Suprem com a argument inculpatori per als presos polítics i els exiliats. La sala penal del tribunal la va tornar a citar la setmana passada, quan va refusar els recursos contra el processament dels quinze encausats pel procés. Amb la moció per ratificar-ne els objectius, la CUP posava a prova JxCat i ERC, a qui acusa d’haver fet un gir autonomista. Si la repressió de l’estat espanyol hagués empès JxCat i ERC a rebutjar la referència a la resolució del 9-N, s’hagués evidenciat la marxa enrere dels dos grups amb el procés i s’hauria trencat definitivament la unitat independentista. Després d’haver facilitat la investidura de Torra, la CUP va advertir que passava a l’‘oposició.’ En la redacció hi ha la clau de l’entesa. De fet, hi ha un precedent decisiu. Els partits independentistes ja van aprovar el 7 d’abril de 2016 una moció al parlament que ‘reiterava els objectius continguts’ a la declaració del 9-N del 2015. Aquella moció no va ser impugnada després pel govern espanyol al Constitucional. Amb la introducció de la referència als ‘objectius’, JxSí i la CUP van mantenir aleshores la unitat independentista, després de les tensions que havia motivat el primer text de la CUP, que reiterava la ‘vigència i el contingut’ de la resolució anul·lada. Demà ho tornaran a fer, tot i l’oposició inicial dels grups que formen el govern de mantenir la referència a la resolució. La moció pactada pels independentistes també dóna noranta dies al govern per presentar un pla d’execució per a recuperar els articles suspesos pel TC. Abans de sis mesos, a més, haurà d’impulsar la tramitació dels projectes de llei o les mesures alternatives per a recuperar els ‘continguts anul·lats’.
JxCat, ERC i la CUP salven la unitat independentista
Junts per Catalunya ha proposat avui a ERC de concretar una agenda de reversió dels acords fets amb el PSC. Passat un cap de setmana marcat per la polèmica i la crisi profunda entre totes dues formacions arran del pacte de JxCat amb el PSC a la Diputació de Barcelona, Elsa Artadi i Ferran Bel han comparegut després de la reunió del grup parlamentari per a formalitzar la proposta. ‘Proposem un primer pas, que no hauria de ser l’únic, una agenda de reversió dels acords fets amb el 155 per començar a teixir la unitat del carrer a les institucions’, ha dit Artadi. ‘Que es reverteixin els acords allà on ERC o JxCat hagin estat la força més votada i hagin estat desplaçats pels acords amb el 155. Emplacem ERC a posar damunt la taula una proposta concreta en aquells ajuntaments i consells comarcals on s’ha desplaçat la força independentista més votada.’ Ferran Bel ha parlat d’una llista de de vint-i-set municipis on JxCat fou la força més votada però que en va quedar fora per pactes en què va participar ERC; i set municipis on la situació fou la inversa. No es tracta, doncs, de la llista sencera de pactes que totes dues formacions han tancat amb el PSC, sinó la d’aquells que van implicar que no pogués governar la llista més votada; no compten els ajuntaments on JxCat o ERC van fer de crossa del PSC com a força guanyadora. Els socialistes ja van fer pública una llista on especificaven vint-i-cinc pactes amb JxCat, divuit amb ERC i dos amb totes dues formacions. Pactes amb el PSC: on s’han perjudicat mútuament JxCat, ERC i la CUP? La llista tampoc inclou una revisió del pactes en consells comarcals, on també hi ha hagut pactes de totes dues formacions amb el PSC. Un dels darrers ha estat l’acord a què han arribat JxCat i el PSC al Consell Comarcal de la Selva, que avui ha estat criticat per ERC. A la Diputació de Barcelona ERC té 16 diputats, els mateixos que el PSC, per 7 de JxCat i 5 dels comuns. La llista de municipis que distribueix Junts per Catalunya és aquesta: 27 municipis on va guanyar JxCat i no governa per un acord alternatiu d’ERC amb altres formacions Tàrrega (Urgell) Odèn (Solsonès) Olius (Solsonès) Puigverd de Lleida (Segrià) Palau d’Angesola (Pla) Oliana (Alt Urgell) Aiguamúrcia (Alt Camp) Cabra del Camp (Alt Camp) Sarral (Conca de Barberà) Castelvell del Camp (Baix Camp) L’Albiol (Baix Camp) Selva del Camp (Baix Camp) Tivissa (Ribera d’Ebre) Els Pallaresos (Tarragonès) Figueres (Alte Empordà) Llagostera (Alt Empordà) Bescanó (Gironès) Platja d’Aro (Baix Empordà) Alp (Cerdanya) Tona (Osona) Sant Quirze Besora (Osona) Gurb (Osona) Sant Pol de Mar (Maremse) Arenys de Mar (Maresme) Sant Salvador de Guardiola (Bages) Torrelavit (Alt Penedès) Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) 7 municipis on va guanyar ERC i no governa per un acord alternatiu de JxCat amb altres formacions Ponts (Noguera) Cervera (Segarra) Alcarràs (Segrià) Cassà de la Selva Begur (Baix Empordà) Llançà (Alt Empordà) La Granada (Alt Empordà)
JxCat demana a ERC una agenda de reversió dels acords en 34 municipis
La investigació actual de George Lakoff cobreix moltes àrees de l’anàlisi conceptual en relació amb la lingüística cognitiva, com la naturalesa dels sistemes conceptuals humans, en particular els sistemes metafòrics de conceptes com el temps, els esdeveniments, la moralitat, el jo i la política. Com va ser la seua primera experiència com profesor? La meua primera classe universitària va ser en substitució de Roman Jakobson en el seu curs perquè havia fet una anàlisi jakobsoniana del poema Byzantium de Yeats, i en un moment concret, em va dir: «No puc fer classe la setmana que ve, he d’anar a una conferència a Cornell. T’agradaria impartir la meua classe amb la teua anàlisi de Yeats?». I ací era jo, amb vint anys i fent una classe a tots els estudiants avançats de Harvard, i va ser divertit, però l’important és que va ser en tot moment humanista. El que ensenyava Jakobson –recordem que va ser el professor de Levi Strauss, per la qual cosa el meu professor i el de Levi Strauss era la mateixa persona, per sorprenent que semble– havia d’aplicar-se a la poesia, a l’antropologia, així ho entenia jo. En lingüística generativa no ocorria això. Després, en 1974 jo ja estava a Berkeley, i em va semblar obvi que la lingüística generativa no funcionaria i que calia observar els discursos humanistes. Jo ensenyava coses de poesia i pragmàtica. Res d’això era inusual, ni nou. Llavors, entenc que va començar el seu treball en la gramàtica de la teoria semàntica. Supose que aquest treball es va publicar primer en Metaphors we live by (“Metàfores de la vida quotidiana”, 1980). És aquest tal vegada el seu primer treball transcendental sobre lingüística cognitiva? N’hi va haver un abans, en 1977, en la Societat Lingüística de Chicago, un article que destacava aquestes mateixes coses, però va ser abans que Metaphors. Parlava sobre els enquadraments, sobre el que havia de ser la gramàtica, que havia de tenir en compte l’experiència així com la seua corporeïtzació … Però Metaphors we live by va ser realment el primer treball important en aquest sentit. No obstant això, hi havia un treball anterior, de 1975, sobre corporeïtzació, no meu sinó de dues persones més. Paul Kay va donar unes conferències en 1975 sobre la teoria neurològica del color, segons la qual el color depèn de la fisiologia de l’ull i del cervell, no sols del món. I també hi havia el treball de Len Talmy sobre esquemes gràfics, així com el d’Eleanor Rosch sobre termes de nivell bàsic, en el qual estaven delimitats per la imatge mental programes motors i percepció Gestalt, i tot això tenia a veure amb la corporeïtzació. Després la semàntica d’enquadrament de Charles Fillmore va seguir el que havia començat amb la gramàtica de casos, i en totes dues s’afirmava que la gramàtica es basava en les experiències bàsiques que tenim. Tot aquest treball va ser essencial perquè s’allunyara de les teories de Chomsky? Sí, el que vaig aprendre de tot això va ser important. Vaig haver d’abandonar el meu treball previ sobre lògica, perquè estàvem intentant que la lògica funcionara amb la lingüística o amb la gramàtica generativa, i ja estava clar en aquell moment que no funcionaria, cosa que em va causar una gran crisi. Va haver-hi un parell d’anys en què no vaig escriure res. Solia escriure una dotzena d’articles l’any i en aquell moment no podia escriure res. Llavors vaig publicar aquest article de l’any 1977, vaig conèixer Mark Johnson i van començar a treballar en la corporeïtzació i les metàfores corporeïtzades. Ha estat treballant amb altres lingüistes cognitius europeus, com Zoltán Kövecses, sobre «The role of metaphor and analogy in representing knowledge of presupposed worlds. The cognitive model of anger inherent in American English» (“El paper de la metàfora i l’analogia en la representació del coneixement de mons suposats. El model cognitiu de la ira inherent a l’anglès americà”, 1987). El treball amb Kövecses va ser interessant. Quan ell estava confeccionant un diccionari d’expressions angleses després de llegir Metaphors we live by, estava amb la lletra «a» i es va trobar amb «anger» (“ira”). Va recopilar quatre-centes expressions amb aquesta paraula i va dir: «Això deu tenir alguna cosa a veure amb les metàfores.» Va sol·licitar una beca, vingué ací, va entrar en el meu despatx –com vostè– i es va quedar aquí plantat. Feia 1,91 cm i pesava més de cent quilos de pur múscul, i em va dir: «Vull estudiar la ira». Jo vaig contestar: «D’acord, ha, ha, ha… vinga». I és cert que tenia molts exemples, encara que no sabia molt de lingüística ni sobre la metàfora. Però havia vingut a aprendre, va aprendre a fer-ho i, com que era un atleta de talla mundial, era molt disciplinat. Van treballar sense parar des de les nou del matí fins que van escriure l’article. Però l’important de tot va ser que, com que tot girava entorn de la corporeïtzació i jo coneixia Paul Ekman, que era el major expert del món en la corporeïtzació d’emocions, van començar a parlar amb ell. Ekman havia treballat molt la corporeïtzació i, per a quan acabàrem, ens en vam adonar que totes les metàfores es basaven en la fisiologia de la ira. Després ens va costar nou mesos esbrinar com tractar quatre-centes metàfores d’aquesta manera i va ser un treball molt interessant. Així doncs, gran part de la teoria metafòrica posterior, però també del treball amb enquadraments i categories, va ser el mateix. Entenc que la seua obra More than cool reason (“Més que una raó genial”, 1989) té a veure amb la metàfora literària. Hi ha alguna diferència entre aquestes metàfores poètiques i les que li acabe de mencionar? Encara està interessat en la investigació sobre metàfores literàries? Per descomptat. I continue treballant-hi, continue fent xarrades sobre el tema, però he estat treballant en les versions polítiques d’això, que són com les metàfores literàries en molts sentits. Però permeta’m que li explique una cosa sobre aquest llibre. El primer estudiant del postgrau en ciència cognitiva era també un estudiant del departament d’Anglès anomenat Mark Turner. Era una persona interessant, i ho continua sent. Abans de graduar-se i venir, havia estudiat llatí, grec i literatura clàssica. Després va venir a Berkeley i va continuar estudiant poesia i llengües clàssiques, però també biologia matemàtica. Va obtenir un màster en informàtica mentre continuava estudiant literatura clàssica. El 1995, amb «The neurocognitive self: conceptual system research in the twenty-first century and the rethinking of what a person is» (“El jo neurocognitiu: investigació del sistema conceptual en el segle xxi i replantejament de què és una persona”), sembla que s’allunya de l’estudi purament lingüístic de les metàfores per a acostar-se a una perspectiva més «científica» de la neurociència. Bé, abans que res, la ciència cognitiva és una aproximació científica. De la manera com la duem a terme, fins i tot la semàntica generativa és una ciència. Ho vam fer amb un enfocament científic, amb les nostres dades, que van ser les que vam poder arreplegar. Ara la gent ens anomena lingüistes de sofà, però reuníem quantitats ingents de dades, xifres enormes. No eren dues o tres frases, n’hi havia un gran nombre de coses. Hi pensàvem a tothora. Ens adonàvem d’alguna cosa, i cada vegada que ho observàvem trobàvem un contraexemple que calia considerar. Teníem un enfocament molt teòric i molt empíric, però no era el tipus d’enfocament empíric que es fa amb màquines. Sempre va ser així, sempre em vaig veure com un científic, però un científic que estudiava alguna cosa que s’aplicaria –com diria Jakobson– a tots els temes humanístics i socials. Des del començament, res d’això era nou. Però el que va ocórrer amb la neurociència va ser molt interessant. Llig l’article sencer a la web de Mètode. Eusebio Llácer. Professor de Filologia Anglesa en la Universitat de València. Membre de SILVA – Grup de Suport a la Investigació en Anàlisi de la Variació Lingüística. El grup SILVA és un equip multidisciplinari d’acadèmics de la Universitat de València, la Universitat Politècnica de València i la Universitat d’Alacant. Què és Mètode?
George Lakoff: ‘Sempre em vaig veure com un científic’
El president de la Generalitat Ximo Puig atribueix la suspensió de les falles d’enguany i de les festes de la Magdalena a l’alt nom d’infectats pel coronavirus 2019 a la Comunitat de Madrid, on 800 persones s’han infectat i 21 han perdut la vida. Tal com ha dit en una entrevista a À Punt, ‘fins al darrer moment’ han intentat ‘conciliar la salut pública i la celebració de la festa’, però ‘tot el que ha passat a Madrid, amb eixe creixement expansiu de l’epidèmia ha fet que haguérem de prendre eixa decisió’. El president @ximopuig explica les raons que han dut la @generalitat a suspendre les festes de les #Falles20 i la #Magdalena2020, una decisió “molt difícil” impulsada per l’augment de casos de contagi a Madrid. pic.twitter.com/J4GGyo3368 — À Punt NTC (@apuntnoticies) March 11, 2020 Puig ha dit que la decisió s’ha pres d’acord amb els criteris tècnics dels experts i el ministeri de Sanitat espanyol. ‘Hem considerat que no podíem assumir el risc de la presència massiva de persones, sobretot de la Comunitat de Madrid, que pogueren continuar avançant en esta epidèmia’, ha afegit. El gremi d’artistes fallers avisa que la majoria de falles d’Especial i la de l’ajuntament possiblement no es poden desmuntar En una altra entrevista a la Cadena Ser ha xifrat en ‘més de 250.000’ la previsió de persones que s’haurien desplaçat des de la Comunitat de Madrid, una circumstància incompatible amb la contenció del virus. Ahir mateix encara es va fer la mascletà perquè, segons que ha dit, al País Valencià ‘la situació de l’epidèmia està força sota control’. ‘Tenim setanta-vuit casos, d’aquests només divuit són persones que estan hospitalitzades. Desgraciadament hem tingut un mort en el passat, però que era previ a la posada en marxa dels protocols’, ha afegit. Un impacte econòmic de 700 milions d’euros Segons Puig, es preveu que l’impacte econòmic del coronavirus 2019 al País Valencià sigui de 700 milions d’euros, tant per l’ajornament de les falles i la Magdalena com per les mesures preses i que afecten el sector turístic, com la suspensió de viatges d’Imserso. Ha demanat que s’actuï en ‘màxima coordinació’ i amb ‘un impuls europeu que permeti d’alleugerir els plantejaments d’estabilitat’ i amb diners del Banc Europeu d’Inversions (BEI) ‘per a fer front a la desacceleració la recessió’. Puig ha dit que treballen en ‘mesures pal·liatives’, però considera que cal una ‘acció europea més potent perquè sinó, aquesta crisi serà molt greu’.
Ximo Puig atribueix la suspensió de les falles al descontrol de l’epidèmia a Madrid
El secretari d’Organització de Ciutadans, José Manuel Villegas, ha explicat aquest dimecres que la formació taronja ha exigit el compromís del Partit Popular perquè el govern compleixi les sentències judicials contra el model d’immersió lingüística a l’escola. ‘Cal emprar tots els mecanismes per fer complir les resolucions que la Generalitat obvia des de fa anys’, ha subratllat Villegas, per afegir que hi ha ‘vies jurídiques i de la pròpia inspecció de l’estat’ per aconseguir-ho. Aquest és un dels compromisos que Ciutadans vol arrencar als Popular en relació a Catalunya en el marc de les negociacions que les dues formacions estan portant a terme, però n’hi ha d’altres com ‘un pacte per Espanya’ que eviti la celebració de referèndums sobiranistes o ‘qualsevol actuació per trencar la igualtat i la unitat de tost els espanyols’. L’equip negociador d’Albert Rivera ha posat sobre la taula de negociació amb el Partit Popular una bateria de mesures sobre Catalunya que passen per modificar el model educatiu del país, per fer front al procés sobiranista, per un nou sistema de finançament i per l’impuls d’infraestructures com el corredor del mediterrani. Així ho ha confirmat el secretari d’Organització de la formació taronja aquest dimecres al migdia en un recés de la reunió que C’s i el PP estan portant a terme per a la investidura de Mariano Rajoy. Villegas ha explicat que la seva formació vol que el document que la seva formació negocia aquest dies amb els populars contempli ‘el trilingüisme’ a l’escola catalana així com un compromís explícit per fer que la Generalitat compleixi les sentències dels tribunals contra el model d’immersió. ‘Anem malament si ens trobem en un país que no es compleixen les sentències judicials’, ha remarcat el dirigent de Ciutadans. Així mateix, ha explicat que en el paquet de mesures que afecten Catalunya la seva formació exigeix ‘un pacte per Espanya’ contra la celebració de ‘referèndums sobiranistes’ o ‘actuacions que portin al trencament de la sobirania nacional, la igualtat i unió dels ciutadans’. ‘No crec que hi hagi cap problema per arribar un acord sobre aquest aspecte’, ha apuntat José Manuel Villegas. Durant la seva compareixença davant els mitjans de comunicació, ha assenyalat que Ciutadans també posarà sobre la taula de negociació altres compromisos com el corredor del mediterrani ja que, a parer seu, és ‘una estructura de país que vertebra Espanya i que augmenta la competitivitat de la zona’. D’altra banda, ha afegit que plantejaran la modificació ‘urgent’ del sistema de finançament que contempli ‘els principis d’igualtat, transparència i solidaritat’, però que no perjudiqui les zones i territoris més competitius de l’estat espanyol com són Balears, Madrid, Catalunya o el País Valencià. ‘No es pot seguir amb l’actual situació i exigirem que en un temps breus s’obri el procés per treballar per a una nova llei de finançament autonòmic’, ha conclòs Villegas.
C’s exigeix al PP que el govern català compleixi les sentències contra la immersió lingüística
El llenguatge, en un sentit estricte, és consubstancial a l’espècie humana. La possibilitat d’una estratègia que fera més efectiva la comunicació no verbal degué ser molt eficient: allò que alguns especialistes en l’origen del llenguatge, com ara Tecumseh Fitch, anomenen glossogènia. En aquest sentit, el fet d’introduir representacions visuals, com ara símbols o comparacions (A és similar a B), també facilitaria el desenvolupament del pensament metafòric. L’ús de les metàfores també degué ser altament adaptatiu: com indica Charles Forceville, l’habilitat humana de crear metàfores va significar un important avantatge evolutiu per als primers humans que les utilitzaren. El pensament metafòric permet traslladar molta informació, d’una manera original i ràpida, així com establir connexions amb altres idees, i fins i tot tractar temes difícils o espinosos d’una manera clara i sintètica. En el seu assaig seminal, Metaphors we live by (“Les metàfores de la vida quotidiana”), George Lakoff i Mark Johnson (1980) demostraren el rol fonamental que juguen les metàfores en els processos cognitius humans. D’alguna manera, el pensament metafòric ha estat cabdal per a la comprensió de la realitat. Charles Forceville (Heemstede, Països Baixos, 1959) és professor agregat al Departament d’Estudis de Comunicació de la Universitat d’Amsterdam, i un dels filòlegs que, seguint la petjada de Lakoff i Johnson, millor ha copsat aquesta visió biologicista del llenguatge. Ha publicat nombrosos treballs sobre la metàfora visual i el discurs multimodal i és membre del consell assessor de revistes com Metaphor and Symbol i Journal of Pragmatics. Amb motiu de la seua visita a València, hem tingut l’ocasió de parlar amb ell sobre aquestes qüestions, intentant establir nous lligams entre la biologia i el llenguatge. Des del seu punt de vista, quin és l’origen del llenguatge metafòric? Quan vam començar a fer-ne ús? En aquesta qüestió, seguisc Lakoff i Johnson. Ells diuen que necessitem metàfores perquè són l’única manera de conceptualitzar temes abstractes i complexos. També ens diuen que ens guiem per una mena de «supermetàfora», segons la qual LA MENT ÉS EL COS, i per això formulen la teoria de la metàfora encarnada. Qualsevol cosa que pertany a la percepció sensorial ens sembla natural, i utilitzem aquesta informació sensorial per tal de conceptualitzar aspectes més complexos i abstractes, com el temps, les idees i les emocions. És per això que tenim metàfores com que LA VIDA O EL TEMPS ÉS ESPAI… Tots els projectes difícils poden ser entesos com a viatges, perquè els viatges són experiències físiques. Segons vostè, quina és la importància biològica del llenguatge en l’evolució de l’ésser humà? M’agraden les idees de Tomasello sobre això. Ell suposa que les primeres formes de comunicació eren físiques. Ens diu que tota aquella recerca que es va fer amb simis en els anys seixanta i setanta, tractant de fer-los parlar, anava desencaminada, perquè és molt més probable que l’inici de tot plegat foren els gestos i les expressions facials. I que, a partir d’aquí, d’alguna manera, la nostra espècie va aconseguir crear llenguatge. En lloc d’assenyalar amb el dit, vam ser capaços de dir «a tres dies a peu hi ha un pou» o «a l’altra banda del bosc trobarem els animals que volem caçar». Tot això em sembla molt plausible. Crec que això ens va ajudar moltíssim com a espècie, i per això estem aquí nosaltres parlant en lloc d’una colla de ximpanzés. Pensa que els ximpanzés poden produir metàfores? No, no ho pense. Diversos investigadors han assenyalat que, potser, en algunes situacions són capaços de produir pensament metafòric. Pensament metafòric? Vaja, ja m’agradaria llegir aquesta recerca! Tomasello diu que els ximpanzés no tenen la noció d’atenció conjunta. En aquest aspecte, els humans anem per davant. Jo assenyale alguna cosa i ambdós hi parem atenció. Com Tomasello, i també Herbert Clark, pense que l’atenció conjunta és crucial per a la comunicació, i jo diria que el pensament metafòric és més complicat encara. L’any passat hi va haver una exposició sobre l’origen del llenguatge en el CosmoCaixa de Barcelona. El comissari de l’exposició, un investigador austríac anomenat Wolfram Hinzen, diu que sense els símbols no hi pot haver llenguatge. Està vosté d’acord amb aquesta idea? Ho estic. El llenguatge és quelcom que s’ha d’aprendre. Continua sent la forma més subtil i sofisticada de comunicar-se, i ho dic com algú que sol centrar-se més aviat en l’aspecte visual. Moltes vegades dic «intentem cercar un sil·logisme visual», i és un repte bonic, però ben difícil d’assolir. El llenguatge està codificat, així que n’hem d’aprendre el codi. Sense els codis de la gramàtica i el vocabulari, no tenim nocions dels símbols ni de la manera d’unir-los correctament. Per tant, no tenim llenguatge. És interessant assenyalar que alguns elements o parts d’elements visuals també estan codificats: per exemple, els logos, els pictogrames o els senyals de trànsit. Com el llenguatge, s’han d’aprendre. A vegades els podem endevinar, però pense que aquesta codificació és essencial per a una comunicació sofisticada i per això el llenguatge és el millor sistema per a dur-la a terme. Entrevista realitzada per Martí Domínguez. Director de la revista Mètode i professor titular de Periodisme de la Universitat de València. Llig l’entrevista completa al web de Mètode Què és Mètode?
Entrevista a Charles Forceville, expert en comunicació visual
Una de les afirmacions que repeteix principalment la dirigent de Ciutadans Inés Arrimadas és que TV3 menteix. Ho va repetir ahir al vespre en l’entrevista que li va fer el director de la televisió pública catalana, Vicent Sanchis. I ell li va replicar ensenyant-li una mostra de mentida i manipulació del president del seu partit, Albert Rivera. Això va descol·locar Arrimadas, mentre veia el piulet que Rivera va fer el 30 de maig en què acusava els independentistes i ‘el racista Torra’ d’una pintada a la botiga de la seva mare a la Garriga. Aquest: Así ha aparecido la tienda de mi madre. Los fascistas intensifican su violencia señalando comercios, sedes y hogares de las familias de los que defendemos la democracia y el Estado de derecho. Abandonar a los catalanes en manos del racista Torra sería imperdonable #NoNosCallaran pic.twitter.com/SZbbOF2onB — Albert Rivera (@Albert_Rivera) May 30, 2018 Però Rivera va amagar la pintada sencera: Monsieur @manuelvalls voici la bonne photo, plan large, sans retouches. Voilà pic.twitter.com/kT5Ou9LgcR — Aleix Renyé (@aleixrenye) May 30, 2018 ‘Quina és la mentida’, va dir Arrimadas a Sanchis. ‘Que què té a veure el PP amb Torra?’, li va demanar ell. ‘Però quina és la pregunta, quina és la mentida que ha dit el senyor Albert Rivera?’ Vegeu el fragment: Això sí que és un bon atzucac. Ànims, @InesArrimadas. pic.twitter.com/0PBvOCpiz5 — Gemma J. (@Gemmajhb) November 12, 2018 L’entrevista a Arrimadas de TV3 s’enfonsa en audiència
Sanchis descol·loca Arrimadas amb una manipulació d’Albert Rivera: ‘Vol veure una mentida?’
‘He de tornar a demanar disculpes a la regió de Múrcia perquè he saludat el redactor dient “bona vesprada”, com se saluda en valencià. Però sabem que a Múrcia no es parla valencià, de manera que en demanem disculpes.’ Així es va excusar la presentadora del migdia de La Sexta dijous passat pel fet d’haver saludat en català el seu corresponsal. I ahir a migdia una altra presentadora va tornar a disculpar-se, exactament pel mateix fet. ‘Esperem no haver ferit sensibilitats’, va arribar a dir. Doncs bé, avui a l’humorista i guionista Eugeni Alemany se li ha acudit de saludar amb un ‘bona vesprada!’ la policia local de Múrcia a Twitter. I la policia li ha tornat la salutació també en català. I no tan sols això, sinó que han tingut una conversa breu. @MurciaPolicia hola! Bona vesprada! — Eugeni Alemany (@EugeniAlemany) March 6, 2017 @EugeniAlemany Bona vesprada a tu també. Li podem ajudar en alguna cosa? — Policía Local Murcia (@MurciaPolicia) March 6, 2017 @EugeniAlemany Clar, en https://t.co/V5Imy4nDan. El nostre consell, que gaudisca de #Múrcia com es mereix, al Luis Fonsi, despacito. — Policía Local Murcia (@MurciaPolicia) March 6, 2017 @MurciaPolicia moltíssimes gràcies per la seua amable atenció. Que tinguen bon servici. — Eugeni Alemany (@EugeniAlemany) March 6, 2017 Vegeu ací el vídeo de les disculpes que va demanar La Sexta tant dijous com ahir: Presentadoras pidiendo disculpas por saludar en valenciano a periodistas que se encuentran en Murcia. WTF!?! En serio,¿hay gente ofendida? pic.twitter.com/VW9zuto4Fk — Juan Miguel Garrido (@Juanmi_News) 5 de març de 2017
La policia de Múrcia posa en evidència La Sexta parlant també en català
El tauler de joc s’ha capgirat fort en quinze dies. Després de tres anys de topalls, el Regne Unit ja no forma part de la Unió Europea. Fàcil de dir, tot i que aquests darrers tres anys hi ha hagut moments que semblava impossible. I després de tants entrebancs, sembla que els efectes col·laterals hagin tingut poc ressò fora de l’illa. Però no a Catalunya. La retirada ha fet que els eurodiputats britànics deixessin de ser-ho, i que els llocs vacants s’haguessin de redistribuir entre els estats membres d’acord amb els resultats de les eleccions del maig passat. I a la consellera a l’exili Clara Ponsatí li ha tocat: Lliures per Europa ja té tres escons a la cambra. El cas de Ponsatí, ja ho sabem, és força diferent del del president Carles Puigdemont i del conseller Toni Comín: ells viuen a Brussel·les; ella, a Escòcia, on fa classes a Edimburg, la Universitat de Saint Andrews. Ells, per tant, tenen residència a la Unió Europea i ella, no. La justícia escocesa ha de dirimir encara si extradeix la consellera Ponsatí o no, i en el seu cas la immunitat hi té un joc diferent: la tesi del jutge Llarena és que el Brexit anul·la automàticament la immunitat que Ponsatí ‘hauria’ tingut com a eurodiputada; la tesi de la defensa de Ponsatí és que no… i sembla que també és la del Parlament Europeu, que ja li ha reconegut acta i escó. I la de l’article 185 de l’Acord de Retirada que Johnson va acordar amb la Comissió: fins el 31 de desembre d’enguany, els eurodiputats encara tindran immunitat en territori britànic. De moment, Ponsatí és eurodiputada, té immunitat i continua vivint a Escòcia, contra els pronòstics i desigs de Pablo Llarena. La situació d’Escòcia també s’assembla molt més a la de Catalunya que no pas la de Bèlgica: el 2014 els escocesos van votar de continuar formant part del Regne Unit en un referèndum d’autodeterminació, però aquesta setmana, per primera vegada d’aleshores ençà, les enquestes indiquen que el suport a la independència hi creix i que, fins i tot, supera el 50%. La força política principal, el Partit Nacional Escocès (SNP), va guanyar un 80% dels escons en joc a les darreres eleccions generals britàniques, on els conservadors de Boris Johnson van obtenir una folgada majoria absoluta. La tendència és clara, i el perquè, segurament, també. En el referèndum sobre la pertinença la Unió Europea, Escòcia va ser un cas notablement diferenciat de la resta: l’opció de romandre a la Unió es va imposar a les urnes amb un 62% dels vots. Només al nord d’Irlanda hi hagué el mateix esquema, a una escala no tan incontestable: el 55,8% van votar de mantenir-se al club dels vint-i-vuit, ara vint-i-set. I són, és clar, els dos territoris que més ha sacsat el Brexit: la reunificació d’Irlanda guanya força i simpaties després de les caramboles que han hagut de fer totes les parts per evitar que una frontera a l’illa petita fes miques els fonaments de l’acord de pau del Divendres Sant del 1998. I això mateix, com dèiem, ha passat amb la independència d’Escòcia, encomanada pel Brexit d’una embranzida que aquests anys vinents podria continuar capgirant el tauler europeu. I el català, altra volta: no únicament per l’evident impuls que donaria a l’independentisme català un precedent recent i reeixit, sinó també perquè amb el Brexit, l’única veu a Europa d’una nació que encara té molt a dir-hi, Escòcia, serà la d’una catalana: Clara Ponsatí. Certament, d’ençà que la consellera d’Ensenyament del govern Puigdemont va arribar a l’exili, el poble escocès li ha mostrat un suport impressionant i gairebé incondicional. Amb la campanya de mecenatge que va emprendre per finançar-se la defensa, va recaptar 230.000 lliures en pocs dies, i cada vegada que ha hagut de visitar el jutge s’ha trobat desenes de persones que l’acomboiaven i li mostraven suport. També el partit de govern a Escòcia, l’SNP, li ha fet costat tot sovint. La van convidar al congrés anual d’ara fa dos anys, en què li van dedicar una ovació emotiva, i van aprovar una moció per a ‘solidaritzar-se’ amb la seva campanya jurídica. La ministra d’Afers Estrangers del gabinet de Nicola Sturgeon, Fiona Hyslop, va enviar una carta a l’ambaixador espanyol ‘per a deixar clar que el govern escocès lamenta que Espanya hagi triat de seguir aquest camí i involucrar el sistema legal escocès en una qüestió que hauria de resoldre’s amb el debat polític’. Sturgeon, això sí, va dir ja fa temps que el govern no intervindria en el procés, per bé que s’oposava fermament ‘a la decisió del govern espanyol d’enviar una ordre de detenció dels dirigents independentistes’. Però aquest cas es barreja amb més assumptes, com ara la veu d’Escòcia a Europa, i per això Ponsatí ha ocupat les pàgines dels grans mitjans de comunicació del país. L’eurodiputada laborista Catherine Stihler va criticar la persecució de Ponsatí perquè, deia, les euroordres són pensades ‘per a casos en què hi ha un risc significatiu per a la població, com en els casos relacionats amb el terror’. I reblava: ‘Tot i que no vull la independència d’Escòcia, crec que les autoritats espanyoles s’han equivocat greument.’ I va demanar al president de la Comissió d’aleshores, Jean-Claude Juncker, que hi intervingués. ‘No pot ser que un dels nostres estats membres suprimeixi i esclafi la discrepància política interna’, va dir Stihler. L’ex-cap dels laboristes escocesos, Kezia Dugdale, i alguns altres dirigents del partit li van donar la raó. El cas de Ponsatí pot remoure discursos i posicions a la política escocesa. Sturgeon vol un nou referèndum d’independència, en què certament les correlacions de forces i el context serien significativament diferents del 2014. I, a part la independència, hi ha una certa tendència al consens a la nació del nord de la Gran Bretanya que potser s’hauria de cercar un encaix particular dins la Unió Europea, que de moment no reflecteix l’acord del Brexit. En aquesta línia, seran claus aquests mesos, fins a final d’any, en això que s’ha anomenat ‘període de transició’. El primer ministre britànic, Boris Johnson, haurà d’aclarir amb la Comissió d’Ursula von der Leyen la forma final dels acords comercials, migratoris, de col·laboració, etc., i per tant serà durant aquests mesos que Escòcia haurà de jugar bé les seves cartes amb Europa per tenir-hi una relació diferent de la resta de la gran illa. Si es juga bé, és evident que una carta clau és que hi hagi una eurodiputada amb residència a Escòcia, treballant a la universitat més important del país i amb suport i simpatia del partit de govern. Però la cosa no és tan simple com sembla. De primer, s’ha de saber què creu convenient o no la consellera Ponsatí. I després encara hi ha força dificultats. La prioritat de l’SNP és, naturalment, un pacte amable del Regne Unit amb la Unió Europea que no el n’allunyi, i la Comissió Europea no ha mostrat, fins ara, gaire simpatia amb l’independentisme català. Per això, si en un moment tan clau per a la seva situació interior i exterior l’independentisme escocès continués arrenglerant-se amb el català i ho fes, ara, a Estrasburg, correria el risc de perdre punts a la partida. Caldrà veure-ho.
Clara Ponsatí, l’única veu d’Escòcia a Europa
Diputats independents del grup parlamentari de JxCat han enviat un document intern on demanen revertir els acords municipals i supramunicipals amb el PSC. També s’oposen a la investidura del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez. Tal com ha avançat TV3 i ha pogut confirmar VilaWeb, aquests parlamentaris impulsen un ‘moviment obert’ a tot el grup per millorar els mecanismes de presa de decisions. Els promotors del document són Laura Borràs, Francesc de Dalmases, Josep Costa, Aurora Madaula, Salwa el Gharbi, Pep Puig, Quim Torra, Jaume Alonso-Cuevillas i Pep Riera. El document vol que la formació reprengui polítiques i accions que tornin a encaminar a la realització del projecte de l’1-O, i que permetin recuperar la confiança de l’independentisme en els partits. Per això, els diputats proposen fomentar i mantenir ‘l’esperit original’ de JxCat de ‘transversalitat i discurs nou’. A més, s’emplacen a oferir un ‘relat convincent’ per treballar per la unitat de l’independentisme. En aquest sentit, reclamen revertir els acords municipals i supramunicipals amb els partits del 155 i garantir que no es facilitarà la investidura ni es donarà suport a cap govern espanyol en un escenari de repressió i de negació del dret d’autodeterminació. Llegiu el document ací: «Preocupats per la deriva del conjunt de l’independentisme d’ençà de la frustrada investidura del president Puigdemont el 30 de gener de 2018 (manca d’unitat, partidisme més que visió de país, pèrdua de confiança de la gent…), un grup d’integrants de l’espai Junts per Catalunya impulsem un moviment obert a tothom que senti d’aquest espai per impulsar la represa de polítiques i accions que ens tornin a encaminar a la realització del projecte polític de d’1 d’Octubre i que permetin recuperar la confiança de l’independentisme en les formacions polítiques que els representem en totes les institucions. Per això ens proposem: Fomentar i mantenir l’esperit original de Junts per Catalunya de transversalitat i discurs nou que ens va donar 34 diputats el 21-D perquè va connectar amb l’anhel de gairebé un milió de votants. Oferir un relat convincent per recuperar la unitat de l’independentisme, amb objectius concrets, com ara començar per la reversió dels acords municipals i supramunicipals amb els partits del 155 i garantir que no es facilitarà la investidura ni es donarà suport a cap govern espanyol en un escenari de repressió i de negació del dret d’autodeterminació. Millorar els mecanismes de presa de decisions dins de Junts per Catalunya, incrementant la transparència i el retiment de comptes.»
Diputats independents de JxCat demanen de revertir els acords amb el PSC
El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha argumentat que no deixava que Oriol Junqueras, Jordi Sànchez ni Joaquim Forn poguessin assistir a la sessió constitutiva del parlament pel gran suport social que tenen els presos polítics. En el text en què denega la petició formulada per tots ells, Llarena diu que deixar-los anar perjudicaria ‘el manteniment de la pacífica convivència’ perquè hi podria haver ‘greus enfrontaments ciutadans’. En el fons, el seu argument es basa en el fet que tots ells han tingut ‘un estès suport social’, demostrat per exemple en grans manifestacions de rebuig a la presó condicional. A més, el jutge deixa veure en aquesta resolució el ressentiment pel gran suport que tenen també ‘els investigats que han fugit de l’exercici jurisdiccional d’aquest instructor’, en referència a Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Lluís Puig i Toni Comín. En aquest sentit, cal recordar que Llarena va arribar a retirar l’euroordre de detenció contra tots ells enviada a les autoritats belgues tan bon punt va quedar clar que el jutge de Brussel·les no acceptaria d’extradir-los pels delictes de rebel·lió ni de sedició. Llarena passa comptes D’entrada, Llarena recorda que el motiu de la presó preventiva és, d’una banda, ‘evitar la reiteració delictiva’, i d’una altra, ‘per la possibilitat que el seu lideratge tornés a manifestar-se amb mobilitzacions ciutadanes col·lectives violentes i enfrontades al marc legal de la nostra convivència’. Diu que el control sobre això es desactivaria si els deixés anar a una sessió del parlament. Per què? Vegeu aquest paràgraf: ‘El comportament delictiu que s’investiga s’ha caracteritzat per una crida a la ciutadania a replicar multitudinàriament la seva desobediència . S’ha impulsat que sectors importants de la població resistissin o s’enfrontessin a una actuació nodrida dels cossos i forces de seguretat de l’estat. No ha mancat una fatxenderia explícita de la seva determinació i perseverança, i de no sotmetre’s a les normes més bàsiques de la nostra convivència, apel·lant a una ruptura estructural. I que el substrat de risc perviu avui es visualitza tant per l’estès suport social als investigats que han fugit de l’exercici jurisdiccional d’aquest instructor, com per haver-se impulsat mobilitzacions de desenes de milers de ciutadans que rebutgen explícitament les mesures cautelars adoptades en aquest procés.’ Dit això, conclou: ‘Amb aquests precedents i amb aquestes condicions actuals, encarar unes conduccions de sortida i retorn del centre penitenciari, en una data i unes hores determinades, amb un punt de destí i de retorn ben conegut, i de fer-ho amb la garantia que es desenvoluparan sense el greu enfrontament ciutadà que es pogués impulsar o brollar en ocasió del trasllat d’uns presos que susciten el seu suport incondicional, és quelcom que aquest instructor no percep amb la garantia que reclama el manteniment de la pacífica convivència que precisament va justificar l’adopció de la mesura cautelar.’
Llarena no deixa anar els presos polítics al parlament perquè tenen massa suport social
Si voleu rebre aquest nou report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, amb les dades actualitzades i les notícies més destacades, subscriviu-vos-hi. Què ha passat avui? Els fets més destacats d’avui són la confirmació de dues noves morts al país, la caiguda de les borses mundials, la suspensió de diversos esdeveniments, com ara Sant Patrici a Dublín i tots els esdeveniments esportius a Itàlia. El país transalpí, a més, ha ampliat la restricció de circular a tota la península. També han estat notícia la suspensió de classes a Madrid i a les ciutats basques de Vitòria i Labastida, i l’afectació d’ajuntaments, principalment el de Barcelona, amb una cinquantena de persones aïllades, inclosos tres regidors. Quin és el recompte actual d’afectats i morts? A escala mundial les darreres xifres són de 113.575 casos confirmats i 3.995 morts. Del total de casos, 62.496 ja es consideren guarits segons dades de la Universitat Johns Hopkins. Els estats més afectats són: La Xina, amb 80.735 casos i 3.120 morts. Itàlia, amb 9.172 casos i 463 morts. Corea del Sud, amb 7.478 casos i 53 morts. L’Iran, amb 7.161 casos i 237 morts. L’estat francès, amb 1.209 casos i 19 morts. Als Països Catalans hi ha 163 casos i 4 morts. Les dades, desglossades per territoris, són: Al Principat, 101 casos i 3 morts (23 casos i 2 morts més que ahir). Al País Valencià, 50 casos i 1 mort (8 casos més que ahir). A les Illes, 11 casos i cap mort (3 casos més que ahir). A Catalunya Nord, no n’hi ha cap cas confirmat. A Andorra, 1 cas i cap mort (avui no hi ha cap variació). *No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe. Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui? Jornada negra a les borses de tot el món Collboni i els regidors Jordi Martí i Montserrat Ballarín, aïllats per un cas de coronavirus a l’Ajuntament de Barcelona La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços: VilaWeb: Per què rentar-se les mans amb aigua i sabó és tan eficaç? The Atlantic: La resposta al coronavirus d’Itàlia és un advertiment del futur (en anglès) BBC: Fem front a les epidèmies com el Covid-19 de manera errònia (en castellà) Le Figaro: Per què els avions volen sense passatgers? (en francès) Publico.pt: L’abans i el després de les (ara) ciutats fantasma per culpa del coronavirus. Gràfiques i imatges molt interessants (en portuguès) Les fotografies del dia Una versió de la Gioconda amb màscara i guants a Milà. Fotografia: EFE/ Paolo SailmoiragoUn corredor de borsa avui a Nova York. Fotografia: EFE/Justin LaneProtestes a l'exterior de les presons d'Itàlia pels efectes restrictius que provoca el coronavirus. Fotografia: EPA / Massimo Percossi Controls sanitaris a la frontera entre la República Txeca i Alemanya. Fotografia: EPA / Martin Divisek Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà: L’evolució del coronavirus a tot el món: quants casos n’hi ha? Tots els rumors sobre el coronavirus que no us heu de creure Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus? Cliqueu ací per a veure la informació de la Generalitat Valenciana Cliqueu ací per a veure la informació de la Generalitat de Catalunya Cliqueu ací per a veure la informació del Govern de les Illes Balears Cliqueu ací per a veure la informació del Govern d’Andorra Cliqueu ací per a veure la informació de l’estat espanyol Cliqueu ací per a veure la informació de l’estat francès Cliqueu ací per veure la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)
El report diari sobre el coronavirus: dos nous morts al país, jornada negra a les borses i mesures més dràstiques de contenció
L’Obra Cultural Balear no és l’única entitat que plantarà el rei espanyol Felipe VI a la recepció que farà demà al vespre al palau de l’Almudaina de Palma. Cada vegada són més les entitats que rebutgen la invitació de la monarquia: a l’OCB s’hi afegeixen MÉS per Menorca, MÉS per Mallorca, el Consell de Mallorca, el Teatre del Mar, el Lobby de Dones i el col·lectiu de defensa dels drets LGTBI. L’actor i director del Teatre del Mar, Carles Molinet, ha declinat la invitació expressant el desacord amb el discurs del rei espanyol del 3 d’octubre passat, ‘una presa de posició excloent i que no contribueix a la necessitat urgent de respecte a les llibertats i valors democràtics tan malmenats darrerament’. La presidenta del Lobby de Dones, Xesca Mas, ha anunciat que no hi anirà ‘per coherència’. I el col·lectiu de defensa dels drets LGTBI considera que ‘el compromís amb els drets humans i la justícia són qüestions bàsiques des dels fonaments estatutaris de Ben Amics Illes Balears’. Paral·lelament, l’Assemblea Sobiranista de Mallorca ha convocat una concentració davant el mateix palau de l’Almudaina en suport dels presos polítics i el exiliats. La protesta, que també reclama el dret de decidir i la restitució del museu Saridakis al palau de Marivent, serà demà a dos quarts de vuit del vespre. Divendres 3 d’agost tothom davant el Palau de l’Almudaina! https://t.co/0jImofaCtN — sobiranistesmallorca (@AssembSmallorcA) 26 de juliol de 2018 #3agostpalaureial pic.twitter.com/pCAx9jLOZ7 — sobiranistesmallorca (@AssembSmallorcA) 30 de juliol de 2018
Les entitats principals de les Illes deixaran plantat Felipe VI i es convoca una concentració pels presos polítics i exiliats
La coalició entre ERC, EH Bildu i BNG, Ara Repúbliques, aconseguirà tres eurodiputats en les eleccions europees del 26 de maig, segons el sondatge del CIS, que també preveu que Carles Puigdemont, al capdavant de Lliures per Europa, obtindrà un escó. En canvi, pronostica que Compromís no podrà mantenir l’eurodiputat que ara té. Aquest sondatge pre-electoral del CIS es va fer entre el 23 de març i el 23 d’abril, quan encara no s’havien fet les eleccions espanyoles. Així doncs, els resultats també són previs a la invalidació de la candidatura de Puigdemont, Ponsatí i Comín per part de la Junta Electoral espanyola, i la validació posterior pels tribunals. Segons l’enquesta, a l’estat espanyol, el PSOE guanyarà les eleccions amb un 30% dels vots i 17-18 eurodiputats. Vox entraria per primera vegada al Parlament Europeu amb 4 o 5 escons (entre el 7%-9% dels vots). El PP seria segona força, davant Ciutadans i Podem, amb 11 o 12 escons (18%-20% dels vots). Ciutadans i Podem gairebé empatarien: si el baròmetre atorga a la formació carabassa entre 8 i 9 eurodiputats (14%-16% dels vots), Podem n’obtindria 8 (13%-15% dels vots). La coalició del PNB també entraria al Parlament Europeu amb un escó.
Junqueras i Puigdemont seran elegits eurodiputats, segons el sondatge del CIS
El conseller d’Afers estrangers, Ernest Maragall, reunirà a la seu del departament divendres els quatre delegats a l’estranger per ‘repassar els objectius i la definició d’estratègies respectives i comunes’. En una entrevista d’Europa Press, el conseller ha avançat que en la reunió hi assistiran els delegats del Regne Unit i Irlanda, Sergi Marcén; de Suïssa, Manuel Manonelles; d’Alemanya, Marie Katinka i el d’Itàlia, Lucca Bellizzi. Qui no podrà acudir a la reunió és Meritxell Serret, nomenada delegada a Brussel·les, perquè té una ordre de detenció a Espanya. Tanmateix, participarà en la trobada per videoconferència: ‘Que es pugui moure per tot Europa però no pugui venir a casa seva és un absurd, però també una mostra de la injustícia persistent’. El conseller es mostra confiat a poder concretar en breu la segona fase de reobertura de les delegacions amb la concreció de llocs i modalitats de presència, perquè, segons el país i els interessos de Catalunya, en alguns llocs hi haurà seu física però en d’altres no. La reobertura de la seu de Berlín està prevista pel 20 de setembre en un acte on Maragall estarà acompanyat de la delegada, que va ser destituïda pel govern Rajoy en aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola i que ha estat restituïda. ‘Estem parlant d’ampliar el ventall de possibilitats i de modalitats de representació. En algunes pensem en estructures més fixes —en delegacions—, i en d’altres en canvi estarem pensant en figures més flexibles associades a objectius territorials o específics del moment per a un o altre territori’, ha explicat. Per a les delegacions dels Estats Units i França es va obrir un concurs públic el termini del qual per presentar candidatura finalitza el 15 de setembre. Maragall vol ser ‘prudent i àgil’ en tots dos nomenaments, que vaticina que es produiran aquest mes de setembre. La voluntat de la Conselleria és crear un precedent i definir uns criteris per designar els delegats: ‘No dic que no pugui haver-hi excepcions. Pot haver-hi alguna situació o destinació que recomani mantenir un criteri més de confiança política. Però quan fem això és perquè estem decidits que aquest sigui el criteri general’. Amb aquesta mesura, la conselleria vol adreçar-se al talent català a Catalunya i la resta del món ‘per posar-lo al servei de l’interès general i de les institucions del país’. Així, busquen gent que tingui experiència, coneixements, formació, sense necessitat d’estar associada a cap partit o associació, però tingui els mèrits necessaris per desenvolupar la funció, per fer evident que ‘Catalunya compta amb capacitat diplomàtica professional’.
Maragall reunirà els delegats a l’estranger divendres per a dissenyar el pla d’acció
Diu que les confluències són “prioritàries” però amb “dignitat entre formacions” perquè un partit “no pot fagocitar” un altre VALÈNCIA, 13 (EUROPA PRESS) El militant d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) David Rodríguez ha presentat este dijous la seua candidatura a la coordinació d’esta formació amb l’objectiu de “donar protagonisme a les bases” i que el partit siga “subjecte polític”, ja que “seguix sent vàlid i necessari per a la transformació per l’esquerra”. Alhora, ha considerat que les confluències són “prioritàries” però “en clau d’una mínima dignitat entre formacions”. Rodríguez s’ha expressat en estos termes en declaracions als mitjans a València, on ha presentant la candidatura que encapçala –EUPV. L’Esquerra necessària per a la transformació del País Valencià– juntament a la resta de membres que la componen, davant de les Torres de Serrans. Esta llista competirà amb la candidatura liderada per la diputada provincial Rosa Pérez en la XII Assemblea d’esta formació, que es farà dissabte. El candidat, mestre de professió, ha assegurat que la seua proposta representa un model “que diu que EUPV seguix sent vàlida i necessària per a la transformació per l’esquerra” i que pretén “donar protagonisme a les bases”, i alhora “recull les diferents sensibilitats que EUPV té al seu interior, com a corrents o com a persones”. “És una candidatura avalada per esta diversitat i pluralitat”, ha afirmat Rodríguez, qui s’ha referit al “procés de confrontació interna, de molt debat i molta tensió” que s’ha produït en el si del partit des que en el mes de gener dimitira la llavors coordinadora, Marga Sanz, i el conjunt del seu executiva. “UNA ORGANITZACIÓ NO POT FAGOCITAR A UNA ALTRA” Després de preguntar-li per les “diferències” entre la seua candidatura i l’encapçalada per Rosa Pérez, ha indicat que estes es referixen a “quin seria el model d’intervenció social com a organització i respecte a la unitat de l’esquerra”, així com les persones que integren cada candidatura, que en el cas de Pérez està composta majoritàriament per càrrecs públics. “La nostra proposta és rupturista, però en clau d’una mínima dignitat entre formacions”, ha assenyalat Rodríguez respecte a les confluències entre partits. “No entenem que una organització puga fagocitar una altra, que una demane que amagues unes sigles i pose les seues”, ha dit, perquè així “es diluïx el teu projecte polític”. En este sentit, ha defensat la “correlació de forces” però que “la coalició no siga el prioritari, sinó que vinga avalada per una verdadera unió de l’esquerra social”, que ha de vindre de les bases, ha assegurat. “La matemàtica diu que una organització sola no està aconseguint tindre poder, però hi ha models d’entesa, i això deu partir d’una unió que ve dels carrers”, ha incidit. Alhora, ha indicat que la seua candidatura “ve de la base, de la militància de moviments socials, també avalats per càrrecs públics, però que no hem volgut que estiguen en primera línia”, ha explicat. “Hem d’estar els que podem mostrar esta cara més de mobilització i lluita”, ha incidit, tot i que ha precisat que no “renuncien” a l’àmbit institucional. “CAPACITAT DE SUMAR I EIXIR UNITS” Inquirit sobre si membres de l’altra candidatura s’incorporarien al seu projecte en el cas que fos elegit, espera que sí, ja que la seua “voluntat” no és “anar a una assemblea de ruptura i que una majoria aixafe l’altra”. “Això –ha manifestat– ha estat un error en temps passats”. “Venim d’un cicle electoral molt intens i això potser ens ha posat enfrontats per veure qui posava candidats, més enllà d’una qüestió programàtica on gairebé havia un gran consens, per això ara aspirem a tindre capacitat de sumar i eixir units en l’intern i il·lusionar fora de nosaltres també”, ha destacat Rodríguez. TRANSFORMACIÓ SOCIAL Des de la candidatura encapçalada per David Rodríguez han defensat que EUPV “ha estat determinant a l’escenari polític valencià i així ha de seguir sent en el futur”, igual que per a “la transformació social del País Valencià”, per la qual cosa “esta candidatura es proposa revitalitzar-la, enfortir-la i fer-la present en tots els àmbits de la vida política d’este país”, han reivindicat. En el seu manifest, a més, han apuntat que la formació no vol “gestionar el capitalisme, sinó construir el socialisme”, i alhora han assegurat que la “lluita contra la Troica i l’OTAN” és “inevitable”, ja que són institucions que “defensen en última instància a les classes dominants dels avanços socials i polítics que pretenen conquistar els pobles d’Europa”.
David Rodríguez opta a coordinar EUPV per a “donar protagonisme a les bases” i que el partit siga “subjecte polític”
Divendres 8 de gener, poc abans de les vuit del vespre Els negociadors de Junts pel Sí i de la CUP abandonaven la seu de l’ANC al carrer de la Marina de Barcelona. Eixien de pressa i en grups petits. Raül Romeva caminava ràpidament. Darrere seu, relaxats, Lluís Guinó –batlle de Besalú i diputat de Junts pel Sí– i Carles Puigdemont, un home que poc sospitava que li canviaria la vida tant i tan de pressa. És cert que des de dilluns, el seu nom era sobre la taula en converses informals. Membres de CDC havien fet informes interns demanant que fos el possible candidat i persones independents havien estat consultades també sobre aquesta opció. Però Carles Puigdemont no era, ni de bon tros, el favorit de les travesses. No pas en les que es publicaven i es feien córrer. Però sí en la travessa molt personal del president Mas. La que al final havia de ser la definitiva. A la sala d’actes del local de l’Assemblea Nacional Catalana, situada al final d’un llarg passadís, el president de l’entitat, Jordi Sànchez, prenia la paraula amb un gest cansat i entristit. Un molest soroll interferia l’audició i va haver d’interrompre el discurs unes quantes vegades. La seua funció, pública, era comunicar que l’Assemblea desistia de fer més gestions entre Junts pel Sí i la CUP. Potser sabia alguna cosa més, però no li corresponia de dir-la. Així i tot, no es va poder estar d’apuntar dues precisions que en aquell moment pareixien fútils i anecdòtiques. D’una banda, es felicitava que l’esforç de les entitats hagués servit perquè els dos grups tornassen a asseure’s en una taula. Des del diumenge anterior, amb la decisió del consell polític de la CUP, tot semblava trencat. D’una altra, es va referir a un fil últim que quedava, encara sospirant per un possible acord. Malgrat tot, rotundament, va dir que no restava cap esperança. La realitat, tanmateix, a aquella hora ja era molt diferent. Els dirigents polítics de Junts pel Sí i la CUP havien abandonat la planta baixa on hi ha l’ANC fent veure que se n’anaven cadascú a casa, però en realitat tenien una cita només minuts després en un hotel de la part alta de Barcelona, al carrer de Balmes. Allà és on s’havia de fer el miracle. Dijous 7, la trobada de l’aparcament Aquelles hores frenètiques que havien de desembocar en l’acord havien començat, de fet, el dia abans, dijous 7 de gener. L’ANC havia dissenyat per a aquella trobada un operatiu molt especial. Convençuda que era imprescindible el silenci i la discreció màximes, l’Assemblea va preparar una reunió secreta, de manera que tots els participants foren recollits amb cotxe, sense saber ni on es trobarien. La cita era a l’Hotel Ayre del carrer de Rosselló. Els negociadors no tenien cap pista, ni sabien –abans d’enfilar-se a l’automòbil– on anirien. I eren molts. De Junts pel Sí hi havia Raül Romeva, Jordi Turull, Marta Rovira i Josep Rull. De la CUP, Anna Gabriel, Eulàlia Reguant, Albert Botran i Hugo Alvira, un personatge molt discret, però clau per a entendre tot això que ha passat aquests dies. Amb ells, representants de l’ANC, Òmnium i l’AMI. En total, una vintena d’assistents. Es tractava d’evitar filtracions, si més no abans que els negociadors arribassen al local on s’havien de trobar. La consigna va fallar perquè un dels negociadors va demanar d’eixir del parlament i un fotògraf d’El País el va seguir. Com que aquell cotxe fou dels últims d’arribar, el reporter gràfic no va poder obtenir fotos de l’entrada, però sí de l’eixida. Sobre la taula, s’exposaren tot d’idees durant prop de cinc hores. L’inici va ser especialment dur, ple de retrets per part de la CUP. L’ambient semblava carregat, en una sala a la qual la majoria d’assistents havien accedit de l’aparcament estant, com era la consigna. Hi havia una entrada directa que facilitava l’anonimat. Raül Romeva és l’únic que va entrar per la porta principal. En aquesta reunió de dijous es va parlar de la idea que el jurista Amadeu Abril havia formulat al seu bloc. I també es va sospesar una proposta insòlita que hauria pogut desencallar la situació: convocar una assemblea d’electes que s’encarregàs de proclamar el president de la Generalitat. El propòsit era reunir aquesta assemblea dissabte al matí i fer el ple d’investidura a la vesprada. Membres de l’ANC, discretament, van temptejar locals on poguessen aplegar-se batlles, regidors, diputats de tots els parlaments, presidents de diputacions…: tots els càrrecs electes independentistes. Al capdavall, les gestions foren debades, perquè la possibilitat no reeixí. Una cosa semblant va passar amb la proposta d’Amadeu Abril. Consistia a investir provisionalment Artur Mas i després convocar unes primàries, en què es decidís qui seria el president definitiu. La proposta tampoc no fou viable, perquè la CUP va demanar que el president investit provisionalment no es pogués presentar a les primàries i perquè algun sector de Junts pel Sí tampoc no la veia prou clara. La sensació final va ser que no hi havia res a fer. A palau, Mas va donar ordres d’enllestir-ho tot per a signar el decret de convocatòria de les eleccions dilluns. Malgrat que l’ANC va insistir en una darrera reunió divendres, la sensació era que allò no es podria resoldre. Divendres 8, una reunió pública i una de privada Divendres, però, encara havia d’haver-hi una última reunió pública, a la seu de l’ANC i sense la presència de la majoria de les organitzacions civils. Oficialment, es va donar per acabada la reunió sense acord i Jordi Sànchez va comparèixer per anunciar que allò era el final del camí. Mentre ell parlava, però, els negociadors de Junts pel Sí i la CUP anaven aplegant-se en un altre hotel, aquesta vegada un de la part alta del carrer de Balmes. Prenien precaucions com el dia abans, però ja no tantes. Tothom confiava que el missatge emès per l’ANC faria efecte. Cap periodista no esperava cap reunió immediatament després del fracàs de la reunió pública i cap no estava preparat per a res de nou. Les molt poques persones que n’estaven al corrent feien un mutis absolut i s’escarrassaven a amagar la veritat a qui preguntava. Aquesta vegada la reunió va tenir un to molt diferent. A la reunió de dijous Marta Rovira havia preguntat a la CUP si estaria disposada a acceptar Mas com a conseller en cap. Però en aquesta de divendres va ser Josep Rull qui va prendre la paraula ben aviat per a anunciar que el president estava disposat a fer un pas cap al costat. I va anunciar-ne les condicions: que ell –i ningú més– triaria el substitut, que calia garantir ‘estabilitat i operativitat’ i que la CUP havia de fer autocrítica. Al voltant de la taula hi havia sis negociadors de Junts pel Sí –quatre dels quals eren els habituals: Romeva, Rull, Turull i Rovira– més Lluís Coromines i Josep Maria Jové i quatre de la CUP –entre els quals Eulàlia Reguant, Gabriela Sierra i Hugo Alvira. Va ser Gabriela Serra qui prengué la paraula per dir que sí. I, amb una gran sorpresa de l’altre costat, ho va argumentar relatant una llarga conversa amb l’equip del conseller Andreu Mas-Colell, de la qual es deduïa que la CUP era molt conscient de les (dramàtiques) interioritats i patiments de la Generalitat. Passada la mitjanit, el primer esbós de pacte ja s’havia redactat i totes dues parts es van comprometre a ‘passar-se papers’ dissabte al matí, abans de les onze. Un dissabte d’infart Dissabte a les vuit del matí hi va haver a la seu de la CUP una reunió clau. Tanmateix, sorprenentment, alguns dels noms més importants dels darrers dies i més contraris a l’acord n’eren absents. Anna Gabriel i David Fernàndez se n’havien anat a Bilbao, per participar en la manifestació de suport als presoners bascs. Benet Salellas era al Matarranya… Junts pel Sí també es va reunir ben d’hora per a polir els detalls i poc després els documents van començar a transitar de banda a banda. Hom volia un redactat curt, satisfactori per a totes dues parts però sense ni una línia sobrera. Una bona ‘pista d’aterratge’, com la van definir. Els nervis eren impossibles de controlar perquè inevitablement, entre els seus partits, s’escampava la sensació que passava alguna cosa. ERC va enviar un comunicat intern als seus militants reclamant silenci absolut a les xarxes. ‘Tens Telegram?’, era la pregunta més habitual. Hi ha qui creu que Telegram és més segur que no WhatsApp, cosa que no és certa, i la discreció havia de ser total. Ni una paraula per telèfon. A la redacció de VilaWeb el primer missatge, de Telegram, confirmant l’acord va arribar a les 12.12. ‘Estigues atent (si no hi estàs ja). Una abraçada molt forta.’ Provenia d’una persona discreta però sempre ben informada. En aquell moment tot començava a estar decidit i la bola començava a rodar. Només calia no fer ni una passa en fals. Els negociadors tenien instruccions molt concretes de les coses que, fos com fos, havien de constar al text. Una volta pactat i signat, Artur Mas els esperava al seu despatx per a certificar allò que el periodista Francesco Olivo, de La Stampa, definí més tard, amb molt d’encert, com ‘una acrobàcia política’. Carles Puigdemont era cridat a palau en una indicació gairebé definitiva. Una piulada indiscreta el va situar a la Rambla passejant. No és segur si hi va anar o no, però si hi era molt segurament va gaudir de la seua darrera passejada tranquil·la en molt de temps. A les tres i dos minuts un dels principals negociadors reconeixia en privat i per primera vegada que el document ja era a palau, que el president Mas el tenia a les mans i que per tant ja no hi havia marxa enrere. Els operaris de la casa començaven a instal·lar un micròfon i una tarima a la sala Torres Garcia del Palau de la Generalitat i l’impossible es feia realitat. A les sis i dos minuts un Artur Mas relaxat però solemne ensems compareixeria, entrant per la porta que prové del Saló Daurat. ‘No es pot pujar a l’Everest amb espardenyes’, va dir el 129è president de Catalunya per explicar tot allò que havia passat. I en aquell moment totes les televisions del món, en un gest que palesa com ha canviat la realitat catalana, ja feien avisos urgents: Catalunya tenia un govern independentista. Finalment.
‘No es pot pujar l’Everest amb espardenyes’: la crònica d’un acord acrobàtic
Passades les eleccions espanyoles i encara a l’espera de les europees i municipals, el judici contra els presos polítics catalans ha tornat a prendre rellevància en una setmana, a més, plena de testimonis clau. En la mesura que s’acosta el final d’aquesta fase i, per tant, el judici entra en la recta final, tanmateix hi ha un debat que cal posar en relleu: la importància de motivar la intervenció de la justícia europea abans de la sentència per frenar les irregularitats constants del judici de Madrid. Això es pot aconseguir si les defenses demanen una consulta pre-judicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea a Luxemburg. Aquesta demanda hauria de ser atesa pel Suprem, que no podria dictar sentència en espera de la resposta i que veuria molt limitat el marge de decisió depenent de quina fos la resolució del TJUE. Per entendre aquesta situació tan complexa cal respondre a algunes preguntes. 1. Què és el Tribunal de Justícia de la Unió Europea? El Tribunal de Justícia de la Unió Europea és la institució que encarna el poder judicial dins la UE. Té autoritat sobre tots els altres tribunals dels estats integrants i té per missió interpretar a tot arreu el dret de la Unió Europea i aplicar-lo. El dret de la Unió Europea o dret comunitari és el conjunt de normes i principis jurídics que determinen el funcionament de la UE. Aquest dret és superior als de cada estat i els tribunals dels països membres tenen l’obligació d’aplicar-lo. Així i tot, no s’ha de confondre amb el Tribunal Europeu de Drets Humans –el Tribunal d’Estrasburg en termes populars–, vinculat al Consell d’Europa i no a la Unió Europea. 2. Per què cal acudir al Tribunal de Justícia de la Unió Europea? El judici del Tribunal Suprem d’Espanya és una farsa. De la instrucció a l’elecció del tribunal mateixa s’han violat totes les garanties jurídiques. Decisions com la de no permetre el contrast de les declaracions de testimonis amb els vídeos que demostren que els de l’acusació menteixen l’han convertit en una paròdia de com hauria de ser. Però com s’ha vist, la denúncia davant el mateix tribunal no és efectiva. Per això cal adreçar-se a un de superior a cercar les condicions d’un judici just i respectuós envers les normes. D’ençà que va començar la persecució jurídica de l’independentisme, hi ha hagut dues vies de resposta que han donat resultats molt diferents. A l’estat espanyol els òrgans judicials s’han comportat sempre de manera arbitrària i han mantingut en presó provisional els dirigents catalans, malgrat que el referèndum no siga penalitzat i malgrat l’absència demostrada de violència en els fets de l’octubre del 2017. En canvi, a les altres jurisdiccions europees que han tractat el cas, els dirigents catalans han guanyat sempre. És especialment important la resolució del Tribunal Suprem d’Slevig-Holstein, a conseqüència de la qual el president Puigdemont va eixir en llibertat. Aquesta resolució no es va limitar a estudiar l’euroordre enviada pel jutge Llarena per veure si era procedent de lliurar Puigdemont a Espanya o no. Ni tampoc es va limitar a veure si els delictes de rebel·lió i sedició reclamats per Espanya tenien equivalents a l’ordenament jurídic alemany. El punt més important d’aquesta sentència és que va anar més enllà: Va analitzar els fets concrets de l’octubre de 2017 i va resoldre que no eren constitutius ni de rebel·lió ni de sedició. Això és clau i determinant perquè els mateixos fets no poden ser jutjats en dos tribunals diferents amb un resultat tan allunyat sense afectar el funcionament sencer del sistema judicial europeu. Tant és així que aquesta és la causa per la qual Espanya ja no pot jutjar el president Puigdemont per rebel·lió o sedició mentre manté contradictòriament aquesta acusació contra els altres dirigents polítics, que haurien d’aprofitar la sentència alemanya per impedir la sentència previsible contra ells. En resum: a l’espai lliure europeu l’independentisme ha guanyat sempre, mentre que a l’espai jurídic espanyol s’ha vist permanentment indefens i sotmès a paranys demostrables. I és d’acord amb això que, havent-hi l’opció d’acudir de manera definitiva a la justícia europea, de manera legal i sense violentar res, no es podria entendre que no s’hi acudís. Si quatre justícies europees no aprecien cap delicte i una de sola sí, quin sentit té de jugar-s’ho tot a una sola carta en la qual sí que aprecia delicte, quan, a més és la que ha resultat desacreditada? 3. Què es pretén acudint al Tribunal de Luxemburg? Si abans no s’acabe el judici, de la manera adequada i en el moment precís, els advocats presenten una demanda perquè el Tribunal Suprem propose al de Luxemburg una Qüestió Pre-judicial Europea i el Tribunal –que hi està obligat– hi accedeix, el Suprem no podrà dictar sentència fins que no l’altre no responga. Si respon en la línia positiva de sempre dels àmbits judicials europeus, una vegada rebuda, no podrà condemnar els presos o bé ho podrà fer només per malversació. En tot cas, a partir del moment en què cada pres complesca dos anys de presó –i als Jordis ja els faltaria menys de mig any–, estarà obligat a amollar-los mentre espera la resolució europea. Cal tenir present que la resposta del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, segons l’abast que tinga –i per això la pregunta ha de ser l’encertada– fins i tot podria entrar a fons en la qüestió. Però allò que sembla més encertat i prudent és de presentar la qüestió pre-judicial emparant-se en la defensa de drets bàsics de la Unió, car la jurisprudència del Tribunal en algunes d’aquestes qüestions és enorme i, per tant, les garanties de guanyar són molt altes. Per exemple, es podria preguntar com és de greu que un mateix fet (el referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la independència) siga qualificat de rebel·lió i sedició pel tribunal espanyol i l’alemany negue que això siga així. Cal recordar que el propòsit del TJUE és d’aconseguir una aplicació uniforme del dret en tots els estats de la UE. I específicament el fet que, tal com va remarcar Robert Lecourt, quart president del Tribunal entre el 1967 i el 1976, ‘la pedra angular de la Comunitat no és, sense més, una mateixa norma en comú, sinó una norma interpretada i aplicada de la mateixa manera en tota l’extensió d’un mateix territori pels tribunals de tots els estats membres’. També es podria demanar a Luxemburg si una de les llibertats més bàsiques i fonamentals de la Unió Europea, la llibertat de circulació i establiment de les persones, no resta amenaçada per l’actuació de la justícia espanyola si hi ha una condemna contra els presos polítics a Espanya. En tot cas és completament necessari que la pregunta formulada siga d’interès per al Tribunal de Luxemburg i, sobretot, que siga evidentment procedent. Per això, i per assegurar-ne el valor, cal assegurar-se bé sobre què és. Perquè no es pretén de formular la pregunta, sinó que la resposta condicione obligatòriament la decisió del tribunal. 4. Quina relació tenen el Tribunal Suprem espanyol i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea? El Tribunal de Justícia de la Unió Europea és un òrgan superior al Tribunal Suprem espanyol. I entre les seues responsabilitats hi ha controlar la compatibilitat dels drets nacionals amb els de la Unió Europea. D’ençà del 1963 arran del cas Van Gend & Loss, el Tribunal de Luxemburg ha deixat clar que aquesta funció implica qüestionar decisions judicials estatals, perquè ‘la vigilància dels individus afectats, per tal de protegir els seus drets, equival a una supervisió efectiva que s’afegeix a la confiada en els articles 169 i 170 a la diligència de la comissió i dels estats membres’. Els articles a què fa referència la cita són els actuals 258 i 259 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea. La importància d’aquesta resolució històrica és que va fixar un dels principis fonamentals del dret de la Unió, el principi d’efecte directe. És a dir, que les disposicions de la UE generen per elles mateixes drets i obligacions per a qualsevol ciutadà dels estats membres, que pot invocar-les directament davant un jutge nacional sense necessitat que existesca una norma nacional que integre l’europea. Per tant, les normes i decisions europees tenen un efecte directe en el dret intern, que limita les capacitats i els drets sobirans dels estats membres. Al llarg dels anys, el Tribunal de Luxemburg ha fet tot de pronunciaments, els anomenats ‘judicis de conformitat’, precisament sobre la conformitat del dret nacional dels estats amb l’europeu. Quant a l’estat espanyol el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha analitzat situacions en les quals les resolucions dels tribunals no eren conformes amb el dret europeu i ha obligat a canviar-les. 5. El Tribunal Suprem podria negar-se a enviar la qüestió pre-judicial al Tribunal de Luxemburg? El Tribunal Suprem hauria d’apreciar si la pregunta és pertinent per a la decisió del litigi o no. Si ho considera està obligat a plantejar-la però pot no fer-ho en el cas invers. Ara, el mateix tribunal especifica, en l’anomenada ‘doctrina de l’acte clar’, que no pot ser una decisió subjectiva. Si la qüestió fa referència, per exemple, a un afer materialment idèntic ja resolt o en la jurisprudència del TJUE, el jutge local no pot interpretar el dret comunitari però resta descarregat de l’obligació de fer la pregunta. Això implica que la possibilitat de no demanar la qüestió pre-judicial es limita a les normes que no requereixen cap tasca interpretativa. I precisament ací hi ha la clau de tot plegat. Perquè és evident, i és fora de tota discussió després dels pronunciaments dels tribunals belga, alemany i escocès, que hi ha una manca absoluta de correspondència entre la interpretació dels fets dels tribunals espanyols i la de qualsevol altre tribunal europeu. I això justifica completament la intervenció del Tribunal de Luxemburg. Però què passaria si, encara així, el Suprem es negués a enviar la qüestió pre-judicial? Doncs que la mateixa doctrina del Tribunal Constitucional espanyol permetria d’afirmar que s’ha vulnerat el dret d’obtenir una tutela judicial efectiva i potser hi hauria també una vulneració del dret de procés degut. Fins i tot es podria discutir si es vulnerava el dret de jutge ordinari predeterminat per la llei, perquè, tal com estableix l’anomenada ‘doctrina Foto Frost’, ningú que no siga el Tribunal de Justícia de la UE pot interpretar el dret de la Unió Europea. Tot això seria una vulneració evident de drets fonamentals reclamable per tant com a recurs d’empara però també per la via de demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Això darrer seria molt important, perquè, contra l’opinió generalitzada, el Tribunal d’Estrasburg no accepta fàcilment els casos que toca i reclama demandes molt estructurades i amb trencaments molt visibles de la norma legal. La vulneració de l’obligació de presentar la Qüestió Pre-judicial seria un cas indiscutible per al Tribunal d’Estrasburg, que no el podria defugir. 6. I per als presos seria possible d’acudir directament al Tribunal de Luxemburg? Aquesta possibilitat és prevista en l’article 263 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, que afirma que les persones físiques o jurídiques podran interposar recurs contra els actes de què siguen destinatàries o que els afecten directament i individualment. Per tant, la negativa d’acudir a Luxemburg obriria la via als presos per a acudir-hi directament, de manera individual, un a un, però no col·lectiva. 7. Quan s’hauria de presentar aquesta qüestió pre-judicial? Abans no començàs el judici la defensa de Jordi Cuixart va assenyalar la necessitat que el Tribunal Suprem elevàs una qüestió pre-judicial, però el Tribunal se’n va desentendre al·legant que no era el moment adequat. Tenint present la regulació del judici, el moment més adequat per a presentar-la seria en un escrit de modificació de conclusions que es podria presentar una volta practicada la prova en el judici oral i perquè siga resolta abans de dictar sentència. La raó de triar aquest moment seria el fet que l’article del tractat europeu que defineix la qüestió pre-judicial afirma que s’ha de reclamar si el tribunal local ‘troba necessària una decisió al respecte per a poder emetre veredicte’. I això passa, i passarà sempre, quan s’hauran practicat les proves i el plet serà ‘vist per a sentència’.
La justícia europea pot blocar el judici del Suprem abans no arribe la sentència
Guillem Agulló i Lázaro ha estat elegit per unanimitat cap de llista d’ERPV a les eleccions europees al Congrés Extraordinari d’Esquerra Republicana al País Valencià. És el pare de Guillem Agulló, el jove antifeixista assassinat el 1993. ‘Desitjava que Esquerra Republicana em proposara per a representar als valencians en les eleccions europees’, ha dit. També ha volgut mostrar la seva solidaritat envers els presos polítics i els exiliats: ‘Em sent identificat i acompanyat en la seua lluita perquè també és la meua.’ Serà el número 7 de la llista d’ERC. Guillem Agulló: "Estava desitjant que Esquerra Republicana em proposara per a representar als valencians en les eleccions europees." Un orgull immens que ens representes. Antifeixistes sempre!Ara, Repúbliques! pic.twitter.com/ZqEbKzMwge — Joventuts d'Esquerra Republicana del País Valencià (@JoventPV) February 9, 2019 Maria Pérez i Company, Rebeca Abad i Brotons i Juanvi Salavert i Pons l’acompanyaran a la llista, una candidatura conjunta amb EH-Bildu i BNG. Avui ja és oficial. En Guillem Agulló i Lázaro ha estat triat el cap de llista d'@esquerrapv per a les pròximes europees, on formem part de la coalició ER-Bildu-BNGa.Un honor que tanta dignitat siga qui represente el republicanisme valencià en aquesta llista. Gràcies Guillem! pic.twitter.com/uFs1nF7J5L — Josep Barberà (@Josep_Barbera) February 9, 2019 ‘A ells no els han mort un fill; i nosaltres hem perdut la por’: entrevista a la família de Guillem Agulló
El pare de Guillem Agulló, cap de llista d’ERPV a les europees
La portaveu de JxCat a l’Ajuntament de Barcelona, Elsa Artadi, ha explicat que ahir van registrar una petició al Tribunal Suprem espanyol perquè Joaquim Forn pugui assistir dimarts vinent al ple del cartipàs. De moment encara no hi ha resposta. En declaracions a la premsa després de la Junta de Portaveus, ha recordat que Forn té tots els seus drets polítics intactes: ‘Entenem que no se li prendrà el vot el dia del ple del cartipàs’. A banda, Artadi ha dit que ha parlat amb la batllessa, Ada Colau, i amb el secretari municipal per plantejar-los que si no deixen que Forn pugui votar es respectin les majories i que ‘no s’aprofiti que Forn és a la presó per guanyar una votació’. ‘Allò que contempla el reglament és el vot telemàtic. Però nosaltres apel·lem al “fair play” i que en les votacions un dels regidors de l’altra banda s’abstingui per respectar les majories’, ha detallat Artadi. El regidor d’ERC Jordi Coronas també ha dit a la premsa que el més probable és que Forn no pugui assistir al ple ni connectar-se telemàticament, per la qual cosa ha demanat que s’incorpori al reglament municipal el supòsit de presó provisional d’un dels seus regidors. ‘Volem que s’incorpori al ROM aquest supòsit, i que en els plens, mentre Forn tingui l’acta de regidor i no hi pugui assistir, hi hagi un regidor de l’oposició que abandoni el ple durant les votacions per respectar les majories’, ha afegit Coronas.
JxCat demana al Suprem que Forn participi dimarts al ple del cartipàs de Barcelona
El Japó ha confirmat que els terratrèmols registrats a Corea del Nord són explosions nuclears, la qual cosa les converteix en el sisè assaig nuclear realitzat per Pyongyang des del 2006 i el més potent fins ara. Les autoritats meteorològiques del Japó i de Corea del Sud han dit que s’havia detectat un terratrèmol a Corea del Nord a prop del lloc de l’assaig nuclear d’una magnitud de 6,3, segons el Centre Geològic dels Estats Units (USGS). Això és una potència deu vegades més gran que la d’anteriors detonacions. El ministre d’Afers Exteriors japonès, Taro Kono, ha explicat que havien arribat a aquesta conclusió després d’haver estudiat les dades. El Ministeri de Defensa del Japó ha informat que havia enviat no pas menys de tres avions militars al lloc on s’han produït els terratrèmols des de bases japoneses per avaluar la radiació. El nou assaig de Corea del Nord representa un desafiament directe al president dels Estats Units, Donald Trump, que hores abans havia parlat per telèfon amb el primer ministre del Japó, Shinzo Abe, sobre l’escalada de la crisi nuclear a la regió. Corea del Nord ha dit aquest diumenge que havia desenvolupat una arma nuclear més avançada amb una ‘gran potència destructiva’ i que l’assaig havia estat un ‘èxit perfecte’. Segons que ha informat l’agència estatal de notícies nord-coreana KCNA, el dictador del país, Kim Jong Un, ha inspeccionat una bomba d’hidrogen que serà instal·lada en un nou míssil balístic intercontinental. El Japó ha posat sobre la taula la possibilitat d’aprovar noves sancions contra Corea del Nord després d’aquesta nova prova militar: el ministre portaveu nipó, Yoshihide Suga, ha dit que es podrien adoptar sancions sobre venda de petroli a Corea del Nord. Per la seva banda, Corea del Sud ha convocat d’urgència una reunió del Consell de Seguretat Nacional per analitzar els fets, segons que ha informat l’agència de notícies Yonhap. Així mateix, la Xina, Alemanya, França i altres potències i organitzacions internacionals també ha condemnat la prova nuclear.
El Japó confirma que Corea del Nord ha fet un nou assaig nuclear
La mare de la inspectora Mina Fuster ha desaparegut. Després de setmanes sense contacte, quan la inspectora descobreix que fa dies que no és a casa pensa que es tracta d’un nou afront de la vella. Però tot sembla indicar que la desaparició no és voluntària. Entre baralles de galls, estafadors de baixa estofa i personatges estranys, la mare de la Mina cerca de recuperar un passat llunyà mentre la inspectora comença a valorar un present que fins ara no ha apreciat com cal. Potser el seu futur dependrà del retorn de la mare. Margarida Aritzeta ha enfilat la quarta novel·la negra protagonitzada per la inspectora Mina Fuster, amb el títol Teoria del gall, que publica Llibres del Delicte i que arribarà a les llibreries la setmana entrant. Un n’oferim les primeres planes. L’editor de Llibres del Delicte, Marc Moreno, explica: «Que a la novel·la policíaca en català li calia un gran personatge amb recorregut i qualitat, com el Montalbano de Camillieri o el Harry Hole de Jo Nesbo, no era cap secret. Per això, quan a finals del 2013 Margarida Aritzeta, escriptora amb un bagatge literari enorme, Creu de Sant Jordi i degana de la Institució de les Lletres Catalanes, va crear el personatge de la inspectora Mina Fuster, en un relat curt del recull Elles també maten, molts vam veure en ella la gran esperança blanca. A partir d’aquell relat, i protagonitzades per aquest personatge carismàtic, amb personalitat pròpia i que lluita per fugir dels estereotips del gènere, van sorgir tres novel·les: L’amant xinès (2014), Els fils de l’aranya (2017) i Rapsòdia per a un mort (2018). Amb Teoria del gall, ara Margarida Aritzeta completa una tetralogia policial en què cada llibre és autoconclusiu i suposa una investigació independent de la resta, però en què ha estat capaç de teixir un univers ple de secundaris importants, que enriqueixen el món de la inspectora Mina Fuster. Ara, Teoria del gall és molt més que una altra novel·la de la inspectora Mina Fuster, dona jove, amb empenta i una atrafegada vida personal que acostuma a interferir en la seva feina policial. Perquè Teoria del gall és la culminació d’un procés que Margarida Aritzeta va iniciar fa set anys per regalar a la literatura de gènere negre en català el personatge (potent i amb prou envergadura) que mereix. La demostració que a casa es fa novel·la policíaca de qualitat i els autors i autores del país tenen la capacitat de crear personatges que enganxen i marxen amb tu molt temps després de llegir l’última pàgina.»
Avançament editorial: ‘Teoria del gall’ de Margarida Aritzeta
El portaveu de CiU a la Paeria, Toni Postius, ha tancat les portes a possibles acords estables amb l’batlle de Lleida, Àngel Ros, si aquest no fa un pas enrere en matèria lingüística després d’haver traspassat ‘totes les línies vermelles imaginables’ i obrir un conflicte pel català inexistent fins ara a la ciutat, amb el pacte amb C’s. Postius considera que el PSC ‘s’ha venut la llengua per aconseguir que el cartipàs municipal inclogui tres càrrecs eventuals, sous de tinent d’alcalde per a sis regidors de govern i l’ús sense restriccions del vehicle oficial’. Tot plegat, ascendeix fins a 800.000 euros per als propers quatre anys en concepte de sous, segons CiU. El portaveu convergent ha valorat positivament que el cartipàs municipal reculli la majoria d’esmenes pactades amb cinc grups de l’oposició. Així, l’organigrama municipal recull les propostes en clau de transparència, participació, creació de la Comissió de l’Horta, publicació de la informació i canvis en la Mesa de Contractació, llevat d’aquelles esmenes de caràcter econòmic i de fiscalització del vehicle oficial. Intent de pacte ‘in extremis’ amb Ros Davant del pacte entre el PSC i Ciutadans, Postius ha revelat que CiU va tantejar Ros ‘in extremis’ per intentar obrir la porta a una negociació de les seves demandes si ell es posicionava al costat del país en el procés i en favor de la llengua. ‘Ros s’hi va negar’, ha afirmat, subratllant que el paer en cap ‘ha tingut sempre la possibilitat de virar cap a Espanya o cap a Catalunya i, finalment s’ha decantat cap a l’estat espanyol’. ‘Per tant’, ha dit Postius, ‘exigim a l’alcalde de Lleida a no culpar CiU per justificar un acord espanyolista com el que ha acabat signant i que suposa un retrocés sense precedents en detriment de la llengua catalana, atès que l’acord pactat amb Ciutadans contempla el bilingüisme a la Paeria’. El grup municipal de CiU ha animat a la ciutadania de Lleida a manifestar-se en favor de la llengua catalana i del seu ús a l’Ajuntament de Lleida en la concentració prevista per demà dia 14 de juliol organitzada per l’ANC, Òmnium Cultura i la Plataforma per al Llengua. D’altra banda, Postius ha recordat que ‘ja fa mesos que vam deixar clar que mai pactaríem amb algú que està investigat per la Fiscalia Anticorrupció i que pot ser finalment imputat’. Aquesta premissa cobra més sentit encara ‘quan es detecta la lleugeresa dels principis i valors d’algú que es capaç de vendre’s la seva llengua a canvi de mantenir uns càrrecs i privilegis’. Alhora, Toni Postius ha insistit en què a hores d’ara, l’alcalde de Lleida segueix sense fer pública, tal i com es va comprometre en el ple d’abril, la informació addicional requerida per Fiscalia Anticorrupció en relació als desplaçaments fora de Lleida i les dietes de l’equip de govern fora de la ciutat, després que des de la Paeria s’haguessin lliurat en un primer moment, les factures sol·licitades.
CiU tanca la porta a possibles acords amb Ros mentre no rectifiqui la política lingüística del pacte amb C’s
Twitter ha reconegut un error en la seva aplicació mòbil per a dispositius Android, activa des del 2014, que desactivava la protecció dels tuits privats i els mostrava com a públics, i que es produïa quan l’usuari feia canvis en el seu compte. Twitter ha explicat, a través de la seva pàgina d’ajuda, un problema present en la seva aplicació per a Android que deshabilitava la configuració de ‘Protegir els teus tweets’ si l’usuari realitzava certs canvis en el compte com canviar el correu electrònic vinculat. Aquest error, que segons la companyia va ser solucionat el passat 14 de gener, deixava al descobert tuits privats si l’usuari havia realitzat canvis en la configuració del seu compte entre el 3 de novembre del 2014 i el 14 de gener del 2019, des de l’app d’Android. Per la seva banda, els usuaris d’iOS i de la versió web no s’han vist afectats. A través d’aquest mateix comunicat, la companyia s’ha disculpat amb els seus usuaris, assegurant que les persones afectades han estat informades i els seus tuits privats habilitats, encara que recomana revisar la configuració de privadesa per assegurar-se que la configuració de ‘Protegeixi els seus tweets’ reflecteix les preferències.
Un error de Twitter deixa al descobert tuits privats des del 2014
El líder de Ciutadans, Albert Rivera, ha reconegut avui que tenia ‘certs dubtes’ que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, pogués aturar el referèndum de l’1-O. En declaracions a la Cadena Cope, Rivera ha recordat que Rajoy no va impedir el procés participatiu del 9-N. Rivera també ha titllat l’1-O d”esperpent’ i ha cridat a la unitat per a evitar-lo. Així mateix, ha demanat a Rajoy que faci complir les lleis. En aquest sentit, ha reclamat suport jurídic per als funcionaris catalans i els Mossos d’Esquadra perquè, segons que ha dit, es troben davant d’un repte molt complex, atès que poden rebre ordres contradictòries de l’estat espanyol i la Generalitat. Rajoy reitera que serà ‘moderat’ Per la seva banda, Rajoy ha reiterat que respondria a l’independentisme amb ‘moderació i amb tota la legitimitat i tota la força de la llei, sense alçar la veu ni entrar en cap enfrontament estèril, cosa que, segons ell, pretenen els ‘extremistes radicals’. ‘Ningú no liquidarà la democràcia’, ha afirmat. Ha assenyalat que l’1-O era un cop a la democràcia espanyola amb el qual un grapat de gent instal·lada en l’extremisme pretenien la voladura de la constitució de tots, i ha afegit que la Generalitat estava segrestada pels radicals decidits a viure en la intolerància.
Rivera dubta que Rajoy pugui aturar l’1-O
El president de la Generalitat, Quim Torra, ha aprofitat avui l’estrena de l’estació de la Zona Franca de la línia 10 Sud del metro per reclamar un front comú del conjunt d’administracions que exigeixi a l’estat espanyol les inversions perquè Catalunya tingui ‘d’una vegada per totes un servei de Rodalia com cal’. Aquesta reivindicació també ha estat compartida per la batllessa de Barcelona, Ada Colau, que ha proposat d’aprofitar ‘la nova etapa de relació amb el govern espanyol’ per avançar en la qüestió. Ha afegit que aquesta estació és una conquesta veïnal perquè s’ha posat en funcionament gràcies a la pressió dels veïns després d’haver-se aturat les obres arran de la crisi econòmica. La nova estació de la Zona Franca és la vuitena de la línia de metro L10 i ha implicat una inversió de quaranta milions d’euros. La nova parada connectarà barris com la Marina, fins ara aïllats, i donarà servei als treballadors d’un sector econòmicament estratègic com és la Zona Franca. El conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, ha explicat que es tracta de la primera estació elevada construïda sobre un viaducte. Aquesta característica, ha dit, permetrà de deixar d’emetre 265 tones de CO2 a l’any. Sobre futures inversions, Torra ha anunciat la posada en servei d’una estació més de l’L10 durant el primer trimestre de l’any vinent.
Torra reclama un front comú de les administracions per a obligar l’estat espanyol a invertir en Rodalia
El president de la Generalitat, Quim Torra, ha respost al missatge nadalenc de Felipe VI –que va dir que Catalunya és una seriosa preocupació– afirmant que avui és l’estat espanyol que ‘és una seriosa preocupació a Europa’. Aquestes declaracions les ha pronunciades acompanyat del govern i el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, durant l’ofrena anual a la tomba del president Francesc Macià, que es va morir el dia de Nadal del 1933. Segons Torra, Espanya és un ‘estat que vulnera els drets humans, que incompleix les resolucions dels tribunals de justícia europeus i que nega el dret inalienable dels catalans a exercir l’autodeterminació’. També ha parafrasejat Francesc Macià i ha assegurat que ‘la llibertat és dignitat’ i que cal ‘continuar avançant fins a aconseguir la plena sobirania del país’. De fet, ha qualificat el seu antecessor com el ‘polític amb més seny’ que ha tingut Catalunya, entès com la ‘recerca de la veritat per trobar la llibertat’. Alhora, també ha tingut paraules de record per a Pompeu Fabra, un ‘home de compromís’, exemple ‘d’humanitat i tolerància’ i que va fer una aportació ‘universal’ amb una obra ‘extraordinària’. D’una altra banda, Roger Torrent ha afirmat que la monarquia espanyola ‘no és a l’altura’ del moment polític. Per això, ha insistit que el govern espanyol ha de fer un pas endavant i avançar ‘cap a la solució democràtica d’un conflicte polític’. A més, ha exigit l’alliberament dels presos i la nul·litat del judici contra el procés.
El president Torra a Felipe VI: ‘L’estat espanyol és una seriosa preocupació a Europa’
‘Si l’estat hagués tingut la més mínima voluntat de diàleg, seríem en un punt diferent’, ha dit el president de la Generalitat, Artur Mas. Ha estat en la intervenció inicial de la seva compareixença a la diputació permanent del parlament, en què dóna explicacions sobre la convocatòria del 27-S i els escorcolls a la seu de CDC. ‘Si l’estat hagués entès la voluntat expressada a les urnes i les grans manifestacions dels últims anys, si ho haguessin admès com un fet polític i ciutadà, probablement hauríem trobat una manera d’encarrilar les coses. Però no ha estat possible –ha afegit–. El diumenge 27 al vespre es comptaran sís i nos; diputats a favor del sí i diputats a favor del no.’ El propòsit primari de la compareixença era explicar els motius de la convocatòria de les eleccions del 27 de setembre, però Mas atendrà totes les peticions que han fet els grups de l’oposició perquè donés explicacions sobre els escorcolls de divendres a les seus de CDC i de la fundació. Podeu veure la compareixença en directe: Sobre els escorcolls: ‘Massa casualitat per ser casualitat’ Mas també ha parlat dels escorcolls de divendres passat a la seu de CDC: ‘Fou una actuació es produeix amb eleccions convocades i parlament dissolt a un mes del 27-S, que té una enorme càrrega política i simbòlica, i el mateix dia que una candidatura convoca un gran acte al l’Arc de Triomf. Massa casualitat per ser casualitat.’ ‘Dijous abans dels escorcolls s’havia avisat alguns mitjans de comunicació que passaria allò que va passar. Calia que hi hagués espectacle. Quan els poders públics de l’estat avisen mitjans del que passarà l’endemà és que es busca l’espectacle, que hi va ser. El divendres, en plens escorcoll, la guàrdia civil es va passar cinc hores a la seu de CDC sense fer res, esperant un secretari judicial: es perllonga l’espectacle tant com es pot. Després es filtren documents protegits pel secret sumarial, i això és una actuació delictiva, és pitjor que l’espectacle. Si es donen a conèixer documents vol dir que hi ha un delicte. I cada dia sentim a parlar de l’estat de dret. És estat de dret que poders de l’estat puguin arribar a donar a conèixer documents sota secret sumarial?’ Sobre les donacions de Teyco Mas també ha parlat de les donacions de l’empresa Teyco a la fundació Catdem. Ha recordat que Teyco també va fer donacions a fundacions d’altres partits, no només la de CDC, i va treballar amb administracions d’altres colors, fins i tot en un percentatge més gran que quan governava CiU. Ho ha dit durant la seva compareixença davant la diputació permanent, on ha qüestionat les xifres dels documents filtrats perquè no sumen en cap cas un 3% i ha subratllat que les obres investigades són del Pla Zapatero, que especificava que s’havien d’adjudicar al projecte més barat. “No es podia fer favors a ningú. Què caram s’hi havia de donar a canvi si no hi havia cap favor?”, ha preguntat. Marta Rovira (ERC): ‘Vostè tenia coneixement del pagament de comissions?’ La portaveu parlamentària d’ERC, Marta Rovira, ha demanat al president que aclareixi si coneixia l’existència de comissions il·legals a CDC. Ho ha fet després de no haver escoltat de la boca de Mas una afirmació rotunda que negués pràctiques irregulars al partit. ‘La transparència i les explicacions públiques són el mínim i la garantia per començar a combatre la corrupció i li demanem si vostè tenia coneixement de pagaments de comissions, no només de si aquestes comissions eren del 3%”‘ ha indicat. Rovira ha dedicat 16 dels 20 minuts a parlar de corrupció i ha situat el 27-S com una “oportunitat” perquè Catalunya disposi de les eines per acabar amb les pràctiques corruptes. La petició de compareixença Mas va demanar de comparèixer a petició pròpia per explicar els motius de la convocatòria del 27-S, i en vista que quatre grups de l’oposició havien reclamat també que donés explicacions sobre el cas Petrum, ha comunicat la voluntat de debatre-ho. Així ho va anunciar ahir la portaveu del govern, Neus Munté, tot just després que Unió va haver dit que votaria a favor d’aquesta compareixença. La vice-presidenta, però, va dir que no sabia aquest posicionament dels democratacristians. Oriol Junqueras també va demanar a Mas que demostrés amb fets el compromís contra la corrupció. Així, a les quatre de la tarda, es reunirà la mesa de la diputació permanent per admetre a tràmit les propostes presentades pels grups del PSC i ICV-EUiA, per una banda, i del PPC i Ciutadans per l’altra, per ampliar l’ordre del dia de la diputació permanent.
Mas: ‘La guàrdia civil es va passar cinc hores a la seu de CDC sense fer-hi res’
El Govern d’Andorra ha obert un procés de participació ciutadana sobre les negociacions de l’Acord d’associació amb la Unió Europea, per saber els aspectes que generen més inquietud i entusiasme a la població. Es faran onze reunions aquesta tardor, una a cada parròquia i en el nucli del Pas de la Casa a l’octubre; i durant novembre, d’altres a Barcelona, ​​Tolosa (Occitània), i una última en streaming, ha informat avui el secretari d’Estat d’Afers Europeus, Landry Riba, en conferència de premsa després del Consell de Ministres. L’objectiu és ‘anar desgranant el contingut de l’acord’ des d’ara fins que arribi el moment de sotmetre-ho a referèndum, per la qual cosa hi haurà noves rondes de reunions públiques en les quals s’aniran tractant els aspectes que conformen l’acord d’associació. Riba ha explicat que les reunions, que s’han preparat juntament amb la Secretaria d’Estat d’Igualtat i Participació Ciutadana, tindran una primera part d’explicació per part de l’executiu i una segona de torn obert de paraula per als assistents. En finalitzar cada reunió es farà una síntesi del debat, de les qüestions que els ciutadans hagin posat a sobre la taula, ja que les trobades ‘han de servir també per a recollir informació’, ha manifestat el secretari d’Estat d’Afers Europeus. Les reunions es gravaran en vídeo per ‘tenir documentat tot el procés’, i quan s’acosti el referèndum es preparen peces que resumeixin el contingut per temàtiques. Web informativa A més, s’ha obert el lloc web www.andorraue.ad per a donar resposta a les preguntes que es pensa que es plantegen els ciutadans i on s’aniran penjant els documents que es considerin necessaris. A més, els ciutadans podran deixar comentaris i preguntar dubtes amb el compromís de resposta per part de l’administració i amb la voluntat d’obrir al màxim el debat, ha dit Riba.
Andorra obre un procés de participació ciutadana sobre l’acord d’associació amb la UE
El portaveu de Més per Mallorca al parlament, Miquel Ensenyat, ha demanat per carta al delegat del govern espanyol en funcions, Ramon Morey, que obri una investigació sobre la denúncia per discriminació lingüística presentada per una treballadora de l’aeroport de Palma. La dona va denunciar que un agent li havia impedit el pas per haver-li parlat en català i que li havia exigit que s’hi dirigís en castellà. Ensenyat recorda que la denúncia pot acabar arxivada i que ara la dona pot fer front a una altra denúncia amb una possible multa de fins a 200.000 euros. El senador de Més Vicenç Vidal també demanarà al Ministeri de l’Interior espanyol per aquests fets. Va ser a final de juny, quan després d’haver hagut de tornar a passar per l’arc de seguretat, la treballadora va respondre en català a l’agent, qui va exigir-li que li parlés en castellà. Ella s’hi va negar i el policia la va denunciar per haver posat ‘en perill la seguretat aèria’ dient que no havia volgut passar per l’arc de seguretat. Per la seva banda, la dona va presentar una denúncia per discriminació lingüística i delicte d’odi contra l’agent al jutjat d’instrucció 3 de Palma.
Més demana que s’investigui la denúncia per discriminació lingüística a l’aeroport de Palma
El director general de Consum, Juan Luis Durich, ha considerat ‘absolutament’ desproporcionada i ha qualificat com una ‘sortida de to de les xarxes socials’ la polèmica desfermada fa uns mesos per la decisió de deixar d’etiquetar en català alguns dels seus productes de marca pròpia argumentant una millora de la llegibilitat. A preguntes dels mitjans durant la conferència de premsa de presentació de resultats d’aquest dijous, Durich ha dit que no entén com ‘a l’única organització que fa alguna cosa en valencià se li llencen al coll perquè pren una petita decisió sobre una part molta petita de tota l’activitat que fa en valencià’. En aquest sentit, ha dit que la polèmica es va produir quan Consum ja portava sis mesos amb la mesura presa i que aquesta afecta només 150 productes dels més de 2.000 amb marca pròpia. Durich ha explicat que la cooperativa de supermercats compta amb molta activitat fora del País Valencià i Catalunya i que això ha obligat a etiquetar els productes en altres llengües, fent que si s’incloïa també el català en la descripció base dels mateixos no pogués llegir clarament perquè la lletra és molt petita. Al respecte ha afegit que legalment les característiques del producte han de quedar ben llegibles i que alguna gent gran s’havia queixat que no es llegia bé. El responsable de la companyia ha dit que es va decidir eliminar l’etiquetatge en català i que Consum continuarà de la mateixa manera. Durich ha defensat però que la cooperativa de supermercats continua editant en valencià la seva revista, així com la retolació de les botigues i els enviaments que fa als clients catalanoparlants, però ‘han d’entendre que nosaltres estem ja a Granada, a l’Aragó… i en algunes coses necessitem ser més globals, però així i tot continuem fent més que ningú’. 200 baixes a causa de la polèmica El director general de la cooperativa ha xifrat en unes 200 les persones que s’han donat de baixa com a clients arran de la polèmica sobre l’etiquetatge. Durich ha indicat que no és una xifra ‘significativa’ i l’ha posada en context amb els 3 milions de clients amb què Consum compta. ‘Sobretot és que no hi ha motius, perquè si hi hagués hagut motiu, hagués marxat més gent’, ha considerat.
Consum considera desproporcionada la polèmica per deixar d’etiquetar en català
El consell d’administració de RTVE ha nomenat avui Eladio Jareño (Barcelona, 1958) nou director de Televisió Espanyola (TVE) en substitució de José Ramón Díez, que va cessar del càrrec 25 de febrer passat. Jareño va ser cap de comunicació de la presidenta del PP, Alícia Sánchez-Camacho. Jareño ha comptat amb el suport de sis dels nou membres del consell, els designats a proposta del PP. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, exercia des de 2014 com a director de RTVE a Catalunya, un càrrec que ja havia ocupat entre 2003 i 2004. L’any 2004 va ser nomenat director de Programes Infantils i Juvenils de TVE, un lloc que va ocupar fins al 2008. Durant el seu mandat, es va elaborar el projecte i el pla director del Clan, el canal temàtic infantil de RTVE. A banda l’etapa de cap de comunicació del PP, també ha estat assessor de premsa del governador civil de Barcelona (1992- 1996), professor de l’Institut d’Administració Pública espanyol (1991-2000) i director de comunicació del govern espanyol a Catalunya (2002-2003).
L’ex-cap de comunicació de Sánchez-Camacho, nou director de TVE
La justícia francesa ha aprovat l’extradició a l’estat espanyol de l’ex-cap polític d’ETA Josu Urrutikoetxea Bengoetxea, també conegut pel malnom de ‘Josu Ternera‘, per l’atemptat en una caserna de la Guàrdia Civil a Saragossa. La decisió, tanmateix, pot ser encara recorreguda al Tribunal Suprem francès. L’ex-cap polític d’ETA va ser detingut el mes de maig als Alps savoians en una operació conjunta entre la Guàrdia Civil espanyola i la Direcció General de Seguretat Interior francesa. Urrutikoetxea es va integrar a ETA el 1971 i una dècada més tard va passar a formar part de la direcció. El 1989 va ser detingut a Baiona i condemnat a deu anys de presó. Tanmateix, sis anys després, va ser extradit a l’estat espanyol. El 1998 va ser alliberat i fou elegit diputat per Euskal Herritarrok. D’ençà del 14 de novembre de 2002 s’havia decretat una ordre de crida i cerca contra ell, quan no es va presentar a declarar al Tribunal Suprem espanyol en condició d’investigat per l’atemptat contra la caserna de la Guàrdia Civil a Saragossa, en què van morir onze persones. També va formar part de les negociacions entre ETA i el govern de José Luis Rodríguez Zapatero (2005-2006). Es va reunir unes quantes vegades amb Jesús Eguiguren, ex-president del PSE-EE, a Ginebra per trobar una solució al conflicte basc. El maig de l’any passat va ser l’encarregat de llegir el comunicat de dissolució d’ETA.
La justícia francesa aprova l’extradició a l’estat espanyol de Josu Urrutikoetxea, històric dirigent d’ETA