Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 55

Manresa ha sortit al carrer per a dir prou a la mala situació de la línia de tren de rodalia que connecta la ciutat amb Barcelona. Després del xoc de dos trens divendres i que va provocar la mort d’una persona –la segona en tres mesos–, la capital del Bages ha sortit al carrer per a visibilitzar el seu malestar. ‘Ja n’hi ha prou! Volem un servei digne!’, deia la pancarta que encapçalava una manifestació de mil persones. La manifestació, convocada per l’organització juvenil Arran i altres entitats, ha exigit inversions i un transport públic de qualitat, i ha assegurat que no vol ‘més morts per culpa de l’abandonament i privatització dels transports públics’.

Manresa surt al carrer per a demanar una línia de rodalia més segura

Els valencians tenen molta més tendència a pujar cap al nord del país que no pas els principatins a baixar cap a les comarques meridionals. Per mirar d’equilibrar una mica aquest desajust, dissabte vam posar rumb a Castelló per assistir al concert de cloenda de l’Any Tio Canya, un projecte de la falla Arrancapins per homenatjar la famosa cançó d’Al Tall. Per sort, ens en vam assabentar gràcies a que l’amic Pau Alabajos ho va penjar a les xarxes socials. Cal dir que amb honroses excepcions, com la que representa aquesta casa, el flux d’informació entre Catalunya i el País Valencià és gairebé tan escàs com el de principatins que creuen la Sénia. El Teatre Principal de Castelló era ple fins al paradís, que és com encertadament anomenen les files situades a dalt de tot. Plens semblants s’havien registrat a València i Alacant dies enrere. Un públic variat pel que fa a les edats però majoritàriament catalanoparlant tenia ganes de festejar els 40 anys de l’himne que Vicent Torrent es va empescar la primavera de 1976 i que amb el temps va esdevenir un cant a la resistència del català davant la pressió del castellà. Torrent va explicar que la cançó neix fruit de la seva pròpia experiència, educat en castellà durant la postguerra, fins que descobreix les claus que li obren la porta de la llengua pròpia. Com bé va recordar Josep Antoni Collado, de la comissió organitzadora, al sud hi ha hagut i hi continua havent molts “valencianocallats”, que s’avergonyeixen de parlar l’idioma o no gosen malgrat saber-lo. Conduït per l’actor Pau Blanco, l’espectacle “Reviscola Tio Canya” va durar dues hores i mitja, una llargada excepcional per a una ocasió que també ho era. Va obrir el foc el grup Musicants, liderat per l’exmembre d’Al Tall Manolo Miralles, i van seguir Sis veus per al Poeta, un projecte de sis dones amants d’Estellés, entre les quals hi ha Maribel Crespo, l’única dona d’Al Tall. Una altra veu provinent de la pedrera d’Al Tall, la de Miquel Gil, trencada i potent, va crear amb “L’amor és Déu en barca” un dels moments destacats de la vesprada. A continuació van venir les albades cantades per Teresa Segarra i Josep Aparicio, convenientment dictades a cau d’orella per un altre ex-Al Tall, Josemi Sánchez. Miquel Gironés va representar la generació hereva d’Al Tall i els va agrair que els haguessin obert el pas. Amb la dolçaina i la nova aventura, anomenada Xiromita Trad Project, fent ballar la cadira sobre la qual seia, va marcar un altre moment àlgid de la nit en interpretar l’altre himne que no podia faltar, la Muixeranga. Pep Gimeno Botifarra, també pertanyent a les fornades posteriors a Al Tall, va ser rebut amb sonors aplaudiments i un escalf difícil de descriure si no es viu algun cop en directe. La seva Malaguenya de Barxeta va ser memorable, com els embarbussaments geogràfics que també l’han fet famós a l’hora de presentar els músics que l’acompanyaven. Finalment, tots els membres d’Al Tall es van tornar a aplegar per interpretar “Darrer diumenge d’octubre” i el combatiu “Cant dels maulets”. Amb el públic cada cop més animat, la temperatura havia arribat al punt just perquè tots els artistes interpretessin units i ajudats pel públic el “Tio Canya” i recordessin les humiliacions lingüístiques que va patir el vell de faixa morellana, els tràngols dels fills i els néts, i la porta oberta a l’esperança que representen els besnéts, que tornen a parlar la llengua del besavi i deixen de ser “valencianocallats”. L’endemà, per celebrar viatge i concert, vam anar a dinar a Almenara, al restaurant Racó de Canya, que ens va rebre amb una frase d’Estellés a la paret i tot de detalls que ens van fer sentir com a casa des del primer moment. La sorpresa va ser descobrir que un dels germans que el porta, Joan Roig, és també un Tio Canya. La mestra franquista de l’escola igualment franquista on anava el corregia i li deia que l’entrepà que ell duia no era de formatge, sinó de “queso”. Més endavant, fent el servei militar, l’obligaven a escriure les cartes a la família en “llengua estranya”, com diu la cançó. Des d’aleshores, diu que les imposicions el posen de molt mal humor i les lingüístiques encara més: “En podríem omplir 10.000 llibres amb els casos que hem patit al País Valencià!”. Roig té clara la solució: “Si no aconseguim també la independència, estem perduts com a poble”. És probable que, com ens recorda la cançó d’Al Tall, tot sigui una qüestió de generacions.

Tio Canya: 40 anys al tall

Raquel Cortès és una mallorquina que viu molt a prop de l’estació de Maelbeek del metro de Brussel·les, on hi ha hagut una de les explosions dels atemptats d’avui. L’estació és a tocar de la seu de les principals institucions europees. Ella mateixa treballa a la Comissió, i un cop ha tingut coneixement dels atemptats ha anat cap a la feina, i des d’allà ens atén per telèfon, i ens explica la situació que hi havia aquest matí al cor de la capital europea. —Us deixen sortir de l’edifici de la Comissió? —Ens recomanen no sortir però no ens ho prohibeixen. I jo de fet je decidit venir cap aquí, perquè quan ha començat jo era a casa i he dubtat una estona si em quedava a casa o venia, perquè jo visc molt a prop de la feina, a un minut a peu. —Com us n’heu assabentat? —Doncs mitjançant un whatsapp d’una amiga meva de Barcelona. I he posat la ràdio i la televisió i he començat a tenir notícies. He fet trucades, he parlat amb el meu ex-marit perquè ell té els fills aquesta setmana i també van a l’escola molt a prop d’on vivim, al barri europeu. He intentat parlar amb el meu cap, però no podia perquè la xarxa de telefonia mòbil estava col·lapsada… I al final he agafat les coses i he vingut a la feina. —Viviu molt a prop de l’estació de metro on hi ha hagut l’explosió. Què n’heu vist? —Quan era a casa, de cop i vota he sentit moltes sirenes, que passaven molt a prop de casa meva en direcció a l’estació. I quan he sortit de casa per anar a la feina i he vist que el carrer era tallat. I hi havia cotxes que anaven en direcció contrària, i hi havia un caos circulatori, molta policia… I quan he arribat a la feina he vist que havien pujat el nivell d’alerta. Tenim un sistema d’alertes per colors; érem en el nivell groc i hem passat al taronja. —Què significa aquest nivell d’alerta? —Significa que només es pot entrar als edificis amb un passi de la Comissió, i que cap persona externa no pot entrar. Totes les reunions anul·lat i no hi ha accés als garaigs de moment. —Quina és la situació ara a Brussel·les? —Des de la finestra, puc veure que la rue de la Loi, que és una de les artèries principals de Brussel·les, és tancada. Hauran hagut de desviar tot el trànsit, que és molt, cap a altres carrers. I tot el transport públic és tancat, els ferrocarrils no funcionen… —Brussel·les era en alerta des dels atemptats de París. Com ho heu viscut fins ara? —La nostra vida va trontollar des que es va augmentar el nivell d’alerta a 4. Els transports púbics no funcionaven de manera normal, les escoles tampoc… Però un cop va baixar a nivell 3, la vida quotidiana funcionava sense grans impactes. I al final t’hi acostumes, no penses cada dia que ets en nivell 3. Però sabíem que continuaven buscant aquest terrorista i hi havia operacions… Veus coses per la premsa… —I ara què fareu? —Ara només em preocupa anar a buscar els fills a l’escola tan aviat com pugui. I a la feina estem pendents de veure quines decisions pren el govern belga, quan es tornaran a obrir els transports públics, si tancaran escoles… perquè tot això afecta el funcionament de les institucions… Estem pendents de veure com evoluciona. Jo havia de venir dijous al matí a Barcelona, però no sabem quants dies trigarà l’aeroport a obrir. I ara hem d’aprendre a viure en una altra mena de circumstàncies, en una altra mena de món. Això posa els pèls de punta. —Queda la por. —Sí, i no volem viure amb por, no volem que els nens visquin amb por; ells, des que van néixer, agafen l’avió com qui agafa l’autobús. I no volem que tinguin por d’anar a l’aeroport, però alhora les has d’explicar què passa, que s’ha de ser prudent…

Raquel Cortès, testimoni des de Brussel·les: ‘Ara hem d’aprendre a viure en una altra mena de món’

Les principals empreses de l’Íbex 35 es van implicar en una campanya internacional en contra de l’independentisme, després de l’octubre del 2017, a petició del govern de Mariano Rajoy. Concretament, van finançar conferències i actes a París, Londres, Brussel·les, Berlín, Roma, Nova York i Washington. Segons El Confidencial, Carmen Martínez de Castro, aleshores secretària d’estat de Comunicació, va convocar en un esmorzar els alts directius del Banc de Santander, BBVA, Caixabank, Telefònica, Repsol, Iberdrola i Inditex, i els va dir que l’statu quo espanyol perillava. Per això els va demanar ajuda per a finançar una campanya contra l’independentisme. Tanmateix, per evitar la imatge de l’Íbex 35 donant suport explícit a una acció governamental, l’executiu de Rajoy va ordenar que la campanya fos impulsada pel Real Instituto Elcano, del qual Felipe VI és el president d’honor. El finançament de l’Íbex 35 era essencial perquè aquest think tank ja havia consumit bona part dels cinc milions que anualment hi aporten les grans empreses. En la seva campanya, el Real Instituto Elcano va comptar amb la col·laboració d’organismes similars com l’Institut Français Relations Internationales, Chatham House, Egmont, Institut für Euroapaische Politik, Istituto Affari Internazionali, Wilson Center Peterson Institute for International Economics i el Council on Foreign Relations. La ronda de conferències va començar a Londres el 6 de novembre de 2017 i es va acabar a Nova York el 19 de desembre. A banda del director de l’ens, Charles Powell, als actes també van intervenir Josep Bou, president d’Empresaris de Catalunya i actual regidor del PP a Barcelona; Joaquim Gay de Montellà, aleshores president de Foment de Treball; Joan Rosell, president de la CEOE; els ex-ministres Josep Borrell i Josep Piqué; i Rocío Martínez-Sampere, ex-diputada del PSC i directora de la fundació Felipe González.

Empreses de l’Íbex 35 van pagar una campanya contra l’independentisme a petició de Rajoy

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha trencat el silenci sobre el referèndum de l’1 d’octubre. En una entrevista a El Periódico, ha dit que el 2 d’octubre caldria continuar treballant pel referèndum. A més, també s’ha referit als funcionaris, dient que no els posaria ‘en perill’. Alhora, però, ha dit que ella sempre és partidària de votar i de participar. No ha aclarit si aniria a votar l’1 d’octubre. De moment esperarà a veure els detalls que doni el govern dimarts sobre la consulta. Tanmateix, ha afegit: ‘Sembla difícil que en tan poc temps es donin totes les garanties per a fer un bon referèndum.’ Per ella, el deure de tots els governants és evitar xocs institucionals. Així mateix, ha negat que el possible suport del seu partit a la convocatòria de la consulta afecti el pacte de govern amb el PSC a la capital catalana. Colau ha assegurat que la situació és complexa i que el referèndum és un objectiu difícil, de resultes de l’immobilisme del PP: ‘Entenc la impaciència d’alguns, perquè el blocatge del PP és exasperant, però tirar milles amb el referèndum no és eficaç. Junts pel Sí té pressa perquè no ha pogut complir el compromís electoral de proclamar la independència en divuit mesos.’ També ha dit que li feia ‘gràcia’ que l’independentisme considerés ambigua Catalunya en Comú. Segons ella, sempre han tingut una posició definida favorable al referèndum i estan orgullosos de la seva pluralitat ideològica. ‘Dir que Espanya és irreformable, que no hi ha res a fer ni ningú amb qui parlar, és una posició reaccionària’, ha reblat. La batllessa ha dit que pel govern qüestions com el turisme, la fiscalitat, l’habitatge i la lluita contra la contaminació són secundàries i ha afegit que Catalunya no pot esperar a canviar la relació amb l’estat espanyol per a abordar-les. També ha demanat un nou govern d’esquerres obert a pactes transversals sobre aspectes concrets ‘que beneficiïn tots els catalans’.

Colau diu que el 2 d’octubre caldrà continuar treballant per un referèndum

Que el premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’anunciés a l’obrador de l’Horiginal, l’espai barceloní que durant les dues primeres dècades del segle XXI ha programat poesia en viu i ha estat una font de projectes poètics, literaris i editorials, ens hauria d’haver donat una pista sobre el guanyador. Però no hi vam pensar. L’Horiginal i Enric Casasses (Barcelona, 1951) lliguen, perquè Casasses ha estat un dels poetes veterans que ha participat en la programació poètica i ha donat suport als joves poetes que han anat sorgint i consolidant-se. Potser per això accepta que li diguin que és un cas únic en la poesia actual, però alhora reivindica que forma part d’una plèiade, perquè ‘la poesia catalana som uns quants’. I si per una cosa ha de servir aquest premi, diu: ‘És per obrir la meva poesia. Jo sóc la punta visible de tota una onda, que acostuma a ser la que no surt als premis.’ I ha reblat: ‘Veig que hi ha alguns poetes joves que se m’assemblen perquè m’han llegit i, alhora, jo també aprenc dels joves poetes d’ara.’ I potser resulta que el premi és un símptoma. Perquè Òmnium Cultural premia i reconeix un poeta i assagista amb una trajectòria gens convencional: una veu crítica sempre, independent, radical, irònica i que, tot i caminar pels límits, fins i tot per la marginalitat, sempre ha fet una obra que ha estat difícil de qüestionar. Perquè Casasses no ha deixat mai de nodrir-se de la tradició. Aquesta és la seva fortalesa. I remarca: ‘Per mi, la tradició és Ausiàs March i també el meu pare, que val a dir que va tenir molta relació amb Òmnium a l’època de Joan Coromines, i va ser jurat d’aquest premi als anys vuitanta.’ Tot i ser un poeta radical, des de la dècada dels noranta, Enric Casasses ha rebut reconeixements, sobretot a obra publicada. El 1993 va ser distingit amb el premi de la Crítica per No hi érem (Empúries, 1993), el Carles Riba el 1996 per Calç (Proa, 1996) i el premi Joan Alcover de 1998 per Plaça Raspall (Edicions 62, 1998). El 2019 va rebre el premi de la Crítica Catalana de poesia. I el 2012 va ser reconegut amb el premi Nacional de Cultura de Literatura, el més institucional, atorgat per la Generalitat de Catalunya. I a l’altre extrem, fa escassament un mes, va rebre el premi Lletra d’Or per El nus la flor, el premi més singular de les lletres catalanes. El nus la flor és el seu últim llibre publicat, tot i que Casasses ha explicat que ja tenia un altre volum escrit de la mateixa envergadura, amb el títol La policia irà de bòlit, que ‘aplegarà tota la poesia escrita a partir de l’u a zero (1-O)’. I també ha dit que tenia dos ‘assagets’ acabats, un sobre el compositor Paganini i un altre sobre Gaudí. Perquè l’obra d’aquest creador depassa la poesia, és una obra diversa, que també inclou assaigs, estudis literaris, una part dels quals s’han dedicat a recuperar autors sepultats per la història, com l’obra de l’escriptor Eudald Girbal Jaume. I la poesia de la Víctor Català, Llibre blanc-Policromi-Tríptic, i el vessant més esotèric de mossèn Cinto Verdaguer a Dimonis. També ha conreat el teatre: Do’m i Monòleg del perdó; i el dietari Diari d’Escània i Univers endins. I ha escrit pròlegs i editat llibres que van des de la poesia de Joan Vinyoli fins al pròleg de la Ilíada traduïda per Pau Sabaté. Casasses ha dit: ‘A la vida encara no sé si vull ser un bon noi o un pirata de la vida.’ I el fet és que al llarg dels anys ha estat tant l’un com l’altre. Però sí que té clara l’actitud que ha de tenir com a creador. Ho explicava en un fil a Twitter fa pocs dies:

Enric Casasses, el poeta pirata que es nodreix de la tradició

Els darrers dies s’ha viralitzat un vídeo d’una nena siriana i el seu pare que juguen al curiós joc ‘Avió o bomba?’. Perquè no s’espanti de les bombes, una constant del seu dia a dia, quan senten el soroll eixordador dels bombarders el pare li pregunta si és un avió o una bomba. ‘Una bomba!’, contesta contenta la filla. ‘I si cau ara, podrem riure’, afegeix. Efectivament, quan senten l’explosió la nena esclata a riure. L’escena s’ha fet coneguda per la similitud amb el film La vida és bella, en la qual un home jueu s’inventa un joc perquè el seu fill no s’adoni dels horrors de la Itàlia feixista. 3 year old Syrian girl laughed when she heard a bomb fall.Her father demonstrated the game which he has devised to protect his daughter from the 'psychological crisis' caused by near-constant explosions.@AmnestySyria @marywareham @LotteLeicht1 @KreaseChan pic.twitter.com/WS37QKO1Kp — Unite The Voice (@UniteTheVoice) February 18, 2020 En una entrevista a Al Jazzera, el pare, que es diu Abdullah al-Mohamed, explica que la seva filla Salwa ha viscut tota la vida enmig de la guerra i que va haver de trobar una manera per a alleugir la situació. El vídeo es va enregistrar a Sarmanda, un petit poble pròxim a la frontera amb Turquia, on la família es va refugiar després d’haver hagut de fugir de Saraqeb, una ciutat d’Idlib. El pare va començar el joc el passat desembre quan els atacs sobre Saraqeb es van fer ‘massa intensos’ d’aguantar. Segons les Nacions Unides, des dels atacs de desembre vora 900.000 persones han hagut de fugir d’Idlib. ‘Els nens del barri acostumaven a jugar amb cebetes. Un cop, durant l’id al-Fitr , se n’estaven llançant entre ells per a fer gresca i la Salwa es va espantar pel soroll. La vaig portar al balcó i li vaig ensenyar que només era una joguina, un joc de nens per a celebrar la festa’, explica. Amb aquesta mateixa idea, la va convèncer que no s’havia d’espantar de les bombes dient-li que només era un joc. ‘Necessitava treure-li la por del cor. Volia que associés aquells sorolls intensos i horrorosos amb una cosa bona i divertida’, diu. L’Al-Mohamed no és optimista i creu que el joc no funcionarà gaire temps més. ‘Per ara ella està bé; és una nena petita que juga, riu i fa bromes. Però el meu temor és que creixi i els bombardaments no s’aturin. I en aquest cas, el meu joc no serà prou per a protegir-la d’un trauma psicològic profund’, diu. ‘No tinc cap expectativa pel futur; tot és molt incert’, afegeix. L’al-Mohamed demana explicar al món que ‘no som terroristes, encara que el règim ens pinti així’. ‘Som humans, som ànimes amb valor que tenim el dret a viure com qualsevol altre ésser humà al món’, diu.

VÍDEO: La història rere el pare sirià que feia que la seva filla rigués de les bombes

Carme Sánchez Martín és una sexòloga amb més de vint anys d’experiència en una consulta. Ara acaba de publicar el seu primer llibre, ‘El sexe que volem les dones‘ (Angle Editorial), en què explica la sexualitat a partir dels casos reals que han passat per les seves mans, la majoria dones. El llibre, però, també és pensat per a ells. La doctora Sánchez és llicenciada en Psicologia (UAB), màster en sexologia (UV) i codirectora de l’Institut de Sexologia de Barcelona. —Dieu que el sexe no serveix per a res. —M’explicaré. Si tenim en compte que la majoria de nosaltres o bé no ens reproduïm o ens reproduïm una vegada o dues, la resta dels 80 anys que vivim, de què serveix la sexualitat? Doncs, en teoria, únicament serveix per a passar-ho bé. No té cap més funció. En aquest moment, i al món occidental, com a mínim, el sexe no serveix per a res. Ja no té la funció exclusiva de la reproducció. És el sexe pel sexe. —Teniu una interessant teoria sobre la relació entre el sexe, el joc, els homes i les dones. —És una mena de teoria que em vaig fer jo. Els homes que vénen a la consulta amb baix desig sexual, no em costa tant de recuperar-los. Per què? Per què el sexe té un component lúdic. Jugar per jugar. El sexe és com un joc. I vosaltres, com a homes, teniu el joc intrínsec. Heu jugat des de molt petits. I de grans, molts feu ‘patxangues’ de futbol o jugueu a videojocs o joc de rol. Si vull que recuperin la vida sexual, els demano que recuperin els jocs, que tornin a fer esport. I això ajuda molt. En canvi, les dones, la majoria, fan coses amb finalitat. Poques juguen per jugar. Fan coses amb objectius. Restauració de mobles, en diuen. Però això no és un joc. El filòsof Rousseau ja deia que, a les nenes, se’ls ha d’interrompre el joc i enviar-les directament a servir els altres. I que no juguin gaire, que aprendrien a estar per elles. Amb les dones, costa d’agafar aquest punt lúdic de la sexualitat. Sempre hi ha coses més importants a fer, sembla. —Si no saps si has tingut orgasme o no, segurament vol dir que no. —És una frase molt típica que diuen dones que vénen. Sempre els responc igual: si no saps si has tingut un orgasme o no, vol dir que no n’has tingut. I algunes persones, no n’han tingut mai cap en sa vida. Cada vegada menys, però. Això passa perquè, entre les dones, la masturbació encara continua essent un tema tabú. Sobretot en dones grans: no s’han tocat mai. Unes, per manca de curiositat, i altres, per allò que tocar-se no acaba d’estar bé. Una cosa és què explica la gent en un sopar d’amics, i una altra, dins una consulta, de manera confidencial. Jo hi veig molta diferència. Hi ha un decalatge gran entre les coses que la gent explica i les que veig després a consulta. —La manca de desig és més freqüent en dones que no pas homes? —Sí, però cada vegada veiem més homes. Pensa que, per a la majoria de dones, la sexualitat era una obligació, i per tant, les dones no es queixaven si el marit tenia manca de desig. Però ara les dones apoderades de la sexualitat, si la seva parella no en té ganes, exigeixen solucions. I comencem a veure homes amb desig sexual baix que també van a la consulta. —M’encanta la clienta que us va enviar l’home a la consulta. Aprèn a fer l’amor, home! —No és únic. I ens demostra que no és cert que els homes en sapigueu més. Moltes dones hem d’acceptar que potser tindrem una parella poc experimentada. En teoria, els homes heu de ser més experimentats. Potser abans no passava, i ara desconcerta les parelles. Ara he de fer-li jo de mestre i ensenyar-li a ell? Trenca la idea del príncep blau, que t’ho ha de fer tot. Doncs, no. Potser ell n’ha d’aprendre. —Parleu de moltes parelles que volen solucionar el problema de manca de desig. I si el problema no és viure sense desig sinó viure en parella? —Home, la sexualitat és important, però tampoc no és la cosa més important, segons en quina parella. I t’ho diu una sexòloga. La parella té més aspectes, i les persones volen mantenir la parella amb la persona que estimen, amb el pare o mare dels fills. Miren de solucionar-ho. Jo no sóc una consellera matrimonial, i el meu objectiu no és que no se separin mai. L’objectiu és que siguin feliços. Junts o per separat. Però moltes parelles intenten solucionar-ho, sí. —Què és la demisexualitat? —Cada vegada hi ha més grups que reivindiquen de tenir sexe només si estan enamorats. Tu em diràs que això ha passat sempre. Sí, ha passat sempre, però ara hi ha un grup que ho reivindica. —Cercadora, moderada, experimentadora, tradicional i angoixada. Què són? —Això són les maneres com les dones s’acaren a la sexualitat, segons que he vist jo. Tota categoria és reduccionista, però dóna pistes. —La queixa principal de les dones respecte dels homes és que només veiem un forat. Penetració i prou. —En general, sí. Pels homes, i per algunes dones, la penetració és la qüestió més important. I per moltes dones, això no és pas així. Sobretot, les qui volen una estimulació del clítoris. La idea d’anar massa de pressa. I en el llibre ja explico que odio la paraula preliminars. Preliminars de què? Tot és sexualitat. Al final sembla que només ho sigui la penetració. Tenim un ampli ventall. —Els homes pensen en sexe, de mitjana, dinou vegades al dia, i les dones, deu. Tampoc no és gaire diferència. —Totalment d’acord. S’ha de vigilar. Si no, al final hi ha gent que només us veu com a primats masturbadors. Aquests tòpics us fan tant de mal a vosaltres com a nosaltres. Sí que hi penseu més, però també ho podeu dir més obertament. Fa molts segles que vivim la sexualitat de manera molt diferent. El canvi va començar amb la píndola, fa 67 anys. No tant. —Els homes no són més infidels que les dones. —No. No ho són. Al final acabes pensant: amb qui són infidels, els homes, doncs? Si només són infidels ells, ja m’explicaràs. Ara, sí que és cert que les dones hem estat més penalitzades. Aquí mateix, la llei penava les dones adúlteres, i no pas els homes. Tenim més estigma. I això fa que ens ho amaguem més, i els homes, no tant. —Parelles que viuen en trio o el practiquen, però l’amaguen del seu entorn. —Socialment, no està gaire acceptat. Volem les persones dins uns cànons molt normalitzats. No s’entendria i podria reportar-los problemes. I en el cas del poliamor, s’arriba a parlar dels problemes que ocasiona sortir de l’armari. Hi ha aquell llibre tan famós, Ètica promiscua, en què dues psicòlogues poliamoroses de San Francisco expliquen que molta gent pot rebutjar els qui es declaren poliamorosos. No tothom ho accepta, no. —La història del vibrador és ben curiosa. Ve de l’alta societat londinenca. —Les dones estaven nervioses i un metge es va adonar que, si els feia uns massatges –és a dir, una masturbació en tota regla– estaven més tranquil·les. Cobrava aquelles dones per masturbar-les. I l’home va començar a tenir problemes a la mà de tant de fer-la anar. I per això va inventar el vibrador. —He descobert que les boles xineses no són pas una joguina sexual. —No. No ho són. Són un producte de salut sexual. És per a tenir els músculs forts. Però no està pensat per a tenir més plaer. —I els robots, no ho canviaran tot? —Ai, no ho sé. Això és una cosa que em pregunteu els periodistes. Mira, si aconsegueixen que tinguin emocions, potser sí. Però sí no, no deixar de ser una versió sofisticada d’un vibrador. Oi? —Us imagineu un món on el sexe només el practica una minoria? I la gran massa de la gent ni el toca. I es reprodueixen d’unes altres maneres. —Això és Un món feliç, d’Aldous Huxley. Penso que acabarem reproduint-nos fora del llit, sí. No us dic que no arribi a passar, això. Però també hi ha un tema d’ètica i de valors, més enllà de la ciència. S’hi han d’incloure els filòsofs que ens han d’ajudar a entomar aquests canvis. —La gent practica el sexe millor ara que no fa uns anys? —La gent menja millor ara que abans? No sé què dir-vos. Potser una part sí, però una altra part té una visió molt comercialitzada de la sexualitat. No sé fins a quin punt. —Conec noies que han experimentat un temps i han estat lesbianes. De nois, no en conec cap. Per què? —Els homes us fa més por tot el tema de l’homosexualitat. Però ara hi ha un corrent d’homes heterosexuals que volen provar-ho de manera esporàdica. També ara hi ha més homes curiosos del sexe que abans.

El sexe que volem les dones

El president de Súmate, Eduardo Reyes, ha escrit una carta de resposta al líder de Podem, Pablo Iglesias, que ahir va dir que Artur Mas, igual com Mariano Rajoy, menysprea les classes populars i la gent de barri que té orígens extremenys i andalusos. Reyes, originari de Còrdova, diu a Iglesias que deixi la qüestió catalana als catalans i recorda que ell mateix va dir-li fa uns anys que la qüestió de la independència de Catalunya era ‘únicament i exclusiva una qüestió que dels catalans’. Heus ací la carta que ha escrit el president de Súmate, bo i traduïda al català: «Carta a Pablo Iglesias Volia començar aquesta carta dient: ‘Benvolgut Pablo Iglesias’, però no! No es mereix aquest tracte perquè, per molt d’hora que es llevi, no és cap senyor. Mira, Pablo, en el temps que fa que ets a la política has canviat d’opinió unes quantes vegades. A mi, personalment, em vas dir que la qüestió de la independència de Catalunya era ‘únicament i exclusiva una qüestió dels catalans’. És clar, llavors encara no existia Podem i ho veies tot amb uns altres ulls (desinteressats). En aquell moment no hi tenies res a fer. Més endavant, quan van descobrir que eres algú que movia masses i podies treure’n suc, va aparèixer allò de liquidar la casta. Aquest era tot el teu discurs. Tot per a tu era casta, tot i tots menys aquells que et donaven suport. Va ser llavors quan vas començar a anar contra els catalans, contra, si calia, del dret de decidir. Perquè tu no aspires a una butaca, tu aspires a alguna cosa més que això, aspires a un palau que es diu Moncloa. Possiblement un altre Felipe González amb una mica de mirament hauria pogut enganyar una pila de gent com ho va fer temps enrere, però sento decebre’t. Tu no arribes a aquest nivell, perquè se’t veu el llautó, o més ben dit dit, la cua. Encara recordo l’entrevista que et va fer Mònica Terribas, en què et va preguntar pel corredor mediterrani i no tenies ni idea de què et parlava. De debò et creus legitimat per a donar-nos lliçons? Véns aquí, a un país en què el 70% de la seva societat té orígens de fora de Catalunya per parlar-nos d’etnicismes? Aquests fills d’andalusos a qui dius que hauríem d’anar a votar per fer fora Mas i Rajoy no t’aplanaran el camí del palau on tu vols anar a viure. Aquests fills d’andalusos, extremenys, gallecs i d’arreu d’Espanya, ens sentim tan espanyols i tan catalans com els nascuts aquí, i votarem independència, mal que et pesi. Ens considerem d’aquí i el que volem no és desfer-nos de ningú, sinó construir un país nou pel poble i per al poble. De la constitució que tu vols canviar, fes-ne el que creguis, si ets tan bo per a posar-te d’acord amb el PP i PSOE. Ets com ells, no t’enganyis. Perquè saps que ni tu ni ningú, sense dos terços de les dues cambres, no podrà canviar-la. O has pensat per un moment que tindràs una majoria que no s’ha aconseguit mai? Si penses així, dues coses ‘o ets un pobre il·lús’ o penses continuar enganyant la gent amb falses esperances de canviar Espanya. Deixa que els catalans decidim per nosaltres una cosa tan democràtica com votar el nostre futur polític, perquè catalans som també aquests fills d’andalusos, extremenys, gallecs i d’arreu d’Espanya que hem clavat les nostres arrels en aquesta terra que ens va donar oportunitats. Tal com vas contestar al meu correu, la qüestió de Catalunya és exclusivament dels catalans. Atentament: Eduardo Reyes»

Carta d’Eduardo Reyes a Pablo Iglesias: ‘Deixa que els catalans decidim per nosaltres’

Tal com preveien les enquestes, l’extrema dreta ha fet un gran resultat a les eleccions d’avui a tres estats alemanys. Segons els sondatges a peu d’urna fets públics per les televisions, a Saxònia Anhalt la xenòfoba Alternativa per Alemanya ha quedat segona i ha superat el 20% dels vots. En aquest estat, hi ha guanyat la CDU de la cancellera Merkel amb un 30%, Alternativa per Alemanya ha estat segona amb el 24,3%, els ex-comunistes de Die Linke tercers amb el 16,1% i els socialistes de l’SPD han tingut el pitjor resultat de la història: han quedat quarts, amb només un 10,5%. A Renània-Palatinat els socialistes s’han mantingut en primer lloc, amb el 36,4%. La CDU hi ha perdut tres punts i ha baixat fins al 31,8%, un resultat important perquè la líder socialdemòcrata d’aquest estat, Julia Klöckner, lidera l’oposició a la cancellera Merkel que, doncs, sembla que perd possibilitats. L’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya pot ser la tercera força de l’estat, amb el 12,4% dels vots. A Baden-Württemberg, la CDU de Merkel hi té una pèrdua espectacular, d’un 11% dels vots. Hi guanyen els Verds, amb un 30,4%, seguits de la CDU amb un 27%. Alternativa per Alemanya hi obté un 15% i deixa en aquest estat també en quarta posició els socialistes, que només aconsegueixen el 12 per cent del vot. Els resultats han fet saltar les alarmes en la classe política alemanya ja que amb aquest nivell de vot sembla molt clar que l’extrema dreta serà al parlament federal després de les pròximes eleccions- Els resultats, en conjunt, són també una derrota important de la cancellera Merkel, que veu molt qüestionada la seva política d’obertura de fronteres en la crisi dels refugiats. La CDU només governarà en un dels tres estats on hi hagut eleccions aquest diumenge. Informació relacionada: Crònica des de Berlín de Vicent Partal: ‘Amb la irrupció de l’extrema dreta, Alemanya s’encara avui als seus fantasmes‘

L’extrema dreta confirma els pronòstics i obté un gran resultat a les eleccions alemanyes

Una màquina universal, quasi-perfecta. Múltiples versions amb una única funció: traduir a proteïna allò que està escrit als àcids nucleics de tots els éssers vius. Això és el ribosoma. Així podríem definir l’objecte d’estudi que li va proporcionar a Venki el premi Nobel de Química el 2009, compartit amb Tom Steitz i Ada Yonath. Ell el va resoldre estructuralment i atòmica, obrint nous horitzons en el coneixement d’un procés cel·lular fonamental, la traducció. Sir Venkatraman Ramakrishnan (Chidambaram, 1952), Venki, és un indi amb nacionalitat americanobritànica, membre d’acadèmies nacionals de ciències als Estats Units, Anglaterra i l’Índia i investigador al Laboratori de Biologia Molecular del Consell de Recerca Mèdica (MRC-LMB) a Cambridge, Anglaterra. Des del passat 30 de novembre és el nou president de la Royal Society, l’acadèmia de les ciències britànica, fundada el 1660 i que ha estat presidida per cien-tífics tan rellevants com Newton, Huxley, Lister o Rutherford. Són les dues d’una vesprada típica de tardor britànica a l’LMB. M’acoste al seu laboratori, on sols hi ha Israel, el seu investigador postdoctoral madrileny, que m’avisa que el «gran cap» és a l’oficina. La resta dels seus col·laboradors són a la cantina acabant de dinar. Venki està fent feina amb l’ordinador portàtil, encara que en té un de taula. De fet, sols té això i una foto de la seua esposa, Vera, una nord-americana il·lustradora i escriptora de contes infantils. L’oficina és menuda, amb unes vistes que no estan a l’alçada de la personalitat científica que l’habita. Durant la següent hora repassem la seua trajectòria i els reptes que l’esperen a la Royal Society. Recalca la importància de la divulgació científica i em fa saber el seu gust per la llengua espanyola i l’exercici físic. Transmet honestedat i rigor científic alhora que calma i serenitat, no sempre presents en els ambients científics. Quin és el paper de les acadèmies de ciències al segle xxi? No estan obsoletes avui dia? Són potser més importants ara que quan es fundaren. Es crea tantíssim coneixement que el públic desconeix els fets. Les acadèmies sovint prenen el paper de destil·lar la visió experta consensuada sobre qualsevol tema i la transmeten en termes planers. A més, també faciliten intercanvis científics i relacions entre països i poden promoure la cultura científica del públic en general. Històricament la Royal Society organitzava conferències científiques. Ara són societats més especialitzades les que ho fan. Tanmateix, sí que organitza conferències en nous camps científics que sorgeixen de la convergència de disciplines i per als quals encara no hi ha creades societats. Aleshores, quins són els seus objectius com a president de la institució? No importa què tingués pensat perquè la Royal Society ja ho fa, és una societat ben establerta i organitzada. Els meus grans objectius, però, serien millorar la cultura científica de la gent i advocar per la ciència davant del govern i altres institu­cions, promovent decisions racionals basades en evidències. També, com a persona internacional que sóc, m’agradaria promoure intercanvis entre països, especialment asiàtics perquè ja tenim lligams naturals amb Europa, però Àsia està creixent i pot esdevenir molt important en el futur. I hem de tenir un paper de lideratge per assegurar l’accés il·limitat a la ciència, independentment de l’estatus econòmic, gènere o regió geogràfica. Pensa vostè que la presidència de la Royal Society és un treball polític? Potser parcialment, però jo trobe que no. La Royal Society actua com a advocada per la ciència, per recalcar-ne els beneficis, i s’assegura que les decisions i polítiques científiques que pren es basen en proves. És a dir, intenta educar la gent. També és cert que els científics hem d’entendre com parlar al públic i convèncer-lo, com fan els polítics. Com creu que el nou càrrec afectarà la seua llibertat d’opinió? Vostè s’ha manifestat públicament a favor de temes controvertits com el consum d’organismes modificats genèticament. Pensa que ho podrà continuar fent? És una qüestió delicada perquè fins i tot quan recalques que són opinions personals, sempre es reporta com «el president de la Royal Society ha dit…» Per tant jo diria que el càrrec sí que em constreny lleugerament per assegurar que les meues opinions són consistents. I si ocasionalment el meu punt de vista difereix del de l’organització, què hem de fer? Així és la vida. Els científics discrepem, és part del que som. Per tant la divulgació científica és un tema cabdal per a vostè. I tant, molt més que 100 o 200 anys enrere, quan la societat encara era agrària. Si algú hagués viatjat de l’any zero al segle xviii s’hagués sorprès però encara reconeixeria el món. Ara, però, vivim en una societat molt tecnològica i ens cal un mínim coneixement científic per entendre tot allò que ens envolta, per jutjar si les decisions polítiques són encertades. Vol dir que és una obligació dels científics cap al públic? Sí, els contribuents paguen els nostres salaris, nosaltres els els hem de tornar. Ja saps, vinc d’Estats Units, on això dels impostos és un tema molt seriós. Hem d’explicar la nostra recerca a pagesos, conductors… I si no ho sabem fer, potser no hauríem d’investigar això. Al públic general li agrada la ciència i vol saber-ne. Però és un tret intrínsec dels britànics? No, la ciència va sobre la natura, tothom és curiós. Tothom naix científic. Quan som menuts tots volem saber com creixen els arbres, però en un punt de la seua vida, els que no són científics perden la curio­sitat. És cert que els estàndards britànics són molt alts, però estic segur que si contares la teua recerca a València o Galícia, també s’hi interessarien. Al Regne Unit la BBC ha contribuït emetent un contingut científic superb, però tampoc trobe que l’oferta dels mitjans de comunicació defineix els interessos reals de la gent. Hauria pogut fer la mateixa carrera científica si s’hagués quedat als Estats Units? Potser, perquè gent com Harry Noller, Tom Steitz i Jamie Cate treballen als Estats Units i estan fent molt bona tasca. Però l’avantatge de venir a l’LMB fou no haver-me de preocupar constantment per si el meu finançament s’anava a renovar cada tres o quatre anys. Per tant ací vaig poder ocupar-me de problemes científics abastables a llarg termini i si hagués estat professor universitari als Estats Units hauria d’haver triat projectes científics de més curt termini. Sovint, quan els científics sol·liciten finançament per a projectes de ciència bàsica se’ls demana que siguin aplicables. El seu estudi del ribosoma és un exemple de ciència bàsica. Què en pensa, d’aquests requeriments i de la dicotomia ciència bàsica/aplicada? Pense que els governs han d’entendre que la ciència bàsica ha generat moltes aplicacions transformadores. Amb la ciència aplicada s’obtenen avanços incrementals sobre allò que ja es coneix. En canvi, la ciència bàsica descobreix coses noves, amb aplicacions que ni tan sols imaginem. Hi ha casos clàssics com el World Wide Web (www), que començà al CERN, una instal·lació de física d’alta energia ideada per descobrir com es generaren les forces, el secret de l’univers. Aquest sistema permetia als investigadors del CERN compartir resultats entre laboratoris, i ha crescut ràpidament en el món actual. L’altre exemple clàssic és el sistema de navegació GPS. Per tal d’aconseguir un rellotge suficientment acurat es requerí tot tipus de recerca bàsica, incloent-hi la teoria general de la relativitat d’Einstein. Per tant la dicotomia arriba perquè la ciència bàsica no és part de la nostra cultura d’incrementar coneixements, però és extremadament beneficiosa a llarg termini. Però no es pot predir què i quan serà útil, pot ser-ho en dècades, en segles o mai. Els governs haurien d’assignar partides diferents per a recerca completament bàsica i per a l’aplicada. Als Estats Units ja ho fan, no has d’inventar-te raons peregrines per fer que la teua recerca bàsica sone més atractiva. Al Regne Unit també estan fent-ho bé. Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode. Paola Marco-Casanova. Career Development Fellow, Medical Research Council-Laboratory of Molecular Biology, Cambridge. Què és Mètode?

Venki Ramakrishnan: ‘Tothom naix científic’

La sala tercera del Tribunal Suprem espanyol ha denegat les mesures ‘cautelaríssimes’ demanades per Carles Puigdemont i Toni Comín i ha declarat vacants els seus escons al Parlament Europeu per no haver jurat la constitució espanyola. D’aquesta manera, subscriu la decisió a la Junta Electoral espanyola (JEC). La setmana passada, l’advocat Gonzalo Boye va presentar-se a la seu de la JEC per efectuar la promesa per poders, però li ho van impedir. Puigdemont i Comín sol·licitaven la suspensió de la decisió de la JEC al·legant que es podien veure vulnerats els seus drets polítics. El Suprem critica que no presentessin recurs fins al 26 de juny, atès que l’acord de la JEC impugnat té data del dia 20, i diu que no s’aprecien circumstàncies d’urgència especial, malgrat que el ple de constitució del Parlament Europeu és dimarts vinent. Boye té previst de demanar mesures cautelars en una demanda al Tribunal de Luxemburg per a assegurar la presència de Puigdemont i Comín dimarts vinent al Parlament Europeu, encara que la JEC i la justícia espanyola vulguin evitar-ho.

El Suprem també declara vacants els escons de Puigdemont i Comín

Un deix blavós i intermitent es reflecteix als aparadors de la Meridiana. Set furgonetes de la Brimo vigilen els passos de vianants de davant l’estació de Sant Andreu Arenal. Cascs i porres per a protegir els rectangles blancs de l’asfalt. Encara no són les vuit del vespre i els cotxes circulen amb normalitat. ‘Llibertat presos polítics’, se sent. Els crits guanyen intensitat. Unes dues-centes persones caminen per la vorera des del monument que commemora les víctimes de l’atemptat d’Hipercor. Són el tall de la Meridiana. El temps, la repressió i la desorientació política han diluït la resta de protestes contra la sentència, però el tall resisteix després de gairebé cinquanta dies. Aquí no hi ha sigles ni adscripcions polítiques. Els veïns s’organitzen i decideixen sobre el tall en assemblea (els podeu seguir a Telegram). Tant hi fa si ets Antonio Baños o qualsevol altra cara pública. Tots els cossos tenen la mateixa utilitat: blocar la circulació. —Què voleu aconseguir? —No som aquí per demostrar res. Volem la llibertat dels presos polítics i que es reconegui que Catalunya té dret d’autodeterminar-se. —I si la resposta és que no? —Doncs… —El tall durarà tretze anys? —No som idiotes. Nosaltres tenim molt clar per què ho fem, però sabem que tot acaba depenent dels polítics. Els mateixos que ens envien la Brimo. Les vuit en punt. El semàfor de vianants es posa verd i la multitud travessa lentament. Els manifestants conversen, riuen, criden proclames… Alguns conductors s’exasperen, uns altres toquen el clàxon en solidaritat. ‘De moment no la tallarem –diu un dels manifestants més veterans–. Anirem passant-hi a poc a poc. Allargarem al màxim el temps. Tenim els Mossos molt a sobre. Des del desallotjament de l’acampada de la plaça de la Universitat que estan molt tensos.’ Els antiavalots són fora les furgonetes empunyant les porres. La pressió policíaca ha obligat els manifestants a reinventar-se. A més de tallar la confluència de la Meridiana amb el passeig de Fabra i Puig, han fet altres accions a l’avinguda per distreure i dispersar els agents. Dissabte passat, per exemple, van aconseguir d’atrapar una furgoneta de la Brimo que circulava en sentit contrari. ‘Si ens han de reprimir, com a mínim que es guanyin el sou’, exclama un senyor gran. La protesta és absolutament pacífica. Gent gran, nens petits, gossos… Tothom té un lloc al tall. Tanmateix, quatre sots de grava sobre l’asfalt recorden que no totes les nits han estat tranquil·les. Els Mossos han carregat unes quantes vegades i han fet diverses detencions, les més recents també dissabte, quan els antiavalots van arrestar un manifestant i un sanitari. ‘Això no és Urquinaona. Nosaltres fem el tall i a les deu de la nit ens n’anem. No volem problemes, només volem expressar el nostre malestar amb la sentència i la repressió. Però la policia ve amb un altre xip. Només hi ha disturbis quan hi ha antidisturbis’, diu un veí de Fabra i Puig. Passen els minuts i les voreres s’omplen de gent. Més de cinc-centes persones participen en la protesta. Quan el semàfor és verd, el temps es dilata i la gent camina a càmera lenta. Alguns conductors i motoristes –els que baixen de la moto i l’arrosseguen poden passar– intenten superar el tall a cop d’accelerador, insults i amenaces. ‘Multa, multa, multa’, criden els manifestants, que ja estan avesats a les temptatives d’atropellament. Els agents de la Guàrdia Urbana s’amaguen rere la Brimo, tampoc no desvien el trànsit malgrat que la protesta no para de créixer. Un motorista puja a la vorera i accelera. La moto passa a tot gas pel mig de la terrassa d’una cafeteria i desapareix sota la llum esgrogueïda de Fabra i Puig. ‘Però foteu alguna cosa’, li retreu una manifestant a un agent. No hi ha resposta. ‘A nosaltres ens amenacen amb la llei mordassa i multes estratosfèriques, però els que van sobre rodes queden tots impunes’, lamenta. A les nou de la nit, una desena d’antiavalots es dirigeix cap al tall. Els manifestants reculen, però de seguida queda clar que no és una càrrega. ‘No pot ser veritat’, comenta un jove entre riures. Els agents recullen de l’asfalt una filera de recipients buits: ampolles d’aigua, tetrabrics de llet i llaunes de cervesa. ‘Ja no ens deixen ni fer la kaleborratxa‘, diu el mateix noi. Els agents acaben obligant un manifestant a recollir el material. Després tornen cap a les furgonetes entre crits de ‘vergonya em faria ser policia’. Més tard, les furgonetes se situen gairebé sobre els passos de vianants. Desenes de manifestants s’asseuen sobre l’asfalt, però s’aixequen quan els antiavalots s’hi acosten. El tall es converteix en un estira-i-arronsa que s’allarga fins vora les deu de la nit. ‘Hem de ser com gotes d’aigua i escolar-nos entre els seus dits’, diu una senyora gran. Llavors els agents decideixen d’acordonar els passos de vianants que travessen la Meridiana. Els semàfors es posen verds però no passa ningú. La imatge és surrealista. Alguns vianants, aliens a la situació, intenten travessar i topen amb els uniformes negres i els ulls desafiants rere les viseres. ‘Per aquí no podeu passar. Aneu més avall a buscar un altre pas’, diuen els agents. La majoria de vianants acaten les ordres sense rondinar, però un veí de Sant Andreu s’enerva per la volta que li fan fer. ‘Busqueu-vos una feina digna i deixeu-nos en pau, desgraciats’, crida. A les deu de la nit, tal com era previst, els manifestants desapareixen pels carrers de la rodalia de la Meridiana. ‘Quedar-se és alimentar les bèsties que ens volen fora’, diu un veterà. Els antiavalots es troben protegint els passos de vianants de les ombres de la nit. ‘S’ha acabat, marxem’, se sent per la ràdio. Els cordons es desfan i els antiavalots tornen a les furgonetes. Tres hores després, les sirenes s’apaguen. Alguns manifestants aprofiten l’avinentesa per sopar abans de tornar a casa. Un dels locals més concorreguts és el Sultan Sofrasi, un restaurant turc que capta els comensals amb l’olor de la seva graella. Sobre el foc es rosteixen peces grosses de carn i verdura. El propietari és nadiu d’Amed, la capital del Kurdistan Septentrional. ‘Els primers dies del tall venia molta gent. Ara amb el fred costa molt més que entrin. Jo no m’hi vull ficar, en política, però tothom té dret de fer allò que creu’, diu amb un somriure.

El tall de la Meridiana, una protesta sota setge policíac

L’actual batlle de Perpinyà, Jean Marc Pujol, acaba d’aconseguir la investidura del partit Els Republicans. Ell encara no ha oficialitzat la candidatura, però ara ja no hi ha cap dubte que provarà de revalidar el mandat a les eleccions municipals del març vinent. La investidura dels Republicans a Jean Marc Pujol és un cop dur per a Olivier Amiel, antic adjunt al batlle de Perpinyà, que també s’havia presentat com a candidat. La presidenta regional del partit, Christine Gavalda-Moulenat, considera que Pujol és qui té més opcions de sumar forces i guanyar l’elecció.

El batlle de Perpinyà, Jean Marc Pujol, repetirà com a candidat dels Republicans

La diada d’enguany ha tornat a ésser multitudinària. I, com els anys anteriors, ha estat seguida també molt de prop pels mitjans espanyols, que en les edicions digitals han obert amb la manifestació durant les dues hores de la Via Lliure i, en alguns casos, l’han seguida en directe. En les edicions en paper també és el tema central de les portades, tret d’un cas, el de l’ABC, que ignora completament la multitudinària manifestació. Vegeu les portades. La portada d’EL País: La portada d’El Mundo: La portada de La Razón: La portada de l’ABC: En les edicions digitals, El País, per exemple, ha ofert un minut a minut de l’acte, i n’ha destacat que ‘centenars de milers de catalans han clamat per la independència’ a Barcelona. Sota una gran fotografia amb la Meridiana plena de gom a gom, el diari madrileny ha afegit la reacció del govern espanyol, que ‘acusa Mas de fer de la Diada un acte electoral’. A la portada d’El Mundo, al costat d’un seguiment en directe, la resposta de la vice-presidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría era la notícia més destacada mentre es feia la Via Lliure. El portal de RTVE també destacava la multitudinària assistència a la manifestació: ‘Centenars de milers de persones demanen la independència en el primer dia de campanya electoral.‘ L’Abc, per la seva banda, ha preferit obrir la notícia de la manifestació destacant-ne l’absència del president Artur Mas: ‘Els independentistes es manifesten a Barcelona sense la presència de Mas.’ I La Razón, que oferia avui una desconcertant portada en paper, en l’edició en línia just després de la Via Lliure titulava el tema principal amb un telegràfic ‘Milers de persones a la marxa independentista’. Público també ha seguit al minut l’espectacular mobilització a la Meridiana, que ‘l’independentisme ha convertit en l’avinguda de la República Catalana’. I un altre digital, eldiario.es, creu que ‘la diada més independentista omple els carrers de Barcelona’.

L’èxit de la Via Lliure, a la premsa espanyola

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha traslladat al president de govern espanyol, Pedro Sánchez, la necessitat que el G-20 ‘prenga mesures de caràcter immediat’ arran de la ‘crisi mundial’ de coronavirus i que la Unió Europea hi ha de tenir un ‘paper fonamental’ amb una ‘iniciativa de les característiques i de la potència d’allò que va significar el Pla Marshall per la Segona Guerra Mundial‘. Ho ha indicat en una conferència de premsa telemàtica després de la reunió amb el president espanyol i la resta de presidents de les comunitats autònomes. Puig ha comunicat a Sánchez que té tot el suport de la societat valenciana. ‘Segur que serem un exemple de responsabilitat’, ha remarcat. Segons que ha explicat, ha traslladat a ell i als presidents de la resta de comunitats la necessitat d’una ‘cobertura de suport psicològic i psiquiàtric’ i ha mostrat ‘preocupació per les possibles implicacions de caràcter psicològic’ del confinament en una societat ‘mediterrània’ que ‘viu al carrer’. Així i tot, ha fet una crida a la ‘disciplina social’ i la ‘ètica de la responsabilitat’. Tanmateix, responent a preguntes enviades pels mitjans, ha explicat que no es preveu ‘en absolut’ de traslladar recursos i personal sanitari a comunitats més afectades, sinó que s’aniran ‘augmentat progressivament’ els recursos per al País Valencià. Ha assenyalat que de moment n’hi ha prou, però que es tracta d’una ‘situació canviant’ i que en ‘necessitaran més’, de manera que ja ‘es treballa’ en l’ús d’instal·lacions per a garantir la cobertura a tots els pacients. En la mateixa línia, ha indicat que ha demanat a Sánchez, juntament amb els altres presidents autonòmics, que ‘garanteixi un subministrament permanent’ per atendre les necessitats materials dels professionals de la salut, per ‘protegir-los’ de virus. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut Coronavirus 2019: Què ha passat avui? El report diari de VilaWeb Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars Coronavirus: per què rentar-se les mans amb aigua i sabó és tan eficaç?

Ximo Puig demana a la UE una estratègia conjunta de la potència del pla Marshall

BRUSSEL·LES, 28 (EUROPA PRESS) La Comissió Europea ha aprovat aquest dijous mobilitzar 1.415 milions del paquet de 3.000 milions d’ajuda promesa a Turquia per donar suport a als refugiats sirians que acull i les comunitats d’acollida locals. La Unió Europea ha mobilitzat en total 2.155 milions d’euros des del març dels 3.000 milions d’euros promesos per a aquest any i 2017, tot i que només 105 milions de l’ajuda han estat desemborsats fins ara i s’han contractat projectes per valor de 229 milions. La nova ajuda anunciada cobrirà ajuda directa als ministeris d’Educació i Salut turcs per cobrir els costos de l’accés a l’educació i serveis de salut dels refugiats sirians, ajuda per a projectes d’infraestructura educativa i en el sector de la salut en les comunitats que es canalitzarà a través d’institucions financeres internacionals i ajudes financeres per als refugiats i les seves comunitats d’acollida. La Comissió Europea ja va replicar aquesta setmana el president turc, Recep Tayyip Erdogan, que ‘està complint’ amb els seus compromisos d’ajuda financera per donar suport als refugiats que acull Turquia a canvi que Ankara frenés l’onada de refugiats a Europa després que el mandatari turc critiqués que el bloc a penes hagi aportat ‘sumes simbòliques’ respecte dels 3.000 milions promesos.

Brussel·les aprova de gastar 1.400 milions de l’ajuda promesa per als refugiats sirians a Turquia

Compromís ha proposat que les competències de la Rodalia passin a la Generalitat amb un pla de finançament per a gestionar el servei de manera eficaç, atès que alguns trajectes ‘triguen més que fa vint anys’. La candidata a la Generalitat de Compromís, Mónica Oltra, ha denunciat la manca d’inversions en el servei de la Rodalia de Renfe, ‘el que més ha patit les últimes dècades’, i ha defensat que es garanteixi el dret a la mobilitat i un títol de transport únic per al ferrocarril, l’autobús urbà i interurbà i el metro. En un acte davant l’Estació del Nord de València, al qual han assistit els batlles de Catarroja, Puçol, Sueca i la Font de la Figuera, Oltra ha dit que el Consell havia demostrat que sabia ‘gestionar bé’ l’educació, la sanitat, la dependència, els serveis socials, l’ocupació i la lluita contra el canvi climàtic. ‘Reivindiquem el transport públic, que és el que més utilitza la gent, sobretot en la comunicació entre municipis, per anar a treballar, a estudiar o per a oci’, ha reclamat Oltra. El candidat de Compromís al congrés espanyol Joan Baldoví ha denunciat que València era a la cua en puntualitat, un problema com més va més greu, i que les inversions fetes s’havien destinat, majoritàriament, al tren d’alta velocitat. Segons les dades que ha donat, el 71% de les inversions van a l’alta velocitat, que la utilitza el 4% de la població, i només el 29% es destina a la Rodalia, un servei que utilitza el 96%. Baldoví ha reclamat un pla d’inversió ‘clar’ en el pressupost de l’estat espanyol i ‘menys visites i anuncis’ de ministres de Foment espanyols, com José Blanco, Íñigo de la Serna, Ana Pastor o José Luis Ábalos. Ha dit que les línies 2 i 6 havien estat ‘especialment castigades’ i, com a usuari del servei de la Rodalia, havia vist gent plorant perquè feia tard a un examen per culpa dels retards del tren. ‘És una qüestió de recursos, de personal i, sobretot, de voluntat política.’ Per la seva banda, el batlle de València, Joan Ribó, ha recordat que Compromís havia presentat una moció en un ple municipal al març en què demanava al pròxim Govern que mantingués el projecte de pressupost que preveu una partida de 174 milions per a la Rodalia de València i prioritzés la inversió en la millora d’aquestes línies. També demanava una reducció de preus de tots els títols de transport, que els bons de deu viatges tinguessin una vigència anual en lloc de mensual i que s’oferissin altres modalitats de bitllets per als treballadors i estudiants. Així mateix, s’instava a una bona coordinació entre Renfe i Adif, necessària per al compliment dels horaris i per a informar de les eventuals incidències.

Compromís demana les competències de la Rodalia per a la Generalitat

El president Artur Mas ha participat en el 21a edició de la Nit de l’Empresari i ha agraït a la Cecot que durant aquests anys ‘convulsos’ de la política catalana ha estat al costat de la majoria del país donant suport al dret a decidir i anunciant el compromís d’acceptar el resultat electoral del 27-S. Això ho ha fet Cecot, com altres patronals, ‘però no ho han fet totes’, i aquest posicionament ‘ens dóna molta força’ com a país. Cecot s’ha mullat quan ‘ha tocat mullar-se i gràcies això no només estem viu sinó que tenim la possibilitat de jugar la partida i guanyar-la’. La intervenció del president ha estat llargament aplaudida pels empresaris reunits en l’Auditori de Barcelona. Mas ha recollit l’eslògan de la Nit de l’Empresari VUCA (Volatilitat- Incertesa, Complexitat i Ambigüitat) per bromejar davant els prop de mil empresaris de l’Auditori per dir-los que de tots aquests conceptes al procés del sobiranisme en té amb escreix, cosa que ha arrencat el somriure del públic. També ha destacat que tot i les incerteses que ha generat la crisi i el càstig que ha suposat per una gran part de població com d’empreses, en aquest període de temps també s’han consolidat les ‘certeses’ com és el cas de la certesa de la població de disposar d’una bona sanitat, d’un bon ensenyament i d’uns bons serveis socials. L’actual president en funcions ha finalitzat la seva intervenció citant una frase de John Fitzgerald Kennedy quan defensava els drets civils i lluitava contra la segregació de la població negra dient que la gran revolució de la humanitat del passat, del present i del futur és la revolució d’aquells que volen ser lliures.

Mas agraeix a la CECOT el suport al dret de decidir i l’acceptació del resultat del 27-S

Macià Alavedra, un. dels dirigents històrics de Convergència Democràtica i un dels més estrets col·laboradors de Jordi Pujol en les seves dues dècades de govern s’ha mort aquest dissabte als 84 anys d’edat. Alavedra va ocupar diversos departaments en els governs de Pujol i un dels ponents. que va redactar l’avantprojecte d’estatut de de Catalunya el 1978. També va ser una de les persones que va redactar el famós Pacte del Majèstic entre el govern català de Jordi Pujol i el govern espanyol de José Maria Aznar. Va deixar la polític el 1997 i el 2009 va ser detingut acusat de corrupció en el cas Pretòria. Durant el judici Alavedra va reconèixer haver cobrat comissions il·legals del quatre per cent. en dues operacions urbanístiques. L’any passat va ser condemnat a pagar una multa de 3,2 milions, gràcies a un pacte amb la fiscalia anticorrupció.

S’ha mort Macià Alavedra, un dels més estrets col·laboradors de Jordi Pujol

El Govern belga ha proposat aquest dimecres indemnitzar les empreses del país afectades pel cas dels ous contaminats per l’insecticida fipronil, amb l’objectiu de cobrir les despeses operacionals causades per l’escàndol i la destrucció de productes contaminats, segons informen mitjans locals. L’Executiu belga ha proposat un total de deu mesures per donar suport a les companyies que han resultat afectades per aquest escàndol, en el nucli del qual es troba Bèlgica, el primer país que ha notificat a les autoritats europees l’existència de l’insecticida en ous. En concret, l’Agència Federal per a la Seguretat de la Cadena Alimentària de Bèlgica (AFSCA) serà l’encarregada de concedir les indemnitzacions, tot i que encara s’han de determinar qüestions com les condicions, les categories de beneficiaris o les quantitats màximes a rebre, segons assenyala la cadena francòfona RTBF. Suport de l’Estat a les empreses Les compensacions inclouran dos tipus d’ajudes. D’una banda, indemnitzacions per als costos operacionals ocasionats per la crisi, principalment relacionats amb el transport, la neteja, el tractament, la destrucció i la descontaminació d’animals i productes. D’altra banda, es destinaran a cobrir el dèficit generat per la destrucció de productes contaminats. A més, dins de les mesures plantejades pel Govern belga està la de permetre a les empreses acollir-se a un pla de pagament de cotitzacions socials, l’exempció total o parcial de despeses i interessos de demora de les cotitzacions socials si els trimestres anteriors s’han pagat a temps i facilitats de pagament en matèria de retenció d’impostos i de pagament de l’IVA. Així mateix, es permetrà a les granges avícoles i a la indústria alimentària sol·licitar l’atur temporal ‘per causa de força major’, s’engegarà un mecanisme de reparació col·lectiva per a empreses i es facilitaran els crèdits bancaris a empreses afectades. El Govern belga ha anunciat a més que es constituirà com a part civil en els tribunals contra les empreses responsables de l’escàndol amb l’objectiu d’obtenir compensacions pel perjudici econòmic ocasionat, les despeses provocades i un altre tipus de danys.

Bèlgica indemnitzarà les empreses afectades per l’escàndol dels ous contaminats

Hi ha hagut un consens majoritari, finalment. JxCat i ERC han desfet el nus de discrepàncies sobre el pressupost del parlament que havia provocat un enfrontament obert entre els dos socis de govern. La mesa ampliada ha aprovat una modificació del projecte amb el suport de JxCat, ERC, Cs i el PSC, amb les abstencions de la CUP i el PP, i el vot en contra dels comuns. L’enfrontament entre JxCat i ERC per la destinació d’algunes partides del pressupost va acabar amb una situació insòlita a la cambra a finals de gener, tenint en compte que és habitual que els comptes tirin endavant amb un consens majoritari: el ple va tombar el pressupost el mateix dia que la cambra havia retirat l’escó a Quim Torra. Cap partit hi va votar a favor després que els comptes prosperessin inicialment a la mesa ampliada amb els vots de JxCat, Cs i el PP, el vot en contra dels comuns i l’abstenció de la resta; i de dies d’acusacions creuades i de divergències entre els dos socis. La tramitació del pressupost de la Generalitat, però, ha forçat els grups a intentar posar-se d’acord, perquè és habitual que es debatin en paral·lel i, si el ple no avala abans els comptes del parlament, els de la Generalitat no es poden aprovar definitivament. Finalment, els comptes inclouen un increment de 50.000 euros de la partida genèrica per a esdeveniments, que algunes fonts parlamentàries donen per fet que es destinaran a la cimera de la Francofonia, per la qual ERC demanava més recursos. Malgrat haver avalat el global del projecte, Cs no està d’acord amb el fet que es destinin a la cimera parlamentària prevista a la tardor, que la mesa també ha aprovat que s’organitzi. L’increment del sou dels diputats serà de l’1,1% i del 2% per al personal laboral, i els comptes arribaran als 62,9 milions d’euros. CatECP ha explicat que hi han votat en contra perquè defensaven una congelació salarial dels parlamentaris. Malgrat les dificultats incials per a acostar posicions, JxCat i ERC havien arribat a coincidir en la necessitat de retirar l’augment salarial previst per als diputats (d’un 1,75%), però JxCat pretenia destinar els recursos a millorar l’eficiència energètica de l’edifici del parlament i ERC reclamava més diners per a la cimera de la Francofonia i la celebració dels quaranta anys de la cambra, que JxCat considerava que ja estava ben finançada. Les divergències es van aguditzar en un context en què Torra no havia anunciat que posaria data a les eleccions després de la presentació del pressupost i quan estava en joc la seva permanència com a diputat. Davant de la incapacitat dels socis de govern i de la resta de grups per posar-se d’acord, els comptes van embarrancar al ple. Hi van votar en contra CatECP, la CUP i el PP, mentre que Cs, ERC i el PSC es van abstenir i, JxCat, en protesta per la pèrdua de l’escó de Torra, no va votar. El ple també va tombar els comptes del Síndic de Greuges.

JxCat i ERC llimen les diferències pel pressupost del parlament

Ferran Mascarell ja és diputat de JxCat al Parlament de Catalunya. El vicepresident de la Diputació de Barcelona i regidor a l’Ajuntament de la capital del principat ha recollit l’acta que l’acredita com a parlamentari. Substitueix així el president Carles Puigdemont, que ha hagut de renunciar a l’escó per incompatibilitat amb el d’eurodiputat. JxCat torna a tenir ara trenta-tres diputats que poden votar, sense comptar l’escó del president Quim Torra. L’exdelegat del Govern a Madrid estrenarà el seu escó al ple que comença aquest dimecres. Mascarell va ser conseller de Cultura amb els governs de Maragall i Mas, i els darrers mesos ha destacat com un dels impulsors de la Crida.

Mascarell substitueix Puigdemont com a diputat de JxCat al Parlament

El conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig, es troba en aquests moments a l’Alguer, la ciutat de parla catalana de Sardenya, on ha anat a mantenir reunions culturals i polítiques i a participar en actes culturals. És la segona visita del conseller en un territori de parla catalana, després d’haver visitat Perpinyà al gener, en una visita que, com ara, no havia estat tampoc anunciada prèviament. Malgrat que no hi ha cap euroordre activada contra ell, amb aquesta visita Puig obre una nova escletxa, perquè cap dels exiliats no havia estat a Itàlia. Recentment la consellera Clara Ponsatí també havia anat a Grècia. En el cas del conseller Puig hi ha, a més, una voluntat evident de ser present en tants territoris de parla catalana com li sigui possible. El conseller Puig a davant la porta de l’ajuntament de l’Alguer. VilaWeb ha pogut parlar amb el conseller Puig mentre ja era a l’Alguer. —Per què heu decidit d’anar a l’Alguer? —He vingut a tenir algunes reunions de caràcter cultural i polític. Però sobretot tenia ganes de tornar a trepitjar terres de parla catalana. Ser a l’Alguer em motiva més sentimentalment. Anar a Itàlia, un estat on el govern a l’exili encara no havia entrat, és un pas més. Que el primer lloc d’Itàlia on entrem sigui l’Alguer és tan important com que el primer lloc de l’estat francès on vam entrar fos Perpinyà, on vaig anar al gener. Potser és sentimental o simbòlic, però per a mi és important. A França hi haurà anades, però la primera va ser a Perpinyà, i a Itàlia també hi haurà més viatges, però el primer haurà estat a l’Alguer. —Quina sensació heu tingut en arribar? —Una sensació fantàstica en veure el cel blau i un sol brillant. Tot això acompanyat de la cuina i el vi… Veritablement és casa. És Sardenya, però la part catalana. Poder parlar en català, francament, fa molta il·lusió. No sóc un expert en l’Alguer, però sóc a casa. Com quan baixàvem direcció a Perpinyà, que va sortir el sol després de dormir tota la nit. Et comences a apropar a casa. Som a l’abril i molta gent que em trobo a Bèlgica encara em parla de Perpinyà. És un fet simbòlic i hi ha gent que ho critica i diu que som romàntics o idealistes, però a mi Perpinyà encara em porta molt bon record, i més quan la gent m’ho recorda. Aquests passos que hem fet a l’exterior els hem fet en països de llengües i cultures diferents, però a mi personalment sempre m’ha agradat cuidar molt allò que diuen Països Catalans, territoris de parla catalana o com es vulgui dir. Per mi allà on es parla català hi ha temes a compartir. Dels quatre estats on es parla el català, he estat a Catalunya Nord i a l’Alguer. Em falta Andorra i els territoris que encara controla l’estat espanyol. —Què fareu durant aquest cap de setmana? —Aniré a veure una obra de teatre costumista que fan en alguerès i tindrem una reunió amb totes les entitats culturals de l’Alguer. Hi ha l’Obra Cultural de l’Alguer, relacionada amb Òmnium, una delegació de Plataforma per la Llengua, una delegació d’Òmnium, una del IEC… També participaré en un festival d’un poble pròxim que es diu Bauladu. És un festival de literatura, de la paraula, que es titula ‘Al voltant de la llar de foc’. I em trobaré amb el batlle d’aquest municipi. M’he reunit, a més, amb el responsable de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer, Gustau Navarro, en connexió amb Luca Bellizzi, que és el delegat del govern de la Generalitat a Itàlia. També vinc a explicar la situació de Catalunya i el que estem vivint, aquesta manca de llibertat i de dret a la llibertat d’expressió i el fet que els nostres companys siguin a la presó. La gent vol saber com va el judici i què passa a Catalunya un any i mig després. La intenció és explicar Catalunya al món, en definitiva. Com fan els casals catalans de Brussel·les, de Colònia, de Luxemburg, d’Amsterdam… I no només a Europa, també a altres continents. Aquestes entitats culturals amb què tants anys portàvem treballant, si abans ja eren importants, en aquest moment ho són el doble. Els vinc a dir que són les nostres ambaixades de la cultura, la pau i la cohesió social. El que fan ens ajuda a demostrar que estem dempeus i seguim treballant i fent les coses amb pau i serenor, sense insultar i sense cops de porra. Aquesta diàspora catalana a l’exterior ha tingut una rellevància més que important per a nosaltres en aquest últim any. Hem d’agrair-los el que fan i veure si podem fer més encara tots plegats. El conseller Puig amb el president de l’Obra Cultural, Pino Tilloca. —Entre anar a Perpinyà i anar a l’Alguer què heu trobat de diferent? —Marxar de Perpinyà en cotxe eren moltes hores, mentre que marxar de l’Alguer en avió són dues horetes. Seguim voltant per Europa com a ciutadans lliures sense cap problema. Si la justícia espanyola aixequés una ordre de cerca i captura internacional per tercera vegada i els sortís malament a Itàlia, seria un revés important. No deixaria de ser una ampliació dels països europeus en què han fracassat. No és que vingui a provocar-ho, però vinc conscient que la nostra tasca d’intervenció internacional implica també assumir riscos. He vingut amb les mesures de protecció necessàries, però alhora disposat a assumir més riscos. —Després d’aquest temps a l’exili, com és el fet de ser lliure d’anar a tot arreu menys a Catalunya? —Ara ho focalitzo molt en la campanya electoral. Accepto anar a les llistes pel senat sabent que si guanyo i no puc acabar sent senador serà per culpa dels poders judicials, que m’impediran anar a recollir l’acta amb total normalitat. Per tant, que això es visibilitzi una vegada més. El 21-D ja vaig haver de renunciar-hi per tal que no es manipulessin les votacions al parlament. Després no han parat de perseguir els resultats electorals. Mai en la història de la democràcia europea la justícia ha arribat a interferir tant en la suma dels vots dels càrrecs electes. En el moment que ets un càrrec electe –que vol dir que t’han escollit els ciutadans– passes a tenir un estatus de respecte i protecció. A tot arreu menys a Espanya, on el poder jurídic continua interferint. Per què accepten els nostres companys de la presó ser caps de llista? O per què jo o el Jami Matamala acceptem de presentar-nos al senat? Per a refregar-los, dins de les seves pròpies institucions, la vergonya democràtica que executen en contra dels represaliats, sigui els que només estan amb querelles, sigui els que estan a la presó o els que som a l’exili. Hem d’aprofitar totes les plataformes democràtiques per tal de fer manifesta aquesta situació. Ja hem vist aquests dies com no permeten que els caps de llista puguin sortir a fer actes o fer cap acte dins la presó. Es visibilitza dia a dia. Si guanyés l’acta de senador, podria tornar si el tribunal de justícia corresponent retirés l’ordre de cerca i captura sobre la meva persona. Això no ho denunciem només a les eleccions, sinó arreu d’Europa on se’ns permet donar a conèixer la nostra situació. —És possible que el govern espanyol pressioni l’italià per aquesta visita? —És públic i notori el favor que ens fan les ambaixades espanyoles cada vegada que executen una ordre del senyor Borrell. Hi ha gent que ens comença a preguntar si el tenim en nòmina! Jo els dic que no… Als països normals, quan veuen l’actitud amb què la diplomàcia espanyola es belluga, se n’adonen que qui té un problema és Espanya. Fan anar la diplomàcia, les ambaixades i els cònsuls de manera barroera i poc elegant. Segurament deu ser el primer que s’estudia el primer dia de classe per a ser diplomàtic espanyol: com malmetre les relacions cordials entre països. No fa gaire van interferir a Mèxic perquè no es pogués fer una videoconferència del president Puigdemont. Arriben a uns nivells que al final són ells els qui queden retratats. La diplomàcia exterior espanyola queda tocada amb unes actituds incomprensibles. El conseller Puig amb Gustau Navarro, a la delegació de la Generalitat a l’Alguer. —Amb aquest, ja són un bon grapat de viatges, com hi reacciona la gent? —Sortosament, cada vegada ens coneix més. Hi ha hagut declaracions a Portugal, declaracions de quaranta-un senadors de totes les regions de França, el manifest signat pel Consell Regional d’Occitània, declaracions a Itàlia, a Còrsega, a la regió flamenca de Bèlgica… Cada vegada els suports són més evidents, tant de polítics, com de premis Nobel o juristes. El suport és cada vegada més evident excepte en els països propers a Espanya, els veïns, que és amb qui més ens hem d’entendre. Les males formes de fer de la diplomàcia espanyola donen molta més credibilitat a la nostra paraula. Sobretot quan explico que la presidenta del parlament, Carme Forcadell, escollida democràticament, permet un debat al parlament i per això fa un any i mig que és a la presó… Això és una prova irrefutable davant de qualsevol país, assemblea d’ONGs, parlament polític o reunió privada, més enllà del que cadascú opini o la tendència que tingui, més esquerranosa, dretosa, lliberal, anàrquica o de centre. Aquest sol fet, sumat a la visió de la diplomàcia espanyola, ens dóna més credibilitat. Els diners que deu costar i totes les hores que dediquen a aquella societat que van crear per millorar la marca Espanya! Totes les seves ambaixades fent una operació anti-Catalunya contra nosaltres, que som quatre persones. Això vol dir vuit mans, quatre ordinadors, quatre telèfons i una webcam. No som més! No tenim una agència de publicitat, ni d’advocats ni diplomàcies. Nosaltres no gastem diners públics en difamar la marca Espanya. Mai no hem parlat malament d’Espanya. Són ells que es fan malbé el seu nom.

Lluís Puig apareix de sorpresa a l’Alguer i afegeix Itàlia a la llista de països on els exiliats es mouen lliurement

El president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, ha aconseguit la nova presidència del país després de guanyar a la primera tanda de les presidencials d’avui amb el 52,7% dels vots amb el 95,9% escrutat. La nova constitució, aprovada l’any passat, reformula el sistema i atorga poders amplis al president, gairebé absoluts. El seu rival principal, Muharrem Ince, ha obtingut el 30,7% dels vots. Les eleccions legislatives també han estat guanyades pel partit d’Erdogan, l’Aliança Popular, que ha obtingut el 42,5% dels sufragis; cal sumar-hi, a més els vots del seu aliat, el Partit del Moviment Nacionalista (MHP), amb l’11,2%. Tot i la barrera electoral del 10%, els kurds (HDP) han entrat al parlament en les eleccions legislatives amb el 11,2% dels vots. El principal partit de l’oposició, els socialdemòcrates del Partit Republicà del Poble (CHP) han obtingut el 22,7% dels vots, i el seu aliat, el Bon Partit, just el 10,1%. Erdogan governa Turquia des del 2003, i amb aquesta victòria tindrà una ‘superpresidència’, perquè ajuntarà el càrrec de primer ministre i el de president. El control del parlament amb majoria absoluta farà que no pugui ser destituït, perquè per fer-ho calen dos terços de la cambra. Erdogan podrà nomenar alts càrrecs i ministres sense control parlamentari, legislar a cop de decret i elaborar el pressupost. Pel que fa al poder judicial, podrà elegir gran part del Consell Suprem de Jutges. El president té la voluntat de mantenir-se al càrrec, pel cap baix, fins el 2023, centenari del naixement de l’estat turc, tot i que amb la reforma constitucional s’hi podria mantenir fins l’any 2028. Més informació: Turquia vota entre acabar el regnat d’Erdogan i donar-li el poder absolut | Anàlisi de l’Aravot

Els kurds aconsegueixen entrar al parlament turc, però no impedeixen la majoria d’Erdogan

El Simposi Internacional Paisatge, Agricultura i Dona, que es va celebrar a la Cartoixa d’Escaladei els dies 9 i 10 de maig, impulsat per la candidatura del Priorat a patrimoni mundial de la UNESCO, va donar per a moltes reflexions. Una primera, sobre el model de petita escala, que cal reivindicar i defensar com a model de construcció d’un paisatge ple de valors socials, culturals, ecològics… (ja en vam parlar en un article anterior: ‘Els valors del paisatge agrari de petita escala’). El simposi també pretenia ‘crear lligams entre paisatges, iniciatives i projectes d’arreu del món que treballen pel reconeixement d’aquests models agrícoles, la seva viabilitat, i la salvaguarda de l’insubstituïble capital biocultural que representen.’ I com que un dels grans temes del simposi era el paper de les dones en el món agrari, la major part de ponències les van protagonitzar dones i es van exposar projectes que es desenvolupen a zones agrícoles tan diferents com el Marroc, Hondures, Burkina Faso, Cuba… Invisibilitzades i silenciades Tot i que el món agrari s’associa a un món d’homes sobretot, a dia d’avui ja és molt estès i acceptat que el paper de la dona és central en el món agrari, però que està invisibilitzat i silenciat. El simposi, a través de les experiències exposades de la cooperativa de l’oli d’Argan al Marroc, la Vía Campesina d’Hondures, les dones de Bi-Songo de Burkina Faso, i d’altres, va anar aprofundint i enriquint les aportacions de la dona al món agrari: del seu apoderament des de l’activitat agrària, la seva tasca en la transmissió de coneixements, tècnics i tradicionals; la gestió i independència econòmica que li suposa; la salut familiar i l’aposta per l’educació que se’n deriva; el respecte mediambiental des del qual treballa… Isabelle Anatole-Gabriel, responsable de la Unitat d’Europa i Amèrica del Nord del Centre del Patrimoni Mundial UNESCO, va exposar els nous valors que de mica en mica van influint en la valoració dels paisatges culturals i agrícoles: per una banda la sostenibilitat, de l’altra la igualtat de gènere. Perquè els estudis fets mostren que les dones del món agrari es troben entre les persones més pobres del món: el 66% són pobres i gairebé el 20% se situen en la pobresa extrema. També es demostra que la dona inverteix els guanys en salut i educació per a la família. La major part dels ponents del simposi ‘Paisatge, Agricultura i Dona’ eren dones. © Júlia Viejobueno. I des de Cuba, Nídia Cabrera Huerta, administradora del Paisaje Cultural ‘Valle de Viñales’, va recordar que en aquest territori feien un treball de considerar la igualtat de gènere en les cooperatives, perquè es manté la masculinització de l’home en els càrrecs, encara que les dones siguin tècniques i els homes operaris, per tant, que elles tinguin més formació. I va recordar que les dones en l’àmbit rural encara tenen una doble responsabilitat, la familiar i la laboral. Al Valle de Viñales s’ha establert un sistema de protecció de la dona rural per possibilitar que pugui heretar les terres, el seu desenvolupament local i donar valor a la transformació cultural que fa la dona en el si d’un món patriarcal. Entre els problemes amb què es troben les dones en aquest territori, Nídia Cabrera va destacar el procés d’envelliment de la dona rural i la dificultat de relleu, perquè bona part de les dones que estudien deixen el camp. D’esquerra a dreta: Mina El Mghari, de la Universitat de Rabat, i Amal El Hantati, presidenta de la cooperativa de dones de l’oli d’argan. © Júlia Viejobueno. La cooperativa de l’oli d’Argan al Marroc Mina El Mghari, de la Universitat de Rabat, néta d’una dona que elaborava oli d’Argan i estudiosa d’aquest cultiu, va parlar de l’argan com un arbre mític, que només creix a la banda atlàntica sud-oest del Marroc. L’argan era un arbre símbol de vida pels ancestres d’aquestes terres, perquè permetia la subsistència de les famílies i comunitats: els aportava ombra, farratge per als animals i oli per a menjar i il·luminar-se. Però d’uns anys cap aquí, el territori ha patit una desforestació descontrolada, per a fer carbó i material de construcció. És a través de les dones que s’han transmès les tècniques i pràctiques per a l’elaboració d’oli d’argan i són les dones les principals protectores avui de l’arbre i la transmissió de coneixements per elaborar-ne l’oli. Amal El Hantati, presidenta de la cooperativa de dones de l’oli d’argan, va explicar que vint-i-cinc dones van crear la cooperativa l’any 2005 (en un poble a disset quilòmetres d’Essaouira, la ciutat més coneguda d’aquest territori). No els va ser fàcil, perquè els homes s’oposaven que la dona treballés fora de casa, però elles van perseverar, fomentant valors socials, culturals i ecològics, i a partir de la bona governança i el repartiment per igual dels beneficis. Avui són setanta dones les que conformen la cooperativa, donen feina a dones que no en tenen, també a dones amb estudis, que porten la part administrativa. La cooperativa permet la pervivència de l’arbre i de l’oli d’argan, la transmissió d’unes tècniques antigues i d’un treball encara majorment artesà. I permet una millora socioeconòmica de les cooperativistes, que assoleixen un nou rol social i el seu apoderament. I també evita que les dones abandonin el món rural. No hi ha èxode rural en aquesta zona, van explicar les ponents. Vía Campesia d’Honduras Wendy Cruz forma part de l’associació Vía Campesia a Hondures i treballa per la sobirania alimentària i la reivindicació dels drets de les dones. Vía Campesina (Via Pagesa a Catalunya) és un moviment internacional que coordina organitzacions camperoles, petits i mitjans productors, dones rurals, comunitats indígenes… Wendy Cruz va reivindicar el paper de les dones com a garants de l’alimentació de les famílies i el cultiu de la terra, a més de realitzar també les tasques domèstiques. Però el treball d’aquestes dones rurals es troba invisibilitzat, tot i que: les dones a Hondures representen el 70% de la mà d’obra al camp; representen el 90% del subministrament d’aliments a la llar; entre el 70% i 80% de dones són les responsables de la producció familiar i venda; el 80% de les dones participen en el magatzematge i transport dels productes agraris; i el 90% fan labors de preparació de la terra, entre més. I malgrat aquestes dades, no se les té en compte. Wendy Cruz, de Vía Campesina d’Hondures. Segons l’activista, Hondures viu avui una situació de pobresa rural (en alguns casos pobresa extrema) i pateix una crisi alimentària. Les raons, la concentració de la terra en poques mans, el bloqueig de recursos productius, l’absència de la pagesia en els àmbits de representació institucional i les estructures socials… En el 80% de l’àrea rural, les dones no tenen accés a la terra. I davant les lluites per la demanda de terres, l’estat avui té criminalitzades i processades 1700 dones. Són dones que demanen terres per a la subsistència més bàsica. Estudis fets per Vía Campesina a Hondures també mostren que les polítiques agràries no apareixen en els plans del govern, però tampoc en cap dels candidats ni diputats. Senzillament, no tenen en compte ni volen dissenyar polítiques agràries. Però la realitat és que la qualitat de vida de les famílies depèn en bona part de la seva alimentació. I quan la dona no té accés a la terra i als recursos de producció s’incrementa la pobresa alimentària, l’absentisme escolar, les malalties, minva l’autoestima… I davant d’aquest model agrari dominant i injust, Wendy Cruz i Vía Campesina treballen per la sobirania alimentària, l’agricultura sostenible i pels moviments agrícoles feministes. Les cooperatives Bi-Songo de Burkina Faso Havia de participar en el simposi Roamba Ouédraogo Maimounata, secretària general de l’associació Bi-Songo, i Marie Guigma, secretària de mobilització femenina, de Burkina Faso. Però la lentitud de la burocràcia del país no els va permetre obtenir els papers a temps per arribar al Priorat. Tanmateix, un representant de l’organització va llegir un escrit del seu projecte i es va projectar un vídeo. Bi-Songo és el nom d’unes cooperatives de dones que tenen per objectiu la conservació i preservació de terres, la transmissió d’uns coneixements bioculturals, el respecte mediambiental, l’escolarització dels infants, la sanitat, la formació dels joves en el treball agrícola… Cultiven la mantega de Karité i altres productes. Hi ha 1500 dones vinculades al projecte. Els seus productes tenen el segell Bio i treballen sota els valors de l’agroecologia. Treballen 37 he de bosc, hectàrees que actualment es troben amenaçades per pràctiques agressives i no sostenibles (despossessió de terres, monocultiu, tractaments químics intensius…). Tot plegat, doncs, apunta que apoderar les dones rurals podria permetre millorar la qualitat de vida de les famílies i de tota la comunitat, i així també el reconeixement social de les dones i l’assoliment d’uns drets bàsics que ara, en molts països, pel fet de ser dones no tenen garantits.

La dona en el món agrari: de camí cap a l’apoderament

‘Necessitem ajuda desesperadament.’ Isabel Martínez és la directora de la residència Marvi Park, al carrer de Mallorca de Barcelona. Té seixanta residents i es troben desbordats, sense prou personal que els atengui i sense mesures de protecció per als que queden. Els falten guants, màscares, ulleres i gel i l’administració no els en proporciona. ‘La Generalitat ens ha deixat abandonats‘, rebla Martínez. Les residències es troben en un context d’indefensió particular perquè han d’encarar la crisi del coronavirus però amb l’afegit que són fora del sistema sanitari públic. La manca de material és una denúncia que fan de fa dies i en alguns punts ha esdevingut insostenible: ‘No tenim material. Els denominats equips de protecció individual arriben amb comptagotes, si és que arriben. Cal més coordinació de les administracions i més eficiència per a dotar de material les més de 1.000 residències, públiques i privades que hi ha a Catalunya’, denuncia Cinta Pascual, presidenta de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA). Arran de la crida que van fer per les xarxes i el ressò que se’n van fer alguns mitjans, ahir Marvi Park va rebre material de la Generalitat. Exactament una caixa, que asseguren que els és totalment insuficient. Però la falta de material no és pas l’única mancança. Dels trenta-cinc professionals que treballen en aquesta residència, només n’hi ha set en actiu. ‘Molts treballadors han agafat la baixa per precaució. I com que no hi ha tests, no poden saber si tenen el virus i no es reincorporen’, explica Martínez. Sense material, la residència s’aboca a una situació de col·lapse. En un context normal podria contractar personal extern, però com que no tenen material de protecció, ningú no vol anar a treballar-hi. Un peix que es mossega la cua. A hores d’ara no se sap qui és infectat i qui no a la residència d’avis. Per això el personal que encara té cura dels interns demana que es faci el test a tothom. La Generalitat ha encarregat tests ràpids que es preveu que arribaran divendres. Segons que ha anunciat avui la consellera de Salut, Alba Vergés, primer es faran servir en els professionals sanitaris dels hospitals i a les residències no hi arribaran fins a una segona fase, que no ha especificat quan serà. El cas de Marvi Park resumeix molt bé la situació en què es troben algunes de les residències del país. Avui mateix el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies ha intervingut la residència de gent gran Ballús de Valls per la ‘situació crítica’ en què estava després de confirmar-s’hi deu infeccions per coronavirus i amb el 70% del personal de baixa.

Les residències, sense material i abocades al col·lapse: ‘necessitem ajuda’

Com un acte de defensa de la guàrdia urbana. Així és com l’alcaldessa de Vic, Anna Erra, ha justificat el motiu pel qual ha decidit presentar al·legacions a la fiscalia en cap de Barcelona perquè quedi sense efectes la instrucció 1/2017 del 13 de setembre del 2017 en què s’insta, entre altres mesures, a requisar urnes, sobres electorals, manuals d’instruccions per als membres de les meses electorals, impresos electorals o elements informàtics per part del cos policial. ‘La guàrdia urbana no ha de ser protagonista d’aquest conflicte que provoca l’Estat, vull sortir en la seva defensa i treure’ls aquest pes de sobre, ja que no tenen competències judicials i, per tant, no tenen aquesta responsabilitat’. Erra considera que la fiscalia està actuant amb ‘unes decisions polítiques i no pas jurídiques’ i creu que la guàrdia urbana de Vic té altres prioritats.

Vic vol evitar que la Guàrdia Urbana confisqui material del referèndum perquè creu que està fora de les seves competències

S’intensificaran les mesures de seguretat a Barcelona i als indrets del país amb grans aglomeracions, com ara els aeroports i les destinacions turístiques. Ho han explicat el conseller Forn, la batllessa Ada Colau i el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, després de la reunió extraordinària de la Junta Local de Seguretat. A la reunió també han acordat d’instal·lar més obstacles mòbils en llocs amb gran concentració de gent i estudiar mesures permanents en alguns punts per evitar nous atemptats com l’atropellament en massa de dijous. En alguns carrers, s’hi podria privar el trànsit de vehicles. El conseller Forn ha aclarit l’augment de presència policíaca als carrers de Barcelona: s’augmentaran d’un 10% les dotacions de seguretat ciutadana i d’un 20% les dotacions d’ordre públic. A la reunió també hi ha assistit el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, i el cap de la guàrdia urbana de Barcelona, Evelio Vázquez. Així mateix, hi havia representants de la Guàrdia Civil, la policia espanyola, els bombers de Barcelona i el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). També es treballarà per millorar la qualitat i la definició de les càmeres de videovigilància, per crear un grup específic d’anàlisi de riscs, per impulsar una nova sala conjunta de prevenció i gestió d’emergències, situada a l’antic Palau d’Esports, i per reforçar la formació en detecció de radicalismes i gestió d’emergències.

S’intensificarà la presència policíaca als carrers arran dels atemptats

Joan Mena, diputat d’En Comú Podem al congrés espanyol, ha fet una defensa encesa del model d’escola catalana. Mena ha criticat durament Ciutadans per la proposta que ha fet sobre el suposat adoctrinament de l’escola pública catalana i els ha acusat d’haver mentit i de voler dividir la societat catalana. A més, ha reivindicat el model d’èxit i la igualtat d’oportunitats de l’escola pública de Catalunya, que ha dit que era ‘un tresor social’. I els ha etzibat, sense pèls a la llengua: ‘Avancen per la dreta el govern del PP.’ 📹 No et pots perdre el nostre diputat @joanmena desmuntant totes les mentides de @CiudadanosCs i @PPopular sobre l’educació a Catalunya 👊 pic.twitter.com/x1ISuGim3C — En Comú Podem (@EnComu_Podem) 17 d’octubre de 2017 Ciutadans havia presentat una moció sobre l’adoctrinament ideològic als centres educatius d’Espanya. Tanmateix, l’objectiu era centrar-se únicament en Catalunya i sumar-se als atacs contra l’escola catalana que han fet aquests últims dies alguns dirigents del PP, com ara el ministre Alfonso Dastis i el cap del PP a Catalunya, Xavier García Albiol. Al ministre Dastis, Joan Mena li ha exigit que demanés perdó o bé que dimitís. Finalment, també ha criticat l’empresonament dels presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

El discurs vibrant de Joan Mena que desmunta les mentides del PP i de Ciutadans sobre l’escola catalana

L’editora de Raig Verd, Laura Huerga, és una treballadora infatigable. Es pren el món de l’edició com un compromís cultural ple d’activisme. La seva col·lecció d’assaig en català, Ciclogènesi, és potser la que millor la defineix. Va apostar per Svetlana Aleksiévitx abans de ser premi Nobel; desvetlla consciències amb l’escriptor africà Ngũgĩ wa Thiong’o; i defensa també obres col·lectives que reflexionen sobre la cultura i la nostra societat contemporània: Polititzacions del malestar, El carrer és nostre, Cultura en tensió. I encara prepara uns quants llibres d’assaig més. Diu Laura Huerga que aquests llibres són pertinents, amb consciència cultural. L’entrevista vol aprofundir en la col·lecció d’assaig. Tanmateix, també deriva cap a la dificultat de publicar assaig en català i, en general, sobre la dificultat de tirar endavant una editorial independent. És lúcida i diu les coses pel seu nom. —Les dades que dóna el Gremi d’editors diuen que entre el 2012 i el 2016 els títols d’assaig editats gairebé es van doblar. —La primera cosa que jo faria és diferenciar la no ficció de l’assaig. Perquè aquesta dada deu incloure tots els llibres que s’han publicat referits a la independència i el procés. —Segurament, perquè ens hem fixat en l’àmbit de les ciències socials i humanitats (queden fora els llibres publicats en l’àmbit universitari). —Insisteixo que en aquest apartat s’inclouen els llibres vinculats al procés. —Destaroten les xifres? —És clar. Caldria saber el nombre de títols d’assaig que es tradueixen, perquè és un dels indicadors. En assaig, no tradueixes llibres que no siguin d’interès universal. I també és interessant demanar-nos quants llibres que s’editen aquí són d’interès perquè es tradueixin a l’exterior. Ja dic jo que ben pocs que tractin el procés d’independència. I això no vol dir que en el nostre context no siguin necessaris, ho són, perquè hem d’entendre el nostre context, la nostra història, el nostre moment. Però sense voler desprestigiar ni criticar ni menystenir, sí que distorsionen les dades de l’assaig. —No distorsionar les dades què seria? —No tenir en compte aquests llibres, que responen a un moment concret. D’aquí a deu anys segurament ho podrem veure. En general, tenim un públic lector catalanoparlant acostumat a llegir assaig en castellà. I per modificar aquesta situació ens calen molts continguts en català que siguin competitius amb el castellà. —Nous lectors de no ficció que provenen de l’interès pel procés ajudaran a fer créixer els lectors d’assaig en català? —No ho crec. Penso que no són el mateix públic. No és el públic que llegeix Marina Garcés, per exemple. Seria de gran valor per a l’assaig en llengua catalana que Marina Garcés publiqués en català i fos traduïda al castellà. I no que hagi de publicar en castellà directament. Essent una intel·lectual que pensa i treballa en llengua catalana, com pot ser que la seva obra majoritàriament es produeix en llengua castellana? —El dèficit de l’assaig en català continua marcant el gènere? —El lector d’assaig està acostumat a llegir en castellà per una qüestió d’oferta. Si vas a la secció d’assaig de qualsevol llibreria, l’oferta en castellà és aclaparadora. I jo he llegit assaig en castellà gairebé sempre. Per això, com a editora, l’única manera que se m’acut de contribuir a canviar-ho (una contribució molt petita, ja ho sé) és publicant assaig en català. I dirigir-me a aquests lectors catalanoparlants que són lectors de novel·la en català però són lectors d’assaig en castellà. Tenim un milió i poc de lectors en llengua catalana, una xifra ridícula tenint en compte el munt d’editorials i de producció editorial que hi ha. Per això som on som. Per ampliar aquest milió de lectors, una de les coses que podem fer és ampliar l’oferta en català per gèneres. Aquesta és una manera d’ampliar els lectors en català. —L’opció que heu fet a Raig Verd per l’assaig també l’han fet altres editorials independents, com ara Angle, l‘Altra, l’Avenç, Saldonar… —La meva opció només té sentit en un context en què altres editorials facin igual que jo. De la mateixa manera que vam sorgir en un moment en què apareixien moltes altres editorials independents que publiquen en català i defensen un tipus d’edició amb una manera de fer. Això fa que l’oferta sigui millor i també guanyem lectors. Dintre d’aquesta diversitat, la meva opció per l’assaig només té sentit si no sóc l’única que ho fa. Alhora, la col·lecció d’assaig que jo proposo és un projecte molt pensat, molt concret i molt ben definit. I, sortosament, no coincideix amb les altres opcions per l’assaig que es fan en català. D’aquesta manera ampliem l’oferta. El meu llibre sol no es veurà a les llibreries, però si va acompanyat d’altres en català, que també defensen una manera de fer, té més sentit i segurament es vendrà més. —Més enllà del procés, doncs, sí que podem dir que en l’edició d’assaig en català alguna cosa es mou. —Sí, però tot just comença. La meva aposta potser és més visible, perquè de cop i volta he començat una col·lecció d’assaig, perquè la tenia molt clara, també perquè em feia molta por començar-la, i potser es veu més. Però la resta van provant i si se’n surten, continuaran optant pel gènere. Pensa que és un gènere molt interessant, que té lectors molt fidels i amplien el públic lector en català. —El lector d’assaig és fidel? —Quan dic fidel vull dir que és un lector que fa saber que es fa assaig en llengua catalana i que pot ser molt bo, de pensament crític i transformador. Tot i que els llibres més venuts de no ficció no són els nostres. —Què voleu dir amb ‘no són els nostres’? —Els més venuts són llibres que parlen del procés o són llibres de cuina. —Dèieu que us va costar llançar la col·lecció d’assaig, que us feia por. Expliqueu-nos com la vau imaginar i definir, quines pors teníeu i si avui les heu superades. —Tots els títols que he publicat fins ara comparteixen una idea: expressen com la gent del carrer viu la seva història. Thiong’o, Aleksiévitx, Polititzacions del malestar, El carrer és nostre, Cultura en tensió, tots tenen en comú això: com nosaltres vivim la història, el nostre present o el nostre passat, la nostra cultura, més enllà del relat de les institucions, de l’administració. Perquè és el relat oficial. Més enllà, fins i tot, dels llibres d’història. I per mi, això és important. Pensa que la primera autora que vam publicar, al marge que li donessin el Nobel, va ser l’Aleksiévitx. El relat que oferíem era allò que no explicaven els llibres d’història i que t’ho explicava una periodista que se n’anava a preguntar, persona a persona, què en pensava del moment històric que va viure o com viu ara aquell episodi i el seu present. Essent aquell el punt de partida, el llistó era molt alt. —Té molt de mèrit començar publicant Aleksiévitx, sabent que vau comprar els drets de publicació abans que li donessin el Nobel. —Vaig comprar els drets el 2013 i li van donar el 2015. Però, és clar, són cinc-centes pàgines que s’havien de traduir. Va ser molta feina. —I vau haver de demanar un crèdit per a publicar-la. —Vam demanar el crèdit un cop va guanyar el Nobel, perquè n’havíem d’imprimir tres mil exemplars. —Sense el Nobel, quants exemplars teníeu previst d’imprimir? —Uns vuit-cents o mil. Quan vaig comprar els drets de l’Aleksiévitx, explicava als meus amics: ‘Publicaré una russa que parla del pas del comunisme al capitalisme, un llibre que fa un mosaic excepcional d’aquest moment històric a partir dels ulls de la gent.’ I molts amics em deien: ‘En català? Te’l menjaràs.’ I sabeu què? Que probablement me l’hauria menjat, aquest llibre, si no hagués guanyat el Nobel. Després vaig comprar els altres quatre i han anat més o menys bé, però no flipem. Parlem d’assaig en llengua catalana. El primer llibre va vendre molt i parlem de tres mil exemplars. De fet, és ridícul parlar de vendre molt amb tres mil exemplars. —Aquest és el sostre, avui? —En assaig i pensament crític? Espero que no. Potser es va difondre molt la idea que els llibres de l’Aleksiévitx són durs i molta gent no vol llegir aquesta cruesa. Tot i que Temps de segona mà no és dels més durs. Però és que els altres han venut entre mil i mil cinc-cents exemplars. I parlem d’una premi Nobel! —D’una autora premi Nobel que va passar per Barcelona i va aparèixer a tots els mitjans molt ben explicada. —Sí. També és veritat que no sé fins a quin punt la publicació d’Aleksiévitx en castellà va influir en tot això. Laura Huerga. —Entenc que per publicar assaig en català, encara hi ha d’haver activisme darrere. —Només per publicar assaig? Per treballar en cultura! Poca gent que treballa en cultura pot dir que es guanyi bé la vida. —Però s’ha de poder sobreviure. —És clar, i anem mirant de trobar la fórmula. Quan et demanen: ‘Quins són els teus reptes de futur?’ I tu dius: ‘Consolidar l’editorial.’ De fet, és un eufemisme per a dir que encara sóc en la precarietat total. I sé que entre les editorials independents com la meva aquesta situació és habitual. I això em sap greu. A mi em sabria greu que, per exemple, una editorial com Males Herbes hagués de tancar. —Precisament, entrevistant en Ramon Mas, un dels editors de Males Herbes, deia que per anar bé, les editorials independents haurien de tenir cada any un llibre d’èxit, com ha aconseguit l’editorial Periscopi. —Sí, a mi em sabria greu perdre alguna editorial independent amb la qual anem de la mà, perquè les unes sense les altres no valem igual. El lector s’engresca quan veu que hi ha molts llibres atractius i interessants que pot llegir. És això que fa públic lector. —Falta musculatura econòmica, doncs. —Falta musculatura econòmica. Tothom ha fet la inversió per a la seva editorial. Ara, si tinc més marge, funcionarà millor la meva editorial o cal augmentar lectors? Perquè són coses diferents. Musculatura econòmica, per a mi, significa finançament. És un terme confús. Diguem-ho bé: necessitem més lectors que inverteixin en literatura catalana. I si no tenim prou lectors que comprin llibres en català, deixarem de fer llibres en català. És una regla de tres, clara i directa. Per això hem de dir clarament als lectors: vols llibres en català? Compra llibres en català. L’administració vol llibres en català? Ha de donar suport als llibres en català. Les biblioteques volen llibres en català? Han de donar suport als llibres en català. Ja està. Hem de parlar clar. —Creieu que la gent és conscient de la dificultat que és vendre llibres? —Certament, els llibres que fem són molt cars. La gent no s’imagina que fer un llibre de l’Aleksiévitx potser em costa 15.000 euros. Són molts diners. I com els recuperes? Costa molt. Per altra banda, quan el lector va a comprar ha de saber diferenciar què li ofereixen. La percepció que tenim sobre el preu dels llibres, si són cars o barats, l’hauríem d’aprendre a valorar. A mi m’han arribat a dir que un llibre de l’Aleksiévitx de 22 euros és un llibre car. És conya? 450 pàgines traduïdes del rus al català. Si l’estic subvencionant! La part del suport que puc rebre per aquest llibre el repercuteixo en el lector perquè el pugui comprar. Perquè prefereixo vendre’n més que vendre’ls cars. Això també ho ha de saber, el lector. —Tornem a la col·lecció d’assaig. Teníeu clar des del principi que volíeu combinar traduccions amb producció pròpia? —Sí, passa que la producció pròpia era un misteri. —Perquè teniu en la col·lecció Ciclogènesi dues menes de propostes: la d’autors traduïts, dels quals publiqueu bona part de l‘obra, i que de moment són Aleksiévitx i Thiong’o i, per altra banda, llibres de reflexió contemporània i col·lectiva sobre temes vinculats amb la nostra cultura i societat: Cultura en tensió, El carrer és nostre i Polititzacions del malestar. Són molt diferents els uns dels altres, tot i la idea comuna que els engloba. —Doncs no sabria dir la quantitat d’idees comunes, d’idees que comparteixen tots aquests llibres i des de perspectives tan diferents. Mireu: Cultura en tensió són sis articles que parlen de la tensió entre l’administració i les persones i la diferència entre com veuen i viuen la cultura, des de la música, l’arquitectura, la filosofia, les ciències socials, les ciències polítiques i l’escriptura. El carrer és nostre, de fet, parla gairebé del mateix, des de les arts escèniques de carrer, de quaranta anys cap aquí. I tots dos llibres parlen de com perdem els espais públics, per exemple. La pèrdua de la democratització de l’art també és la pèrdua de l’espai públic. —Per tant, són llibres que tenen vasos comunicants. —Sí, tot i que no són buscats. Tanmateix, suposo que quan busco els continguts acabo trobant gent que pensa així. —Aquests llibres us arriben o els encarregueu? —M’arriben. En el moment que la gent veu què publico em busca, perquè vol sortir a la col·lecció d’assaig de Raig Verd. Però mireu, ara treballem un llibre nou a partir de l’experiència de l’Aula Oberta que hem fet al CCCB sobre les humanitats, les humanitats transformadores: més enllà de les institucions, més enllà de la feina, com aquests treballadors de la cultura fan la feina al marge de la feina oficial. És un altre projecte també connectat amb els altres. Aquest neix més d’una idea meva. —I la dificultat de construir un llibre col·lectiu? —Aquests llibres no són un recull d’articles i prou. Són projectes pensats perquè tots els col·laboradors, des de les diferents perspectives i disciplines, tinguin un objectiu comú. I amb aquest objectiu comú aconseguir comunicar una cosa, no vint. Això és molt difícil de fer. És la dificultat de fer una obra coral. Però a mi em sembla revolucionari fer una obra coral, en un moment en què prima tant l’individualisme. Per exemple, amb aquests llibres la premsa no sap qui entrevistar per parlar-ne. És una dificultat afegida. —Algun altre llibre en preparació? —La traductora Blanca Busquets i jo escrivim un llibre sobre censura a Espanya. Posant en context aquests cinquanta anys de democràcia, la reforma del codi penal i la creació de la llei mordassa del 2015, que es van fer alhora, i com ha anat canviat el panorama. Com afecta aquesta nova legislació a la gent. Perquè ens pensem que ens afecta d’una manera i ens afecta d’una altra. Això condueix la gent a l’autocensura en qualsevol mena de reivindicació. —En el context actual, és un tema importantíssim. —És el tema! En el llibre expliquem la llei d’una manera propera, sintètica i divulgativa. I a partir d’aquí, comencem a analitzar-la. Parlem, per exemple, de l’anomenada ‘discrecionalitat policial’: el policia decideix com et multa, de manera que la sanció t’elimina la presumpció d’innocència i tu has de demostrar que no ets culpable. És molt fort. Hi ha més casos d’enaltiment del terrorisme després de la dissolució d’ETA que no durant tot el període que la banda va estar activa. Té a veure amb la llei i la impunitat policial. —Més novetats d’assaig en l’àmbit de la traducció? —Ara enllesteixo un llibre coral fet dels testimonis de moltes dones de tot el món que es diu Per què les dones salvaran el planeta. És ecofeminisme. Realment penso que publicar llibres d’obra col·lectiva és revolucionari. Posar junt el pensament de molta gent per explicar una idea em sembla brutal. I sí que és anar a contracorrent, que té el mur de la premsa, segurament, però té un interès diferent. —Sou una activista. —O potser una inconscient. Coneixent el mercat, coneixent els lectors potencials que tenim, sabent què hi ha i com es reparteix; saber-ho i insistir-hi és una mica d’inconscient, perquè si no, no ho faria. —Esteu satisfeta? —Molt satisfeta de la feina feta. Molt. Sis anys de vida editorial no és res, és ben poc. Però aquest any farem el llibre número cent, entre català i castellà. —Ja teniu clar quin serà el títol número cent? —Encara dubto. Tinc les memòries de la presó d’en Thiong’o (va passar un any a la presó per fer una obra de teatre en la seva llengua). Potser serà aquest o un altre. —De ficció. —De ficció, sí, perquè és com vam començar, amb la ficció. Vam fer el primer llibre i ens va caure el premi Llibreter. Això no es pot pagar amb diners. Estic molt satisfeta de la feina feta i de la gent que hem conegut.

Laura Huerga: ‘Si els lectors volen llibres en català, han de comprar llibres en català’

Un incendi afecta des d’aquest migdia un edifici en obres del carrer del Carme de Girona. Els Bombers han rebut l’avís a les 14.23 hores i hi han enviat sis dotacions. Les flames s’haurien originat en una escomesa elèctrica de la façana de l’edifici i han afectat part de la planta superior de l’immoble. Segons han informat els Bombers, el foc ha anat acompanyat de petites explosions tot i que no ha provocat ferits. La policia municipal ha tallat la circulació al carrer entre la plaça Catalunya i el pont de l’Areny. Com podeu veure en els següents vídeos, les flames han aixecat una intensa columna de fum:

Un incendi afecta un edifici en obres del carrer del Carme de Girona

L’Ajuntament de Barcelona demana per als seixanta immigrants rescatats pel Proactiva Open Arms a les costes de Líbia els mateixos drets que les 630 persones que van arribar fa dues setmanes al port de València a bord de l’Aquarius. Els immigrants arribaran molt probablement al port de Barcelona dimecres. El tinent batlle de Drets de Ciutadania, Jaume Asens, ha concretat que es demana un permís extraordinari humanitari de quaranta-cinc dies. També ha dit que molt la Generalitat, el govern espanyol i l’Ajuntament de Barcelona es reuniran ben aviat per concretar l’acolliment d’aquestes persones. ‘Estem preparats per a fer front a aquesta emergència i rebre aquestes 60 persones –ha dit–. No cal posar-hi cap recurs alternatiu.’ Primer de tot, el consistori preveu d’atendre sanitàriament els immigrants, després d’una travessia llarga i dura, començada molt abans del rescat de l’Open Arms. Els faran una entrevista social per saber quin perfil té cadascun i quines necessitats i quins recursos els calen. Els menors seran adreçats a la Direcció d’Atenció a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat (DGAIA) i els qui arribin a Barcelona per demanar asil rebran assessorament jurídic gratuït per a fer-los entrar en el programa estatal que preveu allotjament. Els immigrats seran identificats i els demanaran si tenen familiars o coneguts en un altre punt d’Europa. Alguns, segurament, voldran continuar la ruta cap a uns altres països. Fonts del govern han apuntat a l’ACN que els immigrats podrien anar a municipis com ara Tarragona i Esplugues de Llobregat, on hi ha equipaments amb places disponibles. Jaume Asens s’hi ha referit: ‘Estarem encantats d’escoltar les propostes de la Generalitat. Fa temps que els diem que no ens en podem fer càrrec com fins ara’, ha dit fent referència a l’acolliment que ha gestionat el consistori als refugiats que han arribat de la Mediterrània. Més bona sintonia amb l’estat espanyol, tot i que amb reserves Asens també s’ha felicitat del ‘canvi de tarannà’ que havia adquirit el govern espanyol (del PSOE) en la qüestió dels refugiats. ‘Hi hagut un canvi important de sintonia’, ha dit. I ha dit que, probablement, es reuniria amb la nova delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, per parlar-ne. Tanmateix, Jaume Asens demana a Pedro Sánchez que posi fil a l’agulla i insti les institucions europees i els dirigents polítics dels estats membres a superar l”atròfia moral que sovint es gira d’esquena als milers de morts que setmana rere setmana va acumulant el Mediterrani i les fronteres europees’. I ha afegit: ‘Darrere aquestes morts hi ha responsables polítics, amb una política de braços plegats davant aquesta crisi humanitària.’ Asens ha lamentat, a més, que es criminalitzin entitats, com Proativa Open Arms, que es dediquen a salvar vides. Un llarg viatge El Proactiva Open Arms ja s’adreça cap al port de Barcelona després d’haver rebut l’autorització del centre espanyol de coordinació de salvament marítim. Els seixanta immigrants rescatats per l’embarcació, a unes quaranta milles de les costes de Líbia, estan bé i no tenen patologies greus, segons l’ONG. En el moment del rescat hi havia una dona inconscient que va haver de ser reanimada i molts estaven aterrits per tot allò que havien viscut durant el viatge. Els rescatats són de 14 nacionalitats diferents. Hi ha 8 persones de Palestina, 8 de Sudan del Sud, 3 de Mali, 5 de Síria, un de Burkina Faso, un de Costa d’Ivori, 4 d’Eritrea, 8 d’Egipte, 3 de la República Centreafricana, 2 del Camerun, 2 d’Etiòpia, 6 de Líbia, 8 de Bangladeix i un de Guinea Conakry. Són 55 homes i 5 dones. 4 són menors, 2 dels quals no van acompanyats. El vaixell és al pas entre Sicília i Tunísia i té previst d’arribar a Barcelona dimecres cap a les 11.00. L’ONG ha explicat que van amb el ‘combustible just’ i que l’embarcació va acompanyada pel vaixell Astral, on hi ha quatre europarlamentaris en missió d’observació per tal de veure in situ la situació. Fonts de la Creu Roja han explicat a l’ACN que els seixanta immigrants s’incorporaran al dispositiu engegat fa dues setmanes conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona per atendre 465 persones provinents de les costes d’Andalusia que han travessat l’estret de Gibraltar en barca. Tal com s’ha fet amb aquestes persones, els rescatats per l’Open Arms seran derivats a les instal·lacions del Centre d’Acolliment Nocturn d’Emergències (CANE) i en el Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUES). Tan bon punt arribin, els faran una revisió mèdica. Si s’han de fer cap tractament mèdic o tenen cap patologia greu, seran conduïts a l’hospital. Els menors no acompanyats seran derivats a centres gestionats per la DGAIA. La Creu Roja ha explicat que en aquesta primera atenció ‘es tracta de retornar-los la dignitat, donant-los roba, medicaments o higiene personal’.

Barcelona vol que els rescatats de l’Open Arms tinguin els mateixos drets que els de l’Aquarius

Un poble en marxa. Aquest matí, milers de persones s’han posat a caminar cap a Barcelona, on arribaran demà passat, el divendres de vaga general. Les cinc Marxes per la Llibertat organitzades per l’ANC han estat un èxit de convocatòria: a Tàrrega, Tarragona, Berga, Vic i Girona les expectatives s’han superat. A Vic, on hem cobert la caminada, els organitzadors calculaven l’assistència de 1.500 persones, però al final ells mateixos en comptaven més de 6.000. La gentada ha ocupat pacíficament i sense incidents la carretera de baixada de la C-17, amb la previsió d’arribar a la Garriga a les set del vespre, a Sant Quirze del Vallès demà a la mateixa hora i a Barcelona divendres a la una del migdia. En total, més de seixanta quilòmetres a peu per autovia durant tres dies, amb talls de trànsit que, com avui, han durat hores. Però les autoritats també han previst desviaments de trànsit que han evitat grans aglomeracions. Dinar a Centelles, aquest matí a la C-17. La gentada i una desena de tractors que l’acompanyava de Vic estant baixaven enmig d’un ambient reivindicatiu, i els cotxes i camions que circulaven sense dificultats en sentit contrari feien sonar el clàxon en solidaritat amb ells; damunt els ponts que travessen l’autovia, hi havia molta gent aplaudint, i en algun cas s’hi afegien. La marxa caminava sense entrebancs ni enfrontament amb la policia, i la presència d’alguns cotxes de Mossos i policia local era vista amb normalitat i acceptada. En aquesta zona del país l’independentisme és tan i tan majoritari que del guàrdia local al Mosso, passant pel camioner, el viuen d’una manera natural. És la Catalunya amb un percentatge de vot independentista que voreja el 70% i el 80%. A més a més, el dia, assolellat, feia encara més reeixida la caminada en favor dels presos polítics i exiliats, que obrien Betona Comín i Blanca Bragulat, germana de Toni Comin i esposa de Jordi Turull. ‘Els ànims són més forts que mai. La patacada ja la vam tenir la vegada que van entrar a la presó. Ja vèiem que això seria llarg’, deia Bragulat (vídeo). ‘Ballarem la que hàgim de ballar. Però estic més forta que mai. I la gent jove és el millor de tot’. afegia. I tenia raó, una gran part dels assistents eren joves, els joves que tanta gent trobava a faltar, i que des de dilluns són protagonistes del carrer. Aquest matí n’hem entrevistats uns quants, anant cap a Barcelona, al mig de la C-17. Norwelis. Norwelis. 23 anys. Logopeda: ‘Que retirin aquesta sentència tan injusta’ «Crec que la sentència ha estat desproporcionada. L’únic que van fer és donar-nos veu. No havien d’haver anat a la presó. Al contrari. Són polítics que ens representen. I sóc aquí per a donar-los suport. Els joves hem anat sortint a mesura que hem anat veient les injustícies. Que retirin aquesta sentència tan injusta. I que escoltin el poble català, que té molt a dir. Toni Anguera. Toni Anguera. Fotògraf jubilat: ‘El canvi després de la sentència ha estat el jovent’ «El canvi després de la sentència ha estat el jovent. Ja fa molts anys que hi sóc. En tinc 73, i a 16 anys ja cridava ‘Països Catalans’ anant al Canigó a buscar la flama. I aquests dies pensava: ‘On és el jovent?’ Fins ara. Quin canvi tan radical, tan bèstia! Ara hi és, i el jovent s’ha abocat al carrer. La gent n’està emprenyada. Ha arribat un moment que la gent ha dit prou. I surt al carrer. Abans la gent tenia l’ai al cor, però ara no. Fins i tot els empresaris s’hi uneixen. Passarà una petita cosa que ho canviarà tot.» Gerard Piquer. Gerard Piquer. 17 anys. Estudiant de batxillerat tecnològic: ‘He vingut a dir que estem tots indignats amb el judici’ He vingut a dir que estem tots indignats amb el judici. Ha estat aquesta revolució que hi ha hagut ara amb el judici que ens ha fet dir: ‘Tu, s’ha de reivindicar i sortir als carrers.’ La independència servirà a tots els catalans per a sentir-nos lliures de l’estat espanyol. I sentir-nos una nació. Jordi Casanovas. Jordi Casanovas. 14 anys. Estudiant de 3r d’ESO: ‘Surto a protestar’ «Trobo molt injust tot això que han de suportar els presos polítics i els Jordis. Surto a protestar. Els amics, la majoria estan d’acord que no és just. Des que va sortir la sentència se n’hi van afegir molts més. Amics meus de la classe van al·lucinar amb tants anys de presó.» Anna La Salle. Anna la Salle. Estudiant de batxillerat artístic. 16 anys. ‘La sentència em va fer molt mal’ «La sentència em va fer molt mal. Tenia molta impotència. No sabia com reaccionar. He vingut a defensar el meu país. A fer país. Jo he sortit sempre, ja de ben petita. El primer Onze de Setembre de la meva vida ja hi era. Sempre hem defensat la pau i ara cremem coses. Jo no ho veig clar, això de cremar.» Sergi Guillén. Sergi Guillén. 16 anys. Estudiant d’un cicle formatiu d’informàtica: ‘Això que passa no és just’ «Crec que s’ha de manifestar allò que es creu. Això que passa ara no és just. Els presos polítics, no és lògic que siguin a la presó. Ja fa temps que la cosa no va bé. Espero que serveixi. La violència d’aquests dies no em sembla bé. No pot ser que la gent que expressa allò que sent rebi. No és normal rebre pel fet d’expressar el que se sent.» Ricard Castany. Ricard Castany. 40 anys. Informàtic: ‘Ens hem de fer veure’ «He vingut perquè és un moment important i bastant injust. I ens hem de fer veure. No solc anar gaire a manifestacions. Jo no m’esperava una sentència tan forta. Del meu punt de vista, és injust. Tot això servirà per a fer-nos veure, i que se sàpiga que no estem d’acord amb la sentència.» Maria Formatger. Maria Formatger. 79 anys: ‘Que treguin aquesta gent de la presó’ «He vingut per estar amb tots, per ajudar aquesta gent que són tancats a la presó. La sentència s’esperava, sí. I ara ha sortit. Ens en sortirem. Barallar-se no cal. Encara t’atabales massa. Ha de ser enraonant. Llàstima que no ens escoltin. Sembla que tinguin les orelles tapades. Però a la llarga ha d’haver-hi un raonament i posar-nos d’acord. Criticant no fem res. Comparat amb el franquisme, això és molt greu i dur. Això és com una dictadura. Entren a casa teva i fan allò que volen. Hem d’aconseguir que no siguin tan injustos. I que treguin aquesta gent de la presó. Si no s’enraona, no es fa res.» Capçalera de la marxa. A l’esquerra, Blanca Bragulat i Betona Comín

Un poble en marxa

Mantenir un projecte gastronòmic a dalt de tot de la llista dels millors restaurants del món, com ho fan els germans Roca, és una comesa difícil, reservada a ben pocs. Fa anys que el Celler de Can Roca és a dalt de tot i dos anys (2013 i 2015) ha estat considerat el millor restaurant del món. Això no s’improvitza. Cal una gran dosi d’inspiració, tècnica, cultura, interdisciplinarietat, risc, resistència… i tantes altres coses. El relat que el cuiner Joan Roca ha construït aquest divendres a la fira Barcelona Degusta serveix per entendre una mica el perquè aquest restaurant està on està. Diu Joan Roca que la voluntat d’ell i els seus germans és que la gent que vagi a menjar al seu restaurant passi una bona estona i els quedi un bon record. I per construir aquest moment, el restaurant és un espai confortable i ben equipat, tant a la sala com a la cuina. Joan Roca també recalca la necessitat de treballar en diàleg constant i transversal, tant entre els tres germans com amb l’equip que és interdisciplinari. No només hi ha cuiners, cambrers i sommeliers, sinó que l’equip compta amb un botànic, un enginyer agrònom que també és enòleg, i col·laboradors externs que són escriptors, dissenyadors, etc. Els aperitius del Celler van canviant o es reinterpreten, però el fet important és que tenen un fil narratiu comú, que és en l’arrel dels elements d’inspiració amb els que treballen els germans Roca. El viatge gastronòmic del celler comença amb una olivera, que és un bonsai i es col·loca sobre la taula, com una declaració d’intencions, perquè són de Girona, catalans i en un terme més ampli, de cultura mediterrània. Després, arriba la inspiració del món sencer, a través dels viatges que han fet amb tanta intensitat els darrers anys i que els han portat a versionar alguns dels plats descoberts en territoris tan allunyats com Mèxic, Perú, Argentina, Turquia, el Marroc o el continent asiàtic. Per tant, del localisme passen al cosmopolitisme. Després tornen a casa, un lloc comú, que és la memòria del temps d’infantesa. La dels germans Roca ve marcada pel bar que tenen els seus pares i per les olors i sabors lligades a aquells anys: calamars a la romana o ronyons al xerès. Fent aquest viatge, s’entra en l’univers del Celler de Can Roca i es consumeix la primera part de l’àpat. Desplegable de paper reproduint el bar dels pare, on es col·loquen els aperitius inspirats en la memòria. Joan Roca ha recordat un dels aperitius més antics del restaurant: les olives farcides d’anxova. Forma part del símbol mediterrani. El repte, diu el cuiner, era fer aquestes olives diferents, plenes de matisos. I tot seguit explica la primera recepta: Caramel d’oliva verda farcida d’anxova (versió antiga) Partim d’una solució de sucre i glucosa, que es posa al forn a 155° i es barreja amb pols oliva verda, deshidratada. S’estira la pasta fent unes planxes fines. I després un parell d’aquestes planxes s’estiren encara més fins a aconseguir una capa molt fina. S’escalfa una mica per donar-li elasticitat, es fa un farcellet i a dins s’hi posa un bon tros d’anxova. Així neix el caramel d’oliva verda. Actualment aquestes olives farcides d’anxova s’han tornat a reinterpretar i el menú que els comensals del restaurant troben converteix l’oliva caramel·litzada en un gelat d’oliva verda. Gelat d’oliva verda (versió actual) Es fa un puré d’olives i s’hi afegeix una mica de glicerina per aconseguir una crema gelada estable. Es posa en una mànega i s’omplen motllos en forma d’oliva. Es congelen. S’hi claven uns ganxos per poder agafar-les i es passen per mantega de cacau per capturar el gelat. I aquesta és l’oliva que avui se serveix al menú del Celler de Can Roca. L’oliva és una declaració d’intencions, diu Joan Roca, que al llarg del sopar, l’oli d’oliva serà el fil conductor de molts dels plats que els comensals menjaran. En l’àmbit que parteix de la memòria com a element d’inspiració, Joan Roca explica que parteixen d’un homenatge a l’escriptor Marcel Proust, que deia frases com la que segueix: «L’olor i el sabor perduren molt més, i recorden, i esperen, sobre les ruïnes de tot. I suporten sense doblegar-se en la seva impalpable goteta, l’edifici enorme del record.» (Marcel Proust). Les mans de Joan Roca. En aquest apartat de records, Joan Roca explica tres aperitius que es proposen: el xai amb pa amb tomàquet, que era un menjar que l’àvia Angeleta els donava que estaven malalts; un gran bombó de xocolata, en record d’una tia de la família que treballava a la fàbrica Nestlé i que quan en Jordi, el germà petit, anava a visitar-la, sempre es cruspia els bombons que trobava i no en tenia mai prou; i el Bombó de Campari, que neix del joc de barrejar begudes, que agradava tant a ell com al Josep. I també n’hi ha d’altres d’aperitius nascuts de la memòria d’infantesa, com els ronyons al xerès i els calamars a la romana. Ronyons al xerès del Celler de Can Roca Se salten els ronyons, que acostumen a ser de colomí, amb all i julivert, oli i xerès. També s’hi afegeix una mica d’aigua, perquè el que es busca és que aquests ronyons facin un brou. S’agafa el suc del ronyó i es posa en motlles en forma de panet i es congelen. Després es liofilitzen els panets (se’ls treu tota l’aigua) a fi de potenciar el sabor a ronyons. Calamars a la romana del Celler de Can Roca Els calamars s’ultracongelen amb nitrogen i es trituren, a fi que no quedin com una pasta. Es posen en motllos i es congelen. Es treuen del motllo i se’ls dóna un cop de flama directa per potenciar-ne el sabor. Es prepara una pasta de fregir els calamars (aquesta és la recepta de la seva mare, sense tocar-la) i es fregeixen gotes d’aquesta pasta, que es col·locaran a sobre el calamar i s’hi afegeix una mica de llimona. Joan Roca ha continuat explicant aperitius durant més d’una hora: els inspirats pels viatges, versionant el ‘cebiche’ peruà, o el huitlacoche (un fong que s’instal·la al blat de moro i que és molt apreciat a Mèxic), un escabetx amb gust de mar, una mena de pizza a base de farina de cigró de l’Argentina, un plat imaginat a partir del popular kokoreç tastat a Turquia, que són tripes de xai embolicades… I tots els plats amb una presentació dissenyada expressament: ja sigui un desplegable de paper que reconstrueix el bar dels pares Roca, un fanalet que representa el món o un coral de metall pensat per col·locar-hi els aperitius de mar.

Els aperitius del Celler de Can Roca: l’olivera, el món i la memòria

La periodista i escriptora Pilar Rahola ha escrit un nou llibre. S.O.S. cristians (Columna, 2018) relata la persecució de comunitats cristianes al món, una realitat que és silenciada. El relat que ha traçat després d’anys de recerca és esgarrifós en molts moments i preocupant. Parlem amb ella per saber quina és aquesta persecució, quina és la raó del silenci, quins són els països més agressius… I hem aprofitat l’avinentesa per parlar de tot això que passa aquests dies a Catalunya. Rahola està preocupada. Molt. Demana de repensar l’actitud de l’independentisme. Especialment, de la direcció independentista. Avisa que l’estat guanya per 10 a 0. Però apunta una fórmula per a plantar-se. —Per què aquest llibre i per què ara? —Va néixer com a idea fa uns cinc anys o sis. Arran de la recerca que faig des de fa uns vint anys sobre el fenomen de l’islamisme radical, m’anava trobant amb un fenomen col·lateral que semblava molt gros i tràgic i que ningú no hi treia el vel ni en parlava. I era el fenomen de la persecució de les comunitats cristianes pel seu cristianisme. Per mi va ser una gran sorpresa quan ho vaig descobrir. Vaig trobar-me amb una tragèdia que anava més enllà d’Estat Islàmic i de la guerra. Era un problema molt anterior i d’un setge i una violència brutals, amb l’objectiu de foragitar-los d’alguns països o, directament, matar-los. Tenia la impressió que era d’una dimensió molt gran i vaig anar recollint informació, vaig fer recerca i –aquests últims dos anys de manera intensiva– parlant amb fonts. —I què heu trobat? —M’he trobat tres coses. Totes molt sorprenents per a mi. Primera: aquest tema és important tan sols al món anglosaxó. Se n’han fet uns quants llibres, de molt nivell, i ha estat denunciat. En canvi, al món catòlic de la conca mediterrània i a l’Amèrica del Sud, tot aquest fenomen és desconegut. Sorprenentment, el protestantisme s’hi ha fixat més que no el catolicisme. En aquest sentit, el llibre era necessari. El segon element és que, malgrat que parlem d’una dimensió tràgica que afecta milions de persones i que hi ha milers de morts damunt la taula, no és present al relat polític, social ni mediàtic d’occident. Com si la cosa no els fes ni fred ni calor. Són unes víctimes que no existeixen. És un martiri del segle XXI, equiparable al martiri del segle I. Parlem d’un martiri per la fe i la creença religiosa que no commou ni els mateixos germans de fe que serien els cristians occidentals. —I la tercera? —Jo no sóc creient. Ni el llibre no m’hi ha aproximat. Sóc molt racionalista i no entenc el concepte de la fe. Però em semblava que justament aquesta condició li donava més validesa al llibre. La denúncia de l’antisemitisme no és una cosa de jueus i no jueus; la denúncia de la islamofòbia no és cosa de musulmans o de no musulmans… La denúncia o el crit més fort que es pot fer de la persecució dels cristians és dels que no en som. Per tant, el llibre no parteix d’una transcendència religiosa, sinó d’un plantejament ètic. No parla de religió; parla de drets humans. —I dieu que és un fenomen molt estès? —El cardenal Omella, quan va llegir el llibre, em va dir que s’havia sorprès de la dimensió del problema. I jo també penso igual. M’ha sorprès. Quan vaig començar, no imaginava ni les xifres ni la dimensió ni l’horror quotidià. Després d’haver fet el llibre, estic més commoguda i compromesa. —Per què hi ha tanta indiferència? —Alguns estudiosos francesos parlen d’un fenomen ideològic i jo hi afegeixo un parell d’elements. Diria que hi ha silenci perquè no en sabem res, d’aquest món de comunitats cristianes. Els cristians de les comunitats ancestrals de l’Irac, de Síria, del Líban, l’Índia, el Paquistan, la Xina, Somàlia, l’Aràbia Saudita… tot aquest món el desconeixem completament. També el desconeixen els qui són catòlics o protestants militants. És tan desconegut que dedico els tres primers capítols del llibre a explicar les famílies. Perquè sapiguem de què parlem quan parlem dels siríacs. O quan parlem dels siro-malabars, de què caram parlem. En el cas dels siríacs, explico que utilitzen la litúrgia en arameu, que vénen del primer cristianisme. Que són ortodoxos perquè vénen de les primeres grans escissions… Etc. Per tant, hi ha un primer rebuig davant de la ignorància. L’enorme riquesa de vida, de costums i d’identitat de tot aquest món no és percebuda sota una casella única on diu ‘cristià’. —I la qüestió ideològica? —La qüestió ideològica fa que la dreta, que hauria de ser més propera a denunciar aquesta situació, acostumi a estar més vinculada als interessos del poder i la societat dominant occidental. I aquest món de comunitats cristianes els queda molt lluny. Perquè parlem dels cristians més pobres i més abandonats. És un món cristià molt estrany per al món cristià protestant i catòlic occidental. I la dreta, entre que són exòtics i rars, no acaba de mirar-s’ho. I l’esquerra globalment té a l’ADN la idea que el cristianisme és una religió de poder, que ha estat una religió de persecució, una religió botxí. I per tant, no pot ser víctima. I els uns pels altres, aquesta situació es troba en terra de ningú i és completament silenciada. —Quins són els casos més preocupants? —He fet servir fonts molt solvents i cada xifra que he posat ha estat contrastada quatre vegades. En llibres d’aquesta naturalesa, no n’hi ha prou amb dues. Totes les fonts consultades indiquen que des de fa disset anys el pitjor país del món per a ser cristià és Corea del Nord. El pitjor. Per molt que puguis pensar que és Somàlia, no ho és. Somàlia és el segon. El règim de Pyongyang persegueix de manera sistemàtica els cristians com si fos un espia capitalista nord-americà qualsevol que tingués un rosari, una creu o un record dels seus pares cristians. Tots els testimonis expliquen situacions esgarrifoses. Els cristians que són descoberts són enviats a camps de treball forçat, a la part destinada als que han de morir. Ja no en surten. —I després de Corea del Nord? —El segon país més terrible per als cristians és Somàlia. I a partir d’aquí, el rànquing se suavitza, però amb situacions sempre complicades. Tots els països en què el domini polític és de l’islam, en una mesura o una altra, sotmeten els cristians a situacions molt dures. Són països obertament cristianòfobs en les lleis, les actituds i l’educació. Lleis com la de la blasfèmia són letals. Després hi ha un país que preocupa molt és l’Índia. —L’Índia? —Sí. El fenomen dels nacionalistes hindutva, que és un fenomen parafeixista –l’assassí de Gandhi era un militant hindutva–, considera que l’Índia només pot ser dels hindús i no dels musulmans ni dels cristians. Per bé que els cristians fa dos mil anys que hi són, arran dels pelegrinatges de sant Tomàs al segle I. Aquest fenomen preocupa perquè és molt violent contra els cristians. La violència contra els musulmans ha disminuït, probablement per por del gihadisme. I en canvi, ha crescut la violència contra els cristians. Que a l’Índia són els pobres dels pobres. També preocupa molt la situació dels cristians del Paquistan. La violència legal contra els cristians ha augmentat i ha empitjorat molt. —Heu parlat amb representants de comunitats cristianes perseguides per fer el llibre… —Sí. Per exemple, em va impressionar la conversa amb l’administrador pontifici del Vaticà a Jerusalem, monsenyor Pizzaballa, per demanar-li la situació dels catòlics a Terra Santa. És concepte religiós i no geogràfic. És el lloc on situen el naixement, la vida i la mort de Jesús. Per tant, parlem de Jerusalem, Betlem… La primera pregunta va ser quants cristians viuen a Terra Santa. La seva resposta va ser que en pocs anys no en quedaria cap. Va ser molt categòric afirmant que a Betlem aviat no hi quedaria cap cristià. Això és fort. La desaparició de comunitats ancestrals que fa més de dos mil anys que són en un territori i que han resistit les invasions islàmiques, mongòliques, turques, les matances… ara, al segle XXI, desapareixen. —També el bisbe de Mossul… —Sí. Evidentment, no viu pas a Mossul, el bisbe. Però em va dir que els cristians de l’Irac s’havien acabat. En el cens de Saddam Hussein, se’n comptaven un milió dos-cents mil. Ara en queden uns dos-cents mil. El món caldeu, el món assiri… gent que tenia una identitat doblement mil·lenària i que havia mantingut la presència malgrat totes les dificultats, viu en una situació de desaparició. Per mort o per exili. En el cas de Jerusalem, el problema és que han emigrat fugint de la situació. Però hi desapareixen. —Per tant, la persecució dels cristians al món no va vinculada amb el gihadisme? —No. L’islam ha conviscut amb el cristianisme i el judaisme més segles que no pas a Europa. No té a veure amb la religió. Té a veure amb l’ús de la religió com a llei política. On s’aplica la xaria com a llei civil i política, els cristians no hi tenen res a fer. Estan completament assetjats. He repassat totes les lleis penals que hi ha contra els cristians a l’Aràbia Saudita i és impossible de viure-hi com a cristià. Impossible vol dir que no hi pots entrar si ets un capellà, no pots fer cap litúrgia, no pots comprar cap patrimoni, no pots dur cap creu, no pots celebrar les festes religioses i no pots morir-t’hi perquè embrutaries Terra Santa. Hom pot dir que no maten pel fet de ser cristià, però no permeten cap mena d’expressió ni de pràctica religiosa. I sí que hi ha les lleis de la blasfèmia, que et poden dur a la pena de mort. I això no passa només a l’Aràbia Saudita. —Aquestes situacions tenen cap relació amb les atrocitats comeses en nom del cristianisme en el curs dels segles? —No ho crec. A veure, en l’èpica i el relat del gihadisme i l’islamisme radical sí que hi ha la història de les croades i tot això. Però, per exemple, l’islam ha estat predominant durant molts segles al gran califat turc i, en canvi, no practicaven una cristianofòbia tan brutal com l’actual. L’imperi otomà era molt més tolerant amb el cristianisme que no l’Aràbia Saudita actual. Jo crec que el fenomen no té a veure amb les atrocitats del passat, que certament han existit. El cas dels coptes a Egipte també és clar en aquest sentit. Han viscut bé a Egipte en el curs dels segles fins al mandat de Mubàrak. Han participat en el poder, en la societat, en la vida pública amb una certa normalitat fins fa relativament poc. Però ara no poden viure sense l’amenaça constant de l’islamisme. No és res que tingui a veure amb les croades. —Us volíem fer també algunes preguntes sobre això que passa a Catalunya. El titular d’una entrevista de l’octubre del 2013 era: ‘Preparem-nos per a la suspensió de la Generalitat’… —Ens havien avisat, però no ens vam preparar. A hores d’ara acumulem ja tres errors letals per al nostre objectiu. El primer va ser declarar la independència el 10 d’octubre i suspendre-la al mateix moment. Si haguéssim fet el desplegament de la República, ja hauríem vist què hauria passat. Perquè és allò que el món esperava. El segon error és haver-la declarada el 27 d’octubre i no haver-la feta efectiva. Primer, la declarem i la retirem. Després, la declarem i no la fem efectiva. —I el tercer error? —El tercer error encadenat és no haver-nos plantat amb la investidura de Puigdemont el 30 de gener. Jo he defensat la idea que calia tenir un govern com fos. I he acceptat que si en Jordi Sànchez i que si en Turull… Crec que ens equivoquem. Després de la retirada de la política de Jordi Sànchez, l’estratègia de la humiliació de l’estat ja va guanyant. Abaixem el cap i ens agenollem més que no ens hauríem de permetre. I perdem el relat de la resistència. Com a nació, no podem admetre que persones que tenen un prestigi social i una voluntat de servei, com Jordi Sànchez, Joaquim Forn o Oriol Junqueras –que ja veurem què farà–, siguin foragitats de la política per una decisió arbitrària i vulnerant les lleis. No pot ser que ho admetem i no fem res. Acceptem un nivell d’humiliació que comença a ser letal. —Quina és l’alternativa? —No sé quina estratègia hauríem de seguir, però la que seguim ara és equivocada. Anem a remolc de l’estat. Ens diuen que ni parlar de la investidura de Puigdemont. Però ells qui són per dir a la societat catalana que el candidat amb més suport no serà el president? Jordi Sànchez? ‘Tampoc –diuen–, ni parlar-ne.’ Què s’han pensat? Quins drets té retallats? Que té cap sentència? Que té cap inhabilitació? Retallen drets fonamentals i nosaltres ho assumim. I ara en Turull, diem. I anar passant. I ara en Rajoy diu que si aquest fa bondat o no… i que l’inhabilitaran preventivament. I aleshores què farem? En buscarem un altre? L’Artadi, el Pujol… Fins on? Fins que la presidenta de la Generalitat sigui la Soraya? Estem en condicions de canviar el paradigma i el relat que ens imposen? És un relat de domini i d’humiliació. S’han proposat una estratègia d’eliminació de tota la primera fila de dirigents independentistes. Que no en quedi cap. I ho anem acceptant. —Hi ha una baralla entre partits que no hi ajuda gens. —Més enllà de la baralla de partits, que és patètica, i més enllà dels salvadors de la pàtria, que sempre són més purs que els altres, ballem el ball que ens obliguen a ballar. Com pot ser que ho acceptem, tot això? Sí, sí… anem a Bèlgica, a Dinamarca, a Suïssa… molt bé. Fem soroll i jo l’aplaudeixo amb les orelles. Però aquí ens van dient aquest sí, aquest no… I tot això per governar una misèria absoluta. Perquè quedarà una autonomia intervinguda econòmicament, políticament i, probablement, policíacament. Ja no es governarà la Generalitat que tenia Puigdemont. No, no, no… Hi ha hagut una regressió brutal. Cremem els nostres líders si acceptem el seu joc per a governar la misèria. És un desastre. —I què es pot fer ara? —T’he detectat els errors. Però no et sé dir les solucions. El dia que el president del parlament va dir que no es feia el plenari de Puigdemont es va equivocar. Calia fer la investidura i que el Constitucional vulnerés les seves pròpies lleis. I carregar-nos d’arguments jurídics i polítics. En canvi, ens hem anat retirant cada vegada més. I ara la pròxima bestiesa serà que Puigdemont i Comín retirin l’acta de diputat. Doncs ja s’ha acabat. Ens n’anem tots a la merda. Què passa aquí? Parem un moment tot l’independentisme i reflexionem si fem allò que és correcte. L’estat ha guanya per 10 a 0. Per molt que nosaltres ens carreguem d’arguments jurídics i tinguem molta raó. De moment, ens guanyen per golejada. —Hi ha diputats que no es volen arriscar a més repressió… —Jo no demano a ningú que s’arrisqui a anar a la presó. La cosa és molt endimoniada. Però no hauríem d’haver dut la prohibició fins al límit? No hauríem pogut anar més enllà? No podem fer gestos que vagin més enllà i que no caiguin en la situació d’il·legalitat? Jo no demanaria a ningú que es mantingués a la política si això implicava la presó. Que facin tant com calgui per sortir. No diré mai a ningú que sigui a la presó que s’hi quedi. No volem màrtirs. Ni tampoc diré als diputats catalans que es posin en situació d’anar-hi ells. Però crec que hauríem pogut plantar cara més que no ho hem fet. Les presons i la gran causa general van inocular la por entre aquells que encara no hi tenien res a perdre. —Si un diputat s’ha presentat a una llista que defensava la República, no li podem exigir que s’arrisqui a la presó? Això de presentar-se a les eleccions és voluntari. I el programa el decideix qui es presenta… —És evident que qui es va presentar a les eleccions dient-nos que es faria efectiva la República, certament va adquirir un mandat democràtic que és difícil de complir ara mateix. Per tant, sí que haurien de forçar la llei. Però jo no em veig amb cor de dir: ‘Com que t’has ficat en aquest embolic, ara vés a la presó.’ No m’hi veig amb cor. Però diguem clar que hem posat la marxa enrere per por. Siguem clars. El país es pot permetre que la Moncloa o el senyor Llarena decideixin qui és el president de la Generalitat? Potser el que hem de fer és abandonar el parlament. Per tenir aquesta derrota col·lectiva, potser valdria més reconsiderar-ho tot. Si la pròxima renúncia és que Puigdemont i Comín es retiren, hauran guanyat per golejada. Abans de fer més bestieses, i ja són tres de grosses, parem i decidim què fem. Perquè ara perdem. Perdem, eh? —Quin missatge més terrible! —No, no, no! —Es pot capgirar el marcador? —Faig una apel·lació a reaccionar perquè la gent, la tenim. La gent hi és. Pot estar neguitosa i preocupada, però hi és. I el 155 i la repressió no han aconseguit que la gent es faci enrere. I no han aconseguit que ni un sol independentista deixi de ser-ho. Al contrari. Estic convençuda que cada vegada més gent diu que no vol ser en un estat que actua d’aquesta manera. La força de la gent, la tenim. Però no sabem què passa i quin és l’objectiu de tot plegat. Hi ha una direcció que falla. Hauríem de trobar un relat comú perquè la gent sàpiga què pensem fer. Hem de reaccionar per aturar tot això. Tenim capacitat de fer-ho. Som el país que va aconseguir de fer un referèndum en què van votar més de dos milions de persones amb tot un estat en contra. I tant que podem fer coses! —Llarena ja actua per evitar també la investidura de Jordi Turull… —Tal com van les coses, jo retiraria els nostres candidats a la investidura i faria un acte d’insubmissió. I si presenten candidats els partits unionistes, els tombem i demostrem que no ens poden imposar el nostre president a la Generalitat. Ja n’hi ha prou! Hem de reaccionar. No podem ballar al ritme que ens marquin. Hem de sortir d’aquest ball.

Pilar Rahola: ‘A hores d’ara ja acumulem tres errors letals per al nostre objectiu’

El ple de les Corts ha rebutjat de crear una comissió d’investigació sobre si hi va haver un conflicte d’interessos en la quitança de l’Institut Valencià de Finances (IVF) al Grup Zeta, fins ara propietària d’El Periódico Mediterráneo, del qual Ximo Puig té accions. La proposta, presentada per Ciutadans, s’ha refusat amb els vots en contra del PSPV, Compromís i Unides Podem, i el vot a favor del PP, Ciutadans i Vox. Els partits del Botànic han defensat que ja s’han donat les explicacions, encara que Compromís ha alertat que si en el futur veu alguna cosa que no estigui clar no tindrà inconvenient a tornar a debatre aquesta proposta. D’altra banda, l’oposició ha dit que es neguen a investigar-ho perquè hi ha ‘alguna cosa a amagar’. La proposta l’ha defensada el diputat de Ciutadans Vicente Fernández. Ha acusat el Consell d”afavorir’ amb diners públics el grup empresarial del qual Puig té accions i ha preguntat als socis del Consell si es posaran una samarreta amb el lema ‘Jo vaig tapar la corrupció de Ximo Puig’. ‘Si fos tot moral i políticament irreprotxable, vostès mateixos promourien la comissió de recerca’, ha dit Fernández, qui ha acusat els socialistes de perdre ‘la decència’ i de privar al poble valencià de conèixer ‘la veritat sobre els tripijocs’ de Puig, i a la consellera de Justícia d”ajudar a la lentitud de la justícia’. El síndic socialista, Manolo Mata, ha criticat que vulguin investigar un assumpte de fa trenta anys, quan Puig va comprar l’1,17% de les accions de El Periódico Mediterráneo, sobre el qual tant l’advocacia de la Generalitat com l’Oficina de conflicte d’interessos han dit que ‘no hi ha cap conflicte’. ‘És la qüestió menys jurídica i més vergonyosa que m’he trobat en molt de temps’, ha afirmat Mata. Ha defensat que Puig sempre ha declarat aquestes accions en les seves declaracions de béns, ha reclamat que ‘no juguin amb l’honradesa’ de Puig, i ha qualificat de ‘miserable’ que es digui que la justícia està a les ordres del govern. La portaveu adjunta de Compromís Mónica Álvaro ha afirmat que no tenen, ‘avui dia’, elements que justifiquin crear la comissió, la qual cosa no vol dir que ‘no puguin existir en el futur’, i si és així, no tindran problema a valorar de nou la comissió de recerca, perquè creuen en elles, i ha avisat: ‘No ens alinearem amb els vots del PP, Ciutadans i Vox per a intentar desgastar a un soci de govern, com ha fet el PSPV a l’Ajuntament de València, no tot és campanya; usarem els mecanismes del parlament per a aclarir tots els dubtes’. El diputat d’Unides Podem Ferran Martínez ha dit que el director de l’IVF ja va aportar tota la informació, per la qual cosa ha demanat a Ciutadans que es deixi d’ocurrències’. Els ha qualificat de ser ‘els ultrasur de vestit i corbata’ per haver acusat de ‘baixesa, ignomínia i desvergonyiment’ a la consellera de Transparència pel fet d’haver votat telemàticament en aquest ple. El diputat del PP Rubén Ibáñez ha donat suport a la investigació per a ‘donar veu a qui no vol parlar i portar al parlament a qui no vol venir’, i ha alertat del ‘mal que li fa a la democràcia el fet de no investigar’ aquest assumpte. Ángeles Criado, de Vox, ha afirmat que ‘això fa mala olor’ i que ‘el que res ha fet, res tem’.

Les Corts refusen d’investigar les accions de Puig d’El Periódico Mediterráneo

El primer ministre de l’Índia, Narendra Modi, i la seva formació política, el Partit Popular Índi (BJP), han donat ja per segura la victòria en les eleccions parlamentàries, després de l’àmplia victòria que li concedeixen els primers resultats oficials revelats avuiper la Comissió Electoral. Les dades situen al BJP per davant en 298 dels 542 escons en joc. Un resultat per sobre dels 282 obtinguts el 2014 i dels 272 que representen la majoria absoluta. L’Aliança Democràtica Nacional (NDA) en la qual s’integra el partit de Modi podria obtenir 348 representants, segons la cadena NDTV, que anticipa només 85 serien per a l’Aliança Progressista Unida que encapçala el Partit del Congrés. ‘Junts creixem. Junts prosperem. Junts construirem una Índia forta i inclusiva’, ha celebrat Modi a Twitter. ‘L’Índia guanya de nou’, ha proclamat el primer ministre, que s’encamina cap a un nou mandat a l’espera que conclogui el recompte i la Comissió Electoral anunciï els resultats definitius. El president del BJP, Amit Shah, ha celebrat igualment les dades provisionals, que també han portat a la ministra d’Exteriors, Sushma Swaraj, a parlar d’una ‘gran victòria’. En el Partit del Congrés ja assumeixen en canvi que han ‘perdut la batalla’, com ha admès un dels seus dirigents, Amarinder Singh, segons l’agència de notícies DPA.

Modi i el seu partit celebren la victòria en les eleccions de l’Índia

L’illa de Colom, un illot de 58 hectàrees de terreny situada a 200 metres de la costa nord de Menorca, és a la venda per 5.250.000 euros. Aquesta illa pertany al terme municipal de Maó i actualment forma part del parc natural de s’Albufera des Grau, i és la més gran de les illes que envolten Menorca. Alhora, té unes quantes edificacions, com un habitatge principal de 100 metres quadrats del segle XVIII, amb sis habitacions i un annex de 30 metres que serveix de magatzem. Una altra de les edificacions és una cabanya de fusta tractada de 135 metres quadrats amb dues habitacions, cuina, saló i bany. A més, l’illa, la venda de la qual gestiona l’agència immobiliària Ses Moreres en exclusiva, té dues platges de sorra blanca i a 25 metres d’una es troba una caseta per a embarcacions de 20 metres quadrats. El portal immobiliari destaca que l’illa guarda un ric bagatge històric del qual encara queden molts vestigis com una antiga casa de miners, atès que a l’illa hi va haver una mina de blenda al costat d’un penya-segat fins a principi del segle XX. A més, el 1785 es va signar a l’illa un tractat de pau entre l’estat espanyol i la gerència de Tunísia.

L’illa menorquina de Colom, en venda per 5,2 milions

L’any 1997, fa gairebé vint anys, apareixia a Cossetània el llibre ‘La cuina del calçot’ de Joan Jofre i Agustí Garcia, amb la voluntat de mostrar i demostrar la versatilitat d’aquesta hortalissa, més enllà de la calçotada. Aquest àpat aparatós i festiu al llarg d’aquestes dues dècades ha saltat de la comarca de l’Alt Camp a tot el territori, per convertir-se en certa manera en una menja identificativa de la cuina catalana. Avui, doncs, més que mai, ‘La cuina del calçot’ és útil, perquè ens proposa una setantena de receptes on el calçot passa a ser protagonista, acompanyant o ingredient d’una gran varietat de plats, que van des dels entrants fins a les salses, passant pels peixos i les carns. Tal com expliquen els cuiners al pròleg: ‘Pensem que existeix un graó intermedi entre la cuina d’alt nivell i la restauració de caràcter popular. I és en aquesta franja on detectem que patim un dèficit més gran: en la cuina basada en dos o tres plats, però en els quals hi hagi un treball profund que sàpiga combinar adequadament la tradició i la innovació. Aquesta és la nostra línia, i esperem que les nostres receptes hi contribueixin positivament.’ Poder fer un tast del llibre. I també us oferim una recepta: Bacallà i calçots arrebossats amb pebrots vermells Ingredients: (per a 4 persones) 4 lloms de bacallà 40 calçots tallats a trossos regulars 4 pebrots vermells tallats a tires ou i farina per arrebossar salsa de calçots o romesco pebre vermell 4 dl d’oli d’oliva per fregir el bacallà 1 dl d’oli per cuinar Elaboració: Bateu els ous i reserveu-los. En una paella amb oli fregiu-hi el bacallà passat per la farina i l’ou. Reserveu-lo. Amb el mateix oli, fregiu els calçots, que prèviament haureu arrebossat amb farina i ou. Reserveu-los. Amb el mateix oli fregiu el pebrot. Poseu el bacallà, els calçots i les tires de pebrot. Empolvoreu-ho amb pebre vermell. Afegiu-hi oli net ben calent i poseu el plat al forn uns segons. Serviu-ho amb salsa de calçots, romesco, o allioli, depenent del gust de cadascú.

Temps de calçots… a la cuina

Edicions Bromera celebren trenta anys. L’empresa, fundada per Josep Gregori a Alzira l’any 1986, ha crescut fins a convertir-se en l’editorial valenciana més gran: publica una seixantena de títols l’any, té uns cinquanta treballadors i no publica solament ‘best sellers’. També ‘long sellers’, llibres que es venen dècada rere dècada. La política comercial de Bromera ha permès que avui també sigui una editorial visible a la resta del país. Però és sobretot al País Valencià on es pot parlar de la ‘generació Bromera’, els joves que han crescut llegint els seus llibres durant més de trenta anys. VilaWeb entrevista al fundador de la casa, Josep Gregori (1959). Ens atén telefònicament de Madrid estant, on ahir era per motius de feina. —Josep Gregori, editor vocacional. —Una professió vocacional, sí. Però és que és apassionant. Ho és. És tenir la capacitat de fer altaveu d’una cosa que creus que mereix ser coneguda, perquè té qualitat. I açò és fantàstic. No sé si tant com la pura creació. Però, en fi, és molt bonic fer-ho així. Quan jo comence l’editorial, l’any 1986, no hi havia molta oferta editorial en llengua catalana, al País Valencià. Els amics em van animar a fer el pas. Jo provenia del món de la literatura, perquè escrivia, i de les arts gràfiques, perquè havia treballat anys en una impremta, on vaig aprendre coses bàsiques. Un bagatge que alguns editors no tenen quan comencen. Jo podia unir dos dels vessants que normalment es tenen en compte. El llibre com a objecte i també com a creació. —Vau començar sol i ara Bromera és una senyora editorial. Més de quaranta treballadors. —Vora cinquanta treballadors, som al Grup Bromera. Efectivament, vam començar de manera molt modesta. Vam tenir sort. I si no hagueren funcionat els primers llibres, aquí haguera acabat tot. Però aquesta modèstia dels inicis l’hem tinguda present. No hem anat de prepotents. —Com s’explica que Bromera, l’editorial més gran del País Valencià que publica en l’idioma del país, hagi nascut a Alzira, i no a València? —Perquè la ciutat de València ha viscut d’esquena a la realitat lingüística del país. Han estat les comarques, que han pres la iniciativa en la recuperació de la cultura i la literatura en la llengua del país. I l’exemple més paradigmàtic és Joan Fuster. És l’ànima intel·lectual del País Valencià. I ho fa des de Sueca, no de València. —Per què, el nom de Bromera? —És la manera com es diu ‘escuma’ a moltes de les nostres comarques i d’arreu dels territoris en llengua catalana. La bromera té allò que sempre va per sobre i indica activitat. —Bromera té molt pensat el model de llengua. Pensa en el mercat del Principat, de les Illes i del País Valencià. I s’hi adapta. —Nosaltres tota la literatura traduïda la fem en un llenguatge estàndard, de català central. Benville, Updike, Camilleri, Erri de Luca. Pensem que els lectors adults no tenen cap problema per a llegir en qualsevol variant lingüística. I hem triat la més estesa. Ara, en els llibres infantils i juvenils utilitzem la variant lingüística pròpia de l’escriptor. Al País Valencià nosaltres hem ajudat, i bastant, a configurar una llengua estàndard moderna i molt acostada a la llengua que es parla, sense deixar de seguir la norma. Crec que ha fet un gran servei. Fonamental. Hi havia moltes vacil·lacions a l’hora de triar la variant. Al País Valencià nosaltres hem ajudat, i bastant, a configurar una llengua estàndard moderna i molt acostada a la llengua que es parla, sense deixar de seguir la norma —Si haguéssiu d’escollir tres títols de Bromera, quins serien? —Tres títols de 3.000? M’ho fas difícil. Però ara et diria ‘El mar‘ de John Banville. Significa l’aposta de Bromera per la literatura internacional de qualitat. Ell és un poc el paradigma de l’obra d’alguns altres autors que editem, com Naguib Mahfouz, Dario Fo o Erri de Luca. Quan vaig començar no imaginava que podria publicar obres d’autors tan prestigiosos. També d’aquí. Per exemple, ara em ve a la memòria el dia que vaig visitar a casa seua Manuel de Pedrolo per demanar-li un original. Aquestes coses et queden. És així. Un segon llibre seria ‘Ser Joan Fuster‘, una antologia que ha servit per a acostar la figura de l’assagista a molta gent. I el tercer, ‘L’últim roder‘ de Josep Franco. El primer llibre que vam editar i que afortunadament va tenir bastant èxit fa trenta anys. De fet, encara continua reeditant-se, perquè és un dels cinc que ha tingut més èxit. —Quina importància doneu a haver comprat l’editorial Tàndem? —Em va alegrar. Tàndem travessava un moment molt delicat. I realment s’albirava la desaparició d’un segell que ha fet molt per la literatura infantil, molt especialment al País Valencià. Era una editorial que havia crescut paral·lelament amb nosaltres durant molt de temps. Hi havia punts de simpatia i contacte. Vista la delicada situació, a totes dues parts ens va semblar que era una bona idea agrupar forces. —L’editor Joan Carles Girbés es va formar a Bromera. Ara vola pel seu compte en una editorial pròpia. És un fill pròdig que marxa. —Tens sentiments contradictoris, en casos com aquest. Açò ho pot entendre tothom. —Conec editorials catalanes que han fitxat autors valencians. Vosaltres, n’heu fitxat de catalans? —Mira, dels premis Ciutat d’Alzira d’enguany, que l’editorial publica, el de narrativa juvenil l’ha guanyat la catalana Gemma Lienas i l’assaig, el català Francesc Torralba. I Isabel-Clara Simó, tot i ser d’origen valencià, és catalana i li publiquem bona part de la seua obra. Certament hi ha bona interrelació entre Catalunya i València en l’àmbit de publicació. Seria bo que també arribara a l’àmbit comercial. Perquè no sempre els llibres publicats a Catalunya es troben al País Valencià. I al revés. Tot i que he de reconèixer l’avanç dels últims anys. Nosaltres formem part de Xarxa de Llibres, que és una empresa de promoció editorial i que fa molt bona feina a les llibreries de tot Catalunya. Poder tenir un equip comercial t’obri moltes portes. Ens arriben més de deu originals cada dia. Abans un escriptor havia de fer una impressió, o picar-lo a màquina, enquadernar-lo, etc. Això d'alguna manera limitava l'afluència. Però avui ens n'arriben molts per correu electrònic. Ho ha canviat tot —Una editorial, quin interès té a muntar un premi literari? —El Premis Alzira són un model a seguir per a qui vulga ser honrat. No hi ha favoritisme ni decisions preses per endavant. Hi ha anys que es premien autors consagrats, i hi ha anys que són totalment novells. Per què el vam crear, el premi? Per poder tenir originals de qualitat. Quan una editorial comença no té un excedent de bons originals, perquè els autors busquen cases editorials contrastades. Aquest va ser el motiu. Era una manera senzilla de captar originals. I ara això té una altra funció. Perquè ara sí que rebem originals. I el premi dinamitza la vida cultural, i garanteix una contraprestació econòmica, perquè amb els drets d’autor, ateses les vendes dels llibres cada vegada més escasses, no remunerem adientment l’autor. —Quants originals rebeu, cada dia? —Més de deu. —Perdoneu. Deu cada dia? —Sí, sí. Més de deu cada dia. Abans un escriptor havia de fer-ne una impressió, o picar-lo a màquina, enquadernar-lo, etc. Això d’alguna manera limitava l’afluència. Però avui ens n’arriben molts per correu electrònic. Ho ha canviat tot. I per açò cal fer una selecció a força de fer una ensumada. Amb els anys n’hi ha prou de llegir uns quants paràgrafs per saber si allò val la pena. —I amb els anys deveu conèixer canalla que va néixer amb la vostra editorial i heu crescut plegats. —És molt curiós i molt gratificant. Hem marcat, espere que per bé, l’imaginari de tota una generació. I, a més, parles amb gent de trenta anys i veus que han llegit les nostres lectures, i s’han format com a lectors amb llibres de Bromera. I això t’ompli de goig. Gonçal López, actual director literari de Bromera, en seria un exemple. Ell és en certa manera fill de Bromera. Seu de l’editorial a la ciutat d’Alzira. —Com ho veieu, trenta anys més? —I tant! Si el món editorial perviu, Bromera perviurà. Tenim passió i moltes ganes, que ens garanteixen un futur assegurat. —Fins a quin punt afecta la política el dia a dia de les empreses? Per exemple: el PP ja no mana. Ho notaran? —Doncs no ho sé. Ja ho veurem. Ara hi ha molt bona voluntat, però la capacitat d’influència de la política és més aviat escassa. Si m’ho preguntes, jo sóc una mica escèptic. Augmentar els índexs de lectures d’una societat, aquest és el repte. I açò ni amb televisió, ni amb campanyes, ni res. Això ha de ser una acció continuada al llarg del temps. I dels poders públics, també. Ara, t’he de dir que al País Valencià actual s’expressen molt bones voluntats. Ara falta que cristal·litze. —Senyor editor, com a lector, recomaneu-me una llibreria a Catalunya, una a València i una a Palma. —Ui. Açò no m’ho faces dir perquè em crearàs enemics. Ha! Però te’n dic una del País Valencià. La Costera, a Xàtiva, amb la qual tenim una gran vinculació. Vés-hi.

Josep Gregori: ‘Hem marcat l’imaginari de tota una generació’

Les Marxes per la Llibertat ja entren a Barcelona. Milers de persones omplen la Meridiana i la Gran Via provinents de molts punts de la geografia catalana. Molts ha passat la nit fora, en poliesportius cedits pels ajuntaments de Martorell, Sant Quirze i Premià de Mar. La ciutat va quedant col·lapsada. Afectacions al trànsit a les 14.50. Font: Google Maps. Heus ací l’entrada per la Meridiana: La multitud de la #marxaperlallibertat entra per la Gran Via https://t.co/CyE7MNkWd4 pic.twitter.com/epLtINr2pR — VilaWeb (@VilaWeb) October 18, 2019 La marxa entra per la Meridiana. Fotografia: Odei Etxearte. Tallades les principals carreteres, la AP-7 a la Jonquera i els accessos a Barcelona Vegeu imatges de totes les marxes. Marxa per la Llibertat de Girona ⬛️⬜️🎥 Columna Premià al seu pas per Badalona recollint cada vegada més gent! #ObjectiuIndependència #MarxesXLlibertat pic.twitter.com/bOtHPLy1Ch — Assemblea Nacional 🧭 (@assemblea) October 18, 2019 Molta gent rebent la #MarxaXLlibertat al seu pas pel Masnou i afegint-se a la columna que dimecres va sortir de Girona pic.twitter.com/eet29NbQjZ — Òmnium Maresme (@omniummaresme) 18 d’octubre de 2019 @catalanway_ möchte auch sein Körnchen zu dem Marsch beitragen. #MarxesXLlibertat Der Protest Marsch gegen die unsinnige Verurteilung der politischen Gefangenen wird heute in Barcelona Geschichte schreiben. #MakeAMove #Katalonien pic.twitter.com/7vTVdXQsM0 — Catalan Way (@CatalanWay_) October 18, 2019 Gentada sortint de Premià. #MarxesXLlibertat pic.twitter.com/cKSYDuBdxI — Marc Ferragut (@marcferragut22) October 18, 2019 ⬛️⬜️🎥 Columna Premià, impressionant! 📢Desbordarem Barcelona!👇Vine a col·laborar a les rebudes! Porta menjar i beure per compartir! 📍 13h Meridiana – Sant Andreu Arenal📍 13.45 h Gran Via – Plaça de les Glòries📍 15 h Diagonal – Palau de Congressos#ObjectiuIndependència pic.twitter.com/jJvEgrWVbg — Assemblea Nacional 🧭 (@assemblea) October 18, 2019 Marxa per la Llibertat de Vic i Berga La #marxaperlallibertat arriba a #barcelona i entra per la #meridiana #Llibertatpresospolitics #Tsunamidemocratic #VagaGeneral #vaga18O #FreeCatalonia #sabadell #santquirzedelvalles pic.twitter.com/KKNt7rFXD9 — David Datzira (@daviddatzira) October 18, 2019 The first column to arrive to Barcelona is the one which is coming from Sant Quirze, they’re now in Ciutat Meridiana pic.twitter.com/1Q8y0KvCZs — Help Catalonia 🎗 (@CataloniaHelp1) October 18, 2019 #MarxesXLlibertat pic.twitter.com/aNGD8X4odN — Joan Ruiz #LlibertatDavidSoleTGN (@Joan_Ru_Ca) October 18, 2019 C-58 Venint!! #VagaGeneral #MarxesxLlibertat #SpainIsAFascistEstate #Tsunamidemocratic @rac1 pic.twitter.com/dACumoV4lf — johnsen (@johnsencat) October 18, 2019 La marea de #MarxesPerLaLlibertat arriba a Sabadell, imperable, com un gran #TsunamiDemocratic#laforcadelagent#MarxesxLlibertat pic.twitter.com/pw8xDayr1G — Roger🎗#VolemAcollir (@RogerCuvi) October 18, 2019 La columna del Vallès de les #MarxesXLaLlibertat arribant a Barcelona pic.twitter.com/WU7by2Zai5 — 🎗Guim *X (@gbonaventura) October 18, 2019 Marxa per la Llibertat de Tàrrega i Tarragona ⬛️⬜️🎥 Des de Martorell, els crits d'independència ressonen dins dels túnels! Caminant amb pas ferm a cap Barcelona! 👫Som la força de la gent i tenim clar on anem: #ObjectiuIndependència #VagaGeneral18O#MarxesXLlibertat pic.twitter.com/MG1YZBSkJh — Assemblea Nacional 🧭 (@assemblea) October 18, 2019 Milers de defensors de la terra a la columna Tàrrega-Tarragona #MarxesxLlibertat #ObjectiuIndependència preparant-se per continuar fins a Barcelona pic.twitter.com/RNpzJoveoS — JoseanML🎗 (@Joseanml) October 18, 2019 Les #MarxesPerLaLlibertat, columna Martorell, arribant al tunel que ens du a #Pallejà.#MarxesXLlibertat #BaixLlobregat pic.twitter.com/THJ6aZdwo8 — ANC Baix Llobregat (@ANCBaix) October 18, 2019 @infoRAC1 curva d’incorporació a l’autopista des de sant vicenç dels Horts #MarxesPerLaLlibertat #MarxesXLaLlibertat pic.twitter.com/Zj52vPlEUY — Endavant les Atxes (@endavant_atxes) October 18, 2019 Marxa per la Llibertat de Castelldefels Impressionant marxa de la 6ena Columna #MarxesLlibertat #castelldefels pic.twitter.com/E8jCMApzMS — CDR Castelldefels 🎗️ (@CDRcstf) October 18, 2019 #MarxaXLlibertat a Castelldefels, ara mateix. #VagaGeneral18O pic.twitter.com/77ciy2n9u7 — Ricard Llenas (@RicardLlenas) October 18, 2019 Bon dia!✊ Així ha començat la marxa de la sisena columna a Castelldefels. 🎶Sense música no hi ha revolució✌️#RevoltaPopular #CDRenXarxa #ComencaLaRevolta pic.twitter.com/xoFp72SZnF — CDLR Vallcarca (@ComiteVallcarca) October 18, 2019 Arribant a l'aeroport!!! pic.twitter.com/ffxZQqz0Y1 — CDR El Vendrell (@CDRElVendrell) October 18, 2019

Les Marxes per la Llibertat fan història amb una mobilització sense precedents

Alba Sidera se’n va anar a viure a Itàlia fa una dècada i des del 2012 és corresponsal del diari El Punt Avui a Roma. Les seves cròniques periodístiques són cada vegada més llegides, i és de les primeres periodistes que ens va alertar de l’emblanquiment del feixisme i la ultradreta a Itàlia i de l’estrany consens d’una part de la classe política sobre el positiu passat de Mussolini. Ara ha escrit Feixisme persistent (Saldonar Edicions), el seu primer llibre, en què posa context, visita el Museu de Mussolini amb el fotògraf Jordi Borràs i explica com és possible que en el país on es va penjar el dictador tanta gent es defineixi com a feixista sense rubor. Sidera el presentarà el 19 de març a Barcelona, al Pati Llimona, però avui dilluns ja es pot trobar a les llibreries. VilaWeb l’ha entrevistada telefònicament per parlar-ne. —El llibre comença explicant qui són la Paoloa i l’Alessandro. —A Itàlia els feixistes no se n’amaguen. Per mi ha estat molt xocant de veure-ho. De la mateixa manera que el president de la república es defineix com a antifeixista, hi ha polítics que es defineixen com a feixistes. A l’estat espanyol ‘feixista’ i ‘nazi’ es fa servir com a insult. A Itàlia no passa, gairebé. Tot això en un país que va vèncer el feixisme, va penjar Mussolini i que va fer una constitució clarament antifeixista i feta expressament perquè no pogués sortir un líder fort i totalitari. Jo estava acostumada a veure les persones d’ideologia feixista i pensar-les com les que coneixia de l’institut: caps rapats sense conversa interessant. I sense esperar-m’ho em trobo amb persones amb els mateixos gusts literaris o musicals que jo. Són la Paola i l’Alessandro. Molt agradables. Mestra d’escola i artista. Els vaig conèixer només arribar a Itàlia. I em diuen que són feixistes. Aquí neix l’embrió del llibre. Vaig veure que s’havien d’explicar les diferents concepcions del feixisme. —Itàlia i el dictador Mussolini. Expliqueu com Berlusconi, Salvini i força més justifiquen sense rubor la primera etapa de Mussolini. —La dreta italiana, i Berlusconi en particular, va començar a dir que Mussolini havia fet coses bones. Tendeixen a dividir-lo abans i després de les lleis racials. Les lleis racials són el conjunt de normes que va fer i que van permetre que gitanos, jueus i més minories no poguessin anar a escola ni comprar, i van ser la coartada que es va fer servir per a deportar-los a l’Alemanya nazi. Berlusconi, Salvini, i tants més, parlen de la primera part de Mussolini com els franquistes parlen del Franco dels pantans. Diuen que amb Mussolini hi havia pau i els trens eren puntuals, va fer moltes infrastructures i habitatges socials. —Salvini ensenya sovint una excavadora. Què vol dir l’excavadora de Salvini? —L’excavadora de Salvini simbolitza llançar terra damunt dels campaments de gitanos. A Itàlia hi ha molt de racisme envers la població gitana. Encapçala el rànquing. El Salvini de la Lliga Nord atacava els terronis, els italians del sud. Ara ataca els gitanos. D’aquesta manera va convertir la Lliga Nord en la Lliga de Salvini. Els gitanos eren un enemic que podien compartir tots els italians, tant els del nord com els del sud. Salvini és molt bo en màrqueting, l’excavadora va funcionar i se n’han fet tota mena de ginys, adhesius, imants de nevera i dessuadores. —Salvini sovint es mostra vestit amb xandall. —Doncs és fill de la burgesia de Milà. Ell crea la imatge que li interessa. —Qui és Luca Morisi? —La bèstia. El nano que porta la comunicació de Salvini. La persona que li ha creat la imatge pública, en gran part a la xarxa. Tenen un equip que a Facebook constantment penja escenes de la seva vida privada (què menja, com juga amb els fills) i entremig missatges racistes, notícies falses, en un bombardament de propaganda continu. —‘Déu existeix i no ets tu. Relaxa’t’. —Això va dir un capellà a Matteo Renzi. Per mi, un dels responsables del creixement de Salvini és el centre-esquerre de Matteo Renzi. Aquest personatge va anar desprenent d’ideologia el Partit Demòcrata, fusió de la democràcia cristiana i el partit comunista. Va fer que virés al voltant de la seva figura i no de les idees. Els seus referents eren Toni Blair primer, després Macron i finalment Albert Rivera. Les propostes que feien no eren per a combatre ni la desigualtat ni el feixisme. Mentre la classe obrera veia Salvini en xandall, mostrant una imatge pròxima, i fent mítings en fàbriques, Renzi apareixia amb la flor i nata de la classe dirigent italiana. —Què és Casa Pound i quins vincles té amb Salvini? —Casa Pound és un moviment i partit polític que es defineix a si mateix com els feixistes del tercer mil·lenni. Agafen referents culturals de l’esquerra, com Che Guevara o Gramsci, cantautors anarquistes (persones que són mortes i no poden protestar) i ocupen cases i donen menjar als pobres blancs del barri. Casa Pound és un grup d’ultradreta que dóna suport a Salvini. Veu que ell té mala imatge fora del nord, perquè s’havia passat mitja vida criticant el sud, i com a amfitrió per a desembarcar a Roma va escollir Casa Pound. Lligams públics i no amagats. —Fratelli d’Italia. —Partit d’ultradreta liderat per Georgia Meloni. Fratelli d’Italia, Berlusconi i Salvini es presenten plegats a les eleccions. Aquí, increïblement, en diuen coalició de centre-dreta. Fratelli d’Italia és extrema dreta postfeixista. Berlusconi és populisme de dretes, i Salvini és extrema dreta. Passa que els mitjans no han dit les coses pel seu nom. M’ha xocat. Al principi, quan jo escrivia els articles i deia que Salvini era extrema dreta, col·lega italians em deien ‘sí que vas forta’. Tot just ara es comença a dir. L’aproximació de Salvini envers els immigrants és d’extrema dreta, claríssimament. Com a ministre de l’Interior va deixar d’actualitzar la base de dades d’agressions feixistes. —Luca Traini. —Ex-Candidat de la Lliga de Salvini. Va disparar a totes les persones negres que va trobar a Mascerata. En va deixar de ferides. Matteo Salvini, la setmana passada. Fotografia: EFE —Salvini no es diu feixista a ell mateix. —Salvini no es defineix com a feixista. Salvini juga amb el feixisme. Ell utilitza tota la retòrica feixista perquè sap que li dóna vots. Venim d’uns anys que s’ha banalitzat tant la paraula que dir-la a tort i dret no ajuda gens. Però la veritat és que Salvini, quan volia fer caure els governs i passar de ser ministre de l’Interior a ser primer ministre, va demanar plens poders. La mateixa expressió de Mussolini quan va ser primer ministre. Salvini simbolitza una manera de fer autoritària del feixisme i els feixistes hi estan encantats. Volen una personalitat forta. El feixisme és autoritarisme. —Matteotti. —Figura que m’agrada molt i que reivindico. Periodista i dels primers que va alertar, amb Mussolini, que el feixisme no era una ideologia com les altres. El primer que va teoritzar el cordó sanitari. Va investigar corrupteles i les irregularitats de les eleccions que havien guanyat els feixistes. El van acabar matant un dia abans no les expliqués en el ple del parlament italià. —‘Porta a porta’. —Programa estrella de la televisió pública italiana. Conduït pel periodista històric Vespa. Un home que dóna confiança als telespectadors. Una vegada el papa Joan Pau II li va trucar en directe per felicitar-lo. Aquest home ha estat molt important en l’emblanquiment del feixisme perquè en hora punta ha donat molt d’espai a Forza Nuova, partit feixista, i ha entrevistat ex-terroristes d’aquest món. —Enric Juliana sempre ens recorda la connexió entre Salvini i l’independentisme. —El Salvini de la primera fase, certament, per donar credibilitat al seu secessionisme, autonomisme o federalisme té imatges amb banderes basques, estelades i banderes d’Escòcia. Però aquesta relació que es fa entre Salvini i els independentistes no és justa, perquè precisament no ha fet sinó distanciar-se’n. La connexió amb l’independentisme és la vella Lliga Nord, Umberto Bossi. Quan Salvini arriba a secretari general de la Lliga té un 4% de vot. I ell reconverteix la Lliga Nord en la Lliga de Salvini. Del 4% del vot a ser el partit més votat. Salvini ha fet un canvi d’estratègia, ajudat per Le Pen i el Front National francès. Passa de ser autonomista del nord a nacionalista italià. Salvini prefereix que li rigui les gràcies Santiago Abascal que un independentista català. —Per què heu fet un llibre sobre el feixisme i l’extrema dreta a Itàlia? —Perquè veia que ningú no li donava la importància que calia. Fa deu anys que recopilo informació. Ara sí que se’n parla, de l’extrema dreta, però al començament de fer de corresponsal a El Punt-Avui, el 2012, pocs en parlaven, de la Lliga i de l’estrany consens. Escric el llibre perquè aquesta normalitat amb la qual la gent es defineix de feixista em va sobtar. Som molt a prop d’Itàlia, però la coneixem menys que no ens pensem. És com la llengua. Tothom es pensa que és fàcil, l’italià, però parlar-lo bé no és gens fàcil. Hi ha un interès per les coses d’Itàlia que acaba essent superficial. Amb el llibre volia ajudar a entendre una mica més. —Heu tingut problemes, parlant dels temes que parleu? —Sí. Sense exagerar, però una mica, sí. I essent dona, és més fàcil atacar. M’han fet saber que em tenen controlada. I que saben que escric d’això. —Per acabar, actualitat. La setmana passada el senat va retirar la immunitat a Salvini. —He vist titulars dient que se li ha acabat la carrera política. Ja fa molts de temps que sento dir que té la carrera acabada. Aquest cas pot durar anys. Ara, certament, li han retirat la immunitat i el poden jutjar per la gestió de l’arribada d’uns immigrants quan era ministre de l’Interior. Ara un jutge ha de decidir si el jutja o arxiva el cas. I si el jutgen pot durar anys. Per ell és una plataforma ideal de propaganda i victimisme. Al final el jutgen per una cosa que tot el govern va fer. No únicament ell. Aquest cas li donarà publicitat que busca. Podeu comprar Feixisme persistent a la Botiga de VilaWeb

Alba Sidera: ‘A Itàlia els feixistes no se n’amaguen, és xocant de veure’

La titular del jutjat contenciós administratiu 9 de Barcelona ha revocat la multa que va imposar el departament de Treball, Assumptes Socials i Famílies de la Generalitat a l’autobús de l’associació Hazte Oír en considerar que no discrimina per identitat. El vehicle portava el missatge: ‘Els nens tenen penis. Les nenes tenen vulva. Ho diu la Biologia’. En la seva sentència, la jutgessa estima el recurs interposat per l’associació ultra contra la multa de 1.707 euros de la Generalitat i considera que les expressions de l’autobús ‘no comporten aïllament, rebuig o menyspreu públic, notori i explícit de cap persona en atenció a la seva sexualitat’. En un comunicat, el president de Hazte Oir, Ignacio Arsuaga, ha destacat que la sentència demostra que les sancions administratives imposades pels ajuntaments i governs autonòmics ‘es basen en motius ideològics i pretenen silenciar els que dissenteixen del pensament progressista, del políticament correcte i dels dictats dels grups LGTBI’. La Generalitat havia imposat la sanció per una infracció lleu tipificada en l’article 34.3 de la Llei 11/2014 per ‘dur a terme actes que comportin aïllament, rebuig o menyspreu públic, notori i explícit de persones per causa de la seva orientació sexual, la identitat de gènere o l’expressió de gènere’. ‘És cert que l’eslògan pot ser desencertat i provocador, i que pot haver-hi gent que no comparteixi el seu contingut. No obstant això, tenint en compte exclusivament l’eslògan, el seu contingut no és subsumible en el tipus infractor. Les expressions abocades no comporten aïllament, rebuig o menyspreu públic, notori i explícit de cap persona en atenció a la seva sexualitat’, afirma la jutgessa.

Una jutgessa revoca la multa del govern al bus d’Hazte Oir perquè no discrimina per identitat sexual

‘Quan gran part dels caps de govern estrangers em demanaven un referèndum sobre la monarquia o la república… jo vaig en fer sondatges i el perdíem.’ Així argumentava Adolfo Suárez que durant la transició espanyola no s’hagués consultat la forma de l’estat a la ciutadania. En aquest entrevista del 1995, que no es va acabar emetent, també explicava que va evitar el referèndum incloent els mots ‘rei’ i ‘monarquia’ a la Llei de la Reforma Política (1977). A les imatges es veu com Suárez parla tapant el micròfon perquè no se n’enregistrin les declaracions. També acusava Felipe González d’exigir el referèndum, però ell tampoc no el va arribar a convocar mai. Amb els anys, eleccions rere eleccions, la consulta ha esdevingut una mena de tabú. La república com a un ideal, però no pas un destí factible. Al congrés espanyol hi ha uns quants partits que es fan dir republicans, però que no qüestionen la forma de l’estat més enllà dels mítings i les converses privades. D’arguments, no els en falten, si es repassen els escàndols que han esquitxat recentment la corona espanyola: el cas Nóos, les caceres i les amants de Juan Carlos I o els missatges de Letizia i Felipe VI a Javier López Madrid (esquitxat per les targetes black, el cas Púnica i el cas Lezo). Només Izquierda Unida va plantejar al congrés espanyol fer un referèndum. Era 2014, poc abans del 9-N, i governava el PP amb majoria absoluta. La proposta va rebre un sonor clatellot per part dels diputats. Dels 316 vots registrats (faltaven trenta-quatre representants), 274 van ser en contra. Només vint-i-sis van votar a favor del referèndum i quinze es van abstenir. I el tabú s’ha convertit en una llosa. L’estat espanyol és i serà una monarquia parlamentària, sense discussió. Però tot pot trontollar si la gent s’organitza. Consegüentment, dues iniciatives populars s’han proposat de començar esquerdar-la. El barri madrileny de Vallecas organitzarà el 23 de juny una consulta sobre la República. Gairebé un mes després, el 18 de juliol, serà el torn de la comarca del Campo de Gibraltar (Cadis). Consultes no-vinculants, evidentment, però situant el debat de república o monarquia al carrer. Vallekas Decideix ‘El nostre vot és un vot de protesta contra un sistema arcaic i imposat per la dictadura. Volem aprofundir en la democràcia, empènyer-la més enllà i fer-ne un ús transformador per a la societat. La república és la ruptura del règim del 78’, argumenta Elena Martínez, portaveu de Vallekas Decideix, un moviment popular que és hereu del col·lectiu ‘Cop a la Màfia’, nat abans de la investidura de Mariano Rajoy (2016), quan milers de persones van sortir als carrers de Madrid a protestar. ‘Era un espai que incloïa persones a títol individual, col·lectius, organitzacions… on evidentment hi ha sensibilitat republicana. Hem lluitat contra les retallades del PP, però també volem expressar-nos i així sorgeix la idea de les consultes’, continua Martínez, que afirma que es va triar primer Vallecas perquè és un barri amb teixit associatiu molt fort i on el republicanisme ha estat sempre latent. ‘Fer la consulta a tot Madrid se’ns hauria escapat de les mans. Comencem per Vallecas i després ho volem exportar als altres barris i municipis de Madrid, però sense marcar-nos dates ni objectius’, assegura. Aquesta consulta té garantides fins ara trenta-cinc meses, però l’organització no descarta que n’hi pugui haver més arran de l’interès que genera. ‘No hi haurà locals de votació, les meses seran al carrer’, explica Martínez. Totes les decisions relacionades amb la logística es prenen en assemblees obertes i la consulta es finança amb aportacions dels col·lectius que la impulsen, entre els quals la Coordinadora 25-S, Esquerra Castellana o YESCA. La consulta, com la del 9-N, tindrà pregunta doble: ‘Voleu poder decidir la forma de l’estat?’ i ‘En cas afirmatiu, voleu que sigui una República?’. Vegeu ací la butlleta:Vallecas té uns 100.000 habitants i la consulta ‘és enfocada a la gent del barri’, però com que no hi ha cens, hi podrà votar tothom. Tanmateix, l’organització procurarà que no hi hagi duplicitat de vots. Martínez assegura que, de moment, cap partit polític de l’ajuntament s’hi ha interessat, però Vallekas Decideix sí que s’ha dirigit directament a la Junta de Puente de Vallecas (és a dir, del districte) per informar-los sobre la consulta i la col·locació de meses. I per què volen fer la votació el 23 de juny? Segons Martínez, la data també forma part de la denúncia. ‘Era el cap de setmana més pròxim a l’aniversari de la coronació de Felipe VI (19 de juny de 2014), un dia negre per a Madrid. Ens varen imposar un estat d’excepció. Carrers tallats, el metro també, la policia pujant a les cases a llevar banderes republicanes dels balcons. Hi va haver detencions arbitràries per a evitar qualsevol protesta. Aquesta és la monarquia de tots els espanyols?’ Monarquia o República, el Camp de Gibraltar decideix La consulta del Camp de Gibraltar forma part d’una estratègia que vol abraçar tot l’estat espanyol. L’Assemblea Republicana de Madrid es va marcar el 2018 per a fer campanya a favor d’un referèndum sobre la República a tot Espanya. ‘Una de molt semblant a la dels anys vuitanta contra l’OTAN’, afirma César Alfonso Viñas, coordinador de la Plataforma Cadis per la República. El primer acte fou a Segòvia el 18 de gener amb una encartellada amb el lema: ‘Monarquia o República?’Part d’aquesta campanya també consisteix en la creació de comitès pro-consulta en ciutats, pobles i barris. I així arriba al Camp de Gibraltar. ‘Volem que cali en associacions culturals, de veïns, partits polítics d’esquerres, sindicats de classe i d’estudiants, diverses marees i moviments universitaris’, diu el coordinador. Els comitès són organitzacions totalment autònomes i volen ser tan transversals com puguin: ‘Hem d’avançar cap a la superació democràtica d’un règim que ha convertit la llibertat en una paraula buida i que entén la democràcia com una concessió del poder polític i no com un dret de la ciutadania.’ La consulta és en un estat més incipient que la de Vallecas. Al Camp de Gibraltar, hi viuen més de 250.000 persones i la logística és més complexa. L’organització espera posar urnes a Tarifa, Algesires, La Línea de la Concepción, Los Barrios, San Roque o Guadiaro. ‘Anem engegant la fase de propaganda i informació. Els punts de votació, els anirem concretant fins el 18 de juliol mateix’, declara el coordinador. L’organització preveu situar les urnes en els mercats de carrer, llocs molt transitats, per tal d’afavorir la participació. Les consultes tampoc no tindran cens. ‘Caldrà que els interventors i els apoderats vigilin bé les meses perquè els votants siguin majors d’edat i no s’hi voti dues vegades’, diu Viñas, que també explica que la iniciativa ha despertat l’interès de l’estament polític, a l’Alternativa Republicana d’Algesires i l’Esquerra Unida de San Roque. De moment, no es preveu exportar la consulta a la resta de la província o d’Andalusia. ‘Potser el 2019’, desitja el coordinador. Com a Vallecas, la data de la votació també és simbòlica. ‘Percebem el 18 de juliol com el dia de la lluita antifeixista del poble espanyol’, diu Viñas, referint-se a la tenacitat contra el cop d’estat del dictador Francisco Franco. A més, la consulta formarà part també d’unes jornades antifeixistes que acabaran amb una manifestació pels carrers d’Algesires. El referèndum del primer d’octubre com a referent Vallekas Decideix contempla l’1-O com un punt d’inflexió. ‘Ha marcat un abans i un després. Ha estat una expressió completa de democràcia i d’organització popular d’un moviment republicà’, explica Martínez. Tanmateix, reconeix que Vallekas Decideix és més primigeni, com la consulta d’Arenys de Munt (Maresme) del 2009: ‘L’1-O és part d’un procés molt llarg i, per això, no ens hi podem comparar.’ ‘L’experiència catalana ha de servir de guia’, assegura Viñas. Per això creu que l’esquerra espanyola ha de reflexionar i prendre’n nota. ‘No n’hi ha prou de dir que volem una república federal, cal un pla o una estratègia i estar disposat a anar a l’exili o a la presó. Els catalans ens han ensenyat que, per a proclamar-la, s’hi ha d’estar disposat’, conclou el coordinador de la Plataforma Cadis per la República.

‘Monarquia o República?’ S’estenen les consultes populars a l’estat espanyol

Les declaracions de José Manuel García-Margallo sobre els ‘favors’ que Espanya deu a uns altres països per haver pres posicions no favorables a la independència de Catalunya han tingut un gran impacte polític. I també han servit perquè l’ex-ministre d’Afers Estrangers confirmés una informació que fa anys que circulava com a rumor: la de la creació d’una comissió interna del govern espanyol, de caràcter secret, batejada amb el nom de ‘comissió barretina’. El propòsit era de desactivar el front internacional de l’independentisme. En l’entrevista a 13TV, Margallo diu: ‘Tan bon punt vaig arribar al ministeri, vam convocar una reunió cada divendres de l’any durant cinc anys i vam donar instruccions molt concretes a ambaixadors i cònsols, perquè responguessin a qualsevol ofensiva.’ I això és justament el que deia el diari El Confidencial Digital (ECD) en aquesta notícia publicada fa gairebé un any: ‘Per a concretar quines accions han de dur a terme en cada moment, depenent dels moviments que faci la Generalitat, els integrants de “la barretina” es reuneixen cada divendres a les nou del matí al ministeri d’Afers Estrangers.’ Margallo no hi podia assistir normalment, perquè havia de ser present al consell de ministres, però era informat permanentment de les decisions que s’hi prenien. I, segons el mateix diari, ‘quan s’havia d’emprendre una ofensiva important contra el desafiament independentista, n’era informat prèviament perquè pogués notificar-ho a Rajoy’ en la reunió de l’executiu. Els integrants Qui en formava part? Segons ECD, el director de gabinet de Margallo, Juan José Buitrago, i José María Beneyto, ex-portaveu del PP a la comissió d’Afers Estrangers del congrés i president de la delegació espanyola a l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa. També en formaven part dues ‘ambaixadores’ de màxima confiança de Mariano Rajoy que tenien l’encàrrec de recórrer diversos països europeus i els Estats Units per a combatre el discurs independentista. Són la diplomàtica María Basols, dependent del Ministeri d’Afers Estrangers, i a Cristina Ysasi Ysasmendi, directora del departament d’Afers Jurídics Institucionals de la Moncloa. Van tenir contactes amb governs i institucions de països com ara Àustria, Suïssa, Brussel·les, Londres i Nova York. Ho va revelar el diari El País. I la vice-presidenta Soraya Sáenz de Santamaría no únicament ho va confirmar, sinó que va declarar que era ‘normal’ que el seu govern ‘s’expliqués’ a uns altres estats. A part aquests integrants, en la ‘comissió barretina’ hi havia, segons ECD, més experts, entre ‘diplomàtics, assessors i catedràtics’. El diputat del PDECat Jordi Xuclà ha presentat avui un seguit de preguntes al govern espanyol sobre les declaracions de Margallo. En acabat, ha recordat que l’ex-ministre havia reconegut dimarts al vespre ‘que hi havia una estructura perfectament consolidada en el Ministeri d’Afers Estrangers’. I ha afegit: ‘No riguin: nosaltres teníem coneixement d’aquesta estructura, però ens en faltava la prova, la confirmació de l’impulsor mateix d’aquesta comissió de treball. I no riguin pel nom, però aquesta comissió va treballar durant cinc anys amb el nom de “comissió barretina”. Era una comissió integrada pel ministre mateix i per alts funcionaris del ministeri que seguia mil·límetre a mil·límetre qualsevol activitat del govern de la Generalitat.’ Dimarts Margallo va explicar més coses que no havia dit mai cap membre del govern espanyol sobre aquesta estratègia secreta per a combatre el relat independentista internacionalment. ‘Això ens ha costat molta feina –va dir–. Jo he estat als països bàltics quatre vegades, i no és que hi tinguem especials interessos econòmics, és que hi tenim el tema català i la Via Bàltica. He estat al Canadà, al Vaticà no sé ni quantes vegades… Això et consumeix una quantitat d’energia enorme. Ningú no sap l’esforç que ens ha costat això, ni quants favors devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que fessin les declaracions que han fet.’

Margallo confirma la ‘comissió barretina’, el gabinet secret de la Moncloa contra l’independentisme

Joan Josep Nuet, diputat al congrés espanyol de la coalició ERC-Sobiranistes, va interrogar la ministra espanyola de Defensa, Margarita Robles, a la comissió del congrés de seguiment del departament, una intervenció que ha estat molt criticada a la xarxa pel punt de vista espanyol que assumeix Nuet. Durant el discurs, anuncia que el seu partit proposarà ‘reformes importants’, que, segons diu, ‘són necessàries per a les nostres forces armades‘ i es refereix en repetides ocasions a Espanya com ‘el nostre país‘. ‘És evident, ministra, que nosaltres valorem positivament la contribució dels nostres militars a la nostra seguretat, i ho vull deixar clar perquè consti en acta: en això no tenim cap dubte’, va dir. Nuet també va reflexionar sobre el paper de l’exèrcit espanyol i va demanar de ‘democratitzar-lo’. ‘El feixisme no ha de tenir cap lloc on amagar-se, tampoc a les forces armades’, va dir. ‘Tot i que la història militar del nostre país és complexa, evidentment, els segles XIX i XX ens van portar molt males notícies, però esperem que aquest segle XXI trenquem amb aquests tabús de la nostra història’, va dir. Aquest discurs de @NUET (ERC) és impropi d'un diputat independentista. Mireu el vídeo sencer i jutgeu vosaltres mateixos. Què coi feu, @Esquerra_ERC? Vergonya aliena. Ens veiem a les urnes. pic.twitter.com/RSSpF1UC0C — Andrés da Silva (@asj_dasilva) February 20, 2020 Podeu veure ací la intervenció sencera de Nuet:

Polèmica per una intervenció de Nuet on parla de l’exèrcit espanyol com ‘els nostres militars’

La ciutadana alemanya Carola Rackete ha abandonat avui Itàlia, tres setmanes després de la seva detenció per atracar sense autorització al port italià de Lampedusa i desembarcar a quaranta immigrants rescatats i en estat d’emergència, segons ha informat la seva organització de salvament humanitari Sea–Watch. La jove alemanya, de 31 anys, va capitanejar el vaixell de salvament durant setmanes amb desenes de migrants rescatats a bord, fins a atracar el passat 29 de juny a l’illa de Lampedusa. Al principi va ser detinguda i confinada sota arrest domiciliari, però finalment va ser posada en llibertat. La fiscalia italiana l’acusa d’ajuda a la migració il·legal i de resistència davant un vaixell de guerra. Dijous va ser interrogada durant quatre hores, tot i que encara no hi ha una decisió sobre si la causa segueix el seu curs o, per contra, es desestimen els càrrecs. Carola Rackete ja no pertany a la tripulació del vaixell de rescat, tal com va anunciar ahir el seu advocat, Alessandro Gamberini, després de l’interrogatori a Rackete per part la fiscalia d’Agrigent a Sicília. ‘Carola ja no és membre de la tripulació actual del ‘Sea–Watch 3, així que ara està fent alguna cosa diferent’, ha assenyalat. El ministre italià de l’Interior, Matteo Salvini, ha declarat avui que no podia esperar ‘per expulsar aquesta consentida comunista alemanya i enviar-la a casa’. Rackete té interposada una demanda per difamació contra el polític italià pels insults abocats per aquest a Internet. Els vaixells que s’enfronten als estats per salvar vides a la Mediterrània

Carola Rakete deixa Itàlia després de ser detinguda ara fa tres setmanes

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, encara no sap si assistirà a la Via Lliure de l’Onze de Setembre de l’avinguda de la Meridiana. ‘N’hem d’acabar de parlar amb les entitats organitzadores. Jo entenc que he de tenir una presència institucional perquè és la diada nacional de Catalunya i Barcelona n’és la capital. En sóc la batllessa i, per tant, d’alguna manera hi ha d’haver una presència institucional’, ha dit en una entrevista concedida aquest matí al canal 3/24. També ha remarcat la importància que a la manifestació hi hagués diversitat ideològica tot i la proximitat de les eleccions del 27-S: ‘Les entitats organitzadores de la manifestació ja han dit que garantirien que no es polititzés. Jo crec que mantenir aquest caràcter ampli i plural de la Diada és molt important. I en conseqüència la meva presència també ha de servir per a això’. Colau ha dit que l’Ajuntament de Barcelona tindrà una agenda pròpia durant la Diada. I ha afegit: ‘L’Onze de Setembre és una festa reivindicativa per a les llibertats del poble de Catalunya, en què, especialment els darrers anys, s’ha expressat massivament que hi hagués més democràcia i millor, que es complís el dret de decidir i que el poble de Catalunya pogués decidir lliurement el seu futur’. Polítiques sobre la venda il·legal al carrer Sobre aquesta qüestió, Colau assegura que la guàrdia urbana no ha rebaixat la pressió social i que l’Ajuntament s’ha proposat de donar-hi una resposta social perquè la solució no havia de ser policíaca. Colau ha proposat que s’oferís una sortida laboral a aquesta gent, que s’havia de guanyar les garrofes com fos. ‘És una activitat que no es fa de manera voluntària, és evident, sinó per una situació de necessitat’, ha reflexionat. Ha insistit que la venda ambulant continuava prohibida i que el consistori fomentava el comerç de proximitat. A més, ha matisat que els estudis que tenien deien: ‘Les grans superfícies són un maldecap molt més important que no pas el fenomen de la venda il·legal al carrer’. Nomenclàtor Colau també ha parlat del nomenclàtor de la ciutat. Ha dit que hi havia una ‘sobrerepresentació monàrquica’ i una ‘infrarepresentació’ de la simbologia republicana o de dones. Sobre si posarien o no la fotografia de Felipe VI a la sala de plens, ha respost: ‘No ho sé, ja ho estudiarem, entenem que no deu tenir cap pressa perquè durant tot un any no hi ha hagut el monarca actual al ple i la delegació no en va dir res’.

Ada Colau vol tenir una ‘presència institucional’ a la Diada

El líder de Podem, Pablo Iglesias, ha dit al PSOE que si vol formar govern a l’estat espanyol les seves forces afins al País Valencià (Compromís-Podem), Catalunya (En Comú Podem) i Galícia (En Marea) tinguin grup propi al congrés espanyol. Ho ha dit durant una conferència de premsa acompanyat, precisament, del cap de llista d’En Comú Podem, Xavier Domènech; el de Compromís-Podem-És el moment, Joan Baldoví; i la portaveu d’En Marea, Alexandra Fernández. En aquest sentit, Domènech ha defensat que En Comú Podem té ‘tots els requisits legals per ser grup propi’. ‘Seria difícil d’entendre per als votants, els catalans i catalanes i per a nosaltres que no hi hagués aquest reconeixement’, ha reblat. La negativa de Pedro Sánchez Una demanda que arriba el mateix dia en què el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ha afirmat que les confluències de Podem a Catalunya, País Valencià i Galícia no han de poder disposar de grup propi al congrés espanyol perquè no compleixen el punt del Reglament que diu que les forces que no s’han enfrontat a les eleccions no poden fer grups diferents. Sánchez, en declaracions a la Cadena SER, ha apuntat que si Podem vol tenir quatre grups parlamentaris, haurà de intentar-ho una vegada que es reformi el reglament de la cambra. Considera que és molt complicat acceptar la pretensió de Podem ja que és al senat la cambra on es dirimeixen les qüestions relacionades amb les comunitats autònomes.

Iglesias posa per condició al PSOE que Compromís-Podem, En Comú Podem i En Marea tinguin grup parlamentari

Mitjans de comunicació, partits i polítics van plens, des de fa uns anys, del terme “populisme”. La paraula ha marcat l’actualitat informativa dels últims mesos. La victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units, la sortida del Regne Unit de la Unió Europea i el naixement d’organitzacions polítiques com Podemos a Espanya, Movimento 5 Stelle a Itàlia o Syriza a Grècia han tingut molt a veure amb l’auge d’aquesta paraula. Fins i tot la Fundéu l’ha escollida paraula de l’any 2016. Les tertúlies televisives, els mítings polítics i també els mitjans de comunicació han posat el populisme al centre del debat. Les cerques a Google demostren que l’interès per aquest concepte ha augmentat enormement aquest últim any. Origen romà Malgrat tot, ‘populisme’ no és una paraula nova. El seu ús ha vist el seu màxim apogeu els darrers temps però el seu origen es pot remuntar a l’època romana amb els partits populares, constituïts per aristòcrates que volien acabar amb el domini que exercien els nobile i els optimates a la vida política. Javier Astudillo, doctor en Ciències Polítiques i professor a la UPF, explica que el naixement dels partits populistes com els entenem avui daten de finals del segle XIX amb el pas del vot censatari al sufragi universal masculí. Aquest canvi va donar lloc a dos nous partits: els socialdemòcrates, que apel·laven únicament a la classe obrera, i els autodenominats populistes, que pretenien construir aliances interclassistes per atraure tant el vot de les classes mitjanes com el de les populars, apel·lant al concepte del poble contra l’oligarquia. Els partits populistes, segons Astudillo, “neixen on l’electorat dels partits socialdemòcrates dóna suport a altres partits”. Els primers es desenvolupen a l’Amèrica Llatina, “però també a Espanya a principis del segle XX Lerroux va fundar un partit essencialment populista, el Partit Republicà Radical”. En el seu origen, el terme ‘populisme’ no amagava connotacions negatives. Són precisament els partits socialdemòcrates, segons Astudillo, els que li donen el caràcter pejoratiu. Atemorits per la pèrdua del seu electorat, denuncien que els partits populistes diuen a la gent el que vol sentir, tot i saber que no es podrà realitzar. A dia d’avui l’ús que se li dóna al debat polític i als mitjans de comunicació ha adquirit connotacions negatives, arribant a considerar-se un atac a l’oponent. Astudillo creu que el ressorgiment de la paraula s’explica per l’expansió de “partits tant de la dreta com de l’esquerra que apel·len de nou al poble”. En aquest sentit, la crisi econòmica ha tingut, per Astudillo, una gran responsabilitat: “han sorgit els ‘empresaris polítics’, que volen apel·lar a la gent contra l’elit dominant”. Però més enllà de les tendències actuals, al món acadèmic de les Ciències Socials defineix el populisme a través dels seus trets fonamentals: Font: Juan Santiago Ylarri, «Populismo, crisis de representación y democracia» Una paraula, dos significats Aquestes característiques, però, no descriuen una ideologia política, sinó una forma de fer política. Trump i Podemos són populistes en el sentit més acadèmic de la paraula. Però això no apropa els seus discursos més enllà de les coincidències tàctiques. De fet, sota aquesta llista de trets que els politòlegs empren a l’hora d’etiquetar qui és i qui no és populista, podem trobar-hi figures tan diferents com Miguel Ángel Revilla, Hitler o el peronisme a l’Argentina. Però, tot i l’esforç de les ciències socials per dotar al populisme d’un significat clar, la connotació pejorativa que històricament ha acompanyat a la paraula, continua predominant en el debat públic. Per a la gent fora de l’elit acadèmica, populisme es concep gairebé com un derivat de demagògia. “Hi ha una diferència entre connectar amb la gent i dir-li el que vol sentir. Davant del debat populista, hem de fer el debat de les idees, explicar-li a la gent la veritat i per què es prenen les decisions”. La Vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, no es remetia amb aquestes declaracions cap a Podemos a les característiques establertes per les ciències polítiques, sinó que utilitzava la paraula com una arma. El significat de ‘populisme’ que va servir Santamaría, segons recull l’Institut d’Estudis Catalans respon a l’“aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici”. Aquesta és la derivació històrica del terme en el lèxic comú, i el significat que té en els mítings polítics i les tertúlies televisives quan hi escoltem la paraula. I per acabar d’embolicar la troca, existeix una tercera accepció. En intentar desmarcar-se d’aquesta negativitat de la paraula, el filòsof i teòric polític argentí Ernesto Laclau va escriure l’any 2005 el llibre La Raó populista, on defensava el populisme com una filosofia política. Adoptant les característiques establertes per les ciències socials, va postular el populisme com una opció política viable, utilitzant el discurs polític per omplir el significat de la paraula ‘poble’, “creant-ne una identitat”. Per a Laclau, el populisme és un procés polític on el poble crea el significat de la pròpia paraula ‘poble’. I a aquesta línia ideològica és on apunta Podemos quan s’autoproclama populista, creant un tercer significat dins de l’ecosistema polític espanyol. A la vegada, aquesta vessant filosòfica del populisme, parteix de la mateixa arrel que les altres dues. Yanko Moyano, professor de filosofia política a la Universitat de Barcelona, ajuda a simplificar les paraules de Laclau i la relació amb la resta de significats. “El que és vertaderament populisme és parcialitzar la política, crear la divisió a través de la paraula ‘poble’ i excloure els que no formen part del debat polític” i veu a Podemos com l’arquetip. El partit de Pablo Iglesias divideix el país entre el poble (gent corrent) i la casta (polítics i elits econòmiques) exclosa del poble. El risc, segons Moyano, és que a l’hora de seure’s a la taula de negociació, els populistes ignorin aquells no inclosos en el terme ‘poble’. Així, per exemple, quan Trump es nega a parlar amb alguns mitjans de comunicació, separa entre els americans i els immigrants i s’antagonitza amb les elits de Wall Street en els seus discursos, es converteix en un polític populista. L’evolució del concepte ha derivat en una conjugació dels tres termes, predominant l’ús popular de la paraula. El populista és avui, segons Javier Astudillo, “aquell que apel·la a un conjunt ampli de la ciutadania, que caracteritza com a classes populars, i el contraposa a la classe política oferint alguna cosa que no és realitzable”. El populisme no explica el Brexit, Trump o Podemos. Els etiqueta, però no forma part del problema.

Què és el populisme?

Avui comença un episodi de fred molt intens i de nevades força generalitzades que poden caure pràcticament a qualsevol cota a una bona part del país. I aquesta situació s’allargarà des aquesta tarda i vespre i fins dimecres a mig matí o migdia, sobretot a la meitat nord del país. Heus ací l’entrada d’aire fred demà al matí: A mesura que avanci el dia d’avui veurem com la temperatura va baixant per l’entrada de l’aire fred d’origen siberià de nord-est. La nuvolositat anirà augmentant progressivament i a la tarda ja hi haurà les primeres nevades a cotes molt baixes, inicialment a uns cinc-cents metres però davallant fins pràcticament a la cota zero entrada la nit. La precipitació començarà a comarques com Osona, el Ripollès, part de la Garrotxa, Berguedà, Bages, Solsonès, Alt Urgell… I al vespre i a la nit la neu podrà caure també en una cota d’entre 0 i 100 metres gairebé a tot el Principat, especialment a la Noguera, el Pallars Jussà i comarques de Ponent, i també arribant a la serra pre-litoral i a zones litorals del Barcelonès, el Maresme, el Baix Llobregat…Com més al sud, la cota de neu serà més alta, al voltant dels mil metres, a la zona dels Ports i el Maestrat. Vegeu aquest mapa de precipitació per a avui, dilluns, publicat per TV3, on el color verd indica la neu. Dimarts serà un dia de força més fred però de menys precipitació, sobretot al matí. Però la nevada podrà anar guanyant terreny cap a la zona el Montseny, les Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona, on la cota de neu serà molt baixa, d’entre 100 i 200 metres. I pot arribar també al Vallès, Bages i Barcelonès, entre més comarques del pre-litoral i el litoral pròxim a Barcelona i a Tarragona. La cota serà una mica més alta al sud, on la nevada podrà arribar a caure cap als 300 metres al Ports, el Maestrat, els Serrans, Camp de Túria… i cap als 800 metres a les comarques situades més al sud. I serà sobretot la nit i la matinada de dimecres quan la precipitació pot ser més intensa, pel xoc de la massa d’aire fred que hi haurà instal·lada des de dimarts amb la massa més càlida i humida que pujarà de sud-oest a nord-est. En el moment que entrin en contacte serà quan la nevada pot arribar a ser més intensa, al llarg de la matinada i primera hora del matí de dimecres. Inicialment la cota pot ser pràcticament zero a totes les comarques del país, tret de la zona de l’Empordà, on inicialment no nevarà, i de les comarques de més al sud del País Valencià, on la precipitació serà en principi en forma de pluja. També en quedaran fora una part de les Illes, si bé a la serra de Tramuntana la cota de neu pot ser inicialment de 500 metres, i les comarques més orientals de Catalunya Nord; en canvi, a la Cerdanya, el Conflent i el Capcir la nevada hi pot arribar i pot ser intensa. A mesura que avanci el dimecres la cota de neu anirà pujant i una bona part de la nevada es transformarà en pluja, però a moltes comarques interiors i de muntanya la nevada podrà persistir durant moltes hores i acumular gruixos molt grans. El Servei Meteorològic de Catalunya informa de les previsions i de les precipitacions i nevades que hi ha al Principat. A més, totes les incidències es poden seguir minut a minut amb la web del Servei Català de Trànsit, el compte de Trànsit i l’Equip Viari de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació. Al País Valencià, les emergències 112CV també informen de les dificultats viàries que hi ha durant el dia. Per saber l’evolució del temps, cal consultar l’agència Aemet. A les Illes, l’agència Aemet també ofereix informació sobre la meteorologia i la Direcció Insular d’Infraestructures i Mobilitat del Consell de Mallorca dóna informació sobre l’estat de les carreteres. El Servei Meteorològic d’Andorra actualitza les temperatures, i també es pot consultar informació a la pàgina web i l’estat del trànsit a l’Agència de Mobilitat. Els canvis meteorològics de Catalunya Nord, els trobareu a Météo France i les restriccions de trànsit, a l’agència francesa Bison Futé. En aquest enllaç podeu consultar a quina cota us trobeu.

El fred i la neu ja són a tocar: consulteu les comarques on pot arribar a nevar

Així com d’una llengua es desprenen molts coneixements sobre la idiosincràsia dels ciutadans que la parlen, la cuina també és un gran repositori de coneixements sobre els qui la fa i se la mengen, sobre el seu paisatge, costums i idiosincràsia. Cultures que políticament són poc empàtiques envers unes altres poden tenir una gran capacitat seductora des dels seus plats, cuines i menges. Això va passar amb un llibre de receptes, fet per un home que no era cuiner, un llibre que, quan va aparèixer el 1999 en una edició modesta, ningú no esperava que tingués un recorregut gaire llarg. En canvi, ja en van nou edicions i aquesta setmana n’han presentada una de nova, amb tapa dura, profusament il·lustrada, molt bonica. Es tracta d’Aroma àrab. Receptes i relats, de Salah Jamal, editat per Cossetània, amb un pròleg del gastrònom Ignasi Riera. Aquest volum ha tingut un paper tan destacat a l’hora de difondre la cultura àrab a través de la gastronomia que el cuiner Ferran Adrià l’ha apadrinada el dia de la presentació. Aroma àrab. Receptes i relats és una visió molt personal i un viatge sentimental per a conèixer el món àrab a través de la seva cuina. Aplega cinquanta-quatre receptes il·lustrades i trenades amb relats històrics, costums culinaris i anècdotes del món àrab. L’ha escrit el palestí Salah Jamal, nascut a Nablus el 1951 i que va arribar a Catalunya fa cinquanta-un anys. Aquí va cursar els estudis de medicina i es va convertir en dermatòleg i historiador de la cultura àrab. Un dia s’estava a l’Ateneu Barcelonès amb el seu amic Ramon Serrano (germà d’Oriol Serrano, propietari de la distribuïdora de llibre Les Punxes), que li va proposar d’escriure un llibre de cuina àrab per a l’editorial Zendrera, que feia una col·lecció de llibres de cuina d’arreu del món i no trobava ningú que li escrivís aquest. Però Jamal li deia que ell no era pas cuiner. Finalment, davant la insistència, va escriure unes receptes acompanyades d’un relat sobre la cultura àrab, que contenia elements d’ironia, noms de carrers, tradicions, històries viscudes de la seva família… I, contra pronòstic, els lectors hi van connectar i ha estat un dels vehicles que ha acostat la cultura àrab a la cultura catalana. Ferran Adrià i Salah Jamal. Ferran Adrià va dir durant la presentació: ‘Admiro la tasca que ha fet Salah Jamal per a acostar el món àrab a Catalunya.’ El cuiner creu que en un moment com l’actual, en què triomfen cuines tan específiques com la peruana, no pot ser que ningú no tingui en compte la cuina àrab. I, a l’estil de les preguntes que es fa a la Bullipèdia, es demanava en veu alta: ‘la cuina àrab és cuina popular? És cuina tradicional? Hi ha alta cuina en la cuina àrab?’ L’àpat per a la presentació del llibre va ser al restaurant Mazah, de cuina libanesa, que fa tres mesos que ha obert al centre de Barcelona. Un restaurant de cuina tradicional, que va oferir als comensals una selecció dels seus entrants més populars: tastets tan tradicionals com l’hummus, el mutabal, les waraq enab o fulles de parra farcides d’arròs, la xamandareye o crema de remolatxa amb pasta de sèsam, la lubye bel ziet o mongetes tendres amb tomàquet, ceba i oli d’oliva, la labneh o crema de iogurt, sbaneh o crestes farcides d’espinacs o d’espinacs i formatge, i pans farcits i condimentats amb ingredients diferents, herbes, espècies… I de segon unes graelles al carbó plenes a vessar de diferents tipus de carn. De beure: aigua, vi libanès blanc i rosat, cafè i te. Després de l’àpat, Ferran Adrià va constatar que era una cuina tradicional que caldria actualitzar-la una mica per a situar-la en la cuina internacional. Per exemple, en relació a la quantitat de pa que hi ofereixen, es podria reduir. Però Salah Jamal pensa que la modernitat no fa per la cuina àrab. Donem-hi temps.

Receptes que basteixen ponts entre cultures

La Unió Europea proposarà als estats que tanquin les fronteres exteriors durant trenta dies, termini que podrà prorrogar-se, per a intentar contenir la propagació del coronavirus 2019. Així ho ha anunciat la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, com a part de les línies directives a aplicar pels estats membres en un missatge de vídeo publicat a Twitter. Tot i això, Von der Leyen ha dit que es garantirà el transport de mercaderies essencials com l’alimentació o els medicaments. ‘Tenim dos objectius. Hem de protegir les persones de la propagació del virus i, al mateix temps, hem d’assegurar-nos que mantenim el flux de mercaderies’, ha dit. .@EU_Commission présente ses lignes directrices sur les mesures aux frontières et propose:1⃣ des voies vertes/rapides afin de donner la priorité aux transports essentiels2⃣ d’introduire une restriction temporaire concernant tous les voyages non essentiels à destination de l’UE pic.twitter.com/y4tOEVkfpS — Ursula von der Leyen (@vonderleyen) March 16, 2020 Aquest matí Letònia ja ha anunciat que tancaria totes les seves fronteres a partir de demà afegint-se així a Lituània, Polònia, Dinamarca, República Txeca i Eslovàquia, que ja han limitat la lliure circulació a l’espai Schengen. Altres països del bloc comunitari no han optat per mesures tan extremes, però també han imposat fort controls. Per exemple, Xipre i Estònia han reimposat controls fronterers on els viatgers hauran de demostrar que no tenen el coronavirus 2019, mentre que Alemanya no ha decretat el tancament complet de fronteres, però ja no es pot accedir per França, Àustria, Dinamarca, Luxemburg i Suïssa. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut Altres restriccions a la UE Àustria no ha tancat les seves fronteres, però sí que ha cancel·lat tots els vols dels estats més afectats, Espanya i Itàlia. Països Baixos, Suècia, Bèlgica, entre molts altres, desaconsellen als seus ciutadans viatjar. Vull fer el confinament però m’obliguen a anar treballar. Què puc fer?

La UE tancarà les fronteres exteriors, però garantirà el transport essencial de mercaderies

Ana Lily Amirpour estrena aquest cap de setmana el film de terror ‘Una noia torna a casa sola de nit’, que va passar pel Festival de Sitges l’any passat i va rebre diversos reconeixements. Aquesta setmana també s’estrena la coproducció catalana ‘Anacleto: Agente secreto’ dirigida per Javier Ruiz Caldera i protagonitzada per Imanol Arias i Quim Gutiérrez. El film és una comèdia d’acció que es basa en un dels personatges clàssics de Bruguera. Dos dels altres films destacats són la danesa ‘Corazón silencioso’ i ‘Mientras seamos jóvenes’, amb Naomi Watts i Ben Stiller. > Una noia torna a casa sola de nit (‘A Girl Walks Home Alone at Night’). Direcció: Ana Lily Amirpour. Intèrprets: Sheila Vand, Rome Shadanloo, Ana Lily Amirpour; Arash Marandi, Marshall Manesh, Mozhan Marnò. Gènere: Terror. Esbós: Bad City és una factícia ciutat iraniana totalment degradada per la delinqüència, la prostitució i les drogues on a més hi ha un vampir que assetja els ciutadans. Enmig d’aquest panorama apocalíptic una parella s’enamora i ho canvia tot. En català. > Anacleto: Agente secreto. Direcció: Javier Ruiz Caldera. Intèrprets: Rossy de Palma, Alexandra Jiménez; Quim Gutiérrez, Carlos Areces, Imanol Arias. Gènere: Acció. Esbós: Adolfo és un jove que treballa en l’àmbit de la seguretat i passa per un moment molt difícil perquè la seva vida personal i professional es desmorona: la seva parella l’ha deixat i s’ha convertit en l’objectiu d’un grup de delinqüents. En aquest context descobreix que el seu pare té una doble identitat i que és un agent secret en hores baixes anomenat Anacleto. > Stille hjerte (‘Corazón Silencioso’). Direcció: Bille August. Intèrprets: Ghita Nørby, Paprika Steen, Danica Curcic; Morten Grunwald, Jens Albinus, Pilou Asbæk. Gènere: Drama. Esbós: Tres generacions d’una família es reuneixen entorn d’una mare malalta terminal. La dona ha decidit posar fi a la seva vida i en un primer moment les filles ho accepten però al avançar el cap de setmana augmenten els dubtes i ressorgeixen vells problemes familiars. > While We’re Young (‘Mientras seamos jóvenes’). Direcció: Pilou Asbæk. Intèrprets: Naomi Watts, Amanda Seyfried, Maria Dizzia; Ben Stiller, Adam Driver, Charles Grodin. Gènere: Comèdia. Esbós: Josh i Cornelia són una parella que ronda la quarantena i no té fills. Mentre en el seu entorn abunden els nens, ells decideixen allunyar-se de tot això i freqüentar amistats més joves i espontànies per tal que els transmetin la seva energia. > 5 flights up (‘Ático sin ascensor’). Direcció: Richard Loncraine. Intèrprets: Diane Keaton, Carrie Preston, Cynthia Nixon; Morgan Freeman, Josh Pais, Jimmy Palumbo. Gènere: Drama. Esbós: Ruth i Alex són una parella de jubilats novaiorquesos que volen vendre el seu apartament a l’East Village. Durant el cap de setmana que dura la venda, la professora retirada i l’artista recorden totes les anècdotes que els han passat a la casa on han viscut els darrers quaranta anys.

Les estrenes: El film de terror ‘Una noia torna a casa sola de nit’ irromp en català als cinemes

Imaginem demanar un préstec per pagar una factura hospitalària. En un sistema de sanitat públic com el català sembla impensable. Bé és cert, però, que hi ha deficiències, sobretot arran de la crisi econòmica. Les retallades han posat traves a l’hora de realitzar determinades operacions quirúrgiques, tractaments mèdics o investigacions científiques. Tot i tenir la fama de garrepes, a Catalunya la solidaritat ha permès una millor sanitat a molts ciutadans. Pressupost sanitari Create your own infographics La sanitat s’ha fet un lloc dins d’aquest món de l’economia col·laborativa, juntament amb la comunicació, la música o el cinema, entre d’altres. La reducció de l’ajuda pública, per una banda, i l’escassa aportació privada, per l’altra, ha portat molts ciutadans a recórrer a aquesta tendència solidària. Acció col·lectiva Tot i això, iniciar un projecte de micromecenatge sense un equip que guiï o doni suport, és molt difícil. L’equip de l’Obra Social Sant Joan de Déu va assebentar-se’n de la situació. Per aquest motiu, l’any 2012 va crear la plataforma Implica’t, a través de la qual persones de l’entorn dels centres de Sant Joan de Déu promouen reptes solidaris per finançar necessitats concretes. Per exemple, una família vol ajudar l’equip de recerca sobre distròfia muscular a tenir més fons per garantir la continuïtat de la recerca. La vida de moltes persones ha millorat gràcies a la funció d’aquesta plataforma. Els centres hospitalaris coneixen la importància que té avui dia el crowdfunding sanitari. L’Aina Serra, coordinadora de Implica’t, afirma que aquest tipus d’economia col·laborativa s’ha convertit en una qüestió essencial en la vida de moltes persones i centres com l’Hospital Sant Joan de Déu ho han tingut en compte. En només 10 mesos s’han aconseguit un total de 200 milions d’euros per ajudar a pagar intervencions quirúrgiques, tractaments mèdics, material especial o investigacions importants per al futur de la sanitat. Això és el que ha succeït als Estats Units gràcies a GiveForward, un portal que recapta fons per permetre pagar despeses mèdiques (incloent viatges, equip, material…) a persones que no poden fer-ne front. Per ara, a Catalunya no s’han arribat a aquestes xifres perquè gaudeix d’un sistema de sanitat públic universal, a diferència del nord-americà. Tot i això, gra de sorra rere gra de sorra acaba construint muntanyes i la solidaritat dels ciutadans facilita la vida de moltes persones. Micromecenatge per investigacions Amb aquestes microaportacions, molts usuaris i investigadors han vist un millor futur per a les seves necessitats. “Amb la salut no s’hi juga”, diu José Manuel Soria, director de la Unitat de Genòmica de Malalties Complexes del Hospital de Sant Pau. El doctor, juntament amb altres investigadors, ha posat en marxa una campanya per conscienciar la població de la importància de les malalties venoses, concretament la trombosi i la insuficiència crònica. Davant la reducció de pressupost dels serveis públics i per poder continuar amb el projecte d’investigació, el seu equip ha optat per cercar formes de finançament alternatives a través de projectes de crowdfunding. L’univers del micromecenatge és amplíssim i, tot i ser un àmbit que encara està començant en aquest món solidari, la sanitat no serà menys. Des de malalts que necessiten diners per poder finançar el seu tractament o que pateixen una malaltia que encara no té cura i necessiten fons econòmics, fins a grups investigadors que volen cercar millores en diagnòstics, tractaments i teràpies: tot té cabuda si l’objectiu és millorar la qualitat de la sanitat actual. Casos particulars Un altre cas comú en l’economia col·laborativa és el de les malalties minoritàries. El reduït nombre de casos que presenten a Catalunya i arreu del món fa que no s’hi presti la mateixa atenció i servei que a grans malalties com la grip, el càncer o l’infart de miocardi, entre d’altres. Per aquesta raó, les grans investigacions s’enfoquen a les malalties més comunes i les rares manquen d’un diagnòstic ràpid i d’un tractament eficaç. Què significa portar gairebé tota la vida patint els símptomes d’una malaltia minoritària que ara per ara no té cura ni cap tractament eficaç a llarg termini? Quan arribarà el moment de trobar una solució? La Inés Guerrero pateix la síndrome de Behçet des de ben petita i té l’esperança de posar punt i final a aquesta situació. Ella i uns 400 catalans en pateixen els seus símptomes, però ara per ara ningú l’està investigant. Això dificulta la trobada d’una cura o teràpia. L’associació de Behçet a l’estat espanyol va iniciar fa uns mesos la cerca de diners per dur a terme la primera investigació de la malaltia. Zumba, una paella popular, una rifa i un espectacle de pallassos. Moltes persones van gaudir d’una jornada solidària celebrada el passat 15 de novembre a Terrassa i que ha marcat un abans i un després en l’associació. Els seus membres van iniciar el camí del crowdfunding sanitari, a través del qual van aconseguir recaptar un total de 5.332,90 euros gràcies a les activitats organitzades. La Inés Guerrero, una de les dinamitzadores de l’esdeveniment, es mostra molt satisfeta. “Tot i que necessitem 40.000 cada any, aquest és un molt bon inici per aconseguir el nostre objectiu de començar a investigar la malaltia”, assegura. El paper d’Internet El gran ajudant del fenomen d’aquesta col·laboració sanitària és, com no, Internet. L’entorn digital ha fet que aquest nou sistema de finançament esdevingui ideal pel seu ús senzill i ràpid. La xarxa aporta facilitats de comunicació entre els usuaris, els quals hi acudeixen per anunciar el seu projecte, demanar diners i/o facilitar el contacte i la donació. Per aconseguir la col·laboració de terceres persones, l’originalitat juga un paper molt important. Un exemple és el cas de Iwopi, una plataforma que permet donar els quilòmetres que un usuari acumula mentre corre, camina, va en bicicleta o neda a la piscina i convertir-los en donacions materials. La solidaritat, però, és l’element indispensable per tal que el projecte de micromecenatge sanitari esdevingui un èxit i comporti una millora de la qualitat de salut de les persones.

El micromecenatge que salva vides

Pia Prat Jorba és la directora general de la Veu de l’Anoia, el periòdic d’Igualada que informa de fa trenta-set anys des d’Igualada. I que ara informa des de dins d’un dels focus de la Covid-19. Jorba dirigeix una empresa privada, local, amb set treballadors, i a la vegada fa onze dies que és confinada. Explica des de casa, en aquesta entrevista, sobre el tancament a la conca d’Òdena, les tensions informatives d’aquests dies, i com encaren els dies vinents. —Podríeu descriure el vostre confinament? —El confinament és dur. A casa visc amb els meus dos fills i la meva parella, ja fa onze dies que som tancats. Només en surto algun dia per fer les compres bàsiques i em passo el dia agafada al telèfon, fent Skype i escrivint a l’ordinador. No és fàcil de treballar des de casa en una feina que requereix ser molt al carrer. Al diari hem tingut gent en quarantena i gent que és a casa i es trobava malament, però sense saber si estava infectat o no. Les autoritats fan tant com poden, però estan desbordats. No es poden fer tots els tests que calen, ni hi ha prou material de prevenció… La nostra feina és informar. Mirem d’explicar què passa. —Heu parlat directament amb metges o infermeres de l’hospital d’Igualada? —Parlem amb metges i infermeres. I amb pacients, zeladors, personal de neteja i subministraments. La situació allà ha passat moments molt crítics. Molt personal mèdic confinat i el que es mantenia al peu del canó, totalment desbordat. Falta de material, manca de personal, retard en l’arribada de l’ajut. Ara malalts derivats a l’Hospital General de Catalunya i a més hospitals perquè hi ha gent que pateix del cor, que fa quimioteràpia i pateixen accidents. Una situació estressant que fa valorar molt la feina que es fa. Control a Igualada pel coronavirus. —Igualada tancada. Madrid, no. —A vegades es fa difícil d’entendre que a Igualada estiguem així i algunes altres poblacions, no tan sols Madrid, amb percentatges d’infectats i morts per habitant, superiors al nostre i tot, estiguin sense confinar. Però creiem que la mesura del confinament és la correcta. Si no es fa en uns altres indrets potser és per manca de mitjans o per algunes altres raons, que són en la responsabilitat i la consciència de qui les ha de prendre. Però hi ha una evidència. Aquesta és una epidèmia amb contagi molt fàcil. Només cal llegir alguns dels molts treballs estadístics que s’han publicat fins ara, o llegir sobre el pic de la corba i l’aplanament. Però és inqüestionable que si es detura el contagi s’acaba l’epidèmia. El problema només és el cost de tot això i pensar que la vida ha de continuar i no tot és aturar el contagi. —Què és el grup Malla, acabat de crear? —El grup Malla és una iniciativa local (amb disseny d’Igualada i TIC locals) per mirar de coordinar i aprofitar totes les impressores 3D en la fabricació de respiradors. —Pel que sabeu, s’han rebut respiradors 3D de Barcelona avui? —Aquest matí ja s’esperava que n’arribés alguna tramesa. —S’han rebut les màscares, ja, a l’hospital? —Podem dir amb certesa que no hi ha prou material. Quan l’alcalde de la ciutat va denunciar que eren retingudes a Madrid, alguns van queixar-se de deslleialtat institucional i van veure-hi política. Però ara no hi ha campanya i cal resoldre els problemes. Les valoracions ja es faran després, quan tinguem més dades a les mans. —Com a periodista, a quina pregunta encara no heu trobat resposta, del cas d’Igualada? —Molta gent no pot anar o venir a treballar. Molts autònoms es troben afectats. Ningú no explica què han de fer. Es parla de mesures i actuacions, però quan és l’hora de posar fil a l’agulla s’hi veu el desconcert i la nebulosa. —La setmana passada el Departament de Salut va informar de l’origen del brot d’Igualada. Van dir que havia estat en un dinar familiar de vuitanta persones. Hores després rectificava. La Veu va ser un dels diaris que va donar una altra versió dels fets. —No cal voler donar una sensació de control quan la realitat ens supera per tants llocs. Nosaltres no hi som per a propagar rumors. Nosaltres vam publicar la rèplica de la infermera a qui s’havia identificat com el número zero de la situació a l’hospital. Ella va dir que no havia anat al dinar. La consellera de Sanitat és igualadina, bona amiga i bona persona, però vam publicar allò que sabíem, sabent que no li agradaria gens. Tots treballem fent la nostra feina tan bé com podem. En aquests moments de trasbals, més que mai, tots hem d’intentar-ho. Ha estat una situació poc encertada. Igualada és una ciutat molt activa i molta gent ha viatjat a llocs on ja hi havia gent infectada, sense saber-ho, que feia vida normal. Això va començar a Wuhan, a la Xina. Aquí ens deien que era una grip normal, que només afectava la gent gran o que tenia antecedents delicats. No voler ‘alarmar’ la població ha estat un error. Les mesures s’han pres generalment tard. No únicament a Igualada. Mireu què passa ara als Estats Units i a la resta d’Europa. Ningú no estava preparat per a això. És una situació que desborda a tothom. Per molt que diguem uns i altres, les fronteres han esdevingut barreres per al trànsit de les persones, però no pel virus, que les travessa sense menester cap passaport. —Teniu data per a acabar el confinament del focus? —A Igualada hi ha la consciència que no estem pitjor que en uns altres indrets. Però es va confinar i ara les condicions no han millorat per a aixecar aquest confinament. En realitat podríem dir que estem més protegits que la resta. No som uns empestats, però vivim, gaudim o patim una protecció suplementària. La pregunta ens l’hauríem de fer d’una manera diferent. N’hi ha prou amb la manera com es mira de controlar la pandèmia a escala mundial? Recordem que va començar a la Xina, però ara ja és a tot el món. No podrem sortir més de l’entorn on som? Només és un problema sanitari i econòmic? Com serà la societat de demà? El confinament no deixa de ser una anècdota. És punyent i desagradable, però no serà la porta de més situacions per a les quals ni tan sols ens fem les preguntes adients? —A Igualada hi ha hagut trenta-dos morts. Com es fan els enterraments? —A Igualada els enterraments es fan sense que la família pugui acomiadar-se. En això estem pitjor que en uns altres indrets, on encara es pot fer una cerimònia, per més que sigui diferent de com es feia abans. Nosaltres vam fer una entrevista al responsable de la funerària perquè expliqués com fan aquest últim servei als qui moren. Ara que tenim limitacions per a poder fer arribar l’edició en paper, ens hem abocat a uns altres formats, aprofitant les tecnologies adients. —Noteu l’efecte del confinament, és a dir, les coses milloren en nombre casos? —De moment, no us ho puc dir. Diuen que aquesta setmana serà el punt més alt… Tant de bo millori. Vull pensar que sí. —Què fareu al diari aquests dies vinents? —Continuarem explicant què passa, per difícil que sigui la situació. Com deia Joan Maragall, a Elogi de viure, i us ho llegiré: ‘Esforça’t en el teu quefer,/ com si de cada detall que penses,/ de cada paraula que dius,/ de cada peça que poses,/ de cada cop de martell que dónes,/ en depengués la salvació de la humanitat./ Perquè en depèn, creu-me.’

Pia Prat Jorba: ‘No voler alarmar la població ha estat un error’

Un 67,2% dels catalans consideren que el Tribunal Suprem té un grau d’independència baixa o molt baix segons el baròmetre de juliol del CIS. En canvi, només són el 20 per cent els que creuen que el tribunal que ha d’emetre la sentència en el judici contra el procés té un alt grau d’independència. La desconfiança en la independència de l’alt tribunal també és compartida per gran part de la població de la resta dels Països Catalans: per un 46,4% dels valencians i un 54,6% dels ciutadans de les Illes. Fins i tot en el conjunt de l’estat espanyol són gairebé la meitat de la població (44%) els que dubten de la independència del Suprem. De fet, el 77% dels ciutadans de Catalunya tenen cap o poca confiança en els jutges espanyols en general i gairebé un setanta per cent creu que la seva independència és baixa i nul·la. Entre els valencians, més de la meitat creu que la independència judicial dels jutges és baixa (51%) i un 49% hi confia poc o res; de la mateixa manera, a les Illes, un 57,6% creu que tenen una independència baixa o nul·la, mentre un 55% no té confiança en els jutges o la té baixa. Cal afegir que a Catalunya, més del 62,2% creu que el funcionament de l’administració de justícia a Espanya és dolent o molt dolent, amb el principal argument que està polititzada (36%), seguit que es produeix un tracte discriminatori (25%), i hi ha un acord gairebé unànime (87%) sobre el fet que cal reformar la justícia.

Dos terços dels catalans consideren que el Tribunal Suprem té una baixa independència judicial

Fins a les sentències. Aquest és l’horitzó temporal que s’han marcat JxCat i ERC per a garantir la continuïtat del govern i preservar-lo de les discrepàncies que han esclatat al parlament. Ara els dos socis de govern treballen a millorar els mecanismes de coordinació, segons fonts de l’executiu. Aquest va ser el compromís tancat per Quim Torra i Pere Aragonès en la reunió escenificada a Palau, tot i que quatre dies després la crisi va rebotar a la mesa del parlament amb la decisió d’ERC i el PSC de no comptar els vots dels quatre diputats suspesos de JxCat, i a l’hemicicle amb la determinació dels afectats de no exercir el vot, cosa que consegüentment va alterar la majoria independentista. La resposta a la interlocutòria de Pablo Llarena ha desgastat els dos socis a la cambra, però el govern rebutja de parlar d’eleccions anticipades i insisteix que la resposta a les sentències li establirà la data de caducitat o li allargarà la vida. Sembla difícil que el govern pugui continuar si JxCat i ERC no acorden una resposta lligada a una estratègia comuna i compartida amb les entitats independentistes, tot i que les converses per a garantir-ho ja han començat. Abans, tanmateix, les negociacions del pressupost de l’estat espanyol i de la Generalitat (que haurà de tirar endavant amb un soci alternatiu a la CUP) amenacen a generar noves tensions que, malgrat tot, JxCat i ERC intenten que no desestabilitzin el govern de Torra. El president i el vice-president han continuat parlant i de moment els antics mecanismes de coordinació governamental i parlamentària es mantenen com estaven. Cada setmana, habitualment dilluns o dimarts, es reuneixen els màxims representants institucionals i parlamentaris de tots dos grups. D’una banda, Torra; la consellera de la Presidència, Elsa Artadi; el vice-president primer del parlament, Josep Costa, i el portaveu de JxCat, Albert Batet. D’una altra, Aragonès; el president del parlament, Roger Torrent; la consellera de justícia, Ester Capella; i el president del grup parlamentari d’ERC, Sergi Sabrià. Torra i Aragonès també es troben periòdicament, com abans Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, cada dimarts, després de la reunió del consell executiu. Fins ara, l’intent de consolidar l’entesa tant com sigui possible no ha evitat que les discrepàncies hagin esclatat al parlament, però sí que se’n contaminin els departaments. Per què? Diverses fonts consultades constaten que la comunicació funciona de manera més fluïda a l’executiu, en tots els nivells d’interlocució. I remarquen que els acords es compleixen. Al parlament, en canvi, tant JxCat com ERC s’han acusat mútuament d’haver trencat els pactes acordats o d’haver anunciat enteses mal sargides. Elsa Artadi, Pere Aragonès i Quim Torra, en la votació de la resolució de la suspensió dels diputats amenaçats, el 2 d’octubre. Fotografia: ACN Tanmateix, hi ha qui recorda que, mentre el parlament ha debatut de desobeir Llarena o el Tribunal Constitucional, amb actuacions que podrien causar represàlies penals als membres independentistes de la mesa, el govern s’ha mogut en l’autonomia i deslliurat de tensions d’aquesta mena. L’intent d’investir Carles Puigdemont a distància va ser el primer cas; el darrer, l’acatament de les suspensions. ERC ha interpretat que alguns moviments de JxCat, com el de ratificar la delegació de vot de Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull, podien ser un intent velat d’apartar de la primera línia Roger Torrent, un dels actius electorals emergents del partit. JxCat recorda que les querelles també pesen sobre els seus dos membres de la mesa: Josep Costa i Eusebi Capdepadrós. Mentrestant, el govern ha apartat la via unilateral sense que hagi generat cap tensió. El factor humà també pot explicar de manera ben clara per què la crisi al parlament no ha originat cap terratrèmol a la plaça de Sant Jaume. Al govern, Torra i Aragonès tenen bona relació, tot i que això no ha evitat que el vice-president no hagués sabut per endavant els detalls temporals de l’ultimàtum a Pedro Sánchez perquè proposés un referèndum pactat si volia el suport del PDECat i ERC al congrés espanyol. Artadi i el vice-president també es coneixen de fa temps. En canvi, els màxims actors al parlament no sempre s’han entès, i Torrent i Costa hi tenen un paper preeminent. Quan els desacords han esclatat, han estat els més assenyalats pels uns i els altres com a responsables de les crisis, sovint com a executors de moviments que suposadament no eren avalats per la totalitat dels grups de què formen part i els dirigents al govern. ERC assenyala com a elements distorsionadors la divisió dins JxCat (entre els més independentistes i els moderats, la majoria del PDECat) i la multiplicitat de lideratges dins i fora del govern, amb els marges d’actuació propis de Torra i Puigdemont. A JxCat, no falta qui veu entre Torrent i Aragonès una pugna pel lideratge republicà que també reverbera, diuen, en l’aplicació dels acords. A més, ERC i JxCat hereten el bagatge de discrepàncies del mandat anterior. Josep Costa i Roger Torrent, en el debat de política general. Fotografia: ACN A tot això, cal afegir-hi com la repressió ha complicat les comunicacions. La presó dels Lledoners s’ha convertit en un nucli clau de negociació. Ho va ser en les suspensions, amb cimeres incloses. Puigdemont, de l’exili estant, també ha marcat les línies vermelles d’actuació a JxCat. I les comunicacions no sempre han estat fàcils ni ràpides en un entorn canviant. Junqueras i Puigdemont, però també Sànchez, Rull i Turull, hi han tingut un paper rellevant. Al parlament i el govern, s’hi han afegit la presó i l’exili: són els quatre espais decisius cada vegada que JxCat i ERC es proposen de fer un pas per a lligar una estratègia que encara no ha estat acordada. Això explica que la creació del Consell de la República s’hagi anat ajornant per les diferències entre els socis. Ni JxCat ni ERC tenen incentius per a avançar immediatament les eleccions. Torra recuperarà la prerrogativa de convocar-ne el dia 27 d’octubre, però tots dos partits estan decidits a preservar la continuïtat del govern si més no fins a les sentències. El veredicte del Tribunal Suprem impactarà sobre la política catalana amb una potència i efectes desconeguts. Si bé ningú dóna per fet que l’executiu s’hagi de trencar llavors, tampoc no és clar que pugui mantenir-se com fins ara, ateses les diferències estratègiques de JxCat i ERC a l’hora de fer avançar el projecte independentista. Ara, les pròximes negociacions espinoses seran les de tots dos pressupostos. Les reivindicacions perquè Sánchez faci un gest de conciliació amb la situació dels presos polítics i la petició del referèndum acordat pugnen amb la gestió autonòmica del dia a dia. ERC s’encarrega dels departaments amb més despesa social, amb Salut i Ensenyament al capdavant, a més d’Economia. Però Torra en marca la línia política i discursivament relliga l’actuació del govern amb la consecució de la independència. Tot plegat, seguint el consens del pla de govern que van aprovar i amb les comissions bilaterals en marxa, bo i provant de desencallar els acords.

JxCat i ERC blinden el govern dels desacords estratègics

El professor Jordi Graupera ha arribat aquest matí a Barcelona provinent dels Estats Units, i una hora després d’aterrar a l’aeroport presentava el llibre ‘Una proposta per a Barcelona‘ (Ediciones Destino) davant la premsa a la rambla de Catalunya. El llibre, amb pròleg de Clara Ponsatí, és de fet la conferència que Jordi Graupera va impartir el mes de març i on explica el projecte de fer unes primàries independentistes a Barcelona. Avui, a les set de la tarda, hi haurà la presentació social, a la llibreria La Casa del Libro de la rambla de Catalunya, amb la presència de Ferran Mascarell i, per videoconferència, de Clara Ponsatí. Aquest matí, Graupera ha volgut explicar en quin punt es troba el seu projecte, a l’espera de veure si ERC i PDECat s’hi acaben afegint, com han fet Demòcrates, Reagrupament i Solidaritat. I ha deixat clar que les primàries aniran endavant, amb partits o sense. Dit això, ha reiterat la seva contundent anàlisi de la situació política, que troba degradant, cosa que explica el motiu del projecte. L’anàlisi que Graupera fa al llibre l’ha resumit davant la premsa: ‘El catalanisme com a ideologia política present els darrers 150 anys és mort. Va arribar al final el 30 setembre, i el primer d’octubre la gent va posar el catalanisme allà on no havia estat. Resistència davant l’autoritarisme i violència. Pagant el preu de la repressió a canvi de defensar la llibertat. No era en els supòsits. El catalanisme és la ideologia que ha explicat als catalans a quines coses havia de renunciar per no entrar en conflicte amb l’estat espanyol. I això mor amb el primer d’octubre. La política actual té un problema greu, de fons. De decadència creixent. Afecta els lideratges i mecanismes de representació. Afecta la qualitat i el discurs per mobilitzar. Quan vaig escriure la conferència, hi podia haver la sensació que exagerava. Que feia una anàlisi derrotista per a fer valer la proposta. Passats quatre mesos d’aquella conferència, es veu que la degradació de la qual parlava avança més de pressa que no preveia jo mateix, i és molt més profunda que no s’imaginava molta gent. I no hem tocat fons. És creixent i ho serà més. L’esquerda entre la gent que va defensar l’1-O i els seus representants és com més va més ampla. Passat el cop inicial, apareix la crítica. I veiem que ens venen política quan només hi ha renuncia. No sembla que hi hagi canvi de rumb. Al contrari: és un cadàver enterrat de bocaterrosa que quan es desperta grata avall en lloc d’amunt. La nostra anàlisi és que la degradació continua. Cal fer alguna cosa. No l’han de fer una política o uns partits, la farà la gent. Com l’1-O, que el va fer la gent.’ ‘Les primàries van endavant’ La gran pregunta, però, és saber què farà Graupera en cas que els grans partits (ERC, PDECat) no es presentin a les primàries. Doncs les farà igualment. ‘Els partits no tenen dret de vet. No en tenen. Les primàries es proposen també perquè els partits trobin la seva salvació. Veure si s’allunyen de les nostres propostes, s’allunyen de la centralitat del país. I la voluntat d’alliberament . I anar endavant no vol dir que renunciem a la incorporació dels partits. Estarem oberts fins a l’últim minut, que s’hi incorporin. Per això presentarem un reglament. Ara ens centrarem a organitzar les primàries. S’han incorporat arquitectes, economistes. Gent que mai s’hi acostaria, als partits. De moment, continuem amb les primàries. No necessitem els partits per a fer-les. Si es va poder fer un referèndum, es podran fer unes primàries. Potser s’hi afegiran veient la degradació del moviment. O potser veurem que els partits deixen de ser instrument de renovació. De fet, no descarto presentar-me sol. No hi ha cap motiu que ens faci parar.’ Les fitxes del dòmino Graupera sempre ha cregut que, si els partits s’afegien al seu projecte, ho farien un per un, en forma de fitxes de dòmino. Una arrossegaria una altra: ‘Sempre vam dir que la primera fitxa havia de ser el suport popular, després les bases dels partits i finalment les direccions. I els partits creiem que, per ordre, serien Demòcrates, Solidaritat i Reagrupament, tots ells ja adherits. Ara vindria el món postconvergent. Primer Junts per Catalunya i després PDECat. I les declaracions de Neus Munté d’ara són més obertes que no les de fa un temps. Finalment hi ha ERC, actualment molt reticent. Seria la darrera fitxa. A mesura que avanci la pressió social veurem què passa, i hem de ser pacients.’ ‘Fins on jo sé, Mascarell no s’ha retirat de les primàries’ Finalment, Graupera ha parlat d’un dels candidats públics a les primàries. Ferran Mascarell, ara delegat de la Generalitat a Madrid. ‘Fins on jo sé, no s’ha retirat de les primàries tot i el càrrec. I afegeixo: estic molt content que es presenti. És un regal d’altíssim nivell i expressa la trajectòria política que hem volgut trencar. Maragallisme i Masisme. Venim a trencar això. Però ens interessa que el veí de Montbau, o de la PAH, diguin que val la pena i també s’hi presentin.’

Jordi Graupera: ‘L’esquerda entre la gent que va defensar l’1-O i els seus representants és com més va més ampla’

El cap del PP, Pablo Casado, va saber la decisió de la Junta Electoral espanyola (JEC) d’inhabilitar el vice-president Oriol Junqueras com a eurodiputat abans que se li comuniqués formalment. Arran de la petició d’informació ciutadana, la JEC ha fet públic que la sessió del 3 de gener on es va adoptar la decisió va acabar a les vuit del vespre i que ho va comunicar, via correu electrònic, a les diferents formacions polítiques. Concretament, al PP li van remetre a les 20.37, just una hora abans que Casado publiqués un piulet on ho donava per fet. ‘A cada sessió dels separatistes respondrem amb la fermesa de l’Estat de Dret’, afegia. La JEC va facilitar la informació amb data 26 de febrer i al document detallava que no s’havien pres mesures perquè no s’havia formalitzat cap queixa o reclamació al respecte. Ara, Més País ha denunciat davant de l’organisme el cas i ha demanat una investigació sobre la presumpta filtració i que ‘en cas que existeixi una acció sancionable’ s’incoï un procés sancionador contra tots els involucrats. En aquest sentit, afegeix que si es tracta de membres de la JEC, se’ls ‘separi de l’òrgan, en base a l’article 16 de la LOREG’. Ciutadans tenia a sou un membre de la JEC que prenia decisions contra Puigdemont

Uns documents demostren que Casado sabia que la JEC inhabilitaria Junqueras abans que acabés la reunió

Albert Botran (Molins de Rei, 1984) torna a la primera línia política. Si més no, durant la campanya de les eleccions espanyoles del 10 de novembre, en què la CUP es presenta per primera vegada a la seva història. Ex-diputat del Parlament de Catalunya durant els mesos més calents del 2017, Botran serà el número dos de Mireia Vehí i provarà de posar un peu al congrés espanyol si els resultats li ho permeten. Parlem amb ell abans que comenci el ritme frenètic de la campanya. Ens parla de la necessitat que l’independentisme aporti una veu més rupturista, que no sigui ‘ostatge del PSOE’ i confia que la capacitat de mobilització pugui tornar a desbordar l’estat espanyol. —Què ha estat fent Albert Botran d’ençà que va deixar el parlament l’octubre del 2017? —Doncs, en l’àmbit laboral he estat a l’atur. Aquest temps m’ha servit fonamentalment per a dedicar més hores al meu fill, més hores a la història, que és la meva passió, i he començat una tesi doctoral sobre en Josep Termes. També he pogut dedicar força hores a la meva feina dins el secretariat nacional. Després d’haver plegat com a diputat, alguns vam pensar que el nostre compromís podia continuar, perquè el moment polític ho requeria, i alguns dels ex-diputats ens vam presentar al secretariat. —Teníeu ganes de tornar a la primera línia política? —És força contradictori, perquè és una situació que et deixa molt exposat, de molta responsabilitat i personalment és complicada. A vegades preferiria passar més desapercebut i poder-me dedicar al meu fill, a escriure sobre la història o militar en un espai que no exposi tant. Però si t’ofereixen aquesta responsabilitat, entomar-la és coherent amb el compromís que tens. Si creuen que ho puc fer bé, doncs la demanda me la prenc seriosament. Però també diré que estic força nerviós per tot allò que pot venir. —Després de la sentència, eleccions o front unitari? —Després de la sentència mobilització intensa. M’alegra veure que el canal de Telegram voreja les 100.000 persones i és una mena de mobilització que ens convé per interrompre la normalitat. Vàrem proposar al parlament un acord gran de país per a exercir l’autodeterminació, l’amnistia i avançar en drets socials. Veiem que l’independentisme hauria d’estar molt més atent a les reivindicacions socials, perquè no hi haurà manera de tenir majories més àmplies, que ha de ser una preocupació per a tothom, si no les atenem: defensa del sector públic, una fiscalitat més justa on pagui més qui més té… Tot això ha de formar part de la nova proposta perquè l’independentisme torni a la càrrega. —Com a ciutadà, historiador i polític, com veieu els dies que vénen? —Molt esperançat que serveixin per a revifar les energies de les opcions rupturistes i independentistes. És a dir, la repressió era pensada per desmobilitzar, espantar i tancar una etapa, però si tenim una resposta sota el lema ‘ho tornarem a fer’, sota les formes de la desobediència no violenta, l’ocupació de l’espai públic i la vaga, haurem aconseguit que aquesta repressió no tingui l’efecte que cercaven. Sí que hi ha una petita preocupació. —Quina? —Que el conjunt de formacions polítiques no fa seus els últims set presos independentistes, els consideren uns presos de segona i que no convé reivindicar-los públicament. Ens sembla un error molt gros. Perquè precisament una de les funcions és dividir, no tan sols espantar. —Feu referència a les declaracions com les de Laura Borràs o Gabriel Rufián. —Principalment, sí. I són a temps d’esmenar-les. Nosaltres volem fer valer públicament que tornarem a ser acusats de violents i segurament hi haurà gent que serà detinguda. Només faltaria que ara gent que surt a defensar els nostres presos polítics no siguin considerats també represaliats polítics. —Al text aprovat al consell polític feu una crida a concórrer a les eleccions amb ‘organitzacions a l’esquerra de Podem’, en referència a partits com ara Sortu, Anova, Esquerra Castellana. Hi ha hagut contacte? —Molt pocs, perquè el temps per a presentar-nos ha estat molt ajustat. Però aquestes setmanes potser podem fer públic algun suport i alguna col·laboració. —Amb Bildu, que es presenta amb ERC, heu mirat de fer-hi aliança? —Amb Bildu, hi tenim relació estable. Hi hem mantingut contacte, però no amb l’objectiu d’assolir coalició, perquè la CUP ha decidit fa molt poc de presentar-se. Això no es preveia fa temps, quan ens vàrem reunir amb Bildu per intercanviar visions del moment polític. És evident que ells tenen una proposta que inclou aquesta aliança amb ERC. A mi no em sembla que sigui encertada, però vaja, depèn dels seus ritmes i prioritats. —I Som Alternativa no podia entrar en aquesta fórmula de fer aliances amb formacions d’esquerra? —Sí. De fet, és un actor polític amb el qual tenim moltes coincidències. I tant. Però segurament no va ser gaire beneficiós el fet que tota la comunicació es fes mitjançant les xarxes socials i assenyalant la decisió de la CUP com a equivocada, segons si es feia l’aliança o no. Jo crec que si vols que una cosa surti bé, la fas amb una mica més de cura. —Que el Front Republicà es presentés a les últimes eleccions va crear tensions internes a la CUP. Com ho heu gestionat? —Crec que s’ha gestionat amb força intel·ligència. Allò podia haver acabat amb una escissió, però les dues bandes hi van posar seny perquè fos una divergència durant un temps. Evidentment hi era, però no es volia que acabés en un trencament entre Poble Lliure i la CUP. I després Poble Lliure va posar totes les cartes sobre la taula i va dir que preferia que la CUP presentés una llista. En el moment que la CUP va prendre aquesta decisió, no tenia sentit repetir un Front Republicà. —Havia sonat molt el nom de Mireia Boya, però al final no ha entrat a la llista. —Hauria estat un actiu, naturalment, i crec que ella es continua sentint vinculada a la CUP. Si no és a la llista és perquè va decidir de no ser-hi. Jo crec que hi hauria pogut ser, sí. —De fora, fa la impressió que hi ha una lluita constant entre Poble Lliure i Endavant i que la CUP ha de fer equilibris per no caure sempre que s’acosta una decisió important. És així? —Bé, és una organització plural que té aquests dos referents interns com a principals, tot i que hi ha més sensibilitats. S’ha de treballar molt perquè l’organització sigui cohesionada, tingui una línia coherent i, fins i tot, creixi. És el preu que pagues per a tenir aquesta classe d’organització. En un partit més vertical, les coses funcionen d’una manera diferent. Si ets a la direcció, bé, i si no, malament. Aquí no, esmerces més temps en processos interns perquè totes les sensibilitats puguin expressar-se, puguin sentir-se còmodes dins la CUP. És més complex, però no volem perdre riquesa. —La falta de diners a la formació i l’augment de les quotes, ha pesat en la decisió final de presentar-se? —No. Pensant en termes econòmics, la decisió conservadora era la de no invertir en una campanya electoral en què pots perdre diners. Ningú no t’assegura que tindràs representació en el moment que prens aquesta decisió. Després sí que han començat a aparèixer sondatges que ens fan entrar al congrés, però en el moment que prens aquesta decisió és més un risc econòmic que no pas una font d’ingressos. De fet, el pressupost de campanya és molt humil. Ni tan sols podrem arribar a totes les cases. Tenim recursos limitats i farem una campanya de recaptació de fons. Concórrer a les eleccions és una despesa i va ser un dels elements contraris a l’hora de decidir què fer. —Dieu que aneu al congrés espanyol a causar inestabilitat i ingovernabilitat. Això com es podrà fer, en el cas que obtingueu dos diputats o tres o quatre? —Sabem que la nostra força és limitada, però que, en canvi, té una proposta política que podria tenir-ne molta, de força, si la comparteixen i la fan seva les forces sobiranistes o independentistes catalanes. És a dir, que l’estat espanyol no ens concedirà cap reconeixement de drets, sigui la república, sigui un referèndum o un pacte que superi l’estatut, com sembla que voldria Catalunya en Comú Podem. A cap d’aquests escenaris no s’hi arriba si no és amb una crisi d’estat. Les forces catalanes hem de contribuir a la crisi d’estat, una part de la qual és l’absència de pactes estables de govern. Tampoc sobrevalorem la qüestió de la governabilitat, perquè una crisi d’estat requereix més factors, però l’absència de pactes de govern, en aquest cas amb el PSOE, és un dels ingredients d’aquesta crisi necessària. —Expliqueu-me què vol dir sotmetre l’estat a una crisi. —El millor és remetre’ns a experiències conegudes i concretes. L’octubre del 2017, vam provocar una crisi a l’estat, però cal que sigui més intensa. Ells ens van poder reprimir, utilitzant la seva força per sufocar aquella revolta. Hem de pensar vies perquè aquesta revolta sigui molt més difícil de sufocar. Una que hi contribueix és la ingovernabilitat, però no és l’única, perquè l’estat pot funcionar sense govern. De fet, ens enfrontem a un aparell de l’estat sense govern, de moment. Per tant, hem de pensar en altres eines que causin aquesta crisi. I, per descomptat, la mobilització n’és una. I no només les manifestacions, sinó tot allò que es preveu de cara a la sentència. És una mena de mobilització que posa en crisi l’estat. Ho saben i per això han enviat els efectius de policia extres. Vagues, desobediència i boicot són necessaris perquè tot això funcioni. I l’altre ingredient que creiem que contribuiria a aquesta crisi d’estat és que se li obrin més focus de crisi dins l’estat. Em refereixo a altres pobles de l’estat espanyol o moviments socials i populars. Tot apunta que hi haurà una crisi econòmica d’ací a poc temps, per tant, això portarà protestes en defensa dels drets socials perquè, probablement, la solució del PSOE serà la de totes les socialdemocràcies: retallar. —Parleu d’ERC i JxCat perquè comparteixin aquesta voluntat de sotmetre l’estat espanyol en una crisi, però segons que hem vist en aquesta darrera legislatura, la cosa no aniria en aquesta línia. Per tant, no sembla que us comprin aquesta estratègia. —I precisament per això la veu de la CUP és molt necessària en aquesta campanya i dins el congrés. Crec que és un dels elements que ha fet que dins la militància es canviï d’opinió respecte de l’abril, quan vam decidir de no presentar-nos. És a dir, hem vist com d’equivocada era la línia dels portaveus independentistes i sobiranistes a Madrid, que pràcticament oferien el pacte al PSOE sense res a canvi. Hem vist que és un independentisme i un sobiranisme ostatge del PSOE. Com que hi hauria una alternativa pitjor, sempre hem de donar suport al PSOE, diuen. Doncs això ens sembla un error. El PSOE també forma part de l’estat, és una de les expressions de l’estat i no cedirà en cap terreny, si és que no es troba en una situació de crisi. —Si us posen en la dicotomia que el vot de la CUP és necessari per a evitar un tripartit ultra, argument utilitzat per Rufián, què fareu? —És una aritmètica impossible perquè si les dretes sumen, faran un pacte, independentment del que faci la resta. Si no sumen, qui té la iniciativa per a cercar aliances és el PSOE. I nosaltres no li donarem suport. Si de cas, provocaríem una repetició d’eleccions, que no ens semblaria un mal escenari. Nosaltres volem fer valdre els nostres principis. —Quan parleu d’un independentisme ostatge del PSOE, us referiu a ERC i JxCat a parts iguals? —Pràcticament, sí. Sí que hi ha matisos en la manera com s’expressen públicament. Rufián ha estat molt explícit en el lliurament cap al PSOE, tan explícit que crec que ni la militància d’ERC mateixa comparteix algunes de les expressions que ha fet servir. JxCat no ho fa tan explícit, però al final és el PDECat qui porta el timó d’aquesta formació i ja vam veure que van preferir lliurar la Diputació de Barcelona al PSC. I això no s’entén que formi part d’una estratègia independentista. —Un dels documents que havia de votar el consell polític parlava de presentar-vos a les eleccions, però fent la mínima activitat parlamentària. Serà així? —Cal concretar de quina manera no participaríem en la normalitat. Ara, no participar en la normalitat ja és una decisió. Però creiem que les lleis que puguin sorgir de les majories que doni el congrés no seran prou avançades perquè mereixin la nostra implicació. Si hi ha cap disjuntiva en què es tracta de derogar, per exemple, la reforma laboral –cosa en la qual no confio perquè el PSOE quan ho ha pogut fer, no ho ha volgut fer–, naturalment que hi aniríem. Però no confiem que s’arribi a situacions com aquestes. Pensem que tots els avenços de l’àmbit social, ecològic, feminista o antiracista seran fruit d’una ruptura amb l’estat i d’una república catalana. Per això posem la república catalana com a prioritària i entenem que la nostra estratègia depèn d’aconseguir aquesta ruptura. —Llavors, només participaríeu en els plens en què el vostre vot fos decisiu, i en la resta no? Un diputat de la CUP seria present en el dia a dia del congrés? —Hi aniria quan creguéssim que és més útil de ser-hi que no pas de ser a una altra banda. Per exemple, els diputats de la CUP fent de suport en determinades mobilitzacions en uns altres punts de l’estat poden ser més útils per teixir aliances amb els altres moviments, que no pas escalfant la cadira al congrés. —És a dir, ho anireu valorant sobre la marxa? —Sí. —Ara mateix, dret d’autodeterminació, amnistia i desobediència civil són els punts que us uneixen amb ERC i JxCat? —Sí, però a la pràctica veiem que l’expressió d’aquests partits al congrés espanyol ha estat contradictòria en aquests objectius. Nosaltres és clar que defensem l’amnistia, però no pensem en una amnistia que es pugui pactar amb el PSOE. La nostra amnistia equival a la ruptura, és a dir, que reconeix que tot allò que s’ha fet no és constitutiu de delicte i, per tant, es pot tornar a fer. —I l’autodeterminació? —Compartim l’objectiu amb ERC i JxCat i la compartiríem fins i tot, crec, amb Catalunya en Comú, però no creiem que la idea d’arribar-hi sigui pactant amb el PSOE, sinó precisament, posant-li problemes. —Cercareu cap coordinació amb ERC i JxCat, o voleu ser més un vers lliure? —Penso que tenim una proposta molt clara i si les altres formacions la comparteixen podrà haver-hi camí compartit. Però una cosa que no farem és submergir-nos en una dinàmica de pactes amb el PSOE. Precisament ens presentem contra això. L’únic front compartit que ens interessa és un front de ruptura per a no pactar amb cap govern espanyol que no reconegui l’autodeterminació i l’amnistia. —Quan toqui fer la ronda de consultes amb el rei, hi anireu? —No ho sé, però si més no volem expressar-li la falta de legitimitat en relació amb el poble català. Dubto molt que ens vulgui rebre. Ja va fer la descortesia de no rebre la presidenta Carme Forcadell. —És a dir, la ‘via Borràs’, no la descarteu. —No ho sé. Si de cas, no seria una visita complaent amb l’hereu dels Borbons i principal cara pública de la repressió sobre la nostra societat. —Com va quedar la polèmica interna per la participació de Mireia Vehí, ara cap de llista, en un míting del PSC? —Quan la van convidar a participar en aquell acte, ella va demanar si podia fer-ho, i la CUP li va dir que sí, perquè la Mireia volia estar amb la seva mare. Després alguns ens ho han retret, com si això volgués dir donar suport al PSC. Jo crec que era un acte a títol personal i ella ho va expressar així. —Oriol Junqueras va ser el director de la vostra tesina. Quina relació hi manteniu? —És una relació personal bona perquè, evidentment, ens coneixem de fa temps i hem fet força coses plegats. Políticament, no sempre estem d’acord. L’Oriol, com a polític, és força enigmàtic i costa de saber ben bé què pensa. A la presó l’hem visitat un parell de vegades i hem pogut evidenciar les nostres diferències. Però per sobre de tot hi ha una enorme solidaritat amb els nostres presos. Vàrem fer el referèndum i és inadmissible que hagin de ser a la presó per haver complert el seu compromís. Ara, això no impedeix que les seves opcions polítiques siguin discutibles, com ho són les nostres. L’independentisme ha de debatre molt. Segurament la nostra versió dels fets de l’octubre i les nostres propostes serien millorables, però també ho són les dels dos partits majoritaris, que es troben en una confusió política molt gran.

Albert Botran: ‘Aquesta revolta ha de ser molt més difícil de sufocar’

L’eurodiputat sortint Ramon Tremosa ha compartit a Twitter un vídeo on es pot veure la manifestació independentista davant del Parlament Europeu a Estrasburg des de l’ascensor de la façana principal. Davant l’imponent edifici ja hi ha milers de manifestants que es mobilitzen en defensa dels drets polítics dels eurodiputats catalans que van ser escollits a les urnes. La concentració catalana, vista des de l’ascensor de la façana principal del @Europarl_CAT pic.twitter.com/Jrakw2Ki8Q — Ramon Tremosa 🎗🌹 (@ramontremosa) July 2, 2019 Milers de catalans es concentren a la rodalia del Parlament Europeu a Estrasburg VÍDEO | Eurodiputats irrompen a Tajani exigint la presència de Puigdemont, Comín i Junqueras

Així es veu la manifestació des de dins del Parlament Europeu

Us oferim la tercera part del tast que Josep Roca, sommelier i copropietari del Celler de can Roca, va oferir el passat Fòrum Gastronòmic de Girona, que va titular ‘Vins i incendis. Policultiu. Vins de foc i de gel’. Poder llegir també el primer lliurament, Josep Roca, cap a una consciència ecològica des del món del vi (I) i Josep Roca: canvi climàtic, incendis, vins de foc (II). Josep Roca: La biodiversitat és un element important. A Alella, l’enòleg Josep Maria Pujol-Busquets la practica al Celler de les Aus. Ell és un personatge avançat a la seva època, un personatge que ha desaprès, un científic-enòleg que va començar revolucionant una idea d’estil de vins blancs, que va aportar informació important a la relació ciència i vi, i que avui aposta per la biodiversitat. Una persona brillant que, ajudat per la seva filla Mireia, ha impulsat el Celler de les Aus, dins de la finca d’Alta Alella. AA Bruant 2014 Celler de les Aus D’un celler que mira al mar neix aquest cava de pansa blanca, en un terreny de sauló, fet de raïm que creix entre 150 i 300 metres per sobre del nivell del mar, amb uns divuit mesos de criança, totalment sec, escumós natural sense sulfurós afegit. Bruant respon al nom d’un ocell que forma part dels ocells que viuen i passen per la microfauna de la Vallcirera. El celler és fet a partir de contenidors reciclats del port de Barcelona i acull la gamma de vins naturals. En Josep Maria Pujol-Busquets creu en la biodiversitat de la vinya, entesa com el conjunt d’animals, plantes i microorganismes que hi viuen. Parla de mantenir l’ecologia, de mantenir una idea d’equilibri. Ha fet una bassa perquè els ocells s’hi parin a hidratar-se, sap que són els grans depredadors dels insectes que fan mal a la vinya, i que els ocells s’encarreguen de mantenir aquest equilibri. La gamma de vins del Celler de les Aus té noms d’ocells: bruant, merla, tallarol, puput, ocells que conviuen en el seu ecosistema carregat de felicitat alada. Celler de les Aus, el celler de vins naturals d’Alta Alella. Sobre l’ètica del paisatge (és important per a mi pensar el paisatge des d’una visió ètica), trobem el geògraf Joan Nogué, que parla dels valors del paisatge, que són perfectament objectivables. Elements intangibles però importants i transcendents, que ens fan reflexionar. I això ens porta a la idea del policultiu. Hem viscut una època excessivament materialista i avui ens toca acostar-nos a un món postmaterialista. Ja no podem estar d’una manera individual en el món sinó que hem de fer èmfasi en el fet relacional. Hem de treballar per un efecte en la coevolució. També la idea de canviar l’adaptació per l’autonomia o l’autorealització. Canviar la idea de competitivitat per la de cooperació. De simbiosi, simbiogènesi. Del desig d’error al fluir. De processos mecànics a propòsits. I de la supervivència a la idea de l’apetència. Elements que veig i que visc, amb elaboradors que admiro com Ricardo Pérez Palacios, Titín, que és el més antroposòfic del nostre món. Hem conegut molta gent del món del vi a tot arreu, però ningú amb una concepció antroposòfica com la d’ell. El tenim a prop, potser a l’ombra del gurú brillant, encantador, que és Álvaro Palacios. Però en Ricardo, Titín, té una granja-escola en el poble on viu del Bierzo, té també la capacitat de fer pedagogia, fa classe de formatges, de pa, de vins, fa vi pels seus veïns, aposta pel policultiu. En el Bierzo encara existeix el policultiu. Com també al Priorat: com el practica Joan Asens, plantant vinya i plantant oliveres i ametllers, per mantenir aquesta diversitat en el cultiu. També existeix el policultiu al celler Mas Molla de Calonge. D’aquest celler tastarem el proper vi. L’Ajuntament de Calonge va encarregar a Vicenç Asensio un documental sobre la vinya i el vi que es fa en aquesta població. Un mar de vinyes mostra les dues realitats de la vida al món i que es troben de costat: el vi que fa la família Molla, vi de pagès que elabora de la mateixa manera des del segle XVI, i que ho fa des del policultiu, perquè entre vinyes hi trobem arbres fruiters que donen prunes, préssecs, albercocs, olives… I a tocar trobem un altre celler, de monocultiu, Clos d’Agon. Aquí hi ha la realitat de dos mons que no se saben excloents, que se saben còmplices. Una bóta del celler Mas Molla a Calonge. Bóta La polsosa 2009 Mas Molla Monastrell Em comentava Montse Molla que segurament una raó que pot explicar la desaparició del policultiu al costat de la vinya té a veure amb els preus i la mecanització. Per a la família Molla, el seu és un projecte de vida, artesanal, del qual en viuen les tres filles i els pares ja grans i que representen la cinquena generació, que des del segle XVI treballa de la mateixa manera. El que teniu a la copa és un vi de monastrell. És un vi de pagès, que val 2,25€. Un vi que ens dóna una lliçó de qualitat. És una de les trenta ampolles que quedaven d’aquesta bóta. Mas Molla és un celler que ens mostra una manera de fer vi antiga, d’una saviesa ancestral, d’una gestió lògica de la diversitat, continuïtat amb les tradicions, i exemple de futur. Un vi de monastrell de coster. En cada bóta la família Molla anota el nom i els litres de vi de les persones que n’han comprat. Al celler Mas Molla no venen tot el vi de cop, sinó que volen que la gent vagi a buscar-lo cada setmana, perquè no hi afageixen sulfurós. I quan portes l’ampolla te la reciclen i et tornen els 20 cèntims. És una lliçó de reciclatge. I no donen capses, te les has de portar. Vins encesos L’agost del 2003 hi va haver una onada de calor brutal que va matar molta gent. A Suïssa van morir mil persones; 13.000 a França, 900 al Regne Unit; 8.000 a l’estat espanyol. I volia que tastéssiu el vi més calent possible de la zona més al nord possible. Georg Breuer 2003 Berg Schlossberg Trockenbeerenauslese Riesling És un vi de Rheingau. Una de les seves grans joies. D’aquest vi no se’n van fer més de dos-cents litres. És un Trockenbeerenauslese, que vol dir un vi fet de botritis, al màxim nivell, on el raïm s’ha collit gra a gra. Durant la verema poden passar set vegades per un mateix raïm i quedar-se cada vegada amb la darrera seqüència del raïm sobremadurat. I d’això fer-ne un elixir. És un vi que ho té tot: una densitat aclaparadora; lentitud en el pas de boca; un fre on hi ha una acidesa que destil·la brillantor. Hi trobem tota la família dels cítrics: fermentats, cuits, en compota, assecats… Però també hi trobem les notes carnoses de fruita blanca deshidratada: l’orellana, el préssec sec. La contundència de les melmelades, però amb la brillantor de l’acidesa. Aquest albercoc que té espurnes al final. Una potència descomunal en un pas lent, que no vol acabar-se, on s’esdevé una tempesta en boca. No són onades que van i venen, són onades que es queden. Això és un riesling nascut en terra de pissarra, orientat al sud i sud-oest, en un lloc privilegiat, a la muntanya Berg Schlossberg. Aquest vi encara el va fer el meu admirat Bernhard Breuer, que es moriria l’any següent. Hi ha pocs vins que puguin explicar tantes coses en lentitud. L’essència d’un trockenbeerenauslese té a veure amb poc grau alcohòlic, l’acidesa que va sobre els 12 gr/l. en tartàric, una sequedat tàctil de final de boca imperiosa, i aquesta lentitud, sempre amable, que conté un efecte de brillantor. Hi ha un efecte de baixos grassos, untuosos, rotunds, ressonàncies de temps, d’un vi immortal. És un vi que jugarà als límits i que accedirà a mostrar la calor. Vi de gel Aquest Georg Breuer 2003 és un dels vins més cars del món, juntament amb el que ara arriba, el darrer, un riesling A. Christmann 2009, també un vi de dificultats extremes, que vol jugar amb la idea del canvi climàtic. És l’acostament a la idea del vi de gel, els «icewine», vins que gairebé ja no existeixen, que ja no es poden fer. Vins que no tenim d’una manera constant cada any. L’any 2008 hi va haver gelades que van portar a zones de la Xina fins a -43°. Van fer desplaçar a més de 100.000 persones a causa del fred i més de 5000 van patir congelació. Una situació sorprenent. I la plantejo des de la idea de límit també, com a vi de gel, plantejant els límits de la gelor. A. Christmann 2009 Königsbacher Idig És un vi important. És un «icewine» estrany. Per fer un «icewine» s’ha de collir el raïm a partir de -7°. El vi de raïm gelat és un duel entre la vida i la mort, un duel entre el que representa la mortalitat i la immortalitat i de com la natura t’ensenya i et dóna lliçons constantment, però també de l’astúcia d’algú que ha parit un vi així, d’un raïm gelat. I així com el raïm cremat es va convertir en vi, també el raïm gelat s’ha convertit en vi. És un fet màgic, especial. Perquè no n’hi ha prou en que la temperatura arribi a uns graus determinats. La saviesa antiga dels sòls i dels microclimes que hi ha a Alemanya no existeix en cap altre lloc del món. És un vi únic, d’una zona que fa «icewine» de la part més calenta d’Alemanya. És un terreny calcari, que dóna estabilitat. I la gràcia dels grans elaboradors d’«icewine» és que, molt de temps abans de collir el raïm, ja s’han cuidat de tenir-lo ben sa, sense botritis, esperant el moment mineral gelat. I això justifica també la diferència de preu entre un «icewine» i un altre. L’artesania precisa d’una selecció anterior per esperar que la gelada arribi, si arriba. I en aquest vi, a diferència de l’anterior, on hi ha una obsessió per la botritis (la botritis fa un efecte que iguala els vins. És una idea a reflexionar: podríem tastar vins de diferents llocs d’Europa amb botritis i, si no contenen un element excepcional, ens costaria distingir varietat i territori), el raïm és extremadament sa i net de botritis. I ens trobem amb un elixir: acidesa, placidesa, el vi cau en boca d’una manera delicada. Sensualitat, un tacte amable, harmonia, sensació de «crescendo» i contundència que ens parla dels ecos. Un vi que recula: nascut d’un raïm gelat, que sap que ha arribat gairebé a la mort, i que en el celler la pressió que se li fa al raïm permet que abandoni la part d’aigua gelada, per quedar-se amb l’elixir d’àcids i sucres, un resum sintètic que és pura poesia, en tant que és essència i és veritat. I que és la gestió d’un temps, d’un temps portat al límit, d’un temps regalat, d’un viatge a la immortalitat. Un vi que envellirà igual o molt més que nosaltres. Hi ha vins que traspassen els límits generacionals. Ho és aquest, un vi de plaer, que també simbolitza el diàleg fascinant en el qual l’home aporta l’astúcia, la intenció, una idea d’acostament a la veneració i sintetitza la idea de respecte. Respecte a la natura, el que tots ens mereixem, per a poder conviure i per a les generacions futures. Des del vi també podem crear consciència, respecte, fascinació i encantament per la naturalesa, que no és nostra, que nosaltres en som només una petita part. Moltes gràcies.

Josep Roca: biodiversitat, policultiu i vins de gel (i III)

MADRID, 22 (EUROPA PRESS) El responsable de l’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris (OCHA) de les Nacions Unides, Stephen O’Brien, ha expressat aquest dijous la seva preocupació davant dels esdeveniments que estan tenint lloc a l’est de la ciutat siriana d’Alep, entre els quals hi ha el tall d’una de les carreteres més importants, que podria deixar fins a 300.000 persones atrapades. En un comunicat, O’Brien s’ha referit al tancament d’aquesta ruta, última existent per accedir a l’àrea. El passat 7 de juliol, les forces lleials al règim sirià han aconseguit bloquejar l’única carretera que connecta amb la part d’Alep que està controlada pels rebels, gràcies a una sèrie d’avenços que han estat respostos amb contundència per part de l’oposició. El cap de l’OCHA ha especificat que entre 200.000 i 300.000 persones podrien quedar atrapades i que els treballadors humanitaris no han pogut arribar a la zona des de l’esclat dels enfrontaments. Alhora ha condemnat la mort de civils, entre els quals hi ha menors d’edat, a causa dels ‘centenars de morters, míssils i projectils llançats tant a l’est com l’oest d’Alep les últimes setmanes’. Si bé l’organització encara té subministraments per cobrir les necessitats humanitàries de la zona, O’Brien ha advertit que el queviures podrien acabar-se a mitjans del mes d’agost. ‘La prioritat és restablir l’accés a l’est d’Alep per poder distribuir assistència vital com aliments, productes mèdics i combustible, a més d’assegurar la continuïtat de serveis bàsics’, ha assegurat O’Brien. Aquest mateix dijous l’ONU ha instat a les parts bel·ligerants de Síria a aplicar treves locals de 48 hores per permetre que l’ajuda humanitària arribi a l’est d’Alep i a altres zones assetjades on podria haver civils en risc de morir d’inanició.

L’ONU estima que fins a 300.000 persones podrien quedar atrapades a Alep

Gennaro Ferraiuolo (@GennaroF74) és professor de dret constitucional a la Universitat Federico II de Nàpols i d’ençà del 2012 ha dedicat bona part de la recerca al procés polític català. Ja al 2016, al llibre El encaje constitucional del derecho a decidir (Catarata), conjuntament amb el professor gallec Jorge Cagiao (entrevista recent a VilaWeb), defensava que el dret de decidir tenia cabuda a la constitució espanyola. Però d’aleshores ençà han passat moltes coses, algunes d’inesperades. Va ser a Barcelona fa poques setmanes per a presentar una nova publicació, aquesta en italià, La nazione catalana (Editoriale Scientifica), juntament també amb Cagiao i amb el professor de la Universitat de Venècia Patrizio Rigobon. D’una òptica acadèmica i purament tècnica, argüeix que la repressió judicial contra els presos polítics és un exemple de mala aplicació del dret, una aplicació que atempta contra els principis del mateix estat de dret. I de fet, explica, l’estat espanyol n’és perfectament conscient i és per això s’esforça perquè aquest debat, el debat jurídic, no arribi a Europa. En aquesta conversa telefònica parla de lleis, de constitucions, de les opcions de Puigdemont, Comín i Junqueras d’asseure’s al Parlament Europeu i de la manera com la imatge d’Espanya, d’una banda, i la de l’independentisme català, d’una altra, comencen a canviar a Europa i a Itàlia en particular. —El títol del vostre capítol al llibre és una pregunta: ‘No fer res és democràtic?’ —És una pregunta retòrica. I la resposta és: quan no s’encara una qüestió política amb instruments polítics, no podem dir que sigui una manera de fer que respongui a una idea avançada de democràcia. És a dir, en termes democràtics cal posar en comunicació les preguntes que vénen del cos social, que en el cas català és també un cos nacional, amb els estaments institucionals. De fet, si mirem els últims vint anys, l’estat espanyol no s’ha preocupat mai de donar cap resposta política a tot allò que passava a Catalunya. És a dir, políticament, no ha fet res. I això no respon a una manera de fer correcta en termes de democràcia. —Al llibre feu una contraposició ben exhaustiva del cas català, en termes jurídics, amb el cas del Quebec… —Sí, tot plegat té a veure amb la concepció de l’estat de dret. Si comparem la posició de la Cort Suprema del Canadà amb la mirada estreta del Tribunal Constitucional espanyol, les diferències són, si més no, sorprenents. La cosa més interessant és que la cort canadenca s’adona que opera en una realitat plurinacional. I per això, d’entrada, el referèndum del Quebec no és demonitzat en absolut, com sí que ha passat a l’estat espanyol. Per al jutge canadenc, el referèndum no és considerat un instrument que negui la democràcia, encara que de fet no sigui previst dins la constitució del Canadà. El jutge reconeix el Quebec com a realitat demogràfica i social que té les característiques d’un subjecte nacional i, per tant, accepta que hi pugui haver una majoria que opini diferent de la majoria del Canadà sencer i que totes dues opinions siguin igual de vàlides. A més, distingeix el pla de la adherence to the law (compliment de la llei) de la legitimacy (legitimitat). És a dir, afirma que un sistema polític no es pot fundar únicament i exclusivament sobre el respecte formal de la llei, sinó que també ha de respondre a les demandes del cos social. Aquest darrer punt també es dóna de manera clara en el cas escocès, tot i que les vivències són diferents. —Com és el cas escocès? —És diferent perquè aquí el més interessant no són les intervencions de la jurisprudència sinó el procés de negociació entre dos governs, l’escocès i el britànic. Però també en aquest cas, tots dos governs reconeixen que hi ha dos plans: el pla de la legal authority (autoritat legal) i el de la moral authority (autoritat moral). I quan s’adonen que aquests dos plans es desincronitzen, negocien i actuen. A més, quan deixen de ser dos plans alineats és la legal authority la que ha d’alinear-se amb la moral authority i no a l’inrevés. I aleshores el Regne Unit accepta de modificar una sèrie de disposicions normatives per a consentir un referèndum que no era possible sense haver fets aquests canvis. Per tant, aquí també s’entén la idea d’un dret que no és tan sols un límit per a les demandes del cos social, sinó que ha de ser un instrument per a atendre aquestes demandes quan adquireixen una certa consistència. —Les lleis són fetes pels parlaments i els parlaments són elegits pel poble perquè, en teoria, faci lleis que responguin a les seves demandes… Entesos; però veient com van aquí les coses, no sembla pas que aquest sistema hagi funcionat, ans al contrari… —Bé, aquí cal fer un pas enrere, que crec que és el nucli de la qüestió catalana. L’estat espanyol diu que els catalans no són un subjecte nacional. I no es mou d’aquí. Per l’estat espanyol els catalans són tan sols un tros del poble espanyol, que és subjecte nacional únic. Si parteixes d’aquesta premissa, els catalans seran sempre aquell trosset de l’Espanya sencera que no tindrà mai la força numèrica suficient per a fer valdre la seva voluntat, senzillament perquè és una fracció relativament petita d’un poble que és considerat unitat. La Cort Suprema del Canadà supera aquest esquema quan considera el Quebec subjecte nacional i polític –un subjecte que fins i tot sobre un tema com la secessió pot expressar una voluntat diferent de la voluntat del Canadà sencer– i considera que aquesta voluntat quebequesa, des d’una perspectiva democràtica, ha de ser presa en consideració. Però si tu no admets això, si no admets que Catalunya és un subjecte nacional –i Espanya no ho admet–, els catalans, en termes del dret d’autodeterminació, seran sempre una minoria de ciutadans espanyols que es mouen fora de la legalitat. Això que ha passat -i que encara passa- és que no s’accepta Catalunya com a subjecte nacional. Admetre això no vol pas dir en cap cas ser, automàticament, independentista. Senzillament vol dir adquirir un instrument per veure el conflicte nacional i solucionar-lo en termes acceptables des de un punt de vista democràtic, concebent el dret com una eina que no tal sols posa barreres a les demandes populars sinó que també pot facilitar respostes polítiques a aquestes demandes. De fet, i en la mesura en que es demostrés factible a la pràctica, jo defenso una fórmula que potser l’independentisme no acaba de veure amb bon ulls, per una qüestió comprensible de cansament i de vaguetat, però que crec que és bàsica per sortir de l’atzucac: cal entendre i acceptar Espanya com una nació de nacions. Aquest és el primer pas per entendre Catalunya com un subjecte nacional, tal com va fer la Cort Suprema del Canadà amb Quebec, i, de retruc, explorar solucions polítiques al conflicte. —Això ja ho volia dir l’estatut del 2006 i no va pas funcionar… —El problema d’Espanya és precisament aquest, que es mira al mirall i no vol admetre que és una nació de nacions. Mentre no admeti això, els conflictes polítics com aquest no tindran cap solució política. Però admetre això no ha de ser tan difícil. És una idea que per exemple es pot trobar en algunes pàgines de Solé Tura, un constitucionalista que no era precisament independentista. O en algunes intervencions de Francisco Rubio Llorente, constitucionalista espanyol mort fa pocs anys. El títol que hem triat per al llibre, publicat en italià, La nazione catalana, pot semblar una provocació per a un italià qualsevol, que d’una altra banda ha crescut vinculat a la idea d’estat mononacional. Si aquest italià veu el llibre a qualsevol llibreria o biblioteca i l’obre pot pensar que proposem quelcom trencador. En canvi, ningú no hauria de fer escarafalls perquè estat i nació no són sinònims i es pot ser nació sense ser estat. Tornant a la pregunta, el problema és que l’estat espanyol no accepta que és un estat plurinacional. I de retruc aquest caràcter plurinacional no és reflectit ni estructurat en les estructures jurídiques i institucionals. Hi ha una asincronia entre els sistemes jurídic i institucional i la realitat social, que en canvi hauria de ser la base sobre la qual aquest sistema s’ordenés. Sí, l’estatut del 2006 ja tendia a establir aquesta idea, però l’estat es tanca en si mateix i no s’accepta tal com és. I no fa res. En el fons és una mena d’esquizofrènia. —De fet, ara ja no és immobilista, ara ja és repressiu… —Sí, de l’immobilisme s’ha passat a la repressió. Jo sempre dic que l’estratègia espanyola en la qüestió catalana ha tingut dues fases: la primera és la fase de la inèrcia, amb el Tribunal Constitucional com a escut; i la segona és la fase autoritària, perquè ja no es fa sevir la jurisdicció constitucional sinó la jurisdicció penal. La resposta, ara, és penal. I és una resposta, en nom de l’estat de dret, però que en realitat el nega, perquè en nega alguns dels pilars. Un d’aquests pilars és el principi d’estreta legalitat penal: els delictes han de ser descrits de manera molt detallada perquè cal que un fet concret, per què sigui punible, encaixi exactament amb aquella descripció. I veiem que, en canvi, es fa exactament la cosa contrària. Allò que s’intenta és forçar com sigui la manera com el codi penal espanyol ha tipificat el delicte de rebel·lió. Aquest delicte parla d’un alçament violent. Aquest presumpte alçament violent s’ha de correspondre als fets concrets de manera precisa. I si allò que fas són giragonses per a encabir allò que va passar dins un suposat alçament violent, en realitat vas en contra del principi d’estreta legalitat en matèria penal. —Per tant, allò que fa l’estat espanyol és, en nom de l’estat de dret, anar en contra del mateix estat de dret? —Exactament. Un altre exemple: Fernando Savater, en una entrevista al diari Il Corriere della sera, diu que els independentistes han de ser conduïts a la presó i humiliats, i que aquesta humiliació ha de tenir una funció pedagògica. Aquesta posició reflecteix una concepció del dret penal que és contrària a l’estat de dret i al dret penal democràtic. Luigi Ferrajoli, un dels filòsofs més importants en aquest àmbit –i que altrament no té pas paraules gens tendres vers el moviment independentista català– deixa molt clar als seus escrits que aquesta idea del judici o de la condemna exemplar és aliena al dret penal democràtic. En síntesi, podem dir que el fet de no voler encarar el conflicte al pla polític posa l’estat espanyol en una situació en la qual ha de forçar alguns dels principis inherents a la democràcia. I jo estic convençut que Espanya s’arrisca a sortir-ne malparada. No solament en surten malparats els catalans, els presos polítics i els exiliats, sinó també la credibilitat d’Espanya. Tot això no serà indolor per a l’estat espanyol i tindrà un cost, per molt que s’esforcin a negar-ho. —De moment no sembla pas que Europa es bellugui gaire… —Jo, de fet, sóc més aviat pessimista respecte de la resposta d’Europa atenent la gravetat dels fets, però és important de no confondre les posicions que institucionalment pugui prendre Europa amb les que es puguin desenvolupar en l’opinió pública. Jo crec que ja n’hi ha hagut mostres i que n’hi haurà més. Penseu en el document de senadors francesos, en el manifest que hem fet a Itàlia recollint firmes, sobretot de l’esquerra, en la resolució del consell regional del Piemont i en moltes manifestacions d’eurodiputats, polítics europeus, etc. Jo crec que tot plegat crearà de mica en mica un estat d’opinió diferent del que potser es percep ara. D’una altra banda, quan vaig ser a Barcelona fa unes quantes setmanes per a presentar el llibre em pensava que em trobaria una situació de certa apatia i en canvi em vaig trobar en un context efervescent, amb debats interessants sobre el camí a seguir i noves estratègies. El Primer d’Octubre, el judici, els exiliats… Tot això no s’oblida i, per tant, per molt que s’hi esforci l’estat espanyol, la qüestió catalana no desapareixerà d’Europa, i en tenim per anys. A banda, si comptem l’independentisme d’un punt de vista de vots absoluts i no en tant per cent, d’ençà del 2012, que és quan vaig començar a interessar-m’hi, no ha parat de créixer. —I quina creieu que ha de ser l’estratègia de l’independentisme d’ara endavant? —L’única via possible que veig clara és, d’entrada, mantenir la constància i la paciència, provant d’ampliar el consens i esperant que hi hagi un context favorable. Tot canvia molt de pressa i s’ha demostrat que, de coses imprevistes, en poden passar, i moltes. No veig cap més camí per a l’independentisme que no sigui el de persistir i, de mica en mica, esperar esdeveniments, perquè n’hi haurà. —Penseu que veurem els eurodiputats que són a l’exili o a la presó asseguts a l’hemicicle del Parlament Europeu? —Són casos diferents. Em puc equivocar, però paradoxalment veig un camí potser més fàcil per a Junqueras que no pas per a Pugidemont i Comín. Junqueras té un precedent: li van permetre de recollir l’acta de diputat al congrés i, per tant, ara haurien de fer el mateix amb el Parlament Europeu. Si no li ho permeten serà justament perquè no volen arriscar-se a passar la pilota al Parlament Europeu i que al Parlament Europeu hi hagi una resposta que dificulti la posició d’Espanya. El cas de Puigdemont és més complex perquè s’ha forçat que hagi d’anar a Madrid a recollir l’acta. I si hi va molt probablement serà arrestat perquè consideraran que encara no té immunitat. Però atenció, perquè també és cert que a la llei espanyola que regula aquesta qüestió hi ha una escletxa interessant que pot jugar en favor de Puigdemont. La llei orgànica 5/1985 (article 108.8) diu: ‘per a adquirir la plena condició del seu càrrec els candidats electes han de jurar o prometre la constitució’. I aquí la paraula clau és ‘plena’. Segons aquesta fórmula, abans de jurar o prometre la constitució ja tenen el càrrec, en una certa condició, encara que no sigui plena. Aleshores la pregunta és: en aquesta no plenitud hi entra la immunitat? De fet, la immunitat hauria de servir precisament perquè el polític electe no fos perseguit per les seves idees polítiques. D’una altra banda, aquesta immunitat, també és cert que podria ser suspesa tot seguit, però ho hauria de fer el Parlament Europeu. Però en el fons aquí hi ha un altre element que denota una certa por i Espanya sap el perill que corre. —Quin perill? —Aquí no es tracta de si Puigdemont o Comín assumeixen el càrrec. Allò que Espanya vol impedir, sobretot, és que se’n parli. Vol impedir-ne el debat. Si Puigdemont i Comín fossin realment criminals, el Parlament Europeu podria suspendre’ls la immunitat i fora problemes. Però Espanya probablement sap que, si s’obre un debat sobre aquest afer, emergiran llacunes i responsabilitats que vol evitar de tractar, com n’han emergit cada vegada que s’ha confrontat la jurisdicció espanyola amb les dels altres estats europeus en el cas dels exiliats. Tant és així que els mateixos jutges de l’estat espanyol han retirat l’euroordre d’arrest. Em sembla evident que la manera com Espanya actua en la qüestió dels exiliats demostra el temor que té de confrontar-se en un debat democràtic amb més estaments. És a dir, si estàs convençut que tens raó, de què tens por? Si tens bons arguments, per què et fa por el debat? Fins i tot podria ser una oportunitat per a demostrar als ulls de tota Europa quanta raó té. Per tant, el comportament d’Espanya denota por i inseguretat. En el fons sap que la seva manera de fer no és exemplar i que no és lliure de responsabilitats, d’un de vista democràtic i de respecte dels principis de l’estat de dret. —Pot semblar una pregunta ingènua, però val la pena de fer-la a un italià: Si realment Espanya és conscient de tot això, per què creieu que actua així? —Jo diria que és una herència d’una concepció autoritària de l’estat. Penso que quan l’estat espanyol topa amb determinats problemes encara emergeixen fantasmes del passat i una manera de fer autoritària. Són símptomes que indiquen que hi ha coses no resoltes. La Transició és un procés polític que porta l’estat espanyol a la democràcia i que per tant té molts mèrits, però en canvi és un moment en què Espanya no fa comptes amb el passat. I a la llarga això emergeix i determina això que veiem avui. Per exemple, el judici d’aquests dies és, per mi, en conjunt, surrealista, però allò que és més inconcebible de tot és que entre els encausats, amb peticions de penes altíssimes, hi hagi els presidents d’associacions; és a dir, persones que no han tingut cap càrrec polític. És tècnicament absurd. Tampoc no s’entén que els altres encausats siguin acusats de rebel·lió o de sedició, però potser sí que podríem arribar a discutir –i segurament ells ja hi comptaven– si van incórrer en alguna forma de desobediència per causa de la seva acció política. Ara, en el cas de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, la situació és senzillament increïble i inconcebible. I demostra de manera clara allò que comentàvem abans sobre la manera d’entendre l’estat de dret. —L’ONU també ho diu, que són empresonats injustament… —Sí, exacte, però la part que per mi és més interessant no és què en pugui dir l’ONU, sinó la reacció de l’estat espanyol, en aquest cas i en molts més. M’ha passat fins i tot a mi, personalment. És a dir, cada vegada que hi ha alguna presa de posició per part d’intel·lectuals, experts o polítics que posa en dubte l’actuació de l’estat, la reacció és la de dir, a qui ho digui, sigui qui sigui, que no coneix els fets. A cada anàlisi que posi en dubte la seva actuació, l’estat respon dient que és fruit de la ignorància de la no coneixença. I en canvi, ho puc assegurar, resulta que passa just a l’inrevés: com més coneixement es té dels fets, més es condemna la manera de fer de l’estat espanyol. Qui de fora estant ha pogut conèixer una mica millor què ha passat, qui ho ha estudiat i n’ha pogut ampliar el coneixement, si més no resta sorprès d’alguns excessos de l’estat espanyol. De fet, les posicions totalment absolutòries vers l’estat espanyol són les derivades del desconeixement o d’un coneixement limitat i filtrat. Això passa molt a Itàlia. —Per exemple, a què us referiu? —A Itàlia molt sovint es publiquen entrevistes sobre aquest tema als mateixos intel·lectuals, amb una visió molt concreta dels fets. Aquesta és la visió que reben la majoria dels italians, que, per tant, sol ser condicionada per una mirada molt precisa de la qüestió. Quan, en canvi, n’hi ha que entren en contacte amb què passa a Catalunya de manera més directa, no és que esdevinguin independentistes de cop i volta, però s’adonen que el conflicte és molt més complex que no com els l’han explicat els grans mitjans italians i de seguida tenen elements nous que esdevenen imprescindibles i necessaris per a entendre la situació i formar-se’n una opinió més elaborada. A mi, més d’una vegada, fins i tot parlant acadèmicament amb dades precises i d’un punt de vista tècnic, m’han arribat a dir que era víctima de la propaganda dels catalans. No, perdoneu, jo n’he llegit, ho he estudiat i ho he analitzat. I pot ser que la meva anàlisi no sigui compartida o fins i tot que no sigui correcta, i de fet és bo que hi hagi visions diverses i que puguem debatre-les, però en cap cas no és fruit del desconeixement. —Com analitzeu els resultats de les eleccions recents en clau catalana? —Crec que a les eleccions europees els independentistes han assolit els objectius que s’havien proposat. Fins i tot Clara Ponsatí serà eurodiputada quan culmini el Brexit. En canvi, els resultats a Barcelona tenen diverses lectures. Si Colau acaba pactant amb els socialistes i amb Ciutadans, l’independentisme perdrà l’oportunitat de fer front comú amb els comuns, cosa que podria haver servit per a fer emergir punts de contacte entre ambdós blocs. De fet, jo crec que dins els comuns hi ha energies que l’independentisme hauria d’aprofitar i que a fora ajudarien a entendre millor el conflicte. Ara, a llarg termini, el pacte amb socialistes i amb Ciutadans pot ser un suïcidi polític per a Colau i pot acabar essent quelcom que a la llarga acabarà afavorint l’independentisme. Em refereixo que amb aquest pacte Colau renuncia en certa manera a la càrrega de renovació i de trencament, també del règim del 78, que ella volia representar. I això passa factura. —Per acabar: tot això que hem comentat en aquesta conversa, s’entén, a Itàlia? —Bé… diguem que segurament s’entén més que no pas fa tres anys. Però, certament, encara s’entén poc. El problema és que, de fet, a Itàlia hi ha moltes coses que no s’entenen… A les últimes eleccions europees la Lliga de Salvini ha obtingut el 34% dels vots, un 17% ha estat per al Moviment Cinc Estrelles, un 9% per al partit de Berlusconi i un 6% per a Fratelli d’Italia. És a dir, el vot de dretes s’enfila fins al 66%. I un 40% és un vot a una dreta extrema, amb forts trets xenòfobs, masclistes i populistes. Costa d’entendre, oi? Doncs amb aquest panorama, entendre Catalunya, com us podeu imaginar, no és pas fàcil. Amb tot, si bé la meva experiència personal sobre la comprensió del cas català a Itàlia ha estat sovint frustrant, sí que ha anat canviant. El manifest que vam promoure i que ja hem esmentat n’és una prova. L’han signat personatges de pes com el batlle de Nàpols, l’ex-batlle de Venècia Cacciari, les eurodiputades Barbara Spinelli i Eleonora Forenza, l’escriptora sarda Michela Murgia, exponents del Partit Radical com Matteo Angioli i del Partit Democràtic com Roberto Rampi, l’ex-senador i ex-sots-secretari d’Afers Estrangers del govern Prodi, Gianni Vernetti, etc. Crec, com comentàvem, que a poc a poc, la gent, a Europa en general, comença a entendre què passa a Catalunya. I amb el temps ho entendrà cada vegada més i millor. I precisament això és el que vol evitar Espanya.

Ferraiuolo: ‘El comportament d’Espanya denota por i inseguretat’

Neu a Rebalsadors. a Serra La neu ha arribat a la Serra Calderona, al nord de la ciutat de València, acostant-se així a la capital. La nit es preveu molt freda i les fortes precipitacions de pluja que estan caient es podrien convertir en neu. Precisament a la Calderona hi ha un problema important de subministrament elèctric. Algunes poblacions tenen talls de llum importants però preocupa especialment la situació a l’Hospital situat a l’entrada de la serra, que ha estat moltes hores sense llum. Camions atrapats al viaducte de Bunyol Una altra situació complicada és la que està passant al viaducte de Bunyol on hi ha dotzenes de cotxes i camions atrapats que no poden avançar en cap direcció. Entre els vehicles atrapats hi ha el de la corresponsal de TV3 a València, Empar Marco, que està informant des del seu compte de twitter. Diverses unitats de socors s’han dirigit a la zona per rescatar la gent que s’ha quedat atrapada i intentar resoldre el caos de circulació que s’hi ha organitzat. L’onada de fred s’estén també cap a les comarques del nord del País Valencià i s’ha decretat l’alerta roja. Les zones de risc extrem són Requena-Utiel, Serrans, Vall de Confrents i Racó, a la zona central. La diputació de Castelló ha informat que ja ha començat a nevar a Els Ports i que s’han mobilitzat setze maquines llevaneu per facilitar les comunicacions a l’interior de la província. A més, recomanen no agafar el cotxe, no pràcticar esports extrems i vigilar amb les estufes i brasers. Caos a les carreteres aquest matí L’agència ACN informa que la intensa nevada i el gel han obligat a tallar 53 quilòmetres de l’autovia A7, entre els quilometres 429 i 482, en sentit Alcoi (l’Alcoià), així com la CV81 entre els quilòmetres 35 i 22. Tots els accessos per carretera a Alcoi han estat tallats així com el tren que uneix Xàtiva i Alcoi, han informat fonts municipals. Hores d’ara es treballa per restablir la normalitat en els accessos a la ciutat. A municipis propers com Albaida i Ontinyent (Vall d’Albaida), entre altres, s’ha fet imprescindible al llarg d’aquest matí l’ús de cadenes a l’interior de la ciutat. Bocairent també ha quedat incomunicada. A més, hi ha restriccions per als vehicles pesants a la CV800, CV81 a Ontinyent (Vall d’Albaida), CV70 a Alcoi, CV770 a la Vila Joiosa (Marina Baixa), CV 795 a Banyeres de Mariola i CV801-802 a Ibi (l’Alcoià), ha informat la Direcció General de Trànsit. L’activitat escolar ha estat suspesa en una seixantena de municipis. Segons que ha informat la conselleria valenciana d’Educació, un 62.000 alumnes no han pogut assistir a les classes en aquestes poblacions. Els Bombers del consorci de València han hagut de rescatar quatre persones que circulaven per la CV entre Ontinyent i Bocairent, segons que han informat fonts dels bombers. La Generalitat Valenciana ha establert la situació d’emergència 1 a la xarxa viària de les comarques de l’Alcoià i el Comtat, i situació zero a la Vall d’Albaida, La Marina i l’Alt Vinalopó. L’Autoritat portuària de València ha decretat el tancament de l’activitat als ports de València, Sagunt i Gandia. El Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat Valenciana ha decretat preemergència nivell vermell a l’interior de la demarcació de València i a l’interior i litoral nord de la d’Alacant per nevades. L’interior de Castelló i València i el litoral sud d’Alacant es troben en alerta taronja. La cota de neu se situa entre els 300 i 400 metres i augmentarà al llarg del dia fins els 600-800, segons les previsions de l’Agència Estatal de Meteorologia. Nevada persistent La ciutat d’Alcoi continua incomunicada per carretera. La tempesta de neu ha començat a descarregar sobre el municipi cap a les sis del matí i a partir de les nou ha agafat força. Alguns veïns que han agafat els cotxes per anar a treballar han quedat atrapats. Les màquines llevaneu treballen per a netejar les vies d’accés a la ciutat. Altres poblacions on neva amb força són Villena i Petrer. L’augment de cabal el Vinalopó manté en alerta l’ajuntament d’Elx. A Bocairent ha començat a nevar a primera hora del matí i continua fent-ho amb més o menys intensitat. Això provoca molts problemes de mobilitat als vianants perquè en alguns puns de la població el gruix de neu acumulada comença a ser important com ho demostra aquesta fotografia de Paco Francés. La presència de la neu en alguns carrers costeruts permet captar imatges com les d’aquest vídeo d’un esquiador a Banyeres de Mariola. Agres El Centre d’Emergències ha decretat situació d’emergència 1 per dificultats en la xarxa viària les comarques de l’Alcoià i el Comptat. I situació d’emergènzia 0 les comarques de la Vall d’Albaida, la Marina i l’Alt Vinalopó. Actualització de les alertes decretades pel Centre de Coordinació d’Emergències. El CCE decreta Preemergencia nivel rojo interior de #Valencia e interior y litoral norte #Alicante. Nivel naranja en el resto de la CV. pic.twitter.com/31rpehOeLS — GVA 112CV (@GVA112) January 19, 2017 Una altra conseqüència de la nevada és la suspensió dels judicis previstos per avui als jutjats d’Ibi i a Alcoi. El mal estat de les carreteres impedeix l’arribada de les parts. Així nevava a Ibi a primera hora del matí. Vídeo de Pedro Gómez (@pedro92gomez): A mesura que passen les hores, augmenten els problemes per circular per les carreteres de la Vall d’Albaida, l’Alcoià, el Comtat, les Marines o la Costera. En aquest enllaç hi ha la llista actualitzada de l’estat en què es troben. La neu provoca molts problemes a les carreteres. Estan tallades l’A7, km 429-482 i la CV-81, km 35-22. Amb restricció per a vehicles pesants:: CV-800, CV-81 Ontinyent, CV-70 Alcoi, CV-770 La Vila Joiosa, CV-795 Banyeres de Mariola, CV-801-802 Ibi. A Ontinyent, els bombers han hagut de rescatar quatre persones que havien quedat atrapades dins un vehicle en la CV-81. Albaida i Ontinyent són dues de les poblacions més afectades per la nevada. Fins i tot en alguns casos es necessiten cadenes per a circular-hi. ACTUALITZACIÓ de l'estat de les carreteres i de la situació en general a les 9:48. #albaida #onadadefred #neu pic.twitter.com/tHrAOYOXDp — Ajuntament d'Albaida (@AjAlbaida) January 19, 2017 La neu continua fent acte de presència al País València a primeres hores d’aquest dijous, les comarques més afectades són la de la Vall d’Albaida, el Comtat i l’Alcoià. A primera hora ha caigut aiguaneu que més tard s’ha convertit en neu. A Bocairent, Ontinyent i Albaida s’han suspès les classes. Hi ha carreteres impracticables i altres prresenten restriccions. Alcoy en estos momentos cubierto por un manto de nieve. #Alcoy @tiempobrasero @avametpred @ElTiempo_tve @informativost5 @AEMET_CValencia pic.twitter.com/FBGxMz33jB — Pedro (@pedro92gomez) 19 de gener de 2017 Estan tallades l’A7, km 429-482 i la CV-81, km 35-22. Amb restricció per a vehicles pesants:: CV-800, CV-81 Ontinyent, CV-70 Alcoi, CV-770 La Vila Joiosa, CV-795 Banyeres de Mariola, CV-801-802 Ibi. La previsió manté que a llarg del dia d’avui la cota de neu oscile entre els 300 i els 500 metres en el litoral de les comarques del sud de València i nord d’Alacant. En alguns casos, el gruix de neu pot arribar als 25 centímetres. L’agència de meteorologia ha actualitzat els avisos: 19/01 06:33 #AEMET actualiza #avisos en C. Valenciana. Activos hoy. Nivel máx rojo +info https://t.co/8qVmJoUFoM pic.twitter.com/zFiIJRq67B — AEMET_C. Valenciana (@AEMET_CValencia) January 19, 2017 Des de la pàgina ‘Ontimet’ es pot seguir la nevada en directe: S'intensifica la nevada a Ontinyent i baixa la temperatura fins els 0,4ºC. EN DIRECTE CÀMERA WEB. https://t.co/qHmPPazjdI — Ontimet (@ontimet) January 19, 2017

La neu s’acosta a la ciutat de València

Pedro Sánchez podria ser president d’Espanya des de fa mesos. Va guanyar les eleccions del 28 de maig sense majoria absoluta, però podia pactar amb Podem i, amb el suport parlamentari del PNB i ERC, configurar un govern d’esquerres que abordés la reforma territorial de l’estat i obrís un diàleg amb el govern de Catalunya per a pactar una sortida al conflicte. Res més lluny de les seves intencions. La mateixa nit electoral, els militants socialistes eufòrics concentrats davant la seu de Ferraz cridaven ‘amb Rivera no!’, però ell tenia una altra idea al cap: el pacte amb Ciutadans per a fer un govern de centre nacionalista espanyol. Una idea avalada pels poders fàctics de l’estat, que demanaven un govern d’ordre per a salvar la unitat d’Espanya. El cap del PSOE va acceptar el joc que li marcava l’Íbex 35 i va buscar el suport de Ciutadans, un partit creat per dividir Catalunya pels mateixos poders fàctics que havia de ser la crossa del PSOE o del PP a Madrid. Però un Albert Rivera embriagat pels resultats va creure que, en lloc de crossa del PSOE, podia esdevenir el dirigent de la dreta espanyola, rellevant el PP en aquesta funció. Un error letal. La fotografia de la plaça Colón de Madrid amb les tres dretes no era per a convertir-lo en cabdill de la dreta espanyola, sinó per a rearmar un PP ferit pels escàndols de corrupció. La bandera espanyola serveix per a tapar la corrupció dels partits estatals. També del PSOE. Aquesta setmana, la justícia espanyola ha decidit d’ajornar la sentència del cas dels ERE, en què hi ha implicats dos ex-presidents socialistes de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves i José Antonio Griñán, fins passades les eleccions per no perjudicar les expectatives de Sánchez. El dirigent socialista va fer veure durant mesos que negociava amb Podem un govern d’esquerres, però no feia sinó anar dinamitant-lo cada setmana, fins al punt d’humiliar la formació de Pablo Iglesias. Podem volia un govern de coalició, però el PSOE s’hi negava. Primer, l’excusa era que Iglesias no podia ser al consell de ministres. El dirigent de Podem va fer un pas enrere i va posar en evidència Sánchez. Després, l’excusa va ser que no podia governar amb un partit que defensava el referèndum, i Podem va renunciar al referèndum. Finalment, el PSOE va posar damunt la taula l’excusa de debò: no podia fer un govern amb qui podria criticar la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents independentistes que havia de sortir a la tardor. L’estat per damunt de la democràcia. Aquest va ser el fil que va fer servir Sánchez per a enterrar un govern d’esquerres. Tampoc no va aconseguir de doblegar Ciutadans, perquè Albert Rivera es va negar a pactar. Va ser l’inici del seu final. Formalment, Ciutadans és un partit liberal, però a la pràctica té moltes similituds amb l’extrema dreta, més que el PP, que és un partit molt conservador però sistèmic. Sánchez es va quedar sol, però és un home que no té por dels reptes difícils. Al seu dia, va fer un torcebraç amb la direcció del PSOE i el grup Prisa per no doblegar-se al PP. És un home dur, amb somriure de dentífric, però li agrada jugar fort, al tot o res. Aquesta vegada, ha decidit de jugar a la ruleta russa. Les enquestes favorables de l’estiu han anat canviant de color amb la tardor, i els escons han començat a caure com les fulles dels arbres. Encara no s’ha fet fosc del tot i el PSOE continua encapçalant els pronòstics demoscòpics, però amb el PP trepitjant-li els talons. A les portes de la campanya, la incertesa sobre quin serà el partit més votat el 10 de novembre, o amb més escons, és molt gran. La campanya ultranacionalista que ha fet el PSOE, l’ha deixat sense socis a Catalunya, però tampoc no els cerca. El PSOE cerca els escons de Ciutadans, en caiguda lliure a tot l’estat. Per aconseguir-los, ha fet, probablement, la campanya més agressiva contra l’independentisme que ha fet mai, avalant la repressió, negant qualsevol sortida dialogada i, fins i tot, introduint la censura a internet, en un acte que l’acosta a la dictadura xinesa. La raó d’estat per damunt la democràcia. És l’axioma amb què funciona la política espanyola de fa anys i el PSOE l’executa a la perfecció. Fins i tot, si cal renunciar als seus principis, com el del federalisme, ho fa, però el torna a recuperar perquè el PSC el necessita per poder fer veure a Catalunya que té una alternativa al jacobinisme de Ferraz. La campanya electoral d’una setmana difícilment variarà els pronòstics demoscòpics. Diumenge que ve, ningú no tindrà majoria absoluta per a governar Espanya, però la tendència que s’ha anat imposant aquests darrers mesos és un gran pacte d’estat entre el PP i el PSOE, que doni estabilitat i permeti de fer govern. No necessàriament ha de tenir forma de coalició. El procés català serà l’excusa per a justificar una involució democràtica que afectarà Catalunya, però la retallada de drets i llibertats serà a tot l’estat espanyol. La sentència del Suprem espanyol condemnava independentistes, però retallava drets de tots els ciutadans de l’estat. És una dinàmica que no té aturador, perquè en això hi ha consens tant al PP com al PSOE. Només falta que Vox faci un bon resultat per acabar de donar l’empenta definitiva. Catalunya ha estat l’ase dels cops on els partits espanyols han abocat totes les seves impotències.

Sánchez juga a la ruleta russa

‘Volem posar Alcoi en el mapa del modernisme del país’ explica Lorena Zamorano, regidora de Patrimonio i Turisme. Al tombant del segle XX, la vila va ser un dels focus principals d’industrialització del país i, com a fruit de l’enriquiment de les classes benestants, entre 1906 i 1910 el poble es va omplir d’edificis modernistes. N’hi ha de tota mena, però sobretot predominen cases de la burgesia, edificis d’habitatges, cotxeres, clubs privats, fàbriques i mausoleus. Per això el municipi ja fa uns quants anys que forma part de la Ruta Europea del Modernisme i aquesta setmana farà un pas més en la difusió d’aquest patrimoni: s’inaugura la Fira Modernista. El certamen durarà una setmana i arrencarà dilluns amb rutes guiades, jornades de portes obertes, exposicions, tallers i conferències. I en arribar el cap de setmana, a la plaça de la Glorieta s’hi farà la fira pròpiament dita, que permetrà de viatjar fins a començament del segle XX amb tot de recreacions històriques: balls i jocs de l’època, un casament i, fins i tot, una manifestació sufragista. ‘Per nosaltres és tan important la part festiva com donar un context històric adequat, i per això la programació combina aquestes dues parts: recreacions històriques i tallers, debats i conferències’, explica Zamorano. També diu que per idear la fira modernista d’Alcoi s’han inspirat en el model de les que es fan al Principat, sobretot en la de Terrassa. ‘Alcoi i Terrassa són dues ciutats que arran de la industrialització van viure un creixement paral·lel i per això sempre han mantingut molts vincles. Si Terrassa és la Manchester catalana, Alcoi és la del País Valencià’, explica. ‘Per mitjà del modernisme es pot explicar el procés d’industrialització d’Alcoi’, diu. Però, a més, el modernisme alcoià té un seguit de particularitats: es va desenvolupar relativament tard, entre 1906 i 1910, i principalment va sortir de la ment de dos arquitectes locals, Timoteo Briet i Vicent Pascual. El primer seguia un estil proper al secessionisme vienès i el segon, que es va formar a Barcelona, s’aproximava al modernisme català i a l’art noveau. A més, Pascual va estar molt implicat en el desenvolupament de la vila en aquella època: va ser arquitecte municipal i batlle. Per tots aquests motius, la fira d’enguany està dedicada a la seva figura. El patrimoni d’Alcoi més enllà dels Moros i Cristians ‘Tothom coneix Alcoi per les festes de Moros i Cristians, però hi ha moltes més coses: estem enmig de dos parcs naturals i tenim tot aquest patrimoni modernista per descobrir’, explica la regidora de cultura. Per això, l’ajuntament fa un doble esforç per a impulsar el llegat modernista de la vila i, alhora, desestacionalitzar el turisme.

Alcoi, la Manchester valenciana

Viena Edicions publica La mona de l’assassí, una novel·la de viatges i aventures sobre l’amistat entre un mariner i una mona. Es tracta d’una novel·la de l’escriptor i il·lustrador suec Jakob Wegelius, que ha traduït Elena Martí directament del suec. Adreçada sobretot a un públic juvenil és, de fet, literatura per a lectors de totes les edats. L’obra conté dibuixos del mateix autor, que són una delícia. Llegiu-ne un fragment. L’editora de Viena Isabel Monsó ens parla de l’obra i de com encaixa en el catàleg: ‘Fins ara, a la col·lecció El jardí secret de Viena havíem publicat únicament traduccions de clàssics infantils i juvenils, novel·les especialment adreçades a un públic jove (encara que ens consta que som molts els adults que ens ho passem molt bé llegint-les), que s’havien escrit i publicat fa quaranta, cinquanta o fins i tot cent anys, però que no s’havien editat mai en català. És el cas d’Un ós anomenat Paddington o de La teranyina de la Carlota, per posar dos exemples prou coneguts. Però quan vam descobrir La mona de l’assassí, de l’escriptor i dibuixant suec Jakob Wegelius, publicada al seu país el 2014, vam decidir que havíem de fer una excepció i incloure’l a la col·lecció. És una història d’aventures, molt bona i molt ben escrita, la protagonista i narradorade la qual és una mona que ha de demostrar que el seu amic és innocent d’un crim del qual ha estat acusat injustament. La mona, com veureu a la novel·la, no parla, però sí que sap escriure (i molt bé!) i té moltes més habilitats (per exemple, és una gran jugadora d’escacs i una mecànica excel·lent) que l’ajudaran a arribar fins on sigui per demostrar la innocència del seu amic. La història comença a Lisboa, al barri de l’Alfama, a ritme de fado, passa per tot el Mediterrani i arriba fins a l’Índia, on la Sally Jones, que és com es diu la mona, trobarà respostes. El relat té tots els ingredients de les grans històries d’aventures de Jules Verne: viatges, traïcions, amistats insospitades, intriga, exotisme i, per sobre de tot, una missió que la Sally Jones ha de complir com sigui: demostrar la innocència del seu amic. Per una altra banda, la novel·la va acompanyada d’unes magnífiques il·lustracions a una tinta del mateix autor, Jakob Wegelius, que ja havia publicat anteriorment un còmic amb aquests mateixos personatges, La llegenda de la Sally Jones (que no s’ha publicat encara en català). Que La mona de l’assassí hagi obtingut premis tan prestigiosos en literatura infantil i juvenil com ara el Premi August 2014, el Premi del Consell Nòrdic 2015 i, recentment, el Deutsche Jugendliteraturpreis 2017, confirma que aquest és un llibre que ha captivat molts lectors i que la Sally Jones té, a hores d’ara, seguidors arreu del món. I estem convençuts que a casa nostra passarà exactament això mateix. A tots els qui l’hem llegit fins ara, en la traducció del suec d’Elena Martí, la Sally Jones ens ha robat el cor.’

Avançament editorial: ‘La mona de l’assassí’ de Jakob Wegelius

Una vintena d’individus van irrompre ahir a la tarda, encaputxats, vestits de negre i amb botes militars a la platja de Canet de Mar (Maresme) per retirar les creus grogues que havia col·locat el CDR d’aquest municipi en homenatge als presos polítics i als exiliats. S’hi podien llegir paraules com ara ‘Drets Humans’, ‘llibertat’, ‘república’ o ‘respecte’. Els assaltants eren un grup d’ultres, pràcticament tots identificats ja, que havien perpetrat més incidents a la comarca, però que ahir van anar un pas més enllà i agrediren la gent que mirava d’aturar-los. Hi va haver cinc ferits. La major part dels mitjans espanyols ha presentat avui els fets com si es tractés d’una ‘topada’, un ‘enfrontament’, ‘tensió’, entre independentistes i no independentistes a causa de les creus grogues. Així, per exemple, ho explicaven al canal 24 Horas de TVE. ‘Són enfrontaments que es produeixen entre persones que han col·locat les creus grogues com a símbol de suport als presos preventius i persones que prenen el sol i que no volen que les platges siguin plenes de creus grogues.’ En les imatges es veuen uns individus de negre i uns altres amb estelades que sembla que topen entre ells. Un dels testimonis dels fets és el fill de l’home de vuitanta-dos anys que fou agredit al coll amb una creu. En Joan té 82 anys. Avui, ha estat agredit per un grup de 20 feixistes a Canet de Mar. Han estat identificats i, sorpresa, la majoria són militants de @CiutadansCs. Alguna cosa a dir, @InesArrimadas? pic.twitter.com/6bzPQSlput — Clara 🎗 (@littlenayade) May 21, 2018 Condemno enèrgicament la violència viscuda, aquesta tarda, a Canet de Mar contra activistes que reclamaven la llibertat dels presos polítics. Tot el meu suport als ferits. Estic a la disposició de l’alcaldessa @BlancaArbell pic.twitter.com/5TvYQreedz — Montse Candini🎗 (@montsecandini) May 21, 2018 El seu fill explica a VilaWeb que ahir al matí un grup de tres o quatre persones va anar a la platja per mirar de retirar les creus. Però els qui eren allà en aquell moment els van cridar l’atenció i van acabar anant-se’n. ‘Després, a dos quarts de quatre de la tarda, va venir un grup d’una quinzena de persones, vestides de negre i amb passamuntanyes. Un altre grup que els acompanyava, de cinc o sis persones vestides amb estelades, va romandre al passeig, esperant. Una vegada el grup més nombrós va haver retirat les creus, els que anaven amb les estelades van entrar a la platja i van fer veure que s’esbatussaven amb els vestits de negre.’ I avisa que en aquest grup hi ha alguns individus que ja han comès més incidents. ‘Un és un porter de discoteca que anava vestit de paramilitar. I un altre anava vestit amb l’estelada’, afegeix. ‘Els qui van causar incidents van ser ells. Nosaltres no vam atacar-los. El meu pare i una dona van intentar retenir les creus i impedir que se n’enduguessin. Fou aleshores que un home que duia sis o set creus que acabava de treure, en va agafar una i va clavar un cop al coll al meu pare.’

Els ultres de Canet es van vestir amb estelades per simular un enfrontament, segons un testimoni

El maig del 2000 l’Institut Clay de Matemàtiques va escollir una llista de set problemes i els va batejar com «els problemes del mil·lenni». Trobar la solució a aquests problemes és un dels objectius del món de les matemàtiques actualment i, a més, té un al·licient afegit: un premi d’un milió de dòlars. El número de primavera de la revista Mètode, Els problemes del mil·lenni, ens endinsa en alguns d’aquests reptes i ens anima a conèixer la resta. L’encarregat de coordinar aquest monogràfic és Sergio Segura de León, llicenciat i doctor en Matemàtiques per la Universitat de València. El número reuneix les signatures de Pilar Bayer, Xavier Mora, Vicente Muñoz i María Teresa Lozano. A més, trobem una entrevista a Louis Nirenberg, professor de matemàtiques de la Universitat de Nova York i premi Abel 2015. Tot això acompanyat de les fotografies d’Ana Yturralde, la responsable de reflectir el repte al qual s’enfronten els matemàtics davant enigmes encara per resoldre. Del laboratori als tribunals El número 93 de Mètode inclou també una entrevista a Maria Blasco, directora del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques, i una conversa amb Jean Bricmont i Richard Dawkins. També s’hi troba l’article «Del laboratori als tribunals», on Cristina Junyent vincula la biologia molecular amb la genètica forense. A més, Jordi Miralda fa una revisió crítica sobre l’obra lul·liana, i viatgem amb Enric Marco, Julián Blanco i José Luis Gasent a l’infern del sol. La revista recull també un article de Guillermo Mateu, Lucas Monzani i Roger Muñoz sobre el paper del cervell en les decisions financeres, i una tribuna de Rafael Crespo, vicerector d’Estudis de Postgrau de la Universitat de València i llicenciat i doctor en Matemàtiques per la mateixa institució, que ens recorda la idoneïtat d’aquest número tot coincidint amb el cinquanta aniversari de la creació dels estudis de matemàtiques a València. Què és Mètode?

Un número dedicat als problemes del mil·lenni

Les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez arriben als moments de més intensitat i els partits comencen a posar en pràctica sengles tàctiques per afavorir els seus interessos. Ahir al matí el dirigent d’Unides Podem, Pablo Iglesias, feia pressió sobre ERC i demanava una investidura abans de Nadal: ‘Després crearia inquietud i malestar’, deia. A la tarda el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, completava la tenalla demanant ajuda al PP. Això el dia abans que ERC i el PSOE facin la segona reunió al congrés espanyol. ERC manté el no a Sánchez després de la primera reunió amb el PSOE Parlant de la negociació amb ERC, Sánchez va fer una amenaça subtil: va dir que el desblocatge de la situació ‘depèn de totes les forces polítiques’ i va allargar la mà directament al PP: ‘Ningú no demana a cap partit que renunciï a ser alternativa’, va dir Sánchez, que no està disposat a fer unes terceres eleccions ERC de bon matí havia marcat la seva posició, i hi va respondre d’Iglesias, que va voler pressionar marcant el termini per a arribar a un acord per Nadal. ‘A nosaltres el temps no ens preocupa, ens interessen els continguts i per això negociarem amb fermesa, amb voluntat d’entendre’ns, perquè hi hagi una mesa de negociació política entre dos governs on es puguin fer totes les propostes, i que tingui garanties i calendari’, va dir Aragonès. Les tres línies vermelles que allunyen ERC i el PSOE abans de la reunió sobre la investidura de Sánchez El portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, es va pronunciar en la mateixa línia, sense descartar cap opció: ‘Necessitem crear un bon instrument’, va dir. I afegí: ‘Un bon acord és incompatible amb la pressa. Per la pressa no ens podem avançar a coses que després pagaríem.’ JxCat i PSOE es reuniran avui per primera vegada després de les eleccions espanyoles del 10 de novembre per parlar de la investidura, segons que van confirmar fonts de JxCat la setmana passada. Serà a les quatre de la tarda al congrés espanyol. Per part de JxCat hi haurà Laura Borràs i Míriam Nogueras i l’equip negociador del PSOE serà encapçalat per Adriana Lastra.

PSOE i Unides Podem collen ERC abans de la segona reunió

El documentari de Netflix sobre el procés independentista a Catalunya porta el títol de ‘Dos Cataluñas’ i s’estrenarà la tardor vinent a tot el món en aquesta plataforma de vídeos, amb un públic potencial de més de cent milions d’espectadors. Avui, al Docs Barcelona, se n’ha pogut veure un tast, els primers vint-i-cinc minuts, una arrencada trepidant amb imatges impactants de la brutalitat policíaca contra els votants de l’1-O, de les mentides del ministre Dastis a la BBC provant de fer veure que tot allò evident –els cops de porra, les puntades de peu, les empentes, les pilotes de goma de la policia espanyola– no era veritat. Amb imatges de les manifestacions multitudinàries de l’últim Onze de Setembre; amb entrevistes als protagonistes de l’última campanya electoral, la del 21-D; acompanyades de desenes de testimonis i de l’anàlisi d’una vuitantena d’intel·lectuals, juristes, politòlegs, periodistes, polítics… La projecció de les primeres imatges del film s’ha fet a l’auditori del CCCB, on han estat presents també un dels directors del film, Álvaro Longoria, i el productor Rafael Portela. Tots dos han respost durant una bona estona les preguntes i les curiositats del públic. Es confessaven emocionats pel fet de projectar per primera vegada algunes de les imatges del documentari, i pel fet de fer-ho a Barcelona, a Catalunya, on són conscients de l’impacte que causen. Per què aquest títol, ‘Dos Cataluñas’? La resposta no ha quedat del tot clara, i s’han referit a la dificultat que havien tingut per a reflectir en dues paraules el sentit del documentari. Ara, segons que ha explicat Longoria, el visionament del film permetrà de desmuntar el titular mateix, perquè, tot i que ‘la política tendeix a compartimentar totes les opinions que hi ha a Catalunya en dos blocs, la realitat no és aquesta, i així s’explica’. El codirector de ‘Dos Cataluñas’, Álvaro Longoria, al CCCB. Fotografia: ACN. Per als assistents a la projecció d’avui, era inevitable escrutar cadascuna de les imatges d’aquests primers vint-i-cinc minuts per veure com explicava els fets, a quines veus donava més pes, si afavoria més l’independentisme o l’unionisme. Hi ha veus de tota mena, tant d’unionistes com d’independentistes. En el documentari n’hi haurà més de vuitanta; avui n’hem vistes una desena, com les de Carles Puigdemont, Inés Arrimadas, Elsa Artadi, Andrea Levy, Xavier Domènech, Ada Colau, Miquel Iceta, Raül Romeva, David Fernàndez, l’ex-cap de gabinet de Mariano Rajoy Jorge Moragas; el director de VilaWeb, Vicent Partal; el corresponsal de The New York Times a l’estat espanyol Raphael Minder, els periodistes John Carlin, Antoni Bassas, Iñaki Gabilondo, Xavier Vidal Folch i José Antonio Zarzalejos i el politòleg Pablo Simón. Però els autors defugen que hagin volgut cercar un equilibri ni anar amb el cronòmetre a la mà calculant el temps que parlen els qui defensen una posició i els qui en defensen una altra. Expliquen que han mirat d’aprofundir en els fets i d’explicar-los tan bé com han pogut. Per això reconeixen que han hagut de fer un esforç per deixar de banda les seves opinions i els seus apriorismes sobre la qüestió i fer totes les entrevistes i encarar el rodatge amb una mentalitat oberta i disposats a escoltar. ‘Havíem de deixar les opinions aparcades, que no ens condicionessin, escoltar, obrir la ment, que tothom parlés. I segur que la nostra opinió, al final del procés, deu haver canviat’, explicava Longoria. Una de les escenes que més recorda el director és de Carles Puigdemont. Són amb ell a Brussel·les, enregistrant-lo per al documentari, i es prepara per entrar en directe en una connexió amb un míting multitudinari. ‘Es tanca en una habitació molt petita, fa el seu discurs davant la pantalla, acaba, i torna a la seva realitat, al seu aïllament. Veiem què passa allà, i alhora tenim un equip al lloc on es fa el míting, i contrastem una realitat i l’altra. Va ser molt impactant.’ Com comença el film? L’arrencada del film és trepidant. Comença amb imatges de la manifestació de l’Onze de Setembre de l’any passat, amb la gentada cantant ‘Els segadors’. Són imatges enregistrades per usuaris de xarxes socials, com ara els primers segons d’aquest vídeo: Passa de seguida a un tens debat parlamentari entre Carles Puigdemont i Inés Arrimadas, a l’aprovació de la llei del referèndum i, tot seguit, a un recull d’imatges impactants de la violència policíaca de l’1-O. N’hi ha de diversos llocs, però es concentren en la brutalitat contra la gent aplegada al col·legi Verd de Girona, amb vídeos recollits, novament, pels testimonis dels fets. Com ara aquest: Tot seguit, les imatges de Dastis provant de fer creure a la BBC que aquella violència va ser mentida mentre a la pantalla se’n projectaven imatges… Després, la proclamació de la independència al parlament i la convocatòria de les eleccions del 21 de desembre per part de Rajoy fent ús del 155. I és aquí on l’equip de rodatge s’introdueix de ple en la dinàmica de la campanya, acompanyant els candidats de les diverses formacions, entrevistant-los, i combinant les entrevistes amb la visió més analítica dels diversos experts consultats. Per començar, fan un breu retrat de Puigdemont mitjançant declaracions seves i les d’altres polítics i analistes; i tot seguit, fan igual amb Arrimadas, proposant un joc d’oposicions: els uns i els altres, Puigdemont i Arrimadas, blanc i negre… Les ‘Dos Cataluñas’. El començament és molt dual, de molta oposició, tot i que els autors diuen que el documentari tindrà molts matisos i prismes. Aquesta part inicial projectada al Docs Barcelona acabava amb unes reflexions sobre l’origen de la catalanofòbia a Espanya, sobre l’animadversió d’una gran part dels espanyols a tot allò català. La continuació es podrà veure a partir de la tardor. El relat dels fets acabarà amb la investidura de Quim Torra. La data exacta de l’estrena depèn de Netflix, que ha estat supervisant en tot moment el projecte. El productor Rafael Portela agraïa la llibertat creativa amb què han pogut treballar. ‘És meravellós tenir un canal que et vagi donant la seva opinió i dient què vol el seu espectador’, ha afegit. A qui pot fer mal? Tenir la marca de Netflix els ha obert moltíssimes portes i els ha donat facilitat a l’hora d’accedir a la gran majoria dels protagonistes. Tots? No. Van voler entrevistar Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, però les seves peticions ni tan sols van tenir resposta. El documentari sembla que no pren partit per cap posició, que mira de fer parlar tothom. No hi ha cap veu en off. Però pot ser que molesti més a l’unionisme, perquè justament es fa una exposició dels fets, amb un esforç de fidelitat a la realitat i amb una projecció mundial. Un dels assistents els ha etzibat aquesta pregunta: ‘Sou conscients del gran favor que feu a l’independentisme difonent-lo a un públic de cent milions d’espectadors?’ I ells han respost: ‘Els fets que es van esdevenir ja van arribar a tot el món, on hi ha un interès per saber què ha passat. No és cap favor a l’independentisme, sinó que la realitat és així.’

El documentari de Netflix sobre el procés: un començament d’impacte per a un públic d’abast mundial

El govern espanyol ha retirat el recurs contenciós administratiu que s’havia interposat contra el decret aprovat pel govern de les Illes Balears que regulava la capacitació lingüística del personal del Servei de Salut, segons que informa en un comunicat la delegació del govern espanyol a les Illes. Aquesta retirada, diu el comunicat, es fa ‘a partir de la voluntat política expressada pel nou govern d’Espanya i de les converses amb el govern de les Illes Balears’. El decret estableix que tots els professionals es puguin presentar a les oposicions sense l’obligació d’acreditar el coneixement del català, però que, una vegada hagin guanyat la plaça, tenen un termini de dos anys per a obtenir el certificat si volen optar a la carrera professional i els processos de mobilitat. El nivell exigit pels metges i infermers és el B1, mentre que el dels auxiliars i zeladors és l’A2. Algunes entitats nacionalistes, encapçalades per Obra Cultural Balear, han criticat el decret, que consideren insuficient.

El govern espanyol retira el recurs contra el català a la sanitat pública de les Illes

El president de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, proposarà a la junta de la patronal, que es farà avui a la tarda, la suspensió temporal d’un any de drets i obligacions de la patronal Cecot. Montellà fa aquesta proposta en comptes de l’expulsió, que també és una opció damunt la taula. ‘Per a mi no és positiu, perquè com a president vull sumar, però no es pot castigar el model, l’esperit i la marca de Foment del Treball’, ha dit Gay de Montellà, que ha afegit que potser el comitè no accepti aquesta mesura i aprovi directament l’expulsió de Cecot. En el cas que s’aprovi aquesta suspensió, ha recordat que Cecot farà eleccions el 2017 i que en aquest any tornarà a tractar amb el nou president de la patronal terrassenca el camí que vol seguir. ‘Però si no compleix i no vol complir, se l’ha de donar de baixa’, ha afegit. El president de Cecot, Antoni Abad, va anunciar dimecres que presentaria la seva candidatura per a presidir Foment del Treball a les eleccions previstes el 2018, per ‘obrir més l’entitat i donar espai a la participació de tots aquells que vulguin aportar idees i projectes que siguin beneficiosos per a les empreses i el conjunt de la societat’. Abad vol deixar enrere les estructures verticals ‘ineficients’ perquè Foment del Treball sigui ‘la casa de tots’. Conflicte L’octubre de l’any passat, el comitè executiu de Foment del Treball va acordar d’encarregar a la Comissió de Règim Intern de la patronal un informe sobre si la configuració i les actuacions de Cecot entraven en conflicte amb els estatuts de la patronal. Mig any després, la junta directiva de Foment va aprovar unes normes de funcionament que obliguen les organitzacions territorials a consultar qualsevol actuació que pretenguin fer fora de la seva àrea d’influència.

Gay de Montellà proposa l’expulsió temporal de Cecot de Foment del Treball

L’eurodiputat d’ERC-NECat-SI Ernest Maragall ha demanat a Artur Mas ‘que no sigui obstacle’ i que romangui ‘dotze o divuit mesos’ a l’espera. En un parell de piulets a Twitter, Maragall, impulsor de Moviment d’Esquerres (que forma part de Junts pel Sí), ha dit de la CUP que és ‘una esquerra necessària que no cedeix fàcilment’. Maragall ha dit: ‘Tenim una esquerra necessària i que no cedeix fàcilment (CUP). Ara toca a Mas de mostrar que no és un obstacle i que sap jugar a present i a futur. Si la CUP accepta el programa bàsic de Junts pel Sí, com sembla, no ha de ser impossible d’acordar govern de país, amb Mas a l’espera per dotze o divuit mesos’. Tenim una esquerra necessària i que no cedeix fàcilment (CUP). Ara toca a Mas mostrar que no és obstacle i que sap jugar a present i a futur — Ernest Maragall (@ernestmaragall) November 30, 2015 Si CUP accepta programa bàsic Junts pel Sí, com sembla, no ha de ser impossible acordar govern de país, amb Mas a l'espera per 12 o 18 mesos — Ernest Maragall (@ernestmaragall) November 30, 2015

Ernest Maragall demana a Mas ‘que no sigui un obstacle’

Fa temps que els videojocs són un dels regals estrella el dia de Reis, especialment entre la mainada i el jovent. No obstat això, no tenen gaire bona fama. Són moltes les veus que n’alerten dels perills i de les conseqüències de fer-ne un mal ús: hàbits sedentaris, addicció, aïllament, integració de valors violents i sexistes, etc. Què cal tenir en compte, doncs, a l’hora de regalar un videojoc aquestes festes? Segons el pedagog Jordi Puig, cal parar atenció al valor que hi ha darrere de cada videojoc: ‘No tots són masclistes o violents, i si el nostre fill en vol un que ho sigui, hem de mantenir-nos ferms i saber dir que no.’ Més enllà de l’entreteniment ‘És important que els videojocs, a més d’entreteniment, ofereixin aprenentatge’, explica Puig. ‘Són especialment positius aquells que permeten emprar el pensament matemàtic o obliguen a traçar estratègies.’ Seria el cas de títols com Age of Empires, considerat un dels millors jocs en aquesta categoria. A més, els videojocs tenen altres avantatges que poden ser útils per al futur: exerciten l’habilitat visuoespacial –de moviment en un espai abstracte–, necessària, per exemple, per als arquitectes. Així doncs, poden esdevenir una meravellosa eina per a combinar diversió, exercici cognitiu i fins i tot exercici físic. Malgrat que sovint es pensa que sedentarisme i videojocs van de la mà, títols tan populars com Wii Sports, Wii Fit, Move Fitness, Just Dance o Dance Central també fomenten l’exercici físic, sigui amb la gimnàstica o la dansa. Els clàssics, una opció segura No cal fer una cerca gaire exhaustiva per a comprar videojocs ‘blancs’ o educatius, perquè els clàssics sempre funcionen. Jocs com Zelda, Super Mario Bross, Minecraft, Simcity o Puyo Puyo Tetris ajuden a desenvolupar les capacitats estratègiques dels joves. ‘Tot allò que estigui relacionat amb construir, siguin empreses, imperis o models de ciutat, és positiu’, opina Puig. En els dos primers casos, les aventures del protagonista obliguen, moltes vegades, a utilitzar l’enginy; a Simcity, el jugador ha de construir ciutats; i a Minecraft, col·locar blocs. L’últim joc és una nova versió –més complexa– del mític joc dels vuitanta. Els videojocs moderns també poden tenir aquests valors. És el cas dels populars Sims, que ofereixen la possibilitat de dissenyar, construir i mantenir una casa, o de Cities: Skylines, que també permet construir ciutats. Més jocs que poden ser interessants en aquest sentit són els de futbol, com FIFA o Pro Evolution Soccer, ja que permeten fitxar jugadors i gestionar l’economia del club com ho faria el mateix president, cosa que també es pot considerar estratègia. I com saber si un videojoc té valors positius? Tant els fòrums com les pàgines especialitzades i els canals de YouTube contenen molta informació sobre cada joc que surt al mercat. A les botigues físiques, a més, és fàcil comprovar a la caràtula si el videojoc conté sexe o violència i a partir de quina edat és adequat. La norma de la mitja hora Encara que els joves passin l’estona amb videojocs educatius, cal regular-ne l’ús perquè també dediquin temps a altres activitats, com la lectura o l’esport. ‘Si juguen mitja hora, convé que dediquin uns altres trenta minuts a llegir un llibre’, aconsella Puig. ‘És la pedagogia de l’equilibri.’ Un altre hàbit saludable pel que fa al consum de tecnologia és el de fer-la servir en públic i no reclòs a l’habitació, per tal que els pares puguin supervisar a què juga i com. Si, a banda dels videojocs, encara hi ha dubtes de què regalar als fills, Puig assenyala els jocs de taula com una molt bona opció que mai no passa de moda: ‘L’equilibri ideal seria regalar un videojoc, un joc de taula i una pilota.’

Videojocs: una eina educativa més?

El govern ha aprovat de nou l’obertura de les delegacions a l’Argentina, Mèxic i Tunísia que el TSJC va suspendre cautelarment arran d’un recurs del ministeri d’Ministeri d’Afers Estrangers espanyol. El consell executiu ha tirat endavant tres nous decrets perquè les oficines puguin tornar a entrar en funcionament, i ha actualitzat les seves funcions, substituint així el decret inicial de creació de les oficines, que és el que està suspès cautelarment. El mes de setembre el govern ja va fer un procés similar per blindar les delegacions del Regne Unit i Irlanda, Alemanya, els Estats Units, Itàlia, Suïssa i l’estat francès, també denunciades pel ministeri, aprovant la seva reobertura post-155 en sis decrets separats i no en un de sol, com inicialment. Consolidació de l’acció exterior El govern pretén amb l’aprovació dels nous decrets ‘consolidar la xarxa de representació a l’exterior i la presència de Catalunya a l’Amèrica Llatina i al Magrib’. La Delegació a l’Argentina facilitarà la representació institucional tant al país com a l’Uruguai, així com al conjunt del con sud, per facilitar ‘la prospecció al Paraguai i Xile’. A l’Argentina, la Generalitat ja hi va tenir delegació entre el 2009 i el 2011. La Delegació de Mèxic representarà Catalunya als Estats Units Mexicans i també assumirà el mandat de prospecció als països de l’Amèrica Central. Finalment, la Delegació a Tunísia tindrà la seu a la capital, Tunis, i potenciarà la presència institucional del govern al nord de l’Àfrica, amb l’objectiu també de facilitar les relacions amb països com Algèria o el Marroc.

El govern aprova l’obertura de les delegacions a l’Argentina, Mèxic i Tunísia suspeses pel TSJC

Escolteu què diu l’editora Laura Huerga, coautora del llibre Tu, calla! Sobre el dret a la llibertat d’expressió i manifestació: ‘Explicar els nostres drets, els drets que tenim com a ciutadans, sembla una cosa òbvia, però no ho és i és fonamental fer-ho. Perquè sovint donem per fetes coses que no ho són. Un fet bàsic és que els ciutadans han de tenir llibertat d’expressió per diferir de l’estat i les seves accions. Perquè si l’estat tria reprimir les opinions que no coincideixen amb les seves, aleshores, passem de tenir un estat democràtic a un estat autoritari.’ Valtònyc, Altsasu, els presos polítics i exiliats catalans, Pablo Hasél i molts altres que no han estat tan visibles són casos que mostren com, des del 2015, l’aprovació de la llei mordassa i l’enduriment del codi penal han fet créixer de manera exponencial els casos de censura i repressió dels drets fonamentals a l’estat espanyol. Aquest és el marc d’anàlisi triat per Laura Huerga i la traductora Blanca Busquets a Tu, calla!, un llibre que té per objectiu derogar la llei mordassa, no pas reformar-la com es proposa ara. El llibre no recull solament el gran ventall de casos que tenen en comú la retallada de drets fonamentals, sinó que també explica la manera com la societat civil (associacions i col·lectius) ha fet front i treballa per revertir aquesta situació i recuperar democràcia i drets fonamentals. Per això, en la presentació del llibre a la premsa, a Laura Huerga i Blanca Busquets les van acompanyar representants del PEN català i també d’Amnistia Internacional, que ha donat suport en la documentació del llibre, part de la qual ha estat responsable Busquets. Amnistia Internacional treballa sobretot per la llibertat expressió, la llibertat de manifestació pacífica i la llibertat de reunió. Segons que va explicar un dels seus portaveus, Dani Vilaró, hi ha hagut una clara regressió pel que fa a aquests drets fonamentals: ‘La publicació d’aquest llibre és una bona notícia perquè documenta una situació que les entitats que treballem qüestions de llibertat d’expressió, drets humans i drets fonamentals vèiem amb molta preocupació des de feia molts anys.’ Vilaró considera que aquest volum arriba en un bon moment, perquè coincideix amb el debat que tot just ara comença al congrés espanyol per a retirar tot allò que es va articular a partir del 2015. ‘Les conseqüències d’aquests tres anys han estat devastadores, hi ha hagut un impacte i una regressió clars en aquests drets fonamentals a l’estat espanyol’, va dir Vilaró. I va alertar de l’arbitrarietat policial. Amnistia Internacional ja té comptabilitzades més de 34.000 multes per situacions vinculades a la llibertat de reunió, manifestació i expressió. I en aquest apartat hi ha un nombre significatiu de multes a periodistes exercint la seva feina. També s’han denunciat més casos d’enaltiment del terrorisme aquests darrers anys que abans de la desaparició d’ETA. La conseqüència d’això és l’autocensura (per exemple, de rapers i artistes, que no volen que els acusin de terrorisme) i la desmobilització ciutadana. A Catalunya, la mobilització contra els presos polítics i exiliats no defalleix i la situació de repressió d’estat contra l’independentisme ha creat una sensibilització social creixent envers repressions i discriminacions de tota mena. Però també es constata que la repressió d’estat ha desmobilitzat una part de la societat, sovint la més desafavorida i de grups minoritaris en la lluita de drets socials, com l’habitatge digne i contra l’especulació i els desallotjaments. Perquè la repressió criminalitza la protesta i també criminalitza la pobresa. Segons Vilaró, entre el 2014 i el 2016 es van convocar 10.000 manifestacions menys. La repressió d’estat és, doncs, una eina de desmobilització ciutadana. Per contra, i això també ho recull el llibre Tu, calla!, contra la repressió i la censura d’estat, han nascut noves associacions i plataformes ciutadanes que hi planten cara, com No Callarem i d’altres de més recorregut com Novact (Institut Internacional per a l’Acció Noviolenta), que treballen per la recuperació d’aquests drets. Ambdues organitzacions van ser presents en la presentació del llibre i el van celebrar.

Quan es perden drets fonamentals cada dia que passa

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha fet una breu interrupció en el ple municipal d’avui per solidaritzar-se amb Marta Rovira, just quan s’ha sabut que havia decidit d’anar-se’n a l’exili. ‘Tenim els companys d’ERC que sé que ho passen malament i els vull mostrar el meu afecte, senzillament, més enllà de la discrepància. Sé que són moments durs. No és normal que estiguem en aquesta situació i tots hem de posar-hi la màxima voluntat perquè ens en sortim.’ Als escons d’ERC es pot observar com el regidor Jordi Coronas no contenir el plor. .@adacolau atura el #plebcn després de conèixer que Marta Rovira marxa a l’estranger: “Són moments durs i no és normal que estiguem en aquesta situació” https://t.co/uXoGVLvDjj pic.twitter.com/8JMxmMAd9Q — btv notícies (@btvnoticies) 23 de març de 2018 El líder de Catalunya en Comú al parlament, Xavier Domènech, també s’ha solidaritzat amb Marta Rovira amb un piulet a Twitter: Des del dolor per una situació duríssima una abraçada a @martarovira — Xavier Domènech (@XavierDomenechs) March 23, 2018 Més tard, la batllessa ha suspès el ple per no demostrar ‘discrepàncies polítiques’ en un moment tan ‘excepcional’. En la sessió d’avui s’havia de sotmetre a votació la connexió del tramvia per l’avinguda de la Diagonal. “Jo avui aquí he vist coses que no havia vist mai. He vist a un grup municipal plorant. He vist gent molt trasbalsada. El més raonable que puc fer és suspendre el #PleBCN” @AdaColau pic.twitter.com/NmapgXLQwE — Barcelona en Comú (@bcnencomu) 23 de març de 2018

Llàgrimes dels regidors d’ERC quan Ada Colau se solidaritza amb Marta Rovira al ple

El govern català i l’espanyol avancen en la negociació sobre les lleis recorregudes, suspeses i anul·lades al Tribunal Constitucional (TC). Els dos executius han obert un procés de revisió en profunditat de la llista de normes que hi estan embarrancades. Segons fonts de Presidència consultades per VilaWeb, els contactes freqüents entre el departament d’Elsa Artadi i els ministeris encapçalats per Carmen Calvo i Meritxell Batet han permès d’acostar posicions sobre la recuperació de les lleis socials afectades. Això potser deriva en acords en normes tan emblemàtiques com la d’emergència en l’habitatge o fins i tot en la de l’Agència Catalana de Protecció Social, que Mariano Rajoy va recórrer amb l’argument que era una estructura d’estat, tot i que desplegava l’autogovern. En canvi, les posicions són més allunyades en les de més càrrega política i directament relacionades amb el procés, com el recurs que bloca la reforma de la llei de la Presidència (perquè permet una investidura a distància i que les reunions del govern també puguin tenir aquest format) o respecte de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya, impugnada sencera pel PP i mantinguda suspesa pel TC. Els equips negociadors cerquen quatre possibles sortides pactades als conflictes normatius: la retirada del recurs si el nou govern de Sánchez no hi veu cap conflicte, que Madrid modifiqui la legislació bàsica perquè la llei catalana hi encaixi, que el govern de Quim Torra redacti algun nou projecte de llei per a recuperar les competències qüestionades o que tots dos executius signin algun acord d’interpretació sobre la norma en la subcomissió de seguiment normatiu. Això darrer només pot ser aplicable en els casos en què el grau de discrepància és baix, com ara en la llei de voluntats digitals i de modificació dels llibres segon i quart del codi civil, en què és discutit el nivell del registre, segons que apunten les mateixes fonts. Sobre les catorze lleis afectades, dijous ja van arribar a un acord sobre la d’universalització de l’assistència sanitària. Aquell dia, al congrés espanyol ERC i el PDECat havien votat a favor de recuperar la sanitat universal arreu i, a canvi, el govern de Sánchez es va comprometre a retirar el recurs que mantenia en suspensió la llei catalana. Ho va fer el secretari d’estat de Política Territorial, Ignacio Sánchez Amor, en una reunió a Madrid amb la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, i l’endemà els equips negociadors van continuar aprofundint en les converses. El parlament, de fet, va aprovar la llei catalana per a donar cobertura legal a l’atenció de tots els residents a Catalunya, amb independència de la situació legal quan Rajoy l’havia limitada a urgències, embarassades i menors d’edat. En el debat de política general de començament d’octubre, el president de la Generalitat exposarà en un informe l’estat de la negociació de les catorze lleis i el pla per a recuperar els articles suspesos. Fins el gener el govern encara té marge de presentar els projectes de llei que calgui per a recuperar els ‘drets i les llibertats’ dels articles anul·lats pel TC després del 27-S, segons que fixava la mateixa moció. Durant els dos mesos vinents, els governs català i espanyol preveuen de continuar negociant. Està pendent, a més, l’activació de les subcomissions de la bilateral i a les comissions mixtes de Transferències, d’Afers Econòmics i Fiscals i d’Infraestructures. Tot plegat arriba després de la represa de les reunions de la comissió bilateral Generalitat-estat espanyol el primer d’agost després de set anys. Els deures socials de la Generalitat El govern de Torra ha de recuperar els articles clau de la llei d’emergència de l’habitatge, pendents encara del TC i que el parlament va intentar sargir el 2016 amb la llei de mesures de protecció del dret d’habitatge de les persones en risc d’exclusió social, igualment impugnada. Això inclou l’expropiació de l’ús dels pisos buits que pertanyen a entitats financeres, filials o fons d’inversió, l’obligatorietat d’oferir a les famílies un lloguer social per a evitar els desnonaments, o la regulació dels processos de mediació. Tot i això, el TC va aixecar la suspensió d’alguns articles de la llei del 2016, com ara el que regula les expropiacions d’usos d’habitatges d’entre quatre i deu anys als municipis de demanda residencial forta i acreditada. La Generalitat també es va comprometre a rescabalar els articles anul·lats de la llei d’igualtat efectiva de dones i homes i que obliguen les empreses a implementar mesures per a prevenir l’assetjament sexual i a arbitrar els casos de denúncies, a aplicar plans d’igualtat quan superen els 250 treballadors i que incloguin la racionalització horària per facilitar la conciliació laboral i familiar. També fixen una representació paritària en la negociació col·lectiva. Hi ha algunes lleis que encara pengen del fil del TC però que la Generalitat pot aplicar a hores d’ara perquè l’alt tribunal en va aixecar totalment o parcial la suspensió després dels cinc mesos automàtics que el govern de Rajoy demanava per sistema. És el cas de la llei de l’Agència Catalana de Protecció Social, en la qual per ara es manté el vet a l’assumpció de l’exercici futur de la gestió dels recursos que més endavant li poden ser atribuïts, però és possible de desplegar-ne les competències autonòmiques. També és el cas de la llei del canvi climàtic o la d’acompanyament del pressupost de l’any passat. Aquesta última és una excepció perquè la Moncloa la va impugnar sense sol·licitar-ne la suspensió. Ara, quant als nous impostos, sovint sorgeixen uns altres impediments. El govern encara ha de cobrar l’impost sobre el CO2 perquè la DGT no ha proporcionat a la Generalitat la base de dades dels vehicles. Sí que ha aplicat l’impost sobre el risc mediambiental de la producció, la manipulació i el transport d’elements radiotòxics. Segons fonts del departament d’Economia, també treballen en l’afinament tècnic i el reglament de l’impost sobre els actius no productius de les persones jurídiques, impulsat per la CUP, després d’haver-ne aixecat la suspensió el TC el novembre passat. La conselleria de Pere Aragonès aplica els nous tributs mentre són vigents però amb el perill que els recursos no resolts encara acabin anul·lant-ne algun i que la Generalitat n’hagi de tornar els diners, segons recorda el departament. A més, el tribunal també va restituir la part impugnada del decret llei de mesures urgents que afectava la transmissió de les autoritzacions domiciliades a Catalunya per a la prestació de serveis de vehicles amb conductor (VTC) abans que esclatés el conflicte entre aquest sector i el del taxi. Una altra de les lleis en negociació és la de comerç, serveis i fires, que té suspesos els articles recorreguts i que modifiquen els horaris comercials, el concepte de municipis turístics o els períodes de rebaixes. Fonts del govern constaten que serà difícil que l’executiu del PSOE modifiqui la legislació espanyola perquè el model català de comerç hi encaixi. La llei de les associacions de consumidors de cànnabis també és totalment suspesa al TC sine die en espera del govern de Sánchez.

Les lleis socials impugnades al TC, més a prop de ser recuperades

L’empresari Jordi Cuixart és el vice-president d’Òmnium Cultural des del juny passat. Fins el 27-S s’implicarà en cos i ànima en la campanya d’Ara és l’hora per a intentar mobilitzar el màxim nombre de persones amb vista a les eleccions plebiscitàries. Avui, a la plaça de Sant Jaume, intervindrà en un acte per fer costat a la convocatòria d’eleccions que va signar el president Mas. Ens parla de la càrrega simbòlica que té, dels actes que organitzarà Ara és l’hora durant l’estiu i del sector empresarial. El coneix de primera mà i sap que molts empresaris catalans veuen en la independència una gran oportunitat. —Ara és l’hora organitza aquesta tarda un acte de suport a la convocatòria d’eleccions que ahir va signar Artur Mas. Quin és el seu propòsit d’aquesta concentració? —El d’avui és un acte de suport amb molta càrrega simbòlica que vol fer costat a una convocatòria de referèndum. Sabem que serà ordinària i convencional, però tindrà caràcter plebiscitari per al poble de Catalunya. Si fossin unes eleccions normals, les entitats sobiranistes no tindríem cap paper. Però com que és una convocatòria d’eleccions plebiscitàries, és molt important que entenguem que no es tracta de partits, sinó d’un procés d’emancipació nacional. El propòsit és que fem un referèndum que hem intentat per totes les vies, però que no ens havien deixat de fer-lo encara. No anem a una comicis convencionals. —Com enfocareu els actes d’aquest estiu? —Ara és l’hora intentarà de mobilitzar el vot exterior i, com sempre, farà moltes activitats i actuacions per a fer arribar el discurs independentista i democràtic als turistes. Però, sobretot, les actuacions més destacades se centren a esvair dubtes i intercanviar opinions amb els conciutadans. En concret, reforçarem molt les xerrades als casals d’avis i les actuacions a l’àmbit local, com ara a les festes majors. Però tenim tots els fronts de lluita oberts. Per exemple, a Òmnium hem organitzat el Catalan Weekend, en què convidem tota una sèrie de personalitats d’àmbit internacional perquè assisteixin als actes de la Diada i coneguin l’ambient de l’Onze de Setembre. —Amb dues llistes de suport al sí –Junts pel Sí i Cup – Crida Constituent–, el caràcter plebiscitari de les eleccions és clar? —Fins els partidaris del no són els primers que atorguen caràcter plebiscitari a la convocatòria. Ens diuen que no, però parlant-ne i negant-lo reforcen el plebiscit. Fins i tot parlen de quants diputats han d’aconseguir Junts pel Sí i la CUP perquè siguin o no siguin eleccions plebiscitàries. Són els partits i la societat qui atorguen un caràcter plebiscitari a unes eleccions, i ningú no el nega. És una situació excepcional: el partit majoritari de centredreta i el partit majoritari de centreesquerra de Catalunya es posen d’acord per fer una candidatura, i l’altre partit del sí també, per acceptar el plebiscit. Europa ho sabrà llegir. —Ara és l’hora té en marxa la campanya telefònica ‘Una trucada, un vot’. Funciona? —Funciona molt bé. Estem molt contents. Volem superar les 600.000 trucades i de moment ja n’hem fetes més de 150.000. Hi ha una massa important de voluntaris que fa una feinada. És interessant de tenir aquesta mena de converses amb la gent. Quan es donen arguments, les converses s’allarguen. No duren vint segons i prou. La gent pregunta, mira de resoldre dubtes. És una tasca molt important. —Com va el ritme d’inscripcions de la Via Lliure? —El ritme és bo, més que el de l’any passat. Ja hi ha més de 80.000 inscrits. Estem convençuts que l’acte de la Meridiana tindrà un succés absolut. És un acte que interpel·la no solament els independentistes, sinó els demòcrates. —Els vostres companys del sector empresarial recelen de la independència? —Rebo un munt de trucades d’empresaris, alguns amb molt de capital, que em diuen que és una vergonya això que passa perquè hi ha patronals que donen un discurs molt allunyat de la realitat. L’empresariat català, majoritàriament, veu en la independència una oportunitat. És que, per sobre de tot, l’empresariat és demòcrata i vol votar. Els empresaris sabem que la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya és total i absoluta. Al sector hi ha certa estupefacció sobre alguns líders de patronals que no sabem en nom de qui parlen. Fan prediccions que no s’adiuen amb la realitat. Les inversions estrangeres a Catalunya de l’any passat han batut rècords històrics, l’empresa catalana exporta més que mai, hem recuperat llocs de treball… N’hi ha que no fan honor a la veritat i diuen que el procés fa nosa. I això no és veritat. —La Caixa demanava divendres un ‘gran acord’ per a evitar la independència. —La Caixa s’ajusta als seus clients. Dubto que cap entitat financera d’aquest país no vulgui els diners dels dipositaris catalans. I hi ha el clàssic que diu que els diners no tenen pàtria. Si algun gran empresari del sector català s’ha expressat, aquest és Grífols, i ho va fer amb una claredat meridiana. Ho va dir clar i català: ‘senyors, això no espanta’. Perquè els líders d’algunes elits facin unes declaracions, no ens hem d’espantar. Hem de tenir en compte que la indústria catalana i el seu gran capital no fa declaracions contra el procés. Si no ho veiessin clar, ja et dic jo que les farien.

Jordi Cuixart: ‘L’empresariat català, majoritàriament, veu en la independència una oportunitat’

Podem ha deixat el govern balear en minoria al parlament, quan ha votat a favor d’una moció presentada pel PP, que afecta dos nomenaments d’alts càrrecs. Els dos càrrecs són el director general de l’IB-Salut, Juli Fuster, perquè és el marit de la consellera de Salut, Patrícia Gómez, i de l’assessor de la Conselleria de Treball, Pau Thomàs, que és fill del vice-president del parlament, Vicenç Thomàs. Tot i haver votat a favor de la iniciativa del PP, Podem no ha aconseguit d’incloure a la moció una altra destitució, la de Francisco Fernández, gerent de l’empresa pública de cartografia SITIBSA, que Podem considera que hauria de plegar perquè havia estat responsable d’Urbanisme a Maó i és vinculat amb presumptes càrrecs de corrupció. Dins el govern, Més també ha criticat la política de nomenaments que ha impulsat el soci majoritari, el PSIB.

Podem s’alia amb el PP per demanar la destitució de dos càrrecs del govern de les Illes

En la primera votació important al congrés espanyol, Pedro Sánchez ha punxat. Podem, com ja havia avisat, ha votat en contra del reial decret llei sobre els lloguers perquè no regulava el preu dels lloguers. El PSOE es presentava a la votació sense tenir-ne plenament garantida l’aprovació, i finalment Podem, En Comú Podem, ERC, PP, Ciutadans, UPN, EH Bildu i Fòrum Astúries han consumat la seva derrota. A banda del PSOE, també hi han votat a favor PDECat, PNB, Compromís, Coalició Canària i Nova Canàries. ❌ El Pleno deroga el Real Decreto-ley 21/2018 de medidas urgentes en materia de vivienda y alquiler, encaminado a facilitar el acceso a la vivienda y fomentar la accesibilidad universal. pic.twitter.com/loSQHaS2Ox — Congreso (@Congreso_Es) January 22, 2019 El mes d’octubre PSOE i Podem van arribar a un acord per a aprovar el pressupost espanyol (pdf), segons el qual els contractes dels lloguers havien de passar –pel cap baix– de tres anys a cinc, i en què els preus que fossin abusius els podien limitar les comunitats autònomes i els ajuntaments (vegeu pàgina 16 del document penjat per la Moncloa, i el punt 3.2). Tanmateix, al final, el PSOE va aprovar al desembre un reial decret llei (pdf) que no compleix l’acord perquè no inclou cap regulació de preus. La normativa sí que estableix que els contractes s’allarguin fins a un mínim de cinc anys. La derrota d’avui del PSOE és històrica. Des de l’aprovació de la constitució, el congrés només ha tombat quatre decrets llei: un d’UCD el 1979 sobre la Junta Central d’Aquarterament; un de l’executiu de socialista de Zapatero sobre l’impost al tabac ; un altre del Govern Rajoy sobre estibadors el 2017, i aquest del lloguer. Unanimitat pels artistes El Ple sí que ha aprovat per unanimitat el decret llei del govern amb mesures ‘d’urgència’ sobre la creació artística i cinematogràfica. Aquest text, entre altres mesures, permet als creadors compatibilitzar la pensió de jubilació amb el cobrament de drets d’autor per la seva obra o la seva activitat artística i també cotitzar en períodes inactius. El text del govern trasllada a la normativa espanyola algunes de les propostes de l’informe de la subcomissió del congrés per a l’elaboració d’un estatut de l’Artista. Aquest document, també va comptar amb el suport unànime de la cambra. Per aquest motiu el ministre de Cultura i Esport, José Guirao, hagi agraït durant la seva intervenció en el ple la tasca d’aquesta subcomissió i hagi reclamat el seu protagonisme en aquest debat, així com el de les associacions i experts del sector cultural que van ajudar en el informe. Una de les principals mesures del decret és la baixada l’IVA del 21% al 10% aplicable als serveis prestats per intèrprets, artistes, directors, tècnics que siguin persones físiques, als productors i organitzadors d’obres i espectacles culturals.

Pedro Sánchez perd la primera votació important al congrés

Hi ha una dita que es fa servir molt davant escenes de gran impacte: ‘Una imatge val més que mil paraules.’ Certament, la devastadora acció de les aigües del riu Francolí a l’Espluga, en especial de la destrucció total (total!, no hi queden ni les quatre parets) del celler Rendé Masdéu, és ben explícita. Tal com explicava Mariona Rendé poca estona després del desastre, només en deu minuts les aigües del riu Francolí van destruir un edifici de sis-cents metres quadrats, que acollia un celler a la planta baixa i un restaurant a sobre. Però, quan es tracta d’un celler, quan es tracta de la destrucció d’una cava que conté ampolles de diverses anyades i bótes i àmfores amb milers de litres de vi madurant, afinant-se, amb la darrera verema, la millor de la història del celler, acabada de collir i fermentant a les tines… Una imatge no és mai suficient. Hi ha massa intangibles que se n’escapen. I són aquests intangibles els que avui, un dia i mig després de la destrucció, aclaparen l’escriptor Joan Rendé, copropietari amb el seu germà del celler Rendé Masdéu. Hem pogut parlar-hi, reposadament, tot i la necessitat que té d’arribar a l’Espluga. Perquè ell, que viu a Barcelona i no va motoritzat, es va trobar que abans d’ahir la circulació de trens estava interrompuda i ni al matí ni a la tarda no va aconseguir d’agafar-ne cap per arribar-hi. Explica Joan Rendé: ‘S’han perdut els béns materials, sí, però el món del vi té uns efectes intangibles que van més enllà dels materials: hem perdut la collita d’enguany i d’alguns anys anteriors. Hem perdut tot el vi i totes les ampolles que dormien al celler: bótes plenes, que feia anys que anaven guanyant un temps preciós, perquè la gràcia dels vins és el seu envelliment. I aquest temps no hi ha cap possibilitat que se’ns retorni. Un vi que s’ha d’esperar sis anys al celler per ser comercialitzat és un vi que té sis anys de vida. I això és irrecuperable.’ Celler Rendé Masdéu, abans i després. ‘I tot això sense comptar que la destrucció hagués pogut acabar en tragèdia, perquè la riuada no va enganxar de miracle el marit de la meva neboda, en Jordi, i el seu fill dins el celler. Perquè la nostra és una veritable empresa familiar. En Jordi hi posa més hores que un rellotge, al celler. I el seu fill petit, també. I el gran estudia per enginyer agrònom a Lleida. Ho veieu?, no només hem perdut el celler, sinó que s’estanca tota una perspectiva de futur.’ Els germans Rendé i les seves famílies van crear el celler Rendé Masdéu l’any 1994. Fa vint-i-cinc anys. Una generació. I en aquest temps, el negoci familiar ha anat endavant i els néts s’hi han vinculat. I continua Joan Rendé: ‘Penseu que si demà mateix poguéssim tornar a obrir el celler, tardaríem a refer-nos uns quants anys. Però, per començar, no tenim ni una ampolla de vi per vendre avui i haurem d’esperar a la collita de l’any que ve per tenir una nova anyada. El vi requereix anys.’ ‘Amb franquesa, em sento completament desplaçat. Fins i tot, si la vida pogués tornar a començar, m’ho plantejaria d’una manera més simple, concentrant-me en allò que sé fer, cuidant-me més la salut. Us parlo des de la més absoluta desesperació. No sé si demà podré dir el mateix, però avui em sento desvalgut. Com si fes quinze dies que nedessis i et diguessin que la meta s’ha desplaçat cinquanta quilòmetres.’ ‘D’aquests vint-i-cinc anys de celler René Masdéu, ens en queda l’experiència, un coneixement i poca cosa més. Perquè si no podem satisfer els clients al llarg d’uns anys, possiblement aquests clients els acabarem perdent. Si l’experiència no es pot mantenir activa, periclita.’ L’escriptor Joan Rendé. Havíeu patit la fúria del riu Francolí abans? Patíeu perquè pogués passar el que ha passat? Explica Rendé: ‘Un aiguat d’aquesta intensitat no es recorda des del segle passat o més lluny, des de l’aiguat de Santa Tecla de 1888, quan van morir persones.’ ‘El naixement del riu Francolí és a escassos cinquanta metres més amunt d’on hi havia el nostre celler. Però de Vimbodí fins a l’Espluga hi passa el riu Sec, que recull les aigües dels pendents de totes les conques de la Serra de Prades. Fa dos dies, hi va haver una pluja excepcional, però hi ha altres factors que agreugen la fúria del riu, per exemple, la gestió de les lleres. Si no es fa el manteniment convenient de la llera, l’avinguda del riu s’endú, arrossega, arbres gruixuts, canyes, rocs de diverses mides… I tot això conforma un ariet amb una força que ho pot destruir tot. A més, és un fenomen sobtat i imprevisible, que et penses que el controles, però no. L’aigua líquida és deformable, però quan arrossega tanta matèria, es converteix en un puny temible.’ ‘L’aigua és pitjor que el foc. Jo des que era petit sentia a casa que deien: “El foc té aturador que l’aigua no.” Però el celler es va construir on hi havia hagut una antiga fassina, un molí d’alcohol, del segle XVIII. Això ens donava seguretat. Però mireu, avui, del que era el celler només en queda un embolic de bigues de ferro, que a més dificulten molt la neteja.’ ‘Ara, el suport de la gent ha estat magnífic. Us asseguro que és inimaginable que hi pugui haver un poble al món més solidari que el nostre, el de l’Espluga. Una solidaritat immediata i activa. Ahir hi havia gent que amb les mans desenterraven ampolles plenes de fang. És una solidaritat ferrenya, indestructible. També la dels altres cellers de la Conca i de tot el país. Això sí que ens queda.’ Demanem a Joan Rendé si tot i l’abatiment, la voluntat és la de reconstruir el celler i el negoci. Respon: ‘En principi la idea és refer-lo, però no sabem si ho podrem fer. De moment, no disposem d’una reserva econòmica suficient per a reprendre’l d’una manera immediata. I també caldrà mantenir-se d’alguna manera el temps que el vi tardi a tornar-se a fer. La recuperació és a llarg termini. És un producte que es treballa amb temps. Si t’arrabassen aquest temps, t’arrabassen bona part del negoci.’ La riuada a l’Espluga ha estat devastadora però no s’ha emportat l’essencial q és l’estima q el sector del #vicatalà té per @RendeMasdeu @DOConcaBarbera i les ganes d totes d veure’ls alçats d nou. Des del #Penedès l’ajuda i l’escalf admirables d @alemanycorrio #alvostrecostat pic.twitter.com/mVlq7RbbtS — Ruth Troyano Puig 📚 (@rtroyano) October 24, 2019

Joan Rendé: ‘Si perds el celler, el temps d’envelliment d’un vi és irrecuperable’

La mesa del senat espanyol es reunirà avui per decidir si permet al Partit Demòcrata Català de tenir grup parlamentari propi a la cambra. Se n’havia ajornat l’aprovació pels ‘dubtes’ sobre la validesa que tenia. Dimecres passat, la mesa del senat va donar via lliure a cinc grups parlamentaris dels sis que s’hi havien inscrit: PP, PSOE, Podem, PNB i ERC. I va deixar en suspens l’aprovació del grup del PDC. L’òrgan de la cambra va qüestionar el nom i la composició del grup inscrit pel PDC i, per saber si complia els requisits reglamentaris, va sol·licitar-ne un informe als serveis jurídics del senat. D’acord amb les conclusions del document encarregat, la mesa deliberarà i, si finalment ho rebutja, deixarà els senadors del Partit Demòcrata sense grup parlamentari per primera vegada d’ençà del 1977. Segons que va assenyalar en conferència de premsa el vice-president primer del senat, Pedro Sanz, el grup parlamentari de la formació independentista ha estat registrat amb el nom Partit Demòcrata Català (PDC), que no es correspon amb el reglament del senat, que assenyala que ‘cada grup parlamentari haurà d’adoptar una denominació que sigui conforme amb la qual els seus membres van concórrer a les eleccions’. En els comicis del juny passat el partit català va concórrer amb el nom CDC, per la qual cosa Sanz va incidir que PDC –denominació del grup registrat– no era l’adequada. ‘Sembla un grup mixt’ A més, el senador del PP va explicar també que hi havia dubtes al voltant de la composició del grup parlamentari català, en què hi havia ‘més gent de fora’ que de la formació catalana. ‘Gairebé sembla el grup mixt’, va subratllar. El PDC té quatre senadors i ha necessitat que unes altres formacions li prestessin sis parlamentaris més per aconseguir les deu signatures exigides per poder inscriure grup propi, tot i que els noms cedits després tornen a la formació d’origen. Concretament, ERC li ha prestat dos senadors; Coalició Canària, dos més; l’Agrupació Socialista Gomera, un, i EH Bildu li ha prestat l’únic que té a la cambra. Alhora, Sanz ha recordat que el reglament del senat permetia que el nombre de deu es reduís a mesura que avançava el període de sessions, però ha advertit que no podia quedar per sota de sis, com li succeiria al PDC perquè tenia quatre parlamentaris. Si això passés, el grup quedaria dissolt. Finançament dels grups Si finalment la mesa refusa el grup de PDC, els quatre parlamentaris de CDC hauran d’integrar-se al grup mixt, de manera que la formació perdrà bona part del finançament del senat per als grups. En l’anterior legislatura, CDC, que llavors disposava de vuit membres, va percebre 22.424,27 euros el mes, és a dir, 268.800 euros anuals –gairebé un milió d’euros en quatre anys–, en concepte de subvenció general de funcionament que reben tots els grups parlamentaris. El PP rebia de part seva 252.553,37 euros mensuals; el PSOE, 122.999,21; Podem ingressava 47.994,17; ERC, 22.424,27 euros, i el PNB, 20.719,61 euros el mes. El grup mixt rebia 25.833 euros, que s’havien de repartir tots els components, de diferents partits polítics. A aquesta assignació se suma una ajuda per a transport, que va des dels 3.419,87 euros als 6.839,74 euros el mes segons la mida del grup, a més d’una subvenció finalista per pagar assessors. CDC va percebre aleshores en concepte de transport la quantitat mínima mensual establerta i 3.562,5 euros també el mes per a assessorament. Sumant tots els conceptes, a CDC li van correspondre la passada legislatura aproximadament 350.000 euros anuals, és a dir, gairebé un milió i mig en el període de quatre anys. En el pla polític, qui constitueix grup parlamentari té garantida la representació en totes les comissions, a la Diputació Permanent i veu pròpia a la Junta de Portaveus, com també capacitat per a intervenir en tots els debats en igualtat de condicions; en el grup mixt cal repartir-se temps d’intervenció i seients a les comissions.

La mesa del senat decideix avui sobre el grup parlamentari del Partit Demòcrata

Guerra intestina dins el PP. En unes conversacions enregistrades per la Guàrdia Civil en l’operació Lezo, Eduardo Zaplana, ex-president de la Generalitat Valenciana, i Ignacio González, ex-president de la comunitat de Madrid, comenten els odis interns i les maniobres per a fer fora de la direcció del partit el president del govern espanyol, Mariano Rajoy. Els àudios, publicats per La Vanguardia, es van enregistrar tres mesos abans de l’ingrés a la presó de González. Ni l’un ni l’altre no són a primera fila de la vida política, però demostren mantenir el contacte amb els pesos pesants del PP. Segons l’ex-president madrileny, ‘Rajoy vol superar Franco a la presidència del govern ’. Una estratègia que no casa amb el pla que té José María Aznar, que no vol que Rajoy aconsegueixi un tercer mandat com a president. I arran d’una conversa amb Aznar, Zaplana diu: ‘Això no pot continuar. Aquest Rajoy és impossible. Aquesta legislatura no pot durar. Jo no faré mai res perquè puguin dir que he fotut el PP. Això sí, quan arribi el moment que aquest caigui deixaré clara la meva posició: que no tinc res a veure amb ell. Vejam si quan caigui ens arrossegarà a tots.’ Per l’ex-president valencià un relleu de Rajoy pot ser Feijóo, president de Galícia. Tanmateix, assegura que Aznar no té cap candidat. ‘Crec que ell pensa que és igual qui sigui. La qüestió és salvar la cara i dir que aquest Rajoy ha estat un fill…’ Segons Zaplana, l’ex-president espanyol té un ‘odi africà’ Rajoy. González diu: ‘Rajoy és un fill de puta de qui no et pots fiar.’ I el culpa de la seva marginació política. Tampoc no té bones paraules per a l’ex-presidenta madrilenya Esperanza Aguirre, de qui va ser número dos i hereu al govern de la comunitat. ‘A ella tot se li’n fot, excepte ella mateixa.’

Esclata la guerra interna del PP: ‘Rajoy vol superar Franco a la presidència del govern’

El primer ministre grec, Alexis Tsipras, ha assegurat que la UE no expulsarà Grècia de l’euro, encara que voti ‘no’ al referèndum de diumenge. En una entrevista al canal de televisió grec ERT TV, Tsipras ha dit que una victòria del ‘no’ a la consulta donarà al govern de Syriza més força ‘per quan les negociacions es reprenguin’. ‘No crec que ens vulguin fer fora de l’euro, i no ho faran perquè el cost financer seria enorme’, ha assegurat Tsipras, després que el president de la CE, Jean-Claude Juncker, i els líders de França, Alemanya i Itàlia advertissin que la tria diumenge era entre l’euro o la dracma. ‘Volem seguir a l’eurozona. No sóm ‘convidats’ d’Europa. Grècia és al cor d’Europa’, ha defensat Tsipras el primer dia en què els bancs han estat tancats per culpa de la manca de liquiditat. Segons Tsipras, els seus creditors ‘insisteixen en imposar mesures ideològiques’ a Grècia i ‘l’estratègia de provocar el tancament dels bancs és simplement un intent de bloquejar el referèndum’. ‘És un mal dia per Europa’, ha lamentat el primer ministre grec. Alexis Tsipras ha dit, coincidint amb unes multitudinàries manifestacions a Atenes en suport del ‘no’ al referèndum, que ‘el poder és en mans de la gent’. ‘Els grecs votaran ‘no’ a la submissió, a l’atur, a la immigració dels joves’, ha remarcat. Tsipras ha celebrat que els ciutadans ‘hagin continuat calmats’ tot i les pressions exteriors i el que ell ha anomenat ‘xantatge’ des de les institucions. Grècia no pagarà demà a l’FMI Les paraules de Tsipras arriben el mateix moment en què el govern grec ha anunciat que no farà finalment el pagament del venciment que ha d’abonar al Fons Monetari Internacional (FMI) aquest 30 de juny, segons han confirmat fons de l’executiu grec al diari The Wall Street Journal. A principis d’aquest mes el govern grec va anunciar a l’FMI que no abonaria el venciment de 300 milions d’euros que debia i que, en comptes d’això, faria un pagament aquest 30 de juny, agrupant tots els pagaments, que pujaven a 1.600 milions. Finalment, però, tampoc abonarà aquests diners. No abonar aquest deute a l’FMI en el termini previst podria comportar que el Banc Central Europeu suspengui el finançament d’emergència del qual depenen els bancs grecs. Tot i així, no s’espera que això passi aquesta setmana, abans del referèndum convocat pel govern grec diumenge vinent. La pregunta del referèndum El govern grec demanarà diumenge en referèndum als ciutadans que decideixin si accepten o no les demandes formulades pels creditors internacionals a canvi de nous fons que evitin la suspenció del pagament del deute grec. La pregunta del referèndum és: ‘S’hauria d’acceptar la proposta que va ser sotmesa per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional a l’eurogrup el 25 de juny de 2015, que consisteix en dues parts que juntes constitueixen la seva proposta integral?’ La CE demana als grecs que votin ‘sí’ El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ha advertit avui que un no de Grècia en el referèndum de diumenge voldrà dir donar l’esquena a l’Eurozona i a la UE. ‘Un no voldrà dir, independentment de la pregunta, que Grècia diu no a Europa’, ha defensat Juncker. S’ha declarat ‘decebut i traït’ pel primer ministre grec, Alexis Tsipras, i per ‘l’espectacle’ del cap de setmana, quan es van trencar les negociacions per la convocatòria del referèndum. ‘S’ha de votar sí’, ha demanat Juncker

Tsipras: ‘No ens faran fora de l’euro perquè el cost seria massa gran’

L’estat espanyol ha fet un avís d’inconstitucionalitat al govern per dos articles de la llei de residus. Concretament, l’article 9, que regula el pagament per generació de residus, i el 23, relatiu a productes d’un sol ús i que, entre més qüestions, estableix que a partir de l’any 2021 no es podran distribuir bosses de plàstic lleugeres d’un ús. El govern espanyol ha fet ara un requeriment a l’executiu balear per a constituir una comissió bilateral amb l’objectiu d’analitzar aquestes diferències i arribar a un acord. Si no s’assoleix, l’estat, amb l’assessorament dels seus serveis jurídics i després de l’aprovació del consell de ministres, podria presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra els dos articles. El director general de Residus, Sebastià Sansó, discrepa de les apreciacions de l’estat espanyol respecte d’aquests dos articles. Sobre el pagament per generació, el govern espanyol entén que el govern balear no té competències per a regular el sistema tributari local, que només ho pot fer l’administració estatal. Sansó no hi està d’acord, perquè la nova directiva de residus modificada diu que hi ha d’haver mesures de fiscalitat per a capgirar la situació de producció i gestió de residus. Pel que fa a la prohibició de distribuir bosses de plàstic a partir de l’any 2021, l’estat avisa que la normativa balear no pot ser més restrictiva que el reial decret 293/2018 sobre reducció del consum de bosses de plàstic. Però Sansó respon que la millor solució és que les bosses de plàstic lleugeres –siguin del material que siguin– es deixin de distribuir perquè són totalment innecessàries i substituïbles per uns altres materials o per bosses reutilitzables.

L’estat espanyol veu inconstitucionals dos articles de la llei de residus balear

El president de l’estat francès, Emmanuel Macron, no ha tingut un camí fàcil d’ençà que va començar el mandat, ara fa tres anys. El programa reformista que volia aplicar ha trobat molts topalls. La pedra a la sabata més grossa fins ara ha estat, sens dubte, el moviment de les Armilles Grogues, que es va alçar contra l’encariment dels combustibles i de seguida hi vn afegir demandes, incloent-hi que Macron renunciés al seu càrrec. Les Armilles Grogues fou tan sols el preludi d’onades múltiples de protestes, més o menys intenses, contra les polítiques més impopulars del president. Tot plegat va culminar amb una de les vagues més multitudinàries de la història del país, amb més d’un mes sense activitat al transport públic per a protestar contra la reforma de les pensions. Ara el cap de l’estat francès sembla haver trobat una escletxa. Com el president espanyol, Pedro Sánchez, Macron també s’ha enfilat al carro de la militarització de la crisi per la pandèmia de la Covid-19 que assola Europa. ‘Som en guerra.’ Cinc vegades ho va dir fa poc més d’una setmana, en una declaració solemne emesa per televisió per a tractar del coronavirus. D’entrada, va semblar que, enmig de l’emergència i el confinament –que, és clar, impedeixen les manifestacions–, el president francès també feia un respir. Dilluns va declarar l’estat d’alarma i va anunciar que ajornava les reformes legislatives que són en tràmit, entre les quals hi ha la de les pensions. Però Macron ha maniobrat per una altra banda. Tot just pocs dies després d’això, el parlament francès va aprovar les mesures del decret d’emergència per una majoria folgada, malgrat la ferma oposició de la minoria esquerrana encapçalada per la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, pel Partit Comunista i per un grapat d’abstencions del Partit Socialista. Els representants d’aquests partits, juntament amb portaveus de les organitzacions que han encapçalat les manifestacions al carrer, consideren que el decret s’extralimita i, amb l’excusa de declarar l’estat d’alarma, retalla drets laborals i aprova una bona colla de les mesures que amb tanta controvèrsia han sacsejat el paisatge polític de l’estat francès. Què critiquen, exactament? Eminentment, els drets laborals. El decret, que estén l’estat d’alarma a un període de dos mesos, inclou facilitats perquè els empresaris alterin a pler les condicions de feina per als treballadors. Un dels principals afectats és l’horari: la ministra de Treball, Muriel Pénicaud, va anunciar a començament de setmana que en certs sectors es podria arribar a treballar durant 60 hores la setmana –en comptes del màxim de 48 vuit que els moviments socials han defensat fins ara amb ungles i dents– i que la mitjana consecutiva d’hores setmanals durant tres mesos també s’allargaria de dues hores: de 44 a 46. Els sectors afectats són, sobretot, l’alimentari, el transport, l’energia, la logística i les telecomunicacions. La llei de Macron per a l’estat d’alarma també danya una altra de les conquestes més preuades dels treballadors, el dret de vacances pagades. Poden ser obligats a acollir-se a les vacances durant l’època de confinament, cosa que, una vegada s’acabi, reduirà, és clar, el temps total de vacances cobertes disponible per a cada treballador. Però encara n’hi ha més: Macron i el parlament francès han aprovat d’ajornar el pagament de bons salarials a treballadors precaris, i han generalitzat la possibilitat de treballar el diumenge. I, finalment, les hores de descans obligatòries entre dues jornades laborals minven d’11 a 9.

Macron aprofita el decret d’emergència per retallar drets laborals

El secretari general de la Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies, Josep Ginesta, ha demanat aquest dijous a Ercros que aclareixi els seus plans de futur per a la planta de Cardona després que els treballadors hagin convocat mobilitzacions aquest mes d’agost davant de la possibilitat que l’empresa tanqui la factoria a final de 2017. Segons ha informat la Conselleria en un comunicat, Ginesta s’ha reunit amb l’alcalde de Cardona, Ferran Estruch, i els delegats dels treballadors, i ha reclamat a l’empresa ‘responsabilitat social vers als treballadors i el medi ambient a Cardona’ i més sensibilitat, així com comunicar formalment al comitè d’empresa i institucions implicades els seus plans de futur. Ginesta ha exigit a l’empresa química ‘claredat, informació i un pla social que faci justícia territorial amb Cardona’ i salvi el nombre més gran de llocs de treball possibles en aquest territor

El govern demana a Ercros que aclareixi els plans de futur de la planta de Cardona

«Marchena és un perfecte ignorant que té una mala fe absoluta» Carlos Jiménez Villarejo, ex-fiscal anticorrupció. Manuel Jesús Marchena Gómez (Las Palmas, 1959) és el jutge amb més poder de l’estat espanyol. Presideix la sala segona del Tribunal Suprem, l’última instància penal del poder judicial, i qui haurà de jutjar la causa contra l’1-O. Com la majoria dels integrants del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Marchena és de perfil conservador. Tanmateix, no és afiliat a l’Associació Professional de la Magistratura, la principal de la carrera judicial i que ha encapçalat el seu amic Pablo Llarena. El jutge, vist així, és un home lliure… No té cap carnet, però de vegades no calen pas. El seu recorregut professional ha anat sempre acompanyat d’unes sigles (PP) i un color (el blau). Recentment, ha estat envoltat de dues polèmiques que han posat en dubte la seva professionalitat i imparcialitat. De primer, ha assumit la ponència de la sentència de la causa contra l’1-O, tot i que ja hi havia estat en contacte durant la fase d’instrucció. Les defenses dels presos polítics i els exiliats l’han recusat per apartar-lo del judici. Però la decisió depèn de la sala del 61 del mateix Suprem espanyol i habitualment falla en contra de les recusacions. La contaminació també l’arrosseguen alguns altres membres del jurat: Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo Gómez i Luciano Varela Castro. Tots ells formaven part de la sala que va admetre a tràmit la querella per rebel·lió, sedició i malversació de José Manuel Maza, ex-fiscal general de l’estat espanyol. De fet, Marchena fou qui va redactar la resolució d’admissió. La darrera taca del seu expedient té flaire de nepotisme. La història implica la filla, Sofía Marchena, i Gema Espinosa, directora de l’Escola Judicial i muller de Pablo Llarena. Concretament, sembla que el CPGJ va crear una plaça a mida perquè la filla pogués estudiar com a fiscal, tot i que prèviament ja havia triat i començat la preparació de jutgessa. Una volta elegit l’itinerari professional no es pot fer el canvi, excepte si es tenen els contactes per a fer-ho. Alguns mitjans ja s’hi refereixen com a Marchenagate. L’associació de juristes Atenes ho ha definit com a ‘actuació irregular’ i ‘fraudulenta’ i ha presentat una querella contra el CGPJ, Sofía Marchena i Gema Espinosa per prevaricació. Però reculem fins al començament. Dins de la fiscalia general durant els anys durs de l’aznarisme Marchena va començar la carrera com a fiscal el 1985 a Las Palmas. Set anys després es va traslladar a Madrid. El fiscal general de l’estat espanyol Eligio Hernández —nomenat per Felipe González— el va requerir per a la secretaria tècnica. Segons Hernández, el jutge es va destapar com una ‘ploma magistral’ de la fiscalia. Entre el 1994 i el 1996 va dirigir la fiscalia del Tribunal Superior de la Comunitat de Madrid. Amb l’arribada de José María Aznar a la presidència espanyola, Marchena retorna a la secretaria tècnica de la fiscalia general. Allà treballa amb Juan Ortiz Úrculo, però sobretot amb l’ultraconservador Jesús Cardenal, qui es va oposar a l’extradició de Pinochet a l’estat espanyol i va presentar la demanda per a il·legalitzar Batasuna. Amb el final de l’aznarisme, el 2004 és nomenat fiscal del Suprem espanyol, un tribunal on ha anat escalant graons durant catorze anys. El 2007, el CGPJ el nomena magistrat de la sala penal en substitució del progressista José Antonio Martín Pallín. És en aquest període que els seus vincles amb el PP es fan més estrets. De fet, alguns mitjans el defineixen com el ‘ariet judicial’ del partit. El 2008 fou el ponent de la condemna contra l’ex-president del parlament basc Juan María Atutxa i dos membres de la mesa per haver-se refusat a dissoldre el grup Sozialista Abertzaleak després de la il·legalització de Batasuna. El Tribunal Superior de Justícia del País Basc els havia absolt, però el Suprem espanyol va acceptar el recurs del sindicat d’ultra-dreta Manos Limpias. El president fou condemnat a dos anys d’inhabilitació i a una multa de divuit mil euros. El juny del 2017, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) va desautoritzar el Suprem i va condemnar l’estat espanyol per no haver ofert un judici just als acusats. ‘El tribunal va arribar a la conclusió per deducció, sense haver escoltat els interessats, que no van tenir l’oportunitat d’exposar al tribunal les seves raons van ser privats del seu dret de defensa’, diu la sentència. El 2012 fou el magistrat instructor de la causa contra Garzón pel patrocini del Banco Santander a uns cursos que impartia a la Universitat de Nova York. Malgrat l’oposició de la fiscalia, el jutge l’acusava d’un delicte de suborn impropi. Però finalment ho van arxivar perquè el delicte havia prescrit. L’actuació de Marchena, que l’ABC va definir com ‘el flagell de Garzón’, li va merèixer moltes crítiques. Mitjans de l’esquerra espanyola, com El País, li van retreure que volia humiliar l’ex-jutge de l’Audiència espanyola i deixar-lo empastifat amb una ombra permanent de corrupció. En aquest moment és quan Jiménez Villarejo es va referir a Marchena com ‘un perfecte ignorant que té una mala fe absoluta’. Un any després va ser membre dels jurats que s’havien de pronunciar sobre dos temes realment espinosos per al PP: el cas Palma Arena i els vestits de Francisco Camps. En el primer, l’ex-president de les Illes, Jaume Matas, havia estat condemnat a sis anys de presó per l’Audiència de Palma, que l’havia declarat culpable de frau a l’administració, prevaricació, malversació, tràfic d’influències i dos delictes continuats de falsedat en document oficial i mercantil. El Suprem va explicitar que Matas sabia que ‘els seus actes eren manifestament il·legals’, però li va rebaixar la pena a nou mesos de presó. Només el va declarar culpable de tràfic d’influències. Solament el magistrat Alberto Jorge Barreiro va emetre un vot particular per discrepar de la sentència. Quant a Camps, el jurat va ratificar l’absolució de l’ex-president de la Generalitat Valenciana Un home del PP al Suprem Marchena es va convertir en el jutge més poderós de l’estat espanyol el 30 de setembre de 2014. La majoria conservadora del CGPJ va imposar de bell nou la seva voluntat. Marchena va aconseguir els deu vots dels vocals proposats pel PP i de Mercè Pigem, proposada per CiU. Mesos més tard, Pigem, diputada al congrés entre el 2000 i el 2013, va renunciar al càrrec després d’haver estat identificada a la frontera amb Andorra amb 9.500 euros en efectiu. En la votació Marchena es va imposar a Miguel Colmenero, també conservador, i a Cándido Conde–Pumpido, candidat del PSOE i magistrat més veterà de la sala. Al ple del Consell, Marchena va reclamar que el Suprem espanyol necessitava un ‘contacte directe, quotidià i puntual’ amb la justícia europea i els seus principals òrgans, el Tribunal de Justícia Europea (TJUE) i el TEDH. Poc després de l’elecció, Marchena es va deixar veure en un dinar amb Ángel Acebes, ex-ministre de José María Aznar, i en aquell moment investigat pel jutge Pablo Ruz pel cas dels papers de Bárcenas. No se sap el contingut de la conversa, però els vincles amb el PP han continuat. Segons eldiario.es, el president de la sala penal va recomanar a Rafael Catalá, ex-ministre de Justícia, dos amics per a llocs clau del ministeri públic: José Manuel Maza com a fiscal general i Manuel Moix com a fiscal anticorrupció. Maza era jutge de la sala penal del Suprem abans de ser nomenat cap de la fiscalia el 2016. Amb la designació, el govern espanyol hi col·locava algú de confiança en un moment complicat per al partit amb el judici del cas Gürtel a l’horitzó. Les discrepàncies amb la Moncloa i Gènova havien liquidat Eduardo Torres-Dulce i Consuelo Madrigal. Maza, abans de morir sobtadament a Buenos Aires, es va caracteritzar per una actuació dòcil envers el PP: en la causa contra l’1-O va presentar la querella per rebel·lió contra el govern de Puigdemont tal com havia anticipat el ministre Catalá. Quant a Moix, Marchena el coneixia de la seva estada a la secretaria tècnica de la fiscalia general. Però l’amistat no va permetre al nou cap anticorrupció de resistir més d’una primavera al càrrec. Irònicament, posseïa part d’una empresa deslocalitzada a Panamà i va intentar entorpir la investigació del cas Lezo, que perseguia la corrupció de l’ex-president madrileny Ignacio González. Abans de dimitir, Moix, conjuntament amb Catalá i Maza, va ser reprovat pel congrés espanyol. Però tornant a Marchena, darrerament la seva acció judicial s’ha caracteritzat per haver arxivat investigacions compromeses per al PP. El 2016 va tombar la querella de CDC i Xavier Trias contra Jorge Fernández Díaz, ex-ministre de l’Interior i Daniel de Alfonso, ex-cap de l’Oficina d’Antifrau de Catalunya, enregistrats conspirant contra l’independentisme. Anteriorment n’havia arxivat una altra contra Fernández Díaz. El Sindicat Unificat de Policia (SUP) volia que es retirés la condecoració de comissari honorífic a Francisco Marhuenda, director de La Razón. No ho va aconseguir. Marchena també en va arxivar una contra Mariano Rajoy per haver finançat l’assistència mèdica del seu pare amb diners dels serveis de la Moncloa. I en matèria de memòria històrica, va considerar que no calia investigar Rita Barberá, ex-batllessa de València, per haver rebutjat de retirar simbologia franquista dels carrers. Abans de l’1-O, el 9-N Si la recusació no reïx, Marchena presidirà el jurat de la causa contra l’1-O. Tanmateix, no serà la primera vegada que jutja fets del procés. El 2017 va sentenciar Francesc Homs, ex-conseller de presidència, a un any i mig d’inhabilitació per haver comès un delicte de desobediència greu per la consulta del 9-N. Arran de la condemna, Homs va haver de deixar l’escó al congrés espanyol. Però Marchena volia una sentència més dura contra l’ex-conseller. Concretament volia afegir-li els delictes de prevaricació i de malversació, aquest darrer no formulat per la fiscalia. De fet, a la sentència, el jurat va suggerir l’existència de malversació. Tanmateix, el pla de Marchena va ser esmicolat quan el TSJC va publicar la sentència contra el president Artur Mas, l’ex-vice-presidenta Joana Ortega i l’ex-consellera Irene Rigau. El màxim òrgan judicial del Principat els va absoldre de prevaricació i havia descartat prèviament la malversació. El Suprem espanyol, doncs, no va voler fer diferenciacions entre acusats i es va adherir a la línia de la desobediència greu i la inhabilitació. Durant el judici contra Homs, Marchena va protagonitzar un dels moments més tensos. L’ex-conseller li va retreure les interrupcions constants del fiscal. ‘A casa meva em van ensenyar, i intento practicar-ho, que havia d’esperar que l’altre acabés abans de repreguntar. Jo no voldria faltar el respecte a ningú, però voldria que em tractessin amb el mateix respecte’, va dir Homs, indignat. I Marchena va contestar: ‘Això no és casa vostra. Això és el Tribunal Suprem No intenteu fer una glossa sobre la pertinència o impertinència de les preguntes del ministeri fiscal.’ Un any després, el 9-N continua essent una patata calenta per al Suprem. El març d’enguany, el tribunal havia de revisar els recursos de Mas, Ortega i Rigau contra la sentència del TSJC. Sánchez Melgar era el ponent del jurat, però arran de la mort de José Manuel Maza va ser nomenat fiscal general de l’estat espanyol. La revisió ha estat ajornada sine die. De tota manera, el Tribunal de Comptes continua fent passos perquè els condemnats paguin gairebé cinc milions d’euros pel suposat cost del 9-N. Un setembre calent El mes de setembre, la sala del 61 s’haurà de pronunciar sobre la recusació contra Marchena i tres magistrats més. Ell, com a president de sala, té una cadira a la del 61, però en aquest cas n’ha estat apartat perquè és part implicada. Les recusacions en aquesta sala especial tenen un percentatge molt baix de reeixir. El nomenament del jutge Vicente Magro com a instructor no augura precisament un resultat feliç per als presos polítics i els exiliats. Magro fou senador del PP entre el 1996 i el 1997. Tanmateix, la recusació no és l’únic ingredient picant del setembre per a Marchena. També haurà de decidir si investiga el nou president del PP, Pablo Casado, pel cas del màster fantasma. La jutgessa Carmen Rodríguez-Medel considera que hi ha ‘indicis sòlids’ que la Universitat Rey Juan Carlos li va regalar el títol, però depèn del Suprem investigar-lo perquè és aforat. Un escàndol semblant ja va costar la presidència de la Comunitat de Madrid a Cristina Cifuentes. El color blau i les sigles tornaran a condicionar a Manuel Marchena?

Manuel Marchena, un home del PP al capdavant del jurat contra l’1-O

Aquesta setmana passada ha tornat a sonar amb força la paraula sorpasso, per la possibilitat que en les eleccions espanyoles del 26 de juny la coalició entre Podem i IU superi el PSOE. La paraula és italiana, i significa ‘avançament’, però no és pas habitual que els italians la facin servir amb el significat polític amb què la fem servir nosaltres. En canvi, és ben curiós que aquests últims anys a la premsa italiana s’ha popularitzat la paraula catalana ‘remuntada’ per a referir-se exactament a la mateixa idea. Vegem quina explicació té l’una cosa i l’altra. ‘El cas de sorpasso és un cas d’estrangerisme innecessari. Molt sovint, aquests mots són difosos des dels mitjans de comunicació espanyols’, explica Jordi Badia, cap d’estil de VilaWeb. Efectivament, fou als anys noranta quan Julio Anguita va importar a Espanya el mot italià sorpasso, inspirat pel Partit Comunista italià, que aspirava a superar la Democràcia Cristiana a les eleccions. Anguita volia superar el PSOE a les eleccions del 1996 i per a explicar-ho va començar a utilitzar la paraula sorpasso. Les alternatives Des d’aleshores va entrar a formar part de la terminologia política en els mitjans espanyols i, per contagi, en els catalans. Diu Badia, suggerint alternatives catalanes a aquest estrangerisme: ‘Sorpasso, aplicat a un resultat electoral, es fa servir amb el significat d’avantatge, superació, victòria, triomf, conquesta… I, en determinats contexts, remuntada o recuperació.’ I afegeix: ‘Hi ha encara més recursos per a suplir el verb («fer el sorpasso»): sobrepassar, ultrapassar, avançar, superar, guanyar, passar, passar davant, passar al davant, avantatjar, vèncer, deixar darrere, sobrepujar, sobremuntar. Segons el registre o el matís d’intensitat, encara tenim: batre, derrotar, passar la mà per la cara, eclipsar, deixar fora de combat…’ La ‘remuntada’ catalana, a Itàlia La corresponsal a Itàlia del diari El Punt Avui, Alba Sidera, recorda que sorpasso es fa servir principalment per referir-se a l’avançament d’un vehicle. ‘En comptades ocasions s’usa com a metàfora en afers econòmics, però no és gaire habitual.’ I ens explica una curiositat: ‘Mentre els catalanoparlants ens deixem seduir per l’exotisme del sorpasso, els italians han adoptat un mot català per referir-se a la mateixa idea: “remuntada”. La paraula va irrompre a Itàlia el 2010, quan els diaris catalans, tant els esportius com els generalistes, van lliurar-se a l’èpica omplint totes les portades amb una enorme i esperançada “remuntada”. El Barça es jugava passar a la final de la Champions contra l’Inter de Mourinho, i “Remuntada!” era el crit de guerra que ressonava amenaçadorament per tot Itàlia.’ Continua així: ‘Com que el Barça, tot i que va guanyar el partit, va perdre l’eliminatòria, “remuntada” va esdevenir la paraula preferida de molts periodistes per fer escarn. No únicament del Barça, i no únicament en l’àmbit esportiu. A Itàlia, on el futbol és una de les columnes que regeixen el país, la línia que separa el calcio de la política és ben estreta. I la remuntada no va tardar a esdevenir popular en el llenguatge periodístic, i també el col·loquial, per a referir-se a allò que els catalans, ai las!, en diem sorpasso.’ Sidera acaba dient: ‘Però per a un italià, Il Sorpasso és, per sobre de tot, una pel·lícula: l’obra mestra de Dino Risi, del 1962, protagonitzada per Vittorio Gassman i Jean-Louis Trintignant i amb guió d’Ettore Scola, que va inspirar l’Easy Rider de Dennis Hopper. A través d’un viatge iniciàtic amb cotxe, Il Sorpasso retrata magistralment la decadència i superficialitat d’una part de la societat italiana dels seixanta. Té un final tràgic: avançar uns altres cotxes perillosament –diversió preferida d’un dels dos protagonistes– acaba causant la mort del company de viatge més prudent, just quan aquest començava a trobar plaent això del sorpasso.’

‘Sorpasso’, allò que els italians en diuen, en català, ‘remuntada’

El fins ara secretari d’Universitats i Recerca, Antoni Castellà, deixa el càrrec aquesta setmana perquè la llei d’incompatibilitat no permet combinar una secretaria general i l’acta de diputat de Junts pel Sí. Castellà doncs ha hagut de renunciar al càrrec en el govern en funcions actual per poder exercir al parlament. El mandat de Castellà es caracteritza per una pujada significativa de les taxes universitàries, d’un 66%, i la implantació d’un nou sistema de beques equitat per pagar en funció de la renda. Els darrers mesos, Castellà ha liderat el moviment més crític amb la direcció d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) que ha acabat amb la creació del nou partit Demòcrates de Catalunya.

Antoni Castellà deixa la Secretaria d’Universitats i Recerca

Un grup d’investigadors dirigits per Julián Cerón, de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge (IDIBELL) ha aprofitat la similitud entre un gen humà, que es troba mutat en diferents tipus de càncer –principalment en leucèmies- i un gen d’un cuc per identificar possibles ‘punts febles o vulnerabilitats’ de les cèl·lules tumorals que tenen mutacions d’aquest gen. Segons els investigadors, són tan similars que quan s’observa la seqüència d’aminoàcids de la proteïna humana d’aquest gen en les seves regions més afectades per mutacions de càncer, el 89% dels aminoàcids són idèntics. Alguns d’aquests aminoàcids són els que es troben mutats en alguns tumors. Amb aquesta troballa també s’ha ‘humanitzat’ la regió d’aquesta proteïna, l’SF3B1, que s’uneix a una molècula de la qual deriva un fàrmac en fase d’assaig clínic per al tractament del càncer. Amb aquest avenç es podrà provar moltes més molècules per a seleccionar la més eficient com a agent antitumoral. Les tècniques utilitzades pel grup doncs, permetran utilitzar aquests cucs ‘humanitzats’ per investigar mecanismes de malaltia i pronosticar la implicació de certes mutacions en el desenvolupament de malalties. També pot servir per buscar nous fàrmacs d’una manera ràpida, eficient i èticament responsable.

Investigadors de l’IDIBELL ‘humanitzen’ cucs per fer-los sensibles a un fàrmac contra el càncer

Geògraf de professió, objector de consciència i militar. El tinent Luis Gonzalo Segura és un home heterodox i de riure estrident. Fa vora quatre anys que va ser expulsat de les forces armades. El delicte? Ser díscol. Es va negar a seguir les regles marcades i, cansat de ser ignorat, els va treure els drapets al sol. Sense uniforme, ara lluita als tribunals per ser-hi readmès. També col·labora en alguns mitjans i fa servir els llibres per a continuar assenyalant les tares d’un exèrcit que no ha oblidat encara la dictadura. El libro negro del ejército español és la darrera obra de Segura. —Per què decidiu d’entrar a l’exèrcit espanyol? —Vaig entrar-hi el 2002. Llavors se suposava, almenys això ens deien, que les forces armades s’anaven reformant i que s’anaven adequant al segle XXI. I jo, com molts més, m’ho vaig creure. Cercava una sortida professional. Havia estudiat geografia i vaig entrar al Centre Geogràfic de l’Exèrcit de Terra. Em dedicava a qüestions tècniques, sobretot. Jo no he nascut per matar i disparar… De fet, abans havia estat objector de consciència . —Vàreu tenir problemes mentre éreu al centre? —No. Allà semblava que les promeses es complien. És certament una institució del segle XXI, probablement perquè hi ha més civils que militars. I la vocació és clarament de producció, com si fos una empresa qualsevol. No hi havia tampoc cap jerarquia inflexible. Treballava amb tinents i sergents amb els quals anava a fer cafès com si fóssim companys de feina. —I quan és que topeu amb la part oculta de l’exèrcit? —Em presento a unes oposicions per ser oficial i les aprovo. Llavors és quan comencen els problemes de veritat. Arribo a l’acadèmia militar i la primera cosa que trobo són els cadets plorant i clamant perquè el president Zapatero, en aplicació de la llei de memòria històrica, volia retira l’estàtua eqüestre de Franco. —I què feu? —Com faria molta gent amb una bona posició i un bon sou. Em vaig intentar autoenganyar. A més, jo vinc d’una família de la qual sempre he estat l’ovella negra. Una part és d’ascendència juridicomilitar, molt vinculats al franquisme i l’extrema dreta. Quan ingresso a l’exèrcit, això els alegra molt i em donen molt de suport. Provo, doncs, dins aquesta comoditat, d’anar tirant, però arriba un moment que és impossible d’adaptar la meva mentalitat a una estructura completament franquista i corrupte. —Proveu de canviar la situació? —Primer presento informes interns arran de les irregularitats que observo, però no serveix de res. El 2011, veient que tot continuava igual, me’n vaig directament als jutjats, però les meves demandes són desestimades. El 2014 és quan decideixo fer-ho tot públic amb el llibre Un paso adelante. I això desencadena una maquinària que acaba amb la meva expulsió de les forces armades. —Vàreu arribar a ser arrestat per les vostres denúncies, oi? —És així de delirant, sí. —Com ho recordeu? —Va ser molt dur. Fins i tot vaig fer una vaga de fam com a protesta. En total el procés va durar uns cinc mesos. Ho recordo com la pitjor època de la meva vida. Els meus carcellers eren els mateixos que denunciava per corrupció. I em van fer autèntiques bretolades. —Com ara? —Em despullaven per vexar-me o m’aïllaven perquè no pogués parlar amb ningú. Em sentia molt sol i abandonat. Com si patís en va. Les meves denúncies no tenien cap mena de ressò mediàtic. —Batalleu als jutjats per ser-hi readmès. On us trobeu? —És un procés jurídic econòmicament molt costós i molt complex. Són tres faltes greus que sustenten un expedient d’expulsió. Cada peça és en moments processals diferents. Una és al Tribunal Suprem espanyol, una al Constitucional i una tercera cap a Europa. Veurem com acaba la situació. La resolució del Suprem és important perquè, si no em donés la raó, com ja s’ha filtrat en un mitjà, passaria directament al TC. Llavors l’exèrcit ja no tindria l’obligació real de readmetre’m a les forces armades. —I indemnitzar-vos? —Sí, això, sí. Si el procés acaba a Europa i jo el guanyo, l’exèrcit m’haurà de compensar per tots els danys i perjudicis. Però el tribunal no el podrà forçar a tornar-m’hi acceptar com a tinent. —Perdoneu, però després de tant com heu patit, per què hi voleu tornar? —És una cosa sobre la qual he reflexionat molt aquests anys. Els progressistes hem anat abandonant espais de manera reiterada perquè els ocupi l’extrema dreta. Que es consumi la meva expulsió és una derrota per a la part més progressista de la societat. Qui hi resta, dins l’exèrcit? Tenim centenars d’ex-comandaments franquistes signant un manifest a favor de Franco. Dins les forces armades tenim tota mena d’exhibicions de simbologia i de rituals franquistes. Si els progressistes no comencem a ocupar aquests llocs, no podrem canviar mai les coses. —En una compareixença al Congrés espanyol vàreu comentar que passàveu per una situació molt difícil. Com esteu? —Ho he passat molt malament. Ara mateix vaig sobrevivint amb algunes col·laboracions en mitjans de comunicació. Però la gent no vol contractar un denunciant de corrupció. El meu cas no és un fet aïllat. També els va passar a l’Ana Garrido o a en Roberto Macías, per citar-ne dos casos. Un empresari prefereix contractar algú neutre abans que un individu que s’ha enfrontat al sistema. Però no és tan sols això. En el moment que tu denuncies, l’estat utilitza totes les seves eines per a fer-te la vida impossible. Et difama, et calumnia i fa tant com pot perquè no tinguis cap mena de credibilitat. —Heu rebut cap amenaça pels vostres llibres? —Moltíssimes. Tinc fins i tot un correu electrònic d’algú que signa com a F. Alejandre M. És a dir, com a Fernando Alejandre Martínez, el nom de l’actual Jemad . Ho vaig denunciar, però la justícia no ha volgut determinar la procedència d’aquest correu amenaçant. —I denúncies? —Tres. —De qui? —Una de la cúpula de la Guàrdia Civil, una altra de l’ex-ministra María Dolores de Cospedal i una última de l’associació d’oficials de la Guàrdia Civil. Totes han estat desestimades. Totes les coses que explico són reals. El libro negro del ejército español té gairebé dues mil referències. No és un escrit d’un cap de setmana. —Al llibre expliqueu que l’exèrcit espanyol continua essent el de Franco. Com s’entén això en un cos integrat a l’OTAN? —No és l’únic cas. A l’OTAN, li és absolutament igual si les forces armades són completament feixistes. La cosa que els importa és que vagin allà on els reclamin i que paguin. Podem parlar també de Turquia, el president de la qual és un autèntic filonazi. Al final és una qüestió d’interessos. Trump ja ho ha deixat clar manta vegada. Vol que els socis de l’OTAN paguin, i que paguin no el 2% del PIB, sinó el 4%. Te’n puc posar un altre exemple. L’Aràbia Saudita no en forma part, però sí que té unes forces armades homologables. Que les autoritats saudites decapitin opositors, homosexuals, ateus i adúlters no impedeix que hi col·laborem i els venguem armes, oi? A l’OTAN, no li importa gaire si els oficials saudites són demòcrates. Els interessa mantenir les relacions i prou. —Els ministres de Defensa espanyols controlen les forces armades? —Les forces armades són controlades per un seguit de famílies que se’n reparteixen el poder. Els ministres de torn no hi pinten res. Un exemple clar és el de Margarita Robles. Ella ha provat d’evitar una venda d’armes a l’Aràbia Saudita, però ha acabat completament desautoritzada i les bombes ja són en mans dels Saüd. Tanmateix, també val a dir que era una operació cosmètica, perquè les bombes, d’un cost de nou milions, no representaven ni l’1% de les darreres vendes d’Espanya a l’Aràbia Saudita. Després del cas Khaixoggi, Robles simplement volia fer creure que som un país ètic i amb principis, però n’ha sortit escaldada. Ara, quan els ministres, com Morenés, Bono o Cospedal, es dediquen als seus negocis, llavors no passa res. Tothom content. —I si algú decideix entrar-hi a fons i reformar-les? —Doncs aquest algú toparia amb un lobby molt important que l’aniria collant amb totes les forces perquè cedís. —Quin lobby? —La cara visible és òbviament el rei. Si algú intenta reformar l’exèrcit, toparà amb Felipe VI. Ell ha demostrat ben sovint les seves simpaties per la família Franco i els franquistes. Els ha mantingut els ducats i ha concedit contractes als descendents de Franco en la mateixa guàrdia real. Tenim davant un filofranquista. —L’exhumació de Franco no deu haver agradat gens. —Gens ni mica. De fet, això ha fet que centenars d’ex-oficials s’aixequessin una mica en to de guerra. Perquè vegis fins on arriba l’engany i l’estafa a la ciutadania, el tinent general Aparicio, un dels comandaments més importants que han signat el manifest, va ser l’últim comandament que em va arrestar el 2015. Això demostra que no tenim dinosaures davant. Són gent que han ocupat càrrecs de responsabilitat fins fa ben poc. El mateix Aparicio va concedir una entrevista en què assegurava que les forces armades han evolucionat molt d’ençà de la transició. I ara signa un manifest en contra de l’exhumació de Franco? És una bogeria. —Creieu que els passarà res, als signants? —No, absolutament res. Però la qüestió rellevant són les actuacions del ministeri, que automàticament hauria d’haver obert una investigació per veure fins on arribar la infiltració de l’extrema dreta. Ara fa un parell d’anys Alemanya va detectar que tenia nazis dins les forces armades. Va fer una investigació exhaustiva, es van regirar les casernes i van expulsar tres-cents militars. A Espanya no tan sols no es fa la investigació, sinó que de manera reiterada s’encobreixen i es protegeixen els qui demostren de ser filonazis. —Per què creieu que no es va democratitzar l’exèrcit durant la transició? —L’exèrcit és una representació de la societat. Si la nostra societat fos plenament democràtica, el nostre exèrcit no seria com és perquè hi xocaria frontalment. Òbviament el procés de les forces armades és molt similar al de la societat, que s’ha modernitzat, però no s’ha democratitzat de manera plena. L’exèrcit s’ha estandarditzat dins el model d’OTAN i és capaç de projectar-se internacionalment, però en el nucli continua essent franquista. A l’estat, li passa igual. —Què cal per a democratitzar-lo? —Adaptar-lo al segle XXI. Crear sindicats militars, permetre la llibertat d’expressió i eliminar la justícia militar. No té cap mena de sentit que existeixi una justícia militar en temps de pau. Si un coronel agredeix sexualment una recluta, ho ha de tractar la justícia ordinària, no pot ser que el jutgi un altre militar i resti impune. Quan s’implementin aquests canvis per a adaptar-nos a Europa, llavors el franquisme començarà a diluir-se. —Al llibre esmenteu molt el PP i el PSOE com a còmplices de la pervivència del franquisme. Quina opinió us mereix el secretari de Podem de Madrid, Julio Rodríguez? Quan era Jemad va fer res per a canviar l’exèrcit? —Fins on jo sé, no. És cert que aquests anys hi ha hagut militars que han denunciat un seguit d’atrocitats i aberracions de dins de l’exèrcit, però crec que entre ells no hi és en Julio Rodríguez. —La corrupció és un problema estructural de l’exèrcit? —Concedeixen contractes a dit, s’emblanqueixen capitals, es compren armes defectuoses o que no tenen utilitat… És un problema sistèmic i conegut de sobres, però denunciar-lo et converteix en un pària. —Hi ha portes giratòries? —No tan sols n’hi ha. De fet, són un dels problemes més greus que afecten l’exèrcit. El cas Defex, un dels darrers casos de corrupció, involucra dos alts càrrecs militars que són els qui van organitzar la corruptela. Al gener, per exemple, tres comandaments de l’exèrcit de l’aire van fitxar per empreses armamentístiques. I no són els únics. En el passat, Carlos Villar, cap de l’estat major de l’exèrcit de terra, i Sebastián Zaragoza, cap de l’estat major de l’armada, van fitxar per Santa Barbara Sistemas i Navantia. És escandalós. La indústria d’armes té tant de poder que fins i tot pot nomenar ministres com Pedro Morenés. —Quin és el paper de Felipe VI en tot aquest entramat com a cap suprem de l’exèrcit? —Felipe VI és la figura que sosté el règim, l’hereu del franquisme. No l’hem vist protestar ni queixar-se de res. Només l’hem vist a la televisió donar suport als cops de porra i a la brutalitat a Catalunya. En canvi no ha demanat mai perdó pels escàndols de l’exèrcit i no ha demanat tampoc que s’esclareixin els fets. És obvi que els silencis el retraten. Ha callat infamement sobre la venda d’armes a l’Aràbia Saudita mentre manté llaços d’amistat amb la família reial saudita. Unes armes que han fet que el Iemen pateixi ara una de les pitjors tragèdies humanitàries que es recorden. I no ho dic jo, ho diu l’ONU. —Zaida Cantera és el nom que tothom recorda quan es parla d’assetjament sexual a l’exèrcit. És un cas aïllat o un problema endèmic? —És un problema endèmic, però sobretot és impune. Només el 12,5% de les denúncies presentades acaben amb condemna. I quan el condemnat és un comandament o un sots-oficial, l’individu continua amb la carrera militar com si no hagués passat res. Hi ha un capità condemnat per vint-i-vuit agressions sexuals, un tinent coronel per tres, un tinent, que ara és capità, per un intent de violació… És absolutament dantesc. És impensable que un professor d’institut, després d’haver abusat de vint-i-vuit alumnes, continuï fent classe. És humiliant. I no solament això; hi ha comandament que han mantingut el lloc de treball i que, a més, han estat condecorats. —Però per què no en són expulsats? —Perquè tenen privilegis. En primera instància perquè els jutgen militars i, en segon lloc, perquè si són condemnats a tres anys o menys de presó, poden continuar a les forces armades. —Perdoneu? —Així mateix. —… —Tenim unes forces armades de delinqüents. Hi ha més de cent militars que són autèntics delinqüents. Hi ha estafadors, lladres, assetjadors, agressors sexuals… És el paradís de la delinqüència. —Quin és el problema de la justícia militar? És més militar que justícia? —Exactament. Lamentablement la justícia militar prioritza la defensa de la institució per sobre de tota cosa. Si la societat està avergonyida pel comportament del Suprem o del Consell General del Poder Judicial espanyols vers el procés, doncs… Això no és res al costat dels tripijocs que pot arribar a fer la justícia militar. Per exemple, un dels darrers tribunals militars que em va jutjar era integrat de tres militars. Dos eren juristes, però el tercer no. Era un home d’infanteria, posat allà per la ministra, en fi… Em va jutjar un paio que no té ni puta idea de dret. A partir d’aquí et pots imaginar qualsevol mena d’escàndol. —El Yak-42 és el paradigma d’aquesta ineficiència i manca d’imparcialitat? —És el cas mediàtic, però no és l’únic. A les forces armades han mort més de cent militars en negligències que no s’havien d’haver produït mai i no en paga les conseqüències ningú. Nou dels últims deu militars experts en explosius que han mort ha estat per per mines pròpies i no pas de l’enemic. No pot ser que treballin amb armament defectuós. Els helicòpters DMR i Lince han costat la vida a més de quaranta militars. I això no ho investiga ningú. —Això són els estàndards d’un exèrcit de l’OTAN? —A l’OTAN, tot això li rellisca. Ells només volen que els soldats compleixin quan són enviats a una missió. Res més. I Espanya té molta cura que els seus compleixin quan van a l’exterior. Al final, a l’OTAN, que morin una seixantena de militars com va passar amb el cas del Yavkolev, li és igual. El problema, en tot cas, seria que el govern decidís algun dia que no pot continuar pagant allò que demana l’OTAN i, a més a més, li fes retirar les bases de territori espanyol. Això sí que faria bullir la sang a l’OTAN. —Parlant de diners, un dels grans secrets d’estat és saber quant gasta realment Espanya en defensa. —Bufff… És un gran secret i és molt difícil de saber. Camuflen partides en diversos ministeris i hi ha despeses que no computen. Probablement gastem més de vint mil milions d’euros en defensa. Això és realment preocupant. Pensa que es vol elevar la despesa oficial, repeteixo, l’oficial, que són escassament sis mil milions, fins a més de vint mil el 2024. Si ens fixem en l’acord pactat per PSOE i Podem en l’esborrany del pressupost, contempla un augment en despesa social que ronda els sis mil milions d’euros. La xifra de vint mil en defensa és una bogeria que Espanya no es pot permetre. —Per què els volen? Per protegir el Perejil? — La qüestió és que s’ha de mantenir la indústria armamentística i especialment la nord-americana. —Situem-nos al Principat. Com a militar, què us va semblar l’actuació de la policia espanyola i la Guàrdia Civil l’1-O? —Aberrant. Fou brutalitat policíaca. Tinc unes conviccions molt clares i el cas català és una qüestió política i democràtica que només es pot resoldre fent un referèndum. Si Espanya hi ha de fer res, en comptes d’enviar-hi milers d’uniformats, és fer autocrítica. Ens hem de demanar com és possible que més de dos milions de persones no vulguin ser espanyols. De fet, ara mateix tenim un país del qual també en volen marxar corrents els espanyols. —Dins l’exèrcit, el procés ha estat vist com una amenaça real? —No únicament com una amenaça, també com una oportunitat, compte. El procés es percep com una amenaça, fins i tot com una agressió, però també com una oportunitat d’intervenir, d’executar l’article 8 de la constitució, que és el preferit dels militars. I d’aquesta manera retornar a Espanya allò que els sediciosos, traïdors i rebels catalans volen prendre-li. És una cosa a la qual les esquerres i els partits catalans no han parat prou atenció. Les forces armades, que no són capaces de defensar-nos perquè no són prou soldats, sí que poden reprimir-nos amb duresa. I, desgraciadament, la idea no desagrada als alts comandaments. —De fet, l’any passat, l’ex-coronel Amadeo Martínez va declarar que l’exèrcit no està en condicions d’ocupar Catalunya i controlar-la. —Efectivament, no es pot produir. Ara, que no tingui aquesta capacitat no vol dir que no hi hagi la voluntat de fer-ho. La cúpula militar és tan esbojarrada que ens podria portar a un altre desastre d’Annual. No serà perquè no vulguin. En una situació d’autèntica inestabilitat, Espanya no té prou efectius per a controlar Catalunya. Òbviament, si es fa una intervenció militars i els catalans es mantenen completament pacífics, es podria sostenir la situació. Però en el moment que hi haguessin revoltes i manifestacions, seria impossible.

Luis Gonzalo Segura, ex-tinent: ‘Qui intenti reformar l’exèrcit toparà amb Felipe VI’

Dilluns comença a Doha (Catar) la Super Globe, el mundial de clubs d’handbol en què participen els campions de cadascuna de les cinc confederacions internacionals. Del 7 al 10 de setembre s’hi disputaran el trofeu el FC Barcelona (que ha guanyat les dues vegades que hi ha participat, el 2013 i el 2014), en qualitat de campió de la Super Globe i la Champions del 2014; el Veszprem hongarès, en qualitat de subcampió d’Europa; el Fuchse Berlín, com a campió de l’EHF Cup; l’al-­Saad de Catar, com a equip local; el també catarès Lekhwiya, com a representant de l’Àsia; el Club Africain de Tunísia, campió de l’Àfrica; el Taubaté del Brasil, i el Sydney University HC, campió d’Oceania. Precisament en aquest club d’Austràlia, on l’handbol no és un esport gaire practicat i la lliga encara és amateur, hi milita un jugador català, Joan Cornella, que poc s’imaginava que la decisió d’anar a viure als antípodes de la seva Catalunya natal, ara fa un any, li obriria la porta d’un ‘somni’ per a qualsevol practicant d’aquest esport: ‘La veritat és que vaig venir a Austràlia la tardor passada amb la intenció de viure l’experiència i passar un any fora aprenent anglès i treballant, coneixent una nova cultura, i vivint en un país extraordinari com aquest.’ Cornella, que a Barcelona jugava a segona divisió amb el sènior A de l’Handbol Poblenou, sabia que a Sydney hi havia un bon equip, però no va ser el principal motiu pel qual va anar-hi a viure, assegura. ‘Una vegada vaig arribar-hi, vaig contactar amb el Sydney Uni, cap al desembre del 2014, amb la idea de continuar entrenant-me i practicant l’esport que m’agrada’, ens explica des d’Austràlia poques hores abans de volar, il·lusionat, cap a Catar: ‘Vaig començar a assistir als entrenaments i a poc a poc em vaig anar involucrant fins a formar part de l’equip.’ Un equip, val a dir, farcit de jugadors de tots els racons del món, sobretot europeus: a més d’australians hi ha alemanys, brasilers, danesos, espanyols, francesos, polonesos, suecs, suïssos i un altre català, Oriol Garcia Milà. ‘La veritat és que hi ha molts jugadors europeus que juguen a Austràlia, la majoria d’ells en situacions semblants a la meva, estudiants’, puntualitza aquest jove esportista de vint-i-dos anys que, al final de mes, tornarà a Barcelona per incorporar-se al primer equip del Poblenou i disputar la Lliga Catalana. Això sí, amb un any al Sydney Uni australià a l’esquena, que li haurà permès de participar en la màxima competició de clubs: ’Mai no hauria pogut tenir aquesta oportunitat des de Catalunya, i Austràlia m’ha donat una oportunitat única per mi, de viure la Super Globe com a participant, confrontant-me als millors equips de cada continent.’ ‘Participar en un mundial de clubs és una de les coses amb què un apassionat de l’esport somnia des de petit. L’esport, i l’handbol en concret, és la meva passió, i tenir la possibilitat de participar en un esdeveniment d’aquestes dimensions és molt engrescador.’

De l’Handbol Poblenou al mundial de clubs de Catar, passant per Austràlia

«Avui toca batalla de bosses», anuncia el professor Xavier Valbuena dirigint-se als alumnes de la classe de Biologia i Geologia. A continuació, pregunta,«Què és el fenotip?», davant l’atenta mirada dels clans que formen l’aula. Transformats en mags, guerrers i curanders, els alumnes de quart d’ESO del Col·legi Tecla Sala s’agrupen en clans per avançar cap a l’objectiu final del joc: abanderar-se com els herois de classe. I tenen un pacte per demostrar-ho. Pacte de l’heroi signat pels alumnes del Tecla Sala La manera de vèncer? Responent bé les preguntes sobre genètica mendeliana que planteja avui el professor. Aquesta és només una de les possibles manifestacions que té la gamificació, el fenomen de l’aplicació lúdica a les lliçons de classe. Les diferents iniciatives de gamificació a les aules són conegudes pels experts com Edugames, i es diferencien de la resta de Serious games en el seu enfocament o àrea d’actuació principal, que es la educació. Dins l’ensenyament, aquestes aplicacions tenen una funció molt precisa, que és la de traslladar les dinàmiques més característiques dels jocs i videojocs a les aules, ajudant així a transformar els ritmes que tradicionalment s’estableixen en les assignatures. En paraules de Carlos González Tardón, Doctor en Psicologia, Oci i Desenvolupament Humà per la Universitat de Deusto i professor doctor associat al Tecnocampus de Mataró, la gamificació destaca pel següent:«En comptes de dir «has de fer A, B i C», el que la gamificació intenta dir és “vaig a veure quantes A puc fer per arribar al major nombre de gent possible”. Què no ho entenen així? Doncs l’intente d’altra manera. I així els hi dones l’opció d’escollir quin és el seu camí fins al resultat final, que sí que és el mateix». La gamificació és, per tant, una nova eina per fer l’educació més atractiva per a les noves generacions d’alumnes, cada vegada més allunyades del sistema educatiu. Una ajuda per adaptar l’ensenyament als canvis a l’entorn al que viuen els estudiants, el qual, com defensa Óscar García Pañella, director acadèmic a ENTI (Escola de Noves Tecnologies Interactives de Barcelona) i IEBS (Escola de Negocis de la Innovació y els Emprenedors de Barcelona) i soci de la consultora barcelonesa Cookie Box, «no significa que els professors hagin de deixar d’impartir temari». Més aviat al contrari, doncs les tasques que abans servien per avaluar el progrés i l’evolució d’un alumne es transformen, seguint la lògica dels videojocs, en reptes que formen part de l’aventura a superar. Disseny motivacional Preguntat per la finalitat que persegueix la gamificació a les aules, el major assoliment que Carlos González Tardón li atorga a aquesta eina es l’habilitat de «posar a l’usuari al centre de l’acció i que aquest participi en ella». En altres paraules, fer que l’estructura educativa tingui com a centre a l’alumne i no a l’inrevés, el que l’ajudaria a reduir el component autoritari que està present a l’educació al mateix temps que faria l’educació més atractiva. Aquest funcionament és el propi dels videojocs i és descrit per García Pañella com la “filosofía del donut”, concepte que fa referència a que l’estructura d’aquest tipus de jocs, el disseny original del seu sistema —en aquest cas l’educatiu— està plantejat amb l’objectiu que l’usuari rebi de bon grat la proposta que se li presenta, ja que està concebut per a una persona com ell —usa el mateix format que les apps que els estudiants emprin, funciona al mateix suport, empra el mateix llenguatge, etc. Aquest enfocament cap a l’educació, que pot semblar una desviació innecessària dels valors educatius bàsics, entronca prou bé amb els desitjos de part de l’alumnat, concretament del més desfavorit. Així ho va demostrar la investigadora Margalida Tauler Ferrer al seu TFM (Treball de Final de Màster) sobre la gamificació. Titulat El Classcraft com a mesura per incentivar la motivació, l’atenció a la diversitat i l’aprenentatge de les ciències naturals, el treball de Margalida va provar que, en sectors de la població ón l’actitud de l’alumnat és reactiva, la implantació de metodologies alternatives com la gamificació poden ser útils per recuperar l’interès dels menors pels estudis. En aquest sentit la investigadora, encara que no va poder arribar a conclusions objectives sobre la millora als resultats acadèmics dels alumnes a causa del curt període d’implantació —el projecte sols va tindre tres setmanes de duració—, sí que va obtenir dades clares de millora en tres àrees: primer, un augment considerable en la motivació dels alumnes —el 80% y el 90% de l’alumnat es va declarar interessat i il·lusionat amb les classes, respectivament; segon, un creixement de la participació a les classes i, tercer, un major treball cooperatiu per davant de la competició individual. No obstant això, assenyalen els experts, no hem de deixar-nos engalipar pels beneficis que promet aquesta modalitat. La gamificació, recorden, sols és una eina al servei dels mestres, que són els vertaders responsables que s’obtinguin resultats favorables. «Una estructura de gamificació que funciona a una aula d’una escola pot no funcionar a la clase del costat», explica González Tardón. Per això és crucial que el joc estigui ben dissenyat, personalitzat per als alumnes de cada classe. Assaig i error, aquí radica la dificultat d’aquestes iniciatives. Tipus de videojocs utilitzats a les aules Tot i que es poden trobar molts tipus de videojocs aplicables a l’educació, pel propòsit d’aquest treball s’ha fet una selecció de jocs dividida en diverses etapes educatives. La primària és el moment més tendre de la infantesa i és on es troben la gran majoria de jocs per ordinador per ajudar a estimular l’aprenentatge. Les plataformes com Arcademics, presenten un sistema de jocs en anglès que permeten als més petits aprendre matemàtiques, gramàtica i, fins i tot, geografia o àlgebra. L’abast de la gamificació, però, pot arribar a nivells molt més específics, com és el cas de Codecombat una proposta pensada per començar a endinsar-se en el món de la programació informàtica. Per altre lloc, destaca també en Primària una nova iniciativa de gamificació. S’anomena Stranger Numbers i és un projecte creat per la professora Isabel Izquierdo León que es basa en l’univers de la popular serie de Netflix Stranger Things per potenciar el càlcul mental entre els alumnes de 6º de Primària. “El càlcul mental desenvolupa el sentit numèric, la concentració i l’agilitat mental, pel que afavoreix la confiança de l’alumne”, assenyala la fundadora. I això té un efecte positiu. Aquest major rendiment en matemàtiques «condueix a una millor autoconciencia i autoeficàcia, fonamentals pel desenvolupament del sentit crític». En avançar un nivell en l’educació, a l’ESO, es poden trobar propostes de videojocs més elaborats per estimular als estudiants a seguir les classes. Parlem de Classcraft, un joc de rol que es juga, no només en l’àmbit de la classe sinó a través de l’aplicació del móvil i que permet als estudiants, una vegada assolits el rols de cadascun dins de la missió, enfrontar-se en combats de preguntes sobre la lliçó. A l’escola Tecla Sala d’Hospitalet de Llobregat porten dos anys utilitzant aquest mètode amb molt bon resultats: Encara que la idea dels videojocs a les aules pugui ésser ràpidament relacionada amb nens, la eina de la gamificació per ajudar en l’educació es pot utilitzar a totes les etapes, també la universitària. En fixar la mirada en el nivell universitari es pot comprovar com un joc de preguntes i respostes com és el Kahoot pot ajudar al professor Carles Singla del grau de Periodisme de la UPF a motivar la classe: Així i tot, la gamificació encara s’enfronta a nombrosos problemes. A Barcelona, amb l’excepció de centres privats o concertats com el Tecla Sala a l’Hospitalet, o de centres educatius superiors de l’entorn universitari com la Universitat de Barcelona (UB), ENTI o IEBS, els exemples d’escoles amb aules gamificades són reduïts. En aquest sentit, Xavier Valbuena, professor de l’institut Tecla Sala d’Hospitalet de Llobregat que aplica el Classcraft amb els seus alumnes de Biologia i Geologia, coincideix a dir que la major dificultat a l’hora de gamificar una classe recau en el rol del professor. Aquest problema, la manca de temps per a la preparació de l’estructura dels jocs, pot ser el que expliqui, junt amb les reticències de part del sector per introduir metodologies lúdiques a l’educació, la reduïda presència de la gamificació a Espanya i, més concretament, a Catalunya. Tant uns com altres, tots els experts consultats coincideixen en que l’educació és una eina de socialització. No obstant, hi ha veus discordants. En aquest sentit, trobem a Daniel Muriel, Doctor en Sociologia i investigador post-doctoral a l’Institut d’Estudis d’Oci de la Universitat de Deusto, que opina que l’entrada de la gamificació a les aules té un risc molt perillós sobre els menors, i és que pot suposar la «socialització dels nens en determinades formes d’actuar i pensar, consumir o treballar basades en la ideologia de la competència». I això pot, en el procés «d’adaptació de l’educació cap a les noves necessitats del sistema», induir als menors en la «justificació de la desigualtat estructural». En definitiva, la gamificació és una eina que implica molts canvis estructurals dins l’educació, i com a tal, té detractors. Tot i així, tant l’èxit com el perill d’aquestes iniciatives depèn de l’actitud i les accions que desenvolupi el professor amb els alumnes. La ciutadania, dins d’aquest context, només té l’opció d’esperar els resultats que produeixi la gamificació. Cal estar alerta.

Gamificació, quan els jocs t’ajuden a aprovar

Són les 7.45. A l’andana de l’estació del nord de València fa vint minuts que treballadors i estudiants esperen el tren que va cap a Moixent (la Costera). Una altra vegada. Quan finalment arriba, els ciutadans, indignats, treuen xiulets de les butxaques i comencen a fer-los sonar en mostra de rebuig per l’abandonament dels trens de rodalia i mitjana distància. L’escena és com més va més habitual. Segons dades del govern espanyol, el 2019 es van haver de cancel·lar 7.593 trens, gairebé 2.000 més que l’any anterior, quan se’n van anul·lar 5.676. L’explicació oficial d’aquestes cancel·lacions és, d’una banda, la falta de personal per a fer circular els trens i, d’una altra, ‘la manca de disponibilitat de material’. És a dir, de trens. Buenos RenfedíasComo TODOS LOS DÍAS, serenata mañanera para animar al tren que llega con 20 minutos de retraso a que haga su aparición. Son las 07:45. Línea C-2 Valencia-Moixent hora oficial de salida 07:23RENFE, ¡¿qué han hecho contigo?@eldiarioes @Renfe @IndignatsRenfe pic.twitter.com/wvZMlZkoEX — BeatrizShivaya (@BeatrizShivaya) January 29, 2020 Samuel Martínez, portaveu de la plataforma Indignats amb Renfe, explica a VilaWeb que la situació és cada vegada més difícil de suportar: ‘Vas a l’estació i no saps si un tren eixirà o no. Renfe no avisa, lleva els trens i t’ho trobes quan ets a l’estació. Moltíssimes persones pensen a fer ús de transport alternatiu perquè arribar tard a treballar cada dia és insostenible.’ A hora punta, normalment circulen dos trens, de tres vagons cadascun, enllaçats, per a duplicar la capacitat, però arran de les cancel·lacions sovint són combois simples, de tres vagons i prou. ‘A voltes ha passat que han suprimit un tren i en un de sol hi han arribat a viatjar els usuaris de tres trens junts. Això fa que els vagons vagen atapeïts i que, com que no admeten més passatgers, passen de llarg a les estacions’, afegeix. Segons Martínez, la línia de mitjana distància més afectada és la de Xàtiva-Alcoi, de la qual algun dia s’han arribat a cancel·lar el 50% dels trens. Del servei de Rodalia, no hi ha cap de les sis línies que se salvi del desgavell ferroviari, però a la C3 s’hi afegeix una molèstia: el fum dels trens entra dins els vagons. Això passa a causat de l’abandonament de la línia, que encara circula sobre els primers rails que van connectar València i Madrid, passant per Conca. Fa anys que es va deixar de banda per prioritzar un nou trajecte que anava per Albacete en una línia electrificada i en què es podia circular a gran velocitat. La C3 es va reservar per als trens de mitjana distància i rodalia, però els que hi circulen no s’han modernitzat: ‘És una línia dièsel, els trens tenen vora quaranta anys i no han estat renovats, més enllà dels seients. El fum que expulsa pel tub d’escapament entra dins els habitacles de passatgers, l’ambient hi és totalment irrespirable, insalubre.’ Alguns usuaris de la línia C3 es posen mascaretes per l'ambient irrespirable. Fotografia: Indignats amb RenfeAlguns usuaris de la línia C3 es posen mascaretes per l'ambient irrespirable. Fotografia: Indignats amb Renfe Per Indignats amb Renfe, en són responsables tant Renfe com el Ministeri de Transports espanyol, que dirigeix José Luís Ábalos. ‘Fa dècades que a l’estat espanyol s’ha optat per un model de ferrocarril devorador de recursos, totalment insostenible i deficitari, que és la gran velocitat, en detriment del ferrocarril convencional. El 2018 es va destinar al TGV el 80% del pressupost per a ferrocarrils i només un 20% per a rodalia i mitjana distància, però el TGV només té un 3,8% d’usuaris, enfront del 96,2% de rodalia i mitjana distància’, diu Martínez. Compromís ha demanat la compareixença del president de Renfe, Isaías Táboas, a les Corts Valencianes, i d’Ábalos al congrés i al senat espanyols. El conseller de Política Territorial, Arcadi España, va explicar dijous a À Punt Notícies que treballen ‘braç a braç’ amb el Ministeri de Transports espanyol, que segons que diu ‘és perfectament conscient de la situació de la rodalia’, i va avançar que aviat es reuniria la comissió de seguiment del pla de Rodalia, on el ministre Ábalos ha de presentar un pla de xoc que s’ha d’aplicar immediatament. Segons que va detallar, el pla implica la contractació de més maquinistes i el proveïment de trens des d’unes altres comunitats autònomes. ‘Si es dugueren trens d’unes altres comunitats autònomes els passaríem el problema. La solució és comprar més material i repartir-lo com siga necessari, perquè quasi tot el material que es compra se’n va a Madrid’, critica Martínez. I afegeix: ‘Al País Valencià ens duen el que no es gasta a Madrid o el més vell. Si al País Valencià fan falta trenta trens, que es compren trenta trens, que no es duguen de Madrid o Barcelona.’ Traspàs de competències El diputat de Compromís al congrés espanyol, Joan Baldoví, va registrar una proposició perquè l’executiu transfereixi les competències dels serveis ferroviaris de rodalia, tal com disposa l’article 49.15 de l’estatut del País Valencià, i faci les inversions necessàries per a poder assumir aquestes competències abans de ser transferides. A l’acord d’investidura entre el PSOE i Compromís s’estableix que la inversió per a un servei de rodalia ‘digne en el territori valencià serà prioritària en el pròxim pressupost de l’estat’. El conseller de Política Territorial va dir a À Punt que, ara per ara, cal ‘estabilitzar la situació i corregir les mancances del servei de Rodalia’, i que després ja es podrà proposar la transferència. ‘És una idea que tenim i que ha manifestat altres voltes el president de la Generalitat’, va dir. Tanmateix, Indignats amb Renfe no veu clar que la transferència total del servei sigui una bona idea i proposen ‘un traspàs a mitges’, assumint la gestió dels horaris perquè ‘s’adeqüen a la realitat del País Valencià en compte de venir imposats de Madrid’. ‘Si es transferira, crearíem una altra Renfe xicoteta al País Valencià, i si mai anaren curts de material difícilment en podrien dur d’uns altres llocs per a prestar servei’, tal com estableix el pla de xoc.

València esclata d’indignació contra Renfe