Datasets:

styletts2-community

/

multilingual-phonemes-10k-alpha

like 18

Follow

StyleTTS 2 Community 78

ˌunɐ ðifikʊltˈat ən lɐ ləktˈuɾɐ ðə ləβɾˈɛw pə ɐls nˈo nɐðˈiws ɾrˈaw ən əl fˈɛt kˈɛ ləs ʎˈɛtɾəs ɾrəpɾəzˈɛntən difəɾˈens sˈons ən fʊnsjˈo ðə lɐ sˈɛβɐ pʊzisjˈo ɐ lɐ pɐɾˈawlɐ, ɐjɕˈi kˈom ən ɐlɣˈuns kˈazʊs ən fʊnsjˈo ðə ləs ʎˈɛtɾəs pɾəsəðˈens ʊ səɣwˈens.

Una dificultat en la lectura de l'hebreu per als no nadius rau en el fet que les lletres representen diferents sons en funció de la seva posició a la paraula, així com en alguns casos en funció de les lletres precedents o següents.

tɐmbˈe əɡzistˈɛjɕ əl pɾʊβlˈɛmɐ imβˈɛs, kwˈan, ɐ ləβɾˈɛw mʊðˈɛrn, dwˈɛs ʎˈɛtɾəs ˈɛs pɾʊnˈunsjən iɣwˈal dˈit ʊmʊfʊnˈiɐ.

També existeix el problema invers, quan, a l'hebreu modern, dues lletres es pronuncien igual (dit homofonia).

kˈal tənˈi ən kˈomtə kˈɛ ləβɾˈɛw nˈo fʊw pɐrlˈat kwʊtiðjɐnɐmˈen dʊɾˈan mˈes ðə ðˈos mˈil ˈaɲs, i fʊw kʊnsərβˈat pɾinsipɐlmˈen ən ləktˈuɾəs ɾrəliɣjˈozəs, i pə tˈan ɐlɣˈuns sˈons ʊɾiɣinˈals an dəzɐpɐɾəɣˈut ən ɐlɣˈunəs kʊmʊnitˈats ʑwˈɛβəs ðəwɾˈopɐ ˈon nˈo əɡzˈistjən ɐkˈɛʎs sˈons i ən əl pɐrlˈa nʊrmˈal ðə ɣɾˈan pˈaɾt ðəls isrˌaɛljˈans.

Cal tenir en compte que l'hebreu no fou parlat quotidianament durant més de dos mil anys, i fou conservat principalment en lectures religioses, i per tant alguns sons originals han desaparegut en algunes comunitats jueves d'Europa (on no existien aquells sons) i en el parlar normal de gran part dels israelians.

də tˈotəs mɐnˈɛɾəs, ənkˈaɾɐ pˈot səntˈisə mˈoltɐ ɣˈen nʊrmɐlmˈen dʊɾˈiɣən ɐzjˈatik kˈɛ səɣˈɛjɕ əmɾˈan əls sˈons ʊɾiɣinˈals.

De totes maneres, encara pot sentir-se molta gent (normalment d'origen asiàtic) que segueix emprant els sons originals.

ən ɐkˈɛstɐ tˈawlɐ ˈɛs mˈostɾən ləs ʎˈɛtɾəs ðə lɐlfɐβˈɛt əβɾˈɛw, ən ləs sˈɛβəs fˈorməs əstˈandɐrt i finˈal ˈon kʊɾrəspˈon əl nˈom də lɐ ʎˈɛtɾɐ ən kɐtɐlˈa i lɐ pɾʊnʊnsjɐsjˈo ˈak.tˈe.: əβɾˈɛw tiβəɾjˈɛŋk; ˈak.ˈɛmɐ.: əβɾˈɛw mʊðˈɛrn; ˈak.ˈɛmɐ.ˈi.: əβɾˈɛw mʊðˈɛrn isrˌaɛljˈa.

En aquesta taula es mostren les lletres de l'alfabet hebreu, en les seves formes estàndard i final on correspon el nom de la lletra en català i la pronunciació (H.T.: hebreu tiberienc; H.M.: hebreu modern; H.M.I.: hebreu modern israelià).

ən ɐkˈɛstɐ kʊlˈumnɐ ˈi tɾˈoβəm ləs ʎˈɛtɾəs (en)hˈiːbɹuːtˈav(ca),(en)hˈiːbɹuːpˈe(ca),(en)hˈiːbɹuːkˈaf(ca),(en)hˈiːbɹuːdˈalet(ca),(en)hˈiːbɹuːɡˈimel(ca),(en)hˈiːbɹuːbˈet(ca) ɐnʊmənˈaðəs βəɣɐdkəfˈat pə mnəmʊtˈɛkniɐ kˈɛ pˈoðən pɾəzəntˈa ˌunɐ ɾrɛˌalidzɐsjˈo ʊklʊzˈiβɐ bˈe, ɟˈe, dˈe, kˈe, pˈe, tˈe ʊ fɾikɐtˈiβɐ ʋˈe βˈaɪɕɐ, sˈimbʊldˈɔssˈistɾˈes, (en)ˈɛð(ca), ˈiks, ˈɛfɐ, (el)θˈita(ca) səɣˈons ʎˈu pʊzisjˈo ən lɐ pɐɾˈawlɐ ʊ səɣˈons ðətərminˈaðəs fˈorməs ɣɾɐmɐtikˈals.

En aquesta columna hi trobem les lletres ת,פ,כ,ד,ג,ב (anomenades begadkefat per mnemotècnia) que poden presentar una realització oclusiva (b, g, d, k, p, t) o fricativa (v, ɣ, ð, x, f, θ) segons llur posició en la paraula o segons determinades formes gramaticals.

ən ɾrˈɛɣlɐ ɣənəɾˈal, ˌunɐ βəɣɐdkəfˈat ˈɛs pɾʊnʊnsˈiɐ ʊklʊzˈiβɐ ɐ pɾinsˈipi ðə sˈillɐβɐ sˈi nˈo ʋˈa pɾəsəðˈiðɐ ðə ʋʊkˈal.

En regla general, una begadkefat es pronuncia oclusiva a principi de síl·laba si no va precedida de vocal.

ˈamp lɐ imβənsjˈo ðəl sistˈɛmɐ mɐsʊɾˈɛtik pə ɐ fiksˈa lɐ pɾʊnʊnsjɐsjˈo ðə ləβɾˈɛw ɐpɐɾˈɛjɕ əl ðɐɣˈɛjɕ (en)hˈiːbɹuːdˈalet hˈiːbɹuːɡˈimel hˈiːbɹuːʃin(ca), mˈɛnɐ ðə pˈun ʋʊlˈat.

Amb la invenció del sistema massorètic per a fixar la pronunciació de l'hebreu apareix el dagueix (דגש), mena de punt volat.

ɐkˈɛst sˈiɡnə, kwˈan es pɾəzˈen ən ˌunɐ βəɣɐdkəfˈat, əns indˈikɐ kˈɛ ɐkˈɛstɐ kʊnsʊnˈan sa ðə pɾʊnʊnsjˈa ʊklʊzˈiβɐ.

Aquest signe, quan és present en una begadkefat, ens indica que aquesta consonant s'ha de pronunciar oclusiva.

lɐ ʋʊkɐlidzɐsjˈo ðə ləβɾˈɛw mʊðˈɛrn, kʊnəɣˈuðɐ kˈom ɐ nikkˈut ən əβɾˈɛw, ʊβəˈɛjɕ ɐl sistˈɛmɐ ðə ʋʊkɐlidzɐsjˈo mɐzʊɾˈɛtikɐ tiβəɾjˈɛnkɐ.

La vocalització de l'hebreu modern, coneguda com a niqqud en hebreu, obeeix al sistema de vocalització masorètica tiberienca.

ən lɐ tˈawlɐ kˈɛ ˈɛs mˈostɾɐ ɐ kʊntinwɐsjˈo, ɐpɐɾˈɛjɕən ən fˈons ɣɾˈok ləs ʋʊkˈals kʊnsiðəɾˈaðəs ɣɾɐmɐtikɐlmˈen kˈom ɐ ʋʊkˈals mˈolt βɾˈɛws, ən ʋˈɛrt ləs ʋʊkˈals βɾˈɛws, i ən blˈaw ləs ʋʊkˈals ʎˈarɣwəs.

En la taula que es mostra a continuació, apareixen en fons groc les vocals considerades gramaticalment com a vocals molt breus, en verd les vocals breus, i en blau les vocals llargues.

əl ðɐɣˈɛjɕ (en)hˈiːbɹuːdˈalet hˈiːbɹuːɡˈimel hˈiːbɹuːʃin(ca) pərmˈɛt ðindikˈa sˈi ˌunɐ βəɣɐdkəfˈat es ʊklʊzˈiβɐ ʊ fɾikɐtˈiβɐ ʋəɣˈɛw tˈawlɐ ðə kʊnsʊnˈans.

El dagueix (דגש) permet d'indicar si una begadkefat és oclusiva o fricativa (vegeu taula de consonants).

kˈaðɐ ʎˈɛtɾɐ ðə lɐləfˈat tˈe ʊn ʋɐlˈoɾ nʊmˈɛɾik ɐsʊsjˈat similˈa ɐ lɐlfɐβˈɛt ɣɾˈɛk, kˈozɐ kˈɛ ʋˈa ðʊnˈa ʎˈok ɐ tˈotɐ ˌunɐ ðissiplˈinɐ mˈistikɐ ðəðikˈaðɐ ɐ ləstˈuði ðəl ʋɐlˈoɾ nʊmˈɛɾik ðəls mˈots, ɐnʊmənˈaðɐ ɣwəmɐtɾˈiɐ.

Cada lletra de l'alefat té un valor numèric associat (similar a l'alfabet grec), cosa que va donar lloc a tota una disciplina mística dedicada a l'estudi del valor numèric dels mots, anomenada Guematria.

pə ðətərminˈa əl ʋɐlˈoɾ nʊmˈɛɾik ðˈun ɡɾˈup ðə ʎˈɛtɾəs, simləmˈen sˈɛ sˈumən əls sˈɛws ʋɐlˈoɾs indiβiðwˈals.

Per determinar el valor numèric d'un grup de lletres, simplement se sumen els seus valors individuals.

kwˈan ʊn nˈombɾə kˈonstɐ ðə nʊmˈes ˌunɐ ʎˈɛtɾɐ, ˈɛs fˈikɐ ʊn "ɡˈeɾəjɕ" ən əβɾˈɛw , mˈɛnɐ ðɐksˈen ɐɣˈut dəspɾˈes ðə lɐ ʎˈɛtɾɐ.

Quan un nombre consta de només una lletra, es fica un "guéreix" (en hebreu , mena d'accent agut) després de la lletra.

sˈi əl nˈombɾə kˈonstɐ ðə mˈes ðˈunɐ ʎˈɛtɾɐ, ˈɛs fˈikɐ ʊn "ɡərɕˈaim" dˈoβlə ɣwˈeɾəjɕ ˈɛnɾə lɐ pənˈultimɐ i lˈultimɐ ʎˈɛtɾɐ.

Si el nombre consta de més d'una lletra, es fica un "guerxàïm" (doble guéreix) entre la penúltima i l'última lletra.

tˈot i ɐjɕˈɔ, ən lɐ tɾɐðisjˈo kɐβɐlˈistikɐ sˈuzən ləs fˈorməs finˈals ðə ləs ʎˈɛtɾəs kˈɛt (en)hˈiːbɹuːkˈaf(ca), mˈɛm (en)hˈiːbɹuːmˈem(ca), nˈun (en)hˈiːbɹuːnˈun(ca), pˈɛ (en)hˈiːbɹuːpˈe(ca) i tsˈaðə (en)hˈiːbɹuːtsˈadi(ca) pə ɐ tɾɐnskɾˈiwɾə əls nˈombɾəs sinsˈɛnts, sˈissˈɛnts, sˌetsˈɛnts, ʋˈujtsˈɛnts i nˌɔusˈɛnts ɾrəspəktiβɐmˈen.

Tot i això, en la tradició cabalística s'usen les formes finals de les lletres khet ך, mem ם, nun ן, pe ף i tsade ץ per a transcriure els nombres 500, 600, 700, 800 i 900 respectivament.

əl mˈes fɾəkwˈen, əl kˈɛ sərβˈɛjɕ pə əɡzˈɛmlə pə ɐ əskɾˈiwɾə ðˈatəs, kʊnsistˈɛjɕ ɐ səpɐɾˈa lɐ ʎˈɛtɾɐ kˈɛ ɾrəpɾəzˈɛntɐ əl milˈɛ ðə lɐ ɾrˈɛstɐ ˈam ʊn ɡˈeɾəjɕ.

El més freqüent, el que serveix per exemple per a escriure dates, consisteix a separar la lletra que representa el miler de la resta amb un guéreix.

lˈaltɾə sistˈɛmɐ, mˈolt mˈɛɲs fɾəkwˈen, kʊnsistˈɛjɕ ɐ fikˈa ðˈos pˈuns ðɐmˈun dˈunɐ ʎˈɛtɾɐ kˈom ˌunɐ ðjˈɛɾəzi pə indikˈa kˈɛ ˈɛs tɾˈaktɐ ðˈun milˈɛ.

L'altre sistema, molt menys freqüent, consisteix a ficar dos punts damunt d'una lletra (com una dièresi) per indicar que es tracta d'un miler.

ləs əɡzsəpsjˈons mˈes ɐβitwˈals ɐ ɐkˈɛst sistˈɛmɐ son ləs kʊmbinɐsjˈons ðə ʎˈɛtɾəs kˈɛ ɾrəzʊltˈaɾjən ən ˌunɐ ɐβɾəβjɐsjˈo ðəl tətɾɐɣɾˈamɐ, ʊ sˈiɐ əl kˈinzə i əl sˈɛdzə, kˈɛ səskɾˈiwən i ɾrəspəktiβɐmˈen nˈow mɾˈes sˈis i nˈow mɾˈes sˈɛt, ən kˈomtəs ðə ðˈew mɾˈes sˈiŋk i ðˈew mɾˈes sˈis.

Les excepcions més habituals a aquest sistema són les combinacions de lletres que resultarien en una abreviació del tetragrama, o sia el 15 i el 16, que s'escriuen i respectivament (9+6 i 9+7, en comptes de 10+5 i 10+6).

tɐmbˈe səβˈitən ləs kʊmbinɐsjˈons kˈɛ ˈɛs pˈoðɾjən ʎəɣˈi kˈom ɐ pɐɾˈawləs nəɣɐtiβɐmˈen kʊnnʊtˈaðəs kɐmβjˈan lˈorðɾə ðə ləs ʎˈɛtɾəs.

També s'eviten les combinacions que es podrien llegir com a paraules negativament connotades canviant l'ordre de les lletres.

pə əɡzˈɛmlə, fˈormɐ lɐ pɐɾˈawlɐ , kˈɛ siɡnifˈikɐ "dəstɾʊjɾˈas" ˈo "dəstɾʊjɾˈa", ɐkˈɛstɐ ləktˈuɾɐ səβˈitɐ kɐmβjˈan lˈorðɾə ðə ləs ðwˈɛs ˈultiməs ʎˈɛtɾəs: .

Per exemple, forma la paraula , que significa "destruiràs" o "destruirà", aquesta lectura s'evita canviant l'ordre de les dues últimes lletres: .

lɐlfɐβˈɛt kɐstəʎˈa es əl sistˈɛmɐ ðəskɾipːtˈuɾɐ ðə lɐ ʎˈɛŋwɐ kɐstəʎˈanɐ, bɐzˈat ən ˌunɐ ʋɐɾjˈan də lɐlfɐβˈɛt ʎɐtˈi, i fiksˈat ən lɐktwɐlitˈat pə lɐ institʊsjˈo ɾrəɣʊlɐðˈoɾɐ ðə lɐ ʎˈɛŋwɐ, lɐ ɾrəjˈal ɐkɐðˈɛmiɐ əspɐɲˈolɐ.

L'alfabet castellà és el sistema d'escriptura de la llengua castellana, basat en una variant de l'alfabet llatí, i fixat en l'actualitat per la institució reguladora de la llengua, la Reial Acadèmia Espanyola.

əl ðˈiɣɾɐf sˌeˈak kʊɾrəspˈon ɐl kɐtɐlˈa tˌeˈiks, i əls ðˈiɣɾɐfs ˈɛiɐ i ˌɛrəˈɛrə dˈoβlə ˈɛɾrə ɾrəpɾəzˈɛntən əls mɐtˈɛjɕʊs sˈons kˈɛ ən kɐtɐlˈa.

El dígraf ch correspon al català tx, i els dígrafs ll i rr (doble erre) representen els mateixos sons que en català.

tɾɐðisjʊnɐlmˈen sɐlfɐβətidzˈaβən dəspɾˈes ðə lɐ sˈe i lɐ ˈɛlɐ, ɾrəspəktiβɐmˈen, pəɾˈɔ əl mˈil nˌɔusˈɛnts nʊɾˌantɐkwˈatɾə lɐ ɾrəjˈal ɐkɐðˈɛmiɐ əspɐɲˈolɐ, ʑʊntɐmˈen ˈamp ləs ðiβˈɛrsəs ɐkɐðˈɛmjəs ðəls pɐˈizʊs kɐstəʎɐnʊpɐrlˈans, ʋˈa kɐmβjˈa ɐkˈɛstɐ ɾrˈɛɣlɐ ˈamp lɐ intənsjˈo ðɐpɾʊpˈa lˈorðɾə ðəls ðiksjʊnˈaɾis ɐls ðə ləs ˈaltɾəs ʎˈɛŋwəs ˈam əl mɐtˈɛjɕ ɐlfɐβˈɛt, pə tˈal ðə fɐsilitˈa lɐpɾənəntˈadʑə ðə lɐ ʎˈɛŋwɐ kɐstəʎˈanɐ.

Tradicionalment s'alfabetitzaven després de la c i la l, respectivament, però el 1994 la Reial Acadèmia Espanyola, juntament amb les diverses acadèmies dels països castellanoparlants, va canviar aquesta regla amb la intenció d'apropar l'ordre dels diccionaris als de les altres llengües amb el mateix alfabet, per tal de facilitar l'aprenentatge de la llengua castellana.

ɐ pˈaɾt ðəl kˈɛ sa ðˈit, ən kɐstəʎˈa sʊtilˈidzən ləs sˈiŋk ʋʊkˈals ˈam ɐksˈen ɐɣˈut pə tɾənkˈa ðˈiftʊŋs i pə ɐsəɲɐlˈa lɐ ʋʊkˈal tˈɔnikɐ ˌaɐɣˈuðʊ, ˈe, ˈi, ˈo, ˈu.

A part del que s'ha dit, en castellà s'utilitzen les cinc vocals amb accent agut per trencar diftongs i per assenyalar la vocal tònica (á, é, í, ó, ú).

tɐmbˈe sʊtilˈidzɐ lɐ ʎˈɛtɾɐ ˈu ˈamp ðjˈɛɾəzi ˈu ɐ ləs sˈillɐβəs ɣwˈɛ i ɣwj, pə indikˈa ðə mɐnˈɛɾɐ pɐɾɐllˈɛlɐ ɐ kˈom ˈɛs fˈa ən kɐtɐlˈa kˈɛ ɐkˈɛstəs ˈu ˈɛs pɾʊnˈunsjən, ʑˈa kˈɛ ɣwˈɛ i ɣˈuj son dˈos ðˈiɣɾɐfs kˈɛ ɾrəpɾəzˈɛntən ʊn sˈo ðɐβˈan ˈɛ, i ðifəɾˈen də ɣˈɛ, ʑˈi.

També s'utilitza la lletra u amb dièresi (ü) a les síl·labes güe i güi, per indicar de manera paral·lela a com es fa en català que aquestes u es pronuncien, ja que gue i gui són dos dígrafs que representen un so davant e, i diferent de ge, gi.

ən əl ɣɾɐβˈat, ˈɛs ɾrəpɾəzˈɛntɐ midʑɐnsˈan lˈinjəs ʊɾidzʊntˈals kˈɛ kʊβɾˈɛjɕən lɐ sʊpərfˈisjə ðəl kˈam ʊ ðə lɐ fiɣˈuɾɐ.

En el gravat, es representa mitjançant línies horitzontals que cobreixen la superfície del camp o de la figura.

lʊkˈal lˈo es ˌunɐ siwtˈat i mʊnisˈipi, tərsˈɛɾɐ pʊβlɐsjˈo ðə lˈiʎɐ ðə mənˈorkɐ, es ˌunɐ kʊmʊnitˈat ɐɾtəzˈanɐ i indʊstɾjˈal, ˈam ˌunɐ pʊβlɐsjˈo ðə nˈow.sˈissˈɛnts sˈis ɐβitˈans ˌiˌɛnɐˈɛ ðˈɔs mˈil ʋˌintiðˈɔs i ʊn tˈɛrmə mʊnisipˈal ðə sˈɛnt sˈɛt,ʋˈin kilˈɔmətɾəs kwɐðɾˈats.

local [lo]) és una ciutat i municipi, tercera població de l'illa de Menorca, és una comunitat artesana i industrial, amb una població de 9.606 habitants (INE 2022) i un terme municipal de 107,20 kilòmetres quadrats.

kʊntˈe ʊn ɡɾˈan nˈombɾə ðə ʑɐsimˈens ɐrkɛˌolˈɔɣiks, lɐ kwˈal kˈozɐ pɐlˈɛzɐ lɐntidʑitˈat ðə lʊkʊpɐsjˈo ʊmˈanɐ.

Conté un gran nombre de jaciments arqueològics, la qual cosa palesa l'antiguitat de l'ocupació humana.

sˈɛmblɐ pɾəɾʊmˈa i ɾrəkˈorðɐ ʋɐɣɐmˈen ilˈuɾʊ, kˈɛ səɣˈons ʑʊˈan kʊɾʊmˈinəs ðˈɛw sˈɛ lɐ fˈormɐ ətimʊlˈɔɣikɐ ðəl mɐʎʊrkˈi ɐlˈaɾʊ i ðɐlɐɾˈonɐ, sʊβˈurβi ðə mɐtɐɾˈo.

Sembla preromà i recorda vagament Iluro, que segons Joan Coromines deu ser la forma etimològica del mallorquí Alaro i d'Alarona, suburbi de Mataró.

kˈom ɐ ʋˈilɐ, fʊw fʊndˈaðɐ pəl ɾrˈɛj ʑˈawmə ðˈɔs ðə mɐʎˈorkɐ əl mˈil tɾˈessˈɛnts kwˈatɾə pə kˈomɾɐ ðə lɐ fˈinkɐ iɐlˈoɾ, dˈon dəɾˈiβɐ lɐktwˈal tʊpˈɔnim.

Com a vila, fou fundada pel rei Jaume II de Mallorca el 1304 per compra de la finca Ihalor, d'on deriva l'actual topònim.

nˈo ʊbstˈan ɐjɕˈɔ, ləɡzistˈɛnsiɐ ðə lɐ pɐɾrˈɔkwiɐ ðə sˈantɐ əwlˈaliɐ ɐβˈuj pɐtɾˈonɐ ðə lɐ ʋˈilɐ es ɐntəɾjˈoɾ, kˈa fiɣˈuɾɐ əsməntˈaðɐ ən əl pɐɾjˈadʑə ðə mˈil tɾˈessˈɛnts tɾˈes.

No obstant això, l'existència de la parròquia de Santa Eulàlia (avui patrona de la vila) és anterior, car figura esmentada en el Pariatge de 1303.

ləsɣlˈeziɐ mˈes impʊɾtˈan es lɐ ðə sˈantɐ əwlˈaliɐ kˈɛ fʊw əðifikˈaðɐ sˈoβɾə ʊn tʊɾˈo ɐl ʋʊltˈan dəl kwˈal ʋˈa ɐnˈa kɾəjɕˈen əl pˈoβlə ðɐlɐjˈoɾ.

L'església més important és la de Santa Eulàlia que fou edificada sobre un turó al voltant del qual va anar creixent el poble d'Alaior.

əl mˈil kwˈatɾəsˈɛnts tɾˌɛntɐnˈow, kwˈan ɡɐlsəɾˈan də ɾrəkˈɛzəns ðiktˈa lɐ səntˈɛnsiɐ ɐrβitɾˈal sˈoβɾə lʊrðənɐmˈen mʊnisipˈal ðə mənˈorkɐ, ɐlɐjˈoɾ ʋˈa ʊbtənˈi ʊniβərsitˈat pɐɾtikʊlˈa, əntˈɛzɐ kˈom ɐ institʊsjˈo ðə ɣʊβˈɛrn lʊkˈal, ˈi, pə tˈan, lɐntəsəðˈen istˈɔɾik ðə lɐktwˈal ɐʑʊntɐmˈen.

El 1439, quan Galceran de Requesens dictà la sentència arbitral sobre l'ordenament municipal de Menorca, Alaior va obtenir Universitat particular, entesa com a institució de govern local, i, per tant, l'antecedent històric de l'actual Ajuntament.

lɐ ʋˈilɐ, əðifikˈaðɐ ɐl ʋʊltˈan də lɐntˈik tʊɾˈo ðiɐlˈoɾ, pɾəzˈɛntɐ ˌunɐ əstˈampɐ pɐnʊɾˈamikɐ βˈɛn kɐɾɐktəɾˈistikɐ ðə ɣɾˈan imɾəsjˈo əstˈɛtikɐ.

La vila, edificada al voltant de l'antic turó d'Ihalor, presenta una estampa panoràmica ben característica de gran impressió estètica.

pə ɐjɕˈɔ, əfəktwˈa ɾrəkʊɾrəɣˈuts pə lintəɾjˈoɾ ðə ləstɾʊktˈuɾɐ ʊrβˈanɐ əsðəβˈe ˌunɐ əkspəɾjˈɛnsiɐ ɐlˈoɾɐ intəɾəsˈan i lˈuðikɐ.

Per això, efectuar recorreguts per l'interior de l'estructura urbana esdevé una experiència alhora interessant i lúdica.

ɐ tˈaʎ ðəksˈɛmlə, ɐnˈotɐm ɐlɣˈuns ɾrɐkˈons kˈɛ kˈal nˈo pˈɛrðɾəs: lɐ fɐsˈanɐ ðə sˈantɐ əwlˈaliɐ ðəs ðə lɐ kˈostɐ ðə ləsɣlˈeziɐ, ɐ mˈes ðə lɐnnˈɛksɐ plɐsˈɛtɐ ðəs fʊsˈa; əl pˈati ðə sˈa ʎˈunɐ, ɐntˈik klˈawstɾə ðə fɾɐnsiskˈans; lərmˈitɐ ðə sˈan pˈɛɾə nˈɔw i lɐ sˈɛβɐ plɐsˈɛtɐ ɐrβɾˈaðɐ; ˈɛs pʊwˈɛt i lɐ kˈostɐ ðəs pˈɔws; sˈuʎ ðə sˈol, i ləsplˈɛndit miɾɐðˈoɾ ðəl mˈun də lˈaŋəl.

A tall d'exemple, anotam alguns racons que cal no perdre's: la façana de Santa Eulàlia des de la costa de l'Església, a més de l'annexa placeta des Fossar; el pati de sa Lluna, antic claustre de franciscans; l'ermita de Sant Pere Nou i la seva placeta arbrada; es Pouet i la costa des Pous; s'Ull de Sol, i l'esplèndid mirador del Munt de l'Àngel.

ˈamp kɐɾˈaktˌɛ ɣənəɾˈal, es βˈɛn intəɾəsˈan əl ɾrəkʊɾrəɣˈut pəls kɐɾrˈɛs i kɐɾrəɾˈons ðə lɐ ʋˈilɐ məðjəβˈal: sˈa plˈasɐ, mənˈoɾ, sˈɛs nˈoβjəs, sˈa mʊntɐɲˈɛtɐ, sɐɾrɐβˈal, ˈɛs ɾrətɕˈats, sˈa βˈoʎɐ, ˈɛs ɾrəɣɐlˈo, ˈɛtk.

Amb caràcter general, és ben interessant el recorregut pels carrers i carrerons de la vila medieval: Sa Plaça, Menor, Ses Novies, Sa Muntanyeta, S'Arraval, Es Retxats, Sa Bolla, Es Regaló, etc.

lɐ sələβɾɐsjˈo ðə ləs pɾimˈɛɾəs ələksjˈons ðəmʊkɾˈatikəs ðə lˈaɲ mˈil nˌɔusˈɛnts sətˌantɐnˈow, sˈis pərsˈonəs an ʊkʊpˈat əl kˈaɾrək ðɐlkˈalðə ʊ ɐlkɐlðˈɛsɐ sˈiŋk ˈoməs i ˌunɐ ðˈonɐ.

la celebració de les primeres eleccions democràtiques de l'any 1979, sis persones han ocupat el càrrec d'alcalde o alcaldessa (cinc homes i una dona).

ɐkˈɛsts son əls pɾinsipˈals ʑɐsimˈens: tʊɾrˈalβɐ ðˈɛn sɐlˈoɾt ˈamp lɐ tˈawlɐ mˈes mɐɡnˈifikɐ ðə mənˈorkɐ, kɐləskˈoβəs nəkɾˈɔpʊlis ˈamp mˈes ðˈun səntənˈa ðə kˈoβəs fʊnəɾˈaɾjəs, əl pʊβlˈat tɐlɐjˈɔtik ðə sˈa tˈoɾrə ðˈɛn ɡɐwmˈes əl mˈes ˈɛkstəns ðə lˈiʎɐ, sˈo nˈa kɐsˈanɐ i lɐ βɐzˈilikɐ pɐlɛˌokɾistjˈanɐ ðə sˈon bˈɔw.

Aquests són els principals jaciments: Torralba d'en Salort (amb la taula més magnífica de Menorca), Calescoves (necròpolis amb més d'un centenar de coves funeràries), el poblat talaiòtic de Sa Torre d'en Gaumés (el més extens de l'illa), So na Cassana i la basílica paleocristiana de Son Bou.

pəl kˈɛ fˈa ɐls mʊnʊmˈens ʊrβˈans, ən dəstˈakɐm: ləsɣlˈeziɐ ðə sˈantɐ əwlˈaliɐ ɾrəəðifikˈaðɐ ən əl ðisˈɛt, dinspiɾɐsjˈo βɐɾrˈokɐ, ləs kˈazəs kʊnsistʊɾjˈals əðifˈisi siβˈil ðəl ðisˈɛt, ləsɣlˈeziɐ ðə sˈan djˈɛɣʊ ˈam əl pˈati ðə sˈa ʎˈunɐ, lərmˈitɐ ðə sˈan pˈɛɾə nˈɔw dəl ðiβˈujt, lɐ kɐpˈɛʎɐ ðə ɣɾˈasiɐ, lərmˈitɐ ɾrʊɾˈal ðə sˈan ʎˈoɾəns ðə βinˈiksəms ɐl nˈort ðəl tˈɛrmə, ɾrəəðifikˈaðɐ ɐ finˈals ðəl ðinˈoʊ ˈi, kˈom ɐ əkspɾəsjˈo ðɐrkwitəktˈuɾɐ siβˈil ɾrəpɾəzəntɐtˈiβɐ ðɐntˈiɣəs fɐmˈiljəs βənəstˈans, kˈan sɐlˈoɾt, ɐβˈuj ðə pɾʊpjətˈat mʊnisipˈal.

Pel que fa als monuments urbans, en destacam: l'església de Santa Eulàlia (reedificada en el XVII, d'inspiració barroca), les Cases Consistorials (edifici civil del XVII), l'església de Sant Diego (amb el pati de sa Lluna), l'ermita de Sant Pere Nou (del XVIII), la capella de Gràcia, l'ermita rural de Sant Llorenç de Binixems (al nord del terme, reedificada a finals del XIX) i, com a expressió d'arquitectura civil representativa d'antigues famílies benestants, Can Salort, avui de propietat municipal.

əl tˈɛrmə mʊnisipˈal sˈols limˈitɐ ˈam əl mˈa pəl sˈut, pə lɐ kwˈal kˈozɐ ləkspɐnsjˈo tʊɾˈistikɐ əstˈa sitwˈaðɐ ən ɐkˈɛst litʊɾˈal.

El terme municipal sols limita amb el mar pel sud, per la qual cosa l'expansió turística està situada en aquest litoral.

ləs plˈadʑəs pɾinsipˈals sˈon: kˈalɐ ən pʊɾtˈɛ, kɐləskˈoβəs i sˈon bˈɔw, ɐkˈɛst ðɐɾrˈɛ es lɐɾənˈal mˈes ʎˈark ðə mənˈorkɐ.

Les platges principals són: Cala en Porter, Calescoves i Son Bou, aquest darrer és l'arenal més llarg de Menorca.

ləkʊnʊmˈiɐ tʊɾˈistikɐ a ðʊnˈat ʎˈok ɐ lɐpɐɾisjˈo ðə ðiβˈɛrsəs ʊrβɐnidzɐsjˈons ən ɐkˈɛsts pɐɾˈadʑəs, dˈɛnɾə ləs kwˈals əsmˈɛntɐm: sˈon ʋitɐmˈinɐ, kˈalɐ ən pʊɾtˈɛ, sˈon bˈɔw, sˈan ʑˈawmə i tˈoɾrəsʊlˈi.

L'economia turística ha donat lloc a l'aparició de diverses urbanitzacions en aquests paratges, d'entre les quals esmentam: Son Vitamina, Cala en Porter, Son Bou, Sant Jaume i Torre-solí.

ən ɐkˈɛstəs ʊrβɐnidzɐsjˈons əls ʋizitˈans pˈoðən tɾʊβˈa tˈot tˈipʊs ðʊfˈɛɾtəs: ʊtˈɛls, ɾrəstɐwɾˈans, bˈas, diskʊtˈɛkəs i βʊtˈiɣəs.

En aquestes urbanitzacions els visitants poden trobar tot tipus d'ofertes: hotels, restaurants, bars, discoteques i botigues.

lɐ ɕˈarɕɐ kʊltʊɾˈal ðə lɐ ʋˈilɐ es fʊrmˈaðɐ pə ʊn bˈon ɡɾɐpˈat ðʊrɣɐnˈisməs i ðə mʊβimˈens ɐɾtˈistiks βˈɛn ɾrəmɐrkˈaβləs.

La xarxa cultural de la vila és formada per un bon grapat d'organismes i de moviments artístics ben remarcables.

kˈal ðəstɐkˈaˈi lɐrɕˈiw istˈɔɾik, lɐ βiβljʊtˈɛkɐ, əl sˈɛnɾə kʊltʊɾˈal kˈɛ iŋklˈɔw sˈalɐ ðə tɛˌatɾə, əl fˈɔɾʊm tərsˈɛ millˈɛnni, sˈalɐ ðəkspʊzisjˈons ðə lɐʑʊntɐmˈen, əl sˈɛnɾə ðə kʊltˈuɾɐ ðə sˈan djˈɛɣʊ, ʑʊβəntˈuts mʊzikˈals i ləspˈaj ɾrʊdʑˈɛ ðənsəɲɐmˈen mʊzikˈal.

Cal destacar-hi l'arxiu històric, la biblioteca, el Centre Cultural (que inclou sala de teatre), el Fòrum Tercer Mil·lenni, sala d'exposicions de l'Ajuntament, el centre de cultura de Sant Diego, Joventuts Musicals i l'Espai Rotger d'ensenyament musical.

kˈal ðəstɐkˈa lʊˈak, ɐlɐjˈoɾ ˈaɾt kʊntəmpʊɾˈani, kˈɛ ɐlβˈɛrɣɐ ˌunɐ imɾəsjʊnˈan kʊlləksjˈo ðˈoβɾəs dˈaɾt kʊntəmpʊɾˈani ðɐɾtˈistəs tˈan ɾrəkʊnəɣˈuts intərnɐsjʊnɐlmˈen kˈom ʑʊˈan miɾˈo, mikˈɛl βɐrsəlˈo, mɐɾˈinɐ ɐβɾɐmʊβˈik, ʑˈawmə plˈɛnsɐ, ɐntˈonjʊ sˈawɾɐ ʊ ɐntˈoni tˈapjəs, ˈɛnɾə mˈolts ˈaltɾəs.

Cal destacar LÔAC, Alaior Art Contemporani, que alberga una impressionant col·lecció d'obres d'art contemporani d'artistes tan reconeguts internacionalment com Joan Miró, Miquel Barceló, Marina Abramović, Jaume Plensa, Antonio Saura o Antoni Tàpies, entre molts altres.

ˈɛs tɾˈaktɐ ðə lˈunikɐ əɡziβisjˈo pˈuβlikɐ ðˈunɐ kʊlləksjˈo pɾiβˈaðɐ ðɐkˈɛstəs kɐɾɐktəɾˈistikəs ɐ lˈiʎɐ ðə mənˈorkɐ, dəstɐkˈan tɐmbˈe pə sˈɛ ˌunɐ ðə ləs mˈes ðəstɐkˈaðəs ðə tˈotəs ləs ˈiʎəs βɐlɛˈas.

Es tracta de l'única exhibició pública d'una col·lecció privada d'aquestes característiques a l'illa de Menorca, destacant també per ser una de les més destacades de totes les Illes Balears.

i ən əl tˈɛɾrəɲ əðʊkɐtˈiw: dwˈɛs əskˈoləs ðə pɾimˈaɾiɐ, linstitˈut ʑʊzˈɛp mikˈɛl ɣwˈarðiɐ, ləskˈolɐ ðəðʊkɐsjˈo dɐðˈults i ləkstənsjˈo ʊniβərsitˈaɾiɐ ɐ mənˈorkɐ ðə lɐ ˌuˌiβˈe ʊniβərsitˈat ðə ləs ˈiʎəs βɐlɛˈas.

I en el terreny educatiu: dues escoles de primària, l'institut Josep Miquel Guàrdia, l'escola d'educació d'adults i l'extensió universitària a Menorca de la UIB (Universitat de les Illes Balears).

əl kɐtɐlˈa es lɐ ʎˈɛŋwɐ pɾˈɔpiɐ ðɐlɐjˈoɾ, kˈom də lɐ ɾrˈɛstɐ ðə mənˈorkɐ, i kʊnstitwˈɛjɕ ʊn bˈe pɐtɾimʊnjˈal ðə pɾimˈɛ ˈorðɾə.

El català és la llengua pròpia d'Alaior, com de la resta de Menorca, i constitueix un bé patrimonial de primer ordre.

ˈintimɐmˌen ʎiɣˈaðəs ɐ ləβʊlʊsjˈo əkʊnˈɔmikɐ ðə lɐ ʋˈilɐ i ðə mənˈorkɐ, ləs tɾɐðisjˈons ðɐlɐjˈoɾ intərβˈɛnən dəsiðiðɐmˈen ən ləs pəkʊljɐɾitˈats ðə lɐ fəzʊmˈiɐ sʊsjˈal ðə lɐ pʊβlɐsjˈo.

Íntimament lligades a l'evolució econòmica de la vila i de Menorca, les tradicions d'Alaior intervenen decididament en les peculiaritats de la fesomia social de la població.

ˈɛnɾə əls pɾinsipˈals səktˈoɾs indʊstɾjˈals ðəl pˈoβlə ðəstˈakən lɐ fɐβɾikɐsjˈo ðə kɐlsˈat ɐ ɐlɐjˈoɾ ˈɛs tɾˈoβən ɐlɣˈuns ðəls fɐβɾikˈans ðə kɐlsˈat mˈes impʊɾtˈans ðə lˈiʎɐ, lɐ ðə mˈoβləs i ðə fɾʊntˈisəs, ɐ mˈes ðˈun pətˈit səktˈoɾ ðə βiʑʊtəɾˈiɐ.

Entre els principals sectors industrials del poble destaquen la fabricació de calçat (a Alaior es troben alguns dels fabricants de calçat més importants de l'illa), la de mobles i de frontisses, a més d'un petit sector de bijuteria.

kˈom ɐ əkspɾəsjˈo ðə ləs mˈes ɐntˈiɣəs ɐktiβitˈats mənʊrkwˈinəs, ɐ ɐlɐjˈoɾ ənkˈaɾɐ sʊbsistˈɛjɕ kwˈalkə əɡzˈɛmlə ðə mˈɛstɾəs ɐɾɐðˈɛs.

Com a expressió de les més antigues activitats menorquines, a Alaior encara subsisteix qualque exemple de mestres araders.

ən əl səktˈoɾ indʊstɾjˈalɐɾtəzˈa əsmˈɛntɐm əls tɾɐnsfʊrmˈats lˈaktiks kʊɾɐsjˈo ðə fʊrmˈadʑə ɐɾtəzɐnˈal i lɐ kʊʊpəɾɐtˈiβɐ kˈojŋɐ, lɐ pɾʊðʊksjˈo ðəmbʊtˈits, ʑəlˈats i pɐstisəɾˈiɐ, i ləlɐβʊɾɐsjˈo ðə likˈoɾs.

En el sector industrial-artesà esmentam els transformats làctics (curació de formatge artesanal i la cooperativa COINGA), la producció d'embotits, gelats i pastisseria, i l'elaboració de licors.

ləs pəðɾˈɛɾəs ðə mɐɾˈɛs pɾʊðwˈɛjɕən ˌunɐ ðə ləs pɾinsipˈals mɐtˈɛɾjəs pɾimˈɛɾəs pə ɐ lɐ kʊnstɾʊksjˈo ðə ləs kˈazəs tɾɐðisjʊnˈals mənʊrkwˈinəs.

Les pedreres de marès produeixen una de les principals matèries primeres per a la construcció de les cases tradicionals menorquines.

pɾʊðˈuktəs tˈipiks: fʊrmˈadʑə dənʊminɐsjˈo ðʊɾˈiɣən mɐˈo, kˈarniɕˈuʎɐ, sʊβɾɐsˈaðɐ i fʊrmɐdʑˈaðəs, ɾrʊβjˈols i flɐˈons.

Productes típics: formatge (denominació d'origen Maó), carn-i-xulla, sobrassada i formatjades, rubiols i flaons.

ˌunɐ kʊmʊnitˈat ðə fˈamɐ fəstˈiβʊlɐ kˈom lɐlɐjʊɾˈɛnkɐ əkspɾˈɛsɐ əl sˈɛw əspəɾˈit midʑɐnsˈan dwˈɛs fˈitəs kɐbðˈals.

Una comunitat de fama festívola com l'alaiorenca expressa el seu esperit mitjançant dues fites cabdals.

lɐ pɾimˈɛɾɐ son ləs fˈɛstəs pʊpʊlˈas ðə sˈan ʎˈoɾəns, kˈɛ ɾrəpɾʊðwˈɛjɕən tˈotɐ lɐ tɾɐðisjˈo kɐβɐʎəɾˈɛskɐ tˈan ɐɾrəlˈaðɐ ɐɾrˈɛw ðə mənˈorkɐ.

La primera són les festes populars de Sant Llorenç, que reprodueixen tota la tradició cavalleresca tan arrelada arreu de Menorca.

lɐ fˈɛstɐ ðəðikˈaðɐ ɐ sˈan ʎˈoɾəns ˈɛs ʋˈa inisjˈa ɐ lərmˈitɐ ðə βinˈiksəms ʑˈust ðəspɾˈes ðəl mˈil tɾˈessˈɛnts ˈu i ʋˈa pərβˈiwɾə ɣɐjɾəβˈe imβɐɾjˈaβlə fˈins ɐl mˈil ʋˈujtsˈɛnts tɾˌɛntɐðˈɔs mˈɛɲs mˈil ʋˈujtsˈɛnts tɾˌɛntɐtɾˈes, mʊmˈen ən kˈɛ lɐ sələβɾɐsjˈo ˈɛs tɾɐsʎˈaðɐ ɐ ɐlɐjˈoɾ.

La festa dedicada a sant Llorenç es va iniciar a l'ermita de Binixems just després del 1301 i va perviure gairebé invariable fins al 1832-1833, moment en què la celebració es trasllada a Alaior.

ləs fˈɛstəs ðə sˈan ʎˈoɾəns tˈɛnən ʎˈok əl kˈap ðə səmmˈanɐ ðəl nˈow i ðˈew ðɐɣˈost ˈo, ən əl kˈas kˈɛ ɐkˈɛst ˈultim nˈo kˈajdʑi ən diwmˈɛŋə, əl kˈap ðə səmmˈanɐ pʊstəɾjˈoɾ ɐ ɐkˈɛst ðˈiɐ, i tˈɛnən əl kɐβˈaʎ kˈom ɐ fiɣˈuɾɐ pɾʊtɐɣʊnˈistɐ.

Les festes de Sant Llorenç tenen lloc el cap de setmana del 9 i 10 d'agost o, en el cas que aquest últim no caigui en diumenge, el cap de setmana posterior a aquest dia, i tenen el cavall com a figura protagonista.

ˈaltɾəs əntitˈats əspʊɾtˈiβəs ðəstɐkˈaβləs sˈon: klˈup siklˈistɐ kwɐɾˌantɐðˈɔs ˈiks ʋˌintiˈu ɐlɐjˈoɾ, klˈup βˈaskət ʑʊβˈen, klˈup βˈadmintˌon ɐlɐjˈoɾ, klˈup ʋʊləjβˈol ɐlɐjˈoɾ, klˈup ɐtlətˈismə ɐlɐjˈoɾ, klˈup ɐwtʊmʊðəlˈismə, sˈɛnɾʊ kʊltʊɾˈal ɐlɐjˈoɾ, klˈup ʑimnˈastikɐ ɾrˈimmikɐ i klˈup ʑimnˈastikɐ ɐlɐjˈoɾ.

Altres entitats esportives destacables són: Club Ciclista 42x21 Alaior, Club Bàsquet Jovent, Club Bàdminton Alaior, Club Voleibol Alaior, Club Atletisme Alaior, Club Automodelisme, Centro Cultural Alaior, Club Gimnàstica Rítmica i Club Gimnàstica Alaior.

lɐrkɛˌolʊɣˈiɐ ðə mənˈorkɐ: lɐ wˈɛp mˈes əkstˈɛnsɐ i ðʊkʊməntˈaðɐ kˈɛ əɡzistˈɛjɕ sˈoβɾə lɐrkɛˌolʊɣˈiɐ ðə lˈiʎɐ ən kɐtɐlˈa, kɐstəʎˈa i ɐŋlˈɛs

L'Arqueologia de Menorca: La web més extensa i documentada que existeix sobre l'arqueologia de l'illa (en català, castellà i anglès)

ˈam, ɐβɾəβjɐsjˈo ðəl tˈɛrmə ʎɐtˈi ˈantə məɾˈiðjəm ɐβˈans ðəl miɡðˈiɐ ʊzˈat ən ɐlɣˈuns pɐˈizʊs pə ðəfinˈi ləs ˈoɾəs ðəl ðˈiɐ.

am, abreviació del terme llatí ante meridiem (abans del migdia) usat en alguns països per definir les hores del dia.

infʊrmˈatikɐ: ˌaˈɛmɐ ɐwtʊmɐtˈɛt mɐtəmɐtisjˈan, pɾʊɣɾɐmˈaɾi ðintəlliɣˈɛnsiɐ ɐɾtifisjˈal kɾɛˌat pə ðˈɔwk lənˈat

Informàtica: AM (Automated Mathematician), programari d'intel·ligència artificial creat per Doug Lenat

ən fitʊzʊsjʊlʊɣˈiɐ, lɐstɾɐɣˈalʊ βɐlɛˌaɾˈisitəwkɾjˈɛtʊm mˈaɾi es ˌunɐ ɐsʊsjɐsjˈo ʋəɣətˈal pɾəzˈen ɐ mənˈorkɐ i mɐʎˈorkɐ kˈɛ pˈɛɾtɐɲ ɐ lɐljˈansɐ ipəɾisjˈon bɐlɛˌaɾˈisi.

En fitosociologia, l'Astragalo balearici-Teucrietum mari és una associació vegetal present a Menorca i Mallorca que pertany a l'aliança Hypericion balearici.

es ˌunɐ kʊmʊnitˈat ðəjɕˈorβɐɾrˈatəs kˈɛ ˈɛs tɾˈoβɐ ən əls pˈuns mˈes ələβˈats ðə ləs ˈiʎəs, ɐ mərsˈɛ ðəl ʋˈen i ðəl pəndˈen.

És una comunitat d'eixorba-rates que es troba en els punts més elevats de les illes, a mercè del vent i del pendent.

mˈaɾʊm lɐ fɾˈiɣʊlɐ ʊ fɐɾiɣˈolɐ, mˈatɐ nˈo pʊlβinifˈormə, kˈɛ pə ˈaltɾɐ βˈandɐ, tˈe əl mɐtˈɛjɕ nˈom kʊmˈu kˈɛ lɐ fɾˈiɣʊlɐ tˈimʊs ʋʊlɣˈaɾis.

marum (la frígola o farigola, mata no pulviniforme), que per altra banda, té el mateix nom comú que la frígola (Thymus vulgaris).

lɐwnˌaɛtˈozʊm: ˈɛs tɾˈoβɐ ɐ pɾˈop ðə lɐ kˈostɐ, dˈalt əls pəɲˈals i ʑˈust ðɐɾrˈɛɾə əl sintʊɾˈo ðɐlˈɔfits pʊlβinifˈorməs ðə lɐwnˌaɛˈɛtʊm sərβikˈornis.

launaetosum: Es troba a prop de la costa, dalt els penyals i just darrere el cinturó d'halòfits pulviniformes de Launaeetum cervicornis.

fɾɐnsˈiskʊ ʑɐβjˈɛ tˈeβˌa ɣɐɾˈaw, ʎɛˌonˈart ʎˈoɾəns ɣɐrsˈiɐ ɐpʊɾtɐsjˈon ɐl kʊnʊsimjˈɛntʊ ðə lɐ ʋəɣətɐsjˈon ɕəɾʊɐkɐntˈikɐ ðə mɐʎˈorkɐ ˈi ɣɾɛɣɐ mənˈorkɐ ˈislɐs βɐlɛˌaɾəs lɐzɐɾˈoɐ, ˈisn zˈeɾʊðˈɔsˈuzˈeɾʊ mˈɛɲs nˈow mˈil sˌetsˈɛnts sətˌantɐʋˈujt, ʋˈol.

Francisco Javier Tébar Garau, Lleonard Llorens García Aportación al conocimiento de la vegetación xeroacántica de Mallorca y Menorca (Islas Baleares) Lazaroa, ISSN 0210-9778, vol.

es lɐ βɾˈoʎɐ kɐlsˈifʊɣɐ ðə βɾˈuks i əstˈɛpəs ˈamp kˈaɾritɕ ðə mənˈorkɐ, lˈunikɐ ˈiʎɐ ˈam ˈaɾəəs silˈisjəs ðə ləs βɐlɛˈas.

És la brolla calcífuga de brucs i estepes amb càrritx de Menorca, l'única illa amb àrees silícies de les Balears.

pɾəðʊmˈinən əl βɾˈuks əɾˈikɐ ɐrβʊɾˈɛˌa i əɾˈikɐ skʊpɐɾˈiɐ, səkʊndˈats pə ləs əstˈɛpəs sˈistʊs sɐlβjjfʊlˈiws, sˈistʊs mʊnspəljˈɛnsis, pə lˈarβʊs ɐrβˈutʊs ʊnˈɛðʊ, pə lɐ mˈuɾtɐ mˈiɾtʊs kʊmmˈunis i əspəsjɐlmˈen əl kˈaɾritɕ ɐmpəlʊðˈɛsmɐ mɐwɾitɐnˈikɐ.

Predominen el brucs (Erica arborea i Erica scoparia), secundats per les estepes (Cistus salviifolius, Cistus monspeliensis, per l'arboç (Arbutus unedo), per la murta (Myrtus communis) i especialment el càrritx (Ampelodesma mauritanica).

lɐ pɾimˈɛɾɐ kʊɾrəspʊndɾˈiɐ ɐ ˌunɐ mˈakwiɐ ðəɾikˈasjəs əɾˈikʊɐrβʊtˈɛtʊm, pəɾˈɔ sˈi lɐksjˈo ʊmˈanɐ es mˈes intˈɛnsɐ, lˈarβʊs i ləs əspˈɛsjəs ðəl kərsjˈon ilˈisis pˈɛrðən ʎˈu impʊɾtˈansiɐ.

La primera correspondria a una màquia d'ericàcies (Erico-Arbutetum), però si l'acció humana és més intensa, l'arboç i les espècies del Quercion ilicis perden llur importància.

ɐləsˈoɾəs ləs əstˈɛpəs i əl kˈaɾritɕ kʊlʊnˈidzən əls əspˈajs βˈujts ˈon lɐ ʎˈum pənˈɛtɾɐ fˈins ɐ ləstɾˈat infəɾjˈoɾ.

Aleshores les estepes i el càrritx colonitzen els espais buits on la llum penetra fins a l'estrat inferior.

ˌɛɾɐ ʊn insəktˈiβˌoɾ də lɐ fɐmˈiliɐ sʊɾisiðˌaɛ də mˈiðɐ pətˈitɐ, ˈamp ʎɐrɣˈaɾiɐ ðə kˈap i kˈos ðˈuns sˈis sˌeˈɛmɐ i ˈam ʊn pˈɛs ɐpɾʊksimˈat ðə ʋˈin ɟˈe. kˈom ɐ mʊzɐɾˈaɲɐ, pəɾˈɔ, ˌɛɾɐ ɾrəlɐtiβɐmˈen ɡɾˈosɐ.

Era un insectívor (de la família Soricidae) de mida petita, amb llargària de cap i cos d'uns 6 cm i amb un pes aproximat de 20 g. Com a musaranya, però, era relativament grossa.

sˈɛ nan tɾʊβˈat fˈɔsils ɐ lɐ kˈoβɐ ðə mʊlˈɛtɐ, lɐ kˈoβɐ ðə ʎənˈajɾə i lɐ kˈoβɐ ðə nˈa βˈarɕɐ, ˈɛnɾə ðˈaltɾəs.

Se n'han trobat fòssils a la Cova de Muleta, la Cova de Llenaire i la Cova de na Barxa, entre d'altres.

əl fəɾrəɾˈɛt ʊ fəɾrəɣˈɛt, fˈormɐ kˈɛ kʊmβˈiw ˈamp lɐ pɾimˈɛɾɐ ɐ mɐʎˈorkɐ es ˌunɐ əspˈɛsjə ɐlˈitəs mʊlətˈɛnsis dɐmfˈiβi ɐnˈu ðə lɐ fɐmˈiliɐ ðiskʊɣlʊsiðˌaɛ, əndˈɛmikɐ ðə lɐ sˈɛɾrɐ ðə tɾɐmʊntˈanɐ i ðə lɐ sˈɛɾrɐ ðə ʎəβˈan, ɐ mɐʎˈorkɐ.

El ferreret (o ferreguet, forma que conviu amb la primera a Mallorca) és una espècie (Alytes muletensis) d'amfibi anur de la família Discoglossidae, endèmica de la serra de Tramuntana i de la Serra de Llevant, a Mallorca.

ɾrəsənmˈen mɐɾtˈinəzsʊlˈanʊ ˈɛt ɐl., dˈɔs mˈil kwˈatɾə ʋˈa ðəmʊstɾˈa kˈɛ lɐ səpɐɾɐsjˈo ɣənˈɛtikɐ ˈɛnɾə ˈa. mʊlətˈɛnsis i ˈa. dikkiʎˈɛni, əl sˈɛw pɐɾˈen mˈes pɾʊpˈɛ, es ðˈɛnɾə tɾˈes,nˈow i ðˈɔs,sˈɛt miljˈons ðˈaɲs, lɐ kwˈal kˈozɐ ʋˈol ðˈi kˈɛ nˈo ʋˈa ɐɾriβˈa ɐ ləs βɐlɛˈas ðʊɾˈan lɐ kɾˈizi ðə sɐlinitˈat ðəl məsinjˈa, kˈom ˈɛs pənsˈaβɐ, sinˈo ən ɐlɣˈun əpizˈoði ðə kʊlʊnidzɐsjˈo pʊstəɾjˈoɾ pə ʋˈiɐ mɐɾˈitimɐ.

Recentment (Martínez-Solano et al., 2004) va demostrar que la separació genètica entre A. muletensis i A. dickhilleni, el seu parent més proper, és d'entre 3,9 i 2,7 milions d'anys, la qual cosa vol dir que no va arribar a les Balears durant la crisi de salinitat del Messinià, com es pensava, sinó en algun episodi de colonització posterior per via marítima.

səɣʊɾɐmˈen ˈamp lɐɾriβˈaðɐ ðəls ɾrʊmˈans i əls sˈɛws ɐnimˈals ɐkʊmpɐɲˈans lɐ mʊstˈɛlɐ, lɐ sˈɛrp ðˈajɣwɐ i lɐ ɣɾɐnˈotɐ ʋˈɛrðɐ ʋˈa pˈɛrðɾə əls sˈɛws ˈaβitɐts ɐ lɐ ɾrˈɛstɐ ðə mɐʎˈorkɐ i ɐ mənˈorkɐ.

Segurament amb l'arribada dels romans i els seus animals acompanyants (la mustela, la serp d'aigua i la granota verda) va perdre els seus hàbitats a la resta de Mallorca i a Menorca.

əls pɾimˈɛs əɡzəmlˈas ʋˈiws ʋˈan sˈɛ ðəskɾˈits ɐ mɐʎˈorkɐ lˈaɲ mˈil nˌɔusˈɛnts ʋujtˈantɐ, ɐ ʊns kwˈans tʊɾrˈens ðə mʊntˈaɲɐ.

Els primers exemplars vius van ser descrits a Mallorca l'any 1980, a uns quants torrents de muntanya.

tˈe kˈostʊms fisʊɾˈikʊləs i əskɐlɐðˈoɾəs, ɐ ðifəɾˈɛnsiɐ ðəls sˈɛws pɐɾˈens kʊntinəntˈals, kˈɛ tˈɛnən kˈostʊms lɐpiðˈikʊləs i əɡzkɐβɐðˈoɾs.

Té costums fissurícoles i escaladores, a diferència dels seus parents continentals, que tenen costums lapidícoles i excavadors.

pəɾˈɔ ən əl kˈas ðəl fəɾrəɾˈɛt, ləs pˈostəs son mˈes pətˈitəs i əls ˈɔws son mˈes ɣɾˈosʊs kˈɛ ən əl kˈas ðəls tˈɔtils kʊntinəntˈals.

Però en el cas del ferreret, les postes són més petites i els ous són més grossos que en el cas dels tòtils continentals.

lɐ sˈɛβɐ ətʊlʊɣˈiɐ ˈes, dˈoŋks, kɐɾɐktəɾˈistikɐ ðə ləs əspˈɛsjəs əβʊlʊsjʊnˈaðəs ən kʊndisjˈons ðinsʊlɐɾitˈat.

La seva etologia és, doncs, característica de les espècies evolucionades en condicions d'insularitat.

ˈɛs pɾʊβˈaβlə kˈɛ lˈus ðəl nˈom dəl fəɾrəɾˈɛt fʊw pʊstəɾjˈoɾ ɐl , ɐ pɐɾtˈi ðə lɐ kʊnkˈɛstɐ ðə mɐʎˈorkɐ pə lɐ kʊɾˈonɐ ðɐɾɐɣˈo.

Es probable que l'ús del nom del ferreret fou posterior al , a partir de la conquesta de Mallorca per la Corona d'Aragó.

ən kwɐlsəβˈol kˈas, əl nˈom də fəɾrəɾˈɛt fˈa ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ɐ ʊn pətˈit fəɾrˈɛ, ɐtˈɛs kˈɛ əl sˈo kˈɛ əmˈɛt ðʊɾˈan əl kˈan ɾrəpɾʊðʊktˈoɾ, tˈan əl mˈasklə kˈom lɐ fəmˈɛʎɐ, ɾrəkˈorðɐ ɐ ʊn fəɾrˈɛ fˈen fˈɛjnɐ ˈam əl fˈɛɾrʊ kɐlˈen sˈoβɾə ˌunɐ əŋklˈuzɐ.

En qualsevol cas, el nom de ferreret fa referència a un petit ferrer, atès que el so que emet durant el cant reproductor, tant el mascle com la femella, recorda a un ferrer fent feina amb el ferro calent sobre una enclusa.

ˈaɾɐ βˈe, əl nˈom də fəɾrəɾˈɛt nˈo sˈols ˌɛɾɐ əmɾˈat pə ɐ ðəziŋˈa ləspˈɛsjə ðɐmfˈiβi, sinˈo tɐmbˈe pə ɐ ðəziɡnˈa lʊkɐlidzɐsjˈons i ɐksiðˈens ɣɛˌoɣɾˈafiks ðə mɐʎˈorkɐ ˈamp pɾəzˈɛnsiɐ ðə ləspˈɛsjə.

Ara bé, el nom de ferreret no sols era emprat per a desingar l'espècie d'amfibi, sinó també per a designar localitzacions i accidents geogràfics de Mallorca amb presència de l'espècie.

ɐjɕˈi, ɐβˈuj ən dˈiɐ ənkˈaɾɐ ˈɛs kʊnsˈɛrβən əls tʊpˈɔnims kˈom əl tʊɾrˈen dəls fəɾrəɾˈɛts əskˈorkɐ, ʎˈok ˈon ɐktwɐlmˈen ˈi tɾˈoβɐm ˌunɐ pətˈitɐ pʊβlɐsjˈo, lɐ kˈomɐ ðəs fəɾrəɾˈikʊs fʊrnɐlˈutɕ, ʎˈok ˈon əɡzistˈɛjɕən ˌunəs pətˈitəs pʊβlɐsjˈons ðə fəɾrəɾˈɛts, kɾɛˌaðəs ɐ pɐɾtˈi ðəls plˈans ðə ɾrəkʊpəɾɐsjˈo ðə ləspˈɛsjə.

Així, avui en dia encara es conserven els topònims com el torrent dels Ferrerets (Escorca), lloc on actualment hi trobam una petita població, la coma des Ferrericos (Fornalutx), lloc on existeixen unes petites poblacions de ferrerets, creades a partir dels plans de recuperació de l'espècie.

fˈins i tˈot əɡzistˈɛjɕən ɡˈorks ðənʊminˈats "ɡˈorks ðəls fəɾrəɾˈɛts", kˈɛ ɐktwɐlmˈen nˈo tˈɛnən kˈap pʊβlɐsjˈo ðɐkˈɛstɐ əspˈɛsjə.

Fins i tot existeixen gorgs denominats "gorgs dels ferrerets", que actualment no tenen cap població d'aquesta espècie.

ɐkˈɛst ðɐɾrˈɛ es əl kˈas ðəl tʊɾrˈen dɐlmɐðɾˈa ˈon, dəɣˈut ɐ lɐ kʊnstɾʊksjˈo ðə lɐ pɾˈɛzɐ pə ɐ kɾɛˈa ləmbɐsɐmˈen də kˈuβˌɛ ˈɛs ʋˈa əkstiŋˈuj ˌunɐ pʊβlɐsjˈo ðə fəɾrəɾˈɛts əɡzistˈen.

Aquest darrer és el cas del torrent d'Almadrà on, degut a la construcció de la presa per a crear l'embassament de Cúber es va extinguir una població de ferrerets existent.

tɐmbˈe əɡzistˈɛjɕən tʊpˈɔnims ɐktwˈals ˈamp ɾrəfəɾˈɛnsjəs ɐl fəɾrəɾˈɛt ən ʎˈoks βˈɛn ɐʎʊɲˈats ðə lɐ ðistɾiβʊsjˈo ɐktwˈal ðə ləspˈɛsjə kˈon sˈon fəɾrəɾˈɛt pˈalmɐ ʊ sˈon fəɾrəɾˈɛt ʋˈɛʎ mɐɾrɐtɕˈi, tˈot i kˈɛ ɐkˈɛsts ðɐɾrˈɛs pˈoðɾjən fˈɛ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ɐ lɐ pɾʊfəsjˈo ðə fəɾrˈɛ mˈes kˈɛ ɐ lɐ ðəl fəɾrəɾˈɛt.

També existeixen topònims actuals amb referències al ferreret en llocs ben allunyats de la distribució actual de l'espècie con Son Ferreret (Palma) o Son Ferreret Vell (Marratxí), tot i que aquests darrers podrien fer referència a la professió de ferrer més que a la del ferreret.

ʊkʊpˈaβɐ ɣɾˈan pˈaɾt ðə lˈiʎɐ ðə mɐʎˈorkɐ, tˈal kˈom ˈɛs pˈot infəɾˈi ðə lɐ sˈɛβɐ pɾəzˈɛnsiɐ ɐ ʑɐsimˈens pɐlɛˌontʊlˈɔɣiks ðɐkˈɛstɐ lˈiʎɐ.

Ocupava gran part de l'illa de Mallorca, tal com es pot inferir de la seva presència a jaciments paleontològics d'aquesta l'illa.

lɐɾriβˈaðɐ ðə lˈomə ɐ lˈiʎɐ ʋˈa kʊmpʊɾtˈa lɐ inɾʊðʊksjˈo ðˈun sˈɛɾt nˈombɾə ðəspˈɛsjəs ɐkʊmpɐɲˈans, nˈoβəs ɐ lˈiʎɐ, dˈɛnɾə ləs kwˈals ðəstˈakəm lɐ sˈɛrp ðˈajɣwɐ nɐtɾˈiks mˈawɾɐ, kˈɛ pɾʊβɐβləmˈen ʋˈa kɐwzˈa ləkstinsjˈo ðˈunɐ ɡɾˈan pˈaɾt ðə ləs pʊβlɐsjˈons ðə fəɾrəɾˈɛts əɡzistˈens, ʎəβˈat ðɐkˈɛʎəs zˈonəs ðə mˈes ðifˈisil ɐksˈes

L'arribada de l'home a l'illa va comportar la introducció d'un cert nombre d'espècies acompanyants, noves a l'illa, d'entre les quals destaquem la serp d'aigua (Natrix maura), que probablement va causar l'extinció d'una gran part de les poblacions de ferrerets existents, llevat d'aquelles zones de més difícil accés

ɐ lˈiʎɐ ðə mənˈorkɐ fʊw ðəskɾˈit ɐlˈitəs tɐlɐjʊtˈikʊs, pəɾˈɔ pʊstəɾjʊrmˈen a əstˈat kʊnsiðəɾˈat ʊn sinˈɔnim dɐlˈitəs mʊlətˈɛnsis.

A l'illa de Menorca fou descrit Alytes talaioticus, però posteriorment ha estat considerat un sinònim d'Alytes muletensis.

ɐ mənˈorkɐ ʋˈa tənˈi ʎˈok əl mɐtˈɛjɕ pɾʊsˈes ðə ɾrɐɾəfɐksjˈo kˈɛ ɐ mɐʎˈorkɐ, ˈamp lɐ ðifəɾˈɛnsiɐ kˈɛ nˈo ˈi a kˈap sˈɛɾrɐ pɾʊminˈen ˈamp βɐɾrˈaŋks kˈarstiks, kwˈazi ʋəɾtikˈals, pə impəðˈi kˈɛ nɐtɾˈiks mˈawɾɐ ˈi pʊɣˈes ɐɾriβˈa.

A Menorca va tenir lloc el mateix procés de rarefacció que a Mallorca, amb la diferència que no hi ha cap serra prominent amb barrancs càrstics, quasi verticals, per impedir que Natrix maura hi pogués arribar.

dʊnˈat ʊn kʊnʑˈun də kʊnʑˈuns ðisʑˈuns sˈɛnsə intərsəksjˈons nˈo βˈujts, əɡzistˈɛjɕ ˈalməɲs ʊn kʊnʑˈun kˈɛ tˈe əɡzɐktɐmˈen ʊn ələmˈen ən kʊmˈu ˈamp kɐðɐskˈun dəls kʊnʑˈuns nˈo βˈujts.

Donat un conjunt de conjunts disjunts (sense interseccions) no buits, existeix almenys un conjunt que té exactament un element en comú amb cadascun dels conjunts no buits.

ən ˌunɐ sˈɛɾjə ðə kˈapsəs ˈam ˈalməɲs ʊn ʊbʑˈɛktə ɐ kɐðɐskˈunɐ, lɐɡzjˈomɐ əstɐβlˈɛjɕ sənziʎɐmˈen kˈɛ ˈɛs pˈot əskʊʎˈi ʊn ʊbʑˈɛktə ðə kˈaðɐ kˈapsɐ.

En una sèrie de capses amb almenys un objecte a cadascuna, l'axioma estableix senzillament que es pot escollir un objecte de cada capsa.

nˈo əɡzistˈɛjɕ kˈap ðəfinisjˈo ˈɔbβiɐ ðə ˈɛfɐ, ʑˈa kˈɛ lɐ ɾrˈɛstɐ ðɐksjˈoməs ðə lɐ tɛˌoɾˈiɐ ðə kʊnʑˈuns zˌetɐˈɛfɐ nˈo ʊrðˈɛnən ɐðəkwɐðɐmˈen əls nˈombɾəs ɾrɛˌals.

No existeix cap definició òbvia de f, ja que la resta d'axiomes de la teoria de conjunts ZF no ordenen adequadament els nombres reals.

nʊmˈes əstɐβlˈɛjɕ kˈɛ əɡzistˈɛjɕ ɐlɣˈunɐ fʊnsjˈo ˈɛfɐ kˈɛ pˈot əskʊʎˈi ʊn ələmˈen də kˈaðɐ kʊnʑˈun də lɐ kʊlləksjˈo.

Només estableix que existeix alguna funció f que pot escollir un element de cada conjunt de la col·lecció.

əls tɛˌoɾˈɛməs lɐ pɾˈoβɐ ðəls kwˈals iŋklˈɔw lɐɡzjˈomɐ ðələksjˈo son sˈɛmɾə nˈo kʊnstɾʊktˈiws: pʊstˈulən ləɡzistˈɛnsiɐ ðə kˈɛlkʊm sˈɛnsə indikˈa kˈom ʊbtənˈiˈʊ.

Els teoremes la prova dels quals inclou l'axioma d'elecció són sempre no constructius: postulen l'existència de quelcom sense indicar com obtenir-ho.