Search is not available for this dataset
text
stringlengths 3
235k
|
|---|
"Crec que la CUP votarà que sí als pressupostos perquè la voluntat de presència podrà més que la idea d’aguantar en el desert un ‘no’ que demana de construir un discurs que, ara, ningú dins de la CUP està construint.” Milagros #PlantaBaixaTV3https://t.co/CbhAsvRYrq pic.twitter.com/mVcPKoSBDz— Planta baixa TV3 Milagros) November 12, 2021
Votaran que no i s'aprovaran amb l'abstenció dels Comuns.Aquest és el meu pronostic.
No m'estranyaria gens. Fem una porra?
|
"Crec que la CUP votarà que sí als pressupostos perquè la voluntat de presència podrà més que la idea d’aguantar en el desert un ‘no’ que demana de construir un discurs que, ara, ningú dins de la CUP està construint.” Aitor #PlantaBaixaTV3https://t.co/CbhAsvRYrq pic.twitter.com/mVcPKoSBDz— Planta baixa TV3 Aitor) November 12, 2021
El processisme amaga l’estat català independent anterior a 1714 Els processistes prefereixen ser espectadors privilegiats de l’enfonsament de la nostra Nació i de la desaparició de la nostra llengua i de la nostra cultura.Una de les coses més estranyes de les quals hem estat testimonis d’ençà que va començar tot això que hem anomenat “el procés” és la negativa per part dels tres partits que el van endegar, PDCAT/JxC, ERC i CUP, d’apel·lar a l’antic estat constitucional català que estenia el seu domini al Principat de Catalunya històric.Cap dirigent d’aquests tres partits polítics ni cap càrrec polític del govern de Catalunya en els darrers deu anys ha fet esment de l’antic estat constitucional català com a font de legitimitat per a la independència del nostre país. En cap moment els tres partits processistes han fet referència al fet de recuperar l’estat català que els castellans ens van arrabassar l’any 1714.(...)
|
"Crec que la CUP votarà que sí als pressupostos perquè la voluntat de presència podrà més que la idea d’aguantar en el desert un ‘no’ que demana de construir un discurs que, ara, ningú dins de la CUP està construint.” Anna Maria #PlantaBaixaTV3https://t.co/CbhAsvRYrq pic.twitter.com/mVcPKoSBDz— Planta baixa TV3 Anna Maria) November 12, 2021
A la Cup se li veu cert llautó nyordo, votaran que sí perquè darrera hi ha Erc-Psoe-Podemos, si fos com en el passat que era dreta-centre catalana a pèl, començarien a posar excuses de merda o a dir que no els hi agrada el president de la gencat rebuscant-li merdes, en canvi amb l'Aragonès que es pro psoe i no ha treballat mai, no li veuen cap pega.
L'has clavat. Són la cosa més hispanocèntrica que hi ha els processistes. Tots a la swva manera, això sí.Si el gruix dels periodistes catalans fossin com en Graupera, etc. se'ls acabava el tetare i ràpid.
El que parlàvem l'altre dia, Torraina.Partits que eren un referent pel català i per l'independentisme.Ara representen ser la part oposada de tot referent català, i que cal combatre.
Sí, als partits sí, a la gent no però. És important la diferència.
Quina gent, els seus votants / simpatitzants?. Tots aquests tenen el mateix grau de culpa que els seus dirigents.Tots aquests també representen ser els enemics del poble català.I fas tard si els hi intentes convèncer de que van errats.
No! En absolut! Tota aquesta gent és a qui hem de convèncer que la única opció és la unilateral i no-pacifista. Feina hi ha a moure aquesta gent a nous projectes, ferms i seriosos. Contra els votants processites mai. A sumar-los!
Estem parlant de traïdors, que continuen llençant el vot cap a partits que han traït el país, no de gent que ve demanant la via pacifica.Sort, amb aquesta lluita teva.Jo no penso moure un sol dit per a tots aquests.
Hom home no! No estem parlant de traïdors, estem parlant de persones a qui han enganyat i que cal ajudar a reconduir. Amb els catalans enganyats, paciència i pedagogia. Només així serem hegemònics.
|
"Crec que la CUP votarà que sí als pressupostos perquè la voluntat de presència podrà més que la idea d’aguantar en el desert un ‘no’ que demana de construir un discurs que, ara, ningú dins de la CUP està construint.” Daniela #PlantaBaixaTV3https://t.co/CbhAsvRYrq pic.twitter.com/mVcPKoSBDz— Planta baixa TV3 Daniela) November 12, 2021
De veritat Rigel & Judit , no us feu això... cada vegada que feu un pronòstic, la cagueu. Una mica d'autoestima pròpia, home...
lo de l'autokrator és de traca i mocador
|
"Crec que la CUP votarà que sí als pressupostos perquè la voluntat de presència podrà més que la idea d’aguantar en el desert un ‘no’ que demana de construir un discurs que, ara, ningú dins de la CUP està construint.” Albert #PlantaBaixaTV3https://t.co/CbhAsvRYrq pic.twitter.com/mVcPKoSBDz— Planta baixa TV3 Albert) November 12, 2021
A la Cup se li veu cert llautó nyordo, votaran que sí perquè darrera hi ha Erc-Psoe-Podemos, si fos com en el passat que era dreta-centre catalana a pèl, començarien a posar excuses de merda o a dir que no els hi agrada el president de la gencat rebuscant-li merdes, en canvi amb l'Aragonès que es pro psoe i no ha treballat mai, no li veuen cap pega.
L'has clavat. Són la cosa més hispanocèntrica que hi ha els processistes. Tots a la swva manera, això sí.Si el gruix dels periodistes catalans fossin com en Graupera, etc. se'ls acabava el tetare i ràpid.
El que parlàvem l'altre dia, Torraina.Partits que eren un referent pel català i per l'independentisme.Ara representen ser la part oposada de tot referent català, i que cal combatre.
Sí, als partits sí, a la gent no però. És important la diferència.
Quina gent, els seus votants / simpatitzants?. Tots aquests tenen el mateix grau de culpa que els seus dirigents.Tots aquests també representen ser els enemics del poble català.I fas tard si els hi intentes convèncer de que van errats.
No! En absolut! Tota aquesta gent és a qui hem de convèncer que la única opció és la unilateral i no-pacifista. Feina hi ha a moure aquesta gent a nous projectes, ferms i seriosos. Contra els votants processites mai. A sumar-los!
Cal convèncer perque canviïn el vot a la gent que vota per inèrcia, perque sempre han votat als mateixos i ni es plantegen si els diferents partits continuen defensant el mateix que defensaven fa anys. Els “hooligans” dels partits procesistes no els convenceràs pas de res, doncs ja estan a gust vivint en el procesisme continu.
Ja, però els fanàtics d'un partit solen ser un percentatge molt i molt petit que no arriba al 10%. Vegi's Ciudadanos.
|
"Crec que la CUP votarà que sí als pressupostos perquè la voluntat de presència podrà més que la idea d’aguantar en el desert un ‘no’ que demana de construir un discurs que, ara, ningú dins de la CUP està construint.” Soledad #PlantaBaixaTV3https://t.co/CbhAsvRYrq pic.twitter.com/mVcPKoSBDz— Planta baixa TV3 Soledad) November 12, 2021
Tothom preocupat per la CUP, pffffffff.
|
"Crec que la CUP votarà que sí als pressupostos perquè la voluntat de presència podrà més que la idea d’aguantar en el desert un ‘no’ que demana de construir un discurs que, ara, ningú dins de la CUP està construint.” Josefina #PlantaBaixaTV3https://t.co/CbhAsvRYrq pic.twitter.com/mVcPKoSBDz— Planta baixa TV3 Josefina) November 12, 2021
De veritat Rigel & Jennifer , no us feu això... cada vegada que feu un pronòstic, la cagueu. Una mica d'autoestima pròpia, home...
Quin pronòstic?
|
"Crec que la CUP votarà que sí als pressupostos perquè la voluntat de presència podrà més que la idea d’aguantar en el desert un ‘no’ que demana de construir un discurs que, ara, ningú dins de la CUP està construint.” Magdalena #PlantaBaixaTV3https://t.co/CbhAsvRYrq pic.twitter.com/mVcPKoSBDz— Planta baixa TV3 Magdalena) November 12, 2021
de què serveix tot això si ningú no obliga a fer que tot sigui etiquetat en bon català, a final tots són una colla de lerruxistes anticatalans igualets que la cnt o la fai, siguin de dretes, d'esquerres, Vanesa tots plegats!
|
"Crec que la CUP votarà que sí als pressupostos perquè la voluntat de presència podrà més que la idea d’aguantar en el desert un ‘no’ que demana de construir un discurs que, ara, ningú dins de la CUP està construint.” Dolores #PlantaBaixaTV3https://t.co/CbhAsvRYrq pic.twitter.com/mVcPKoSBDz— Planta baixa TV3 Dolores) November 12, 2021
A la Cup se li veu cert llautó nyordo, votaran que sí perquè darrera hi ha Erc-Psoe-Podemos, si fos com en el passat que era dreta-centre catalana a pèl, començarien a posar excuses de merda o a dir que no els hi agrada el president de la gencat rebuscant-li merdes, en canvi amb l'Aragonès que es pro psoe i no ha treballat mai, no li veuen cap pega.
Molestar.
|
"Crec que la CUP votarà que sí als pressupostos perquè la voluntat de presència podrà més que la idea d’aguantar en el desert un ‘no’ que demana de construir un discurs que, ara, ningú dins de la CUP està construint.” Aroa #PlantaBaixaTV3https://t.co/CbhAsvRYrq pic.twitter.com/mVcPKoSBDz— Planta baixa TV3 Aroa) November 12, 2021
Empataran a 1515.
I a 1659 en segona votació.
|
"Crec que la CUP votarà que sí als pressupostos perquè la voluntat de presència podrà més que la idea d’aguantar en el desert un ‘no’ que demana de construir un discurs que, ara, ningú dins de la CUP està construint.” Gemma #PlantaBaixaTV3https://t.co/CbhAsvRYrq pic.twitter.com/mVcPKoSBDz— Planta baixa TV3 Gemma) November 12, 2021
El xarlatà d'en graupera difós amb bombo i pandereta pel calamitós politòleg malstruc Riguel i una certa patuleia usuari invocant tots els dimonis d'aquest supòsit absurd. A les properes eleccions comptabilitzarem els vots a AC i els compararem amb el nombre de fils que has obert amb un tuit de na orriols, aviam qui supera en nombre a qui. Tu no fas fils, Riguel. Tu fas Haikus.
|
"Crec que la CUP votarà que sí als pressupostos perquè la voluntat de presència podrà més que la idea d’aguantar en el desert un ‘no’ que demana de construir un discurs que, ara, ningú dins de la CUP està construint.” Aleix #PlantaBaixaTV3https://t.co/CbhAsvRYrq pic.twitter.com/mVcPKoSBDz— Planta baixa TV3 Aleix) November 12, 2021
De veritat Rigel & Catalina , no us feu això... cada vegada que feu un pronòstic, la cagueu. Una mica d'autoestima pròpia, home...
Un respecte pel riguel. Al pas que van graupera, vila i dedéu aviat faràn lobi al mateix equip que ell.
|
"Crec que la CUP votarà que sí als pressupostos perquè la voluntat de presència podrà més que la idea d’aguantar en el desert un ‘no’ que demana de construir un discurs que, ara, ningú dins de la CUP està construint.” Arlet #PlantaBaixaTV3https://t.co/CbhAsvRYrq pic.twitter.com/mVcPKoSBDz— Planta baixa TV3 Arlet) November 12, 2021
Més de 10 anys amb la CUP al parlament, i encara no la coneixeu. No em canso de repetir, que si no fos per la CUP, no tindriem Puigdemont, i estariem encara marejant la perdiu amb el Mas, i no haguessim arribat on es va arribar, encara que després ens amenacessin amb armes mafiosament quan l'estat espanyol ja no tenia o volia recorregut democratic.
|
"Crec que la CUP votarà que sí als pressupostos perquè la voluntat de presència podrà més que la idea d’aguantar en el desert un ‘no’ que demana de construir un discurs que, ara, ningú dins de la CUP està construint.” Arnau #PlantaBaixaTV3https://t.co/CbhAsvRYrq pic.twitter.com/mVcPKoSBDz— Planta baixa TV3 Arnau) November 12, 2021
De veritat Rigel & Mateo , no us feu això... cada vegada que feu un pronòstic, la cagueu. Una mica d'autoestima pròpia, home...
Jo no he fet cap pronòstic.
Que passa, que ets un bot sense ment que et dediques a penjar al racó piulades aleatòries sense llegir-les ni entendre-les? xD
|
"Crec que la CUP votarà que sí als pressupostos perquè la voluntat de presència podrà més que la idea d’aguantar en el desert un ‘no’ que demana de construir un discurs que, ara, ningú dins de la CUP està construint.” Lorenzo #PlantaBaixaTV3https://t.co/CbhAsvRYrq pic.twitter.com/mVcPKoSBDz— Planta baixa TV3 Lorenzo) November 12, 2021
La impressió de les darreres 48 hores és que el govern ja no està en clau negociació i que només intenta guanyar relat.Entenen que tenen l'aprovació dels pressupostos garantida amb el PSC i l'únic que es dediquen és a llençar merdes per aplanar el relat.— Jordi Salvia #FreeAssange Maria Cristina) November 11, 2021
|
"Crec que la CUP votarà que sí als pressupostos perquè la voluntat de presència podrà més que la idea d’aguantar en el desert un ‘no’ que demana de construir un discurs que, ara, ningú dins de la CUP està construint.” Santiago #PlantaBaixaTV3https://t.co/CbhAsvRYrq pic.twitter.com/mVcPKoSBDz— Planta baixa TV3 Santiago) November 12, 2021
Doncs votaran el que suposi seguir negociant, abstenció o el que calgui. Tancar la porta als pressupostos avui mateix no ho crec. I serà molt difícil que ho facin en el futur.
|
An unexpected dimension of the border crisis. This is what your Tinder looks like now if you're a girl in Grodno. Polish, Lithuanian and Belarusian soldiers to pick from https://t.co/zthYIMbLEL— Tadeusz Giczan Juan Carlos) November 13, 2021
Fins i tot aquí amb morrió!
|
An unexpected dimension of the border crisis. This is what your Tinder looks like now if you're a girl in Grodno. Polish, Lithuanian and Belarusian soldiers to pick from https://t.co/zthYIMbLEL— Tadeusz Giczan Blanca) November 13, 2021
No hi veig cap problema. Pitjor que es quedin prenyades per Mamadou...
Ja que veig que veus lleig lo de barrejar-se amb gent d'altres llocs, no hauràs lligat amb cap mossa xinesa, ni de cap altra nacionalitat per allà, oi?
Les xineses son un pel complicades.
|
An unexpected dimension of the border crisis. This is what your Tinder looks like now if you're a girl in Grodno. Polish, Lithuanian and Belarusian soldiers to pick from https://t.co/zthYIMbLEL— Tadeusz Giczan Javier) November 13, 2021
No hi veig cap problema. Pitjor que es quedin prenyades per Mamadou...
Ja que veig que veus lleig lo de barrejar-se amb gent d'altres llocs, no hauràs lligat amb cap mossa xinesa, ni de cap altra nacionalitat per allà, oi?
Hi ha cultures que valen la pena i n'hi ha d'altres que comporten certs riscos, malgrat el que ens digui el circ mediàtic globalista. El meu comentari anava per aquí.Saluten kumpain
Quina subnormalitat, sou rarets els que teniu obsessió fetitxista per les asiàtiques.
|
An unexpected dimension of the border crisis. This is what your Tinder looks like now if you're a girl in Grodno. Polish, Lithuanian and Belarusian soldiers to pick from https://t.co/zthYIMbLEL— Tadeusz Giczan Esther) November 13, 2021
Aquest fil no té prou respostes. Amunt!
|
An unexpected dimension of the border crisis. This is what your Tinder looks like now if you're a girl in Grodno. Polish, Lithuanian and Belarusian soldiers to pick from https://t.co/zthYIMbLEL— Tadeusz Giczan Carolina) November 13, 2021
Això no s'anima...
|
ÚLTIMA HORADesprés de passar-se 3 anys dient que això no és podia fer, ara que arrenca la precampanya per les municipals i necessiten treure rèdit polític, sí que és pot fer. QUINA CASUALITAT!! https://t.co/Odgr54G0o7— Laura O. Anna Maria) November 11, 2021
Aleshores no entenc això:Sabeu com s'acrediten l'autor de les lesions? En sentència. https://t.co/cN1Q1rkBSa— siempre positifo Juan Miguel) November 12, 2021
|
https://ca.wikipedia.org/wiki/Futbol_a_tres_bandeshttps://en.wikipedia.org/wiki/Three_sided_footballEs tracta d'una nova modalitat de fubol on s'enfronten 3 equips de futbol en un camp poligonal, amb tres porteries, cadascun amb 5 jugadors i un porter. Es molt interessant perquè guanya l'equip que menys gols rep, i els equips poden fer aliances temporals o estratègies per anar a fotre els altres, trobo que es interessant de veure perquè es força surrealista xDHi ha campionats mundials i lligues locals a Anglaterra i altres paisos europeushttps://www.youtube.com/watch?v=FaBiwMpt5Oc&ab_channel=Brillefaen1234
Si xuten per sobre de la línia de fora però la pilota cau a dins, és fora?El camp hauria de tenir forma hexagonal per evitar aquest dilema.
|
https://ca.wikipedia.org/wiki/Futbol_a_tres_bandeshttps://en.wikipedia.org/wiki/Three_sided_footballEs tracta d'una nova modalitat de fubol on s'enfronten 3 equips de futbol en un camp poligonal, amb tres porteries, cadascun amb 5 jugadors i un porter. Es molt interessant perquè guanya l'equip que menys gols rep, i els equips poden fer aliances temporals o estratègies per anar a fotre els altres, trobo que es interessant de veure perquè es força surrealista xDHi ha campionats mundials i lligues locals a Anglaterra i altres paisos europeushttps://www.youtube.com/watch?v=FaBiwMpt5Oc&ab_channel=Brillefaen1234
Molt de Age of empire veig aquí
|
https://ca.wikipedia.org/wiki/Futbol_a_tres_bandeshttps://en.wikipedia.org/wiki/Three_sided_footballEs tracta d'una nova modalitat de fubol on s'enfronten 3 equips de futbol en un camp poligonal, amb tres porteries, cadascun amb 5 jugadors i un porter. Es molt interessant perquè guanya l'equip que menys gols rep, i els equips poden fer aliances temporals o estratègies per anar a fotre els altres, trobo que es interessant de veure perquè es força surrealista xDHi ha campionats mundials i lligues locals a Anglaterra i altres paisos europeushttps://www.youtube.com/watch?v=FaBiwMpt5Oc&ab_channel=Brillefaen1234
Els comentaristes del vídeo proposat fan broma de tot.
|
https://ca.wikipedia.org/wiki/Futbol_a_tres_bandeshttps://en.wikipedia.org/wiki/Three_sided_footballEs tracta d'una nova modalitat de fubol on s'enfronten 3 equips de futbol en un camp poligonal, amb tres porteries, cadascun amb 5 jugadors i un porter. Es molt interessant perquè guanya l'equip que menys gols rep, i els equips poden fer aliances temporals o estratègies per anar a fotre els altres, trobo que es interessant de veure perquè es força surrealista xDHi ha campionats mundials i lligues locals a Anglaterra i altres paisos europeushttps://www.youtube.com/watch?v=FaBiwMpt5Oc&ab_channel=Brillefaen1234
Ostres, encara més infame que el mateix futbol.
Totalment infame, es brutal xd
|
https://ca.wikipedia.org/wiki/Futbol_a_tres_bandeshttps://en.wikipedia.org/wiki/Three_sided_footballEs tracta d'una nova modalitat de fubol on s'enfronten 3 equips de futbol en un camp poligonal, amb tres porteries, cadascun amb 5 jugadors i un porter. Es molt interessant perquè guanya l'equip que menys gols rep, i els equips poden fer aliances temporals o estratègies per anar a fotre els altres, trobo que es interessant de veure perquè es força surrealista xDHi ha campionats mundials i lligues locals a Anglaterra i altres paisos europeushttps://www.youtube.com/watch?v=FaBiwMpt5Oc&ab_channel=Brillefaen1234
Fil recomanat → Esports poc coneguts a casa nostra. Escacs-boxa, hockei subaquàtic, bèlit, bo-taoshi, footgolf, bàsquet sobre gel, shinty, lluita mongola...
El de escacs-boxa ja el coneixia, es absolutament brutal també, un espectacle surrealista tremendo, a més els boxejadors no són pas dolents jugant a escacs, són mestre fide o mestres internacionals, o sigui que tela, es una lluita èpica.
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Mohamed va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Mohamed de l'alcaldessa Mohamed ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Mohamed) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Mohamed) November 13, 2021
La Silvia Orriols a les 18:30 parlant d’immigració.Pass it on https://t.co/2LigfmmPYM— 3324 Berta) November 14, 2021
obriràs fil? cada dia és més evident que aquesta endogàmia usuari de 15 usuaris i 20 dobles usuari és tot el vostre capital polític. L'independentisme ha crescut molt i seguirà creixent però vosaltres mai passeu de 15 o 17.. potser us cal renovar lideratges. És evident que feu fàstic al poble català i només us fa difusió el lerrouxisme, per servir-los i agradar-los. El racó fa molta llàstima des que hi participeu abnegadament i aviat serà més irrellevant perquè és un vaixell que fa aigües però no patiu: us acompanyarem fins al final. Amb tarats com Casacuberta fent homenatges als Mossos ho teniu cru. És consell constructiu. Entenc que és l'únic que no ve de PxC o CEDADE però és massa vergonyant i poca pena. Na Orriols o en Hilldebrant directament fan llastimeta. Heu provat de fitxar n'Anthony? Ell us compadeix i, potser, per una bona quota mediàtica de notorietat, us ajudaria.. de moment, Riguel, feu força llastimeta. No espero que us vague gainer millor perl deixar de despertar fàstic entre la catalanitat seria un bon principi.
Aquí l´únic que fa llastimeta ets tu! Un català (suposo..) que enlloc de recolzar als partits que defensen l´implantació de l´1-O, dona suport a aquells partits plens de covards que supliquen plorant "un nou referèndum si us plau, vaaa"
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Francesca va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Francesca de l'alcaldessa Francesca ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Francesca) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Francesca) November 13, 2021
Es evident q a nivell viles.. pujara a molts llocs del Principat,, la Cup va comencar amb 3 regidors a Berga si no record malament, Ac...pujara a nivell eleccions colonisls genialitat...per Bcn son 20000 vots, dificil pero no imppssible
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Jonathan va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Jonathan de l'alcaldessa Jonathan ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Jonathan) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Jonathan) November 13, 2021
Vergonyós.Tot i que no ve de nou. Junts formen part d'aquest mateix progressisme / processisme de la cup i er, com be diu aquest article:El processisme amaga l’estat català independent anterior a 1714 Els processistes prefereixen ser espectadors privilegiats de l’enfonsament de la nostra Nació i de la desaparició de la nostra llengua i de la nostra cultura.(...)PDCAT/JxC, ERC i CUP,En cap moment els tres partits processistes han fet referència al fet de recuperar l’estat català que els castellans ens van arrabassar l’any 1714.---Tot el que faci olor a català, tots aquests processistes faran impossibles, fins i tot traspassar la il·legalitat, per enfonsar qualsevol proposta, permisos o solucions clarament catalanistes.El pitjor de tot es que estan dins d'aquest maleit govern de la Generalitat.
Sempre esteu plorant. No em puc ni imaginar que us passaria si, enlloc de donar suport a les lleis racistes, Mossos... patíssiu la mínima repressió. Farieu un Ebre de llàgrimes.
Ets víctima de la teva pròpia ignorància i traïció.
Només és víctima de les drogues.
et prens una pindoleta i et tornes ploramiques.
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Kevin va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Kevin de l'alcaldessa Kevin ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Kevin) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Kevin) November 13, 2021
Vergonyós.Tot i que no ve de nou. Junts formen part d'aquest mateix progressisme / processisme de la cup i er, com be diu aquest article:El processisme amaga l’estat català independent anterior a 1714 Els processistes prefereixen ser espectadors privilegiats de l’enfonsament de la nostra Nació i de la desaparició de la nostra llengua i de la nostra cultura.(...)PDCAT/JxC, ERC i CUP,En cap moment els tres partits processistes han fet referència al fet de recuperar l’estat català que els castellans ens van arrabassar l’any 1714.---Tot el que faci olor a català, tots aquests processistes faran impossibles, fins i tot traspassar la il·legalitat, per enfonsar qualsevol proposta, permisos o solucions clarament catalanistes.El pitjor de tot es que estan dins d'aquest maleit govern de la Generalitat.
Sempre esteu plorant. No em puc ni imaginar que us passaria si, enlloc de donar suport a les lleis racistes, Mossos... patíssiu la mínima repressió. Farieu un Ebre de llàgrimes.
Suïssa és un Estat racista? Hauries de llegir una mica més, et convé força...
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Pol va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Pol de l'alcaldessa Pol ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Pol) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Pol) November 13, 2021
Al mercat normalment no hi ha mai cap parada de partits espanyolistes. Al carrer de Verdaguer devant de la casa Comella hi sol haver les de associacions, la de la Assamblea i la del CxR.
Amb més motiu doncs per no revocar el permís... Junts aqui s'hi ha lluit!!
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Carme va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Carme de l'alcaldessa Carme ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Carme) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Carme) November 13, 2021
La CUP i els pressupostos protagonistes del Cat Opina Araceli , no us ho perdeu!
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Luis va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Luis de l'alcaldessa Luis ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Luis) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Luis) November 13, 2021
per què es denega? perquè vic no vol ser un lloc on s'enfronten anti-AC vs AC. El més fàcil és no donar permís a una força que no té ni representació al seu consistori i més fora de periòde electoral.
L´Ajuntament de Vic (Anna Erra de Junts) va donar permís per la parada i acte de Vox a Vic i no el va retirar. Dissabte passat si va retirar-lo, tot i haver-lo donat, a un partit independentista, es a dir, un dels nostres que defensen la llibertat de Catalunya! Res més a dir, sobren paraules, senzillament vergonyós i fastigós!.
segurament s'ha liat per les xarxes i per tant s'han volgut estalviar problemes.
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Maria Rosario va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Maria Rosario de l'alcaldessa Maria Rosario ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Maria Rosario) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Maria Rosario) November 13, 2021
I la primera que entra en directe li diu fatxa a un convidat espanyolista......que el primer que fot és defensar la Òrriols perque a tots dos els han dit fatxes!!! Un programa molt divertit, promet!
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Rebeca va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Rebeca de l'alcaldessa Rebeca ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Rebeca) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Rebeca) November 13, 2021
L'ANC demostrant com n'és de processista:Felicitació a Aliança Catalana per fer-nos veure fins a quin punt entitats que haurien de ser transversals com l'ANC estan corcades d'ideologia excloent i sectària que ens allunya de la fí que diuen defensar: la independència de Catalunya.— Àlatac Max) November 13, 2021
El racisme, el masclisme i la homofòbia no hi tenen lloc, sota l'estelada. No us feu els sorpresos: és una constant històrica. L'any 1936 anaveu a Burgos. Ara podeu anar a Múrcia, amb els germans de Vox,, hi fa menys fred i sempre és temporada de maduixes.
El masclisme? Deu ser el que tu practiques cap a mi. l´homofobia? on ho has llegit tu això, estàs ben tarat, però si dins d´AC hi han persones homosexuals.. racisme? Deu ser el racisme contra els catalans que practiquen els teus amics invasors q fan catalanofòbia.
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Miguel va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Miguel de l'alcaldessa Miguel ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Miguel) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Miguel) November 13, 2021
L'ANC demostrant com n'és de processista:Felicitació a Aliança Catalana per fer-nos veure fins a quin punt entitats que haurien de ser transversals com l'ANC estan corcades d'ideologia excloent i sectària que ens allunya de la fí que diuen defensar: la independència de Catalunya.— Àlatac Enrique) November 13, 2021
He transmès denuncia a l´ANC central i a la seva Presidenta, Elisenda Paluzie, del greu fet que l´ANC de Vic hagi dit "feixistes" a un partit de l´independentisme de base, que ells teoricament ha de defensar en la seva transversalitat.Si no em fan cas i destitueixen la/el cap d´ANC Vic per aquest tweet ja he comunicat que em donaré de baixa tant jo com la meva familia de l´ANC i a més posaré una denúncia per delicte d´odi a l´ANC de Vic amb aquest tweet com a prova.
Elisenda escrigué: He transmès denuncia a l´ANC central i a la seva Presidenta, Elisenda Paluzie, del greu fet que l´ANC de Vic hagi dit "feixistes" a un partit de l´independentisme de base, que ells teoricament ha de defensar en la seva transversalitat.Si no em fan cas i destitueixen la/el cap d´ANC Vic per aquest tweet ja he comunicat que em donaré de baixa tant jo com la meva familia de l´ANC i a més posaré una denúncia per delicte d´odi a l´ANC de Vic amb aquest tweet com a prova.Si la Orriols vol destruir Convergencia i Esquerra Republicana a llocs com Vic o Ripoll, el primer que cal és que comenci a fer proselitisme linguistic catala entre els pares i mares catalans amb fills en edat escolar, i encoratjar-los a que s'associin en una AMPA escolar catalanista independent i d'ambit municipal, en la qual no hi tinguin accés ningú amb carnet de partit polític de la casta, ni tampoc catalans espanyolistes ni colons castellans.Que no s'obssessioni amb el tema immigratori, que desde un ajuntament, poc s'hi pot fer.
Perquè no li escrius a ella directament? Escriu-li un missatge per twitter que allà és molt activa. Potser li agrada la teva idea!
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Mia va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Mia de l'alcaldessa Mia ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Mia) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Mia) November 13, 2021
L'ANC demostrant com n'és de processista:Felicitació a Aliança Catalana per fer-nos veure fins a quin punt entitats que haurien de ser transversals com l'ANC estan corcades d'ideologia excloent i sectària que ens allunya de la fí que diuen defensar: la independència de Catalunya.— Àlatac Carles) November 13, 2021
He transmès denuncia a l´ANC central i a la seva Presidenta, Elisenda Paluzie, del greu fet que l´ANC de Vic hagi dit "feixistes" a un partit de l´independentisme de base, que ells teoricament ha de defensar en la seva transversalitat.Si no em fan cas i destitueixen la/el cap d´ANC Vic per aquest tweet ja he comunicat que em donaré de baixa tant jo com la meva familia de l´ANC i a més posaré una denúncia per delicte d´odi a l´ANC de Vic amb aquest tweet com a prova.
Ets una de les primeres espases de na Orriols. Patriota! També hi pots sumar una carta del lector a la Vanguardia.
Doncs mira, una altra cagadeta que fas comunero. No conec de res a la Silvia Orriols, però descobrir-la a ella i al seu partit m´ha retornat l´esperança en poder salvar Catalunya i aconseguir veritablement la Independència, no com el partit covard que tu votes, que encara l´ha de declarar (i que mai ho farà...cagats!).
Doncs felicitats. Ara ja pots salvar Catalunya.
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Maria Isabel va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Maria Isabel de l'alcaldessa Maria Isabel ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Maria Isabel) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Maria Isabel) November 13, 2021
Els hi tenen pànic!Correcte per les raons equivocades. Sí, tenen pànic. Però no a que Aliança Catalana tregui un 10% de vot a les properes eleccions del Parlament (lol!) sinó de que els altres els acusin de tolerants amb l'ultradreta.Evidentment si Aliança Catalana s'arriba a presentar faran un ridícul similar al FNC, amb menys vots que seguidors de Twitter.
Però als feixistes de Vox si que se li va donar permís, eh? I no se li va retirar....realment fastigosa l´actitut de l´Ajuntament de Vic i de l´alcaldessa Anna Erra.Per cert, si es presenten a Vic a les properes municipals entren segur! Ja tinc moltes amistats de Vic disposades a votar Aliança Catalana doncs estan farts de la descatalanització i de l´augment de robatoris i atracaments que hi han hagut. Igual que a Manlleu, Figueres, etc...
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Mariona va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Mariona de l'alcaldessa Mariona ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Mariona) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Mariona) November 13, 2021
Brasil denega un partit a Botswana per jugar sobre terra a Gaborone. Els hi tenen pànic!
Ja està l´indi botifler fent les seves gracietes..
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Rafael va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Rafael de l'alcaldessa Rafael ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Rafael) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Rafael) November 13, 2021
També hi ha la Òrriols de convidada per cert!!!
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Maria Del Mar va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Maria Del Mar de l'alcaldessa Maria Del Mar ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Maria Del Mar) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Maria Del Mar) November 13, 2021
per què es denega? perquè vic no vol ser un lloc on s'enfronten anti-AC vs AC. El més fàcil és no donar permís a una força que no té ni representació al seu consistori i més fora de periòde electoral.
Però als feixistes de Vox si que se li va donar permís, eh? I no se li va retirar....realment fastigosa l´actitut de l´Ajuntament de Vic i de l´alcaldessa Anna Erra.Per cert, si es presenten a Vic a les properes municipals entren segur! Ja tinc moltes amistats de Vic disposades a votar Aliança Catalana doncs estan farts de la descatalanització i de l´augment de robatoris i atracaments que hi han hagut. Igual que a Manlleu, Figueres, etc...
Vols dir? Jo també tinc amics i coneguts i no saben ni qui són els d'AC, per tant no són tan coneguts com sembla ja que fora de les xarxes no se'n sent a parlar gaire, per no dir gens, igualment, en l'improbable cas que entrin, segurament només tindran un regidor o dos, que en una ciutat com Vic equival a no tenir res perquè el que puguin arribar a votar és irrellevant, jo crec que tonarà a haver-hi majoria de Junts.
La Cup va començar així...i mira ara on están, al Parlament i decidint el pressupost de tota Catalunya. Si amb 1 sola regidora a Ripoll mira el soroll mediàtic que fan, esperat amb més!.
Vic no és Ripoll, i ja trobarien la manera de fer-li el buit sense donar-li la oportunitat de fer-se ressò, ja hi estan acostumats a fer-li a l'Anglada, als de Solidaritat i també tal com li haguessin fet al pobre pringat que es va presentar per Ciudadanos
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Andreu va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Andreu de l'alcaldessa Andreu ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Andreu) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Andreu) November 13, 2021
Al mercat normalment no hi ha mai cap parada de partits espanyolistes. Al carrer de Verdaguer devant de la casa Comella hi sol haver les de associacions, la de la Assamblea i la del CxR.
No t'hi escarrassis.. la veritat els hi importa ben poc.
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Josep va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Josep de l'alcaldessa Josep ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Josep) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Josep) November 13, 2021
Quan no es parla del debat nacional Junts perd vots atès que no té cap projecte.Els hi interessa ser els únics que concentren el vot identitari.
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Ana Maria va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Ana Maria de l'alcaldessa Ana Maria ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Ana Maria) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Ana Maria) November 13, 2021
Negatiu per error.
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Miquel va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Miquel de l'alcaldessa Miquel ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Miquel) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Miquel) November 13, 2021
Vaig passar per allà a saludar-los i la imatge era espectacular: un grup de persones al voltant d'una senyera (sense cap mena de distintiu de partit ja que van haver de treure la carpa) i al costat unes iaies amb una pancarta de "Feixisme ni aquí ni enlloc". Era tant el patetisme que fotien els d'Unitat Contra el Feixisme i el Racisme que vaig sentir més d'una paraula disconforme per part de la gent que anava a comprar pel mercat cap als antifeixistes.Pel que em van comentar, força gent es va apropar a la parada a demanar informació.
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Gabriel va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Gabriel de l'alcaldessa Gabriel ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Gabriel) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Gabriel) November 13, 2021
El mateix boicot absolut que se li va fer a Solidaritat ara fa deu anys. Arrecada massiva de cartells, anul.lació de reserva de local per fer xerrades a darrera hora, silenci informatiu, esperpèntiques campanyes d'intoxicació, etc...
I el mateix amb Reagrupament i els mitjans de Convergents ens titllaven d'ultra dreta feixista i ara són amiguetes de Reagrupament ...si ets un rival polític ets feixista i d'ultra dreta, però si ets un aliat seu, tot canvia
Així que us tracten pitjor que fatal i vosaltres us integreu al seu projecte? Ben curiós.
Quan vaig veure que Reagrupament feien la pilota a CiU, vaig deixar de militar i vaig marxar de Reagrupament com va fer J.Carretero.Amb la Aliança Catalana ara són tots "feixistes" pel trio calavera, el dia que facin la pilota al trio calavera de CUPvERgencia, ja no ho seran.
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Mireia va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Mireia de l'alcaldessa Mireia ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Mireia) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Mireia) November 13, 2021
Poseu posar la notificació de denegació? El manifestants són els de sempre, que els qui no els hi agraden sempre els hi han de dir feixistes. ANC. És la postura oficial?
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Gisela va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Gisela de l'alcaldessa Gisela ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Gisela) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Gisela) November 13, 2021
No em feu votar per rebot Aliança Catalana, si us plau.
sensé tu són setze. No els deixis, sisplau.
Si tant pocs són, perquè estàs tant preocupat? Per què els dediques tant de temps?
No el van voler al partit
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Elsa va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Elsa de l'alcaldessa Elsa ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Elsa) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Elsa) November 13, 2021
per què es denega? perquè vic no vol ser un lloc on s'enfronten anti-AC vs AC. El més fàcil és no donar permís a una força que no té ni representació al seu consistori i més fora de periòde electoral.
Però als feixistes de Vox si que se li va donar permís, eh? I no se li va retirar....realment fastigosa l´actitut de l´Ajuntament de Vic i de l´alcaldessa Anna Erra.Per cert, si es presenten a Vic a les properes municipals entren segur! Ja tinc moltes amistats de Vic disposades a votar Aliança Catalana doncs estan farts de la descatalanització i de l´augment de robatoris i atracaments que hi han hagut. Igual que a Manlleu, Figueres, etc...
Vols dir? Jo també tinc amics i coneguts i no saben ni qui són els d'AC, per tant no són tan coneguts com sembla ja que fora de les xarxes no se'n sent a parlar gaire, per no dir gens, igualment, en l'improbable cas que entrin, segurament només tindran un regidor o dos, que en una ciutat com Vic equival a no tenir res perquè el que puguin arribar a votar és irrellevant, jo crec que tonarà a haver-hi majoria de Junts.
La Cup va començar així...i mira ara on están, al Parlament i decidint el pressupost de tota Catalunya. Si amb 1 sola regidora a Ripoll mira el soroll mediàtic que fan, esperat amb més!.
Si la CUP és un exemple d'èxit malament rai
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Sandra va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Sandra de l'alcaldessa Sandra ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Sandra) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Sandra) November 13, 2021
Junts i Aliança catalana representen exactament el mateix, l'única diferència és que com AC no té representació pot fer declaracions encara més casposes ( i que Junts no vol competència, òbviament).
Demanar la Independència de Catalunya guanyada a les urnes és caspòs? Dir que s´ha d,establir un control de la immigració és caspòs? Denunciar la manca de seguretat que tenen avui en dia els ciutadans/es catalans/es és caspòs? Caram quin sentit de declaracions casposes tens tu, fes-t,ho mirar.El que és realment caspòs és continuar sent esclaus i colonia dins d´un estat franquista, repressor i opressor i caspòs com l´espanyol.
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Lucas va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Lucas de l'alcaldessa Lucas ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Lucas) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Lucas) November 13, 2021
El que esta clar es que de tots els partits indepes , es el que es va engrandint territorialment, i tindra presencia municipal molts llocs.
|
Això que acabo de veure és molt gros... Com pot ser que un Ajuntament suposadament independentista, governat per majoria absoluta de Junts, revoqui un permís concedit a un altre partit independentista, quan no posen cap problema contra els partits espanyolistes?Atac a la llibertat d'expressió:L Inmaculada va autoritzar poder fer una parada d'Aliança Catalana a #Vic.El govern de Inmaculada de l'alcaldessa Inmaculada ha revocat el permís a última hora. Nervis abans de les eleccions? #SalvemCatalunya pic.twitter.com/kz8HZjTD5y— Aliança Catalana Inmaculada) November 13, 2021El 25 d'octubre ens van concedir el permís, un permís que ens van denegar a corre-cuita ahir 12 de novembre, a les dues del migdia.Jugada bruta. Les municipals s'apropen... #SalvemCatalunya amb ALIANÇA CATALANA https://t.co/GLvGASUnIx pic.twitter.com/8uNkHybF6b— Sílvia Orriols Inmaculada) November 13, 2021
Això de pànic és una mica exagerat, el que no devien voler era imatges com les de VOX amb escridassades i corregudes
Escridassades i corregudes? A totes les paradetes que han muntat els d´AC per Catalunya (i que la secta espanyolista de la Cup ha deixat montar sense agredir) només han rebut que aplaudiments i recolzaments!.Aiiii bonistes bonistes, que els catalans s´estan despertant i "se us acavarà el txollo!!"
|
Hola bon dia a tothom Què en penseu?
La culpa no la tenen les xarxes socials, la culpa la tenen els moderns i a més que la gent viu massa bé.
|
Hola bon dia a tothom Què en penseu?
La decadència i la superficialitat, d'aquesta societat ja va començar abans de les xarxes socials aquestes. Simplement se n'han creat més i més per clientela potencial.
Salvador escrigué: La decadència i la superficialitat, d'aquesta societat ja va començar abans de les xarxes socials aquestes. Simplement se n'han creat més i més per clientela potencial.Tens raó
|
Hola bon dia a tothom Què en penseu?
Rotundament NO, les xarxes socials poden actuar com a excusa això sí, una mica com pasa ara amb la covid, que amb l'excusa de la pandèmia ja pots engegar a fer la mà a aquelles persones que no t'agraden i dir que el distanciament social és per por al virus
|
Hola bon dia a tothom Què en penseu?
Tota la raó. És trist però és així. A més, estar enganxat a Internet et pot destrossar la salut mental. Prou que ho sé.
|
Hola bon dia a tothom Què en penseu?
Sí, les noves generacions tenim menys habilitats socials que les d'abans i això anirà a pitjor. Les persones d'edat avançada parlen amb desconeguts de forma desacomplexada i la gent jove és poc o gens habitual que ho faci.
|
Hola bon dia a tothom Què en penseu?
No només les xarxes socials, sinó que la immigració també destrueix la cohesió social entre individus. Hi ha menys en comú.Els humans hem evolucionat sota el paraigües de tribus i ètnies, i el globalisme s'ho vol carregar, però no ho aconsegueix car la biologia no ens la poden canviar tant ràpidament.
.
|
Hola bon dia a tothom Què en penseu?
Tota la raó.
|
Hola bon dia a tothom Què en penseu?
No, de fet el Facebook em va ajudar a tenir una relació molt profunda amb la teva germana.Concretament, a 21 centímetres de profunditat.
Que salat que ets
|
Hola bon dia a tothom Què en penseu?
Si, absolutament.
|
Hola bon dia a tothom Què en penseu?
No, de fet el Facebook em va ajudar a tenir una relació molt profunda amb la teva germana.Concretament, a 21 centímetres de profunditat.
Facebook xd ets Josefina ?
No, jo sóc jove però és que el Facebook està replet de MILFs de l'edat del Ariadna .
I de trolls de la teva edat.
|
Bon dia i bona hora companys usuaris, o no gaire bon dia ni hora...us duc una mala nova, una nova terrible, el nostre camarada Albert Santín ara mateix romandria posseït per un espanyol.El Pueblo el gobierno y el Ejército Bielorruso están mostrando humanidad en estos momentos difíciles para los migrantes, especialmente los niños.Mientras en la parte Polaca o Lituana la represión y violación de derechos humanos es un hecho. pic.twitter.com/PGmrOua1ot— Albert Santin Maria Luisa) November 12, 2021
Aquí ha respost en espanyol a una persona que se li ha dirigit en catalàNo más bien un férreo defensor del Capitalismo burgués— Albert Santin Carolina) November 13, 2021
|
Bon dia i bona hora companys usuaris, o no gaire bon dia ni hora...us duc una mala nova, una nova terrible, el nostre camarada Albert Santín ara mateix romandria posseït per un espanyol.El Pueblo el gobierno y el Ejército Bielorruso están mostrando humanidad en estos momentos difíciles para los migrantes, especialmente los niños.Mientras en la parte Polaca o Lituana la represión y violación de derechos humanos es un hecho. pic.twitter.com/PGmrOua1ot— Albert Santin Guillermo) November 12, 2021
Més tard ha repiulat una cosa del PCE.
|
Bon dia i bona hora companys usuaris, o no gaire bon dia ni hora...us duc una mala nova, una nova terrible, el nostre camarada Albert Santín ara mateix romandria posseït per un espanyol.El Pueblo el gobierno y el Ejército Bielorruso están mostrando humanidad en estos momentos difíciles para los migrantes, especialmente los niños.Mientras en la parte Polaca o Lituana la represión y violación de derechos humanos es un hecho. pic.twitter.com/PGmrOua1ot— Albert Santin Fernando) November 12, 2021
Aquest tio és un fill de puta
|
Bon dia i bona hora companys usuaris, o no gaire bon dia ni hora...us duc una mala nova, una nova terrible, el nostre camarada Albert Santín ara mateix romandria posseït per un espanyol.El Pueblo el gobierno y el Ejército Bielorruso están mostrando humanidad en estos momentos difíciles para los migrantes, especialmente los niños.Mientras en la parte Polaca o Lituana la represión y violación de derechos humanos es un hecho. pic.twitter.com/PGmrOua1ot— Albert Santin Mercedes) November 12, 2021
Te la firma del seu twitter en català i a més a més acabo d'entrar al seu twitter per comprovar si era un altre Rufián que mai es digna a dir eres en Català i resulta que no.El seu últim tweet és en català i mirant els seus últims 5 tweets 3 són en Català i 2 en castellà. Molt millor que la majoria de dirigents processistes que es fan anomenar catalanistes. I matemàticament més percentatge que en Rufián que en te 0.
Aviam kumpayn, ja ho sé tot això que dius, si no coneixes el camarada Santín no sé què vens a enraonar en aquest fil, precisament dic que ara de cop i volta ha començat a parlar només en castellà, és a dir que em sembla prou evident que ha estat posseït per l'esperit d'un espanyol
|
Bon dia i bona hora companys usuaris, o no gaire bon dia ni hora...us duc una mala nova, una nova terrible, el nostre camarada Albert Santín ara mateix romandria posseït per un espanyol.El Pueblo el gobierno y el Ejército Bielorruso están mostrando humanidad en estos momentos difíciles para los migrantes, especialmente los niños.Mientras en la parte Polaca o Lituana la represión y violación de derechos humanos es un hecho. pic.twitter.com/PGmrOua1ot— Albert Santin Encarnacio) November 12, 2021
Te la firma del seu twitter en català i a més a més acabo d'entrar al seu twitter per comprovar si era un altre Rufián que mai es digna a dir eres en Català i resulta que no.El seu últim tweet és en català i mirant els seus últims 5 tweets 3 són en Català i 2 en castellà. Molt millor que la majoria de dirigents processistes que es fan anomenar catalanistes. I matemàticament més percentatge que en Rufián que en te 0.
Que potser estas dient que se l'hauria d'excusar perquè aquest botifler s'adreça en castellà quan se l'hi dirigeix en llengua catala, tot i ser, ell, català?Un paio que esta sent injust i demagog contra el poble polonès, un dels països de la unió europea que porta anys patint una immigració descontrolada?
|
Bon dia i bona hora companys usuaris, o no gaire bon dia ni hora...us duc una mala nova, una nova terrible, el nostre camarada Albert Santín ara mateix romandria posseït per un espanyol.El Pueblo el gobierno y el Ejército Bielorruso están mostrando humanidad en estos momentos difíciles para los migrantes, especialmente los niños.Mientras en la parte Polaca o Lituana la represión y violación de derechos humanos es un hecho. pic.twitter.com/PGmrOua1ot— Albert Santin Carolina) November 12, 2021
Te la firma del seu twitter en català i a més a més acabo d'entrar al seu twitter per comprovar si era un altre Rufián que mai es digna a dir eres en Català i resulta que no.El seu últim tweet és en català i mirant els seus últims 5 tweets 3 són en Català i 2 en castellà. Molt millor que la majoria de dirigents processistes que es fan anomenar catalanistes. I matemàticament més percentatge que en Rufián que en te 0.
Bé. Rectifico una mica.He mirat més el seu twitter i últimament amb la crisi dels refugiats a Polònia ha fet bastants tweets en castellà. Però abans d'això el que puc veure és que tots els seus tweets són en català. Si tenim en compte que el seu partit ven el comunisme i no el catalanisme.He vist algunes mencions a Espanya com a pàtria compartida però en general, com he dit abans, sembla més compromès amb el català que la majoria de polítics processistes, els quals sí que llurs partits intenten vendre el catalanisme.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
Em sembla com una teoria de la consporació del funcionarisme. La cosa és molt més simple. Tot sistema tindrà efectes secundaris i coses no previstes i a més la corrupció és inherent a les persones.
No sé a on veus la conspiració, sincerament, ell coneix bé del que parla perquè ho veu des de dins.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
Treballar per l'estat! Parasitar dels impostos dels altres! Quasi comunisme! Visca el sector privat.
En algun moment uses linux o software lliure en el món de la seguretat informàtica on treballes? perque es més tirant a comunista que liberal. Que no t'agafi urticaria
Des de quan els liberals ens oposem al software lliure? Nosaltres defensem la llibertat de fer quelcom públic si així es vol. Tot el moviment FOSS no és en absolut incompatible amb el capitalisme. De fet la pròpia Free Software Foundation diu això:Molta gent creu que l'esperit del projecte GNU és que no s'hauria de cobrar per distribuir còpies de programari, o que s'ha de cobrar el mínim possible, just el suficient per cobrir els costos. Idees com aquestes demostren incomprensió.En realitat, encoratgem als distribuïdors de programari lliure a cobrar tant com vulguin o puguin. Aquí tens l'enllaç i ho pot comprovar tu mateix:https://www.gnu.org/philosophy/selling.ca.html
Aquest paràgraf està tret fora de context i està manipulat. Parla de DISTRIBUCIÓ. No de creació, desenvolupament, etc...El sistema GNU i la seva llicència GNU GPL, etc... Prohibeix el seu us en productes comercials o que no incloguin cap de les seves llicències GNU.La idea és que sinó fas software lliure no tens dret a lucrar-te amb el que els altres comparteixen lliurement com a software lliure.El que passa és que moltes empreses il·legalment es passen això pel folre dels ous. Al final, per desgràcia, molts dels que es fan dir neoliberals en realitat són gent que te tendències d'usurpar i ser lladres de la feina dels altres i dels recursos comuns que compartim i només busquen una pàtina ideològica per autojustificar-se.Al final els qui realment són neoliberals són una gran minoria d'entre els qui es fan dir neoliberals. El simple fet de ser neoliberal i justificar fer sevir software lliure, i fins i tot èticament parlant llicencies com CC o MiT, identifica més com a fals neoliberal.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
L'oposició és el millor sistema -tal volta l'únic- que pot assegurar una igualtat de tots els candidats a una plaça de treball pública. Però les pròpies administracions i la classe política no han tinguda cura i s'ha anquilosat. D'una banda, llevant-li la regularitat necessària -que hauria de ser anual i amb taxes simbòliques, encara que foren menys places- i d'altra, permetent que els qui hi són ja a dintre de l'aparell funcionarial partisquen amb major avantatge que la resta, com les places amb bitxo, les que tenen temaris no desplegats o les que puntuen més el temps treballat que la formació.El gran problema social del treball públic és que no té cap control real un cop aconseguida la plaça -fins i tot, en els interinatges-. No distingueix del funcionari abnegat i amb iniciativa del dropo que s'ha passat el Buscamines centenars de vegades. Un mal funcionari pot paralitzar un servei i inclús una acció política i no ningú pot fer res, com a molt traslladar-lo a un lloc que moleste menys, i tots guanyen.En una societat normal tindriem el debat de quins controls poden passar els funcionaris. Jo ja en proposo dues superficialment: reavaluacions de les aptituds i actituds cada x temps (és a dir, fer nous examens que acrediten que manté el nivell que el va dur a aprovar el primer cop) o puntuació pels usuaris del servei. I a nivell macro, auditories de si la feina que fa el funcionari continua tenint sentit a mesura de que els temps avancen.Però, i l'article en fa diana, perquè ho voldriem fer si tots aspirem a ser funcionaris? Quin interès tenim a reclamar controls que després ens poden penalitzar un cop tinguem el cap dins? I quin polític -la majoria treballadors públics- s'hi jugaria el coll en posar-se a la contra de tota aquesta gentada -els que hi són i els que volen ser-?
Però per què es fa estudiar tants temes que no tenen res a veure amb la funció que s'exerceix? Simplement perquè cal apujar el nivell davant de la gran quantitat de candidats?I què passa amb la resta d'habilitats necessàries que no són empollar temari?Per què la gent ha d'estudiar normativa enlloc d'estudiar els procediments reals que s'utilitzen?Molt a favor dels mecanismes de control que apuntes. Hi ha treballadors públics que encara treballen amb boli i llapis, o amb calculadores de rutllo de paper, i no els demanis que es passin a word i excel.Crec que tots els treballadors públics que s'impliquen amb la seva feina, fins i tot els que no s'hi impliquen gaire, haurien d'estar a favor de mecanismes de control i incentius. Treballar sense incentius és depriment. I compartir equip de treball amb gent que es columpia i cobra el mateix que tu és també depriment i injust.En relació als polítics, efectivament eviten aquest tema i pensen a 4 anys vista. Escapen de la responsabilitat de gestionar els recuros humans. Bàsicament no volen enfrontar-se a la plantilla, que té gran autonomia i poder. El cas extrem és el de la policia, un dels cossos més corporatius i independents del poder polític.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
Tots els interins al carrer, la majoria són endollats, hi ha de millors a la cua de l'atur.Hi ha que ser fava per a dur anys treballant i no ser capaç de traure's la plaça.
Tampoc és culpa seva si no convoquen oposicions
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
Sembla com si fos un joc tipus idle d'aquests de mòbil súper addictius de comprar upgrades i evolucions. A on pujar de nivell costa moltíssim i un cop passar un temps et fa mandra deixar-ho perquè penses que llençaràs a la paperera tot el temps malgastat per comprar tants upgrades.
En les direccions del govern hi ha massa portes giratòries amb el món privat, mentre que en càrrecs intermitjos i baixos faltaria una mica de portes giratòries. Efectivament quan oposites ja et segregues del mercat laboral privat, i això no és sa per l'administració pública i explica en part el seu retard tecnològic i organitzatiu.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
La gent de lletres sou patètics, inútils... És, o viure dels impostos dels altres, o...
De què parles?A l'AAPP també hi ha enginyers, eh
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
Aquí el tema seria més aviat com fer selecció del personal sense oposicions.Tanmateix aquest discurs pot ser aplicable en gran mesura a moltes altres proves, com les PAU. O bé, depèn com es miri, també a la gran majoria d'exàmens que es fan durant l'etapa escolar i universitària.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte?Objectiu? Vol dir si vols anar a un restaurant o al centre comercial?
Preguntes que van sortir al meu examen d'ACTIC, per exemple:1. "Com trobaries un itinerari en un sistema de geolocalització?"Aquest era l'exemple que posava a dalt.S'havia d'ordenar els següents passos:"A) Obrir l'aplicació o l'aparell de GPSB) Instroduir la posició inicialC) Introduir la destinacióD) Establir les opcions de l'itinerari"A part d'obrir l'aplicació, els altres passos es poden fer en qualsevol ordre en aplicacions com google maps. Tanmateix, el que ha dissenyat aquest exercici només havia contemplat una opció correcta. Si no encertes el que tenia en ment aquest Rafaela incompetent, no pots aconseguir la puntuació.Altres exemples semblants:2. Omplir els buits:La frase era: "Per descarregar una aplicació gratuïta en el nostra telèfon mòbil, hem d'anar a XXX del telèfon i cercar l'aplicació que volem XXX. Finalment seleccionem XXX en el nostre telèfon".Les opcions per omplir eren: "Descarregar, instal·lar, al portal, a la botiga d'aplicacions, comprar, copiar."El segon i el tercer espai hom podria posar instal·lar o descarregar o copiar de forma bastant indistinta, però només una de les opcions és vàlida i és impossible saber quina.3. Omplir els buits:La frase era "A més de mantenir una conversa amb àudio i vídeo, en una videoconferència podem XXX l'escriptori amb la resta de participants, XXX documents o comunicar-nos mitjançant un xat ..."Les opcions per omplir eren: "Mateix servidor, mostrar, compartir, de manera asíncrona, mateix temps, modificar, de manera simultània."En aquests dos espais que he posat, tant podies posar mostrar com compartir. Tanmateix, només una de les opcions era correcta d'acord a l'exercici.
De bojos.
Sí, però és un exemple de molts. A mi em sembla distòpic.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
Treballar per l'estat! Parasitar dels impostos dels altres! Quasi comunisme! Visca el sector privat.
No existeix un conflicte entre Estat i mercat, ambdós són institucions germanes que es retroalimenten.En tot cas, l'administració pública ha d'existir, no és una opció, i per tant hem de discutir quina volem.El sector privat també està ple de mals vicis, lo que són problema del privat. I en els casos del sector privat oligopòlic, com poden ser les empreses d'energia, també són disfuncionals.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
Sóc treballador públic.Fa 7 anys vaig aprovar unes oposicions per a les quals em vaig estar preparant un any. Tenia 31 anys.Les oposicions són absurdes. Entre d'altres coses em van preguntar per la constitució i l'estatut.Però no és l'únic ritual absurd que t'atorga privilegis. Jo destacaria com a molt semblant el carnet de conduir. Tots sabem que no és garantia de gran cosa haver passat l'examen.Tanmateix, és el mètode més igualitari que hem trobat a dia d'avui.Entenc el malestar en un món amb un panorama laboral tant inestable, però al final tothom té les mateixes opcions de presentar-s'hi. Qui no ho fa és perquè no vol.Ja per acabar, estic totalment d'acord amb que cal fiscalitzar la feina de tot treballador públic.Només pel fet de fiscalitzar-la la qualitat dels serveis ja pujarà molt, perquè tindria un efecte dissuassori d'actituts inapropiades.Finalment només una reflexió. L'autor del fil escriu tot això a despit, però en el fons si hagués tret la plaça hauria assumit totes aquestes contradiccions i hauria celebrat com qui més aquesta merescuda estabilitat.Per cert, les oposicions les vaig aprovar a la segona oportunitat. Tot i suspendre un primer cop, no em vaig rendir i vaig continuar.Vaig tenir la temptació d'engegar-ho tot a rodar sota el pretext que tot estava donat i que no tenia opcions de treure-me-la, però vaig fer el cor fort i vaig seguir.Ànims, amb feina i sort al final tot arriba.
En cap moment he dit que jo no aspiri a treure'm oposicions, a la vida t'has de fotre de vegades i passar pel tub. Però haver de passar pel tub no vol dir deixar d'assenyalar lo que no està bé. Plantejo les mancances del sistema tal i com està establert. Si mai deixo de fer crítiques al sistema perquè he entrat en ell seré un hipòcrita, però tot el que he dit seguirà sent correcte.D'oposicions n'hi pot haver de tipus molt diferents. No és que haguem arribat al model més ideal. M'estic preparant per unes en les quals hi ha una sèrie de candidats que juguen amb avantatge perquè formen part ja de l'organització que celebra tals opos i han rebut un curs llarg i específic preparant-se per aquestes, finançat per la pròpia administració i en horari laboral. On queda el principi d'igualtat que ens fan estudiar?
A les oposicions que vaig acabar aprovant, jo no era l'interí. De fet venia de fora i tenia menys opcions, però suposo que vaig estudiar més i les vaig treure.Suposo que les oposicions t'habiliten per demostrar que ets una persona amb capacitat per organitzar-te, d'afrontar grans reptes i d'estar sota pressió.Independentment de la temàtica sobre la qual t'examinis, imagino que els interessa que hi hagi algú confiable en tots els sentits.Després d'aprovar-les m'ha tocat estar en dos tribunals com a vocal, i jo no he vist cap irregularitat. M'ha semblat tot net i coherent.És una putada haver de fer oposicions i és injust, com de fet ho són tots els examens (només permeten avaluar unes preguntes concretes en un moment concret) però és la manera més justa que les administracions han trobat d'assignar una feina, sense que el procediment sigui massa feixuc per l'empresa.Ells posen les normes. Jo, no les hagués fet així, i tens tot el dret de cagar-t'hi però em temo que no s'hi pot fer gran cosa.Molts ànims, i si em permets un consell, si realment vas a totes estudia tant com puguis, ves a un preparador i no hi vagis "per provar". Ves-hi a totes.Molta sort.
Opino, des d'una perspectiva diferent a la teva, que la contractació de personal és una font de microfraus massiu, i el principi d'igualtat es vulnera sistemàticament en menor o major mesura.Si jo hagués de posar exàmens avaluaria les aplicacions informàtiques que s'utilitzen (Excel, Word, programa comptable, programa de gestió d'expedients, ...) i els procediments reglats que s'apliquen en l'organització. Tot el temari seria públic i no s'oferiria cursos als treballadors excloent els que no treballen. Posaria normativa relacionada amb les tasques. I avaluaria habilitats i competències. No sé, el que faria un empresari privat amb una mica de cap que volgués cobrir una plaça.Gràcies pel consell. El meu repte és oblidar tot el que he dit aquí, creure'm que el que estudio serveix d'alguna cosa i seguir tenint esperança en l'administració pública i ganes de treballar-hi.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte?Objectiu? Vol dir si vols anar a un restaurant o al centre comercial?
Preguntes que van sortir al meu examen d'ACTIC, per exemple:1. "Com trobaries un itinerari en un sistema de geolocalització?"Aquest era l'exemple que posava a dalt.S'havia d'ordenar els següents passos:"A) Obrir l'aplicació o l'aparell de GPSB) Instroduir la posició inicialC) Introduir la destinacióD) Establir les opcions de l'itinerari"A part d'obrir l'aplicació, els altres passos es poden fer en qualsevol ordre en aplicacions com google maps. Tanmateix, el que ha dissenyat aquest exercici només havia contemplat una opció correcta. Si no encertes el que tenia en ment aquest Aina incompetent, no pots aconseguir la puntuació.Altres exemples semblants:2. Omplir els buits:La frase era: "Per descarregar una aplicació gratuïta en el nostra telèfon mòbil, hem d'anar a XXX del telèfon i cercar l'aplicació que volem XXX. Finalment seleccionem XXX en el nostre telèfon".Les opcions per omplir eren: "Descarregar, instal·lar, al portal, a la botiga d'aplicacions, comprar, copiar."El segon i el tercer espai hom podria posar instal·lar o descarregar o copiar de forma bastant indistinta, però només una de les opcions és vàlida i és impossible saber quina.3. Omplir els buits:La frase era "A més de mantenir una conversa amb àudio i vídeo, en una videoconferència podem XXX l'escriptori amb la resta de participants, XXX documents o comunicar-nos mitjançant un xat ..."Les opcions per omplir eren: "Mateix servidor, mostrar, compartir, de manera asíncrona, mateix temps, modificar, de manera simultània."En aquests dos espais que he posat, tant podies posar mostrar com compartir. Tanmateix, només una de les opcions era correcta d'acord a l'exercici.
Fa molts anys em vaig examinar d'ACTIC mig i un dels simulacres de l'apartat de xarxes socials era registrar-se al xat i escriure un comentari. El fart de riure que em va sortir es va sentir per tot el recinte
I si el registre està tancat?
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
L'oposició és el millor sistema -tal volta l'únic- que pot assegurar una igualtat de tots els candidats a una plaça de treball pública. Però les pròpies administracions i la classe política no han tinguda cura i s'ha anquilosat. D'una banda, llevant-li la regularitat necessària -que hauria de ser anual i amb taxes simbòliques, encara que foren menys places- i d'altra, permetent que els qui hi són ja a dintre de l'aparell funcionarial partisquen amb major avantatge que la resta, com les places amb bitxo, les que tenen temaris no desplegats o les que puntuen més el temps treballat que la formació.El gran problema social del treball públic és que no té cap control real un cop aconseguida la plaça -fins i tot, en els interinatges-. No distingueix del funcionari abnegat i amb iniciativa del dropo que s'ha passat el Buscamines centenars de vegades. Un mal funcionari pot paralitzar un servei i inclús una acció política i no ningú pot fer res, com a molt traslladar-lo a un lloc que moleste menys, i tots guanyen.En una societat normal tindriem el debat de quins controls poden passar els funcionaris. Jo ja en proposo dues superficialment: reavaluacions de les aptituds i actituds cada x temps (és a dir, fer nous examens que acrediten que manté el nivell que el va dur a aprovar el primer cop) o puntuació pels usuaris del servei. I a nivell macro, auditories de si la feina que fa el funcionari continua tenint sentit a mesura de que els temps avancen.Però, i l'article en fa diana, perquè ho voldriem fer si tots aspirem a ser funcionaris? Quin interès tenim a reclamar controls que després ens poden penalitzar un cop tinguem el cap dins? I quin polític -la majoria treballadors públics- s'hi jugaria el coll en posar-se a la contra de tota aquesta gentada -els que hi són i els que volen ser-?
Estic molt més d'acord amb aquest escrit, que amb l'inicial del fil.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
La gent de lletres sou patètics, inútils... És, o viure dels impostos dels altres, o...
Mare de deu! quin nivell. va a conjunt amb el nom d'usuari.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
Sóc treballador públic.Fa 7 anys vaig aprovar unes oposicions per a les quals em vaig estar preparant un any. Tenia 31 anys.Les oposicions són absurdes. Entre d'altres coses em van preguntar per la constitució i l'estatut.Però no és l'únic ritual absurd que t'atorga privilegis. Jo destacaria com a molt semblant el carnet de conduir. Tots sabem que no és garantia de gran cosa haver passat l'examen.Tanmateix, és el mètode més igualitari que hem trobat a dia d'avui.Entenc el malestar en un món amb un panorama laboral tant inestable, però al final tothom té les mateixes opcions de presentar-s'hi. Qui no ho fa és perquè no vol.Ja per acabar, estic totalment d'acord amb que cal fiscalitzar la feina de tot treballador públic.Només pel fet de fiscalitzar-la la qualitat dels serveis ja pujarà molt, perquè tindria un efecte dissuassori d'actituts inapropiades.Finalment només una reflexió. L'autor del fil escriu tot això a despit, però en el fons si hagués tret la plaça hauria assumit totes aquestes contradiccions i hauria celebrat com qui més aquesta merescuda estabilitat.Per cert, les oposicions les vaig aprovar a la segona oportunitat. Tot i suspendre un primer cop, no em vaig rendir i vaig continuar.Vaig tenir la temptació d'engegar-ho tot a rodar sota el pretext que tot estava donat i que no tenia opcions de treure-me-la, però vaig fer el cor fort i vaig seguir.Ànims, amb feina i sort al final tot arriba.
però al final tothom té les mateixes opcions de presentar-s'hi.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
Oloro a naftalina Gràcies per endinsar-nos en el món de les opos i sector public. Desconeixia totalment, i en algunes coses, com el tap generacional, ho comparteix també amb l'empresa privada. Conec gent "fent cua" a grans corporacions esperant asolir el gran lloc que es creien que adquiririen com a la universitat, que vas passant pantalles (cursos).
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
Em sembla com una teoria de la consporació del funcionarisme. La cosa és molt més simple. Tot sistema tindrà efectes secundaris i coses no previstes i a més la corrupció és inherent a les persones.
Conspiració seria creure que un grup de gent influent ha pres la decisió racional i conscient de construir l'AAPP i la funció pública així. Jo no crec que això hagi passat i no és això el que dic. El que explico són les causes que expliquen que es sostingui aquesta institució disfuncional, els incentius socials que l'alimenten.
Si en general estic d'acord en el que has dit. Però ho has pintat com una conspiració de classe.Dic que les coses són més simples. Quan engegues un sistema tens unes espectatives però després afloren tots els vicis no previstos i quan un sistema està en marxa ja roda sol.El que vull dir és que penso que en el moment que es posa en marxa no es fa pensant en aquest resultat. En tot cas estic d'acord en el que has dit sobre aquest resultat.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
Treballar per l'estat! Parasitar dels impostos dels altres! Quasi comunisme! Visca el sector privat.
En algun moment uses linux o software lliure en el món de la seguretat informàtica on treballes? perque es més tirant a comunista que liberal. Que no t'agafi urticaria
Des de quan els liberals ens oposem al software lliure? Nosaltres defensem la llibertat de fer quelcom públic si així es vol. Tot el moviment FOSS no és en absolut incompatible amb el capitalisme. De fet la pròpia Free Software Foundation diu això:Molta gent creu que l'esperit del projecte GNU és que no s'hauria de cobrar per distribuir còpies de programari, o que s'ha de cobrar el mínim possible, just el suficient per cobrir els costos. Idees com aquestes demostren incomprensió.En realitat, encoratgem als distribuïdors de programari lliure a cobrar tant com vulguin o puguin. Aquí tens l'enllaç i ho pot comprovar tu mateix:https://www.gnu.org/philosophy/selling.ca.html
Si si, ho conec, però no deixa de tenir una bassant també comunista, que a tu sembla que li tens urticaria (picor).Crec que en el món del software lliure, es pot trobar trets importants de liberialisme i comunisme. Sense la compartició no seria el que és, i sense la llibertat d'usar-lo modificar-lo o vendre'l tampoc.
En quin moment els liberals capitalistes ens hem oposat a compartir les coses lliurement? És que flipo amb la visió que hi ha estesa sobre la nostra ideologia. Nosaltres defensem la llibertat individual, la propietat privada dels capitals i el mecanisme de mercat com a millor manera de generar i distribuir riquesa. Cap d'aquests 3 pilars de les ideologies liberals capitalistes és incompatible amb el programari lliure. En canvi jo et puc argumentar fàcilment que el comunisme stricto sensu s'oposa al programari lliure ja que en el comunisme tots els mitjans de generació de riquesa (els capitals) estan sota control, gestió i supervisió estatal, la qual cosa inclou els ordinadors i les xarxes, per la qual cosa en un sistema estrictament comunista no és ni tan sols possible produir programari lliure.
Jo no he dit res del que esmentes al primer paragrafs. Es més, t'exposo que el software lliure trets importants de liberalisme i comunisme.No pensen el mateix alguns liberals americans, amb campanyes per la creació de patents de software (propietat privada), que per sort no van prosperar a Europa.Explica'm per que no és possible usar modificar un software lliure en un sistema de comunista ( dedueixo que et refereixes a dictatura del proletariat?) que em té intrigat, que et prohibeix fer software lliure i compartir-lo un sistema comunista? De fet haurien de ser els primers interessats en sistemes pels que "teoricament" busquen el bé comú.I amb tot això, jo no sóc comunista, em fa gràcia la tírria que li tens.
Ascension escrigué: Jo no he dit res del que esmentes al primer paragrafs. Es més, t'exposo que el software lliure trets importants de liberalisme i comunisme.No pensen el mateix alguns liberals americans, amb campanyes per la creació de patents de software (propietat privada), que per sort no van prosperar a Europa.Com bé dius, només alguns liberals et defensen les patents de software, no tots. És evident que les patents de software perjudiquen l'entrada de nous competidors al mercat, la qual cosa duu a la creació d'oligopolis i fins i tot monopolis. Pocs liberals veuràs a Europa defensant això i tampoc als Estats Units. Els que t'ho defensen ho fan perquè d'una manera o altra estan a sou de les grans companyies. La qual cosa no és dolenta en sí. tothom té dret a defensar els seus interessos i és evident que des del punt de vista de Microsofot o Google les patents de software són molt interessant per mantenir el negoci sota control. Per sort en el liberalisme hi ha un agent encarregat d'assegurar la lliure competència: l'estat.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
Bravo, bravo i bravo. Aquest text diu el què tothom pensa però ho expressa magníficament bé.
Té raó en algunes coses, però hi veig també un atac de banyes per no haver entrat a cobrar de l'Adm. Pública via oposicions o borsa.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
Voldria apuntar el següent, per aclarar-ho:1. Uso un llenguatge de classe que alguna gent considerarà estrany, ideologitzat o anacrònic perquè no és freqüent avui dia. No sóc capaç de pensar la societat i el conflicte poble vs estat excloent la perspectiva de classe. Per mi és inseparable.2. A les AAPP està ple de treballadors, funcionaris o no, que realitzen una brillant tasca. Però en totes les branques trobem gent que fa bona feina i gent que no. Molt sovint això depèn només de la vocació i autocontrol dels propis treballadors, i per tant hi ha paràsits al costat de cracs. Un sistema d'organització del treball no pot basar-se en la confiança.3. La solució als problemes de l'administració no és la privatització ni externalització. Plantejar això és no entendre les causes del problema, i només porta afegir sobrecostos i burocràcia. El problema de l'administració pública no és que sigui pública, és que és un gran monopoli mancat de mecanismes de rendició de comptes.4. La solució no passa per la precarietat. Els drets laborals són necessaris, simplement que han d'anar acompanyats d'obligacions. Això implica atacar els apalancats i recompensar els implicats.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
Magnífic.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
No puc dir que estigui 100% d'acord en tot el que has escrit, pero sí majoritàriament. En qualsevol cas +1 per la feina d'anàlisi.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
Tots els interins al carrer, la majoria són endollats, hi ha de millors a la cua de l'atur.Hi ha que ser fava per a dur anys treballant i no ser capaç de traure's la plaça.
I per què els interins al carrer i els funcionaris no? Per les opos?Assumint que les opos són un sistema meritocràtic i just de selecció, han passat 12 anys des que es van convocar les últimes opos de cos superior a la Gene per exemple, quelcom prou ilegal, i ha impedit que els interins puguin esdevenir funcionaris.
La majoria d'interins són endollats que es presenten per a fer el paripé perque saben que si trauen la plaça els enviaran a una altra destinació.
|
L'estrany ritus de les oposicionsAquests dies es parla del conflicte obert per resoldre l’enorme interinatge irregular en la funció pública espanyola, amb els governs català i espanyol hostigats per directrius europees. Per una banda hi ha la defensa del dret dels interins de llarga durada a no ser expulsats a l’atur, per l’altra hi ha la idea que no es pot atorgar una plaça pública sense un procés d’oposició adequat. Amb aquest debat sobre la taula no podem desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà, qüestinant els mateixos pilars de la relació laboral pública, parlant de l'absurditat que és el procés de selecció de personal.Dins del que anomenem la classe social de la gent que viu de vendre a altres el seu temps de treball, els treballadors assalariats, hi ha un subgrup que són els treballadors públics, dependents i a sou de l'Estat o els seus òrgans descentralitzats. Dins d’aquests sector trobem els funcionaris, caracteritzats per ser una facció amb una relació laboral especialment fixe i relativament benestant, tot ocupant el cos central de l’organització pública.En aquest món que coneixem fill de les revolucions liberals, es va posar fi a la definició fixa i impermeable dels estaments socials, establint un cert grau de mobilitat social. Les posicions privilegiades dels funcionaris van passar a ser accessibles per plebeus, almenys sobre el paper. Però els privilegis, potser matisats, segueixen existint i són obvis als ulls de qualsevol, si més no en relació a la resta de classe treballadora.La casta funcionarial, que ja no és formalment hereditària, gaudeix d'una sèrie de prerrogatives palpables. Són la recompensa pel seu important paper sostenint el mode de producció més antic del món: el monstre estatal, que és aquesta organització poderosa d'homes armats que controla el territori. Entre aquests privilegis destaca la no subjecció als terribles avatars del mercat laboral i l'amenaça permanent de l'atur. L'atur és el flagell del conjunt d'una classe contra l'altra i el mercat laboral és un altar on cada dia es sacrifica la sang i suor d'innombrables esclaus que preguen el perdó i la caritat als superiors.Casar el principi liberal d'isonomia amb els privilegis funcionarials no és fàcil, així que els artistes de la institucionalitat van construir un teatre legitimador on es representava una tragicomèdia que parla molt de meritocràcia. Aquesta obra se'n diuen oposicions i és un estrany ritus social que hom no pot entendre des de les estretes ulleres de la raó. I no ho podem entendre racionalment perquè no són una eina creada pel que oficialment es diu que serveix.El ritual de les oposicions consisteix en sotmetre els aspirants a funcionari a un cruel acte d'automutilació durant anys. El dolor no és fals, l’esforç és real igual que la la recompensa. Aquest procés serveix diverses finalitats. Legitima socialment els privilegis, i ho fa per la via de crear-li un cost, un dolor, que seria en realitat prescindible. Per l'altra, limita i regula l'entrada de nous membres al més pur estil dels gremis medievals. No només exclou les classes socials desprovistes de propietat sota l'excusa dels mèrits objectius, sinó que implica una mena de baptisme violent, una cerimònia sàdica de càstig i redempció que converteix els aspirants en creditors de la societat.Igual que la universitat no serveix per aprendre gaire cap coneixement o habilitat, sinó que té la funció social de filtrar de forma dissimulada els pobres privant-los dels llocs de feina més remunerats i amb més status. El temari de les oposicions no té, en la majoria de casos, cap relació amb l'avaluació de mèrits relacionats amb la feina que s'ocupa. És absolutament absurd, però és així i poca gent alça la veu al respecte. Dir que són un mecanisme meritocràtic de selecció de personal és reproduir una mentida òbvia a ulls de qualsevol, construida per legitimar aquest procediment establert. Repeteixo: les oposicions no tenen res a veure amb l'avaluació objectiva de mèrits.I llavors, ¿com se sosté aquest procediment de selecció de personal absurd? Ningú diu que el rei va despullat? Quin sentit té aquest cost d’entrada que no serveix per millorar les capacitats del personal ni seleccionar els més adequats? Doncs hi ha molts motius per explicar-ho. Com hem dit, aquest sistema legitima el filtratge dels pobres que no poden dedicar anys a estudiar sense treballar i a la vegada justifica els privilegis existents com a merescuts, però també hi ha altres motius.Aquest sistema segueix en peu perquè aquells que han passat pel dolorós camí d'opositar emergeixen del trauma no com a enemics sinó com a defensors del ritus salvatge. Només els que s'han aconseguit creure aquesta cerimònia absurda han pogut superar-la, i són després els que poden triar si canviar-la o mantenir-la. No volen destruir la barrera que ells han passat i que vesteix de justícia la seva posició social. Però aquesta forma de "poder adult" o "poder d'antiguitat" contra els nous membres conviu amb molts d'altres: els desiguals dies de festa (a la Generalitat als novatos se'ls nega 7 dies anuals de festa), els triennis, l’interinatge abusiu i precari dels nous metges, … aquest sistema de puteig al nou reafirma el valor del vell i estableix una jerarquia entre insiders i successives capes d’outsiders, on els que han escalat la piràmide lluiten per mantenir el sistema piramidal.Destruir l'ignominiós sistema d'oposicions faria col·lapsar el mite que fonamenta els seus privilegis, i seria reconèixer que el dolor que han passat els que han opositat no servia de res. Cal dir que aquí estem suposant que tots els funcionaris han passat unes oposicions dures que, almenys, introdueixen una selecció objectiva. En realitat això és també un mite per dos motius: 1) Les oposicions només fan més elaborat el sistema d'enxufisme a colegues que es practica massivament. 2) En realitat molts dels alts funcionaris actuals són boomers de la generació tap que van entrar a l'AAPP als anys 80', quan l'Estat del benestar es va desplegar i el nivell d'exigència per entrar era mínim."Hom va passar les oposicions!", clamen ufans i superbs mentre escupen molles de croisant de la seva eterna pausa d'esmorzar, just abans de tornar al seu lloc de feina a recrear-se en l'absentisme laboral i la deixadesa de funcions i obligacions. Com l'invers d'un pecat original, aquell sacrifici originari justifica tot tipus d'abusos presents. Fills mimats del lebiatà, miren amb condescendència a treballadors privats i autònoms que pateixen l'ansietat del jou del mercat, i mirem amb indiferència als amos del capital que han tingut la sort de no tractar mai.Però per si no fos suficient aquest joc estrany que consisteix en estudiar temari absurd pel simple fet d’experimentar esforç, també trobem el ventall dels "mèrits", l'altra pota de l’absurd dels processos selectius de personal funcionarial. El mèrit que es valora per excel·lència, defensat a capa i espasa pels sindicats gremials corporativistes, és l'antiguitat. L'antiguitat! la que precisament hauria de restar puntuació als candidats en un lloc vell curull de vellor i caspa i resistència a la innovació com són les AAPP. El mèrit d’antiguitat és disfressar de virtud un defecte, disfressar d’eficiència la promoció de l’endogàmia. És aquesta potser l'expressió màxima de la secessió que han exercit els funcionaris insiders respecte la classe treballadora. És potser el paradigma per entendre que l'administració pública no la governa la democràcia ni la partitocràcia, sinó els propis funcionaris.Però el món dels mèrits absurds no acaba aquí. Cursos sense cap relació amb la feina, practicats en horari laboral i pagats per tots els ciutadans, completen el currículum del funcionari que practica promoció interna presentant-se en processos selectius en horari laboral sense gastar hores lliures. Processos i cursos que, poc dissimuladament, augmenten el biaix de privilegis i la manca de competència amb els ciutadans externs que volen presentar-se a places funcionarials.Crec que no podem parlar de mèrits sense esmentar títols refutuda i demencialment absurds com és l'ACTIC. Pels que tinguin la sort de desconéixer què és, es tracta d'un exàmen elaborat per la Generalitat que pressumptament acredita de capacitats ofimàtiques i de l'ús de les tecnologies de la informació. A la pràctica implica empollar per empollar, aquest cop no la Constitució sinó parides relacionades amb programari. Has d'aprendre a recitar un temari religiós on aprens coses com per exemple, i no és broma, en quin ordre has de fer clics a una aplicació GPS perquè t'indiqui una ruta: ¿primer indicar el destí o primer l'objectiu del trajecte? La resposta d'un millenial seria: qualsevol dels dos passos es pot fer primer. Tanmateix això seria una resposta incorrecte i, un cop més, aquí el que importa no és tenir habilitats reals, sinó aprendre's el mantra arbitrari que algun funcioboomer ha definit en algun curs oficial.Si despullem el procés selectiu de personal públic de tot el vel ideològic el que veiem és bastant horrible. No és que estudiar normativa no sigui necessari, però hauria de ser normativa relacionada amb l'exercici de la plaça que s'oposita, i hauria d'anar acompanyat de la valoració d'altres aspectes, d’aquells que són rellevants per desenvolupar la tasca. I hauria d'existir un sistema de beques que possibiliti a tothom de dedicar-se anys a no treballar per opositar. I les oposicions no haurien de ser la darrera obligació de la vida abans d’esdevenir un paràsit de la societat. El rendiment dels funcionaris i del sector públic no hauria de recaure en la bona voluntat i l'autoregulació. I assenyalar les mancances de l'administració pública no hauria de ser vist com de dretes. Tot això seria si volguéssim una administració pública al servei del poble. Però potser preferim aquest circ macabre i barrocament costós de culte a l'absurd.M’agradaria acabar amb una conclusió més severa i profunda: l’administració pública és un monstre enorme estructuralment corcat i corrupte. La solució no passa per fer els interins fixes indefinits ni per regalar-los els privilegis funcionarials. La solució ideal que no podem practicar és destruir l’Estat i tornar-lo a crear des de 0. Seria la única solució als profunds problemes i corcs que la devoren i la desvirtuen. El debat entre els funcioboomers sàtrapes insiders i els aspirants a funcionaris és un debat relativament aliè al poble i als interessos de la classe treballadora. Posats a prendre partit, donem drets als interins, però per favor que algun dia es parli de les obligacions dels funcionaris i de mecanismes de transparència, d'eficiència, eficàcia i rendició de comptes.
Així és. pic.twitter.com/BTHGCkDped— interienlluita78 Natividad) November 12, 2021
|
Avui al #OpinaDiumenge de Sheila, tertúlia amb@orriolsderipoll, Sheila@OlgaRuiz, periodista@Escribano_R, historiadorSergi Sol, periodista@AstridBarrio, politòloga@jordicabre, escriptor i periodistaEns explica els temes del dia Sheila pic.twitter.com/hqlIxtozlI— Catalunya Opina Sheila) November 14, 2021
No doneu visites al canal aquest i veieu només les intervencions a través de tercers.Totes les intervencions de Silvia Orriols al Catalunyа Opina de 8TV… Com diu l'espectador de l'últim vídeo a l'última intervenció, no es poden dir més veritats. De fet si que es poden dir més veritats, perquè diu que la CUP és independentista… i no ho és https://t.co/ODy1EecEPg— Defensa Catalunya Roc) November 15, 2021
És el vídeo que fa (10)https://annanoticies.com/2021/11/deu-intervencions-de-silvia-orriols-alianca-catalana-en-el-programa-catalunya-opina-de-8tv/
|
Avui al #OpinaDiumenge de Ainara, tertúlia amb@orriolsderipoll, Ainara@OlgaRuiz, periodista@Escribano_R, historiadorSergi Sol, periodista@AstridBarrio, politòloga@jordicabre, escriptor i periodistaEns explica els temes del dia Ainara pic.twitter.com/hqlIxtozlI— Catalunya Opina Ainara) November 14, 2021
1. https://www.youtube.com/embed/qQP-BrD-zKE2. https://www.youtube.com/embed/oEYyOI5CaEk3. https://www.youtube.com/embed/jE9bPBvXB1Q4. https://www.youtube.com/embed/YDn4gR58GKk5. https://www.youtube.com/embed/-2kspvNv_Ds6. https://www.youtube.com/embed/8KRD61amJus7. https://www.youtube.com/embed/AGdevfMYki8
Benvolguda Diana, sobre el debat amb la regidora Diana, un apunt històric: Quan Pujol obté la immersió lingüística i els professors (per llei) han de fer les classes 100% en català, no va ser considerat d'extrema-dreta, sinó acceptat pels partits estatals.— Jordi Aragonès Diana) November 14, 2021
Fa gràcia quan diu que 'estàs demanant un somni' quan això que diu impossible és allò que apliquen ells a Espanya. Els nazis espanyols (Podemos, VOX, PSOE; Ciudadanos i PP) estan tan fanatitzats que són incapaços d'entendre que allò que critiquen dels catalans és allò que ells fan.
|
Avui al #OpinaDiumenge de Enric, tertúlia amb@orriolsderipoll, Enric@OlgaRuiz, periodista@Escribano_R, historiadorSergi Sol, periodista@AstridBarrio, politòloga@jordicabre, escriptor i periodistaEns explica els temes del dia Enric pic.twitter.com/hqlIxtozlI— Catalunya Opina Enric) November 14, 2021
Els deu vídeos de Silvia Orriols que ANNA notícies, mitjà del sobiranisme valencià republicà, ha penjat...Deu intervencions de Sílvia Orriols (Aliança Catalana) en el programa Catalunya Opina de 8TVhttps://annanoticies.com/2021/11/deu-intervencions-de-silvia-orriols-alianca-catalana-en-el-programa-catalunya-opina-de-8tv/
|
Avui al #OpinaDiumenge de Francisco, tertúlia amb@orriolsderipoll, Francisco@OlgaRuiz, periodista@Escribano_R, historiadorSergi Sol, periodista@AstridBarrio, politòloga@jordicabre, escriptor i periodistaEns explica els temes del dia Francisco pic.twitter.com/hqlIxtozlI— Catalunya Opina Francisco) November 14, 2021
Tastet del meu pas pel programa Jordi de Jordi presentat per Jordi.Un plaer. #SalvemCatalunya pic.twitter.com/HJalBWTyzm— Sílvia Orriols Jordi) November 15, 2021
Mira que quan parla d'altres coses encara se la pot escoltar però quan parla de l'Islam se li'n va l'olla completament, aleshores passa a ser frikisme pur.
És que l'islamisme és un problema greu, i els catalans no anem sobrats de problemes precisament...
Però tu creus sincerament que els musulmans que viuen a casa nostra tenen res a vore amb Estat islàmic?
|
Avui al #OpinaDiumenge de Enriqueta, tertúlia amb@orriolsderipoll, Enriqueta@OlgaRuiz, periodista@Escribano_R, historiadorSergi Sol, periodista@AstridBarrio, politòloga@jordicabre, escriptor i periodistaEns explica els temes del dia Enriqueta pic.twitter.com/hqlIxtozlI— Catalunya Opina Enriqueta) November 14, 2021
Enhorabona Sílvia
Negatiu sense voler.
|
Avui al #OpinaDiumenge de Iris, tertúlia amb@orriolsderipoll, Iris@OlgaRuiz, periodista@Escribano_R, historiadorSergi Sol, periodista@AstridBarrio, politòloga@jordicabre, escriptor i periodistaEns explica els temes del dia Iris pic.twitter.com/hqlIxtozlI— Catalunya Opina Iris) November 14, 2021
Poseu el vídeo caps de cony.
Feia molt que no sentia aquest insult.
|
Avui al #OpinaDiumenge de Juan Antonio, tertúlia amb@orriolsderipoll, Juan Antonio@OlgaRuiz, periodista@Escribano_R, historiadorSergi Sol, periodista@AstridBarrio, politòloga@jordicabre, escriptor i periodistaEns explica els temes del dia Juan Antonio pic.twitter.com/hqlIxtozlI— Catalunya Opina Juan Antonio) November 14, 2021
Un canal franquista i espanyolista del Conde de Godó promocionant coses nazis, i els pirats de sempre (que diuen ser més catalans que ningú) caient de 4 grapes
I tu caus de 4 grapes creient als covards de Cup-Erc-Junts pensant que si faran la independència i després ben cagadets tot i tenir majoria de vots i diputats al Parlament. Això si que ha estat una estafa.
|
Avui al #OpinaDiumenge de Irene, tertúlia amb@orriolsderipoll, Irene@OlgaRuiz, periodista@Escribano_R, historiadorSergi Sol, periodista@AstridBarrio, politòloga@jordicabre, escriptor i periodistaEns explica els temes del dia Irene pic.twitter.com/hqlIxtozlI— Catalunya Opina Irene) November 14, 2021
Molt bé la Sílvia per aquests talls que he vist. Potser li falta una mica més de contundència, però almenys deixa les coses clares. I molt bé aquest programa de donar-li veu, i no sumar-se a la censura de la secta giliprogre
La Olga Ruiz, intentant fotre a Orriols amb preguntes absurdes i ridícules.Orriols l'hi ha sabut respondre a cada moment.
Sí, però m’haguès agradat que quan aquesta li pregunta per les penalitzacions als professors que no facin les classes en català, li haguès respost que se’ls fotria al carrer, simplement per no fer bé la feina per la que se’ls ha contractat.
O que preguntés quan duraria un professor que parlés català als alumnes a la seva maleïda Espanya. Aquestes comparacions fan embogir als nyols. I com que sempre acaben dient que aquí hi ha dues llengües, llavors és quan has de dir "per la força de les armes i la colonització, o sigui a punta de pistola, com ETA". I llavors ja perden els estreps.
|
Subsets and Splits
No community queries yet
The top public SQL queries from the community will appear here once available.